Halloween truca a la porta

Quatre marrecs de set o vuit anys mal disfressats d'ànimes en pena han trucat a la porta de casa per recordar-me que és Halloween i per demanar-me xuxes, caramels o “alguna altra cosa dolça”. He estat temptat de vestir-me d'Herodes i regalar-los algun videojoc made in usa protagonitzat per zombis (qui no té un costat fosc?), però he reprimit els meus instints i m'he deixat portar per la festa postissa d'origen celta donant-los uns bombons enfalagosos de marca reconeguda però de lamentable fórmula.

Els nanos, enganyats però satisfets amb el seu botí, han tocat el dos sense llançar-me cap ou a la porta, com s'acostuma a fer-se als Estats Units quan la víctima s'ha oblidat de proveir-se de dolços.

Tradicions al marge, enyoro la meva infantesa quan aquí ningú havia sentit a parlar de la nit de Halloween i els pares ens insistien una i altra vegada que mai no acceptéssim un caramel d'un desconegut.


Imatge: cartell de l'any 1904 que anuncia l'arribada del Halloween

Pretus, Pretorius, Pretòria

Més d'un català s'haurà preguntat aquests darrers dies qui posa nom a les operacions policials.

Habitualment, per no dir sempre, ho fa la pròpia policia inspirant-se en algun dels detalls de la trama que s'està investigant.

Però, amb què o amb qui s'han inspirat per anomenar “Operació Pretòria” a l'afer de presumpte corrupció que té el seu epicentre a Santa Coloma de Gramenet?

Doncs tot sembla indicar que la font d'inspiració és el cognom d'un dels implicats, concretament l'advocat Francisco Alejandro Pretus Labayen, soci, a l'empresa Niesma Corporació, de l'exdiputat del PSC i presumpte cervell de la trama, Luis García Sáez, conegut popularment com a Luigi.

Per a tant, si es confirma aquesta hipòtesi, l'"Operació Pretòria" no té res a veure amb Marthinus Wessel Pretorius, un dels líder dels bòers (grangers afrikaners) que l'any 1855 va fundar la que seria capital administrativa de Sud-Àfrica, batejant-la com a Pretòria en honor del seu pare Andries Wilhelmus Jacobus Pretorius, l'heroi de la Batalla de Blood River en la qual, amb mig miler d'homes, va derrotar un exercit de 10.000 zulus.

Clar que tractant-se de delictes de guant blanc i amb en Garzón com a instructor de la causa, mai no es pot saber si algun dels milers de fils que acostuma a estirar, amb més o menys fortuna, el jutge estrella ens acabarà portant a la detenció d'algun hipotètic lladregot amb despatx a l'ajuntament de Pretòria...

• «Luigi» va continuar fent negocis amb ajuntaments del PSC després de ser expulsat
  

Foto: L'estàtua de Marthinus Wessel Pretorius, situada al davant del Pretoria City Hall, a la capital sud-africana.

Pollastre a l'oasi català

Circula per internet una recepta de chef desconegut que està causant molta sensació i que omplirà planes i més planes de diaris. Porta per nom “Pollastre a l'Ajuntament” i diuen que es va començar a servir a Andalusia, concretament a la zona de Marbella on, era conegut com a “Pollastre a la Pantoja”. Des d'allà es va estendre pel País Valencià, per la Comunidad de Madrid i, finalment, ha arribat a Catalunya, on podria anomenar-se “Pollastre a l'oasi català”.

Aquí teniu la recepta original:

Ingredients:

- Un pollastre

- Un despatx

- Diversos xoriços

Preparació:

- S'agafa el pollastre i se li posa una corbata.

- Es col·loca en el millor despatx d'un ajuntament

- Se l'envolta de xoriços frescos

- Es deixa macerar tranquil·lament durant un temps

I ell solet es va fent riquíssim, riquíssim, riquíssim

L'altre "Millet"

Fins fa ben poc, els desconeguts el felicitaven pel carrer per la magnífica programació del Palau de la Música. Ara el fulminen amb la mirada i li diuen lladregot. Com ha reconegut ell mateix, al parlamentari del PP, Francesc Vendrell, el confonen per la seva semblança física amb Fèlix Millet. I per acabar-ho d'arrodonir és vocal de la junta del Patronat Fundació Orfeó Català- Palau de la Música, és a dir del grup de gent que, entre altres coses, havia de vigilar que ningú fotés ma al calaix. Ni fet exprés.

