Saddam i la Creu d'Isabel la Catòlica

Avui fa una setmana que l'Administració nord-americana ha executat, amb la intermediació de botxins i jutges iraquians, l'expresident Saddam Hussein. De fet, Bush ha penjat a la forca no tan sols al “seu” Saddam sinó també al de “tots”. A la política internacional, influïda per mil interessos, l'aliat d'ahir pot convertir-se en l'enemic d'avui i en el cadàver de demà.

“Li hem tancat la boca”. Així comença un il·lustratiu article de Robert Fisk publicat a The Independent i reproduït a La Vanguardia. El periodista britànic explica les grans complicitats que es van establir entre la Casa Blanca i el govern iraquià durant la guerra Iran-Iraq. En aquella època, quan l'objectiu bàsic era aturar els peus a l'aiatol-là Khomeini, el Pentàgon va proporcionar a Saddam dades obtingudes pels seus satèl·lits sobre el desplegament militar iranià i li va facilitar crèdits per la compra d'armes nord-americanes a Jordània i Kuwait . Així mateix, li va entregar armament químic i biològic que seria utilitzat no tan sols contra les tropes iranianes sinó també contra la població civil kurda mentre Washington i la resta d'Occident mirava cap a un altre costat.

En aquella època i en els anys anteriors, els francesos, els britànics, els italians i els alemanys també van tenir el “seu” Saddam. Moscou era el principal proveïdor d'armament a Bagdad, però les potències europees no es van quedar enrere. La taula era molt ben parada i tothom volia tastar el pastís consistent en intercanviar tecnologia militar per petroli.

Fins i tot la dictadura franquista va cultivar l'amistat d'aquell a qui el primer ministre francès, Jacques Chirac qualificaria el 1975 com el futur “De Gaulle del Pròxim Orient”.

L'esclat de la crisi del petroli del 1973 va provocar fortes restriccions en el subministrament de cru i un augment dels preus en el mercat petrolier. Les economies europees estaven amenaçades per la inflació i en aquest context l'ambaixador d'Iraq a Madrid va oferir a Franco un bon regal pel suport polític que donava als àrabs en el conflicte de Palestina: 70.000 tones de petroli que serien desembarcades a Cartagena. En contrapartida, el ministre d'Indústria Alfredo Santos Blanco va viatjar a Bagdad per fer “visible” el regal davant el president iraquià Ahmed Hassan al-Bakr i el que aleshores era el número dos del règim Saddam Hussein.

Com a fruit d'aquests contactes es va acabar signant un conveni bilateral mitjançant el qual Iraq subministrava petroli a Espanya a canvi de l'entrega en funcionament de fàbriques de productes industrials i alimentaris i de la tramesa d'una quantitat establerta de mercaderies.

Uns mesos més tard, el desembre del 1974, el vicepresident del Consell del Comandament Revolucionari de la República d'Iraq, Saddam Hussein va visitar oficialment Espanya. El dilluns dia 9 en un sopar a Madrid, el president del govern Carlos Arias Navarro va fer un discurs molt lloatori qualificant a Saddam com “un gran hombre de estado” i assegurant que Iraq i Espanya “son dos pueblos destinados a caminar a juntos”. Per la seva part, el vicepresident iraquià va agrair al règim franquista el suport a la causa àrab i va afegir que les relacions entre els dos països eren “quasi ideals” i un exemple que havia de ser imitat per altres estats.

A l'endemà, Franco va rebre a Saddam en el palau del Pardo i li va imposar la Gran Creu d'Isabel la Catòlica, una distinció instituïda per Ferran VII el 1815 que té per objectiu “premiar aquellos comportamientos extraordinarios de carácter civil, realizados por personas españolas y extranjeras, que redunden en beneficio de la Nación o que constribuyan, de modo relevante, a favorecer las relaciones de amistad y cooperación de la Nación Española con el resto de la Comunidad Internacional”.

Unes hores més tard, el dirigent iraquià era rebut en audiència pel príncep Joan Carles.

El dia 11, Saddam va visitar el Alcázar de Toledo i va sopar amb Arias Navarro i el dia 12, abans d'anar cap a l'aeroport, va imposar a Franco les insígnies de l'ordre militar d'Arrasidin, la més important de la República d'Iraq.

Anys més tard, un govern espanyol faria per primera vegada la guerra a un condecorat amb la Gran Creu d'Isabel la Catòlica.

Ara, “el gran home d'estat” que es va fer mereixedor d'aquella distinció ja ha provat el càstig de la forca.

Un dia, Aznar anirà a fer una de les seves conferències a Kansas, Oklahoma o a Texas. Serà molt aplaudit per una audiència republicana i al final de l'acte se li aproparà un ex-marine veterà de la guerra d'Iraq i li entregarà una creu vermella obtinguda com part d'un botí en un palau presidencial de Bagdad. La insígnia viatjarà a Espanya, serà dipositada al ministeri d'Assumptes Exteriors i esperarà dins un armari que arribi el moment per tornar a lluir en el pit d'algun altre “amic” com Saddam que, pel seu comportament extraordinari, s'hagi fet mereixedor de tenir-la.

Foto: Saddam Hussein saludant a Franco en presència d'Arias Navarro i del ministre d'Assumptes Exteriors, Pedro Cortina. / Europa Press