Una nena anomenada "Buena suerte"

De la mateixa manera que ho ha fet el Partit Popular amb “la niña de Rajoy”, els responsables de la campanya de Hillary Clinton van arribar a la conclusió que utilitzar a la tendra infància per vendre un missatge polític és un recurs no tan sols èticament acceptable sinó rendible. Calia reforçar la imatge de Hillary com una líder capaç de garantir des de la presidència dels Estats Units la seguretat dels seus conciutadans. Per això, els creatius publicitaris van crear un anunci en el qual es poden veure criatures dormint tranquil·lament mentre sona amb insistència un telèfon.

Hi ha una alarma nuclear.

“Són les tres de la matinada i el teu fill dorm plàcidament. Qui creus que contestarà al telèfon?", pregunta una veu en off.

Tranquils...A la darrera seqüència es veu a la candidata demòcrata al peu del canó a la Casa Blanca responent a la trucada.

L'anunci, que va ser emès coincidint amb les primàries de Texas, on Hillary va aconseguir una victòria després d'una dotzena de derrotes en altres estats, s'ha convertit ara en un bumerang contra la seva campanya. Els responsables de l'espot van utilitzar imatges antigues procedents d'una campanya publicitària d'una empresa ferroviària i una nena que hi surt, que aleshores tenia 8 anys, ara s'ha fet gran i interessada en la política. Es diu Casey Knowles, té 17 anys, i després de recuperar-se de la sorpresa de veure com la seva imatge ha estat utilitzada a la campanya de Clinton, no ha tingut cap inconvenient en declarar a diverses televisions, entre elles la NBC, la CNN i l'ABC, que és partidària de Barack Obama i no pas de Hillary. Fins i tot ha estat fent campanya pel senador d'Illinois.

“És realment irònic -ha dit- que la meva imatge hagi estat utilitzada per defensar la causa de Hillary quan jo no la defenso. L'anunci ven por. En fa un ús fàcil i barat. Realment, prefereixo el missatge d'Obama, que mira cap a un futur brillant”.

A la fictícia “niña de Rajoy” li pot haver passat un cas similar. Ahir a la nit, davant la seu del PSOE, milers de militants i simpatitzant socialistes celebraven el triomf de Zapatero a les urnes i un dels càntics que més es van poder escoltar deia el següent:

“¡Nos ha votado hoy, la niña de Rajoy. Nos ha votado hoy, la niña de Rajoy!...”

I tal vegada tenien raó. Aquella nena que el líder popular ha passejat pels debats televisius i pels mítings del PP s'ha fet gran a corre-cuita el dia de reflexió i ha entès que tot allò que escoltava al seu voltant (el risc de la destrucció de l'Espanya forjada pels Reis Catòlics, l'amenaça de la immigració, el desastre econòmic, la dissolució de la família tradicional, el sopar, copa i puro de ZP amb els etarres etc etc...) era un recurs fàcil a la por, un vol de corbs disfressats de gavines.

I la nena-noia que, segons els populars s'havia de dir Victoria Esperanza, ha fugit cames ajudeu-me abandonant a Rajoy al carrer Genova, la seu del PP on uns i altres comencen a esmolar les eines per la dura batalla que s'apropa: la substitució del líder dels conservadors.

Si això fos una pel·lícula, veuríem a la jova protagonista abandonant l'escena del proper magnicidi mentre a la banda sonora escoltaríem els clams que han fet avui els dos gurus mediàtics de la dreta espanyola. A Pedro J acusant Rajoy de manca de carisma , reclamant al PP “una renovación de sus mensajes, de su imagen y de su liderazgo” i preguntant en una enquesta als lectors si ha arribat l'hora de fotre una puntada de peu al líder popular. I a Jiménez Losantos llepant-se la ferida - “Es verdad que esto es una basura, un horror, pero hay medio país que no es basura y no es horror”- invocant l'esperit de resistència d' Agustina de Aragón - “Nunca entrareis en Zaragoza”-, de Numancia i de Sagunto - “diran ustedes que acabaron muy mal, pues peor estaban en Cádiz y resistieron”- i dient que després de patir una derrota, un no pot sortir corrents (“no es que yo diga que Mariano Rajoy esté pensando en salir corriendo. Lo que veo es gente que tiene ganas de empujarle...").