Per cert, el personatge de l'esquerra és Felix Millet i el de la dreta, Francesc Vendrell.

• Entrevista a Xavier Millet: “Dol molt que ara a tots els Millet ens diguin ‹bitllet›”
  

Bassat acomiada Ricardo Costa

Mariano Rajoy segueix assegurant que Ricardo Costa, secretari general del PP valencià, ha dimitit per voluntat pròpia i que ningú l'ha destituït.

El líder del PP dirà el que vulgui però tothom sap que Costa ha estat fulminantment expulsat per Lluís Bassat, publicista i ara “empresari” del concurs “El Aprendiz” (La Sexta). Qui ho dubti, que miri aquest vídeo, exclusiva de Buenafuente.

Nebrera talla la corda i alça el vol

El 19 de març del 2007 ho pronosticàvem en aquest blog en un post titulat “Les mosques d'ase i Nebrera”:

“És dubtós que Montserrat Nebrera accepti quedar-se quieta tota la legislatura en el seu escó del Parlament, una cambra que, segons ella, és una “carcassa” inútil i allunyada dels ciutadans. El gran interrogant ja no és si trencarà o no la corda, sinó en quin moment ho farà seguint l'exemple d'altres independents il·lustres com el jutge Garzón”.

Avui, la diputada díscola, l'aposta de Piqué a les eleccions del 2006, ha esgrimit oficialment les estisores i ha tallat la corda que la lligava amb el PPC i amb el seu escó al Parlament. Ho ha fet després de no tenir ni tan sols l'oportunitat de regenerar el partit. Ni ha pogut treballar per la dreta a Catalunya ni ha sabut fer-se entendre a Madrid.

Renunciar a la independència i agafar el carnet no li va servir per superar els murs de contenció alçats al seu voltant per l'aparell encapçalat per Alicia Sánchez-Camacho. És cert que la seva heterodòxia va estar a punt de donar la sorpresa en el darrer congrés del PPC, on va obtenir el 42,3 per cent dels vots, però a Madrid no estaven disposats a donar autonomia als seus coreligionaris catalans i Rajoy va apostar fort per Sánchez-Camacho.

Aïllada dins el seu propi partit i amb dos expedients disciplinaris pendents de resolució, Montserrat Nebrera ha optat per anar-se'n fotent un cop de porta i posant en negre sobre blanc la mala experiència patida dins el PP. El títol del llibre, que sortirà a la venda la setmana vinent, és prou eloqüent: “En legítima defensa”. Allà, Nebrera explica detalls que han ferit la sensibilitat del carrer Genova i encara més dels aznaristes, entre ells la seva darrera reunió amb Aznar durant la qual el president de la FAES li va dir, textualment, que “la població catalana està malalta” pel fet de no donar més suport als populars.

Avui mateix, des de la FAES han assegurat que això no és cert i que Aznar mai no ha insultat als catalans. També han anunciat possibles accions legals contra Nebrera i l'han expulsada com membre del Consell Assessor de l'Institut Catalunya Futur-FAES.

Ara, insistents rumors, que ella no ha volgut desmentir, la situen al capdavant d'una nova formació política feta a la seva mida de cara a les properes eleccions autonòmiques. Caldrà veure si la catedràtica de Dret Constitucional trobarà companys de viatge amb cara i ulls per aquesta aventura o si els possibles candidats hauran pres nota d'allò que respecte a ella va dir fa temps Francesc Vendrell, un altre polític caigut en desgràcia dins el PPC: “Nebrera no té cultura de partit”.

¿Hi ha prou espai en el mapa electoral català per una oferta de dreta liberal que denunciarà, a l'estil Nebrera, un escenari de “partits podrits” en mans de “cacics sense model de país” situats dins “una bassa que fa pudor”?

Tal vegada, ara, enmig de l'escàndol del Palau de la Música, del cas Gürtel i de les ramificacions que poden desenterrar trames de finançament irregular dels partits, seria un bon moment per fer el pas, però els experts diuen que els votants de dretes es mantenen ferms, fidels i impermeables a aquestes qüestions.

¿Renunciaran els electors a la seva opció política de sempre per apostar per una nova força “rupturista”, sempre entesa dins un ordre, i tan centrada en una sola persona com la que pugui encapçalar l'exparlamentaria del PP?.

