La política i les cagarines

Divendres, en Zapatero va patir una gastroenteritis vírica just abans d'entrevistar-se a La Moncloa amb en Maragall. Segons el secretari d'estat de Comunicació, Fernando Moraleda, la reunió va ser “extremadament cordial i satisfactòria” però va durar poc més d'una hora. És a dir, va ser més que curta, curtíssima. I és que els intestins, quan es deixen anar, no perdonen (fitxeu-vos amb la cara que fa Zapatero a la foto d'AP).

Cagarines és més o menys el mateix que pateixen els parlamentaris del PSC cada vegada que a la cambra catalana el president de la Generalitat puja a la tribuna d'oradors, mira cap als bancs convergents, posa cara seriosa i amenaça amb explicar-los un conte. “Els he de dir una cosa” i automàticament els intestins d'Iceta i companyia entren en tremolors esperant el fatal desenllaç: “Vostès tenen un problema!”.

La síndrome del 3 per cent encara és viva i ho serà fins que en el futur la cuina dels pactes, aquella que té el foc encès a Madrid, allunyi a Mas del seu actual càrrec de cap de l'oposició i Duran es passegi per Europa com a ministre d'Assumptes Exteriors. Aleshores, quan qui sap on serà Maragall, els budells de Zapatero, Iceta, Montilla i Manuela de Madre reposaran una estona tranquils a l'espera de futures tempestes intestinals provocades pel contrast agredolç de programes , ideologies i pàtries. Arribarà el dia i serà en aquell moment crític quan pels cels de La Moncloa i del Palau de la Generalitat creuarà, com un llampec, un pet amb cua.

I algú tirarà l'aigua de la cisterna del wc pensant amb cuinar nous pactes.

Tejero, company de viatge del PP

Rajoy no té sort amb el seu projecte de fer que tot Espanya es pronunciï sobre una qüestió, la reforma de l'Estatut, en un referèndum que correspon només als catalans. Primer va anunciar que el seu partit recolliria més de mig milió de signatures per promoure una iniciativa legislativa popular que obligués al govern socialista a convocar el referèndum a tot l'estat...

Després va fer marxa enrere quan tothom li va fer veure que el projecte (déu del nostre cor!!) vulnerava la Constitució ja que els estatuts d'autonomia són lleis orgàniques i l'article 87.3 del text constitucional impedeix les iniciatives legislatives populars sobre aquest tipus de lleis.

A continuació, el líder popular ha anunciat que el PP portarà a terme igualment la recollida massiva de signatures mitjançant, entre altres coses, la instal·lació al carrer d'allò que abans se'n deien “mesas petitorias” i que ara sona un mica a ridícul i a caspòs. Segons Rajoy, aquest suport ciutadà s'utilitzarà per fer costat a una proposició no de llei del seu partit que instarà al president del govern a convocar el referèndum a tot Espanya. La consulta popular tindrà una única pregunta relacionada amb els dimonis que el PP veu darrera la reforma estatutària:

«Considera convenient que Espanya continuï sent una única nació en què tots els ciutadans siguin iguals en drets, obligacions, així com en l'accés a les prestacions públiques?»

Doncs bé, Rajoy ja ha obtingut, sense necessitat d'instal·lar cap “mesa petitoria” la primera signatura “virtual” a favor del referèndum: la del colpista Antonio Tejero.

En una carta publicada a Melilla Hoy, el mateix diari en què un capità de la Legió amenaçava recentment en plantar-se amb la seva companyia davant el ministeri de Defensa, l'extinent coronel de la Guàrdia Civil, condemnat pels fets del 23-F a 30 anys de presó i en llibertat des del 1996, exigeix al rei que intervingui contra els promotors de l'Estatut i acusa tant el Govern Zapatero com als partits catalans d'estar “intentant trencar la Corona d'Espanya”.

L'exmilitar colpista, que ha enviat la carta per fax des de Madrid en un text manuscrit perquè, segons ha reconegut, no li agraden els ordinadors, dona el seu suport al referèndum del PP i carrega contra la polèmica definició de Catalunya com nació:

“No ho és ni al preàmbul ni a les entranyes de cap document ni ho ha sigut mai. Seríem molt covards si permetéssim que això es convertís en una vil realitat”.

L'entrada en l'escena política d'en Tejero no ha estat ben rebuda en el Partit Popular (“M'importa un rave”, ha dir textualment el secretari de comunicació del PP, Gabriel Elorriaga), però és el que succeeix quan una força política transmet missatges reaccionaris i propers a l'extrema dreta: que ben aviat acaben trucant a la seva porta mals companys de viatge.

Què dirà ara el senador del PP per Melilla, Carlos Benet que fa poc va fer un comentari “humorístic” dient que el general Pavía va entrar en cavall al Congrés, Tejero ho va fer amb pistola i Zapatero amb un tren de rodalies?

O el líder del PP a Canàries, José Manuel Soria que va assegurar que Zapatero “és el pitjor que li ha passat a Espanya després de Tejero”?

Posarà el PP a disposició de l'exmilitar colpista una “mesa petitoria” perquè aquest enemic de la democràcia sigui el primer en signar la petició de referèndum?


Foto: Tejero passejant l'any 2003 per la ciutat de Málaga.

