dimecres, 28 de novembre de 2007

Un crack d'oficina



Si ahir us parlava dels canvis introduïts per Joan Laporta a la directiva del Barça, avui us deixo aquest vídeo en el qual es pot veure una de les proves que hauran de passar a partir d'ara tots aquells que aspirin a treballar a les oficines del club. El concepte és clar: el jogo bonito ha d'impregnar totes les estructures del F.C. Barcelona, començant en el racó de la fotocopiadora i acabant en el darrer bri de gespa.

dimarts, 27 de novembre de 2007

Despatxos i samarretes

Són temps de poques alegries a Can Barça i Joan Laporta ha decidit sacsejar la junta per veure si amb els canvis als despatxos, els tècnics abandonen l'immobilisme tàctic i les vaques sagrades tornen a brillar a la gespa. El president ha mogut vuit peces i la més destacada és la recuperació de la vicepresidència esportiva, un càrrec vacant des de la sortida de Sandro Rosell el juny del 2005 i que passa a mans de Marc Ingla, fins ara responsable de l'àrea de mercadotecnia del club.

Ingla ha patit de primera ma la davallada en la venda de samarretes de Ronaldinho -un 40 per cent menys en relació al mateix període de l'anterior lliga- i per a tant és de suposar que assumeix el seu nou càrrec amb la ràbia suficient per fotre una simbòlica i futbolera puntada de peu a on calgui i a qui calgui. Perquè si amb alguna cosa no es pot jugar -i Ingla ho sap- és amb l'extraordinari negoci de les samarretes, el termòmetre que marca la salut de les multinacionals esportives com la blaugrana.
I si tot plegat dona ales a Ingla per formar dintre de dos anys tàndem electoral amb el seu soci de negocis i vicepresident econòmic Ferran Soriano, Laporta matarà dos ocells d'un tret. Haurà entrat la piloteta, es vendran més samarretes i l'actual president podrà deixar en herència allò que tot mandatari desitja quan entra a la recta final: una candidatura de continuïtat.

Foto: Marc Ingla.

diumenge, 25 de novembre de 2007

Calvo Sotelo a Google Maps



Dimarts, coincidint amb els 32è aniversari de la mort de Franco, uns independentistes gallecs van entrar a l'edifici de l'ajuntament de Tui, a Pontevedra, i van “segrestar”, sense que ningú se'n donés compte, un bust de José Calvo Sotelo. L'acció, reivindicada a la seva plana web pel grup Nós-Unidade Popular, va ser gravada en el vídeo que podeu veure a dalt i s'afegeix a dues operacions similars portades a terme en el mateix municipi: la destrossa d'una vidriera de l'ajuntament en la qual hi havia l'escut preconstitucional i la decapitació d'una estàtua de Calvo Sotelo situada en un passeig del municipi, junt a la caserna de la Guàrdia Civil. L'alcalde del PP, Antonio Feliciano Fernández Rocha va fer restaurar aquesta darrera estàtua i ara, després de la desaparició del bust, ha decidit posar un sistema de control a la porta de l'ajuntament.

Han passat més de tres dècades des de la desaparició de Franco, però encara hi ha moltes ciutats i pobles que conserven plaques i monuments glosant el cop feixista i la dictadura. La Llei de la Memòria Històrica acaba de passar el seu tràmit en el Congrés, amb el suport de tots els grups excepte ERC i el PP, i ara haurà de ser aprovada pel Senat. Aquesta llei, entre altres coses, obliga a la retirada dels símbols franquistes excepte quan representin un record privat o quan tinguin valor artístic o arquitectònic. Respecte a aquests darrer punt, el portaveu de CiU a la cambra baixa Josep Antoni Duran i Lleida ha aconseguit l'acceptació d'una esmena transaccional que permetrà a l'Església emparar-se en raons artisticoreligioses per no retirar els símbols franquistes que estiguin en edificis eclesiàstics. Les discussions, doncs, seran llargues i apassionades.

Catalunya és segurament una de les zones de l'estat on hi ha menys vestigis franquistes. Pocs anys després de la mort del dictador, els ajuntaments catalans van ser pioners en la retirada d'escultures i monuments i en el canvi de noms dels carrers. El 1979, a Barcelona, l'avinguda del Generalísimo Franco va recuperar el seu nom popular, la Diagonal, i la plaça Calvo Sotelo va passar a dir-se de Francesc Macià.

Això va succeir en el món real, però la paradoxa de tot plegat és que en el món virtual, el de Google Maps, 28 anys després del canvi de denominació, aquesta darrera plaça apareix amb el doble nom Calvo Sotelo / Francesc Macià. No sigui que algun nostàlgic de l'anterior règim es perdi cercant la terrassa del Sandor.

