dissabte, 27 de maig de 2006

Honorables pensions

Cinc ex consellers d'ERC han sol·licitat rebre la pensió mensual de 1.975 euros que ofereix la Generalitat als membres del govern quan deixen el seu càrrec. Aquesta pensió la cobraran fins a un període màxim de 18 mesos Josep Bargalló, Marta Cid, Anna Simó, Josep Huguet i Xavier Vendrell. Aquest darrer ha ocupat el càrrec de conseller de Governació només 20 dies, una tasca brevíssima per la qual, si volgués esgotar tot el període de cobrament de la pensió, s'acabaria embutxacant 35.010 euros (5,8 milions de pessetes). És a dir, que cada un dels 20 dies de Vendrell a la conselleria (comptant-hi els festius) ens costaria als contribuents 1.750,5 euros.

Té, evidentment, tot el dret legal a fer-ho, però com que els ex consellers conserven per tota la vida el títol d'honorable, és de suposar que Vendrell voldrà fer-se, tard o d'hora, mereixedor d'aquesta distinció i renunciarà a la pensió una vegada passat el referèndum i les eleccions al Parlament. Mentrestant, l'hisenda pública i per a tant els ciutadans li anirem pagant les hores que dedicarà al partit com a nou adjunt al secretari general Joan Puigcercós.

Segur que els aturats que han de conformar-se amb cobrar una indemnització de dos o tres mesos per any treballat, consideraran molt més honorable l'actitud de l'altre ex conseller efímer d'ERC, Manuel Balcells, que s'ha reincorporat a la seva feina de metge sense reclamar ni un euro.

dijous, 25 de maig de 2006

Queda inaugurada l'obra de la seu


Amb la cantata Giraviu, més de 300 nens inauguren avui a la Devesa de Girona el nou Auditori i Palau de Congressos. Es tracta d'un equipament sens dubte indispensable per la ciutat, però que ha fet suar tinta a les autoritats municipals. Les obres es van iniciar el setembre del 2001 amb el desmuntatge de l'hivernacle del Palau de Fires i no van ser entregades fins el novembre de l'any passat. Encara falten detalls per enllestir i es calcula que la part destinada a congressos no estarà a punt fins el setembre. És a dir que s'hauran necessitat 5 anys per donar tota la feina per acabada: un edifici de 12.000 metres quadrats amb tres sales d'auditori – la més gran per a uns 1.230 espectadors- i nou sales més de reunions.

Segons les dades oficials, el retard ha estat de dos anys i el cost de 18 milions d'euros, 6 milions més del que estava previst inicialment. Al llarg del procés s'han produït tota mena de problemes protagonitzats tant per les empreses constructores (Sather Construccions i Agelectric SA), com pels responsables tècnics (els arquitectes Jordi Bosch, Joan Tarrús i Manel Bosch) i per les administracions implicades a l'obra (l'Ajuntament, la Generalitat, la Diputació i l'Estat).

Les comparacions són odioses, però si a Girona han calgut, a l'inici del segle XXI, entre 4 i 5 anys per fer un equipament de 12.000 metres quadrats, a Nova York, a principi dels anys 30 del segle passat, només van necessitar 13 mesos – si, ho heu llegit bé, 13 mesos- per alçar, fins a tocar el cel, l'Empire State Building: 102 pisos, 443,2 metres d'alçada i 251.000 metres quadrats d'espai disponible, més de 20 vegades la superfície de l'Auditori. Les obres, que van coincidir amb una època molt dura – el famós crack del 29- van batre tots els rècords de rapidesa: s'alçaven cinc pisos d'acer per setmana quan la mitjana de l'època era de tres. Sota la direcció de l'arquitecte William Lamb i del contratista William Starrett, van arribar a treballar simultàniament al gratacels més de 3.400 persones, que cobraven el millor sou de la ciutat sense necessitat de fer hores extraordinàries i que van moure 60.000 tones d'acer i 10 milions de rajoles. Tot plegat va costar a l'empresari John Raskob, fundador de General Motors, 41 milions de dòlars.