Cas Piqué: "Prietas las filas"

“Cas tancat”. Ho va dir ahir Mariano Rajoy i ho ha repetit avui Josep Piqué. Cas tancat i boca tancada. Cap explicació més sobre l'hipotètic acord entre els dos polítics que ha frenat i segurament només ajornat per un millor moment la dimissió de Piquè com a líder del PP català. Si haguéssim de fer cas al missatge oficial del partit, “l'afer Piqué” ni existeix ni ha existit. No hi ha cap esquerda. Hi ha una única línia, la que marca la direcció del PP des de Madrid. “Prietas las filas / recias, marciales”, com cantaven en altre temps els del Frente de Juventudes.

Piqué havia viatjat a Madrid decidit a tirar la tovallola i molt dolgut per la darrera desautorització patida per boca del secretari general del PP Ángel Acebes, amb qui ja ha topat altres vegades. Dilluns, després de conèixer el contingut de l'acord entre Mas i Zapatero sobre l'Estatut, el líder popular català va fer públics a Catalunya Ràdio els punts de coincidència amb les seves idees formulades el febrer de l'any passat en un document titulat “Propostes bàsiques per la reforma del finançament de la Generalitat de Catalunya”. Entre les “coincidències” hi ha la creació d'una Agència Tributària de Catalunya, en règim de “consorci” amb l'estatal, exactament el mateix que han pactat a la Moncloa el líder convergent i el president Zapatero. La reacció d'Acebes, que encara li passa factura per anteriors enfrontaments, va ser dura i Piqué va fer córrer la veu que havia optar per dimitir

Dimarts al vespre, després de tres hores de reunió a casa d'en Rajoy, Josep Piqué va optar per continuar al front del partit a Catalunya i va perdre la oportunitat de passar a la història com la primera víctima indirecta del pacte entre Mas i Zapatero. Una víctima que, en tot cas, hauria anat amb el cap ben alt amb l'orgull d'haver defensat fins el darrer moment l'objectiu utòpic de portar el partit, com a mínim a Catalunya, pel camí del centre dreta, aquella parcel·la ideològica que a les espanyes peperes només compta com a primera espassa amb l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón.

Si hagués formalitzat la seva dimissió, Piqué s'hauria emportat cap a casa “el tomb moderat i catalanista”, l'estratègia que un dia ja llunyà va beneir Aznar quan es començava a donar el bec amb en Pujol. En aquella conjuntura, l'Alejo Vidal-Quadras no era l'”ambaixador” idoni del PP a Catalunya i a Piqué li va tocar substituir-lo aportant un to ben diferent al discurs abraonat, cru, dretà i ferotgement anticatalanista del vidal-quadrisme.

El primer problema, però, de Piqué és que l'aplaudeix més la gent de fora que els de dintre del seu partit. Els germans Fernández Díaz, l'eurodiputat i ex-president del PPC Vidal-Quadras i una part del grup parlamentari català no combreguen amb les seves tesis i aposten per l'oposició pura i dura, el frentisme, la política del “no a tot” impulsada des de Madrid.

El segon problema és que el “catalanisme moderat” de Piqué no ha tingut la resposta esperada a les urnes per part d'un electorat que aposta més per l'oferta de CiU que no pas per les imitacions de futur incert. El top manta ideològic costa de vendre. En aquest sentit, els crítics a l'encara líder del PPC consideren que amb l'estratègia centrista hi ha el risc d'acabar perdent bous i esquelles, és a dir dilapidar el vot de dretes espanyolista present a Catalunya.

De moment, Piqué ha posat la seva dignitat en quarantena i ha optat per abaixar el cap. Ahir mateix, en una reunió de dirigents “regionals” celebrada a Madrid va fer pinya al costat dels altres barons en contra de l'Estatut. A la trobada, Rajoy va donar l'ordre de que a cap d'ells se'ls acudís reclamar per les seves comunitats autònomes les millores de finançament previstes a l'Estatut català. Paradoxalment, el cafè per a tots, l'estratègia tantes vegades emprada per devaluar el pes de les nacionalitats històriques, és ara una arma inútil i perillosa per un PP que dedica tots els seus esforços polítics i mediàtics per anar contra l'Estatut.

Rajoy i Piqué donen la crisi per tancada però tot fa pensar que les ferides resten obertes i que s'ha volgut ajornar un desenllaç més que cantat. Veurem què succeirà quan a Piqué li ordenin anar a recollir signatures contra l'Estatut o quan formi part de la delegació parlamentaria catalana que negociarà el projecte estatutari a la Comissió Constitucional del Congrés. També serà interessant observar la reacció de Piqué quan Alejo Vidal-Quadras torni a aterrar a Catalunya el mes vinent i aprofiti els tres actes sectorials que té programats els dies 6, 23 i 27 per despotricar altre cop contra la “feblesa” i “les tonteries” del líder del PP català.

Algú des de Madrid li farà tancar la boca al càustic eurodiputat?. Ningú fins ara ho ha fet i dubto que l'Acebes ho faci. A menys, és clar, que Rajoy modifiqui l'agenda de Vidal-Quadras i apliqui la tàctica de tot bon caçador consistent en deixar anar el gos de presa només en el moment oportú.