Clar que no sé fins quin punt es pot reclamar res a Google quan l'ajuntament conserva el carrer dedicat al Duc de la Victòria, títol nobiliari del general Espartero que l'any 1842 va bombardejar la ciutat. Ara, en una sorprenent decisió, el ple del Districte de Ciutat Vella ha decidit retallar el nom deixant-lo com a “carrer del Duc”, una mena d'exercici de desmemòria històrica que, aplicat a la Diagonal hauria donat com a resultat Avinguda del General (això sí, rebaixat de galons sense l'ísimo per no fer pensar amb en Franco).

I també els faria gràcia als del Google repassar el mapa de la ciutat i descobrir que a la capital catalana es manté la plaça d'Antonio López, primer marqués de Comillas, que a més de ser navilier i comerciant, va ser un destacadíssim negrer.

dijous, 22 de novembre de 2007

D'on surten els iPod?




Els iPod els porten les cigonyes?

No funciona exactament així, però aquest vídeo ens ensenya en un minut com es fabriquen amb tot l'amor del món aquests objectes del desig dels amants de la música i de l'electrònica.

Vía: Un Vídeo al Dia

dimecres, 21 de novembre de 2007

Quim Monzó i la palla Garibaldi

Quim Monzó va ser divendres a Minoria Absoluta, el programa satíric i humorístic de RAC1, en motiu de la presentació del seu darrer llibre “Mil cretins”. Contràriament a Paco Umbral i el seu famós “¡Yo he venido aquí a hablar de mi libro!”, l'escriptor català tenia ganes de xerrar de tot menys dels seus nous contes. Monzó estava en vena, l'ambient acompanyava, la conversa era molt entretinguda i divertida i va anar derivant fins a l'autoestima més intima i les tècniques de l'onanisme.

Escolteu-lo en aquest fragment de l'entrevista explicant el consell que li va donar una vegada Pi de la Serra i descobriu de la ma de l'autor estrella de la Fira de Frankfurt en què consisteix la “palla Garibaldi”.




D'altra banda, Monzó ha sorprès avui al lectors del suplement Cultura/s de La Vanguardia apareguent caracteritzat com el senyor Beneset, el protagonista del primer conte de “Mil cretins”, un home que viu en un geriàtric i que de tant en tant es disfressa de dona. La foto és de Pedro Madueño i el maquillatge ha estat fet per Lluïsa Gasch.

Cultura/s inclou aquestes dues crítiques del llibre:

dimarts, 20 de novembre de 2007

Maleni vola i la carn d'olla de Sirera s'enceta




La ministra Magdalena Álvarez, “Antes partía que doblá”, s'ha agafat el dia lliure per anar de visita privada a París. Avui tenia previst volar a Rabat per reunir-se amb el seu homòleg marroquí Karim Ghellab, però el viatge ha estat ajornat a petició del govern del Marroc per demostrar el malestar causat per la recent visita dels reis d'Espanya a Ceuta i Melilla.

A la reunió suspesa, Álvarez – la Indalecia Prieto de la política espanyola- i Ghellab havien de parlar del macroprojecte del túnel ferroviari sota l'Estret de Gibraltar, però és rotundament fals i propi de “miserables” -com diria Acebes- pensar que els marroquins s'han acollonit davant l'historial d'esvorancs i filtracions d'aigua que es produeixen a les obres de l'AVE supervisades per la ministra malaguenya. També és del tot incert que l'aparició d'un forat imprevist durant la futura construcció del túnel de l'Estret pugui deixar sense aigua al Mediterrani i causar un esllavissament a l'Atlàntic, paralitzant tot el tràfic marítim entre Europa i el continent americà.

Mentrestant, el PP de Catalunya ha aprofitat l'acudit que va fer Zapatero a l'entrevista de la setmana passada amb Buenafuente - “Imagino que venias en Cercanias”- per entrar de ple a la guerra dels vídeos. Els populars han agafat les imatges inicials de l'entrevista quan el còmic català simulava arribar tard a La Moncloa per culpa del tren i les han barrejat amb titulars dels diaris sobre el desgavell a les obres de l'AVE a Barcelona. El vídeo, penjat a la plana del PPC i a YouTube, porta per títol “Zapatero se rie de los catalanes”.

A hores d'ara, Acebes ja deu haver ventat vint puntades de peu a la carn d'olla d'en Daniel Sirera com a càstig per propiciar a les espanyes, amb títols com aquest, la fuita de vots de la dreta cap al PSOE.




dilluns, 19 de novembre de 2007

El nostre Dr. House

El Magazine de La Vanguardia publicava ahir un ampli reportatge sobre la revolució del mercat audiovisual provocada per les sèries de televisió nord-americanes, un fenomen que està superant en audiència a les estrenes d'algunes de les grans superproduccions de cinema. L'alta qualitat de les sèries actuals, amb uns bons guions, uns brillants i enginyosos diàlegs i unes excel·lents interpretacions, fa que comptin arreu del món amb milions de seguidors que, en molts casos, per deixar de ser captius del capritx dels programadors, baixen d'internet els capítols o es compren les temporades en format DVD.