En el seu llibre “Empire rising: A novel”, Thomas Kelly, un dels treballadors que fa 75 anys van participar en el projecte, explica que el calendari d'entregues de material era tan frenètic que, sovint, l'acer arribava calent de la forja.

Com dèiem, les comparacions són odioses i m'estalvio fer números sobre els anys, o dècades, que hauria trigat l'equip constructor de l'Auditori de Girona per alçar a la Devesa un altre Empire State Building.

L'entranyable King Kong s'hi hauria fet vell esperant a pujar-hi per mirar, des de dalt de tot, el campanar de la Catedral i el reformat Teatre Municipal, les altres dues obres de la seu d'aquesta nostra ciutat.


Fotos:

(1) Façana del nou Auditori de Girona (El Punt)

(2) Panoràmica de l'Empire State Building

(3) 1930: Construïnt el gratacels (Lewis Hine)

dimarts, 23 de maig de 2006

Entre Nike i Montenegro

Divendres apuntàvem que el millor destí pel Barça seria convertir-se en “més que un club...mundial”. Ahir, en El País, Sergi Pàmies escrivia que les celebracions pel triomf a la Champions i, sobretot, l'èxit de la rua, han posat en evidència que la simbologia local “està essent superada per una espontània brasilenització de l'aureola col·lectiva”. Com que les samarretes commemoratives del “Tots a París!” s'estan venent com xurros, Pàmies acabava arribant a una provocativa conclusió: “Al final, la nostra única pàtria comú serà Nike”.

Jo diria que ja ho és, però que la cúpula dirigent no està integrada només per Nike. Hi ha Shell, General Motors, Ford, Exxon, IBM, AT&T, Mitsubishi, Merck, Toyota, Philip Morris, General Electric, Unilever, Fiat, British Petroleum, Mobil, Nestlé, Philips, Intel, DuPont, Standard, Bayer, Alcatel Alston, Volkswagen, Matsushita, Basf, Siemens, Sony, Elf, Coca-Cola; Microsoft, Cisco, Oracle, Deutsche, BNP/Paribas, UBS, Citigroup, Bank of America, VISA i fins i tot La Caixa.

La pàtria mundial és allò que els comunistes de la vella escola, com a bon romàntics emprenyats, en deien el porc capitalisme i ara se'n diu economia globalitzada. Votem amb la cartera cada vegada que comprem, a preu d'or, una samarreta gravada amb el nom d'un superheroi esportiu, cada cop que fem cua per aconseguir unes crispetes caríssimes (de què les fan les crispetes?) que ens menjarem contemplant extasiats el Codi Da Vinci de torn cuinat per la factoria Sony. I dues hores més tard, conduint dins un munt de ferralla (això si, de marca, guapa i amb pintura metal·litzada), tornarem a casa, les quatre parets que s'emporten cada mes la meitat del sou, on ens espera la Play, el PC, la televisió per satèl·lit o, en el pitjor dels casos, el despertador, la trompeta amb la qual la cúpula dirigent crida cada matí a formar.

I en aquesta única pàtria comú, una pàtria corporativa, encara hi ha algú amb prou sentit de l'humor per sentir-se identificat amb Montenegro.

divendres, 19 de maig de 2006

"España 2- Europa 0"

París. Dimecres al vespre. Esclat d'alegria blaugrana. Nervis, rebrot del pessimisme històric, un arbitratge de pena i, finalment, un gol d'Eto'o i un altre de Belletti (si, si, de Belletti!). Barça 2- Arsenal 1 i la segona orelluda cap a casa.

A la redacció del diari As, algú fa una dolenteria i titula a tota plana “España 2 , Europa 0”. I hi afegeix un avant-títol que vol ser aclaridor: “Tras la UEFA del Sevilla, el Barça gana la Champions

Con haurien titulat en el diari esportiu de Prisa si el Barça hagués perdut?. España 1, Europa 1?. O, tal vegada España 1, Cataluña 0?