¿S'ha fet socialista la nena de Rajoy fugint de la bilis?. Doncs podria ser que sí i que ara, en lloc de Victoria Esperanza, és digui Buena Suerte.

• Arxiu sonor: La prèdica d'avui de Federico Jiménez Losantos a La Mañana de la COPE

• L'opinió de la premsa conservadora sobre el lideratge de Rajoy

• L'anunci de la campanya de Hillary Clinton
  

Vídeo: programa televisiu amb declaracions de "la nena de Hillary"

Gràfic: els resultats de les eleccions al Congrés. /El Punt

"La niña de Rajoy" no s'ha de dir Victòria

| View | Upload your own

L'interrogant de la jornada: Si “la niña de Rajoy” fos major d'edat, a qui votaria avui?.

¿Donaria el seu juvenil i impetuós suport a la dreta o fugiria a corre-cuita i aterrida d'aquell líder que diu tenir-la “en el cap, en el sentiment i en el cor” i que li promet que podrà passejar per el món sense complexes perquè sabrà idiomes?

¿Seria -com ha profetitzat Llamazares- “una nena pija que ha nascut i viu entre cotó, que estudia a la universitat privada i que no té dificultats per trobar lloc de treball, mentre les altres nenes seran discriminades per Rajoy”?

O aquella altra criatura que, segons va dir Alfonso Guerra, es troba en situació de recerca i captura: “Es busca a una nena, porta un bonobus, l'acompanya un avi jubilat d'Endesa amb una petita pensió. Ella respon al nom d'Esperanza, i a ell li diuen Globus Punxat. Els seus pares, Mariano i José Mari, preguen que qui la vegi truqui a la seva casa, domicili en el carrer Conferència Episcopal, número 1. Amén.”

Com Zapatero, desitjo que “la niña de Rajoy” sigui feliç, però, contràriament al que va afirmar l'alcaldessa popular de València, Rita Barberá, espero que no neixi avui i que els seus creadors de la dreta més rància no li posin el nom de Victòria. Ni ella ni la resta de joves que s'estrenen en això de la democràcia es mereixerien un càstig de quatre anys com aquest.

A dalt us deixo un recull d'acudits sobre “la niña”que he seleccionat d'entre els que han estat publicats a la premsa catalana i espanyola i a sota un parell de vídeos fets amb una certa mala llet.

ETA trenca la campanya

ETA ha posat punt final dolorós a la campanya electoral de la manera en què ho sap fer: a sang i a foc i contra un objectiu fàcil, sense escorta i sense càrrec institucional ni polític. L'exregidor socialista d'Arrasate Isaías Carrasco era una persona normal -un cobrador de peatge d'autopistes- que en una etapa de la seva vida havia treballat pel seu poble des d'una sigla política. I és en la decisió dels etarres de convertir en objectiu aquesta normalitat on el terror agafa la seva major dimensió. El missatge d'ETA ha tornat a ser clar: tothom que tingui o hagi tingut relació amb determinats partits, independentment del lloc que ocupin o hagin ocupat, pot ser víctima potencial d'això que alguns encara s'atreveixen a anomenar lluita armada.

Amb l'assassinat d'Isaías Carrasco, ETA ha volgut demostrar que pot incidir en el procés electoral. Li ha tocat a aquest treballador d'Arrasate com li podia haver tocat a qualsevol de les moltíssimes persones que al llarg de la geografia de l'estat espanyol tenen ho han tingut algun compromís polític o administratiu. Des dels càrrecs més alts fins als més modestos, des dels ciutadans que han fet de la política o de la seguretat pública la seva professió fins aquells treballadors, com el veí d'Arrasate, que, com a militant de base socialista i regidor va dedicar hores i més hores a l'Ajuntament.

Era més que previsible que ETA intentaria irrompre a la campanya. El ministeri de l'Interior tenia activat des de feia dies l'estat d'alerta màxima i, com es fa habitualment en els diaris amb els personatges famosos d'edat d'avançada, ja hi havia una necrològica escrita en la qual només hi mancava posar nom i cognoms. Pot semblar fatalista però el comportament dels terroristes en època electoral acostuma a ser força previsible.

Podien haver escollit entre una víctima socialista o una vinculada al Partit Popular. En els dos àmbits ideològics segur que hi ha molta gent indefensa, entre altres raons perquè és impossible posar guardaespatlles a tothom quan l'arma de l'executor (estem parlant d'una simple i freda execució) apunta cap a un univers tan ampli de possibles víctimes.

