dimecres, 28 de juny de 2006

La cresta del gall francès

España, la mejor de las selecciones eliminadas” titula avui l'agència Efe, hores després de la derrota amb França.

Qui no es conforma és perquè no vol: a la primera fase, la selecció espanyola ha guanyat els tres partits i només ha encaixat un gol. Però com s'ha demostrat, el campionat començava en els vuitens i França no és ni com Ucraïna, ni com Aràbia Saudita ni com Tuníssia. Abans del partit, un enviat especial de Mundo Deportivo a Hannover, escrivia el següent: “Ha llegado la hora de cortarle la cresta al gallo francés por mucho que Henry y compañía estén delante. La Selección se ha propuesto llegar hasta la final y da lo mismo los rivales que deba sortear hasta la meta de Berlín”. I afegia: “Francia es un toro bravo que hay que lidiar, pero Luis y los suyos llevan los trastos para hacer una gran faena”.

Doncs bé. Pronòstic fallit. El veterà gall francès ha conservat la cresta i la jova selecció torera, amb l'Aragonés al capdavant, ha acabat a la infermeria on, aquesta vegada, ningú li portarà cap ram de flors, no fos que el d'Hortaleza insistís en allò del cul estret i el pèl de la gamba. Ara, confirmat el desastre, els mateixos que aplaudien a Luis les seves gràcies li recordaran la promesa de dimitir com a seleccionador si Espanya no arribava a les semifinals.

En tot cas, s'ha passat de l'optimisme desbordant al fatalisme històric. Quan la selecció va arribar a Alemanya, ningú, ni la mateixa Federació, apostava res per ella, però l'excel·lent partit contra Ucraïna (4-0) va fer que els seguidors i la premsa ja es veiessin a Berlín. Aquell 14 de juny, la felicitat era tant extrema que només mancava organitzar un circuït turístic per terres ucraïneses, amb visita inclosa a la central nuclear de Txernòbil. Després, el 19 de juny, va arribar el 3-1 amb Tunísia, un triomf treballat que va requerir d'una remuntada. Durant la primera part, mentre els tunisencs anaven al davant en el marcador, ja em temia que algú proposés un boicot contra el consum de dàtils. Finalment, el 23 de juny, Espanya va guanyar a Aràbia Saudita per 0-1 en un partit relaxat i avorridot en el qual no es van autoreivindicar com a titulars ni els mateixos suplents.

La grisor d'aquest tercer partit i el llarg historial negatiu de la selecció espanyola va fer moderar l'optimisme inicial, encara que alguns ja cerquessin un espai a la sala de trofeus per penjar-hi la cresta del gall. Diuen els savis que sempre és poc prudent vendre la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat. I, com ha quedat demostrat, per molt que toquis de peus a terra, sempre hi ha el risc d'empassegar amb una pedra anomenada Zidane o Henry.

Ahir, quan l'arbitre va xiular el final del partit, alguns coets, que no eren precisament llançats per seguidors francesos, van esclatar en el cel de Catalunya. Poc després, davant meu, un culè intentava convèncer a un seguidor del Real Madrid sobre el surrealisme que envolta les seleccions. “Fa un moment- deia el culé- jo anava amb en Zidane després d'haver-hi estat en contra tota la temporada i tu, anaves amb en Xavi i en Puyol vestits de vermell i pregaves perquè en Zinedine no fes cap gol a Casillas. Això del Mundial no té cap sentit!”, sentenciava el barcelonista fent brollar un mig somriure a la cara del seguidor blanc. “Entenc el que vols dir -va respondre el madridiste- però per a mi és natural anar amb la selecció espanyola”.

D'aquesta conversa entre els dos col·legues i rivals futbolístics en trec dos apunts finals:

Una conclusió: L'opinió del culè contra el Mundial, inclòs el risc de lesions dels futbolistes i el cost econòmic i esportiu que aquestes representen pels clubs, s'acabaria en el mateix moment en que hi jugués una selecció catalana.

Un interrogant: Continuarà bevent xampany francès la penya del boicot al cava català?


