dissabte, 31 de juliol de 2010

Els toros i la llibertat


 El president Montilla ha justificat el seu vot contrari a l'abolició de les corrides de toros a Catalunya en base a la llibertat:

He votat en contra perquè crec en la llibertat

Llibertat, una gran paraula, un gran concepte, però llibertat per a què?

Per poder pagar una entrada per veure com torturen als animals?

Tot s'hi val en l'exercici de la llibertat?

La resposta, encara que de manera indirecta, li ha vingut de fora de Catalunya:

"No se puede usar ni abusar del concepto de libertad para amparar una salvajada o una crueldad con los animales".

Qui així parla no és cap activista antitaurí. Es diu Miguel Cabrera i és el parlamentari canari del PP, sí, sí, del Partit Popular, que el 1991 va ser l'impulsor de la llei canària de protecció dels animals, la primera que, sense esmentar els braus, va prohibir les corrides de toros. L'article 2 impedeix “maltratar a los animales o someterlos a cualquier práctica que les pueda suponer sufrimientos” i l'article 5 prohibeix “la utilización de animales en peleas, fiestas, espectáculos y otras actividades que conlleven maltrato, crueldad o sufrimiento”.

Des de fa anys no s'ha celebrat cap corrida a les tres places que hi ha les illes: dues a Gran Canària i una a Tenerife.

La llei es va aprovar amb l'absolut suport del PP, una actitud ben diferent a la que mostra ara el partit de Rajoy respecte a la prohibició aprovada aquesta setmana pel Parlament de Catalunya. I d'això es queixa Miguel Cabrera. Clar que una cosa són les illes Canàries, on sis anys abans de l'aprovació de la llei ja no es feien toros, un territori amb poc pes específic sobre el debat identitari de les Espanyes, i Catalunya, on a més d'una certa tradició taurina que ha anat davallant amb els anys, s'ha convertit en l'ase dels cops entre els dos partits majoritaris espanyols.

Rajoy, que, a petició de Alícia Sánchez-Camacho i amb la mirada posada a les eleccions de la tardor,  ha passat de puntetes per la polèmica de la sentència contra l'Estatut (com si no hi tinguessin res a veure, tot sigui per no esvalotar encara més el galliner català), ha tret ara a passejar, en defensa de la fiesta nacional i de la "llibertat",  el  clàssic “se rompe España”. Sap que segons quina sigui la reacció del govern Zapatero, el tema pot fer mal al PSOE per la pèrdua de vots a places taurines com Andalusia i Extremadura i per la defensa aferrissada de les curses de braus que, per raons econòmiques i culturals, fan alguns barons socialistes. Per això, el PP ha plantejat una proposició de llei que pretén blindar els toros com a “bé d'interès cultural” exclusiu de l'Estat i treure competències sobre aquest espectacle a les autonomies, invalidant així la decisió de la cambra catalana. I encara hi ha qui va més enllà com Pío García Escudero que pretén que el govern central  proposi  a la Unesco la declaració de les corrides com a “Patrimoni de la Humanitat”. Un patrimoni sagnant...

De moment, Zapatero ja ha dit que, malgrat ser de la mateixa opinió que Montilla, és a dir contrari a la prohibició, no pensa donar suport a les iniciatives del PP i ha recordat que s'han de respectar les competències que tenen les comunitats autònomes en la regulació dels espectacles públics. Però tractant-se de Zapatero, mai es sap...

Mentrestant a Canàries no hi ha corrides de toros però segueixen celebrant-se les populars baralles de galls, uns espectacles que la mateixa llei qualifica com a “tradiciones cruentas, impropias de una sociedad moderna y evolucionada”. Tot i això, degut a la popularitat de les baralles i al pes de la tradició, es limita a establir unes normes que impedeixen la seva expansió amb l'obertura de nous locals i el foment des de les administracions públiques. Pura hipocresia tractant-se d'una normativa de defensa dels animals, però els canaris ja fan més en relació a les baralles de galls que els catalans amb els correbous de les Terres de l'Ebre. Tot sigui per la tradició i pels vots...