Ahir dijous, les Corts valencianes també van estar entretingudes amb el tema. Durant el debat d'una moció del PSPV sobre l'esport, la diputada socialista Jeannette Segarra va aprofitar la seva intervenció per felicitar a Catalunya i al Barça per haver guanyat la Champions, afegint que amb aquesta victòria i la d'”un altre equip espanyol”, el Sevilla a la UEFA, es demostra que “quan Zapatero governa, es nota a l'esport espanyol”.

Immediatament, des de les files populars es van sentir dues veus que, d'amagatotis, cridaven que l'equip de Zapatero, el blaugrana, “no és espanyol”. Es suposo que el de l'Aznar, el Real Madrid, si que ho és, malgrat tenir, com el Barça, bona part de la plantilla integrada per esportistes vinguts de península enfora.

Siguem seriosos. En un món globalitzat com l'actual i amb les xifres multimilionàries que mou el futbol d'elit, tal vegada el millor que li podria passar al Barça seria convertir-se en més que un club...mundial!.

I parlant de Zapatero, quan vots no haurà perdut Ebre enllà exterioritzant a París la seva alegria pel triomf del Barça i fins i tot alçant la copa?. En tot cas, avui ZP s'ha desplaçat a Girona per obrir la campanya del referèndum de l'Estatut i mai fins ara un president del govern espanyol havia estat tan ben rebut a la ciutat. Ni els independentistes radicalíssims, els que fan fàstics d'ERC, han donat feina als mossos de la Tura.

I és que la gran família culé és plural i intergalàctica. “Som la gent del Barçaaaaaa”.

dimecres, 17 de maig de 2006

La mort del tripartit des de Bergamo

Breu, brevíssima i molt agradable escapada a la ciutat llombarda de Bergamo, als peus dels Alps, a uns cinquanta quilòmetres de Milà. Sortim de Catalunya amb el tripartit destrossat pels errors de tothom i sobretot d'una direcció d'ERC incapaç de fer entendre a la seva militància que el govern en coalició exigeix en la pràctica diària moltes dosis de pragmatisme. Finalment, en el règim assembleari dels republicans ha triomfat el dogma, l'ideal d'unes bases que prefereixen fer més d'oposició que transformar la realitat governant. Amb el seu “no” a l'Estatut, la mateixa papereta que en el referèndum dipositaran a les urnes els del PP, la militància ha deixat amb el cul a l'aire a la direcció del partit i sobretot a Josep-Lluís Carod-Rovira, el líder que s'ha passat dies i més dies identificant l'opció del “no” amb l'”espanyolisme intransigent” del Partit Popular. La política, entesa com l'art del que és possible, ha quedat tancada dins un calaix.

Ens enlairem de l'aeroport de Girona amb la imatge d'un Carod que, per instint de supervivència, ha hagut d'assumir per la força el “no” rotund, sense matisos, a l'Estatut després d'haver defensat primer l'abstenció i més tard el vot nul. Deixem també a terra a un Joan Puigcercós que, ofès encara pel petó de Madrid entre Zapatero i Mas i enmig de la crisi de lideratge posada en evidència per les bases del partit, ha nadat i guardat la roba.

El president Maragall ha optat per l'expulsió dels consellers d'ERC i quan l'avió alça el vol ja no hi ha tripartit. Una vintena llarga d'anys de govern convergent no ha estat suficient perquè l'esquerra plural hagi après la lliçó. Probablement, el Pacte del Tinell va ser un miratge, un intent d'alquímia política consistent en aplegar dins un mateix alambí elements incompatibles, aigua i oli, federalisme i independentisme. Durant mesos i més mesos s'ha intentat destil·lar un Estatut quan les bases d'ERC amb el que somniaven, i continuaran somniant fins la nit del temps, era amb una Constitució. La caldera dels alquimistes polítics ha acabat esclatant provocant una crisi d'incalculables conseqüències mentre CiU i el PP es freguen les mans. O potser no. Tal vegada a Rajoy, Zaplana i Acebes els hauria convingut més la supervivència d'un tripartit que, amb les picabaralles internes de cada dia, alimentés i servís munició a la campanya del PP contra Zapatero.