Francament, dubto que ho facin i que Nebrera pugui assolir alguna altra cosa que no sigui un flamant escó en el grup mixt d'aquesta “carcassa inútil” que és, segons ella, la cambra catalana.


Foto: Montserrat Nebrera durant una intervenció en el Parlament. / EFE

La casa d'en Sisa ja no és de tothom

Un antic hacker que es fa dir Johnny i l'advocat barceloní Josep Coll, especialista en temes de propietat intel·lectual i soci fundador del bufet Asesoría Jurídica de las Artes, han posat en marxa un servei de pagament per lluitar contra la pirateria a la xarxa. El sistema porta per nom Red Points i consisteix en rastrejar, a petició de cada client (músics, discogràfiques, distribuïdores de cinema) , els enllaços de cançons o de pel·lícules penjades en els servidors de descàrrega directa com Megaupload o Rapidshare. Un cop detectats, Red Points envia als responsables dels servidors una petició legal perquè eliminin els arxius.

Per fer la demostració davant la premsa, s'ha comptat amb la col·laboració de Jaume Sisa, que ha ofert com a objecte del rastreig el mític tema “Qualsevol nit pot sortir el sol”.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.

Mitja hora després de contactar amb un dels servidors, l'enllaç ja ha estat eliminat.

Per descomptat que Sisa, com la resta creadors i de multinacionals de la música i del cinema, té el perfecte dret en defensar la seva propietat intel·lectual però, en aquest cas, més d'un seguidor del cantautor pensarà que ja no és ni tan enrotllat ni tan galàctic i que aquella casa que, amb el sol de mitja nit, era de tothom ara està tancada amb pany i forrellat.

En tot cas dóna la impressió que és un pany i forrellat tan inútil, per més que l'advocat i l'antic hacker vulguin vendre el seu producte, com qualsevol altre sistema per intentar posar tanques a internet. Ara mateix es pot continuar accedint a les cançons de Sisa dipositades en altres servidors de descàrrega directa (comprovat per qui això signa) i, per descomptat, mitjançant les xarxes de P2P.

Parlant de drets d'autor, és de suposar que l'ànec Donald, l'Astèrix, l'Obelix, en Tom i Jerry o en Mortadelo i Filemò també estan protegits per la propietat intel·lectual i que, aquell llunyà 1975, Sisa ho va tenir en compte a l'hora d'incorporar-los a la lletra de la seva magnífica cançó.

Rebuig, rechazo o rebucho

L'Empresa Municipal d'Aigües i Clavegueram de Palma ha distribuït pels carrers de la ciutat uns contenidors per la recollida del “Rechazo” (sic).

Com explica Tribuna Mallorca, si els responsables de la companyia volen rebutjar, i mai millor dit, el reglament municipal de normalització lingüística, estaria bé que ho fessin , com a mínim, sense destrossar la llengua de Cervantes. En castellà, quan es fa referència a les escombraries, l'equivalent a “rebuig” seria “desechos” (“aquello que queda después de haber escogido lo mejor y más útil de algo”) mentre que “rechazo” és “la acción o efecto de rechazar”, verb que, d'acord amb el Diccionario de la Lengua Española, té, entre altres, el significat de “Mostrar oposición o desprecio a una persona, grupo, comunidad, etc.”.

Això sí, posats a perpetrar males traduccions, com a mínim no hi han posat “Rebucho”, cosa que, francament, és d'agrair.

Un Nobel de la Pau pel futur

Sorpresa general per la concessió del Nobel de la Pau a Barack Obama. Sembla un guardó prematur donat que el nou president nord-americà, amb poc menys d'un any a la Casa Blanca, només ha tingut temps de sembrar de bones intencions la terra cremada pels darrers mandats republicans. L'Acadèmia noruega ha volgut doncs premiar per avançat uns futuribles polítics i diplomàtics que, a hores d'ara, no són ni tan sols uns brots verds, una nova visió del món que ha estat ben acollida arreu i que posa la base a una mena de reconciliació global amb els Estats Units. Caldrà esperar i força per veure'n els resultats tangibles a l'etern conflicte de l'Orient Mitjà, detonant de molts dels mals actuals, i també a Iraq, a Afganistan, a la cursa armamentista, a la fam i la misèria en el tercer i en el quart món...

