Incompetents i autoprotegits

En un article recent a La Vanguardia sobre l'onada de robatoris que pateix Catalunya, Manuel Trallero ironitzava sobre la crida a l'autoprotecció feta per la consellera Montserrat Tura.

“Ahora – escriu Trallero- se vende desde el Govern la autoprotección, y predican con el ejemplo. A la señora Tura, la responsable de nuestra seguridad, le robaron la tarjeta de crédito, la clonaron y le esquilmaron 2.800 euros. A la señora Anna Simó, siendo consellera de Benestar i Família, le abrieron el maletero del coche y se le llevaron tres maletas y un ordenador. A la señora Marina Geli, siendo consellera de Salut, le birlaron el bolso en un restaurante. A la señora Carme Sanmiguel -actual delegada del Govern en Barcelona-, siendo concejal de Ciutat Vella, le robaron el bolso en plena calle, y al conseller de Treball le han robado una cartera en su propio despacho oficial. Quizá por ello, como explicaba una carta de un lector, la comisaría de los Mossos d´Esquadra de Les Corts está protegida... por guardias de seguridad privada, claro ejemplo de en qué consiste la autoprotección.”

És veritat que les autoritats catalanes no han demostrat massa eficàcia a l'hora d'aplicar-se les mesures d'autoprotecció que ara la consellera Tura reclama que es paguin els ciutadans. Però posats a buscar exemples d'una certa deixadesa en aquest àmbit, també els trobem en societats -diguem-ne- més vigilades. L'any passat, per exemple, li van robar el cotxe oficial a Charles Ramsey, el cap de la Policia de Washington, la capital d'un país on entre el setembre del 1998 i el juliol del 2002 els agents federals van perdre, per estrany que sembli, 1.012 armes de foc que els havien estat assignades com a eines de treball. Un any més tard encara n'hi havia 800 pendents de localitzar.

I què dir del Mossad, l'agència d'espionatge considerada com la més eficient del món?. Doncs bé, el 2004 uns lladres van robar el mòbil al general Meir Dagan, el cap dels espies israelians. L'afer, prou enutjós, va tenir un agreujant afegit: trencant totes les normes més elementals de prudència, el militar guardava a la memòria del seu telèfon els números de contacte d'alguns agents i alts càrrecs del servei secret. Per evitar el risc que les dades caiguessin en mans enemigues, el Mossad i la companyia telefònica van haver de fer jocs de mans per poder esborrar remotament el contingut de la memòria.

Per no parlar dels errors de seguretat en el palau de Buckingham, la residència oficial de la família reial britànica a Londres. El 2003, un periodista del Daily Mirror es va fer passar durant dos mesos per majordom i va arribar a servir l'esmorzar a la reina Isabel II sense que ningú detectés que era un impostor. El 2004, un home va estar una hora dins l'edifici sota la falsa identitat de policia i, aquell mateix any, un militant dels drets dels pares divorciats va saltar, disfressat de Batman, les reixes exteriors i va escalar la façana del palau, on s'hi va estar més d'una hora, a pocs metres del balcó de la reina.

Així mateix, el 2005, dos turistes encuriosits van penetrar en el recinte del castell de Windsor, una altra de les residències de la família reial britànica. Els intrusos van superar sense problemes la tanca exterior i van passejar per la zona privada fins que algú els va trobar. Igualment, l'any passat, uns dies abans de que el castell fos escenari del casament de Carles i Camil·la, dos periodistes del diari The Sun van aconseguir entrar-hi amb un vehicle portant una caixa amb una etiqueta que deia “bomba”. Van creuar el control d'accés sense haver d'ensenyar cap permís especial i sense provocar cap sospita.

Un darrer cas digne de ser esmentat és el que l'any passat va protagonitzar Ed Gibson, un antic conseller de l'FBI contractat per Microsoft com a cap de seguretat de la multinacional de Bill Gates a Gran Bretanya. Doncs bé, l'ordinador d'aquest teòric especialista en qüestions de protecció va ser víctima d'un programa “dialer” i , a conseqüència d'aquest frau, Gibson va rebre una factura telefònica de 450 lliures esterlines.

Parlar de seguretat i de Microsoft pot donar lloc a molts acudits, però veient aquests exemples, podem concloure que en matèria d'autoprotecció les autoritats catalanes no són més incompetents que les d'altres països i que si fallen els grans dispositius oficials de seguretat, encara fallaran més unes humils reixes o una alarma, a la que ningú fa cas, instal·lada en un cotxe, una botiga o una casa penjada dalt d'una muntanya, a mitja hora o una hora de distància d'una caserna de la policia. Suposant, clar, que n'hi hagi.