Foto: El segon gol francès amb en Casillas i en Sergio Ramos veient-la entrar. Reuters

dilluns, 26 de juny de 2006

Travessa el carrer una noia

Aturo el cotxe davant un pas de vianants. Travessa el carrer una noia amb un gos gros i una faldilla petita. Els gos és maco. La faldilla també. Arrenco el cotxe mentre el gos gros estira la noia de la faldilla petita cap a l'interior del parc en direcció a una gossa petita subjectada per un noi gros. El noi gros no es mira la faldilla petita i la gossa petita tampoc es mira el gos gros. La noia de la faldilla petita ni es fitxa amb el noi gros i estira el gos gros lluny de la gossa petita.

Aturo el cotxe davant el següent pas de vianants. Travessa el carrer una noia amb un gos petit i una faldilla grossa. El gos es maco i la faldilla també. Arrenco el cotxe mentre la noia de la faldilla grossa estira el gos petit cap a l'interior del parc en direcció a un gos gros subjectat per una noia, la noia, de la faldilla petita.

Elles es fan un petó gros a la boca i arrenquen el passejar agafades de la ma, mentre, al darrera, el gos gros i el petit miren de reüll cap a la gossa petita que acompanya al noi gros cap a la sortida del parc, on l'espera un altre noi amb un gossa grossa.

Aturo el cotxe davant el següent pas de vianants. Travessa el carrer una noia amb un gos...

dijous, 22 de juny de 2006

Quan Maragall ens deixa de sorprendre


La notícia no és que Pasqual Maragall hagi renunciat a tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat. L'autèntica notícia és que la seva decisió s'hagi fonamentat en criteris absolutament racionals encara que, naturalment, en cap moment, els hagi fet públics. Tothom sap quins són:

- la manca de suport dins la direcció del PSC, el partit que, recordem-ho, ell mateix presideix

- la manca de suport del PSOE i més concretament de Zapatero

- la seva nul·la possibilitat de pactar amb CiU, després de les properes eleccions, una coalició de govern, l'anomenada sociovergència, i d'acceptar veure reduït el seu paper a segon d'un Artur Mas president.

- La difícil tasca de renegociar la resurrecció d'un tripartit, mort i enterrat, amb unes noves regles del joc (un Tinell II difícil de liderar per un polític que n'ha sortit cremat per mèrits propis i aliens)

Per una vegada, el sempre sorprenent Maragall ens ha deixat de sorprendre. I aquí és on hi ha l'autèntica notícia.

Amb en Montilla, l'oasi català serà més racional i més avorrit i quan això passi, amb en Mas ocupant o no el despatx de Palau, tal vegada trobarem a falta la rauxa d'aquell alcalde dels Jocs Olímpics, d'aquell president de la Generalitat a qui els seus, cansats de reclamar-li seny i disciplina, li van girar l'esquena molt abans que Catalunya tingués nou Estatut.

Imatge: dibuix d'en Joan Antoni Poch publicat en El Punt

dimarts, 20 de juny de 2006

A la taula d'en Bernat...


S'ha aprovat l'Estatut i, com era previsible, cada partit interpreta els resultats del referèndum a la mida dels seus interessos. Les dades són clares: “Sí” (73,9 per cent dels vots); “No” (20,7 per cent); Blancs (5,3 per cent); Nuls (0,9 per cent); Participació (49,4 per cent). Es posen aquestes xifres dins la coctelera de la interpretació política i cada ú ven l'èxit de la manera que vol. Només els dirigents d'ERC han reconegut la seva derrota: ja van perdre quan les bases del partit els van imposar el “No” i ho han tornat a fer ara amb quan la immensa majoria dels votants han fet triomfar el “Sí”. El 20,7 per cent de vots en contra de l'Estatut queda lluny del 28 per cent de vots que van sumar entre ERC i PP a les darreres eleccions autonòmiques. Per a tant, hi ha hagut una pèrdua de suport electoral que ha afectat bàsicament a ERC com ho demostra el fet que a poblacions on l'alcalde és republicà el percentatge de vots negatius ha estat baix o poc superior a la mitjana: Banyoles (19,8 per cent); Puigcerdà (22 per cent). Les enquestes ja indicaven que a una part important de votants d'ERC els feia poquíssima gràcia votar el mateix que el PP i, es de suposar, que finalment han optat pel “Sí” del peix en el cove, pel vot en blanc, pel nul crític o, directament, per quedar-se a casa o a anar a la platja alimentant el 50,6 per cent d'abstenció.

