Virtualment reals

L'Alfredo Cámara Garcia, del departament de seguretat i assistència al client de Banesto, m'ha enviat un amable correu electrònic en el qual em comunica que el meu compte corrent supera els 2.000 euros i que cal activar unes noves mesures per garantir-hi un accés segur per internet. M'explica tot els passos a seguir i em facilita l'enllaç d'un formulari que he d'omplir amb les dades del compte per sol·licitar el sistema de protecció en línia. M'adverteix, això si, que si en el termini de 14 dies no tenen notícies meves, el compte serà bloquejat i hauré d'anar a l'oficina bancaria perquè el tornin a activar.

Tot això estaria molt bé si no fos per dos detalls: jo no tinc ni un euro al Banco Español de Crédito i el tal Alfredo Cámara Garcia és un personatge inexistent que treballa al servei del phising, un dels fraus clàssics d'internet consistent en enganyar per correu electrònic als incauts “pescant” dades sobre targes de crèdit, comptes bancaris etc.

L'amable Alfredo Camara ocupa el costat més fosc de l'àlbum de personatges virtuals que ens acompanya al llarg de la nostra vida i en el que hi podem trobar individus tan entranyables com en Víctor Sauler Portal, el de l'anunci de la Visa, en Juan Ejemplo Ejemplo (Telefónica), l'Eva Noguera Garcia (“Per nosaltres ets l'Eva Noguera Garcia”) o la Carmen Española Española, protagonista de la campanya del nou DNI electrònic.

A tots ells, cada dia al matí els sona el despertador traient-los del somni de la virtualitat i portant-los a treballar en el món real com el més comú dels mortals. Surten en els anuncis de la ràdio, la premsa , la televisió, naveguen per dins de les xarxes d'internet, entren sense permís a les bústies de correu electrònic saltant-se els programes de protecció...i a la nit tornen al món virtual. La seva vida és, en definitiva, un continu anar i venir de la ficció a la realitat. Una mica, s'ha de reconèixer, com ens passa als humans.

El PP en escena

El dimecres 5 d'octubre, el president del Parlament, Ernest Benach va entregar al seu homòleg en el Congrés, Manuel Marín la proposta del nou Estatut. Ho va fer en format digital, concretament li va donar una minúscula memòria USB. A l'acte oficial no es va veure ni un paper.

Ahir, Mariano Rajoy, Eduardo Zaplana, Ángel Acebes i Josep Piqué van portar a Marín els 4 milions de signatures recollides pel PP contra l'Estatut. A l'operació, els populars van utilitzar 10 furgonetes, guarnides amb el lema de la campanya (“Tots tenim dret a opinar”), que es van passejar per Madrid recorrent la distància que separa la seu del partit i el Congrés. Algunes de les 400 caixes transportades pels vehicles de lloguer van ser apilades davant els lleons de la cambra espanyola i van servir de decorat per la fotografia que s'hi van fer els líders de la dreta.

Entre l'escenificació del 5 d'octubre -en Benach entregant a peu dret a Marín la clau de memòria- i la d'ahir hi ha notable distància. És la que separa un acte institucional i modern d'un espectacle propagandístic i aparatós.

Immediatament sorgeixen dubtes. Eren realment necessàries les 10 furgonetes per transportar els plecs amb les 4.028.396 firmes?

I la pregunta del milió: si el PP a les darreres eleccions generals va obtenir 10 milions de vots, què en pensen de l'Estatut els milions de simpatitzants que no han donat la seva signatura a Rajoy?

Com que aquest darrer interrogant és ara per ara difícil de resoldre, algú s'ha entretingut a fer números sobre el desplegament logístic portat a terme pel Partit Popular per omplir de caixes la institució presidida per Marín. Enganxo a continuació unes elucubracions matemàtiques anònimes que, amb to irònic, circulaven avui per internet i que cada ú arribi a la conclusió que consideri més propera a la realitat:

----8<--------------
No sé si heu vist aquesta notícia en aquest insigne diari digital.

Afirmen que el PP va portar les famoses 4.000.000 de signatures en contra de l'Estatut en 10 furgonetes cap el Congrés dels Diputats.

Com que m'avorria he agafat aquesta xifra i he fet quatre números...

En una fulla de recollida de signatures hi ha, com a mínim, 10 signatures per fulla (siguem generosos i suposem que NOMÉS hi ha 10 per fulla i que les fulles NO SÓN a doble cara). Per tant:

4.000.000 signatures / 10 signatures = 400.000 fulles

Quants paquets de 500 fulles suposa això? Doncs:
400.000 fulles / 500 fulles = 800 paquets de 500 fulles

Quant ocupa un paquet de 500 fulles de DIN-A4? Doncs:
297 x 210 x 55 mm = 0,0034 m3

Per tant, quant ocupen 800 paquets de 500 fulles cadascun d'ells?
0,0034 m3 * 800 paquets = 2.74 m3

I ara les preguntes són:

Per transportar 2.74 metres cúbics de signatures van necessitar 10 furgonetes?

i

Quants paquets dels palets d'aquesta foto estaven plens de paperots falsos sense signatures?????

Aquesta gent no optimitza gaire bé els recursos... He decidit no votar-los a les properes eleccions...
----8<--------------

Bretolades gastronòmiques

Algú ha entrat en el cementiri de Peralada, ha esbotzat una tomba, ha tret les restes d'una difunta i n'ha fet caldo posant a bullir els ossos dins una olla. Com a detall d'exquisidesa, hi ha afegit pastilles Avecrem, el popular producte llançat al mercat l'any 1953 per Lluís Carulla Canals, fundador de Gallina Blanca, l'empresa que, fent xup-xup, esdevindria sòlida base de l'imperi Agroalimen (Ausonia, Evax, Tampax, Dodot, El Pavo, Mont-Ferrant, Bocatta, Pans & Company, Affinity etc. etc)

Com que els manuals satànics no inclouen l'Avecrem entre els condiments dels seus rituals gastronòmics, es pot gairebé assegurar que l'episodi de Peralada és obra d'uns brètols embarcats en una juguesca dels tipus repte macabre o joc de rol extrem. En tot cas a hores d'ara deuen trempar de valent amb el ressò que l'afer ha tingut a la premsa i amb els mossos d'esquadra intentant-los seguir la pista. Sorprèn, això si, que una bretolada d'aquestes característiques tingui tan poc pes en el Codi Penal. El Punt, que dissabte passat va donar l'exclusiva, explicava ahir que el pes de la Justícia podria caure al damunt de la penya de Peralada en forma de dos delictes: danys materials (sanció econòmica) i profanació de cadàvers ( pena d’arrest de dotze a vint-i-quatre caps de setmana i una multa). Segur que per robar al casino de Peralada, la sentencia seria més contundent, però ja es sap, una cosa és el món dels vius i l'altre el dels morts.

