Tarda i vespre de nervis al Parlament i ús i abús del diccionari de sinònims per llimar la força d'algunes paraules mal vistes a la Villa y Corte. Tot per assolir – no cal dir-ho sense el PP- un consens que es concretarà aquest matí amb l’aprovació del nou estatut. A Espanya, Bono, Rodríguez Ibarra, Guerra, Rajoy, Zaplana i tota la Brunete mediàtica ja esmolen les estisores de podar.
Zapatero i Maragall tenen mala peça al teler. Si Zapatero vol fer complir la seva paraula de donar suport al text estatutari aprovat pel Parlament de Catalunya, haurà de fer front a una doble revolta: la interna i l’externa. La dels que pensen, com Rajoy, que Catalunya “està trencant la Constitució del 1978 i l’esperit de la Transició”. I la dels que creuen que el cost electoral a pagar pel PSOE seria altíssim.
I si pel contrari, el president espanyol s’oposa a l’estatut, farà un forat ben gros sota els peus de Maragall, un forat que pot ser la tomba política del president de la Generalitat, posarà en perill l’existència del tripartit, propiciarà unes eleccions anticipades a Catalunya, enverinarà les relacions PSC-PSOE i es quedarà sense un dels seus arguments per fer front al pla Ibarretxe: l’exemple de la meravellosa, pacífica i raonable via catalana.
Com deiem, mala peça al teler.
Il·lustració: Joan Antoni Poch (El Punt, 30 de setembre del 2005)
Entrades
1 comentari:
I think it''s fucking gorgeous.
Publica un comentari a l'entrada