Sigui com sigui, els votants republicans han tingut en aquest referèndum mala peça al teler. Els que han optat per la papereta del “Sí” han girat l'esquena al partit i han fet augmentar la relativa satisfacció del PSC, ICV i CiU. La resta han vist com, a l'hora de les valoracions polítiques, el PP s'apropiava dels seus vots o de la seva abstenció per intentar esbombar als quatre vents el presumpte sentit comú de la dreta espanyola i per deslegitimar Zapatero. “Dos de cada tres catalans no donen suport a aquest projecte personal de Zapatero”, ha dit el líder popular fent a continuació una crida per “paralitzar urgentment aquest procés de liquidació de l'Espanya constitucional”.

I en un atac d'”amnèsia política”, Rajoy ha afegit “És l'Estatut amb més refús de tota la democràcia”.

D'acord que en el referèndum de l'Estatut català del 1979 la participació va ser 59,7 per cent, més de 10 punts superior a la d'ara, tot i que cal reconèixer que les circumstancies d'efervescència política i ciutadana eren ben diferents després de la recuperació de la democràcia. També és veritat que en el referèndum de l'Estatut basc van votar el 58,9 per cent dels electors i a l'andalús el 53,5. Però en les seves declaracions, Rajoy, que, recordem-ho, va ser parlamentari gallec i vicepresident de la Xunta, intenta fer creure que ha oblidat quin va ser l'index de participació en el referèndum de l'Estatut de Galícia celebrat el 21 de desembre del 1980: ni més ni menys que un miserable 28,3 per cent. I el PP, amb Fraga al capdavant, no ha tingut cap inconvenient en governar Galícia una colla d'anys utilitzant com a principal eina un Estatut amb menys “legitimació” a les urnes – emprant els termes analítics dels populars- que el nou Estatut català.

Les raons per les quals més del 50 per cent dels electors no han anat a votar són diverses, però ningú se les pot apropiar. El joc democràtic passa per les urnes i, com afirma la dita popular, “ a la taula d'en Bernat, qui no hi és, no és comptat”.

Imatge: dibuix d'en Joan Antoni Poch publicat en El Punt

divendres, 16 de juny de 2006

Palles ciutadanes de Catalunya

Albert Boadella, promotor junt amb Arcadi Espada del partit antinacionalista Ciutadans de Catalunya, ha assegurat irònicament que els 223 articles del nou Estatut podrien resumir-se en 10 Manaments, entre ells veure cada nit a Mónica Terribas, esborrar del mapa als toros i a la COPE, tenir una fe infinita amb l'home del temps de TV3 i “masturbar-se quan perd el Madrid”.

Confesso que he vist a seguidors blaugranes trempant molt més quan perd Raul que quan guanya Ronaldinho. Sobretot els darrers temps en què els culés ja ens hem acostumat a viure jornades triomfants.

Ara bé, d'aquí a practicar l'amor propi convulsiu quan perd l'equip de Chamartin hi ha una certa distància i seria, sens dubte una exageració fer-ho constar a l'Estatut, Estatuet o el que carai sigui el que anirem a votar diumenge.

Si, ja sé que els nostres legisladors, desconfiant, com diu Maragall, de les males jugades fetes durant anys i panys des de Madrid, han volgut entrar en el més mínim detall competencial fins a incloure-hi el busseig professional com a representació extrema del blindatge polític.

També és veritat que la masturbació té afectes enormement positius en l'ésser humà: allibera la tensió sexual, ajuda a combatre l'estrès, els dolors menstruals i l'insomni, estimula les defenses del sistema immunològic, allibera hormones que aixequen l'estat d'ànim i combaten la depressió, redueix les ereccions espontànies en llocs inoportuns, elimina els somnis humits...

Així mateix, ni el Vaticà s'atreveix a aquestes alçades de la vida a continuar insistint en la llegenda negre dels mals que patien els onanistes abans d'anar a parar a la caldera de'n Pere Botero: l'aparició de pèls negres, negríssims, a la ma pecadora i de granulacions fastigoses i pudolents a la cara, la ceguesa, l'esterilitat, la bogeria...

En conclusió: pel bé del poble català i reconeguent la bondat de les arts masturbatòries proposo una transaccional al Manament suggerit per Boadella, afegint en el capítol de Drets i Deures la pràctica constant i la promoció pública de l'onanisme, retirant, això si, qualsevol referència a l'equip blanc (ja la inclourà el poble de Madrid, si ho considera oportú, en el seu estatut).