Sobrevolem una part del litoral francès i entrem en territori italià. Dos estats que entenen i molt de crisis polítiques. A França la cosa va de ganivetades traperes a la cúpula del poder per l'afer Clearstream, un coctel d'espionatge, política de saló i finances en el qual els principals protagonistes són vells coneguts: Jacques Chirac, Dominique de Villepin i Nicolas Sarkozy. A Itàlia, una coalició de setze forces polítiques (a Catalunya en tenen prou en ser tres per barallar-se) acaba d'enviar Berlusconi a l'oposició. En la forma, que no sé si en el fons, el partit-empresa Forza Italia, els postfeixistes d'Aliança Nacional i els xenòfobs de la Lliga Nord deixen pas a la cúpula del poder a la vella formula del “catocomunisme”, la combinació de catolicisme i comunisme representada pels quatre màxims nous càrrecs de l'estat: els antics barons democristians Romano Prodi (president del govern) i Franco Marini (president del Senat) i dos, també antics, dirigents del Partit Comunista, Giorgio Napolitano (president de la República) i Fausto Bertinotti (president de la Cambra de Diputats). Diuen que és el pas previ a la creació del Partit Democràtic, una mena d'olivera sota la qual intentaran conviure els exdemocristians, els postcomunistes, els radicals i els socialdemòcrates. Naturalment, si la cosa falla, no succeirà res. A Itàlia la vida sempre segueix. Tothom s'ha acostumat a tirar endavant, i força bé, enmig de greus tempestes polítiques. Allà hi tenen molta més pràctica que a Catalunya.

Arribem a Bergamo, la població on va néixer el gran músic Gaetano Donizetti i el Papa Joan XXIII. Són dues ciutats en una. La Città Bassa (la Ciutat Baixa) és el sector més modern. Un funicular la connecta amb la Città Alta protegida per més de 5 quilòmetres de muralla i farcida de palaus, esglésies, places i carrers medievals. A les seves pedres s'hi respira història amb majúscules i alguns racons fan pensar amb el més modest però també interessant barri vell de Girona. Hi ha monumentalitat, bellesa i cultura. Stendhal no es va tallar a l'hora de fer-ne elogis: “És l'indret més bell de la terra i el més fascinant que jo mai no havia vist”.

En una paret de la Piazza Vecchia, el centre neuràlgic de Città Alta, hi ha un plafó en el qual cada dia algú enganxa les planes d'Unità, el diari dels Democrates d'Esquerra, l'antic PCI, el partit del nou president Napolitano. És curiós que en plena era d'internet encara és mantingui aquest sistema de lectura militant i comunitària. L'unitat, paraula que tant uneix en la fraternitat com separa en l'odi. Un mot carregat a vegades de bones intencions i altres de pólvora. El diccionari pot ser així de perillós.

És dissabte i ja ens hem rendit a la bellesa civil del Palazzo della Ragione i a la religiosa del Duomo i de la capella Colleoni. Quan estem a punt d'entrar a dinar en un restaurant de la Piazza Vecchia, arriba un SMS amb una notícia que no esperàvem: el gironí Joan Manel del Pozo, primer tinent d'alcalde i professor de filosofia de la Universitat de Girona, ha estat escollit per Maragall com a nou conseller d'Educació, Universitats i Recerca. En el grup hi ha amics que el tracten molt d'aprop i tots coincidim en que estem davant un personatge afable amb llarguíssima experiència política (va ser diputat al Congrés durant quatre legislatures) i amb uns coneixements profunds sobre el món educatiu que li han servit darrerament per treballar com a coordinador del Pacte Nacional per l'Educació. Ell, que va néixer a la població sevillana de La Roda de Andalucía, també ha reflexionat sobre la problemàtica actual de la immigració a l'obra “El blanc i el negre”, un llibre editat pels GRAMC que forma part d'un projecte educatiu destinat a promoure el diàleg sobre la construcció positiva d'una ciutadania plural en orígens i en pensaments. Del Pozo, en el paper de blanc, i l'amic senegalès Aliou Diao en el de negre, han participat en infinitats d'actes públics arreu de Catalunya donant, entre altres coses, arguments per desfer la por a la diferència. Amb la designació de Joan Manel Del Pozo, el projecte ha perdut un “blanc” amb grans dosis comunicatives i reflexives però la Generalitat ha guanyat un conseller capaç d'entendre i d'intentar aportar solucions als problemes de convivència que pateixen molts centres educatius catalans. La llàstima és que la seva arribada a la Generalitat, com la dels dos altres consellers socialistes, Xavier Sabaté i Carme Figueras, coincideix amb un període d'absoluta interinitat fins a la celebració, a finals d'any, de les eleccions anticipades. Després, qui sap qui serà president. Mentrestant, amb un govern en minoria, ben poca cosa es podrà fer més enllà de la gestió del dia a dia. Per això, diuen que han estat uns quants els candidats a conseller que han optat per esperar a veure-les venir amagats a la foscor de la rereguarda. Del Pozo però, és un home de partit que compta amb l'absoluta confiança del conseller Joaquim Nadal i ha optat per fer el pas endavant cap a Barcelona.