Això si, el macabre episodi pot servir per fer créixer el negoci de la incineració de cadàvers. Ja imagino l'eslògan de la campanya publicitària: “Posi el seu cos a les nostres mans i entri tranquil a l'eternitat: amb les seves cendres ningú en farà caldo”.

Parlant dels usos, diguem-ne inhabituals, del cos humà, aquests darrers dies han sortit dues notícies dignes de la gastronomia freaki. Per un costat en Tom Cruise va assegurar en declaracions a una revista que quan neixés la seva filla es menjaria tant la placenta com el cordó umbilical perquè “són molt nutritius”, cosa, d'altra banda, que ja saben i practiquen moltes gates i gosses. Elles ho fan per recuperar forces després del part i per a tant, qui s'hauria d'haver cruspit el “suculent” apat és la Katie Holmes i no pas en Cruise. Ara la nena ja ha nascut i l'actor ha vingut a dir que tot plegat era comèdia.

En tot cas, a la gran casa d'apostes d'internet, sportinteraction.com, estan recollint suggeriments dels lectors sobre la millor manera de preparar la placenta. Es situa al capdavant menjar-la crua i segueix fer-la a la planxa, farcida en una truita, amb cebes i alls i fins i tot a l'estil Hannibal Lecter, amb faves i vi Chianti.

Qui no té feina, el gat pentina. Altres, com el princep Felip i la Letizia, enlloc de rumiar formules gastronòmiques al voltant del cordó umbilical, van optar per enviar-lo directament a un banc de cèl·lules mare per allò de preservar l'espècie coronada...

Un altre que també s'ha apuntat als àpats estranys és l'artista xilè-danès Marco Evaristti. L'home s'ha sotmès a una liposucció i ha aprofitat el seu greix per fer-ne mandonguilles. Unes se les ha menjat en un “happening”repugnant i les altres les ha envasat al buit i les ven, junt a una foto seva, al mòdic preu de 4.390 dòlars la unitat. No hi ha notícia de que n'hagi pogut vendre cap, però en tot cas, com els profanadors de Peralada o com en Tom Cruise, està aconseguint que se'n parli.

L'Evaristti, que segueix els passos d'en Sergi Faustino, l'actor que cuinava dalt l'escenari uns botifarrons fets amb la seva pròpia sang, ja va mostrar el seu esperit provocador un temps enrere amb una instal·lació també macabre en la qual els espectadors convertien en caldo els peixos atrapats a l'interior d'una licuadora. Un carinyo d'artista.

Bon dia, m'he mort

A la seva columna setmanal en El País, l'escriptora Elvira Lindo explica que ha rebut un correu electrònic del seu amic i periodista Félix Bayón. “Te cambio un tour por el New Jersey de Los Soprano por uno marbellí”, diu l'e-mail fent conya sobre la singular cova de lladres de la Costa del Sol.

Obrir la bústia i trobar-te un correu com aquest no tindria la més mínima importància sinó fos per un detall clau. El seu autor, Félix Bayón, gadità com Elvira Lindo i resident des del 1994 a Marbella, havia mort a conseqüència d'un infart tres o quatre dies abans que l'e-mail arribés a destí.

Per aquells atzars de la tecnologia, perdut ves a saber per quin servidor de qualsevol racó de la xarxa mundial, aquest correu electrònic va sortir del teclat de Félix Bayón com un exercici d'humor negre sobre l'hampa de luxe i va arribar a la pantalla d'Elvira Lindo com si fos un e-mail pòstum escrit per un fantasma. És fàcil d'imaginar la cara d'esglai de l'autora de Manolito Gafotas.

La mateixa cara que també han de posar els receptors dels correus procedents de GlobalSpectrum, responsable del servei El Último Email. Els clients paguen entre 8,99 i 18,99 euros a l'any, segons el pla triat, perquè aquesta empresa espanyola guardi encriptats -mai millor dit- els seus missatges pòstums i s'encarregui de fer-los arribar, via e-mail, als destinaris escollits quan es confirmi la defunció del client.

A la web d'El Último Mail hi ha una opció per fer una prova gratuïta però francament, abans de comprovar l'efectivitat d'aquest servei que sembla sortit d'una novel·la de lladres i serenos, prefereixo deixar-ho tot plegat, com ha fet Félix Bayón, en mans de l'atzar tecnològic que és, en definitiva, ens agradi no, el que governa la nostra vida a internet.

Si no vols caldo, dues tasses

Encara no fa un mes explicavem en aquest blog el que podríem batejar com el Principi de Saura. Segons el president d'Iniciativa i conseller de Relacions Institucionals, “el tripartit té una capacitat d'autodestrucció il·limitada” que a força de merders impedeix mostrar a l'opinió pública qualsevol tasca del govern.

Aquest principi s'ha tornat a posar en evidència les darreres hores amb la remodelació d'una tercera part de l'executiu català. En un país políticament seriós, un canvi d'aquesta naturalesa es portaria a terme amb una certa discreció i tranquil·litat i només en el darrer moment, amb totes les cartes ben lligades, s'hauria comunicat a l'opinió pública. En el país del Tripartit, en canvi, impera la rauxa, el campi qui pugui. Ja va ser així quan Maragall va intentar, per primera vegada i sense èxit, canviar no només els noms sinó també l'estructura del govern. Ho va provar de fer a la brava, sense consulta prèvia als partits, i tots ells – inclòs el PSC- li van aturar els peus constituint tot plegat la major humiliació i desautorització que pot patir un president.

Ahir a la tarda, Maragall va tornar a moure fitxa i, curant-se en salut, ho va fer amb el vistiplau de Montilla a qui, segons sembla, el resultat d'algun sondeig que indica una davallada en la intenció de vot pel PSC, va acabar de convèncer sobre la necessitat de donar un nou impuls a l'executiu sense esperar a fer-ho després del referèndum de l'estatut. El problema és que la crisi de govern es va filtrar als mitjans de comunicació abans de consensuar els canvis amb ERC i d'Iniciativa, provocant l'enrabiada de Saura, Carod i, sobretot, Puigcercós, a qui l'afer va enganxar fora de Barcelona.

I subratllem el malestar de Joan Puigcercós perquè la crisi ha tingut per ERC una doble dimensió: l'externa i l'interna. L'externa perquè els republicans, com Iniciativa, eren partidaris de no remodelar el govern fins després del referèndum. L'interna perquè Maragall exigia la sortida del conseller de Governació Joan Carretero, home de confiança de Puigcercós i mereixedor de totes les condemnes dels socialistes des del moment en que es va mostrar partidari de votar contra l'estatut i va criticar públicament a Zapatero.

Ahir a la nit, la direcció d'ERC tenia pendent donar resposta a dues qüestions: acceptar o no el calendari plantejat per Maragall i assumir o no la retirada de Carretero. Hi havia la certesa de que no es podia forçar de nou al president a fer marxa enrera tota vegada que això hauria suposat el trencament del Tripartit i la probable convocatòria d'eleccions anticipades, una idea en la que somnia dia si, dia també Artur Mas. Era doncs necessari trobar un substitut a Carretero que mantingués dins el govern l'equilibri entre el sector de Carod i el de Puigcercós.