Estic convençut de que amb l'augment d'aquests exercicis íntims, les palles físiques substituiran a les mentals i tots els ciutadans de Catalunya, siguin o no polítics, siguin o no joglars, siguin o no radicals d'un i altre signe, d'una o altra bandera, avançaran definitivament pel camí de la felicitat. Que així sigui i que els deus ens escoltin.



dimecres, 14 de juny de 2006

La gorra d'en Fraga

Bona, molt bona la foto de Luis Magán publicada diumenge en El País en la que apareixen dos manifestants de renom: el senador Manuel Fraga i l'ex comissaria europea Loyola de Palacio. Els dos personatges estan asseguts en uns esglaons de la Plaza de Colón de Madrid escoltant un dels oradors de la manifestació convocada per l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT). Fraga es protegeix del sol amb una gorra blanca amb el lema “11-M manipulación”.

Si enlloc de gorra portés un barret, tindria un aire patriarcal. Les mans en posició de repòs damunt el bastó, les cames estirades, els peus encreuats i la mirada perduda amb els ulls mig clucs.

Pel que diu la seva gorra, don Manuel es manifesta contra “la manipulació”. Ell, que el 1966 es va banyar a Palomares per intentar fer creure a l'opinió pública que l'accident de dos avions militars nord-americans, un d'ells armat amb bombes termonuclears, no comportava cap perill ni per la població ni pel turisme. Es va banyar i va tocar el dos immediatament cap a Madrid, sabent que en aquests casos els efectes de la contaminació radioactiva no són instantanis sinó acumulatius al llarg del temps. Quaranta anys després, aquest poble d'Almeria continua essent el més radioactiu d'Espanya i un 29 per cent dels seus habitants tenen restes de plutoni en el seu organisme.

Es manifesta també contra “la manipulació” qui, quan manava, va instaurar la Llei de Premsa, el pilar bàsic de l'autocensura, amb la qual els periodistes es veien obligats a “manipular-se” ells mateixos per no ser devorats dins la boca del llop de la Dictadura.

En què deu estar pensant l'ex ministre de Franco i actual president d'honor del PP?.

Pensa, tal vegada, en les avantatges de viure en democràcia i de poder manifestar-se sense que el seu alter ego, el don Manuel ministre, el de “la calle es mia”, li envii els grisos?


dilluns, 12 de juny de 2006

Ciberpatrullers

El governador republicà de Kansas, Rick Perry, que es presenta a la reelecció el novembre, ha anunciat un pla per instal·lar a la frontera amb Mèxic una xarxa de càmeres connectades a Internet. Amb aquest projecte, Perry vol convertir els internautes en una mena de patriotes ciberpatrullers que controlin còmodament des de casa l'entrada d'immigrants sense papers i ho denunciïn a la policia trucant a un número gratuït. Segons el governador, els ciutadans exigeixen “una frontera més segura i això és el que Texas farà”, invertint 5 milions de dòlars (3,8 milions d'euros) en la col·locació de càmeres repartides entre els 1.600 quilòmetres fronterers.

De fet, el governador Perry ha robat la idea al grup Darkcreek.com, que ja el passat mes de març, coincidint amb les manifestacions d'immigrants a Los Ángeles, va proposar un pla anomenat Border.Net, consistent en col·locar 343.000 webcams a tota la frontera entre els Estats Units i Mèxic (3.139 quilòmetres). Les càmeres enviarien als ordinadors una imatge cada quinze segons i el sistema la compararia amb la captura anterior per detectar qualsevol moviment. En el cas que hi hagués una variació, el programa avisaria al ciutadà ciberpatruller i aquest, una vegada descartades les falses alarmes, es posaria en contacte amb la policia. El cost previst, 20 milions de dòlars, seria segons Darkcreek.com, “més econòmic que 8 hores de combat a Irak”.

A més, aquests cibernautes patriotes proposen que es pagui una petita recompensa al ciberpatruller que amb la denuncia faciliti la captura d'un immigrant i fins i tot suggereixen barrejar realitat amb ficció afegint al programa “atractius lúdics” com ara que els usuaris puguin disparar amb una metralladora virtual contra el pobre mexicà sense papers.

Estem convençuts que quan aquells que es salten la llei d'aquest estat o d'aquest país sàpiguen que un parell d'ulls extra els està vigilant des de fora, l'activitat criminal baixarà vertiginosament”, ha dit el governador de Texas.