Premiant a Obama, els acadèmics han guardonat l'esperança en un futur millor.

Més val això que no pas concedir el Nobel de la Pau, com es va fer el 1973, a un personatge amb obra feta ( i la que vindria després) com Henry Kissinger (bombardejos de Cambodja, cops d'estat a Xile, Uruguai i Argentina, Operació Còndor ...)

De Lleida fins a la Lluna

Amb un retard de mig any sobre el calendari previst, s'han iniciat finalment les obres de desdoblament del tram Vic-Vilobí de l'eix transversal. Són 55 quilòmetres amb dotze túnels i vint viaductes, cosa que fa dubtar que aquesta complexa obra pressupostada en 400 milions d'euros pugui estar enllestida l'any 2011.

Mentrestant, els nombrosos usuaris de l'eix hauran de continuar patint els l'actual sobresaturació d'aquesta carretera. I no tan sols per culpa dels camions. Per Vic s'explica un acudit que fa referència a les senyoretes de moral distreta que es poden trobar ben aprop de l'aeroport de Girona:

L'eix -diuen els vigatans- és la carretera més llarga del món: va de Lleida fins a la Lluna!.

Foto: L'eix transversal al seu pas per la comarca de la Selva. / Lluís Serrat / El Punt

Sempre els queda Barcelona 92

“Siempre nos quedará Barcelona”

Ho ha dit aquesta tarda, a l'acomiadar el dol de l'especial de La Primera, Jesús Álvarez, el periodista esportiu de TVE que fa un any va cometre un lapsus considerable al lamentar, en directe, que la jornada de la lliga no havia sigut bona “pels equips espanyols” (golejada del Barça contra l'Atlético i empat de l'Espanyol amb el Real Madrid).

Ara, després de l'elecció de Rio de Janeiro pels Jocs Olímpics del 2016, sempre li quedarà a Álvarez Barcelona 92. Qui no es conforma és perquè no vol.

Avui a Copenhague, després de fer-se públic el resultat de la votació, Zapatero ha felicitat públicament al president Lula i, d'amagat, ha respirat tranquil, quasi tan tranquil com Esperanza Aguirre. A caps dels dos, i potser tampoc a Rajoy, els convenia veure reforçada dalt del podi olímpic la figura d'Alberto Ruiz-Gallardón. Quan arribi l'hora hi haurà empentes internes i externes en la cursa cap a la Moncloa i l'alcalde hauria sumat molts punts per estar a la primera línia de sortida.

Quin serà a partir d'ara el pla B de Madrid, entesa com a capital del Regne i de l'espanyolitat ?

Doncs amb bona part de les inversions milionàries ja fetes (que sempre es poden ampliar sense l'excusa dels Jocs) i amb l'opció llunyana i no descartable d'optar a la cita olímpica del 2020 competint sobretot amb altres ciutats europees, li queda, més enllà del subterfugi políticament correcte del record de Barcelona 92, la possibilitat de ballar la samba amb la selecció espanyola de futbol guanyant el mundial de Brasil 2014. Una manera com una altra de treure's l'espina de la ferida patriòtica encara que sigui fent-ho amb uns quants futbolistes catalans.


Foto 1: Els brasilers celebrant l'obtenció dels Jocs.

Foto 2: Ricardo Teixeira, president de la CBF i el President del Brasil Luiz Inácio Lula da Silva presentant el logotip de la candidatura de Brasil al Mundial de Futbol, el 13 de abril de 2007.

El culebrot "Blackberry"

Les Blackberry repartides pel president Benach estan causant estralls en el Parlament de Catalunya. Si dimecres varem viure el primer episodi d'aquest culebrot amb la publicació al diari Público del famós SMS de Joan Saura criticant, per avorrit, el discurs de Montilla - “Kin 'toston' oi?” - ara li ha tocat el rebre al president del grup parlamentari del PP Daniel Sirera. L'Avui publica una foto de la seva Blackberry on apareix un missatge dirigit a la col·lega popular Carina Mejías amb el següent text inacabat, però prou il·lustratiu del malestar de l'expresident del PP de Catalunya per haver estat defenestrat per la direcció estatal del partit i substituït, el juliol del 2008, per Alícia Sánchez-Camacho:

“Què vols que t'expliqui? Per què no em vaig presentar? Perquè al girar la vista enrere només hi series tu, el tutu, el berman, la Nadal i quatre més. Aquest partit és una merda i la gent no...”