Foto: Acebes i Piqué van coincidir dimarts al matí en un acte a Madrid protagonitzat per Rajoy. EFE

Saura i la confabulació contra el PP

No ho expliqueu a ningú, però existeix una confabulació entre el tripartit i la direcció del diari The New York Times per denigrar al PP. L'home de contacte, l'enllaç entre Barcelona i Nova York és ni més ni menys que el conseller de Relacions Institucionals i líder d'ICV, Joan Saura.

Ahir a Diari de l'Absurd us explicàvem que el prestigiós rotatiu nord-americà havia publicat un editorial en el que es criticava al partit de Rajoy per la seva condescendència amb el colpisme preventiu del tinent general José Mena Aguado. L'editorial portava per títol “Troglodites a l'exercit espanyol”.

Doncs bé, diumenge passat, dos dies abans de que sortís publicat el famós editorial, el president d'ICV Joan Saura deia en roda de premsa que l'oposició del PP a l'Estatut només es pot entendre “des de posicions troglodites”.

Cap ànima ingènua pot pensar que es tracta d'una simple coincidència. Més val creuar els dits perquè els de la COPE no ho descobreixin i provoquin un conflicte internacional.

Per cert, ni Bono, l'essència del patriotisme en el Govern Zapatero, ni cap militar gremialista ofès han alçat la veu contra el títol escollit pel diari nord-americà per parlar de determinats membres de l'exercit espanyol. Clar que una cosa és The New York Times i l'altra l'Avui...

Dibuix: País de Locos

Plantofada del The New York Times al PP

El diari nord-americà The New York Times dedica avui una bona plantofada al PP. En un editorial titulat “Troglodites a l'exercit espanyol”, l'influent rotatiu es refereix al polèmic discurs del tinent general José Mena Aguado en el qual amenaçava amb una intervenció militar si la reforma de l'Estatut superava els límits de la Constitució.

The New York Times subratlla que “és un principi bàsic de la democràcia que els oficials de l'Exercit no desafiïn públicament la legitimitat dels governs electes ni parlin d'anar amb les seves tropes cap a la capital per abatre les decisions del Parlament”.

Després de recordar que la història espanyola del segle XX obliga a prendre's seriosament aquestes amenaces, el diari aplaudeix la destitució i arrest del militar: “La resposta del Govern de centreesquerra del primer ministre, José Luís Rodriguez Zapatero , ha estat adequadament ferma”.

En contraposició, The New York Times critica el trist paper jugat en aquest tema pel PP: “Lamentablement, el Partit Popular, de centredreta, el principal grup de l'oposició, sembla més interessat en excusar als militars que en defensar l'ordre democràtic en el que té un interès vital”.

El rotatiu afirma que la Guerra Civil espanyola “va començar quan uns militars dretans es va revoltar contra un Govern electe d'esquerres que era considerat per ells il·legítim i massa respectuós amb els separatistes regionals”. En aquest sentit, subratlla que, una vegada superada la dictadura franquista, tant la societat, com els polítics i els militars espanyols han fet un llarg camí moderant els punts de vista i aprofundint el compromís amb la democràcia.

Però, segons The New York Times, el PP mai no ha acceptat la pèrdua de les eleccions: “El Partit Popular ha tingut molt de temps per recuperar-se de la seva derrota electoral de fa dos anys, dies després dels atemptats contra els trens de rodalies a Madrid. Mai no ha acceptat la legitimitat democràtica d'aquesta votació. És hora de que el Partit Popular avanci. La democràcia espanyola necessita i mereix un suport rotund dels dos partits”.

Aquest editorial s'afegeix al que va publicar fa uns dies The Economist en el qual el setmanari britànic es mostrava favorable a l'aprovació de la reforma de l'Estatut i a modificar l'article 8 de la Constitució per evitar qualsevol excusa d'intervenció militar. Al mateix temps acusava a la política del PP i concretament a l'etapa de José María Aznar d'haver bloquejat el diàleg amb els nacionalistes i d'haver promogut d'aquesta manera el secessionisme al País Basc i a Catalunya.

Esperar, com demana The New York Times, que el PP avanci per un camí diferent és com imaginar que els ases poden volar. Avui mateix, Rajoy ha anunciat que el Partit Popular recollirà mig milió de vots per promoure una iniciativa legislativa popular que permeti sotmetre a referèndum a tota Espanya la reforma de l'Estatut català.És un pas més en l'escalada de la tensió política que impulsa des de fa temps la dreta espanyola.

El portaveu parlamentari del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba no ha tardat gens ni mica a recordar-li a Rajoy que els estatuts d'autonomia són lleis orgàniques i que l'article 87.3 de la Constitució impedeix presentar iniciatives populars contra aquest tipus de lleis. Segons Rubalcaba, aquest ha estat el quart engany de Rajoy sobre l'Estatut després de dir que és una reforma constitucional encoberta, que significa la ruptura d'Espanya i que el finançament és insolidari.

Té tota la raó el portaveu socialista quan afirma que “l'estrategia del PP davant l'Estatut és la història d'una gran mentida”.

Mentrestant des de Barcelona arriben rumors sobre una possible dimissió del president del Partit Popular de Catalunya, Josep Piqué, cansat de picar ferro fred davant la direcció estatal del partit per promoure un estil moderat d'entendre la política.