Si els republicans fossin conseqüents amb aquest criteri de preservar la legalitat amb l'ajud d'Internet, la xarxa de càmeres no s'hauria instal·lar a la frontera amb Mèxic sinó als racons més foscos del centre de detenció de Guantánamo, del Pentàgon i de la Casa Blanca. Segur que si es fes això, hi hauria milions d'internautes d'arreu del món disposats a passar hores i més hores connectats a aquest gran germà justicier.

divendres, 9 de juny de 2006

Les primes i el cul del Sabio de Hortaleza

Encara no ha començat el Mundial de Futbol -ho farà dintre d'unes hores- i la selecció espanyola ja és campiona d'alguna cosa: les primes, altíssimes, que la Federació pagaria a jugadors i tècnics en l'hipotètic cas que guanyessin el campionat. Concretament a cada un d'ells els tocaria 540.000 euros (uns 90 milions de peles) per donar la campanada. Aquesta quantitat triplica el que ha pactat la Confederació Brasilera de Futbol amb els seus jugadors i tècnics per portar la copa cap al seu país, que és el que segurament faran: 155.775 euros. De fet, els brasilers són superats, només en qüestió de possibles premis, no tan sols per la generositat espanyola sinó també per l'anglesa (438.148 euros), l'alemana (300.000 euros), la francesa (240.000 euros) i la italiana (250.000 euros).

En això de les primes, l'organisme que presideix Ángel Maria Villar fa trampa. En primer lloc, només començarà a pagar calers si la selecció supera els vuitens de final. En segon lloc, la generositat extrema de prometre un total de 14,5 milions d'euros pel conjunt de l'equip, a 540.000 per barba, és un brindis al sol. Ni els més optimista pensa que la selecció de Luis Aragonés pot guanyar el Mundial. Hi ha un element prou indicatiu: la mateixa Federació ha considerat innecessari signar una pòlissa amb alguna companyia d'assegurances per cobrir el risc d'haver de pagar a Raul, Puyol i resta de col·legues el premi milionari que s'embutxacarien si guanyessin el Mundial. És si fa o no fa, la mateixa confiança amb la derrota que té la Federació de Trinidad y Tobago, disposada a pagar globalment als seus jugadors 2,5 milions d'euros si sobreviuen el xoc amb Anglaterra, Paraguai y Suècia i acaben arribant miraculosament a vuitens de final. Tota una epopeia per una petita nació caribenya que no arriba a tenir ni els habitants de París i que, una vegada superat el desencís futbolístic, farà bé en dedicar aquests recursos a inversions públiques.

Les apostes a internet, és a dir la manera en que la gent es poleix els quartos per la xarxa, són un bon indicador de l'estat d'ànim de les aficions. En el regne de Betandwin.com, la lògica és impecable: quants més calers es paguen per un triomf d'una selecció, menys possibilitats té d'arribar a la final. La situació és aquesta: per Brasil es paguen 3,75 euros per cada un apostat; per Alemanya 8,50; per Anglaterra 8,50; per Argentina 9; per Itàlia 9,50; per França 13 i per Holanda 15.

En aquesta febrada apostadora, per molt savi i d'Hortaleza que es digui que és l'entrenador espanyol, la gent no es deixa enredar. El triomf final d'Espanya és paga a 15 euros. I no parlem d'una impensable i remotíssima victòria de Trinidad y Tobago: 1.001 euros.

El diari As anuncia la seva miniguia del Mundial amb l'eslògan “Alemania 2006: esta vez sí”.

És si fa no fa el mateix que deia la premsa catalana quan el Barça no alçava el cap: “Aquest any, sí”. I el pronòstic sempre fallava fins que va arribar el somriure permanent de Ronaldinho la discreció i bon fer de Rijkaard.

Res a veure l'holandès amb la rusticitat del seleccionador espanyol. Ahir, a l'aeroport de Dortmund, Luis Aragonés va refusar un ram de flors que li oferien els alemanys com a símbol de benvinguda. “Me van a dar a mí un ramo de flores que no me cabe por el culo ni el pelo de una gamba”, va exclamar el Sabio de Hortaleza , a qui després d'ofendre els anfitrions i de fer el ridícul cantant el “A por ellos, oe!”, només li faltaria ara destrossar l'Opá!, yo viazé un corrá.

Quan un equip aconsegueix victòries inesperades es diu que l'entrenador té una flor al cul. Aragonés ja no disposa, però, de la infraestructura per vestir l'esperança: té el cul estret i ha llançat les flors.