A l'anterior post dedicat al SMS de Saura, qui això signa escrivia el següent:

“Hi haurà qui es pregunti si el fotògraf de Público ha violat la intimitat de Saura i de Bosch. L'interrogant pot encetar un bon debat jurídic: Personatges públics, lloc públic, tema d'interès públic...i missatges privats i protegits per la llei. En tot cas, a partir d'ara, els polítics ben segur que seran més discrets amb els seus mòbils.”

Doncs be, em vaig equivocar. Si el missatge del conseller d'Interior va ser “capturat” dimarts, el safari fotogràfic a la cambra catalana va continuar durant el ple de dimecres sense que ses senyories adoptessin cap mesura de protecció en l'ús de les Blackberry, pagades, per cert, pels contribuents.

Avui, Daniel Sirera ha anunciat que posarà el cas en mans dels seus advocats amb la intenció de querellar-se contra el diari per violació de la seva intimitat. D'altra banda, tot i haver quedat amb el cul a l'aire, ha insistit en subratllar la seva lleialtat al partit, però de moment la portaveu parlamentaria del PP, Dolors Montserrat, substituta de Carina Mejías en aquest càrrec, ja ha deixat anar que Sirera hauria de dimitir.

¿Estem davant el principi de la fi de la carrera política de Sirera?.

En tot cas, no seria res estrany donada la mala relació que manté amb l'equip d'Alícia Sánchez-Camacho i la pèrdua del suport de la direcció estatal.

De fet, la sortida ja la t'he mig preparada. Seguint el camí de molts polítics quan abandonen la primera línia, Sirera s'ha inscrit recentment en el Col·legi d'Advocats de Barcelona i ha obert un bufet a Sant Cugat. Continuarà.


Foto: Marta Pérez (Avui)

“Kin 'toston' oi?”

El president Montilla portava ahir mitja hora de discurs en el debat de política general, quan el fotògraf del diari Público va captar aquesta imatge de la pantalla d'una Blackberry. El conseller d'Interior i líder d'ICV, Joan Saura havia enviat un concís missatge al president del seu grup, Jaume Bosch: “Kin 'toston' oi?”. I la resposta de Bosch no es va fer esperar: “Ha començat bé el primer minut i després un rollo. I poc sensible amb la gent amb dificultat”.

Avui, en declaracions a Catalunya Ràdio, Saura ha sortit del pas com ha pogut assegurant que l'intercanvi de SMS va ser “una broma sense cap importància” i no ha dubtat en qualificar com “un bon discurs” la intervenció del president i soci del tripartit.

Naturalment no se l'ha cregut ningú perquè tothom sap que el discurs d'obertura del debat de política general, el faci qui el faci, i més si són 101 minuts seguits d'intervenció de Montilla, no permet precisament pixar-se de riure.

Hi haurà qui es pregunti si el fotògraf de Público ha violat la intimitat de Saura i de Bosch. L'interrogant pot encetar un bon debat jurídic: Personatges públics, lloc públic, tema d'interès públic...i missatges privats i protegits per la llei.

En tot cas, a partir d'ara, els polítics ben segur que seran més discrets amb els seus mòbils.

Si, segons un estudi fet per Sony Ericsson, una de cada tres dones espanyoles reconeix que llegeix d'amagat els SMS que rep la seva parella, quin percentatge de periodistes estarien temptats de fer el mateix amb els missatges dels polítics?

I quants parlamentaris no voldrien fer el trapasser en els mòbils de la premsa?

Sigui com sigui, l'anècdota protagonitzada per la Blackberry i pel fotògraf de Público és un salt tecnològic endavant que deixa enrere les clàssiques ficades de peus a la galleda per culpa d'aquell micròfon que sempre queda obert en el moment més inoportú...

Torremolinos, destí "cultural"

Dues agències majoristes -Halcón Viajes i Viajes Ecuador- estan promovent una campanya de “viatges culturals” exclusius per a majors de 55 anys de “la comunitat de Catalunya”. Proposen escapades fora de temporada a Egipte, a les ciutats italianes de Venècia, Florència i Roma, a Viena, a Madrid, a Segovia i a ... Torremolinos!

