diumenge, 7 de maig de 2006

El dia que Tura va provar el xarop de porra

La consellera d'Interior Montserrat Tura ha explicat aquest dijous a TV3 que el 8 de febrer del 1976 va ser apallissada pels grisos en el transcurs d'una manifestació a Barcelona. A l'entrevista feta per l'Albert Om en el programa El Club, la dama de ferro de la política catalana no ha entrat en més detalls sobre el tema.

Repassem la història. El 20 de novembre del 1975 havia mort Franco i els mesos següents es va produir una gran efervescència política. El gener del 1976, el capellà Lluís Maria Xirinacs va fer parada i fonda davant la Model reclamant l'amnistia dels presos polítics i Lluís Llach va omplir tres dies el Palau d'Esports convertint aquests històrics concerts en un grans mítings que passarien a formar part de la memòria de la lluita democràtica. En aquest context, els diumenges 1 i 8 de febrer, seguint la crida feta per l'Assamblea de Catalunya, milers de persones van sortir al carrer reclamant llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, unes jornades de lluita que el diari francès Le Monde va qualificar a tota plana com "El desafiament català”. Era un repte que l'aparell franquista, aleshores en mans del president Carlos Arias Navarro, no podia deixar passar i el vicepresident i ministre de Governació Fraga Iribarne es va encarregar de moure els fils repressius de la policia armada. El tunda-tunda i el nombre de detinguts va ser considerable.

Entre les persones que van provar el xarop de porra dels grisos hi havia una noia nascuda a Mollet el 1954 en una família pagesa de fortes arrels republicanes i catalanistes. Es deia Montserrat i el seu avi i besavi havien estat alcaldes del poble. Amb l'esclat de la guerra civil, l'avi va enviar al front als seus quatre fills. Dos d'ells van caure en combat, el tercer va morir en el camp d'extermini de Matthausen i el quart va sobreviure.

Anys més tard, en ple franquisme, el pare de la Montserrat militava clandestinament a ERC, mentre que un oncle ho feia al PSUC: era Jordi Solé Tura. Ella, però, els veia com a “burgesos revisionistes” i per això es va apuntar a un grupuscle d'extrema esquerra, l'Organització d'Esquerra Comunista d'Espany, un grup fundat el 1974 i que acabaria fusionant-se el 1979 amb el Moviment Comunista.

La dictadura del proletariat, però, no li va provar massa i, abans de la mort de Franco, va ser expulsada del partit per tenir vicis petit burgesos ( defensar la recuperació de l'estatut d'autonomia) i per voler estudiar medicina negant-se a entrar a Lletres per crear-hi una cèl·lula clandestina.

Després d'aquesta experiència, la Montserrat Tura no tornaria a tenir carnet d'un partit fins el 1979 quan va ingressar al PSC-Congrés. Així doncs, el 1976, quan Fraga li va intentar fer entendre a cops de porra allò de que “la calle es mi”, aquella estudiant de Mollet no militava a cap força política.

Qui li havia de dir, en aquell ambient de gasos lacrimògens del postfranquisme, que una trentena d'anys més tard seria la consellera de la tolerància zero i tindria sota les seves ordres directes més de 10.000 policies, amb antidisturbis inclosos...


Imatges: A dalt de tot, una de les fotos més conegudes de la repressió policial contra les manifestacions del febrer del 1976 (R.Armengol-Arxiu Nacional de Catalunya-Fons PSUC). Al mig, la consellera Tura en el programa El Club. A baix, un cartell de l'Organització d'Esquerra Comunista.

1 comentari:

saltenc ha dit...

Síndrome d'estocolm pot ser?