"A éstos no les meten 3"

“A éstos no les meten 3”, titulava ahir a tota plana el diari Marca recordant la golejada patida pel Real Madrid el 13 de setembre de l'any passat en el mateix camp del Lió.

Doncs bé, tenien raó. N'han encaixat només 2.

Com titula avui El 9 Esportiu, “El Madrid 'millora'”.

A can Marca, com a la resta de la premsa esportiva madrilenya, el 2-0 els ha fet entrar en fase depressiva. “Otra vez lo de siempre NO por favor”, lamenta el diari amb gran desplegament tipogràfic, afegint que a la seva estrena a la Champions, el Madrid no ha mostrat “ni carácter, ni orden, ni garra, ni fútbol”. Res de res.

Per la seva part, As ho resumeix així: “Suspenso al plan Capello”.

Només els falta a uns i altres reclamar el fitxatge d'un brasiler espavilat, el recull-pilotes que en un torneig de Sao Paulo ha aconseguit fer pujar al marcador com a gol una bola que ell mateix va llançar a la xarxa. (Aquí teniu el vídeo)

I és que els savis en això del futbol asseguren que els blancs, sense idees i amb una defensa que feia aigües, no semblaven, per no semblar, ni un equip del famós entrenador italià.

Mentrestant a can Barça tot són flors i violes (creuem els dits). Després del 5-0 de dimarts contra el Levski Sofía, ara resulta que la Unicef ha guanyat el premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia. És a dir que la suor blaugrana, quatrebarrada / internacional i republicana d'Eto'o, Ronaldinho, Puyol i companyia impregnarà no tan sols el logo de l'organització humanitària de Nacions Unides sinó també tot un premi coronat i borbònic, mentre que el Madrid, que es diu Real, s'ha de conformar amb la vulgaritat d'anunciar telèfons mòbils a la seva samarreta. Coses del marquèting.

En tot cas, pels fòrums d'internet ja hi ha qui diu que el jurat del Premi Príncep d'Astúries és controlat i manipulat pels catalans. La paranoia d'alguns és capaç d'alçar, fins i tot damunt la gespa, la teoria de la confabulació més extravagant.

Xuletes electròniques

Amb l'inici del nou curs escolar, s'han obert altre cop les aules de les escoles i instituts, l'escenari del molt noble i antic art de copiar. Queden força dies pels primers examens, però qui més qui menys, amb les noves lliçons, començarà a rumiar les tècniques més efectives per no haver d'aprendre's de memòria la Generació del 27, la Llei de Newton o ves a saber quina formula matemàtica o química.

En la meva època d'estudiant, allà per l'era quaternària, escriviem les xuletes amb l'entranyable Bic naranja, Bic cristal, dos escrituras a elegir. Després va arribar la revolució dels PC i el personal va substituir el boli pel Word de l'amic Finestres, confeccionant la xuleta amb el cos més petit possible i la família de lletres més clara.

Amb el pas del temps, la cosa s'ha anat sofisticant fins el punt que ara els estudiants ja tenen a la seva disposició programes gratuïts com el Chuletas v4, que permet, entre moltes altres coses, dissenyar, editar, comprimir i imprimir els microapunts a una o dues cares, insertar-hi formules matemàtiques i utilitzar tota mena de formats de text (negretes, cursives, paraules subratllades etc.).

Però fins i tot, pels mandrosos que no vulguin perdre el temps instal·lant el programa, existeix una opció online anomenada Xuletas que, mitjançant una editora, fa el mateix i penja el resultat final en una base de dades a internet, on les xuletes, classificades per matèries i per cursos, queden a disposició de qui se les vulgui imprimir i utilitzar.

El projecte és en fase beta i encara no hi ha gaire material, però és més que probable que ben aviat aquest arxiu sigui visitat per molts estudiants com ja està succeint amb la web d'apunts El Rincón del vago que, per cert, disposa també d'una secció dedicada a les tècniques del bon copiar i una altra amb anècdotes enviades pels copions.