En tot cas, mentre Aragonés rumia quina cara presentarà la selecció, si la de toro o la de torero, el subdirector del diari As, Tomás Guasch sembla l'Scarlett O'Hara del futbol perdut en allò que el vent s'endugué:

Un día habrá victoria para España, igual yo ya no llego a tiempo de verlo. Pero mis hijos casi diría que sí llegarán y mis nietos, fijo que llegan”.


dimarts, 6 de juny de 2006

El Sí a la butxaca


Una enquesta publicada diumenge per La Vanguardia indica que si el referèndum per l'Estatut es fes en aquests moments, un 70 per cent dels votants li donarien suport i un 23 per cent ho farien en contra. Es tracta d'uns resultats més contundents que els del darrer Pulsómetro de la cadena SER segons els quals hi hauria un 51 per cent de vots a favor i un 16 per cent en contra de la reforma.

En tot cas, l'enquesta de La Vanguardia feta entre el 30 de maig i l'1 de juny per l'institut Noxa Consulting torna a insistir en un detall que ja apareixia en un sondeig anterior: el distanciament entre la intenció de vot dels votants d'ERC (la majoria d'ells favorables al Sí) i el suport al No reclamat per la militància i la direcció del partit. A l'enquesta publicada el 14 de maig sortia que un 44 per cent dels votants d'ERC apostaven pel Sí front al 31 per cent que es decantaven pel No. Ara, els partidaris del Sí serien un 45 per cent i els dels No un 35 per cent, mentre que un 8 per cent votaria en blanc, un 5 per cent s'abstindria i un 7 per cent no ho té decidit.

Hi ha un altre element que també crida l'atenció: els votants d'ERC decidits a pronunciar-se a favor de la reforma estatutària són, com hem dit, un 45 per cent, però encara hi ha un percentatge més alt del conjunt d'electors republicans -un 58 per cent- que es mostren partidaris que s'aprovi l'Estatut. És a dir, que hi haurà votants d'ERC que aniran al col·legi electoral amb el cor partit. Seran disciplinats i seguiran la consigna del partit de votar No, però en el fons esperaran que guanyi el Sí.

Els resultats de les enquestes sempre s'han d'agafar amb pinces (son només el retrat, amb llum i ombres, del moment en que es fa el sondeig) , però hi ha indicis que permeten intuir que la direcció d'ERC, quan inicialment es pronunciava per qualsevol cosa menys per un No, tenia una visió més clara de l'estat d'opinió dels seus votants que les assemblees del partit. Els militants van acabar imposant a la direcció el vot en contra, però ara part dels esforços de campanya s'hauran de dedicar a canviar l'opinió d'una part important dels propis electors decidits a sortir de casa el 18-J amb el Sí a la butxaca.

Acudit: El Punt / Xavi Torrent

dilluns, 5 de juny de 2006

Aguirre, Piqué i l'arxipèlag Gulag

Josep Piqué va anar dissabte a Sau a fer-se la foto per reivindicar l'esperit de “concòrdia” de l'Estatut que l'any 1978 va redactar en aquell parador la comissió dels 20.

L'excursió del líder del PP català no va agradar als socialistes i ahir, en un acte electoral a Lleida, Zapatero va acusar als populars de tenir molta “barra” per anar “a abraçar-se a Sau al monument commemoratiu de l'estatut del 79 quan no el van votar”.

La polèmica ha continuat avui, també a Lleida, quan Esperanza Aguirre ha volgut saltar damunt la jugular de Zapatero utilitzant l'arma de la història. La presidenta de la Comunitat de Madrid, a qui molts de la dreta com Déu mana voldrien veure ocupant el lloc de Rajoy, ha recordat que l'any 1979 el PSOE encara es definia en els seus estatuts com un partit marxista: “Ja ha demanat Zapatero perdó pel Gulag?”, s'ha preguntat Aguirre posant la cara de pomes agres d'Alexander Solzhenitsyn. I a continuació ha mirat a Piqué amb aire de complicitat i li ha etzibat la següent pregunta: “No és veritat?”. El polític català s'ha limitat a fer-li que sí amb el cap, però ves a saber si no l'ha maleïda fins el moll dels ossos a l'estil del que deu fer sovint Ruíz Gallardón i probablement Rajoy.