Confesso que des de fa un temps miro més sèries que pel·lícules. Concretament m'injecto, via satèl·lit, capítols i més capítols de CSI, Doctor House, Numb3rs, Jag: alerta roja, Navy: investigación criminal, Bones, Alerta Cobra (una entretinguda producció alemana), i, per descomptat, no tinc cap inconvenient en tornar a veure les vegades que calgui en DVD grans clàssics com Sexo en NY, la insuperable El ala oeste de Casa Blanca i l'espanyola Periodistas.

A part del seu talent inqüestionable, una de les característiques clau de les sèries nord-americanes és el pressupost gegantí amb què compten. Ellen Pompeo, protagonista d'Anatomia de Grey, cobra 200.000 dòlars per capítol i una quantitat similar rep Eva Longoria, l'actriu llatina de Mujeres Desesperadas. Un sol capítol de 24, que només a Estats Units serà vist per 20 milions de persones, compta amb un pressupost que quasi duplica el d'una pel·lícula de Woody Allen.

Vistes aquestes xifres astronòmiques innassumibles amb les subvencions nostrades, és poc probable que l'agent antiterrorista Jack Bauer comparteixi mai amb els inspectors dels Mossos d'Esquadra els racons i raconets de la Barcelona negre i gastronòmica de Pepe Carvalho. I tampoc veurem al doctor Gregory House fent patir amb la seva egolatria i cinisme als metges i pacients de l'Hospital Vall d'Hebron.

Per la promoció de la ciutat s'haurà de continuar confiant amb el talent del gran Woody Allen i, en tot cas, pregar perquè l'èxit de House no provoqui comportaments imitatius en algun departament hospitalari català.

Però pensant-ho fredament, tal vegada ja fem tard i a la facultat de Medicina, un futur Dr. Casas arrossega la cama, es fot les píndoles de quatre en quatre i renega de satisfacció somniant perversament amb el primer malalt que un dia o altre caurà a les seves mans.

dissabte, 17 de novembre de 2007

96 vots o les ales desplomades de l'AVE



En un gest sense precedents, el Parlament de Catalunya va demanar ahir la destitució de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez.

Tot s'ha fet segons el guió previst: La resolució presentada per ERC i ICV-EUiA ha obtingut 96 vots favorables (també hi han donat suport CiU, PP i Ciutadans), mentre que 36 diputats socialistes s'han pronunciat en contra i el convergent Benet Maymí s'ha abstingut, en aquest cas per error (algú hauria d'estudiar la predisposició endèmica que tenen ses senyories a equivocar-se de botó).

El PSC s'ha quedat doncs sol en una votació a la qual no hi ha assistit el president Montilla, una absència justificada oficialment per les clàssiques “raons d'agenda”: la clausura de la vuitena Conferència de Presidents de Regions amb Poder Legislatiu i l'assistència junt al rei a l'entrega del III Premi Internacional Conde de Barcelona al president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso. Raons de pes que li han estalviat la incomoditat de veure com els altres dos socis del govern d'entesa optaven per trencar la ídem i per volar en direcció contraria agafats a les ales desplomades de l'AVE.

El portaveu socialista Miquel Iceta ha justificat la posició del seu grup afirmant que “no correspon al Parlament català erigir-se en instància de control polític del Govern d'Espanya", ja que "els governs només responen davant dels seus parlaments".

És el mateix argument que ha esgrimit la vicepresidenta del Govern espanyol María Teresa Fernández de la Vega per anunciar -amb un to taxatiu i sec perfectament estalviable- el que ja era sabut per tothom: que l'executiu de Zapatero és “sobirà” i que no farà cessar a la ministra per culpa del desgavell ferroviari a Barcelona.

A pocs mesos de les eleccions generals, tots han representat a l'escenari de la comèdia política el paper que els corresponia: els uns reclamant inútilment una destitució que saben que no es produirà i els altres agafant-se a la lògica dels diferents àmbits competencials de la cambra catalana i espanyola. ERC i ICV-EUiA han marcat distàncies amb el soci principal, cosa interessant de cara a les urnes; CiU, PP i Ciutadans han aprofitat el cas per posar el dit a la nafra de la desunió temporal del tripartit; i el PSC -no podia fer altra cosa- ha salvat el pont de germanor -més o menys subordinat- que lliga els socialistes catalans amb els espanyols. No són temps d'aventures: en el carrer Nicaragua ja ningú parla de grup parlamentari propi.

Mentrestant, dijous, Magdalena Álvarez es va anar a fer la foto a Valladolid dalt d'un Talgo de proves que va recorre per primera vegada amb viatgers el tram de l'AVE entre Madrid i la capital castellano-lleonesa. I ben aviat la veurem, esgrimint un altre gest triomfant i pescant vots, a la inauguració de l'arribada del tren d'alta velocitat a Màlaga. Allà, com a cap de llista del PSOE, obtindrà l'escó al Congrés per la propera legislatura i, si Zapatero torna a guanyar, algú altre, gens cremat pel desastres ferroviaris i, esperem, millor gestor, la substituirà al ministeri. Seran aquests milers de vots malaguenys els que ens lliuraran de les maneres prepotents de la senyora ministra i no pas el gest irritat i inútil dels 96 diputats catalans que ahir van voler picar simbòlicament la cresta a Zapatero amb una petició de destitució condemnada al fracàs i que també mirava, com tantes altres coses de l'actual agenda política, cap a les eleccions de març.


