La mort del tripartit des de Bergamo

Breu, brevíssima i molt agradable escapada a la ciutat llombarda de Bergamo, als peus dels Alps, a uns cinquanta quilòmetres de Milà. Sortim de Catalunya amb el tripartit destrossat pels errors de tothom i sobretot d'una direcció d'ERC incapaç de fer entendre a la seva militància que el govern en coalició exigeix en la pràctica diària moltes dosis de pragmatisme. Finalment, en el règim assembleari dels republicans ha triomfat el dogma, l'ideal d'unes bases que prefereixen fer més d'oposició que transformar la realitat governant. Amb el seu “no” a l'Estatut, la mateixa papereta que en el referèndum dipositaran a les urnes els del PP, la militància ha deixat amb el cul a l'aire a la direcció del partit i sobretot a Josep-Lluís Carod-Rovira, el líder que s'ha passat dies i més dies identificant l'opció del “no” amb l'”espanyolisme intransigent” del Partit Popular. La política, entesa com l'art del que és possible, ha quedat tancada dins un calaix.

Ens enlairem de l'aeroport de Girona amb la imatge d'un Carod que, per instint de supervivència, ha hagut d'assumir per la força el “no” rotund, sense matisos, a l'Estatut després d'haver defensat primer l'abstenció i més tard el vot nul. Deixem també a terra a un Joan Puigcercós que, ofès encara pel petó de Madrid entre Zapatero i Mas i enmig de la crisi de lideratge posada en evidència per les bases del partit, ha nadat i guardat la roba.

El president Maragall ha optat per l'expulsió dels consellers d'ERC i quan l'avió alça el vol ja no hi ha tripartit. Una vintena llarga d'anys de govern convergent no ha estat suficient perquè l'esquerra plural hagi après la lliçó. Probablement, el Pacte del Tinell va ser un miratge, un intent d'alquímia política consistent en aplegar dins un mateix alambí elements incompatibles, aigua i oli, federalisme i independentisme. Durant mesos i més mesos s'ha intentat destil·lar un Estatut quan les bases d'ERC amb el que somniaven, i continuaran somniant fins la nit del temps, era amb una Constitució. La caldera dels alquimistes polítics ha acabat esclatant provocant una crisi d'incalculables conseqüències mentre CiU i el PP es freguen les mans. O potser no. Tal vegada a Rajoy, Zaplana i Acebes els hauria convingut més la supervivència d'un tripartit que, amb les picabaralles internes de cada dia, alimentés i servís munició a la campanya del PP contra Zapatero.

Sobrevolem una part del litoral francès i entrem en territori italià. Dos estats que entenen i molt de crisis polítiques. A França la cosa va de ganivetades traperes a la cúpula del poder per l'afer Clearstream, un coctel d'espionatge, política de saló i finances en el qual els principals protagonistes són vells coneguts: Jacques Chirac, Dominique de Villepin i Nicolas Sarkozy. A Itàlia, una coalició de setze forces polítiques (a Catalunya en tenen prou en ser tres per barallar-se) acaba d'enviar Berlusconi a l'oposició. En la forma, que no sé si en el fons, el partit-empresa Forza Italia, els postfeixistes d'Aliança Nacional i els xenòfobs de la Lliga Nord deixen pas a la cúpula del poder a la vella formula del “catocomunisme”, la combinació de catolicisme i comunisme representada pels quatre màxims nous càrrecs de l'estat: els antics barons democristians Romano Prodi (president del govern) i Franco Marini (president del Senat) i dos, també antics, dirigents del Partit Comunista, Giorgio Napolitano (president de la República) i Fausto Bertinotti (president de la Cambra de Diputats). Diuen que és el pas previ a la creació del Partit Democràtic, una mena d'olivera sota la qual intentaran conviure els exdemocristians, els postcomunistes, els radicals i els socialdemòcrates. Naturalment, si la cosa falla, no succeirà res. A Itàlia la vida sempre segueix. Tothom s'ha acostumat a tirar endavant, i força bé, enmig de greus tempestes polítiques. Allà hi tenen molta més pràctica que a Catalunya.