La solució s'ha sabut aquest matí, quan ERC ha obligat a Maragall a acceptar l'entrada al govern d'un altre polític molt proper a Puigcercós: Xavier Vendrell, fins ara secretari general del conseller primer i alhora secretari d'organització d'Esquerra.

Si no vols caldo, dues tasses. Vendrell, protagonista directe de la recent polèmica sobre el cobrament de quotes per ERC a personal de la Generalitat, assumirà el càrrec de conseller de Governació i per a tant tindrà sota la seva responsabilitat la política relativa als funcionaris. A més haurà de nomenar al nou director de la Inspecció Laboral de la Generalitat, que serà l'encarregat d'aclarir l'afer de les quotes. És a dir, que Vendrell s'haurà de fer investigar a ell mateix per un subaltern i, alhora, la seva honorabilitat de conseller estarà pendent del que pugui decidir la Justicia sobre les pressumptes irregularitats comeses.

En resum, més munició per l'oposició facilitada per un Tripartit que segueix complint inexorablement fins el final de la legislatura el procés d'autodestrucció descrit pel Principi de Saura.

Il·lustració: acudit de Xavi Torrent publicat en El Punt.

Einstein i el fusell llançador de patates

Ara que totes les potències nuclears estan amenaçant a Iran per voler entrar al selecte club sense invitació prèvia, crida l'atenció que alguns aficionats a l'armament renunciïn voluntàriament a la destrucció massiva. És el cas d'un suec de 25 anys que ha estat condemnat a pagar una multa per haver construït i disparat un fusell llançador de patates. El jove es va inspirar en el que havia vist en un programa de televisió (després diran que no es instructiva la petita pantalla) i va decidir construir l'artefacte amb peces comprades en el supermercat del costat de casa. També va adquirir "la munició” (dos sacs de patates) i, un cop enllestida l'arma, la va instal·lar a la terrassa del seu habitatge i va començar a “bombardejar” un aparcament veí. Encara que ningú va prendre mal, les proves pericials fetes per la policia indiquen que aquest peculiar fusell no era una collonada: tenia la potencia d'un revòlver.

El 2003 ja es va produir un cas similar a Alemanya en ser detingut un home de 33 anys quan, sota els efluvis de l'alcohol, estava disparant patates amb un canó d'aire comprimit que ell mateix s'havia construït amb tubs de plàstic.

Tal vegada aquests dos individus dignes de Mad Max es preparen per allò que profèticament va pronosticar amb to apocalíptic Albert Einstein: “No sé quines armes s'utilitzaran a la III Guerra Mundial, però a la IV Guerra Mundial seran pals i pedres”.

Clar que aquest gran científic també va assegurar una vegada que “no hi ha ni la més lleugera indicació de que algun dia puguem obtenir energia de l'àtom”. Els líders de la república islàmica d'Iran i la junta del club nuclear, amb en Bush al capdavant, encara se'n deuen riure de l'erroni pronòstic d'Einstein, però farien bé en gravar amb lletres d'or a la sala del Consell de Seguretat de Nacions Unides, una altra de les frases famoses de l'autor de la teoria de la relativitat:

“Només hi ha dues coses infinites: l'univers i la estupidesa humana; i no estic segur de la primera”.

"Cuando dicen que el amor es pecado"

“Cuando dicen que el amor es pecado”. Així es titula el bolero que dissabte va interpretar a l'ajuntament d'Ourense la cantant de fados, María do Ceo. Aquesta peça composta per l'humorista Moncho Borrajo va servir de banda sonora per el primer casament gai del PP: el del regidor de Cultura de la ciutat, José Araujo amb l'empresari Nino Crespo.

Poc després, durant el banquet celebrat a un pazo, alguns dels 350 convidats van posar-hi el toc d'humor amb el següent crit: “Aquest casament no és de penal! Aquest casament no és de penal!...”

Efectivament, no han estat unes noces de penal, sinó un gol directe a l'ala més conservadora del PP, aquell sector que, durant la tramitació de la llei que regula els matrimonis homosexuals, va portar al Senat al psiquiatra Aquilino Polaino perquè expliqués unes teories, totalment descartades per la ciència, segons les quals l'homosexualitat és una malaltia. La famosa “anomalia genètica”, el “defecte en un cromosoma” que esgrimeix també Fraga quan parla del tema.

Precisament el successor de Fraga a la presidència del PP gallec, Alberto Núñez Feijóo va ser un dels convidats al casament. “Jo sóc un liberal i estic a favor de la llibertat sexual”, ha dit aquest exvotant del PSOE i de l'esquerra nacionalista, qui no ha dubtat en mostrar-se públicament en contra del recurs d'inconstitucionalitat presentat pel seu partit contra la llei.

Un altre dels assistents a la cerimònia i al banquet és el president del PP d'Ourense, José Luis Baltar, un polític singular, supervivent de la dictadura, que porta el seu populisme fins a les darreres conseqüències participant, diu la llegenda, a una mitjana de 50 funerals al mes. Baltar ha insistit en que el PP només es va oposar a l'ús del terme “matrimoni”, però ell s'ha mostrat “partidari” de “respectar” la llei.

L'alcalde d'Ourense, Manuel Cabezas, també del PP, a qui li va tocar oficiar el casament, ha declarat que està “orgullós d'haver casat a un amic”. Curiosament, mesos enrera, en el seu paper de senador va seguir la disciplina de partit i va votar contra la llei de matrimonis homosexuals. “Sóc absolutament respectuós amb el Codi Civil i amb la inclinació sexual de les persones”, ha dit ara sortint al pas de les crítiques del bisbe d'Ourense, Luis Quinteiro, que ha denunciat “l'exasperació pansexual” imperant a la societat espanyola i ha criticat als dirigents polítics gallecs assistents al casament per declarar-se cristians i vulnerar la doctrina de l'Església.

Una altra que també deu respectar la llibertat sexual de les persones és la diputada del PP en el Congrés Ana Belén Vázquez, que, com Cabezas, va assistir al casori després d'haver votat contra la regulació dels casaments entre persones del mateix sexe.

La dreta té aquestes coses: critica aferrissadament lleis com la del divorci, la interrupció de l'embaràs, els casaments gais, però un cop impulsades i aprovades per la resta de l'arc parlamentari, no dubta en fer-ne ús quan el tema li toca d'aprop. A Itàlia, un dels països més catòlics, apostòlics i romans, hi ha la mateixa hipocresia. Berlusconi s'omple la boca amb conceptes com “la santedat de la família”, però això no li va impedir, en el seu moment, divorciar-se i tornar-se a casar pel civil. Pier Ferdinando Casini, fins ara president de la cambra dels diputats i líder de la UDC, el partit hereu de la Democràcia Cristiana, és un cas similar: està separat de la seva primera dona, viu amb una altra però segueix defensant la família tradicional i no vol sentir a parlar de cap llei que reguli les parelles de fet.