En tot cas, l'ús de xuletes fetes per una altra persona estalvia temps i energies, però fa perdre aquella gran avantatge que tenen els autors del gènere del microapunts: l'esforç que han d'abocar en entendre i resumir el tema fa que sovint acabin aprenen la lliçó que pretenien estalviar-se empollar.

El Bic, doncs, ha passat a la història i els estudiants d'avui dia utilitzen serveis i programes com els que he comentat, per no parlar d'altres tècniques més sofisticades, més pròpies de l'espionatge, com ara els sistemes electrònics que permeten comunicar amb un col·lega situat a l'exterior de l'aula.

En un atac de nostàlgia m'he imprès un microapunt de literatura castellana dipositat per un tal Koronas a l'arxiu de Xuletas. Consisteix en un llistat d'autors i obres del Modernisme i de la Generació del 27. El paper fa 8 centímetres d'alt per 4 d'ample i el cos de lletra és tan petit que per poder-lo llegir necessito posar-me les olleres. L'edat, amb la seva conseqüència immediata, la vista cansada, no perdonen i, com era d'esperar, l'intent de regressió infantil ha estat un frustrant i rotund fracàs, un cop baix que superaré bevent un whisky a la salut dels professors que un dia ja llunyà intentaven controlar que no copiés.

De La Palma a sant tornem-hi

Després d'uns dies amb el Diari de l'Absurd en repòs per allò de les vacances, tornem a posar en marxa la tasca de treure punxa al llapis de l'actualitat. He fet una estada a La Palma, l'illa més nord occidental de l'arxipèlag canari. La influencia directa dels alisis, amb la seva pluja i humitat, la manté vestida d'un paisatge verd de boscos frondosos i productius plataners. La Caldera de Taburiente, amb 8 quilòmetres de diàmetre, 20 de circumferència i amb una alçada que a l'observatori astrofísic del Roque de los Muchachos supera els 2.400 metres, marca tota l'orografia d'un territori farcit de volcans i considerat com l'illa que té les majors alçades del món en relació a la seva superfície (706 quilòmetres quadrats).

El turisme, basicament alemany i espanyol, encara no ha assaltat de manera contundent La Palma , que té el 35 per cent de la seva superfície protegida per una vintena d'espais naturals i és el destí de molts visitants que hi van a fer senderisme aprofitant una extensa i atractiva xarxa de camins.

L'excursionista pot sortir de bon matí i passar tot el dia a la muntanya fent recorreguts tant recomanables com el dels manantials de Marcos i de Cordero.

La ruta és la següent: trasllat amb 4x4 fins a la Casa del Monte, en el Lomo del Valle Grande, a 1.300 metres d'alçada; a continuació recorregut a peu per un sender que segueix, vorejant acantilats, el traçat del canal de l'aigua i que compta amb tretze túnels molt estrets pels quals només hi pot passar una persona (cal anar ben calçat, portar llanterna, vigilar els cops al cap si no es compta amb la protecció d'un casc i incloure a la motxilla un xubasquero ja que en un dels túnels l'aigua cau a dojo); una vegada superat aquest tram, s'arriba als Nacientes de Marcos i de Cordero, considerats els manantials naturals més importants de Canàries; el recorregut segueix per l'interior del magnífic bosc de laurisilva de Los Tilos, declarat Reserva de la Biosfera l'any 1983; es baixa pel barranc i finalment es segueix un camí que ens portarà fins a l'àrea recreativa de Los Tilos, on hi trobarem un centre d'informació i un restaurant per matar la gana.

La paradoxa del turisme ecològic és que després de cinc o sis hores de caminada, arribes cansat a l'habitació de l'hotel d'una important cadena i et trobes el següent missatge damunt el televisor:

“La cena puede ser la culminación de un día feliz, todos a su alrededor apreciarán su elegancia”

Una manera com un altra de dir-te que no vagis amb xiruques o amb vestit de bany a sopar a un buffet lliure atapeït de gent afamada i acalorada per la manca d'aire condicionat. Naturalment, tothom vesteix com vol que, per alguna cosa, el client sempre té la raó.