Arribem a Bergamo, la població on va néixer el gran músic Gaetano Donizetti i el Papa Joan XXIII. Són dues ciutats en una. La Città Bassa (la Ciutat Baixa) és el sector més modern. Un funicular la connecta amb la Città Alta protegida per més de 5 quilòmetres de muralla i farcida de palaus, esglésies, places i carrers medievals. A les seves pedres s'hi respira història amb majúscules i alguns racons fan pensar amb el més modest però també interessant barri vell de Girona. Hi ha monumentalitat, bellesa i cultura. Stendhal no es va tallar a l'hora de fer-ne elogis: “És l'indret més bell de la terra i el més fascinant que jo mai no havia vist”.

En una paret de la Piazza Vecchia, el centre neuràlgic de Città Alta, hi ha un plafó en el qual cada dia algú enganxa les planes d'Unità, el diari dels Democrates d'Esquerra, l'antic PCI, el partit del nou president Napolitano. És curiós que en plena era d'internet encara és mantingui aquest sistema de lectura militant i comunitària. L'unitat, paraula que tant uneix en la fraternitat com separa en l'odi. Un mot carregat a vegades de bones intencions i altres de pólvora. El diccionari pot ser així de perillós.

És dissabte i ja ens hem rendit a la bellesa civil del Palazzo della Ragione i a la religiosa del Duomo i de la capella Colleoni. Quan estem a punt d'entrar a dinar en un restaurant de la Piazza Vecchia, arriba un SMS amb una notícia que no esperàvem: el gironí Joan Manel del Pozo, primer tinent d'alcalde i professor de filosofia de la Universitat de Girona, ha estat escollit per Maragall com a nou conseller d'Educació, Universitats i Recerca. En el grup hi ha amics que el tracten molt d'aprop i tots coincidim en que estem davant un personatge afable amb llarguíssima experiència política (va ser diputat al Congrés durant quatre legislatures) i amb uns coneixements profunds sobre el món educatiu que li han servit darrerament per treballar com a coordinador del Pacte Nacional per l'Educació. Ell, que va néixer a la població sevillana de La Roda de Andalucía, també ha reflexionat sobre la problemàtica actual de la immigració a l'obra “El blanc i el negre”, un llibre editat pels GRAMC que forma part d'un projecte educatiu destinat a promoure el diàleg sobre la construcció positiva d'una ciutadania plural en orígens i en pensaments. Del Pozo, en el paper de blanc, i l'amic senegalès Aliou Diao en el de negre, han participat en infinitats d'actes públics arreu de Catalunya donant, entre altres coses, arguments per desfer la por a la diferència. Amb la designació de Joan Manel Del Pozo, el projecte ha perdut un “blanc” amb grans dosis comunicatives i reflexives però la Generalitat ha guanyat un conseller capaç d'entendre i d'intentar aportar solucions als problemes de convivència que pateixen molts centres educatius catalans. La llàstima és que la seva arribada a la Generalitat, com la dels dos altres consellers socialistes, Xavier Sabaté i Carme Figueras, coincideix amb un període d'absoluta interinitat fins a la celebració, a finals d'any, de les eleccions anticipades. Després, qui sap qui serà president. Mentrestant, amb un govern en minoria, ben poca cosa es podrà fer més enllà de la gestió del dia a dia. Per això, diuen que han estat uns quants els candidats a conseller que han optat per esperar a veure-les venir amagats a la foscor de la rereguarda. Del Pozo però, és un home de partit que compta amb l'absoluta confiança del conseller Joaquim Nadal i ha optat per fer el pas endavant cap a Barcelona.

Acabem la jornada pujant en funicular fins el castell de Sant Vigili, construït pels venecians el segle XVI. El panorama és magnífic i el paratge molt tranquil. En un costat, immediatament a sota del turó, apareix, a vista d'ocell, la trama urbana de Bergamo. A l'altre, el verd de la Llombardia tenyit de pobles. Una parella , amb guitarra, assaja incansablement una cançó. Es fa fosc i els restaurant comencen a rebre els seus primers clients. Les pizzes surten del forn.