¿Per quina raó ETA ha optat per assassinar a un militant socialista i de la UGT resident en un municipi com Arrasate amb alcaldessa d'ANB?

Fa de mal dir les intencions que poden circular per l'interior d'una ment criminal però la interpretació més directa porta a entendre els fets d'ahir com una revenja contra Zapatero per la ruptura del diàleg i per l'empresonament de la Mesa Nacional de Batasuna.

En tot cas, l'atemptat tindrà una incidència en els resultats electorals: és més que probable que la consigna expressada ahir per alguns dirigents polítics de combatre les bales amb la força dels vots sigui ben acollida i posada en pràctica diumenge per la ciutadania. Els votants convençuts no variaran l'orientació del seu vot, però molts dels que haurien estat abstencionistes aniran a la cita amb les urnes commocionats per l'assassinat. I, per cru que sigui dir-ho, és probable que el sentiment de solidaritat acabi beneficiant al PSOE.

Si el resultat final és molt favorable a Zapatero sempre hi haurà veus que ho atribuiran a ETA, de la mateixa manera que quatre anys enrere ho van atribuir als atemptats de Madrid. Els sectors més durs de la dreta mediàtica i política tindran una excusa per continuar infravalorant l'autoritat democràtica del govern socialista i en algun cau fosc de ves a saber on la direcció etarra es fregarà les mans.



Foto: El president de la Junta d'Andalusia Manuel Chaves comunica a Zapatero l'atemptat durant un acte electoral a Málaga. / Efe

Una llei electoral que s'ha de canviar

Molt bona la jugada del Grupo Z publicant en El Periòdic d'Andorra els sondejos que no es poden difondre aquí. La Llei Electoral del 1985 prohibeix en el seu article 69.7 la publicació i difusió d'enquestes durant els cinc dies anteriors a la jornada electoral. Però feta la llei feta la trampa. El Grupo Z ha aprofitat que és propietari del diari del país veí per difondre fins a dissabte en aquest mitjà un sondeig diari realitzat per l'empresa catalana Gesop. El Periódico de Catalunya dedica tota la seva portada d'avui a informar que els sondejos que no es poden veure a l'estat espanyol són visibles a la web d'El Periòdic d'Andorra i inclou un editorial reclamant una modificació de la normativa electoral.

Per la seva part, l'edició digital d'El Mundo afegeix un enllaç cap a una enquesta realitzada per l'empresa espanyola Sigma Dos per The Times.

El sondeig d'El Periòdic d'Andorra dona una avantatge de 3,4 punts al PSOE front al PP en la intenció de vot mentre que en el del diari britànic el resultat favorable als socialistes és encara superior, situant-se en 3,8 punts.

Independentment de la fiabilitat que puguin tenir aquests estudis demoscòpics i de la intencionalitat política que hi volen veure alguns, la iniciativa del Grupo Z i l'enquesta de The Times (amb la participació o no d'El Mundo), han posat damunt la taula la necessitat d'actualitzar una llei electoral aprovada fa 23 anys. L'existència d'internet ha trencat moltes barreres canviant radicalment els àmbits de difusió de la informació però encara que no existís la xarxa, quina autoritat s'atrevirà a impedir l'entrada a territori espanyol de l'edició en paper de The Times que inclou el sondeig? Prohibirà la Junta Electoral que la resta de mitjans de l'estat espanyol recullin els resultats de les enquestes fetes fora de termini legal?

L'article que prohibeix la publicació i difusió d'enquestes durant els cinc dies anteriors als comicis va ser aprovat l'any 1985 en considerar que en una democràcia jova els sondejos poden comportar modificacions en la intenció de vot dels electors. Aquest és precisament l'objectiu teòric de les campanyes del partits i en canvi, amb l'excepció de la jornada de reflexió, no hi ha cap article de la normativa electoral que impedeixi fer mítings o difondre anuncis pels mitjans públics i privats. Així mateix, tampoc es prohibeix a les forces polítiques o a qualsevol entitat del caire que sigui encarregar en el tram final de la campanya la realització d'enquestes sempre i quan no es difonguin, amb la qual cosa la mateixa llei vulnera el dret a la informació de l'opinió pública.

Què es fa en altres països?

