Estatut, pacte i banyes

Amb el pacte sobre l'Estatut assolit aquesta nit passada a Madrid entre Zapatero i Mas, CiU ha lograt situar-se novament a l'epicentre de les negociacions polítiques, repetint el que ja va fer mesos enrere en el minut final de les converses a Catalunya. No hi ha hagut foto, hi serà demà dilluns, però la federació nacionalista ha obtingut una impagable portada de diumenge de La Vanguardia, el màxim altar mediàtic de la burgesia política i social catalana. Avui, la trempera convergent serà indescriptible acompanyant el vermut amb el diari dels Godó.

Ara a Zapatero li tocarà fer el gest per ajudar a superar l'atac de banyes que patirà ERC provocat pel tracte preferent donat a CiU. Disputar-se franges d'electorat nacionalista té aquestes coses...

És possible que el president espanyol s'hagi guardat alguna millora estatutària perquè Carod-Rovira i Puigcercós la puguin presentar davant la seva militància com el darrer trofeu negociador. En cas contrari, si finalment va a missa el text acordat amb CiU, la direcció d'ERC es plantejarà la possibilitat de donar suport de manera global a l'Estatut però de no votar la part de l'articulat referent a la definició de Catalunya com a nació.

Paradoxalment, amb la jugada estratègica de fer passar al davant a CiU, el govern del PSOE ha facilitat les coses perquè finalment ERC esvaeixi el possibles dubtes que pogués tenir sobre la conveniència de donar llum verd a l'Estatut. Sense un vist i plau de la federació nacionalista al text negociat, els republicans difícilment pujarien al carro d'un Estatut retocat a Madrid que Mas, Durán i tot l'aparell propagandístic de CiU haurien qualificat com a “anticatalà”.

D'altra banda, l'acord Mas-Zapatero ja ha fet disparar els rumors sobre una estratègia a llarg termini del PSOE que, en cas d'un segon mandat socialista, podria obrir les portes d'algun ministeri a Durán. Es concretaria així una aliança amb CiU que des de La Moncloa i des de Ferraz es considera que seria políticament molt més còmode que qualsevol acord amb ERC, partit que amb el seu independentisme sempre genera malestars interns en el PSOE i dona pólvora al PP per disparar contra Zapatero.

Continuant amb la política ficció, hi ha també qui imagina un escenari a Catalunya amb Maragall renunciant a la reelecció, Montilla apareguent com a candidat a la presidència de la Generalitat, Carod-Rovira negant-se a reeditar el pacte amb el PSC emprenyat per la candidatura de Montilla i CiU oferint-se al PSC com a soci d'un hipotètic bipartit.

És, com dèiem, política ficció i caldrà esperar un parell d'anys, al final de la legislatura, per veure si la reunió d'ahir a La Moncloa té altres conseqüències ja que a hores d'ara ni Maragall, ni el PSC, ni ERC ni ICV volen sentir parlar d'eleccions anticipades. La màxima aspiració dels socis que integren el tripartit és superar el més aviat possible el mal tràngol de l'Estatut i dedicar totes les seves energies a l'obra de govern que serà, en definitiva, allò que valoraran els electors quan CiU, en els seus mítings de campanya, intenti fer creure que han estat quatre anys perduts.