Estatut, pacte i banyes

Amb el pacte sobre l'Estatut assolit aquesta nit passada a Madrid entre Zapatero i Mas, CiU ha lograt situar-se novament a l'epicentre de les negociacions polítiques, repetint el que ja va fer mesos enrere en el minut final de les converses a Catalunya. No hi ha hagut foto, hi serà demà dilluns, però la federació nacionalista ha obtingut una impagable portada de diumenge de La Vanguardia, el màxim altar mediàtic de la burgesia política i social catalana. Avui, la trempera convergent serà indescriptible acompanyant el vermut amb el diari dels Godó.

Ara a Zapatero li tocarà fer el gest per ajudar a superar l'atac de banyes que patirà ERC provocat pel tracte preferent donat a CiU. Disputar-se franges d'electorat nacionalista té aquestes coses...

És possible que el president espanyol s'hagi guardat alguna millora estatutària perquè Carod-Rovira i Puigcercós la puguin presentar davant la seva militància com el darrer trofeu negociador. En cas contrari, si finalment va a missa el text acordat amb CiU, la direcció d'ERC es plantejarà la possibilitat de donar suport de manera global a l'Estatut però de no votar la part de l'articulat referent a la definició de Catalunya com a nació.

Paradoxalment, amb la jugada estratègica de fer passar al davant a CiU, el govern del PSOE ha facilitat les coses perquè finalment ERC esvaeixi el possibles dubtes que pogués tenir sobre la conveniència de donar llum verd a l'Estatut. Sense un vist i plau de la federació nacionalista al text negociat, els republicans difícilment pujarien al carro d'un Estatut retocat a Madrid que Mas, Durán i tot l'aparell propagandístic de CiU haurien qualificat com a “anticatalà”.

D'altra banda, l'acord Mas-Zapatero ja ha fet disparar els rumors sobre una estratègia a llarg termini del PSOE que, en cas d'un segon mandat socialista, podria obrir les portes d'algun ministeri a Durán. Es concretaria així una aliança amb CiU que des de La Moncloa i des de Ferraz es considera que seria políticament molt més còmode que qualsevol acord amb ERC, partit que amb el seu independentisme sempre genera malestars interns en el PSOE i dona pólvora al PP per disparar contra Zapatero.

Continuant amb la política ficció, hi ha també qui imagina un escenari a Catalunya amb Maragall renunciant a la reelecció, Montilla apareguent com a candidat a la presidència de la Generalitat, Carod-Rovira negant-se a reeditar el pacte amb el PSC emprenyat per la candidatura de Montilla i CiU oferint-se al PSC com a soci d'un hipotètic bipartit.

És, com dèiem, política ficció i caldrà esperar un parell d'anys, al final de la legislatura, per veure si la reunió d'ahir a La Moncloa té altres conseqüències ja que a hores d'ara ni Maragall, ni el PSC, ni ERC ni ICV volen sentir parlar d'eleccions anticipades. La màxima aspiració dels socis que integren el tripartit és superar el més aviat possible el mal tràngol de l'Estatut i dedicar totes les seves energies a l'obra de govern que serà, en definitiva, allò que valoraran els electors quan CiU, en els seus mítings de campanya, intenti fer creure que han estat quatre anys perduts.

Caçadors a les xarxes P2P

La Mercè Molist publica avui en el CiberPaís una informació sobre l'arribada a l'estat espanyol de la CopeerRight Agency, la primera empresa europea dedicada a combatre la pirateria a les xarxes P2P. Stéphane Michenaud, director general de CPR Agency, explica que diàriament envien 10.000 missatges a usuaris espanyols recordant-los que la pel·lícula o la música que s'estan baixant té copyright i que poden ser denunciats judicialment si no suprimeixen el fitxer de la llista d'intercanvi.

M'ha cridat l'atenció el mètode que, segons Michenaud, utilitza la seva empresa quan és contractada per la multinacional de torn:

“Portem a terme cerques cada segon, a partir de paraules clau. Quan apareix un fitxer piratejat, recuperem la seva signatura digital, les dades del primer divulgador (pseudònim, direcció IP, hora i dia) i descarreguem l'arxiu per verificar el delicte”.

Amb la llei a la ma, és sabut que ni tan sols la policia pot cometre o incitar a cometre un delicte amb l'objectiu de posar a la garjola a uns delinqüents. La prova obtinguda seria invalidada pel jutge, els presumptes culpables sortirien en llibertat i els policies podrien ser expedientats i processats.

Si els tècnics de CopeerRight Agency descarreguen arxius amb l'Emule o amb programes similars (i per a tant els comparteixen automàticament i des del primer moment amb altres usuaris) cometen ells mateixos el presumpte “delicte” que pretenen perseguir i obtenen una “prova” legalment inútil.

Al menys aquesta em sembla que podria ser una bona línia argumental per un advocat defensor que s'hagi d'enfrontar a la CPR Agency, una empresa que, per cert, no dubte en reconèixer oficialment que estan omplint les xarxes P2P amb fitxers falsos que tenen el mateix pes que els originals però que l'únic que contenen és un anunci anti-pirateria.

Se'ls ha de donar les gràcies perquè hi ha altres mètodes pitjors i força habituals com els d'amagar un virus dins els fitxer compartit.