Coses que passen, com diu el bolero, “cuando dicen que el amor es pecado”.

Robant el paisatge

El País publica avui a la secció d'internacional un publireportatge sobre l'acte inaugural d'una delegació de Marina d'Or-Ciudad de Vacaciones a Londres, concretament a Oxford Street, en el cor comercial de la capital britànica. Com que Marina d'Or sempre fa les coses a l'engròs, tant quan toca posar totxanes com anuncis, el publireportatge bat tot els rècords d'aquest diari: vuit planes complertes...i fins i tot un foto repetida ( a qui li caurà el pèl?) amb exemplars de la fauna de senyores i senyors que cobren per “donar color” a actes tan senyalats.

En definitiva, els promotors de la macrourbanització d'Orpesa del Mar s'han gastat la pasta gansa en un megaanunci que acabaran pagant, a tant per barba, els futurs compradors dels 2.800 habitatges que està construint actualment a Castelló l'empresa dirigida per Jesús Ger. Un grup, el de Marina d'Or, que, segons dades de l'empresa, l'any passat va facturar per valor de 410 milions d'euros (un 105% més que el 2004) i que , amb el suport de la Generalitat valenciana i els ajuntaments d'Orpesa i Cabanes, continua tirant endavant els tràmits per construir a tres quilòmetres de l'actual Marina d'Or la que pretén ser la major ciutat d'oci i vacances d'Europa: Marina d'Or Golf (18,8 milions de metres quadrats d'hotels i balnearis, zones esportives i lúdiques etc)

Tot això ho expliquen en aquest publireportatge que ha sorprès avui als lectors d'El País, però, per sort, la contrapartida la trobem unes planes més endavant gràcies a l'acudit de Máximo que reproduïm en aquest post.

Tenint en compte la corrupció política i econòmica a Marbella i la transformació hortera que pateix el paisatge del litoral mediterrani, el dibuix és d'allò més rodó i encertat.

El tigre de Marbella

El tigre de don Juan contemplava tot el que succeïa des del darrera dels barrots de la seva gàbia. Sovint veia arribar l'amo en helicòpter acompanyat d'altres humans i la conversa que tenien incloïa paraules com “euros”, “comissió”, “terrenys”, “requalificació”, “blanqueig”, “banquer”, “jutge”, “alcaldessa”... Un reguitzell de mots que al tigre de don Juan no li deien gaire res. El felí somniava amb la selva dels seus ancestres, però s'havia de conformar amb la presó de luxe de la finca “La Caridad”, a San Pedro de Alcántara, un dels nuclis de Marbella. Allà, l'amo disposava de tot el luxe necessari per una vida de plaers: la residència principal, amb un saló de 300 metres quadrats, una casa pels convidats i una altra pel servei, una capella, una col·lecció d'obres d'art, un centenar de cavalls pura sang...

El tigre encara recorda amb esglai el dia en que va veure entrar a la finca a uns humans portant els caps dissecats d'un elefant, un girafa, tres ossos, una família de lleons, una zebra i un guepard. També hi havia el cos sencer d'un cocodril. “Son trofeus de cacera de don Juan”, va sentir que comentaven els treballadors.

La setmana passada hi va haver un moviment inusual a la finca. Un dia, de bon matí, el tigre va observar com s'apropaven a la seva gàbia uns humans armats i uniformats. Els va rebre amb un rugir esfereïdor. El felí estava de molta mala llet. Aquella nit havia tornat a somniar amb els espais de llibertat de la selva.

Però la realitat és crua i el pobre tigre no tenia ni idea i encara no ho sap que ha viscut enganyat tots aquests anys. L'autèntica selva no cal anar-la a buscar tan lluny: És a Marbella, on el seu amo, l'”assessor urbanístic” Juan Antonio Roca ha comprat voluntats i favors mentre el poder polític i el judicial miraven, fins ara, cap a un altre costat.

El tigre, sense saber-ho, tenia la gàbia en plena selva i el seu amo n'era el rei.

Foto: Un detall del "pavelló de cacera" de la finca de Roca a Marbella.

Gemecs de plaer en català

La Generalitat ha subvencionat per primera vegada el doblatge al català d'una pel·lícula eròtica. Concretament el DOG publicava ahir l'anunci per part del Departament de la Presidència de la concessió de 10.000 euros al film “La mar no és blava”, un “relat eròtic per a dones” rodat en castellà pel director de cinema porno Conrad Son. La subvenció, concedida per la secretaria general del conseller primer, Josep Bargalló, apareix dins un llistat d'ajuts concedits “a iniciatives destinades a augmentar la presència a videoclubs, llibreries i altres circuits comercials de produccions cinematogràfiques en suport DVD doblades o subtitulades en llengua catalana, corresponents a l'any 2005”.

Fonts de la Direcció General de Política Lingüística han declarat a Efe que l'empresa Conrad Son Media SL ha rebut la subvenció perquè la voluntat de la Generalitat és “no excloure d'aquests ajuts a cap pel·lícula en funció de la seva temàtica” i també per “facilitar l'oferta en català de qualsevol tipus de gènere cinematogràfic i equilibrar qualsevol dèficit d'oferta”.

Per tranquil·litzar als que segurament intentaran utilitzar el tema per criticar al tripartit, el propi Conrad Son, que no amaga que és simpatitzant nacionalista i votant d'ERC, ha deixat clares dues qüestions: que el film és per a majors de 18 anys però no pornogràfic i que aquesta és la primera subvenció que rep.

El director també ha afegit que la Generalitat es va voler curar en salut i que abans de concedir els calers nostrats, el secretari de Política Lingüística Miquel Pueyo va anar a veure la pel·lícula. “Li va agradar molt”, ha assegurat Conrad Son. O sigui que podem estar tranquils.

“La mar no és blava”, produïda per Conrad Media i Manga Films i protagonitzada pel propi Conrad Son i per l'actriu Eva Morales , es va presentar el passat 6 d'octubre en el 13 Festival de Cinema Eròtic de Barcelona i va obtenir el “premi a la millor pel·lícula soft”.

I quina és la temàtica del film?. Doncs aquí expliquen que es tracta d'una història romàntica, sensual i tràgica per aigües de Mallorca. En tot cas, ja se sap que el guió no és precisament el més important en aquests tipus de relats. Conrad Son reconeixia recentment en una entrevista radiofònica que els espectadors de les pel·lis porno fan el fet en els primers deu minuts de qualsevol d'aquests films. Per això és tan important que tinguin una bona “arrencada”. Clar que si en aquest cas estem parlant d'una pel·lícula eròtica i no pas porno, tal vegada l'interès del públic es manté durant més temps...