Foto 1: La ministra Magdalena Álvarez, dalt del tren, a l'arribada a Valladolid.

Foto 2: Montilla i el rei Joan Carles a l'entrega del premi Conde de Barcelona.

divendres, 16 de novembre de 2007

Ventdelplà uneix Chávez i Joan Carles




El president de Veneçuela Hugo Chávez i el rei Joan Carles han trobat finalment un tema que els uneix més enllà de la picaraballa política: la sèrie Ventdelplà. Com era d'esperar, aquesta desitjada reconciliació, via colebrot, no podia ser en altre lloc que a “Polònia”.

dijous, 15 de novembre de 2007

Montilla: "Vostès tenen un problema"




Catalunya és un país de grans imitadors capaços de modelar la ficció fins a convertir-la, per art de màgia, en realitat. Per això, força sovint, quan surt per la televisió el personatge autèntic, creiem veure a l'imitador treballant dalt l'escenari o en el plató televisiu. A vegades, fins i tot, sembla dotada de més càrrega humana, de més carn i ossos, la caricatura que l'ésser real.

Ahir però, el president Montilla va superar en el Parlament al seu imitador Sergi Mas interpretant, en el ple dedicat al desgavell ferroviari, un gag impagable: la imitació de Pasqual Maragall en la seva famosa frase dirigida a CiU: “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu tres per cent“. Aquell 24 de febrer del 2005, l'estripada de Maragall va causar un terrabastall polític, mentre que ahir tothom va riure en escoltar per boca del president que el problema que té CiU és diu... Montilla.

Un gag enginyós, ben interpretat i amb una bona gestió de les pauses, però d'autor desconegut.

El president de la Generalitat tindrà moltes virtuts però l'exteriorització del sentit de l'humor, com a mínim en l'àmbit públic, no és precisament el seu fort.

¿Hi ha Miquel Iceta darrera l'extraordinària i divertida escena viscuda a la cambra catalana?

O millor encara, ¿ha tornat a fitxar el PSC a Gerard Florejachs, el guionista d'Andreu Buenafuente que va treballar a l'equip de campanya de Montilla a les eleccions del 2006?

Haurem d'estar atents a les següents “interpretacions” del president.

dimarts, 13 de novembre de 2007

El caganer entra a l'Audiència Nacional


El dibuixant Guillermo Torres i el guionista Manel Fontdevila han estat condemnats avui per l'Audiència Nacional a una multa de 3.000 euros cada un d'ells per la polèmica portada de la revista satírica El Jueves en la qual apareixia una caricatura dels prínceps d'Astúries desfogant esplendorosament els seus instints més humans. La Justícia, que acostuma a deliberar dies i més dies les seves sentències, ha enllestit el tema a corre-cuita, com si, després d'haver encès el foc entorn els límits de la llibertat d'expressió, tingués ara por de cremar-s'hi encara més els dits.

A la vista oral, els humoristes gràfics han assegurat que no pretenien fer cap crítica de la Monarquia sinó de la mesura que acabava d'aprovar el Govern de concedir una subvenció de 2.500 euros per cada nou fill. L'advocat defensor Jordi Plana ha apel·lat a la llibertat d'expressió i ha protagonitzat un moment memorable a l'intentar presentar com a prova dues figures del tradicional caganer, una del rei i una altra de Zapatero, adduint que la seva venda i presència als pessebres catalans també és una “exhibició” però en cap cas es considera un delicte d'injúries. L'intent de l'advocat ha fet gràcia al jutge José María Vázquez Honrubia, però el magistrat ha refusat la prova.

Per la seva part, el fiscal Miguel Ángel Carballo ha demanat 6.000 euros de multa per cada uns dels malfactors (inicialment en demanava 3.600) en considerar que, malgrat el segrest judicial d'aquell número de la revista, la difusió de la caricatura havia "augmentat els beneficis econòmics" d'El Jueves, una cosa “intolerable”. El fiscal ha afirmat que tant el dibuix com el text que l'acompanyava són “injuriosos i innecessaris” i s'ha preguntat si un ciutadà mitjà “no es sentiria ofès i el seu honor vilipendiat” si es veiés retratat en una portada similar.

Després d'aquesta passejada pel terreny sociològic i eròtic, el fiscal també s'ha permès entrar en l'àmbit polític considerant que el desprestigi a la Corona “acaba desprestigiant a la pròpia nació”. Aprofitant la picabaralla entre Chávez i el rei a la Cimera Iberoamericana, Carballo ha plantejat quina seria la reacció dels espanyols si a Veneçuela es publiqués una portada com la d'El Jueves.