Hi ha diferents models. A Itàlia està prohibida la publicació i difusió dels resultats dels sondejos durant els 15 dies anteriors als comicis, una mesura que no afecta als estudis online, mentre que en els Estats Units no hi ha cap mena de limitació, a França es poden publicar fins un dia abans de la jornada electoral i a Gran Bretanya no hi ha cap norma legal que ho reguli però els mitjans de comunicació apliquen un pacte deontològic segons el qual no es difonen enquestes els darrers dies de la campanya.

En tot cas, com s'ha vist ara, l'existència d'internet fa inútil i absurd intentar posar tanques en els immensos i globalitzats prats de la informació. I quan una llei no es pot fer complir perd tot el seu sentit i s'hauria de modificar o anular per obsoleta.

Eva es despulla

Eva se desnuda #8: topless sin censura
by evasedesnuda

Un dels blogs més curiosos que han nascut durant aquesta campanya electoral porta per títol “Eva se desnuda”. La seva autora, Eva Ros es presenta com a estudiant de Ciències Polítiques i protagonitza un suggerent striptease de protesta contra la manera d'actuar dels candidats. Eva té gravat un vídeo durant el qual es va traient peces de roba fins a quedar despilotada, però en lloc de penjar-lo complert en el blog ho va fent per capítols seguint un criteri prèviament establert. Així, per exemple, és treu una peça si un polític es retracta d'alguna cosa que va dir en el passat o si un partit fa una promesa enganyosa. La normativa preveu que només es traurà tres peces per dia, una mesura prudent per prevenir la possibilitat, coneixent com funciona el circ polític, de quedar en pilotes a mitja campanya.

El blog va entrar en funcionament el 27 de febrer i en aquests moments la seva protagonista ja apareix en topless (veieu el vídeo de dalt). Resten quatre dies de campanya i Eva ha obert una enquesta preguntant als visitants del blog si volen que arribi fins el final i s'acabi traient el tanga. No cal dir quina és l'opinió majoritària.

L'únic dubte és saber si el moment culminant es produirà abans o després del 9-M. Durant el segon debat entre Zapatero i Rajoy ja hi han hagut motius per veure més detalls de l'atractiu físic d'aquesta activista de la xarxa, però segurament serà a la nit electoral, quan tots els polítics troben arguments reals o ficticis per declarar-se d'una manera o altra guanyadors, l'instant precís per fer caure la darrera peça.

El llit de Rajoy

Tal i com va succeir la setmana passada després del primer debat, els sondejos han tornat a coronar Zapatero com a guanyador del segon i darrer cara a cara televisiu celebrat ahir al vespre. Aquesta vegada s'ha vist a un presidenciable socialista amb el discurs posat en el futur, presentant les propostes per a la propera legislatura, però amb la pólvora dialèctica suficient per respondre amb més contundència que a l'anterior debat als atacs del candidat del PP.

Per la seva part, Mariano Rajoy ha aparegut més tranquil que el primer dia i parlant amb major convenciment argumentatiu dels temes que tant agraden a la penya política i mediàtica conservadora: ETA, la nació espanyola, el “perill” de la immigració i la “persecució” del castellà a Catalunya (allò que fins i tot la seva cap de llista per Barcelona, Dolors Nadal, ha negat).

Incapaç de seduir amb un missatge optimista als votants no convençuts, Rajoy s'ha mostrat tan mancat de propostes de futur i tan entregat a la crítica del passat que probablement serà, quatre anys més, un excel·lent cap de l'oposició. Suposant, això sí, que doña Cuaresma, “la del gesto agrio”, Pedro J i el locutor estrella dels bisbes no li facin el llit, que tot pot passar a la vinya del Senyor quan comencin a volar punyals.

Foto: Zapatero y Rajoy saludant-se abans del debat davant de la moderadora, la periodista Olga Viza. / Efe

La fórmula "Zapajoy"

La portada del Ciberpaís sintetitzava ahir en un fotomuntatge la imatge de la gran coalició, l'hipotètic pacte de govern entre el PSOE i el PP que, ben segur, es passeja com un monstre terrorífic per les fosques cantonades del malson de totes les terceres forces que aspiren a ser imprescindibles a partir del 9-M.

Zapajoy, l'imaginari líder parit a l'ordinador per Antonio Espejo, té ulls de Zapatero i boca i barba de Rajoy, però no queda clar quin sistema neuronal domina la criatura, què pensa de la immigració, de les víctimes del terrorisme, de l'Espanya plural o de la mítica nena a qui el líder del Partit Popular pretén garantir un futur de somni.