Ningú pot negar que el municipi malagueny és un dels principals destins de sol i platja de la costa andalusa i de l'estat espanyol (en el seu terme hi ha el 40 per cent de la infraestructura hotelera de la Costa del Sol). A l'estiu s'organitzen concerts de sarsuela, alguna representació de teatre, festes populars com a qualsevol altra població i jornades com “El dia del Turista” i “El dia del Pescaíto”. També compta amb set quilòmetres de litoral i una munió de bars, restaurants i discoteques plens a vessar de milers de turistes.

Però d'aquí a intentar vendre Torremolinos com un destí cultural hi ha un llarg tram. De l'antic poble de pescadors no en queda gairebé ve res, fora de la torre de defensa que dona nom al municipi (el caòtic creixement urbanístic provocat pel boom turístic dels seixanta s'ho va emportar tot per davant).

Això sí, els turistes interessats per la cultura, suposant que n'hi hagi, sempre podran visitar l'únic i singular equipament museístic de la població: el museu del tatuatge El Templo, dedicat a l'art de decorar la pell i situat, i no és broma, a la plaça de la Gamba Alegre.



Foto: Peces exhibides en el museu del tatuatge. / El Templo

La llista DIC

Segons la notícia filtrada amb aromes convergents, les opinions dels columnistes Vicenç Villatoro, Màrius Carol, Francesc-Marc Àlvaro, Pilar Rahola, Antoni Puigverd, Iu Forn, Fernando Ónega, Miquel Porta Perales i Xavier Vidal-Folch són les que van ser passades pel sedàs l'any 2007 durant l'elaboració d'un informe encarregat pel departament de Presidència de la Generalitat a l'empresa DIC, que porta nom de güisqui hispànic però que, mira per on, es dedica a les coses del disseny i la comunicació.

L'estudi que, pel que s'ha sabut fins ara, toca una temàtica -anàlisi de contingut ideològica- més pròpia de professors i alumnes de periodisme o de ciències polítiques que no pas d'un govern de la Generalitat, va costar 27.000 euros i té un pompós títol, que, això sí, sempre vesteix molt: “Assessorament en la comunicació estratègica i elaboració de missatges i eslògans institucionals”.

L'informe es va encarregar a l'època de l'anterior responsable de Comunicació de José Montilla, Antoni Bolaño, personatge que, tot i assegurar que ell no va tenir res a veure amb l'encàrrec, ha justificat l'anàlisi de les opinions dels articulistes sobre el tripartit dient que va servir per “construir una política de comunicació”.

Així doncs, els col·legues que apareixen a la llista DIC podrien sentir-se satisfets per haver col·laborat indirectament en l'avenç del país però, mira per on, s'han indignat com si fossin vulgars directius del Barça perseguits per espies.

Ja se sap que de columnistes desagraïts l'infern n'és ple, però d'indignats segur que n'hi han molts més a fora de la llista que a dintre. Precisament, per allò de no ser-hi.

Les filles "gòtiques" de Zapatero

La Moncloa ha posat el crit al cel per la difusió en alguns mitjans de la foto en la qual apareixen el president Obama i la seva muller junt amb el matrimoni Zapatero i les seves dues filles. La imatge -amb el detall sorprenent de l'estètica gòtica de les dues menors- va ser captada durant una recepció oficial en el Metropolitan Museum de Nova York i va estar penjada divendres durant poc més d'una hora en el web del Departament d'Estat nord-americà, fins que la van retirar a petició de la delegació espanyola. L'agència Efe, coneixedora que Zapatero vol preservar la intimitat de les dues filles, no la va difondre però immediatament la fotografia va començar a circular per internet i va acabar apareixent en alguns diaris i cadenes de televisió.

L'episodi torna a encetar un cert debat periodístic, polític i jurídic. L'article 18 de la Constitució protegeix el dret a la pròpia imatge i els articles 2 i 3 de la Llei de Dret a l'Honor fan el mateix, establint que no es considerarà intromissió il·legítima sempre i quan hi hagi hagut consentiment dels implicats. Tot i això, l'article 8è de la mateixa llei estableix que el dret a la pròpia imatge no pot impedir que es facin fotos a persones que tinguin "un càrrec públic o una professió de notorietat o projecció pública" i la imatge es capti durant un acte públic o en llocs oberts al públic, amb la qual cosa hi ha un ampli ventall de possibilitats i d'interpretacions.