Acudit: JAP/ El Punt

dimarts, 27 de juliol de 2010

L'Estatut amb humor

La més que anunciada retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional i els fets posteriors - la manifestació de Barcelona, la picabaralla política amb els comicis de la tardor a l'horitzó etc. - han servit de font d'inspiració pels humoristes gràfics. Aquí teniu un recull dels acudits publicats les darreres setmanes a la premsa catalana i espanyola.

dijous, 22 de juliol de 2010

Zona desmilitaritzada?


Quatre dies abans de l'inici de les maniobres navals i aèries que els Estats Units i Corea del Sud portaran a terme en el mar del Japó, la secretària d'estat nord-americana, Hillary Clinton ha visitat la frontera entre les dues Corees i ha anunciat noves sancions contra el règim de Corea del Nord per obligar-lo a retornar a les negociacions sobre el desarmament nuclear. L'indret on ha estat Clinton en diuen eufemísticament “zona desmilitaritzada”, però és el darrer vestigi de la guerra freda i el seu entorn és un dels espais més militaritzats del món.

A la foto d'AFP apareix la cap de la diplomàcia dels Estats Units a bord d'un tren a la frontera i darrera d'ella, a l'altra costat de la finestra, un soldat nord-coreà, és a dir l'enemic, mirant-la a través del vidre.

Zona desmilitaritzada?

Una mentida més del llenguatge diplomàtic.

dissabte, 17 de juliol de 2010

José Bono, "el no nacionalista"

Una setmana després de la gran manifestació de Barcelona i quan a Zapatero li convé restablir la tranquil·litat en les relacions entre els socialistes espanyols i els catalans, el president del Congrés,  José Bono s'ha despenjat avui criticant als seus companys del PSC acusant-los de voler “imitar als nacionalistes”.

Just abans de l'inici de la reunió del Comitè Federal del PSOE, en la qual s'ha tractat la situació creada per la sentència contra l'Estatut, Bono ha subratllat que “com a socialista” està d'acord “amb les plantejaments solidaris i de igualtat de drets de tots els éssers humans”, però no pas amb “els plantejaments identitaris” de les comunitats autònomes. Ha afegit que sent “respecte i estimació” pels seus “amics nacionalistes”, però ha assegurat que no pertany “al grup de socialistes que volen imitar als nacionalistes”, als quals, segons ell, cal guanyar “en vots” i “no en nacionalisme”.

Naturalment quan José Bono s'embolcalla en la bandera espanyola o quan diu que la nació espanyola “és la comunitat de sentiments d'un país”, això no és nacionalisme. Faltaria més.


divendres, 16 de juliol de 2010

Els malvats de "La Riera"

En ple post franquisme, en el disc A Madrid (1977), Quico Pi de la Serra hi va incloure una de les seves cançons més corrosives: “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

 

De fills de mala mare n'hi ha molts, fins i tot a la telenovel·la de TV3  La Riera”, que diumenge a la nit tanca temporada amb un capítol especial. A part de les magnífiques interpretacions i un guió interessant, el gran èxit de la sèrie es basa en la personalitat polièdrica dels personatges. Ni els dolents són només dolents, ni els bons són únicament bons. Segur que hi ha prou dolenteria per tapar el sol d'en Pi de la Serra, però en aquest culebrot la majoria de malvats també tenen cor i, en tot cas, malgrat viure a l'escenari de la ficció, són personatges que podrien ser perfectament reals.

Avui, a la tertúlia del magazine Divendres dedicada a “La Riera” hi han assistit com a convidats els actors Mercè Sampietro (Mercè) i Pere Arquillué (Claudi) i el director argumental de la sèrie David Plana. Com sempre, els espectadors podien anar enviant missatges i un d'ells, just quan intervenia el “dolent” Claudi assegurava el següent:

És com la mateixa vida. Tinc un germà tan fill de p... com en Claudi”.

El que dèiem, la gràcia del culebrot de TV3 és que toca de peus a terra i que tots els espectadors, mentre miren el televisor,  poden estar pensant en la seva particular i ben real riera.


dimarts, 13 de juliol de 2010

Pixats destructors


Aquest cartell l'hem vist enganxat en una columna exterior d'un edifici de Girona. Donant per sobreentès   que l'estructura líquida dels pixats de gos no té pilars, com erròniament podria deduir-se de la redacció de l'escrit, és lògica la preocupació dels propietaris de l'immoble quan veuen que dia rere dia es van esquerdant els esmentats pilars per culpa de la micció frenètica dels gossos.