Patxo Unzueta, a El País, feia ahir càbales sobre el marge de maniobra del PP i el PSOE després de la nit electoral: «Si guanyés el PP i no pogués formar govern, seria políticament molt arriscat que els socialistes ho intentessin en segona instància, pactant amb els nacionalistes. En aquesta hipòtesi, tal vegada seria més prudent un acord entre els dos grans partits. Com a mínim, no descartar aquesta possibilitat a l'hora de negociar amb els nacionalistes.»

O sigui que la fórmula Zapajoy segueix entrant a les travesses polítiques encara que el monstre sigui de curt recorregut i amb previsibles tendències autodestructives.

• Article complert publicat avui en El Punt: «Zapajoy», la criatura del malson

Repassant la lliçó

Els estrategues del PSOE i del PP donen una gran importància al segon debat televisiu que protagonitzaran Zapatero i Rajoy dilluns vinent. Per això, els equips respectius estan treballant de valent per preparar els missatges que s'han de transmetre a l'audiència. Però per fer-ho amb la màxima eficàcia i per poder corregir errors, necessiten treballar directament amb cada líder. Els dimarts ja es va fer públic que Zapatero es reservaria, enmig de l'atapeïda agenda electoral, algun matí o tarda per reunir-se amb els seus assessors. En el PP, en canvi, han adoptat la mateixa decisió però ho han volgut portar d'una manera més discreta per donar la sensació que Rajoy (malgrat el que diuen les enquestes) està satisfet del primer debat i no necessita repassar la lliçó a darrera hora com si fos un mal estudiant.

Ahir, el líder del PP canari José Manuel Soria va compartir míting amb Rajoy a Santa Cruz de Tenerife i quan li va tocar fer el discurs s'hi va voler lluir atacant de valent a Zapatero: "N'hi ha un per allà que ha suspès dos o tres actes, però no pas per anar a la platja, els ha suspès perquè ha d'estudiar. El que un no ha estudiat en quatre anys – va afegir- no ho pot aprendre en quatre dies".

I es va quedar ben satisfet abans de saber, com ja coneixien els periodistes, que el seu admirat Rajoy havia decidit, des de dimarts, no assistir a dos actes per repassar la lliçó.

A hores d'ara el Partit Popular encara no ha comunicat quants mesos o anys es passarà José Manuel Soria castigat de cara a la paret.


Foto: José Manuel Soria durant un acte del PP.

Un debat encotillat

Totes les enquestes d'opinió han donat a Zapatero com a guanyador del cara a cara d'ahir amb Rajoy, un debat seguit per uns tretze milions d'espectadors. Al president socialista se'l va veure més còmode davant les càmeres de televisió, mentre que el candidat popular va aparèixer tens, amb l'americana d'una talla aparentment massa petita i sense cordar, amb el rostre congestionat i amb uns ulls que de cop i volta s'obrien com a plats i altres vegades miraven nerviosament cap a l'esquerra, fora de pantalla, a la recerca del temps que marcava un cronòmetre .

Inicialment, al líder del PP se li notava una certa por escènica que poc a poc, coincidint amb els moments del debat en què va aconseguir posar a Zapatero a la defensiva, va anar substituint per una major seguretat traduïda en un to agressiu marca de la casa.

Noranta minuts de debat donen per molt però en aquest cas ha pesat massa l'estructura encotillada exigida pels dos partits que, per no deixar res a l'atzar no confien ni tan sols en l'espontaneïtat del seu candidat. Tot, inclosa la temperatura del local -21 graus- , els colors del decorat i l'alçada dels seients, va haver de ser pactat com si uns i altres estiguessin aprovant les clàusules d'una fusió empresarial. I en aquest context, al moderador Manuel Campo Vidal només li va quedar la funció de fer complir el dictat del cronòmetre i de donar entrada als diferents blocs, al llarg dels quals Zapatero i Rajoy van anar colant les idees-força, les frases tantes vegades ja escoltades, sense gairebé sortir del guió preestablert pels seus respectius equips. Uns conceptes més de passat que de futur, aptes per ser aplaudits per les respectives parròquies però que difícilment hauran fet canviar el sentit del vot.