Esperanza Aguirre, que no té un pèl de tonta, ha de saber que gratant en el passat de Piqué no tan sols hi surt que és fill del darrer alcalde franquista de Vilanova (cosa que li dona un elegant pedigree dins el PP) sinó també que abans d'anar a flirtejar amb Convergència del bracet d'Hortalà i molt abans d'aterrar en el PP, va tenir una etapa de noi rebel i marxista en el PSUC. És a dir, que si Aguirre continua insistint en donar per certa l'associació entre marxisme i camps d'extermini stalinistes, Piqué també hauria de demanar perdó pel Gulag.

De genolls i de cara a la paret, que és, en definitiva, com el voldria veure la gran Esperanza de la dreta espanyola.


Nota al marge: En el congrés extraordinari del setembre del 1979, el PSOE va renunciar al marxisme com a ideologia oficial del partit, encara que el va mantenir com a instrument crític i teòric. En el mateix congrés, el PSOE es va definir com un partit socialista democràtic i d'organització federal. Com a resultat d'aquests acords, Felipe González va tornar a la secretaria general.

Per la seva part, el PSUC va assumir als anys setanta l'eurocomunisme, distanciant-se del poder soviètic. A la dècada següent, el partit va patir fortes tensions internes i fins i tot una excisió a conseqüència dels enfrontaments entre eurocomunistes i prosoviètics.


Foto: Esperanza Aguirre ha exhibit avui a Lleida la seva imatge més populista tocant la guitarra davant un grup de simpatitzants del PP. EFE

dissabte, 3 de juny de 2006

Dos bronques i Mao Zedong

Coincidint amb el debat de política general, Vicente Martínez Pujalte, expulsat fa uns dies del ple del Congrés pel president Manuel Marín, ha estat vist per la cambra baixa llegint amb entusiasme una biografia sobre el líder xinès Mao Zedong. Suposo que es tracta de l'obra editada recentment per Taurus, “Mao, la historia desconocida” de Jung Chang i Jon Halliday, un llibre que explica els episodis més foscos protagonitzats pel Gran Timoner, a qui els autors acusen d'haver causat la mort en temps de pau a setanta milions de xinesos.

La lectura d'aquest llibre sembla haver calmat els excessos verbals característics de Martínez Pujalte, a qui durant el debat no hem vist obrir la boca. Tal vegada, el diputat ha estat reflexionant sobre algunes de les frases cèlebres de Mao:


"L'odi mai pot ser vençut per l'odi, sinó per l'amor"

"L'acció no ha de ser una reacció sinó una creació"

"La crítica s'ha de fer a temps; no ens hem de deixar portar per la mala costum de criticar només després dels fets consumats"


Martínez Pujalte podria compartir les seves reflexions amb Federico Jiménez Losantos, qui, anys abans de convertir-se, gràcies als bisbes, en el gurú mediàtic de l'extrema dreta, havia militat al partit maoista Bandera Roja i fins i tot va passar una temporada a Xina com a activista fent una “immersió” política. El periodista de la COPE, entretingut darrerament en fustigar, per tou i per fleuma, a Rajoy, a qui despectivament anomena la “Mari Complejines”, li podria transmetre a Martínez Pujalte el pensament maoista passat pel filtre de la fe del convers.


Me'l puc imaginar mirant fredament al diputat popular mentre li cita de memòria una frase de Mao extreta d'un document presentat l'any 1962 en el comitè central del Partit Comunista Xinès:

Per derrocar el poder polític és sempre necessari, abans que res, crear opinió pública i treballar en el terreny ideològic. Així ho fan les classes revolucionaries i també les classes contrarevolucionàries

I a continuació, el periodista acabaria alliçonant al polític amb un altre pensament de Mao extret d'una circular, també del Partit Comunista, difosa el 1966:

No hi ha construcció sense destrucció. La destrucció significa crítica i repudi, significa revolució. La destrucció vol dir raonament i raonament és construcció. La destrucció va al capdavant i quan es porta a terme ja significa construcció

Fins i tot en Franco, en Tejero i en Pinochet, si haguessin dedicat a l'intel·lecte alguna de les seves neurones, hi haurien estat d'acord.



dijous, 1 de juny de 2006

Incompetents i autoprotegits

En un article recent a La Vanguardia sobre l'onada de robatoris que pateix Catalunya, Manuel Trallero ironitzava sobre la crida a l'autoprotecció feta per la consellera Montserrat Tura.