S'ha de criticar el tant menfotisme d'alguns propietaris de cans, però  també caldria revisar la qualitat dels materials constructius i organitzar una pixada col·lectiva a casa del tècnic que no va preveure les inclemències externes d'origen animal que poden impactar a la façana d'un edifici.

Per cert, parlant de pixats, a Índia s'ha posat de moda un refresc fet amb herbes medicinals...i orina de vaca. Els responsables de l'empresa que la produeix asseguren que la Coca-Cola és "dolenta per la salut", mentre que la orina és “un regal de Déu”, un producte natural que, segons alguns gurus, ajuda a curar el càncer, la hipertensió i la diabetis. Això, naturalment, el pixat de vaca, animal que a Índia té un caràcter sagrat. Del dels gossos que, quatre gotes avui, quatre gotes demà, destrueixen l'edifici gironí, els gurus no en diuen res ni es té notícia que cap emprenedor nostrat en vulgui fer una beguda energètica.


Foto: Toni Dalmau

divendres, 9 de juliol de 2010

El pop Paul a la bandera

 

El pop Paul, l'oracle més famós d'Europa (amb permís de l'inefable mag Fèlix) ha pronosticat avui que la selecció espanyola derrotarà diumenge el combinat holandès i alçarà la copa del món de Futbol.

Si l'octòpode la caga com si fos un vulgar home del temps, en Manolo el del Bombo farà pop a la gallega. Però si l'encerta, el govern Zapatero haurà de promoure un canvi de la Llei 33 / 1981 del 6 d'octubre per la qual, a l'època de Leopoldo Calvo Sotelo, el menys carismàtic de tots els presidents imaginables, i a proposta del grup parlamentari socialista del Congrés, es va aprovar l'actual escut d'Espanya.

Si es fa realitat el pronòstic de Paul i el Barça B guanya el Mundial de Sud-àfrica (per jugadors i per estil, la selecció culeja pels quatre costats), el “lleó rampant” i la resta de relíquies històriques de l'escut haurà de deixar pas a un nou emblema: el del pop coronat.

Això fins que un bon dia, en Paul no s'arranqui, amb alguna de les seves vuit potes prodigioses, la corona i  declari la República, que tot arribarà...  


Imatge: Blog de Coco

dimecres, 7 de juliol de 2010

Un videojoc per a seminaristes?


Play English és una aventura gràfica per a PSP que té per objectiu aprendre anglès mentre, posats en la pell d'un detectiu, es segueixen tot un seguit de pistes per atrapar a un lladre d'obres d'art. El videojoc desenvolupat per l'estudi madrileny Tonika Games amb la participació del sistema d'aprenentatge d'idiomes Vaughan Systems, no té res a veure amb els capellans per més que en el fullet de rebaixes de PC City s'hi pugui llegir textualment el següent:

Desvetlla el misteri i aprèn esglèsia (sic) per aconseguir-ho

Cal suposar que el que s'aprèn amb Play English és l'anglès i no les pràctiques eclesials pròpies del seminari...

Una errada (amb accent obert inclòs) atribuïble, imagino, a les entremaliadures típiques del traductor automàtic.

Clar que veient com els de Sony escriuen el nom de William Shakespeare -Shackespeare- , amb una c de més, a la web de Play English, ves a saber...


dilluns, 5 de juliol de 2010

Nens militaritzats



Una festa de final de curs al col·legi dels Maristes de Sanlúcar la Mayor (Sevilla). La protagonitzen criatures de 4 anys.

Seguint el ritme de marxes militars, els nens juren la bandera espanyola disfressats de guàrdia civils (amb tricorni i bigoti estil Tejero) i les nenes van vestides de “dames auxiliars”). Tot plegat molt pedagògic. Amb regust a resclosit. A caspa. A èpoques passades.

Estava mirant el vídeo esgotant la meva capacitat de sorpresa i pensant fins a quin nivell pot arribar l'adoctrinament i el patriotisme barat quan, de sobte, ha aparegut una pantalla blava: ha petat Windows i ha estat necessari reiniciar la màquina.