Segueix la febrada del fotomuntatge

Han passat dies, però el fotomuntatge cutre de la felicitació nadalenca dels reis encara està provocant a la xarxa una autèntica passió pel Photoshop, el GIM i altres programes similars. La moda consisteix en agafar la felicitació original (per dir-ho d'alguna manera) de Joan Carles i Sofia amb els seus nets i manipular-la amb habilitat i sentit de l'humor, afegint-hi personatges del món de la política, de l'espectacle o del còmic. El divertit blog Milinkito ha estat l'ànima d'aquest moviment que, seguint els passos de Gomaespuma, pretén demostrar que els fotomuntatges es poden fer millor a fora que a dintre la Casa Reial. Si voleu riure, allà hi trobareu una galeria amb desenes d'imatges que encara hi van enviant els manetes del photoshop.

Trillo i les "ofenses gravíssimes"

Utilitzant els micròfons de l’emissora dels bisbes, l’exministre de Defensa del PP, Federico Trillo ha sortit de sota les pedres per qualificar com “una ofensa gravíssima” als militars l’article d’Iu Forn que va sortir dijous a l’Avui. Si l’afer – la simple publicació d’una opinió gruixuda en un diari, per la qual el seu autor ha demanat disculpes- li mereix aquesta dura qualificació, com haurien de valorar la seva gestió al front del ministeri els familiars dels 62 militars morts a l’accident del Yak-42?

El PP de Catalunya, de moment, no ha volgut entrar a sac en la polèmica de l’article, un actitud prudent, la de Piqué, que no haurà agradat ni a Rajoy (que ha denunciat “les insídies i falses imputacions contra les forces armades” escrites per Forn) ni a l’europarlamentari Alejo Vidal-Quadras, preparat com sempre per saltar a la jugular de Piqué.

Militars, mares i senyores que fumen

Concentrar en els estrets límits d’una columna d’opinió a militars, mares i senyores que fumen és un còctel periodístic condemnat a provocar tensions. Ja el 1905, un acudit sense mares ni meuques però amb uniformats amb l’autoestima baixa per les derrotes colonials va ser l’origen de l’assalt, per part d’un escamot de la guarnició de Barcelona , contra les redaccions del “Cu-Cut!” i del diari la “Veu de Catalunya”, publicacions de la Lliga. Els locals van quedar destrossats, el setmanari satíric va ser suspès per cinc mesos i el govern Maura va promulgar la Llei de Jurisdiccions que posava en mans de la justícia militar tots els delictes contra els símbols de l’Estat. Com a reacció a aquesta llei, els partits catalanistes es van aplegar en el moviment Solidaritat Catalana.

Molts anys més tard, el 1974, amb en Franco encara viu, al periodista Josep Maria Huertas Claveria se li va acudir tocar l’ull de poll a les vídues dels militars, insinuant en un reportatge que algunes d’elles podien haver regentat “meublés” de Barcelona, els locals confortables, elegants i discrets on les parelles fruïen del sexe sense haver passat per l’altar. L’afer va provocar un notable enrenou i el juny del 1975 el periodista va ser jutjat per un consell de guerra i va passar més de 9 mesos a la presó. Com a acció de protesta es va portar a terme la primera vaga de premsa des del 1939.

Ara, en plena polèmica de l’Estatut agreujada pel discurs del tinent general José Mena Aguado, el columnista de l’Avui Iu Forn ha volgut carregar contra el colpisme preventiu, que és aquell que utilitza l’amenaça verbal per fer avortar possibles canvis legislatius, en aquest cas la reforma de l’Estatut de Catalunya. A l’edició de dijous, el periodista va escriure una columna titulada “Manual del bon colpista”, en la qual amb to irònic i amb força mala llet, feia algunes suggeriments a uns hipotètics militars colpistes que entressin a Barcelona.

Entre altres coses escrivia el següent:

“Recordin que l'ordenança de civisme de BCN prohibeix la pràctica de la prostitució en segons quins supòsits. Per tant, millor que vinguin sense les seves mares”

Sort n’hi ha hagut que en el seu article el columnista només s’ha referit a l’arma de caballeria, la de Mena Aguado, i no hi ha inclòs "invasors" aeris perquè amb el to desmesurat que anava agafant l’article, Iu Forn podia haver acabat esmentant aquella cançó que cantava a finals dels anys 70 Quico Pi de la Serra i que portava per sorprenent títol “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”.

Per sort, dèiem, no ho ha fet així i s’ha limitat als tancs, però la reacció de l’estament militar ha estat dura. El cap de l’Estat Major de la Defensa, Félix Sanz, el mateix que l’octubre de l’any passat es va referir sense problemes a la reforma de l’Estatut recordant que “la unitat d’Espanya és una preocupació, com és lògic, pels militars”, ha reclamat la intervenció de Bono en l’afer de l’article de l’Avui i el ministre de Defensa ha posat el tema en mans de la Fiscalia General de l’Estat.

Veient-les venir, avui mateix en un nou article titulat “Parlava de colpistes”, Iu Forn reconeix que la frase sobre les mares és desafortunada, demana disculpes “pel que no he volgut dir” i subratlla que només volia fer referència als colpistes i no a tots els militars.

Mentrestant, tota la Brunete Mediàtica s’ha fregat les mans amb un tema que ajuda a tapar les polèmiques declaracions de Mena Aguado i del president del Tribunal Suprem, Francisco José Hernando, qui a hores d’ara ja deu estar ben tranquil ballant sevillanes.

Fins i tot El País ha publicat avui una duríssima columna d’opinió contra Iu Forn que, per cert, apareix signada només amb el nom del diari i que probablement trenca amb les normes del seu llibre d’estil.