Els matrimonis Obama i Zapatero tenen dimensió pública, però succeeix el mateix amb les dues filles del president espanyol? Si la pregunta es formulés en els Estats Units o a Gran Bretanya, la resposta seria que sí donat que allà els polítics acostumen a aparèixer en públic amb tota la família. A l'estat espanyol, en canvi, amb l'excepció prou coneguda de l'Aznar, hi ha una certa tradició a no exhibir els fills i només durant les campanyes electorals o en actes molt concrets apareixen les parelles dels líders.

Fins ara Zapatero ho havia fet així, però l'atracció que Obama exerceix a nivell mundial i la necessitat d'aparèixer al costat del president nord-americà desprès d'anys de viure d'esquenes a la Casa Blanca durant l'època Bush, l'ha fet caure a la trampa. És ell, en definitiva, qui ha posat a la seva família a l'escenari. No hi ha consentiment exprés, però es tracta d'un acte públic amb personatges públics i la intimitat de les dues noies queda d'alguna manera preservada pixelant els seus rostres, cosa que, per cert, moltes agències i mitjans no acostumen a fer quan es tracta de menors fotografiats a països del tercer món.

Un deute de dos cèntims

L’alcalde de Figueres, Santi Vila encara no se’n sap avenir. L’Institut de Seguretat Pública de Catalunya ha reclamat a l’ajuntament la quantitat de dos cèntims d’euro (ho heu llegit bé) per un error en la inscripció d’un agent de la guàrdia urbana en un curs de caporal. El preu de la matrícula era 1.123,65 euros en lloc dels 1.123,63 euros que va facturar l’organisme del departament d’Interior. Una vegada detectada la pífia, la maquinaria burocràtica de la Generalitat ha enviat una reclamació en la qual es fan constar tots els ets i els uts de l’afer comptable:

“Atès que ha estat confirmada la inscripció per part de la vostra policia Local al curs de caporal de policia, us informem que per un error material en l’edició de la convocatòria hi constava, al preu de la matrícula, 1.123.63€ en lloc de 1.123.65 €, que és el que hauria d’haver constat d’acord amb l’article […] “

En el seu blog, l’alcalde explica que ha donat ordre per reparar el deute immediatament: “No voldria que el Govern de Catalunya tingués problemes de tresoreria per incompliments fiscals de la meva ciutat”.

I afegeix el següent: “No estaria de més fer contar a l’administració de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya la despesa en temps, en paper i en correu postal que ha suposat la reclamació d’aquests 2 cèntims d’euro a l’Ajuntament de Figueres. No estaria de més, tampoc, pensant en el futur, incorporar en els crèdits formatius dels servidors públics una nova assignatura destinada a exercitar… el sentit comú.”

Per la seva part, el secretari general del Departament d’Interior, Joan Boada s’ha mostrat molest pel to irònic de l’alcalde i ha qualificat la reclamació dels dos cèntims d’euro com “un exemple de transparència”:

“Això és un exemple de la transparència, que és una norma del Departament d’Interior, i encara que siguin 2 cèntims la nostra obligació és notificar-ho”.

Des de d’aquí proposo que tant aquesta norma de transparència com l’escrupolós funcionari que ha dedicat temps i esforços a tramitar l’expedient siguin la punta de llança o si voleu, la força de xoc, d’un futur organisme dedicat a controlar amb lupa tots els informes que encarregui a partir d’ara la Generalitat a consultories privades. Cal màxim zel burocràtic i fiscalitzador encara que la temàtica sigui tan singular com “La influencia del cant de la cadernera a l’oasi català”.

• El govern admet que una part dels informes del tripartit són de dubtosa utilitat

Postdata: Interior diu que la reclamació dels 2 cèntims a l'Ajuntament es va fer per correu electrònic

Foto: Santi Vila. / El Punt

Millet i les quatre mones

Ahir, a “Divendres”, el nou magazine de les tardes de TV3 conduït per Xavi Coral, van oferir un reportatge sobre la finca que Felix Millet té a l'Ametlla del Vallès. De la casa pròpiament dita, aquella que l'il·lustre delinqüent confés va reformar amb diners sostrets del Palau de la Música, la seva particular cova d'Alí Babà, els televidents no en van poder contemplar cap imatge. “El senyor no hi és”, va dir una veu des de l'altre costat de l'intèrfon i l'intrèpid reporter es va quedar a la porta d'un parc que, per la seva immensitat, semblava perfecte per amagar moltes caixes B.

