dimecres, 28 de juny de 2006

La cresta del gall francès

España, la mejor de las selecciones eliminadas” titula avui l'agència Efe, hores després de la derrota amb França.

Qui no es conforma és perquè no vol: a la primera fase, la selecció espanyola ha guanyat els tres partits i només ha encaixat un gol. Però com s'ha demostrat, el campionat començava en els vuitens i França no és ni com Ucraïna, ni com Aràbia Saudita ni com Tuníssia. Abans del partit, un enviat especial de Mundo Deportivo a Hannover, escrivia el següent: “Ha llegado la hora de cortarle la cresta al gallo francés por mucho que Henry y compañía estén delante. La Selección se ha propuesto llegar hasta la final y da lo mismo los rivales que deba sortear hasta la meta de Berlín”. I afegia: “Francia es un toro bravo que hay que lidiar, pero Luis y los suyos llevan los trastos para hacer una gran faena”.

Doncs bé. Pronòstic fallit. El veterà gall francès ha conservat la cresta i la jova selecció torera, amb l'Aragonés al capdavant, ha acabat a la infermeria on, aquesta vegada, ningú li portarà cap ram de flors, no fos que el d'Hortaleza insistís en allò del cul estret i el pèl de la gamba. Ara, confirmat el desastre, els mateixos que aplaudien a Luis les seves gràcies li recordaran la promesa de dimitir com a seleccionador si Espanya no arribava a les semifinals.

En tot cas, s'ha passat de l'optimisme desbordant al fatalisme històric. Quan la selecció va arribar a Alemanya, ningú, ni la mateixa Federació, apostava res per ella, però l'excel·lent partit contra Ucraïna (4-0) va fer que els seguidors i la premsa ja es veiessin a Berlín. Aquell 14 de juny, la felicitat era tant extrema que només mancava organitzar un circuït turístic per terres ucraïneses, amb visita inclosa a la central nuclear de Txernòbil. Després, el 19 de juny, va arribar el 3-1 amb Tunísia, un triomf treballat que va requerir d'una remuntada. Durant la primera part, mentre els tunisencs anaven al davant en el marcador, ja em temia que algú proposés un boicot contra el consum de dàtils. Finalment, el 23 de juny, Espanya va guanyar a Aràbia Saudita per 0-1 en un partit relaxat i avorridot en el qual no es van autoreivindicar com a titulars ni els mateixos suplents.

La grisor d'aquest tercer partit i el llarg historial negatiu de la selecció espanyola va fer moderar l'optimisme inicial, encara que alguns ja cerquessin un espai a la sala de trofeus per penjar-hi la cresta del gall. Diuen els savis que sempre és poc prudent vendre la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat. I, com ha quedat demostrat, per molt que toquis de peus a terra, sempre hi ha el risc d'empassegar amb una pedra anomenada Zidane o Henry.

Ahir, quan l'arbitre va xiular el final del partit, alguns coets, que no eren precisament llançats per seguidors francesos, van esclatar en el cel de Catalunya. Poc després, davant meu, un culè intentava convèncer a un seguidor del Real Madrid sobre el surrealisme que envolta les seleccions. “Fa un moment- deia el culé- jo anava amb en Zidane després d'haver-hi estat en contra tota la temporada i tu, anaves amb en Xavi i en Puyol vestits de vermell i pregaves perquè en Zinedine no fes cap gol a Casillas. Això del Mundial no té cap sentit!”, sentenciava el barcelonista fent brollar un mig somriure a la cara del seguidor blanc. “Entenc el que vols dir -va respondre el madridiste- però per a mi és natural anar amb la selecció espanyola”.

D'aquesta conversa entre els dos col·legues i rivals futbolístics en trec dos apunts finals:

Una conclusió: L'opinió del culè contra el Mundial, inclòs el risc de lesions dels futbolistes i el cost econòmic i esportiu que aquestes representen pels clubs, s'acabaria en el mateix moment en que hi jugués una selecció catalana.

Un interrogant: Continuarà bevent xampany francès la penya del boicot al cava català?


Foto: El segon gol francès amb en Casillas i en Sergio Ramos veient-la entrar. Reuters

1 comentari:

[o Rei] Ferran ha dit...

Ai senyor! Volien jubilar la selecció mes veterana del mundial, enviar-los d'excursió amb l'imserso i d'altres collonades. Però ja ho diuen: al gat vell no li diguis mixeta.