La història de les illes Canàries, i més concretament de La Palma, té episodis que fan pensar amb el descobriment i la conquesta d'Amèrica i amb les aventures del Far West. A l'època dels guanches auarites (els antics palmeros), l'illa estava dividida en dotze reialmes. El 1492, després del fracàs d'anteriors intents de conquesta, una expedició castellana dirigida per Alonso Fernández de Lugo va desembarcar a Tazacorte i va sotmetre a tots els auarites excepte als que habitaven al regne d'Aceró, a la Caldera de Taburiente. La resistència dels guanches dirigits pel seu cap Tanausú i la difícil orografia de la zona van impedir l'entrada dels castellans. Finalment, Fernández de Lugo va convocar Tanausú a una reunió per arribar a un pacte entre cavallers i el rei palmero, que havia confiat en la paraula del conqueridor, va ser agafat presoner en una emboscada i més tard es va deixar morir en vaga de fam mentre el traslladaven en vaixell cap a la península. D'aquesta manera es va acabar la història dels auarites i La Palma, per les seves possibilitats de riquesa, va començar a atraure nous pobladors castellans, catalans, mallorquins, portuguesos, flamencs, italians etc. fins que la seva capital, Santa Cruz, es va convertir en un port important a la Carrera d'Indies.

Simultàniament i per evitar insurreccions, els Reis Catòlics van ordenar el trasllat a Amèrica de bon nombre de natius guanches que treballarien a les plantacions de canya de sucre. Així mateix, en els següents segles serien molts els palmeros que, com la resta de canaris, creuarien l'Atlàntic per intentar fer fortuna a les colònies del Carib i especialment a Cuba.

Aquest anar i venir històric no segueix ara a La Palma el mateix ritme que a la resta de les Canàries. En aquesta illa hi ha molts alemanys però no hi ha arribat encara cap cayuco procedent de Senegal. La seva situació geogràfica fa que el drama de l'emigració africana es quedi a la resta d'illes més properes al continent.

Parlant d'anades i tornades, el viatge el fem amb un avió d'Air Plus Comet, un bimotor McDonnell MD-88 amb l'espai mínim entre seient i seient i amb una tripulació d'aspecte nòrdic que em fa pensar en un peculiar incident registrat aquest agost quan un avió de la companyia sueca Nòrdic Airways, llogat per Spanair, i procedent de Barcelona, es va confondre de destí i en lloc d'aterrar a Santiago de Compostela ho va fer ni més ni menys que a Sevilla.

Per sort, la nostra tripulació no ha perdut el rumb i el pilot no ha quedat tancat al lavabo, que aquesta també és una cosa que passa en determinats vols.

I ara, sant tornem-hi que el curs polític ha tornat a arrencar. Mentre l'alcaldable convergent de Barcelona, Xavier Trias torna a treure a passejar la seva enigmàtica poma, que ningú sap quin significat té, a l'alcalde Joan Clos, alies “Més millor”, li han aplicat allò de la puntada de peu cap a munt i l'han fet ministre d'Indústria, Comerç i Turisme en substitució de José Montilla, per allò de les enquestes negatives i de la quota catalana en el Govern central. Ahir divendres, Clos ja va protagonitzar el seu primer lapsus prometent el càrrec com a “ministre de Justícia (sic), Comerç i Turisme”, un ministeri del tot impensable. I ho va fer (veieu el vídeo) davant l'autèntic ministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, a qui ben aviat tindrem fora del gabinet de Zapatero i encapçalant la candidatura socialista a les eleccions autonòmiques canàries.

Per la seva part, Diana Garrigosa ha trencat amb la seva discreció habitual (res a veure amb la Marta Ferrusola) i ha enviat a pastar fang el PSC, el partit que encara presideix, és un dir, el seu marit, el president Maragall.