Però, quina és la opinió de la gent de l'Ametlla sobre el seu famós veí?. En el reportatge van ser entrevistades diverses persones. La majoria en deien bé i , en la verbalització, continuaven utilitzant el temps present (com si res no hagués passat). Una dona en va dir malament i, finalment, una altra no es va voler mullar i va deixar anar una frase magistral:

“Més val no dir res i quedar bé”.

Això és exactament el que s'intueix que han fet el darrers anys els patrons de la fundació, els tècnics comptables i auditors, els polítics que van tenir a les seves mans l'informe de la Sindicatura de Comptes (veieu aquí en pdf el diari de sessions del Parlament del 25 de febrer de 2003, que recull el poc interès dels diputats), els que li van penjar medalles i els responsables de les institucions públiques o privades que han tingut alguna cosa a veure amb Millet i el Palau de la Música. Ingenuïtat aparent o certa. Confiança cega amb un dels més genuïns representants de les cent famílies de l'alta burgesia que remenen les cireres a Catalunya. No dir res i quedar bé. Com les tres mones sàvies que es tapen els ulls, la boca i les orelles per no veure, no dir o no escoltar malvestats.

Vist el panorama, hi haurem d'afegir una quarta mona amb barretina: la que es tapa el nas.

Orgia independentista a Ventdelplà

En Viento del Llano, municipio catalán de la provincia de Gerona, un grupo de entidades ha convocado para mañana miercoles la primera Orgía Independentista del Morro Fuerte. El programa de actos, que cuenta con el apoyo del ayuntamiento, incluye la sardana de l'espardenya (danza vernácula con los participantes bailando en cueros, excepto barretina, faja y alpargatas), la Ribotada Alfonso Guerra (consistente en talar con cepillos de carpintero un monumento de roble dedicado al estatuto y a los jueces del Tribunal Constitucional), una consulta popular (“autonomía de Portugal, sí; autonomía de Portugal, no”) y la llamada Foguera del Borbó (quema de fotografias de la realeza a cargo de grupos de diablos y dragones). Los organizadores han reservado una zona de parquing para los dos autobuses falangistas de rigor y un lugar destacado en la presidencia para el abogado del Estado, tambien falangista.

A veure si cola i els col·legues de l'ABC donen per convocada i celebrada (amb el permís de Garzón) aquesta orgia inconstitucional a Ventdelplà, de la mateixa manera que han donat per feta una imaginaria manifestació de suport als presos bascos a Arralde, un poble fictici de la sèrie de l'ETB “Goenkale”.

La web Askatu.org, del moviment pro amnistia, ha fet la broma penjant un cartell amb la convocatòria i fotos d'actors del culebrot, el grup Dignidad y Justicia s'ho ha cregut i ha demanat a l'Audiencia Nacional que impedís l'acte i, finalment, l'ABC, en un brillant exercici de rigor periodístic, ho ha publicat carregant contra la permissivitat de Garzón.

• Vist a VilaWeb

Tempesta coral

Aquests dies plujosos són un bon moment per escoltar la sorprenent tempesta interpretada amb percussió corporal per Perpetuum Jazzile, un grup de jazz vocal eslovè integrat per 42 veus masculines i femenines i dirigit pel pianista i cantant Tomaz Kozlevcar. La singular tamborinada serveix de preludi a la versió que Perpetuum Jazzile fa de la peça “ Africa”, un tema de la banda nord-americana Toto que es va fer molt popular el 1983, el mateix any que es va formar aquesta coral eslovena.
Al llarg dels darrers 26 anys, Perpetuum Jazzile ha anat configurant un repertori, que, partint sovint del cant a cappella, abraça molts estils, des del jazz, passant pel funk, el gospel, el blues, el rock, el pop o la bossa nova brasilera. Com a fruit d’aquest eclecticisme musical, el grup eslovè interpreta a la seva manera versions d’una gran quantitat de cantants, bandes i compositors, entre ells Sergio Mendes, Stevie Wonder i Bee Gees. Res els espanta, ni tan sols les barreres idiomàtiques, i fins i tot s’atreveixen amb Mocedades i el seu eurovisiu “Eres tu”.

• Tots els vídeos de Perpetuum Jazzile

• La versió original d'"Africa" de Toto