Em sembla bé que la Generalitat subvencioni el porno fi i que promogui, en definitiva, el sexe oral català. La concessió dels 10.000 euros a Conrad Son lliga perfectament amb la campanya publicitària que la Generalitat emet actualment per televisió i que promou l'ús del català per part del joves en totes les circumstancies de la vida. A la darrera imatge de l'spot apareixen diversos cotxes aparcats en un indret solitari en plena nit, a l'interior dels quals és fàcil imaginar perfectament el que hi fan els joves: practicar els rituals d'aparellament... en català.

I si a l'inici de TV3, la Generalitat d'en Pujol no va dubtar gens ni mica en doblar al català al pocavergonya d'en JR i la resta de personatges de l'antre de perdició de la sèrie Dallas, és normal que ara el tripartit no és talli gens ni mica a l'hora de doblar els gemecs de plaer de l'Eva Morales i dels seus col·legues d'aquesta història “romàntica, sensual i tràgica”.

Capacitat d'autodestrucció il·limitada

El president d'ICV i conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura té tota la raó quan afirma que l'executiu català mostra “una capacitat d'autodestrucció il·limitada” que impedeix veure l'acció de govern. Des de l'inici de la legislatura, el calendari del tripartit no ha estat marcat pel pas natural dels mesos i pel primaveral brot de les lleis i els decrets sinó per la successió frenètica de polèmiques i escàndols. Cada dia els nostres polítics – els del govern i els de l'oposició- esmorzen sang i fetge i salten al carrer preparats per trobar justificacions a les cagades pròpies i per posar el dit a la nafra als errors aliens.

Com va succeir a la guerra civil, permeteu-me el símil una mica bèstia, l'antic oasi català és escenari d'un conflicte dins l'altre. Hi ha empentes i travetes a l'interior de cada força política, ganivetades traperes entre els socis del tripartit i un front obert entre aquests i l'oposició. Per no parlar de les “relacions” amb els partits “germans” espanyols.

En ambients polítics i periodístics es comenta que ICV pot estar al darrera de la filtració a El País i El Periódico del darrer merder protagonitzat per ERC, el del cobrament de l'”impost revolucionari” a treballadors de les conselleries en mans dels republicans. També hi ha qui pronostica que els hereus de l'avi Macià s'han vestit de segadors i ja esmolen les eines per fer la clenxa als ecosocialistes exhibint algun hipotètic drap brut.

Una revenja que, en tot cas, no podrà amagar l'error ètic i polític comés per la direcció d'ERC al voler fer passar per “caixa”a empleats de la Generalitat que no tenen cap lligam directe amb el partit. El “peatge” aplicat per la majoria de forces als seus militants amb càrrecs polítics electes o de designació no pot servir per justificar el cobrament d'una “mensualitat” als treballadors de l'Administració que no tenen cap militància. I encara menys amb l'amenaça de que poden perdre el seu lloc de treball, una presumpta extorsió que tampoc pot justificar-se dient que d'aquesta manera ERC evita caure en el costat fosc del 3 per cent i de les donacions anònimes i desinteressades.

Veurem a quina conclusió arriba la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ja ha obert diligències per per aclarir si, amb la tramesa de cartes als treballadors de la Generalitat, ERC i, més concretament, Xavier Vendrell, secretari general del conseller primer i responsable de Finances del partit, ha comès els presumptes delictes de coacció, assetjament, vulneració del dret al treball i vulneració de la llei de protecció de dades.

Tot plegat demostra la necessitat de resoldre d'una vegada per totes i de manera legal i clara el finançament dels partits a l'estat espanyol, una qüestió peluda que es regeix per una normativa del 1987 més aviat poc transparent. ERC va presentar fa mesos en el Congrés una proposta per reformar la llei, però la tramitació es va allargant sense que la majoria de partits demostrin gaire presa en resoldre la qüestió.

Mentrestant, la picabaralla entre ERC i ICV, amb intercanvi d'acusacions entre uns i altres, és un episodi més dins les guerres internes del tripartit, amb la novetat, això si, que els protagonistes principals no s'havien enfrontat fins ara d'una manera tan directa. Però ja se sap que si el tripartit té una capacitat d'autodestrucció il·limitada també ho és d'extensa la combinatòria de possibles amics/enemics. Depèn del vent com bufa a l'hora de l'esmorzar, quan uns i altres llegeixen la premsa, escolten la ràdio i s'empassen serps enlloc de beure un pacífic i vigoritzant Cola-Cao.


Foto: Xavier Vendrell, responsable de Finances d'ERC. El Periódico/ Albert Bertran.

La foto del camí del "No" a l'abstenció

L'anunci de l'alto el foc d'ETA ha deixat arraconada en un segon terme la polèmica entorn la reforma de l'Estatut català, el debat que durant mesos ha centrat i crispat el món polític, periodístic, econòmic i social a l'estat espanyol.. Dimecres al migdia, després de difondre's el comunicat etarra, les portades del diaris van quedar sobtadament envellides, condemnades a l'oblit, i les emissores de ràdio, les cadenes de televisió i els mitjans digitals van agafar tot el protagonisme.

En algunes d'aquelles primeres planes hi havia, però, una foto si més no sorprenent: la de Josep-Lluís Carod-Rovira afegint les seves mans a la pinya formada per les de Manuela de Madre (PSC), Joan Saura (ICV-EUIA), Artur Mas (CIU) i Diego López Garrido (PSOE). El líder d'Esquerra acabava de votar no a l'Estatut a la Comissió Constitucional del Congrés, mentre que els altres polítics havien fet possible l'aprovació del document.

Quin significat té la foto més enllà d'una mostra de cordialitat i bones maneres pròpia de l'anomenat “oasi català”? Quina aparent unitat s'intenta escenificar?

Estic convençut que el gest de Carod-Rovira de voler aparèixer en aquesta imatge va molt més enllà de la crua realitat d'una votació en la qual ERC va coincidir, per motius diametralment oposats, amb PP. La foto no forma part de la comèdia política, no és cap teatralització d'una falsa fraternitat . L'escena captada pels fotògrafs parla del desig de l'ànima republicana de no haver de continuar votant en contra d'un projecte que ells mateixos han ajudat a construir. Hi ha mala consciència pel rebuig expressat a la comissió presidida per Alfonso Guerra i per l'anunciat vot en contra d'ERC que es produirà dijous vinent en el ple de la cambra baixa.

Ahir mateix, Carod-Rovira va expressar en paraules el que ja deia la foto: que és possible que, abans que el projecte arribi al Senat, ERC hagi reconvertit el rebuig en una abstenció. “Hi ha coses – ha assenyalat el líder republicà- que es poden aconseguir amb lleis al marge de l'Estatut”.