I com que ja estem a setembre, el mes de les col·leccions, dels cursets i dels bons propòsits, els humoristes malèvols fan córrer que el PSC ha llogat els serveis d'un dels guionistes de Buenafuente per allò d'injectar més marxeta al presidenciable Montilla. A Minoria Absoluta ja han escollit una cançó folklòrica veneçolana com a banda sonora del candidat socialista:

Dicen que Montilla viene,

dicen que Montilla va,

yo digo que eso es mentira

porque yo vengó de allá

Fotos:

1) Un dels telescopis del Roque de los Muchachos (Toni Dalmau)

2) Baixada pel barranc del Bosque de los Tilos (T. Dalmau)

3) Un llangardaix del volcà San Antonio, a Fuencaliente (T. Dalmau)

Prohibit el fum d'atrezzo

L'actor Mel Smith, a la foto de la dreta, que interpreta el paper de Winston Churchill en una obra representada en el Festival d'Edimburg, no ha pogut encendre un havà a l'escenari perquè la normativa antitabac escocesa impedeix taxativament fumar en qualsevol local públic.

La força de la llei ha convertit doncs en no fumador a un personatge històric que, tant en temps de guerra com de pau, apareixia sempre a l'escena pública amb un cigar a la boca. A Mel Smith li ha tocat construir una nova imatge de l'exprimer ministre britànic allunyada de l'imaginari popular, una tasca tant complicada com ho seria representar a Sherlock Holmes sense pipa o al Quixot sense llança.

Comentant l'afer amb l'amic Xavier Theros, antropòleg, traductor, autor de diversos llibres i home d'escena amb el soci Rafael Metlikovez a “Accidents Polipoètics”, em recorda que a les darreres aventures de Sherlock Holmes, el famós detectiu ja no s'injectava ni morfina ni cocaïna, substància , aquesta darrera, consumida pel propi Sir Arthur Conan Doyle. En un fragment d'”El signe dels quatre”, novel·la publicada el 1890, el Dr. Watson ja advertia al detectiu del risc que suposa el consum d'aquestes drogues.

Amb el pas del temps, Sherlock Holmes es va convertir en políticament correcte i va deixar d'aparèixer, davant la seva nombrosa legió d'admiradors, amb la injecció a la ma, tot i que va continuar fumant amb pipa.

El fum característic de Holmes i que ara li han censurat a l'Smith / Churchill, ha acompanyat durant molts anys de la seva vida a Fidel Castro fins el punt que la CIA tenia el pla d'eliminar-lo posant-li verí dins un havà. Una altra vegada, algú va proposar sense èxit impregnar amb LSD un cigar que el mandatari cubà havia de fumar durant una entrevista per televisió. La intenció d'aquest estrambòtic pla era provocar-li un incontrolable esclat de riure en directe, fent-lo caure en el més absolut dels ridículs. El projecte no va anar més enllà del paper i Castro va continuar gaudint tranquil·lament dels havans fins que els seus metges li van prohibir per qüestions de salut. Tot i això, posteriorment, no va dubtar en aparèixer diverses vegades amb un cigar apagat a la boca per promoure cap a l'exterior uns dels principals productes cubans.

El Churchill del Festival d'Edimburg no ha estat l'únic aquest estiu en ser víctima de la guerra contra el tabac. A Gran Bretanya, el canal de televisió infantil Boomerang, propietat del grup Turner, ha anunciat que retallarà dues escenes de la sèrie de dibuixos animats Tom i Jerry. En una d'elles, el gat Tom intenta seduir a una gata fent una cigarreta i en una altra, Tom juga un partit de tennis amb un rival que s'està fumant un havà. El canal televisiu ha fet cas a la queixa d'un espectador que s'ha anat a fitxar amb el contingut d'uns capítols realitzats, ni més ni menys, que els anys 1949 i 1950.

Si la cosa segueix així, filant tan prim, hi haurà molta feina per esmolar les estisores implacables i políticament correctes dels censors.

La Generalitat canvia de calendari

La Generalitat va publicar dimecres passat en els diaris que es distribueixen a Catalunya, un anunci a tota plana i en color recordant que aquest dia entrava en vigor el nou Estatut, el text que segons el president Maragall fa que Catalunya sigui el territori sense estat més autònom d'Europa.