Acabem la jornada pujant en funicular fins el castell de Sant Vigili, construït pels venecians el segle XVI. El panorama és magnífic i el paratge molt tranquil. En un costat, immediatament a sota del turó, apareix, a vista d'ocell, la trama urbana de Bergamo. A l'altre, el verd de la Llombardia tenyit de pobles. Una parella , amb guitarra, assaja incansablement una cançó. Es fa fosc i els restaurant comencen a rebre els seus primers clients. Les pizzes surten del forn.

Ja és diumenge i iniciem el dia fent un tomb per la pinacoteca Carrara, creada el 1796, i que aplega més de 1.600 pintures de mestres com Botticelli, Rubens, Beato Angélico, Van Dyck i Rafaello. Pugem cap a la Città Alta. És plena de visitants, la majoria d'ells probablement procedents de Milà. Pocs estrangers. Passem per la Piazza Rosate, continuem per la Via Arena , dos-cents metres de carrer empedrat que van fascinar a Le Corbusier, i arribem al seminari, on el futur Papa Roncalli va estudiar i va fer de professor. Un dia un alumne se li va dormir a classe. “No el molesteu”, va dir Roncalli. “És a mi a qui, com a professor, em pertoca mantenir-lo despert”.

Dos martinis i un dinar més tard, pugem fins el turó de La Rocca, on els romans hi van alçar el Capitoli, el noble edifici que seria convertit més tard en fortalesa i actualment en una mena de memorial de les forces armades italianes, en el qual hi ha bon nombre de canons i fins i tot un tanc. El paratge és ple de famílies i els nens pugen damunt els canons com si aquelles velles armes fossin innocents cavallets. Davant l'escena, algú del grup arronsa el nas. Hi ha, això si, una bona vista d'una ciutat que ens ha captivat i que estem a punt d'abandonar.

A l'aeroport trobem premsa espanyola. El País presenta a Del Pozo com un filòsof amb la oratòria de Ciceró. I cita al grec: “Res resulta més atractiu en un home que la seva cortesia, la seva paciència i la seva tolerància”. També explica que amb la remodelació del govern, ara ja bipartit, han sortit reforçats Nadal i Castells. El diari inclou una entrevista amb la qual Carod-Rovira dona el tret de sortida a la campanya: “Qui va condemnar a mort al tripartit va ser Zapatero el 21 de gener del 2006. Maragall ha executat la sentència l'11 de maig del 2006”.

Ja a casa, llegeixo a La Vanguardia una enquesta segons la qual si es fes ara el referèndum , l'Estatut tindria un suport del 68 per cent dels votants i el refús del 25 per cent. També indica, que la majoria de votants d'ERC tenen intenció d'apostar pel “sí” (44 per cent) front al 31 per cent que es decanten pel “no”. És a dir que la base electoral republicana està més a prop del pragmatisme inicial de la direcció del partit que del dogmatisme imposat per les assemblees de militants.