Per sanitat mental, ni ahir ni avui he escoltat ni he llegit els Jiménez Losantos de torn, però no m’estranyaria que alguns d’ells haguessin recordat que en la gestió del diari on escriu Forn hi participa, encara que indirectament, la Generalitat del tripartit.

També es deuen haver preguntat si el CAC intervindrà en aquest afer com ho ha fet en el cas de la COPE (oblidant que l' Avui no és cap mitjà audiovisual) o si el Col·legi de Periodistes de Catalunya en dirà alguna cosa tenint en compte que Iu Forn acaba de ser escollit membre de la junta de la demarcació de Barcelona...

Tot plegat com si en el món periodístic madrileny no hi hagués intervencionismes institucionals, amb polítics i cardenals movent els fils, i com si a La Razón, El Mundo, l’ABC o la COPE no es diguessin cada dia barbaritats més grosses que les que ha publicat l’Avui.

Cada ú escull lliurament l’estil amb el que vol escriure, però, sincerament, tinc la impressió que intentar respondre amb el mateix to gruixut i insultant emprat per determinada premsa espanyola no és la via més sensata per ajudar a crear un clima propici per l’enteniment i per la convivència política. A menys, és clar, que el que es busqui sigui fer embarrancar l’Estatut per poder sortir al carrer i cridar aquella proclama típica d’alguns grups independentistes de limitadíssima base social: “El que Catalunya vol no és un Estatut sinó una Constitució”.

Imatge: portada d'un dels llibres d'Iu Forn

El banner del PNB "segrestat" pels neonazis

Al Partit Nacionalista Basc li està passant aquests darrers dies a internet una cosa ben curiosa. El grup neonazi nord-americà Libertarian National Socialist Green Party (LNSGP) li ha “segrestat” un banner i l’ha penjat a la seva web junt amb altres anuncis de partits ultradretans com el NPD alemany, el BNP britànic, el NP dels Estats Units i el NSJAP japonès. La noticia del “segrest” ha estat donada per Hasta los Huevos.com, un blog que supera per la dreta al PP, i també ha aparegut a Periodista Digital. Finalment, el PNB ha publicat a la seva web una nota en la qual assegura que ningú els ha demanat permís per penjar el banner, anuncia que ha exigit al LNSGP la immediata retirada de l’anunci i recorda l’historial democràtic i antifeixista del partit.

Però què és el Libertarian National Socialist Green Party?. Doncs no es sap ben bé què. L’advocat i periodista nord-americà Ron Gunzburger, responsable de Politics 1, una de les webs més populars sobre el món polític dels Estats Units, es pregunta si són “nazis políticament correctes” capaços d’aplegar sota unes mateixes sigles les ideologies diametralment més oposades o si tot plegat és una broma.

A la seva web, el LNSGP es defineix com a nazi, ateu, ecologista radical, antiracista ( a la plana hi surt també un banner de les Panteres Negres) però favorable a la puresa i a la separació ètnica, progai, partidari de les drogues i contrari a la violència contra jueus, cristians, gais i persones amb disminucions físiques o psíquiques.

El LNSGP és un grup minoritari que queda del tot diluït dins la ultradreta nord-americana, on hi ha forces polítiques conegudes com l’American Nazi Party (ANP), que el 1964 va presentar a Lincoln Rockwell com a candidat a la presidència, i el Knight Party, el partit del Ku Klux Klan. També existeixen altres grups com el American Falangist Party i el Christian Falangist Party of America que tenen entre els seus herois a Mussolini, Franco i Peron.

Entre altres coses, Ron Gunzburger fonamenta els seus dubtes sobre la seriositat del LNSGP en l’aparició a la web del partit d’enllaços a noticies estranyes com ara la que portava per títol “Bases nazis a la Lluna establertes el 1942”.

Ara mateix a l’espai dedicat al fòrum també s’hi poden llegir discussions curioses com la que intenta donar resposta a si Jesucrist era consumidor de marihuana. L’afiliació al LNSGP és oberta a tothom, sense cap discriminació racial o sexual, excepte als que professen una creença cristiana o jueva. Per això resulta encara més sorprenent que hagin penjat a la seva web el banner del PNB, un partit d’inspiració clarament cristiana. Tal vegada, com han aprofitat per recordar a Hasta los Huevos.com, els responsables del LNSGP s’han llegit els pensaments racistes del fundador del PNB Sabino Arana escrits a finals del segle XIX, una època en que el racisme encara formava part de la ideologia de bona part dels estats europeus.

El ball dels jutges

El president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Francisco José Hernando té en alta estima la gran tradició dels anomenats balls regionals, allò que a l’època d’en Franco s’aglutinava sota la denominació de Coros i Danzas de la Sección Femenina. Ahir, seguint els passos del colpista preventiu tinent general Mena, però utilitzant en lloc dels tancs la dansa, va voler aportar el seu granet de sorra a les crítiques que una part del funcionariat de luxe, que paguem entre tots, dedica a la reforma de l’Estatut.

En una conferència organitzada per Europa Press, Hernando es va mostrar una vegada més contrari a que el coneixement del català sigui obligatori per tots els membres de la carrera judicial que exerceixen a Catalunya, tal i com preveu l’Estatut. El president del Tribunal Suprem va venir a dir que els jutges, com els pilots de Formula 1 i els artistes de circ, sempre estan de pas cap a altres destins i va afegir textualment que «el que no veig és que se li hagi d'imposar a ningú el coneixement d'una llengua que després no té una projecció positiva en altres aspectes de la vida».