En el fons, s'ha exportat al plató de televisió el rígid format parlamentari de cartró pedra en el qual neden, com peixos a l'aigua, els nostres polítics. Res a veure amb els debats a l'americana en els quals els candidats demòcrates a la Casa Blanca Hillary Clinton i Barack Obama estan mostrant les darreres setmanes un domini escènic i verbal ben allunyat del que aquí estem acostumats. Uns cara a cara davant el públic on sempre hi participen alguns periodistes que s'encarreguen, si convé, de tallar al polític i demanar-li que aclareixi a l'audiència aquella mitja veritat o aquell punt pel qual hi ha intentat passar de puntetes.

Aquí, Zapatero i Rajoy ens mostren gràfiques contradictòries i posen punt i final al cara a cara sense que els televidents puguin saber quina d'aquelles barres vermelles o blaves ha pujat o ha baixat per art de l'enginyeria política.

Clar que el primer debat televisat als Estats Units, que va enfrontar a Richard Nixon amb John F. Kennedy, va ser el 26 de setembre del 1960. I aquí, aquell any la Dictadura encara perseguia els darrers maquis eliminant a Quico Sabaté, detenia a un tal Jordi Pujol pels fets del Palau de la Música, substituïa a Luis Martínez de Galinsoga -el de "Todos los catalanes son una mierda"-per l'avi d'Aznar a la direcció de La Vanguardia Española i començava a posar en marxa TVE.

O sigui que com en tantes coses, amb aquesta també anem molt enrere.

Foto: José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i el moderador Manuel Campo Vidal en un moment del debat. / Efe

Un error amb moltes erres

Tots els llibres d'estil dels mitjans de comunicació preveuen l'existència de la fe d'errates per deixar constància dels errors comesos en anteriors edicions. El problema és quan l'errada es produeix a la mateixa fe d'errates, com és el cas d'aquest anunci publicat ahir a la plana 16 d'El País, en el qual els errors d'Alcampo tenen una erra de més...

Hem mirat i remirat però avui no sortia en el diari de Prisa cap fe d'errates sobre la desgraciada fe d'errates d'ahir. Algú deu haver pensat que és millor “no menearlo”...

El gos comptable de TV3

Es diu Miki, té cinc anys i és un gos de la Vall d'en Bas que sap “sumar”. El seu propietari, en David Dorca, l'ha portat a “El Club” de TV3 per mostrar les seves habilitats de comptable i realment aquest creuat de caniche ha fet tota una exhibició a base de lladrucs.

En el programa no han entrat en detalls sobre el procés d'aprenentatge seguit pel gos, però en tot cas, sigui quin sigui el truc, aquest vídeo és una autèntica perla per tots aquells a qui ens agraden els animals.

Amb la seva demostració d'intel·ligència, en Miki s'ha fet mereixedor de convertir-se en la mascota de TV3.

Losantos nuclear

Quin factor ocult va marcar el futur de Josep Piqué, Joan Saura i Federico Jiménez Losantos quan eren joves i revolucionaris?

Ens ho expliquen a "Polònia":

El meu virus mutant

Un refredat de proporcions colossals m'ha obligat els darrers dies a deixar quasi abandonat el blog. Un virus sortit de mare m'ha tingut (de fet encara em té) captiu i desarmat, amb el cos literalment fet pols, amb mal de coll, tos seca, nas gotejant, cap espès, calfreds, sudoracions i amb un fàstic terrible davant qualsevol cosa per menjar.

Mai fins ara m'havia trobat en una situació patètica com aquesta per una malaltia tan convencional. El metge, tot i haver-li estossegat involuntàriament a la cara, no n'ha fet gaire cas. Diu que la cosa ha de seguir el seu curs i que ja se sap que són episodis del temps. “I si no tens gana, no et preocupis. El cos és intel·ligent i sap el que ha de fer”, afegeix el bon doctor.

Parlant dels temps, aquesta diagnosi benigna i amable de la meva situació físicament catastròfica, m'ha fet pensar amb els meteoròlegs. Ja poden estar els rius secs i els pantans més buids que mai que ells es neguen sistemàticament a atribuir-ho al canvi climàtic. Científics com són, diuen que els manca una sèrie de dades més llarga per arribar a aquesta conclusió i que de períodes secs n'hi ha hagut i n'hi haurà molts al llarg de la història. També asseguren que la gent té una memòria molt curta en relació als fenòmens meteorològics i que el present sempre ens sembla més espectacular que qualsevol moment passat.