Dilluns. Avui en el plafó de la Piazza Vecchia de Bergamo algú haurà tornat a penjar les planes de la Unità. Com cada dia, s'hi aproparan lectors partidaris de consolidar el front comú del centre i l'esquerra italiana al voltant del futur Partit Democràtic. És la unitat que han perdut les esquerres catalanes i que, segons explica avui la premsa, tant el PSC com ERC i ICV volen recuperar després de les eleccions autonòmiques. Amb el mort encara calent, es parla ja de ressuscitar el tripartit. Això si, amb el cap de Maragall servit en safata.

Imatges:

(1) Vista general de la Piazza Vechia de Bergano. Foto: Toni Dalmau

(2) Un grup assegut a la terrassa d'un bar davant el Palazzo della Ragione. Foto: Toni Dalmau

(3) Portada del llibre "El blanc i el negre" en la qual hi apareixen Joan Manel del Pozo i Aliou Diao.

(4) i (5) Vista general d'un antic teatre de Bergamo convertit en sala d'exposicions i dos dels visitants a la mostra de bicicletes antigues davant una fotografia. Fotos: Toni Dalmau

(6) El bust del comte Giacomo Carrara i al darrera la façana de la pinacoteca, fundada per ell el 1796. Foto: Toni Dalmau

(7) Maragall i Nadal, al centre, amb els nous consellers: Joan Manuel del Pozo, Carme Figueras i Xavier Sabaté. Foto: Andreu Puig / El Punt

dimarts, 9 de maig de 2006

Fabricants de reixes


Segons La Vanguardia, els més de 8.000 presos que hi ha actualment a Catalunya comporten un cost per l'Administració de mig milió d'euros diaris, més o menys 60 euros per intern. Com que el nombre de presos no deixa d'augmentar (ara ja entren a les presons catalanes una mitjana de quatre interns nous cada dia), a la Secretaria de Serveis Penitenciaris consideren que la situació es pot convertir en insostenible i han decidit posar els reclusos mans a l'obra.

Ara que en el món empresarial està de moda l'externalització dels serveis, el pla preveu la posta en funcionament de dos tallers externs, un a la zona de Granollers i lligat al centre penitenciari de Quatre Camins, i l'altre a Martorell i vinculat a Can Brians. D'aquesta manera es vol repetir l'experiència positiva d'un centre similar que ja existeix a Raimat (Segrià), a uns quinze quilòmetres de la presó de Ponent i en el que hi treballen fabricant diversos productes, entre ells caixes de fruita, la meitat dels presos del centre. Tots els treballadors cobren un tant per peça fabricada i gaudeixen del plaer de poder sortir cada dia de la presó per anar al taller.

Els dos centres de treball que la Generalitat vol posar ara en marxa tindran una peculiaritat: es dedicaran a fabricar el material, des de portes fins a reixes, necessari per la construcció de nous centres penitenciaris. En definitiva, els mateixos interns es “fabricaran” la seva “casa engabiada” o la dels seus futurs col·legues. Aquesta política productiva, que en un primer moment pot sorprendre, segueix una certa lògica tota vegada que en el Centre Ponent ja tenen des de fa temps una impremta que elabora el material d'oficina -papers i sobres amb la capçalera de Justícia- que és utilitzat pels jutjats per redactar les sentències, les ordres d'empresonament i les de posta en llibertat.

Dintre de ben poc es produirà la següent situació: un delinqüent serà posat a l'ombra gracies a l'ordre escrita damunt un paper elaborat pels seus futurs companys i mirarà com gira el món des del darrera d'unes reixes fabricades també pels seus col·legues. Si té un bon comportament, quan disposi del segon o del tercer grau i hagi gaudit sense problemes d'alguns permisos de sortida, podrà aspirar a sortir cada dia de la presó per anar a treballar al taller extern dins la cadena de fabricació dels productes que utilitzaran les noves generacions de reclusos.

