Entre Nike i Montenegro

Divendres apuntàvem que el millor destí pel Barça seria convertir-se en “més que un club...mundial”. Ahir, en El País, Sergi Pàmies escrivia que les celebracions pel triomf a la Champions i, sobretot, l'èxit de la rua, han posat en evidència que la simbologia local “està essent superada per una espontània brasilenització de l'aureola col·lectiva”. Com que les samarretes commemoratives del “Tots a París!” s'estan venent com xurros, Pàmies acabava arribant a una provocativa conclusió: “Al final, la nostra única pàtria comú serà Nike”.

Jo diria que ja ho és, però que la cúpula dirigent no està integrada només per Nike. Hi ha Shell, General Motors, Ford, Exxon, IBM, AT&T, Mitsubishi, Merck, Toyota, Philip Morris, General Electric, Unilever, Fiat, British Petroleum, Mobil, Nestlé, Philips, Intel, DuPont, Standard, Bayer, Alcatel Alston, Volkswagen, Matsushita, Basf, Siemens, Sony, Elf, Coca-Cola; Microsoft, Cisco, Oracle, Deutsche, BNP/Paribas, UBS, Citigroup, Bank of America, VISA i fins i tot La Caixa.

La pàtria mundial és allò que els comunistes de la vella escola, com a bon romàntics emprenyats, en deien el porc capitalisme i ara se'n diu economia globalitzada. Votem amb la cartera cada vegada que comprem, a preu d'or, una samarreta gravada amb el nom d'un superheroi esportiu, cada cop que fem cua per aconseguir unes crispetes caríssimes (de què les fan les crispetes?) que ens menjarem contemplant extasiats el Codi Da Vinci de torn cuinat per la factoria Sony. I dues hores més tard, conduint dins un munt de ferralla (això si, de marca, guapa i amb pintura metal·litzada), tornarem a casa, les quatre parets que s'emporten cada mes la meitat del sou, on ens espera la Play, el PC, la televisió per satèl·lit o, en el pitjor dels casos, el despertador, la trompeta amb la qual la cúpula dirigent crida cada matí a formar.

I en aquesta única pàtria comú, una pàtria corporativa, encara hi ha algú amb prou sentit de l'humor per sentir-se identificat amb Montenegro.