Ahora – escriu Trallero- se vende desde el Govern la autoprotección, y predican con el ejemplo. A la señora Tura, la responsable de nuestra seguridad, le robaron la tarjeta de crédito, la clonaron y le esquilmaron 2.800 euros. A la señora Anna Simó, siendo consellera de Benestar i Família, le abrieron el maletero del coche y se le llevaron tres maletas y un ordenador. A la señora Marina Geli, siendo consellera de Salut, le birlaron el bolso en un restaurante. A la señora Carme Sanmiguel -actual delegada del Govern en Barcelona-, siendo concejal de Ciutat Vella, le robaron el bolso en plena calle, y al conseller de Treball le han robado una cartera en su propio despacho oficial. Quizá por ello, como explicaba una carta de un lector, la comisaría de los Mossos d´Esquadra de Les Corts está protegida... por guardias de seguridad privada, claro ejemplo de en qué consiste la autoprotección.

És veritat que les autoritats catalanes no han demostrat massa eficàcia a l'hora d'aplicar-se les mesures d'autoprotecció que ara la consellera Tura reclama que es paguin els ciutadans. Però posats a buscar exemples d'una certa deixadesa en aquest àmbit, també els trobem en societats -diguem-ne- més vigilades. L'any passat, per exemple, li van robar el cotxe oficial a Charles Ramsey, el cap de la Policia de Washington, la capital d'un país on entre el setembre del 1998 i el juliol del 2002 els agents federals van perdre, per estrany que sembli, 1.012 armes de foc que els havien estat assignades com a eines de treball. Un any més tard encara n'hi havia 800 pendents de localitzar.

I què dir del Mossad, l'agència d'espionatge considerada com la més eficient del món?. Doncs bé, el 2004 uns lladres van robar el mòbil al general Meir Dagan, el cap dels espies israelians. L'afer, prou enutjós, va tenir un agreujant afegit: trencant totes les normes més elementals de prudència, el militar guardava a la memòria del seu telèfon els números de contacte d'alguns agents i alts càrrecs del servei secret. Per evitar el risc que les dades caiguessin en mans enemigues, el Mossad i la companyia telefònica van haver de fer jocs de mans per poder esborrar remotament el contingut de la memòria.

Per no parlar dels errors de seguretat en el palau de Buckingham, la residència oficial de la família reial britànica a Londres. El 2003, un periodista del Daily Mirror es va fer passar durant dos mesos per majordom i va arribar a servir l'esmorzar a la reina Isabel II sense que ningú detectés que era un impostor. El 2004, un home va estar una hora dins l'edifici sota la falsa identitat de policia i, aquell mateix any, un militant dels drets dels pares divorciats va saltar, disfressat de Batman, les reixes exteriors i va escalar la façana del palau, on s'hi va estar més d'una hora, a pocs metres del balcó de la reina.

Així mateix, el 2005, dos turistes encuriosits van penetrar en el recinte del castell de Windsor, una altra de les residències de la família reial britànica. Els intrusos van superar sense problemes la tanca exterior i van passejar per la zona privada fins que algú els va trobar. Igualment, l'any passat, uns dies abans de que el castell fos escenari del casament de Carles i Camil·la, dos periodistes del diari The Sun van aconseguir entrar-hi amb un vehicle portant una caixa amb una etiqueta que deia “bomba”. Van creuar el control d'accés sense haver d'ensenyar cap permís especial i sense provocar cap sospita.

Un darrer cas digne de ser esmentat és el que l'any passat va protagonitzar Ed Gibson, un antic conseller de l'FBI contractat per Microsoft com a cap de seguretat de la multinacional de Bill Gates a Gran Bretanya. Doncs bé, l'ordinador d'aquest teòric especialista en qüestions de protecció va ser víctima d'un programa “dialer” i , a conseqüència d'aquest frau, Gibson va rebre una factura telefònica de 450 lliures esterlines.

Parlar de seguretat i de Microsoft pot donar lloc a molts acudits, però veient aquests exemples, podem concloure que en matèria d'autoprotecció les autoritats catalanes no són més incompetents que les d'altres països i que si fallen els grans dispositius oficials de seguretat, encara fallaran més unes humils reixes o una alarma, a la que ningú fa cas, instal·lada en un cotxe, una botiga o una casa penjada dalt d'una muntanya, a mitja hora o una hora de distància d'una caserna de la policia. Suposant, clar, que n'hi hagi.