Un cercle perfecte que si s'apliqués amb la mateixa lògica a països on hi ha la pena de mort com els Estats Units, podria donar lloc a un catàleg de productes esgarrifós i ampli: cadires elèctriques, gas ofegador , verí injectable i fins i tot els grans finestrals de vidre que a la cambra de la mort separen, com en un escena teatral, qui està a punt de morir i la societat que s'ho mira i ho aprova.

diumenge, 7 de maig de 2006

El dia que Tura va provar el xarop de porra

La consellera d'Interior Montserrat Tura ha explicat aquest dijous a TV3 que el 8 de febrer del 1976 va ser apallissada pels grisos en el transcurs d'una manifestació a Barcelona. A l'entrevista feta per l'Albert Om en el programa El Club, la dama de ferro de la política catalana no ha entrat en més detalls sobre el tema.

Repassem la història. El 20 de novembre del 1975 havia mort Franco i els mesos següents es va produir una gran efervescència política. El gener del 1976, el capellà Lluís Maria Xirinacs va fer parada i fonda davant la Model reclamant l'amnistia dels presos polítics i Lluís Llach va omplir tres dies el Palau d'Esports convertint aquests històrics concerts en un grans mítings que passarien a formar part de la memòria de la lluita democràtica. En aquest context, els diumenges 1 i 8 de febrer, seguint la crida feta per l'Assamblea de Catalunya, milers de persones van sortir al carrer reclamant llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, unes jornades de lluita que el diari francès Le Monde va qualificar a tota plana com "El desafiament català”. Era un repte que l'aparell franquista, aleshores en mans del president Carlos Arias Navarro, no podia deixar passar i el vicepresident i ministre de Governació Fraga Iribarne es va encarregar de moure els fils repressius de la policia armada. El tunda-tunda i el nombre de detinguts va ser considerable.

Entre les persones que van provar el xarop de porra dels grisos hi havia una noia nascuda a Mollet el 1954 en una família pagesa de fortes arrels republicanes i catalanistes. Es deia Montserrat i el seu avi i besavi havien estat alcaldes del poble. Amb l'esclat de la guerra civil, l'avi va enviar al front als seus quatre fills. Dos d'ells van caure en combat, el tercer va morir en el camp d'extermini de Matthausen i el quart va sobreviure.

Anys més tard, en ple franquisme, el pare de la Montserrat militava clandestinament a ERC, mentre que un oncle ho feia al PSUC: era Jordi Solé Tura. Ella, però, els veia com a “burgesos revisionistes” i per això es va apuntar a un grupuscle d'extrema esquerra, l'Organització d'Esquerra Comunista d'Espany, un grup fundat el 1974 i que acabaria fusionant-se el 1979 amb el Moviment Comunista.

La dictadura del proletariat, però, no li va provar massa i, abans de la mort de Franco, va ser expulsada del partit per tenir vicis petit burgesos ( defensar la recuperació de l'estatut d'autonomia) i per voler estudiar medicina negant-se a entrar a Lletres per crear-hi una cèl·lula clandestina.

Després d'aquesta experiència, la Montserrat Tura no tornaria a tenir carnet d'un partit fins el 1979 quan va ingressar al PSC-Congrés. Així doncs, el 1976, quan Fraga li va intentar fer entendre a cops de porra allò de que “la calle es mi”, aquella estudiant de Mollet no militava a cap força política.

Qui li havia de dir, en aquell ambient de gasos lacrimògens del postfranquisme, que una trentena d'anys més tard seria la consellera de la tolerància zero i tindria sota les seves ordres directes més de 10.000 policies, amb antidisturbis inclosos...


Imatges: A dalt de tot, una de les fotos més conegudes de la repressió policial contra les manifestacions del febrer del 1976 (R.Armengol-Arxiu Nacional de Catalunya-Fons PSUC). Al mig, la consellera Tura en el programa El Club. A baix, un cartell de l'Organització d'Esquerra Comunista.

divendres, 5 de maig de 2006

Rius de tinta (2): Jo soc tonto?

L'Eduard, un col·lega de la llista Internauta que ha llegit el post d'ahir sobre “els rius de tinta a preu d'or”, em passa aquesta adreça d'una empresa de Barcelona dedicada a la venda de consumibles. Déu n'hi do la diferència.