“Tot i això - va afegir Hernando amb to condescendent – si jo exercís a Catalunya aprendria el català, però com un enriquiment personal, igual que si estigués a Andalusia m’agradaria aprendre a ballar sevillanes”.

Tenint en compte doncs el paral·lelisme que existeix entre les llengües i les danses, proposo als polítics que remenen les cireres en la negociació de l’Estatut que considerin la possibilitat d’incloure un article 33 bis que quedaria de la següent manera:

“Per a garantir el seu enriquiment personal, els jutges i els magistrats, els fiscals, els notaris, els registradors de la propietat i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l’Administració de justícia, per a prestar llurs serveis a Catalunya, han d’acreditar, en la forma que estableixen aquest Estatut i les lleis, que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les danses oficials, que els fa aptes per a complir les funcions pròpies de llur càrrec o de llur lloc de treball.”

D’aquesta manera, si finalment s’aprova l’Estatut, els jutges, fiscals, advocats i la resta de personal de l’administració de Justícia ballaran cada dia sardanes, jotes, sevillanas, muiñeiras, seguidillas, fandangos, parrandas i mil danses més, omplint de joia i alegria els nostres jutjats. Augmentarà la seva autoestima i mai més tornaran a demanar un canvi de destí, amb la qual cosa aleshores sí que els valdrà la pena aprendre català. I tot haurà estat gràcies a l’aportació de Francisco José Hernando, president del Tribunal Suprem i mereixedor de la Creu de Sant Jordi.

Soroll de sabres

Durant la Transició, l'anomenat "soroll de sabres" va ser la marxa militar que va acompanyar el difícil procés de construcció de la democràcia a l'estat espanyol. Amb el suport de la voluntat popular expressada a les urnes i amb concessions penoses com la Llei d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), els polítics van impulsar, després del 23-F, una modernització i democratització de les forces armades que va col·locar a bona part dels militars a un nivell semblant als dels seus col·legues europeus.

Ahir, el general en cap de la Força Terrestre, el tinent general José Mena Aguado va intentar ressuscitar el "soroll de sabres" aprofitant el seu discurs de Pasqua Militar a la capitania de Sevilla. L'alt cap de l'Exèrcit va amenaçar amb la intervenció de les forces armades si la reforma de l'Estatut català ultrapassa els límits de la Constitució. Ho va fer agafant-se a l'article 8 del text constitucional que atribueix a les forces armades la missió de "garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar la seva integritat territorial i l'ordenament constitucional".

Mena Aguado, que té 63 anys i havia de passar a la reserva el proper mes de març, va oblidar, però, que la mateixa Constitució situa per damunt del poder militar el poder civil i que posa en mans del Govern estatal tota decisió que afecti a les forces armades. Qualsevol interpretació contraria es pot considerar com a antidemocràtica, colpista i pròpia de república bananera.

El govern Zapatero ha actuat amb rapidesa i avui mateix el ministre de Defensa, José Bono ha ordenat l'arrest domiciliari per vuit dies del tinent general i ha fet saber que traslladarà al consell de ministres del proper dia 13 la proposta del cap de l'Estat Major de la Defensa Félix Sanz Roldán de cessar a Mena com a cap de la Força Terrestre.

L'afer planteja diversos interrogants. El discurs de Mena va coincidir a la mateixa hora amb el que Bono va fer a Madrid també a l'acte de celebració de la Pasqua Militar en el qual hi van assistir el rei i Zapatero. A la seva intervenció, el ministre va dir que els temps dels cops militars i de les guerres civils ja han estat superats a Espanya.

Ha estat tot plegat una coincidència o el ministre coneixia el contingut del discurs que, en nom del rei, estava fent en aquells mateixos moments a Sevilla el tinent general Mena Aguado?

I si el coneixia, va intentar aturar-lo?

Són preguntes que resulten inquietants tenint en compte que Bono és un dels membres del govern i del PSOE més contraris a l'Estatut i que el procés negociador és prou complicat com per afegir-hi ara la pressió militar.

Estem davant d'un cas aïllat?

Quina carta amagada hi juga el PP quan per boca del seu secretari de Comunicació Gabriel Elorriaga considera normal el "pronunciament" del militar tenint en compte la polèmica que ha generat el debat de l'Estatut?

Il·lustració: Acudit d'en JAP publicat avui en El Punt

El caviar, el règim i l'entrecuix

Estic desolat. Ara que havia decidit abandonar el pa en tomata i substituir-lo per torradetes amb beluga o sevruga, Nacions Unides, mitjançant un acord de la Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres (CITES), ha prohibit totes les exportacions de caviar. La decisió s'ha pres davant la greu davallada d'esturions a zones tradicionalment productores com el Mar Caspi, d'on surt el 90 per cent del caviar que es consumeix al món.

Diuen que a l'holocaust que estan patint aquests peixos hi té molt a veure el mercat negre, cosa que no m'estranya tenint en compte que el caviar és un dels aliments més cars del món: una llauna de 50 grams pot arribar a costar més de 100 euros.