Al final de la vista, el jutge ha avançat la sentència, afirmant que la portada és “objectivament injuriosa” i que la multa, més enllà de la seva quantia, serveix per marcar els límits que no es poden traspassar.

L'advocat defensor ja ha anunciat que recorrerà la sentència i que si fos necessari ho portarà al Tribunal Europeu de Justícia d'Estrasburg.

En tot cas, no deixa de ser sorprenent que, en una societat democràtica, dos humoristes gràfics hagin hagut de passar avui per la mateixa porta per on entren emmanillats els terroristes i els narcotraficants. I encara ho és més que el bon o mal gust a l'hora de fer riure sigui objecte d'avaluació per part de jutges i fiscals de l'Audiència Nacional, l'organisme encarregat de jutjar els casos d'extrema gravetat, el successor del tristament famós Tribunal del Orden Público del franquisme.

L'afer d'El Jueves demostra que per raons de salut democràtica alguns articles del Codi Penal haurien de ser modificats. I si no es fa, tal vegada haurem de començar a pensar que la Corona no viu el seu millor moment i que necessita continuar sacralitzada entre el cotó fluix de jutges i fiscal d'ordre públic. Com si rés no hagués canviat.


Foto: Guillermo Torres i Manel Fontdevila a l'Audiència Nacional. / Efe

dilluns, 12 de novembre de 2007

El "¿por qué no te callas?" del rei




Caracas. Abril del 2002. En ple intent de cop d'estat contra Hugo Chávez, l'ambaixador espanyol Manuel Viturro envia un telegrama xifrat al ministre d'Assumptes Exteriors Josep Piqué comunicant-li que “seguint instruccions de V.E. [vostre excel·lència]” s'ha entrevistat amb el líder colpista i president de la patronal Pedro Carmona, l'empresari autoproclamat president d'un govern de transició. Segons diu el telegrama, la trobada, a la que també hi ha assistit l'ambaixador dels Estats Units, Charles Shapiro, “en ha permès fins i tot subratllar la nostra sorpresa per la dissolució de l'Assemblea i dir-li que actituds com aquesta podien fer difícil que poguéssim en el futur expressar la nostra amistat cap a ell i la nostra comprensió cap a l'anunciat procés de consolidació de les institucions democràtiques”.

Aquest i set telegrames més explicant les actuacions fetes per l'ambaixada aquells dramàtics dies, des de la detenció de Chávez l'11 d'abril portada a terme per un grup de militars i el seu retorn al poder el 14, van ser algunes de les proves presentades l'1 de desembre del 2004 a la Comissió d'Exteriors del Congrés pel ministre socialista Miguel Angel Moratinos per demostrar el suport donat pel govern Aznar als colpistes veneçolans. El ministre va comparèixer a petició pròpia a conseqüència de la polèmica política provocada per les seves acusacions contra l'anterior executiu del PP en el programa de TVE59 segundos”. Moratinos va demanar disculpes per “el lloc i el moment” escollit per parlar públicament del tema (per televisió i coincidint amb la visita oficial de Chávez a Madrid), i va subratllar que en cap moment havia acusat a Aznar de promoure el cop sinó de donar-li suport i legitimitat internacional, ordenant a l'ambaixador que es reunís amb el líder colpista i no fent cap condemna de l'intent colpista.

El 12 d'abril del 2002, els Estats Units i Espanya van fer, a iniciativa de Madrid, una declaració conjunta des de Washington, demanant que acabés la violència a Veneçuela i expressant el seu desig que “l'excepcional situació que experimenta Veneçuela condueixi en el termini més breu a la normalització democràtica plena i serveixi per assolir un consens nacional i la garantia dels drets i les llibertats fonamentals”.

Dit d'altra manera, que el període de transició dirigit pel colpista Pedro Carmona portés a un nou règim diferent del que havia estat escollit a les urnes.

El govern Aznar va intentar que Mèxic, Brasil, Argentina i França signessin la declaració, però els quatre governs es van negar a fer-ho perquè no es condemnava el cop d'estat.

Ben segur que el contingut del comunicat va provocar entre els partidaris de Chávez una sensació de refús similar a la que va sentir bona part de la societat espanyola quan, en els moments més dramàtics del 23-F, la Casa Blanca va mirar cap a un altre costat dient que l'intent colpista de Tejero i companyia era un “afer intern” de l'estat espanyol.

L'episodi esperpèntic d'aquest dissabte a Xile, a la cloenda de la Cimera Iberoamericana, amb en Chávez interrompent a Zapatero i acusant de “feixista” a Aznar i amb el rei Joan Carles instant-lo a callar i abandonant poc desprès la sala, té part de les causes en aquell abril del 2002.