Definitivament, el meu ordinador (que jo creia que el tenia acostumat a tot) és massa sensible per permetre veure aquestes coses...


Via: blog Antonio Manfredi 

diumenge, 4 de juliol de 2010

El País i el victimisme català


El País publica avui el Barómetro de Metroscopia centrat aquesta vegada en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. La informació - “Agravio para Cataluña, alivio para el resto de España”- justifica aquest títol per un dels resultats de l'enquesta segons el qual un 61 per cent dels catalans consideren que la sentència és un greuge per Catalunya, mentre que a la resta de l'Estat un 55 per cent dels enquestats creuen que no ho és.

L'autor de la informació -Fernando Garea- escriu que tots els partits catalans, amb l'excepció del PP, “se han subido a la ola de la opinión mayoritaria entre sus ciudadanos, contraria a la sentencia” i afegeix que, degut a la proximitat dels comicis de la tardor, les formacions polítiques catalanes “buscan la forma de canalizar y rentabilizar ese sentimiento ciudadano”. Pel periodista, la conclusió és evident: “El victimismo es rentable”.

És a dir que el ribot d'Alfonso Guerra va escapçar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i ara les tisores del Tribunal Constitucional acaben de capar el text retallat i aprovat per les Corts espanyoles i pel poble català, però queixar-se de les ferides obertes, mira per on, és ser “victimista”!

Perdut per perdut, ens queda el dret a la queixa, el qual, a l'espera de conèixer tot el text de la sentència, volem creure que no ha estat declarat inconstitucional. No exercir-lo seria, com a mínim, un exercici de masoquisme.

Més endavant, la informació subratlla que un 55 per cent dels enquestats a Catalunya són partidaris de convocar un nou referèndum , una opció que, segons l'autor de l'escrit, “no la defiende ningún partido catalán”.

Curiosament, en el mateix diari i dues planes després, es recorda que els ecosocialistes reclamen la convocatòria d'un nou referèndum i el secretari general d'ICV, Joan Herrera  torna a repetir el que ja ve dient els darrers dies: que la sentència no pot ser acceptada per Catalunya.

Definitivament, l'estiu i certes càrregues ideològiques de la Villa y Corte fan estralls fins i tot a la premsa considerada seriosa i d'alta volada.

divendres, 2 de juliol de 2010

El PP i el feixisme

La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal ha qualificat  com a “feixista” l'actitud del president de la Generalitat José Montilla en relació a la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut.  Segons la número dos popular, Montilla intenta reeditar el pacte del Tinell per excloure al Partit Popular de qualsevol pacte de govern.

En relación con la intención de Montilla de reeditar el Pacto del Tinell, yo digo que es fascista o marxista en el peor de los sentidos, en el sentido dictatorial, tratar de suprimir a un partido de la vida política porque piense distinta cuando lo que está haciendo ese partido es defender la Constitución de todos los españoles

Les paraules de Cospedal han aixecat força polseguera i hores més tard ella mateixa ha emès un comunicat demanant excuses a Montilla.

Tot i això, no deixa de sorprendre que des del PP s'acusi al president de la Generalitat de tenir actituds feixistes quan el president fundador del Partit Popular, Manuel Fraga Iribarne ha desenvolupat part de la seva llarga trajectòria política ocupant llocs de responsabilitat dins la maquinària franquista. Fraga era ministre d'Informació i Turisme a  l'època en que va ser assassinat -ells en deien executat- el dirigent comunista Julián Grimau i també quan es va suspendre la publicació del diari Madrid. Més tard era vicepresident i ministre d'Interior quan assegurava que “la calle es mia” i també ho era quan, amb en Franco ja a la tomba, la policia armada va matar a cinc obrers i en va ferir a 150 més durant una vaga general a Vitòria.

Posats a gratar, trobaríem doncs el feixisme a les arrels fundacionals del PP i no pas allà on María Dolores de Cospedal, investida de patriota constitucionalista,  assenyala ara amb el seu dit acusador.    

És el PP qui s'autoexclou amb la seva actitud marciana a Catalunya, però, clar, aquest és un preu a pagar si amb l'anticatalanisme, com fa el Partit Popular, es volen continuar recollint vots a Espanya.


Foto: María Dolores de Cospedal durant la seva intervenció ahir a Guadalajara. / Efe