Ja és diumenge i iniciem el dia fent un tomb per la pinacoteca Carrara, creada el 1796, i que aplega més de 1.600 pintures de mestres com Botticelli, Rubens, Beato Angélico, Van Dyck i Rafaello. Pugem cap a la Città Alta. És plena de visitants, la majoria d'ells probablement procedents de Milà. Pocs estrangers. Passem per la Piazza Rosate, continuem per la Via Arena , dos-cents metres de carrer empedrat que van fascinar a Le Corbusier, i arribem al seminari, on el futur Papa Roncalli va estudiar i va fer de professor. Un dia un alumne se li va dormir a classe. “No el molesteu”, va dir Roncalli. “És a mi a qui, com a professor, em pertoca mantenir-lo despert”.

Dos martinis i un dinar més tard, pugem fins el turó de La Rocca, on els romans hi van alçar el Capitoli, el noble edifici que seria convertit més tard en fortalesa i actualment en una mena de memorial de les forces armades italianes, en el qual hi ha bon nombre de canons i fins i tot un tanc. El paratge és ple de famílies i els nens pugen damunt els canons com si aquelles velles armes fossin innocents cavallets. Davant l'escena, algú del grup arronsa el nas. Hi ha, això si, una bona vista d'una ciutat que ens ha captivat i que estem a punt d'abandonar.

A l'aeroport trobem premsa espanyola. El País presenta a Del Pozo com un filòsof amb la oratòria de Ciceró. I cita al grec: “Res resulta més atractiu en un home que la seva cortesia, la seva paciència i la seva tolerància”. També explica que amb la remodelació del govern, ara ja bipartit, han sortit reforçats Nadal i Castells. El diari inclou una entrevista amb la qual Carod-Rovira dona el tret de sortida a la campanya: “Qui va condemnar a mort al tripartit va ser Zapatero el 21 de gener del 2006. Maragall ha executat la sentència l'11 de maig del 2006”.

Ja a casa, llegeixo a La Vanguardia una enquesta segons la qual si es fes ara el referèndum , l'Estatut tindria un suport del 68 per cent dels votants i el refús del 25 per cent. També indica, que la majoria de votants d'ERC tenen intenció d'apostar pel “sí” (44 per cent) front al 31 per cent que es decanten pel “no”. És a dir que la base electoral republicana està més a prop del pragmatisme inicial de la direcció del partit que del dogmatisme imposat per les assemblees de militants.

Dilluns. Avui en el plafó de la Piazza Vecchia de Bergamo algú haurà tornat a penjar les planes de la Unità. Com cada dia, s'hi aproparan lectors partidaris de consolidar el front comú del centre i l'esquerra italiana al voltant del futur Partit Democràtic. És la unitat que han perdut les esquerres catalanes i que, segons explica avui la premsa, tant el PSC com ERC i ICV volen recuperar després de les eleccions autonòmiques. Amb el mort encara calent, es parla ja de ressuscitar el tripartit. Això si, amb el cap de Maragall servit en safata.

Imatges:

(1) Vista general de la Piazza Vechia de Bergano. Foto: Toni Dalmau

(2) Un grup assegut a la terrassa d'un bar davant el Palazzo della Ragione. Foto: Toni Dalmau

(3) Portada del llibre "El blanc i el negre" en la qual hi apareixen Joan Manel del Pozo i Aliou Diao.

(4) i (5) Vista general d'un antic teatre de Bergamo convertit en sala d'exposicions i dos dels visitants a la mostra de bicicletes antigues davant una fotografia. Fotos: Toni Dalmau

(6) El bust del comte Giacomo Carrara i al darrera la façana de la pinacoteca, fundada per ell el 1796. Foto: Toni Dalmau

(7) Maragall i Nadal, al centre, amb els nous consellers: Joan Manuel del Pozo, Carme Figueras i Xavier Sabaté. Foto: Andreu Puig / El Punt