No es tracta de defensar des d'aquí la manera de fer populista i autoritària del president de Veneçuela sinó de recordar algunes claus històriques que ajuden a entendre determinades actituds. A Amèrica Llatina existeix una lluita entre els que pensen que la pobresa i la desigualtat endèmica només es pot resoldre amb el lliure mercat i altres que creuen que el problema és precisament el neoliberalisme i que el que cal fer es reforçar el poder dels estats. Les multinacionals implantades al continent -entre elles les espanyoles- viuen molt millor en els països de lliure mercat governats per conservadors i per lliberals i d'aquí les protestes expressades per dirigents empresarials com el president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán que divendres passat advertia del creixent desinterès de les empreses espanyoles en continuar invertint a determinats països -referint-se, sense citar-los, a Veneçuela, Bolívia i Equador- per la inseguretat jurídica que, segons ell, pateixen les inversions estrangeres.

Chávez està convençut que darrera l'intent colpista del 2002 i la manca de condemna del govern Aznar s'hi amagaven interessos empresarials espanyols. Per això, les declaracions de Gerardo Díaz Ferrán van fer que hores més tard, tant el president de Veneçuela com l'argentí Néstor Kirchner i el nicaragüenc Daniel Ortega introduïssin en els seus discursos a la Cimera Iberoamericana dures crítiques contra el comportament de grups empresarials espanyols als seus països (Unión Fenosa a Nicaragua i el propi Díaz Ferrán a Argentina com a propietari de Marsans i copropietari de la conflictiva Aerolíneas Argentinas).

Chávez ha trobat doncs a l'escenari de la cimera a Xile un altaveu perfecte per continuar guanyant punts , amb el permís de Castro, com a líder dels llatinoamericans “antiimperialistes” i al mateix temps, disparant contra un enemic exterior com feia Franco, ha intentat tapar les critiques internes protagonitzades en aquests moments pel moviment estudiantil.

Amb la seva actitud populista i tan allunyada de l'estil diplomàtic, el president veneçolà ha col·locat al rei i a Zapatero en la situació d'haver de sortir a l'aparador internacional en defensa d'Aznar, amb qui, paradoxes de la vida, ni un ni l'altre han combregat mai. El mateix Aznar, per cert, que no té cap inconvenient en criticar des de l'estranger al govern espanyol sense que els patriotes de torn s'estripin la camisa.

Una defensa, impecable la de Zapatero i sorprenent, per la pèrdua de compostura, la del rei, que han estat agraïdes personalment per l'expresident del govern, mentre que Mariano Rajoy i Gabriel Elorriaga han aprofitat l'oportunitat per fer altre cop el ridícul acusant a la política exterior socialista de ser la responsable de l'incident de la cimera per les seves “amistats perilloses” a Amèrica Llatina.

Naturalment, qui ho pot dubtar, si el rei i Zapatero s'haguessin mantingut callats davant els insults de Chávez a Aznar, el PP i la seva branca mediàtica haurien tret a passejar el sant cristo gros acusant-los d'antipatriotes. Així és el primer partit de l'oposició i així son determinats periodistes.

divendres, 9 de novembre de 2007

Maleni Álvarez fa de Rocío Jurado




L'afer del desgavell a les obres de l'AVE sempre és notícia: la ministra Maleni Álvarez ha inaugurat un esvoranc i a continuació ha assistit com a convidada al programa del gran Cuní delectant a l'audiència amb una “cançó” de la Rocío Jurado: “Como una obra”.

Mentrestant a CiU, Mas i Duran Lleida han tingut una reunió amb un expert en transport públic per treure el major profit polític al caos de Rodalies.

Tot, naturalment, a "Polònia".


dijous, 8 de novembre de 2007

Música de gasolinera

Les cassettes que es venien a les gasolineres han passat gairebé a la història arraconades pels Cds de ves a saber quina Operación triunfo o pels mp3 baixats d'internet. En tot cas, les cobertes d'aquelles velles gravacions dels anys 70, 80 o 90 constitueixen per elles mateixes un autèntic museu dels horrors musicals i estètics, un aparador en el qual els primers frikis de la cançó s'obrien pas per la carretera nacional, alguns d'ells per quedar arraconats per sempre més i altres per assaborir moments de fama, quilòmetre darrere quilòmetre, fins que l'escalfor del sol dins l'infern del vehicle acabava devorant la cinta.

Aquí teniu una mostra de portades que alguna ànima amb sentit de l'humor ha recopilat en el servei Slideshare.

dimecres, 7 de novembre de 2007

A Joan Clos li agrada la Ford



Si parles et pots equivocar”. Ho va dir l'altre dia Rajoy disculpant-se de l'embolic en el que va posar al seu cosí meteoròleg per les famoses declaracions en les que minimitzava l'impacte del canvi climàtic.