“Avui comença el nou Estatut”deia l'anunci publicat, recordem-ho, el dimecres 9 d'agost i afegia el següent: “Dijous 9 d'agost de 2006. Guardeu aquest dia a la memòria. Perquè avui entre en vigor el nou Estatut de Catalunya...”.

D'acord que l'agost, amb la barreja de calor i vacances, és el període de l'any mes idoni per no saber ni a quin dia vius, però gastar-se la pasta gansa en els diaris convertint el dimecres 9 d'agost en dijous i a més reclamar que els catalans guardin aquest dia a la memòria, no deixa de tenir el seu mèrit i planteja alguns interrogants:

Algú a la Generalitat ha optat per oblidar el 2006, “annus horribilis” de la política catalana, i ja treballa amb el calendari del 2007, l'any en que efectivament el 9 d'agost serà un dijous?.

Què dirà l'anunci de l'any vinent? “Divendres 9 d'agost de 2007. Guardeu aquest dia a la memòria. Perquè avui fa un any que va entrar en vigor el nou Estatut de Catalunya”?.

Serà també el 2007 un altre any horrible per oblidar?

N'hi haurà prou, per avançar en el túnel del temps, el gest de canviar, en ple mes d'agost i en un despatx de la Generalitat, el calendari d'un any pel de l'any vinent?.

I si tantes ganes hi ha en fugir d'un any, la pregunta és clau: ens atorga l'Estatut prou poders als catalans per convertir la data del 9 d'agost en Cap d'Any?

A "Minoria Absoluta" ja és Nadal

El programa “Minoria Absoluta” de RAC1 porta camí de convertir-se en el Mr. Bean de la radiodifusió catalana. Si TV3 ha repetit mil vegades els capítols protagonitzats per Rowan Atkinson fins el punt que l'audiència televisiva se'ls sap de memòria, aviat succeirà el mateix amb el divertit i imprescindible programa radiofònic de Toni Soler, Queco Novell i companyia. A l'agost, aquesta troupe d'humoristes polítics han tocat el dos per gaudir d'unes merescudes vacances, però el programadors de l'emissora del Grupo Godó, en lloc de cobrir l'horari estrella de dotze a una de la tarda amb un nou programa, han optat per reemetre “capítols” de “Minoria Absoluta” de la darrera temporada.

El resultat és ben estrany i fins un punt surrealista. Aquests dies poses la ràdio al migdia, sota un sol de justícia, i et surt en Toni Soler fotent conya sobre l'orgia de les compres nadalenques que acaba de començar, la proliferació d'individus disfressats de Pare Noel, la tortura impenitent de les nadales i el boicot contra el cava a les Espanyes en resposta a una perillosíssima reforma de l'Estatut que, segons RAC1, encara no ha estat aprovada.

Tot plegat resulta més absurd de matinada quan l'emissora reemet, com fa la resta de l'any, el programa de “Minoria Absoluta” del migdia. Per a tant, a aquella hora es pot escoltar la reemissió de la reemissió del programa de desembre. En definitiva, escola Mr. Bean en essència pura.

Algú pot pensar que al pic de l'estiu molts mitjans deixen mig baixades les persianes i que és normal que treballant sota mínims, els seus responsables optin per treure el màxim de suc als programes d'èxit. Aquest és sens dubte un argument de pes, però sona com a massa convencional si es parla de “Minoria Absoluta”. Estic convençut que en el punt més recondit de les neurones perverses d'en Soler, en Novell, en Lucas i en Morales s'hi ha cuinat una raó més convincent, més lligada a la realitat que ens toca patir als mortals en plena canícula.

Avui, caminant pel carrer, he vist un rètol publicitari que ha ferit les meves tradicionals conviccions antinadalenques. És el cartell que acompanya aquestes ratlles penosament malgirbades a causa de la sorpresa i el càstig emocional que acabo de patir. Mig Pare Noel, si, si, la meitat d'un personatge vestit de roig encès, ens planteja un dubte metafísic: “¿ Y si cae aquí el gordo de Navidad?”. La resposta és fàcil: “Ya hay Lotería de Navidad. No te vayas sin tu décimo”.