Els homes i les dones del temps tal vegada tenen raó, però després de la darrera estossegada seca he arribat a una conclusió: el virus que s'ha fet amo i senyor del meu cos és una mena d'alien fastigós, una mutació salvatge provocada sens dubte pel canvi climàtic. Prometo, a partir d'ara, perseverar en el reciclatge dels meus residus domèstics. Us ho juro.

Imatge: Ninot de peluix representant el virus del refredat. Via Uno que llega

Dret a vot per a tothom

«Aquí visc, aquí treballo, aquí pago impostos, aquí creixen els meus fills, aquí construeixo la nostra societat... On voto?»

Aquest és el lema de la campanya pel reconeixement del dret a vot de la població immigrada que ha posat en marxa, amb la col·laboració d'El Punt, la Coordinadora d'ONG Solidàries de les Comarques Gironines i l'Alt Maresme. Els cantants Gerard Quintana i Cris Juanico, el paleontòleg i codirector de les excavacions d'Atapuerca Eudald Carbonell, el mag Màgic Andreu, l'escriptora i diputada d'ERC, Maria Mercè Roca, el professor d’Història d’Àfrica a la UB, Jacint Creus, el president de Justícia i Pau de Barcelona, Arcadi Oliveres, la diputada del PSC al Parlament, Pia Bosch, el membre del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Joan Manuel del Pozo i les escriptores Assumpció Cantalozella i Núria Esponellà són algunes de les persones que participen activament a la campanya aportant la seva opinió favorable al dret al vot pels immigrants. Els textos complerts es poden llegir en aquest web de la Coordinadora, mentre que El Punt publica cada dia un resum de les diferents opinions.

La campanya és oberta a la participació de tothom, enviant un correu electrònic a l'adreça dretavot@solidaries.org.

Aquesta és la meva aportació:

Viuen als nostres pobles o ciutats. Paguen impostos i amb el seu treball, sovint dels de l'esglaó més baix reservat als nouvinguts, ajuden a construir la societat del present i la del futur. La dels seus països d'origen, amb les petites trameses que poden enviar-hi de tant en tant, i també la del nostre.

Són, però, ciutadans a mitges perquè se'ls nega el principi més bàsic recollit a la Declaració Universal del Drets Humans en el seu article primer: Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.

A les persones immigrades, com a la resta de ciutadans, se'ls exigeix que compleixin tots els deures però, al mateix temps, se'ls limita o impedeix del tot, segons quina sigui la seva procedència i l'àmbit de votació, l'exercici del dret a escollir a aquells que han de portar el timó del vaixell al qual hi anem uns i altres embarcats. Negant-los el dret al vot, condemnem als immigrants a no sortir a coberta i, mantenint-los en el gueto de la fosca bodega, com als antics esclaus, impedim la seva integració, promovem el racisme i la xenofòbia, alimentem rancúnies, donem ales a l'integrisme i, per acabar-ho d'arrodonir, ens condemnem a nosaltres mateixos traint la democràcia i fent de la nostra una societat encara més injusta.

Humor episcopal

La picabaralla entre la Conferencia Episcopal i el Govern socialista provocada per la declaració electoral -i electoralista, per no dir hipòcrita- dels bisbes ha estat font d'inspiració pels humoristes gràfics. Aquí teniu una selecció d'acudits que he recollit els darrers dies a la premsa catalana i espanyola.

| View | Upload your own

Cervellots

En el món hi ha gent ben rara i fins i tot n'hi ha de prematurament estranya. En el vídeo de dalt podeu veure una nena nordamericana que és un prodigi en geografia. És diu Lilly i l'agost de l'any passat, quan es van gravar aquestes imatges, tenia només 23 mesos i ja era capaç de localitzar en el mapa 80 països.

Quins seran a partir d'ara els següents passos dels seus orgullosos pares? Fer-li aprendre de memòria la situació dels països sense estat? Explotar la seva imaginació per aconseguir que ubiqui a l'atles mundial països inventats com Daltonia, Hyrule i Mordor? Matricular-la directament a la Facultat de Geografia? Fer que als seus dos anys i mig, l'encantadora criatura sigui promoguda a la direcció del National Geographic?

I parlant de gent estranya aquí sota en teniu un altre: un psicòleg i assessor d'empreses anomenat José Bono -res a veure amb l'exministre de Defensa i futurible president del Congrés- , un personatge que té per afició el càlcul mental. L'home, que ha aparegut aquesta setmana a TV3, és capaç de fer operacions matemàtiques amb més rapidesa que una calculadora convencional.