La maniobra més immediata del Govern socialista per donar arguments a ERC per justificar l'abstenció, tant en el Senat com més tard en el referèndum, pot consistir en canvis legislatius que permetin a l'Estat compartir amb la Generalitat la gestió del port de Barcelona i de l'aeroport del Prat.

La possibilitat, apuntada per alguns mitjans, que ERC vagi encara més enllà i acabi demanant el vot favorable en el referèndum sembla a hores d'ara molt remota. La direcció del partit independentista considera que fer-ho així seria com signar un paper en blanc al Govern del PSOE. En el nou panorama polític obert per l'alto el foc d'ETA hi ha un temor palpable a les files d'ERC de que els bascos, que segons algun dirigent republicà són "com espanyols emprenyats", acabin obtinguent, en el procés negociador de la pau, uns nivells d'autogovern molt superiors als que ara s'assoliran amb la reforma de l'estatut català. Això ja va succeir el 1979 amb una ETA armada fins a les dents i ara els republicans no volen que un “Si” en el referèndum hipotequi el seu marge de maniobra per a posteriors reivindicacions.

En aquest cas, segons com evolucioni el tema basc, pot produir-se la curiosa paradoxa de que les forces polítiques catalanes, entre elles ERC, que sempre han criticat la política del “cafè per a tots” acabin fent cua davant la cafetera servida per Zapatero.

Ara per ara, en aquesta qüestió delicadíssima d'Euskadi, en la qual tothom s'hi juga un munt de coses, l'Estatut català, com ha passat amb les portades d'ahir dimecres, queda inexorablement en un segon terme.

La pau dels valents

“L'alto el foc permanent” anunciat avui per ETA és sens dubte una gran notícia, però seria un error llançar abans d'hora les campanes al vol. S'ha obert per fi una porta a l'esperança, que ja és molt, però el camí cap a la pau serà llarg, tortuós i ple d'obstacles. De moment ningú baixarà la guàrdia. Com a mínim fins que el panorama polític estigui més clar.

Diuen que la pau és cosa de valents i el govern Zapatero ho haurà de ser molt per poder fer avançar les negociacions amb ETA sentint darrera el clatell l'alè del PP, patint el full tallador i esmolat d'una determinada premsa i escoltant les discrepàncies internes que, tard o d'hora, acabaran sortint.

I no només valent, sinó també discret, prudent i efectiu. Caldrà moure peces de l'entremat polític i judicial: fer mans i mànigues per re-situar Batasuna dins la "legalitat" acceptant-la com a una de les forces interlocutores del procés; renunciar a l'estratègia de la dispersió apropant els presos d'ETA a Euskadi; fer efectiva l'entrega i destrucció de l'arsenal etarra; obrir un diàleg fructífer amb l'univers dolorosament ferit i políticament fraccionat de les víctimes; pactar i aplicar a mitjà termini mesures de reinserció pels presos, començant pels que no tenen les mans tacades de sang...

Caldrà, en definitiva, dissenyar un full de ruta que inclogui entre els seus objectius no tan sols la desaparició de l'organització armada sinó també que permeti posar damunt la taula el futur d'Euskadi. El tabú de l'autodeterminació, maleït des de tants àmbits espanyols, és, precisament, el que pot fer empassegar un procés que serà tan o més llarg que l'irlandès. Zapatero té l'oportunitat d'obrir-lo, però veurem qui hi haurà a La Moncloa quan s'entri a la recta final i el PSOE i el PP s'hagin enfrontat a les urnes.

Si el procés va bé, és probable que el líder socialista en reculli els seus fruits en forma de vots. I si va malament sempre hi haurà el sector més dretà del PP amb la xarxa preparada per fer la collita i retornar a La Moncloa.

Caldrà molta responsabilitat i sentit d'estat, tant per part del PSOE com del PP, per no convertir el procés de pacificació basc en un cavall de batalla electoral que tindria greus conseqüències internes i malbarataria la imatge exterior espanyola.

Una idèntica responsabilitat que hauran d'assumir tant els polítics bascos com els representants d'ETA, tocant de peus a terra i defugint maximalismes que trencarien les parets de vidre d'un procés que, a més de llarg, serà extremadament delicat.

Responsabilitat i generositat per una pau que, com dèiem, només pot assolida pels valents. Ni una gota més de sang.

Una factura viatgera

L'economia globalitzada té uns mecanismes de funcionament ben curiosos. Una persona, per exemple, pot llogar un cotxe a la seu de Girona de l'empresa Avis, la segona multinacional més potent del sector amb presència a més de 4.700 punts d'arreu del món. Posem que el client torna el vehicle a la mateixa oficina i que li diuen que ja li enviaran la factura. Una setmana més tard, la rep a casa dins d'un sobre tramès per correu aeri des de la seu europea d'Avis a Gran Bretanya.

És a dir que en un món intercomunicat per potentíssimes xarxes informàtiques, una trista factura no pot ser entregada al moment en una oficina local. Les dades del lloguer han de viatjar primer fins a l'Avis House, al Park Road de la ciutat de Bracknell, processades, impreses en paper, enviades per avió i portades a casa del client per un carter. Una llarg recorregut de centenars de quilòmetres per substituir la curta distancia del taulell que separa l'encarregat de l'oficina local i la persona que ha llogat el cotxe.

Si tenim en compte que la flota de 300.000 vehicles d'Avis dona servei cada any a 20 milions de clients, aquesta mecànica centralitzada de funcionament resulta, com a mínim, surrealista i té un punt retro i nostàlgic: el de la lentitud de les cartes de tota la vida front a la immediatesa de la societat de la informació.

Catalunya en el país de Schwarzenegger

A la portada del diari La Razón apareix avui el següent titular: Benach “vende” en California la “nación catalana” en compañia del secretario general del PP en Cataluña”. I l'acompanya un subtítol: Recibidos con una “senyera” en el Senado del estado norteamericano.

A les planes interiors, una crònica titulada La “nación catalana” cruza el charco y se reivindica en el país de Schwarzenegger, dona detalls d'aquesta visita oficial realitzada a Califòrnia per una delegació parlamentaria catalana en motiu del 20è aniversari de l'agermanament entre l'estat nord-americà i Catalunya. El cronista subratlla que en el seu discurs, el president del Parlament, Ernest Benach va presentar Catalunya com “la nación con mucha historia” i el català com una llengua que parlen més de 10 milions de persones i la desena més traduïda del món.

“Junto a Benach (ERC), viajaron la secretaria primera del Parlament, Anna Miranda (CiU) i el secretario tercero, Rafael Luna (PPC), que debió de escuchar perplejo las peroratas del president tras haber participado hace poco en un acto contra el Estatut, patrocinado por el Foro de Ermua y Convivencia Cívica”, diu La Razón.