Els polítics, efectivament, parlen molt i alguns d'ells superen el repte millor que altres. Joan Clos, per exemple, és un dels que practiquen sovint l'art de la relliscada verbal. Dilluns, el ministre d'Indústria va assistir a l'acte de commemoració del 25 aniversari de la planta de General Motors a Figueruelas (Saragossa). En la seva intervenció va deixar bocabadat a tothom quan a l'inici del discurs va saludar d'aquesta manera al president de la companyia automobilística:

Señor presidente de Ford, señor presidente de Ford...Ay! perdón!, de General Motors. Estoy en General Motors. Disculpe la mención a la competencia."

A Clos ja se li coneixen altres patinades, com la que va protagonitzar a l'acte solemne de presa de possessió del seu càrrec quan es va inventar una insòlita cartera ministerial jurant com a ministre de “Justícia, Turisme i Comerç”. O una altra anècdota de l'etapa d'alcalde de Barcelona quan en una entrevista a Catalunya Ràdio en motiu del Dia sense cotxes va admetre que havia anat fins els estudis de l'emissora amb el seu vehicle oficial, assegurant -cosa errònia- que no hi havia autobusos municipals que enllacessin la zona del seu domicili particular amb la de Catalunya Ràdio.

En tot cas, Joan Clos encara haurà de perseverar més si vol superar la relliscada ministerial més antològica protagonitzada el setembre del 2003 pel ministre de Defensa del PP, Federico Trillo-Figueroa, qui en una visita al destacament de Base España, a Iraq, va voler saludar als soldats d'El Salvador i va finalitzar l'acte cridant marcialment “¡Viva Honduras!". Aquell dia, als militars salvadorenys, si els punxen, no els troben sang!.

Vídeo: TV3

dimarts, 6 de novembre de 2007

Pernil patriòtic

Gwyneth Paltrow viatja des de fa dies per diferents ciutats de la península rodant per la cadena pública dels Estats Units PBS una sèrie documental - “Spain... on the Road Again”- sobre la cultura i la gastronomia de l'estat espanyol. L'actriu nord-americana guanyadora d'un Oscar per “Shakespeare in loveva ser vista fa uns dies pel call de Girona gravant escenes per un dels tretze capítols de la sèrie, en la qual apareixerà acompanyada per l'actriu i model catalana Claudia Bassols (“El Coronel Macià”, “CLA: No somos ángeles”), el chef televisiu Mari Batali i el columnista del The New York Times Mark Bittman.

L'itinerari previst per la productora Frappé Productions inclou la visita a bon nombre de restaurants de primera fila però Gwyneth Paltrow ja va advertir el primer dia que des dels 20 anys no menja “animals de quatre potes” per la qual cosa, malgrat ser la principal protagonista d'aquesta sèrie basada en el bon menjar, s'ha negat a tastar el pernil, una de les joies de la gastronomia espanyola.

Tal vegada com a desgreuge, la Denominació d'Origen Jamón de Huelva, entitat presidida per l'expresident socialista de la Junta d'Andalusia, José María Rodríguez de la Borbolla, acaba de presentar una campanya publicitària que porta per títol “Orgullo ibérico” i que en la seva imatge gràfica, extremadament patriòtica, converteix el deliciós pernil en una bandera espanyola.

Per molta gana que us desperti, tingueu cura de no caure a la temptació:

Nyam, nyam, nyam...i detingut per ultratge a la bandera!!



diumenge, 4 de novembre de 2007

Crisi per Ceuta i Melilla


Les botigues de Ceuta i a Melilla han esgotat les banderes d'Espanya i les samarretes i polseres amb els colors nacionals davant l'estada que demà inicien els reis a les ciutats autònomes. La visita té una gran singularitat ja que fa 80 anys que un monarca espanyol -Alfons XIII, el 1927- no trepitja aquests territoris africans.

Joan Carles i Sofia han trigat 37 anys en tornar-hi després de la visita que hi van efectuar, en vida de Franco i com a prínceps d'Astúries, el 19 i 20 de setembre del 1970. Aquella vegada hi van anar a bord del destructor "Roger de Lauria" i acompanyats del ministre de l'Exèrcit, el general Juan Castañón de Mena, per celebrar el 50 aniversari de la fundació de la Legió.

L'interès polític i diplomàtic de no introduir elements de discòrdia a les sempre complicades relacions amb els veïns del sud havien fet aconsellable anar ajornant el viatge dels reis a dues ciutats que sempre han estat reclamades pel Marroc i que la dreta ha considerat com un dels màxims símbols d'espanyolitat.

Amb l'anunci del viatge ha passat el que era previsible: una nova crisi diplomàtica amb Rabat -Mohamed VI ha retirat el seu ambaixador a Madrid- i una gran ovació de la dreta espanyola amb el PP al capdavant, que és el partit que guanya les eleccions a Ceuta i a Melilla.

En el ministeri d'Assumptes Exteriors, dirigit per Miguel Ángel Moratinos, intenten fer creure que la diplomàcia espanyola no s'esperava una reacció marroquina tan contundent com ho és el pas previ a la ruptura de relacions, però era de calaix que Rabat no podia tancar els ulls davant la visita reial i encara menys després que el jutge Garzón es declarés competent per investigar a alts càrrecs marroquins pels delictes de genocidi i tortures en el Sahara Occidental.