Un autèntic espectacle que causa vertigen als que encara comptem amb els dits, només sabem fer operacions mínimament complexes amb la calculadora de l'ordinador, mai hem entès perquè serveixen les integrals i, tips de rebre factures, la única relació que volem tenir amb les matemàtiques és la sèrie de televisió "Numb3rs".

L'humor dels carrils escanyats

Avui, en una entrevista a El Món a RAC1, el director del Servei Català de Trànsit, Josep Pérez Moya ha dit que la polèmica idea que va llançar fa uns dies d'estrènyer els carrils d'entrada i sortida de Barcelona només “era una reflexió a l’entorn de la velocitat i la seguretat; no hi ha cap proposta, cap idea concreta posada sobre la taula per debatre, ni tan sols la viabilitat; no hi ha res”.

Pérez Moya ha assegurat no haver-se sentit sol enmig de les crítiques - “he rebut quasi un centenar de mails, trucades i SMS d'ànims”- però ha lamentat que s'hagi anat “més enllà del que van ser les meves paraules”.

“No tinc sensació d'haver dit cap barbaritat”, ha assegurat el director del Servei Català de Trànsit, afegint que “no som gent estrafolària o rara”.

Tot i això, Pérez Moya ha reconegut que el tema permet fer molts acudits: “Entenc que es facin bromes i acudits perquè la cosa dona joc i hem de ser un país que hem de saber riure de determinades coses. En aquest sentit cap problema.”

Per a tant, tal i com ja vàrem fer en un post anterior, riem tot plegats una mica més, aquesta vegada amb les propostes dels carrils escanyats de “Polònia”.

Pesca electrònica

Uns estafadors han tingut a bé els darrers dies informar-me per correu electrònic que, per motius de seguretat, La Caixa ha actualitzat els seus servidors i que, clicant a un enllaç que em faciliten, he d'entrar al meu compte per “verificar” les dades personals.

Al final del missatge es pot llegir el següent:

"Le recordamos que últimamente se envian e-mails de falsa procedencia con fines fraudulentos y lucrativos. Por favor nunca ponga los datos de su tarjeta bancaria en un mail y siempre compruebe que la procedencia del mail es de seguridad@lacaixa.es "

No cal dir que els he fet cas i que he enviat els seus successius missatges al racó més fosc de la paperera.

Senyoretes okupant un anunci

Tot va succeir fa uns dies a la secció d'anuncis classificats d'un conegut diari. Un escamot de senyoretes de moral relaxada va abandonar la plana 41, territori de “plaer garantit”, i a tota velocitat va assaltar aquest anunci immobiliari de la plana 39 que portava per eslògan “Els nostres preus no t'espantaran. Tracte personalitzat”.

Pels lectors més crèduls, les exòtiques dames invasores (vuit d'elles eren xineses i japoneses) van donar més atractiu a aquesta promoció de pisos en el moment més indicat, just quan la crisi immobiliària està fent caure les vendes. En realitat, però, tot va ser culpa d'un personatge que abans se'n deia “follet de la impremta” i que ara, amb les noves tecnologies, ves a saber quin nom se li ha de donar.

Una vegada detectada la presència d'okupes, les forces d'ordre van actuar amb eficàcia deportant a les senyoretes que fumen cap a la seva subsecció de llums vermelles i gemecs forçats.

Dos dies més tard, l'anunci de la promoció de pisos va tornar a ser publicat lliure de dames i guardant les formes d'un sector econòmic que, encara que algunes persones -amb el cul socarrimat per les hipoteques- puguin pensar el contrari, no és, o això diuen, cap casa de barrets.

Gallardón amb humor

| View | Upload your own

El psicodrama polític viscut en el PP amb la negativa de Rajoy a acceptar Alberto Ruiz-Gallardón a la candidatura del PP a Madrid, té molts aspectes humorístics. A dalt hi trobareu els acudits que he seleccionat a partir dels que han estat publicats els darrers dies a diferents diaris catalans i espanyols.

I aquí sota us deixo un nou gag del programa de TV3 “Polònia”en el qual l'alcalde Ruiz-Gallardón i la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre canten una versió del “Tell me more” del musical “Grease”, recreant l'afer de la llista per les properes eleccions generals.