El que no explica el diari és que en aquell acte, celebrat el 4 de febrer a Barcelona, Alejo Vidal-Quadras va rebre totes les ovacions, mentre que cada vegada que algú esmentava el nom de Josep Piqué tot eren xiulets. El president del PPC, amb qui Vidal-Quadras manté una guerra oberta, és va buscar una excusa per no assistir a l'acte, mentre que el secretari general, Rafael Luna es va posar dins la boca del llop i va patir en directe la xiulada dels vidalquadristes.

Ara La Razón, un diari que aplaudiria la substitució immediata de Piqué per Vidal-Quadras i l'escombrada de personatges com Francesc Vendrell i Rafael Luna, li ha dedicat a aquest darrer una part de la portada amb la mala intenció de posar-lo en evidencia. I, després de veure's en un lloc tan destacat, al secretari general del PPC no li ha tocat altre remei que fer des de Califòrnia unes declaracions en les quals acusa Benach d'haver pronunciat un discurs “absolutament partidista”.

El misteriós i eteri “tomb catalanista” del PPC té aquestes coses.

Foto: Luna, el primer per l'esquerra, junt a Benach (el segon per la dreta) i Anna Miranda durant la visita al Senat californià. EFE

El carnestoltes popular

Luis Yáñez-Barnuevo García, un lector sevillà d'El País, escriu avui una carta al director que resumeix en poques línies la política de carnestoltes amb la que el PP pretén disfressar el seu passat. La reprodueixo a continuació perquè val la pena llegir-la:

El PP nunca gobernó

Aznar nunca llamó a los terroristas Movimiento Nacional de Liberación Vasca; Acebes no era ministro del Interior cuando el atentado del 11 de marzo de 2004 que costó la vida a cerca de 200 personas; la foto de las Azores nunca existió ni Aznar tuvo nada que ver con la guerra de Irak; Zaplana nunca ha dicho que está en la política para enriquecerse; Fraga y Cascos no estaban cazando osos en Rumania (¿o eran urogallos en los Picos de Europa?) mientras el Prestige se hundía en las costas de Galicia. Nunca hubo boda de Ana y Alejandro en El Escorial. Rajoy no perdió las elecciones del 14 de marzo de 2004. En realidad, no se ha celebrado convención alguna del PP este último fin de semana ni el PP gobernó de 1996 a 2004. Todo son patrañas de rojos y separatistas.

Imatge: Lacosaweb

Florentino-Roca: vides creuades

Ha estat una de les noticies esportives de l'any: el forat negre de la galàxia blanca s'ha empassat a Florentino Pérez. El president del Real Madrid , triomfador en els negocis, ha fracassat a l'hora de gestionar la seva col·lecció de cromos. Florentino ha abandonat el barco en una decisió que ha agafat per sorpresa a tothom. Diuen que el seu orgull no ha pogut aguantar una temporada més sense trofeus...

La gestió de recursos humans, sobretot quan es parla més de milionaris glamourosos que d'esportistes, és complicada i a Florentino potser li ha mancat l'habilitat i la puteria d'un bon polític. Tal vegada hi ha molta gent que no ho recorda, però el ja ex-president del Real Madrid va tenir també una etapa política no massa lluïda. Va entrar en aquest món de la ma d'un personatge del franquisme i d'Aliança Popular, Juan de Arespacochaga , alcalde de Madrid entre el 1976 i el 1978 , senador i diputat. Ell el va col·locar el 1973 com a director general de l'Associació Espanyola de la Carretera i tres anys més tard, el 1976, se'l va emportar a l'ajuntament com a delegat dels Serveis de Sanejament i de Medi Ambient. Després d'aquest primer tast, Florentino va entrar a la UCD , on va arribar a ser membre del comitè executiu provincial del partit de Suárez a Madrid. El 1979 va ser elegir regidor de l'Ajuntament , el 1980 va ocupar el càrrec de director general d'Infraestructures de Transports del ministeri de Transports , Turisme i Comunicacions i el 1981 el de sotssecretari-president de l'Institut de Reforma i Desenvolupament Agrari (IRIDA).

Amb la derrota de la UCD a les eleccions generals del 1982, Florentino va passar a l'empresa privada, concretament a la vicepresidència executiva de Construccions Padrós SA, companyia amb seu a Badalona, que ell acabaria comprant anys més tard pel simbòlic preu d'una pesseta. És en aquesta època quan abandona la UCD i puja al vaixell de l'Operació Reformista de Miquel Roca, matant dos ocells d'un tret. Per un costat , com a secretari general del Partit Reformista remena les cireres en un projecte polític que compta amb el suport de la banca i d'una part de l'empresariat, uns poders econòmics que volen evitar que el PSOE de l'expropiació de Rumasa renovi la majoria absoluta. Per altra banda, els contactes facilitats per Miquel Roca ajuden a Construccions Padrós en l'adjudicació de molts projectes a Catalunya.

Després de l'estrepitós fracàs de l'Operació Reformista a les eleccions generals del 1986 (no van treure ni un sol diputat), els destins dels dos personatges es van separar momentàniament.

Florentino va continuar la seva carrera empresarial que l'acabaria portant on és ara, al capdavant d'ACS , el primer grup constructor i de serveis d'Espanya i el tercer d'Europa. Per la seva part, Roca, amb les empentes de Pujol, va començar a caure per la pendent de la política i va abandonar-la per exercir com a megainfluent advocat. I és quan té el bufet ben muntat i amb una llarga llista de clients quan entra a formar part com a conseller de la constructora presidida per Florentino, càrrec que encara ocupa.

El curiós del cas és que el dilluns, el mateix dia en que Florentino va anunciar la seva dimissió com a president del Real Madrid, el Barça va fer públic que Miquel Roca està elaborant per encàrrec del club un dictamen jurídic per la modificació dels estatuts. L'un abandona el futbol (suposant que el nou president Fernando Martín no sigui el seu home de palla) i l'altre hi entra per donar arguments legals a Joan Laporta perquè no hagi de convocar eleccions la primavera del 2007. Política i futbol, vides creuades.

Foto 1: Florentino abandonant la roda de premsa després d'anunciar la seva dimissió. AP

Foto 2: Laporta ha encarregat a Roca un estudi sobre els estatuts del Barça. Sport

De què o de qui se'n riu Aznar?

Aquesta és la imatge il·lustrativa del que va ser la manifestació de dissabte a Madrid organitzada per l'Asociación de Víctimas contra el Terrorismo (AVT).

De què o de qui se'n reia José Maria Aznar?

De la gent que al seu voltant reclamava al govern socialista que no negocii amb ETA quan ell va fer-ho sense manies el 1998 (pau per presos) quan ocupava la presidència del govern?

Dels manifestants que exigien que no hi hagi converses amb cap tipus de terroristes quan ell va parlar també amb els GRAPO?

Dels pocs crits que es podien escoltar contra ETA i de la forta cridòria contra Zapatero i contra l'avi de ZP, un coronel republicà afusellat durant la Guerra Civil?