La premsa del Marroc interpreta la visita de Joan Carles i Sofia com la reacció espanyola davant la decisió de Rabat de signar contractes amb França per valor de 3.000 milions d'euros, entre ells la construcció del primer tram del tren d'alta velocitat entre Tànger i Kenitra. L'acord amb Sarkozy deixa de banda les ofertes presentades per constructores espanyoles, entre elles OHL, famosa pels esvorancs a les obres de l'AVE a l'entrada de Barcelona, i aquesta predilecció per França hauria provocat un atac de gelosia a Madrid, sobretot tenint en compte que el Marroc és el primer destinatari de l'ajud espanyol al desenvolupament.

Obliden, però, que per moltes raons, entre elles ETA, Madrid és la primera interessada en mantenir excel·lents relacions amb París.

Les coses poden ser molt més senzilles: després de mesos de crítiques i de polèmica entorn de la Corona espanyola, la Casa del Rei necessitava fer un pas endavant per recuperar la iniciativa i, de comú acord amb el govern Zapatero, s'ha optat per la via patriòtica: la visita a les úniques ciutats que encara no han rebut a Joan Carles i Sofia com a monarques.

Demà i demà passat veurem als reis aclamats pels ciutadans de Ceuta i Melilla, com ja ho van ser el 1970, i a les autoritats marroquines escenificant el seu enuig mentre algú proposa fer una nova Marxa Verda. Però lluny de les càmeres, a la rebotiga de la política, Moratinos i el seu col·lega Taeib Fassi-Fihri, així com Joan Carles i Mohamed VI, estaran pactant els termes del retorn a una pau diplomàtica que interessa a les dues parts.

¿Qui els havia de dir als autors de la portada d'El Jueves, als independentistes que cremen banderes espanyoles, a Federico Jiménez Losantos, a Jaime Peñafiel i al senador del PNB, Iñaki Anasagasti que amb les seves crítiques a la Corona acabarien provocant una crisi amb el Marroc?

Foto: Joan Carles i Sofia visitant Melilla el 1970. / El País /Tercio Gran Capitán de la Legió.

dijous, 1 de novembre de 2007

Saps que vius a l'any 2007 quan...


Pel correu electrònic circulen escrits enginyosos d'autor desconegut com el que en Miquel ha compartit avui a la llista EnCatalà. Si al llegir-lo t'hi sens retratat, somrius i tens ganes de reenviar-lo als amics, coneguts i saludats, hauràs començat bé el dia perquè quan algú sap riure's d'un mateix ja té molt de guanyat.


Saps que vius a l'any 2007 quan...


1. Per casualitat poses el teu password al microones.
2. Fa anys que no jugues al solitari amb cartes de veritat.
3. Tens una llista de 15 números de telèfon per trucar a una família de 3 persones.
4. Envies un correu a un company que treballa a la taula del costat de la teva.
5. Has perdut el contacte amb alguns amics i familiars perquè no tenen una adreça de correu electrònic.
6. Arribes a casa després d'un dia de feina i respons al telèfon com si encara estiguessis a l'oficina.
7. Apretes el zero del telèfon de casa per agafar línia.
8. Estàs al teu lloc de treball des de fa 4 anys però has treballat per a 5 empreses diferents.
10. Tots els anuncis de TV sobreimpressionen una adreça web a la pantalla.
11. Tens un atac de pànic si surts de casa sense el teu mòbil i tornes per agafar-lo.
12. T'aixeques pel matí i, abans de prendre't el cafè, la primera cosa que fas és anar al teu ordinador a veure si s'ha descarregat alguna cosa a l'Emule.
13. Inclines el cap per somriure :-)
14. Estàs llegint aquest text, hi estàs d'acord i somrius...
15. ... pitjor encara! Ja saps a qui reenviaràs aquest correu!!!
16. Estàs massa ocupat per adonar-te que no hi ha el número "9" a aquesta llista.

17. Has comprovat de seguida si hi havia o no el 9 a la llista!

CONSELL: Quan la teva feina et tingui fart, estiguis a punt d'agafar una depressió i, a la teva empresa res funcioni com voldries, fes això:


Atura't a la primera farmàcia que vegis i compra un termòmetre rectal "Johnson and Johnson" (només d'aquesta marca). Obre'l i llegeix les instruccions.

Trobaràs aquesta frase: "Cada termòmetre rectal Johnson and Johnson ha estat provat personalment a la nostra fàbrica".

Llavors tanca els ulls i repeteix en veu alta 5 cops seguits: "Estic content de no treballar al departament de qualitat de Johnson and Johnson"!!!!

I ARA RIU! Va, vinga! Reenvia aquest missatge als teus amics, et mors de ganes, (qui sap per què) ho sé! I recorda sempre que hi ha feines pitjors que la teva...