A la seva web, l'empresa Imperial Caspian Trade fa una gran lloança de les propietats alimentaries d'aquest "or negre" gastronòmic. Assegura que aporta un fotimer de proteïnes i de vitamines i que cent grams de sevruga té 2.600 calories.

Trec la calculadora. Posem que em gasto 250 euros per comprar 100 grams de caviar i, abocat al plaer solitari, els ingereixo a cremadent sense compartir el vici amb ningú. Cada caloria em surt per 10,4 euros, unes 1.730 peles, cosa que, amb perdó dels desventrats esturions, seria un bon argument per promoure el caviar com a dieta bàsica de qualsevol pla d'aprimament. Res de gimnàs o de bullits infectes. O t'aprimes la cartera o t'aprimes el cos. O caixa o faixa.

I no si val a fer trampes amb els ous de lumpus, aquest caviar fals, tenyit de negre o vermell i mancat de tota elegància. Diuen que Caterina de Rússia feia incloure beluga en el sopar dels guàrdies que controlaven l'accés a les seves estances i que, aprofitant les propietats afrodisíaques del caviar, s'els passava per l'entrecuix un darrera l'altre. Us imagineu a la zarina i futura emperadriu alimentant la concupiscència amb ous de lumpus comprats al super de la cantonada?

No feu trampes i si no podeu comprar sevruga del Caspi, reconcilieu-vos amb el nostrat pa amb tomata i pernil o demaneu un crèdit a La Caixa.

L'Estatut de la tomata

Em diuen que en el programa radiofònic Versió RAC 1 d'en Toni Soler, la triestelada michelin Carme Ruscalleda ha explicat com s'han de manipular les tomates per fer-ne ni més ni més que collarets. No he tingut ocasió d'escoltar-ho i per a tant, suposant que sigui certa l'extravagància, no sé exactament en què consisteix la manipulació alquimista proposada per la cuinera de Sant Pol de Mar per transformar aquestes hortalisses en perles majòriques. En tot cas, tenint el compte el caràcter petri, dur i extremadament poc sucós de la majoria de tomates que es poden trobar avui dia en els supermercats, crec que més que per lluir-les en collarets es podrien utilitzar directament com a vermelles i lluents pilotes de golf.

La manca escandalosa de les tradicionals tomates de penjar ens obliga als amants del pa sucat a convertir-nos en horticultors autosuficients o en aplicar tècniques destroyer contra la miserable hortalissa de gran superfície. Uns minuts al microones o el trossejament amb minipimer, tot si val per treure'n una mica de l'escadusser suc.

Com que ni Unió de Pagesos ni el departament d'Agricultura ni el Síndic de Greuges semblen gaire interessats en solucionar el nostre patiment gastronòmic, proposo des d'aquí que, aprofitant la reforma de l'Estatut, es faci cau i net i Catalunya es proclami formalment com a "nació sense pa en tomata". Serà una decisió valenta però realista que sens dubte ens aproparà a la resta de pobles de l'Estat que, com a molt, unten el pa només amb oli o amb nocilla, i que a partir d'aquest moment ja no veuran com a incendiaries cap de les propostes que es puguin fer des de Catalunya.

Les Corts en ple, amb el PP al capdavant, donaran el seu vist i plau al text estatutari que passarà a la història com l'Estatut de la tomata i les generacions futures de catalans tindran sempre en el seu cor aquella hortalissa pre-incaica que els francesos del segle XVIII van batejar com a "pomme d'amour" i que la industrialització del camp va ajudar a desaparèixer després de provocar l'avorriment dels castigats paladars dels consumidors.

Foto: Wikipedia

Tornem-hi amb Gas Natural i Endesa

L’agència Europa Press acaba d’informar que el Tribunal de Defensa de la Competència ha decidit recomanar al Govern espanyol que no autoritzi l’OPA de Gas Natural sobre Endesa. Res d’estrany tenint en compte que dels nou membres del tribunal n’hi ha sis nomenats pel PP (quatre d’ells just una setmana abans de les eleccions generals del 14 de març del 2004) i només tres pels socialistes.

El dictamen, que serà redactat avui dimarts, fonamenta el rebuig en que l’operació perjudicaria la competència en el sector energètic espanyol. La decisió no té caràcter vinculant, però obliga al Govern a pronunciar-se sobre l’OPA en el termini d’un mes des del moment en que li sigui presentat el dictamen. És a dir, que els socialistes s’hauran de mullar el febrer coincidint amb el reinici del curs parlamentari i per a tant l’escenari de les Corts serà l’altaveu de la polèmica.

Per més que el pronunciament del Tribunal de Defensa de la competència no pugui agafar per sorpresa a ningú, aquest refús és un nou maldecap per l’executiu de Zapatero tota vegada que el PP reobrirà en les properes hores l’afer de l’OPA impulsada per l’empresa catalana, que havia quedat tapat les darreres setmanes per la polèmica de l’Estatut, i tornarà a fer sang on més li dol al PSOE: el seu presumpte “favoritisme” amb el poder econòmic català, representat per Gas Natural i la Caixa, i la seva servitud amb els socis del tripartit.

Rajoy, Zaplana i Acebes saltaran altre cop a la jugular de Zapatero presentant-lo com un líder feble lligat de peus i de mans per la política de pactes i incapaç de defensar l’economia espanyola. Un president, en definitiva, “poc patriòtic”.