D'estar compartint manifestació no tan sols amb tota la dreta sinó també amb la ultradreta (Falange Auténtica, sindicat Manos Limpias...)?

D'estar “robant” protagonisme mediàtic i popular a Rajoy? (“Vuelve, vuelve”, li demanava la gent)

D'haver ajudat a promoure la divisió entre les diferents organitzacions de víctimes?

De les dades de participació facilitades per la Comunitat de Madrid (1,4 milions de manifestants, és a dir 20 persones inexplicablement comprimides per Esperanza Aguirre en cada metre quadrat de recorregut)?

Del regal fet per ETA al PP amb un comunicat segons el qual la treva d'atemptats a Catalunya ha servit per enfortir els llaços entre l'independentisme basc i el català?

De les maniobres del ministre Bono contra els seus col·legues socialistes catalans?

Ben segur que se'n reia de tot això i de molt més.

Cebrián i el "passat franquista"

A l'anterior post de Diari de l'Absurd comentàvem la nova picabaralla que ha encetat El País amb en Pedro J. Ramírez en relació al seu paper com a director de Diario16 durant l'intent colpista del 23-F. Pronosticàvem que dintre de 25 anys Juan Luis Cebrián i Pedro J. continuaran divertint a l'audiència amb les seves batalletes particulars. Doncs bé, la resposta no s'ha fet esperar: a l'edició de divendres, a la secció Vox Populi, El Mundo publicava la peça que reproduïm al costat dedicada a Cebrián i titulada “Falsea el 23-F para tapar su pasado franquista”.

Algú que no sigui coneixedor de la història del periodisme espanyol es pot preguntar immediatament quin “passat franquista” pot tenir l'actual conseller delegat de Prisa?

Doncs bé, el mateix Cebrián ho va rememorar el 22 de novembre de l'any passat en un article titulat “Palabra de Rey”, aparegut dins l'especial del 30 aniversari de la proclamació de Joan Carles com a rei d'Espanya:

"En 1974, tras el asesinato del presidente del Gobierno por ETA y la llegada al poder de Arias Navarro, algunos franquistas moderados capitaneados por Pío Cabanillas quisieron promover una apertura del régimen que facilitara, quizás, un proceso democrático ulterior a la muerte de Franco, al que se le veía ya muy disminuido. En ese ambiente, personas tan significativas como Francisco Fernández Ordóñez, Enrique Fuentes Quintana o Juan Antonio Ortega y Díaz-Ambrona decidieron incorporarse a altos cargos de la Administración. Acepté entonces asumir la dirección de los servicios informativos de Televisión Española, en circunstancias tan forzadas y vergonzosas que pedí una audiencia a don Juan Carlos para explicarle mi decisión. "Yo creo que el futuro próximo de este país pasa por usted, le dije, si es capaz de producir una reforma democrática. El franquismo está acabado y es importante que quienes tenemos fe en ese futuro ocupemos lugares que permitan orientar a la opinión". Duré ocho meses en el puesto (...).

"La experiencia que viví en RTVE fue más que amarga, pero sirvió para convencerme de que el franquismo no podría tener continuidad ni aun mediante una reforma, habida cuenta de las poderosas fuerzas reaccionarias que operaban en su seno y de la debilidad de los llamados aperturistas. Sería preciso un proceso democrático constituyente si el país quería salir adelante."

Vuit mesos, doncs, de “passat franquista-renovador” que ara Pedro J li llença a la cara. Un Pedro J ,per cert, que no té cap mania a l'hora de dirigir un diari -El Mundo- que actua permanentment de portaveu d'un partit – el PP- on sense gratar gaire s'hi poden trobar les arrels del franquisme.

I un Cebrián a qui a aquestes alçades no li mereix gaire respecte qui va ser, per vuit mesos, el seu cap: Arias Navarro:

"A la muerte de Franco, y durante breves meses, había continuado al frente del Gobierno el último presidente designado por el dictador, don Carlos Arias Navarro, hombre de siniestra trayectoria como fiscal, responsable de una de las más terribles represalias llevadas a cabo tras la Guerra Civil y que le valió el triste y jocoso sobrenombre de carnicerito de Málaga". (Pròleg escrit per Juan Luis Cebrián en el volum 7 “La Transición” de la col·lecció “La mirada del tiempo. Memoria gráfica de la historia y la sociedad españolas del siglo XX”, que està publicant El País)

El 23 F, en Cebrián i en Pedro J

L'especial d'El País dedicat al 25 aniversari del 23 F explica que aquest diari, mentre va durar l'intent de cop d'estat, va treure al carrer set edicions especials. El titular de la portada era clar: “Golpe de Estado. El País con la Constitución”. L'editorial, escrit en hores molt difícils, també era contundent: “ La rebelión debe ser abortada; sus cómplices y encubridores, desenmascarados y puestos a buen recaudo; y sus autores, detenidos, juzgados por tribunales que aseguren un juicio a la vez imparcial y conforme a derecho, y castigados para ejemplar escarmiento”...

En el mateix especial es pot llegir el següent:

“Juan Luis Cebrián telefoneó al director de Diario16, Pedro J. Ramírez, para preguntarle qué pensaba hacer. No iba a hacer nada. Cebrián le explicó que EL PAIS iba a sacar en poco tiempo una edición simbólica, y le pidió que Diariol6 hiciera lo mismo. Ramírez replicó que su diario no tenía los medios de EL PAIS.”Lo que tienes es miedo”, le espetó Cebrián. Ramírez no se comprometió a sacar una edición especial de Diario16.”

Un directe a la mandíbula de Pedro J però explicant les coses a mitges, és a dir fent una mica de trampa.

Fa cinc anys, coincidint amb el 20 aniversari del tejerazo, El Mundo, l'actual diari de Ramírez ,va publicar un especial on es podia llegir el següent:

El más osado

La cobertura del intento de golpe de Estado que realizó 'Diario 16' fue ejemplar. Con cinco ediciones consecutivas en la calle— desde las 23.30 horas del 23 de febrero hasta la tarde del día siguiente— la redacción de este periódico apostó desde el principio por la derrota de los golpistas frente a la democracia.

Las diferentes ediciones de 'Diario 16' se vendieron en los quioscos, pero también entre los presentes en las inmediaciones del Congreso e incluso entre los policías que estaban allí.

A les mateixes planes, El Mundo no s'estava de qualificar com a “cauta” l'actitud d'El País davant el cop:

Los dos diarios más jóvenes de aquel momento, 'Diario 16' y 'El País', ambos de ideología izquierdista, estuvieron en permanente contacto esa noche. En su edición matinal, éste último habló con cautela del golpe frustrado y mostró su postura publicando un editorial titulado 'Con la Constitución'.

No costa gaire imaginar que dintre de 25 anys, en Cebrian i en Pedro J continuaran utilitzant les batalletes del 23-F com a camp de batalla per les seves fantàstiques i ja entranyables punyalades traperes.