A Mediamarkt de Girona, el pack de 4 cartutxos en color per l'Epson DX4800 costa 29,99 euros i aquí 10 cartutxos (2 packs de 4 + 2 cartutxos de tinta negra) surten per 35,4 euros (27,90 els cartutxos + 7,50 de SEUR).

D'acord que no és tinta de la marca, però si els resultats són bons i si el producte compleix les normes de qualitat...

El més curiós del cas és l'eslògan que hi ha damunt la bossa de Mediamarkt: "Un tonto nunca llevaría esta bolsa! Yo no soy tonto".

dijous, 4 de maig de 2006

Rius de tinta a preu d'or

He comprat per 29,99 euros el primer recanvi de quatre cartutxos de tinta per la meva nova impressora Epson Stylus. Per aquest preu m'han regalat un paquet de vint fulles de paper fotogràfic de 10x15 que, segons les instruccions, només es pot utilitzar amb impressores Epson d'injecció de tinta. “El uso de este papel con otras impresora o copiadoras podría averiarlas”, diu textualment l'avís utilitzant una redacció intencionadament ambigua que no aclareix si el problema seria fer el salt a la marca japonesa o emprar una impressora làser.

En tot cas, regalar paper a l'hora de comprar tinta és la mateixa estratègia que segueixen molts bars quan el client demana una cervesa i l'obsequien amb un platet de patates xips, de quicos o d'olives. No ho fan per gentilesa de la casa, sinó perquè la sal inciti al consum de més beguda.

Amb el paquet de paper a les mans, qui es resistirà a no imprimir aquella foto digital meravellosa que corre perduda pel disc dur?

Ho farà, evidentment, l'usuari que estigui disposat a tornar molt abans del compte a la botiga per gastar-se 29,99 euros més en un nou multipack de tinta. El recanvi, això si, continuarà portant incorporat aquell paquet de paper fotogràfic damunt el qual el comprador imprimirà les imatges que, orgullós, mostrarà als seus amics a la taula del bar, entre glop i glop de cervesa i regust de matutano a la boca.

Mentrestant, a la Seiko Epson Corporation, a Nagano, Japó, el president de la companyia, Saburo Kusama revisarà satisfet els balanços de la seva multinacional que construeix impressores de tota mena però que fa el veritable negoci venent la tinta a preu d'or. Tot sigui, com diu un dels lemes d'Epson, per “aportar color a la vida de la gent d'arreu del món”.

dimarts, 2 de maig de 2006

Intercanvi de cromos al Parlament

De menut, una de les meves aficions consistia en omplir àlbums de cromos. Era una tasca llarga, que requeria constància i que, amb l'intercanvi d'estampes a la sortida de l'escola, t'apropava a l'art dels fenicis.

No sé si l'Artur Mas, en Pasqual Maragall, en Josep-Lluís Carod-Rovira i en Joan Saura tenien també de petits el vici dels àlbums. És probable que si o, en tots cas, han desenvolupat de grans les seves habilitats sobre l'intercanvi de cromos. La setmana passada, qui sap si a les portes del Parlament, uns i altres van jugar a bescanviar-se estampes.

- “Nosaltres votarem a favor de que el vostre Artur i en Trias no hagin de comparèixer a donar explicacions sobre les enquestes secretes de l'etapa de CiU i vosaltres acceptareu que sigui el Tete Ernest Maragall i no pas en Bargalló qui justifiqui els 80 milions d'euros gastats en informes pel tripartit”.

- “D'acord?

- “D'acord”.

La política funciona amb pactes com aquest o com el que l'any 2003 va servir a CiU i al PSC per enterrar la comissió parlamentaria que havia d'investigar l'afer de les enquestes electorals manipulades pel govern convergent. La democràcia, tal i com s'aplica en determinats àmbits, serveix, entre altres coses, per anar omplint àlbums de cromos cada vegada més i més descolorits. Res a veure amb la policromia d'aquell record llunyà de col·leccions com “La conquista del oeste”, "Vida y color", “El porqué de las cosas”, “Héroes legendarios” o, si voleu, en aquest cas, el més escaient, “La naturaleza y el hombre”.