O sigui que aquest any, malgrat que s'han quedat definitivament sense el calb de la sort, els de Loterias y Apuestas del Estado segueixen confiant en que el personal sortirà de la platja i, en un atac d'optimisme, comprarà números de la Grossa. La visió d'aquest anunci i la notícia de que a Valoria la Buena, un poble de Valladolid, es van reunir dissabte passat dotze mil persones per tornar a celebrar el cap d'any en ple mes d'agost, em confirma que amb la reemissió del seu programa, els de Minoria Absoluta tenen un sentit de l'humor excels que toca, i molt, de peus a terra.

Bones Festes!

Afegitó pels escèptics: A Valoria la Buena es van consumir durant la farra de dissabte 10.000 llaunes de raïms de la sort, 1.200 ampolles de cava català i 200 barres de torró comprades previsorament el Nadal passat. I tot això sense escoltar el "Minoria Absoluta"!.

La torxa olímpica a l'Everest

El Comitè Organitzador dels Jocs de Pequin 2008 ha confirmat avui que la torxa olímpica pujarà a dalt de l'Everest. Serà doncs una etapa més, si voleu singular i excèntrica, en el llarg recorregut que farà el foc sagrat des de Grècia fins a la capital xinesa.

Els portaveus olímpics no han explicat, però, com s'ho faran els portadors de la torxa per mantenir encesa la flama a 8.844 metres d'alçada, on l'aire té una quantitat molt limitada d'oxigen.

Utilitzaran una torxa equipada amb bombones i respirador?.

Comptaran amb l'ajut de Chuck Norris, de qui la llegenda explica que ell sol va construir l'Everest utilitzant una galleda i una pala?

Aprofitaran l'experiència del gran Norris, de qui altres asseguren que, després de menjar-se el fetge d' Hannibal Lecter, va pujar al cim més alt del món per tocar el cel i va baixar lliscant a tota llet damunt un sol esquí?

Dissenyarà Chuck Norris la dieta dels esforçats portadors de la flama explicant-los que un dia es va empassar un cub de Rubik i el va cagar perfectament resolt? O dient-los que una altra vegada en una festa d'homenatge es va menjar un gran pastís sense donar temps als seus amics d'advertir-lo que a dins hi havia, com a sorpresa, una pobre stripper?

Pagarà el Comitè Olímpic xinès els serveis prestats per Chuck Norris convidant-lo a una dotzena de birres al bar que acaba d'obrir les seves portes a Pequin en el qual, per una mòdica quantitat, es pot hostiar als cambrers?

Aconseguirà l'actor i karateka nord-americà que amb l'èxit de l'operació Everest Olímpic els hongaresos acabin batejant amb el seu nom el nou pont de Budapest?

Estem convençuts que si, que les aigües del Danubi lleparan eternament els peus de Chuck Norris, que les neus eternes de l'Everest es fondran sota el foc olímpic d'una torxa que cremarà sense oxigen en homenatge a l'heroi de les puntades de peu giratòries, l'únic ésser humà a qui Windows mai, però mai de la vida, ha gosat penjar-se.

El senador i el museu de cera

Un dels símbols, més eteri que real, de la Dictadura va ser l'anomenada “lucecita del Pardo”, aquella que en el despatx de Franco , el Centinela de Occidente, vetllava durant la nit el rectíssim somni dels espanyols.

Les coses han canviat molt, però al llarg de juliol, a la Plaza de la Marina Española de Madrid , en el despatx número 21058 de la primera planta del Senat, un exministre de Franco també ha tingut moltes hores encesa la llum. Als seus 83 anys, Manuel Fraga és, segons El País, un dels pocs senadors que ha estat tot el mes al peu del canó. Alguns altres com els populars Juan José Lucas i Gabriel Elorriaga (pare) i els socialistes Juan Barranco i Juan José Laborda també s'hi han deixat caure, però cap d'ells amb la persistència i puntualitat de l'expresident de la Xunta i president fundador del PP.

Després de perdre el govern a les eleccions gallegues, Fraga va haver d'abandonar la residència presidencial i va viure durant sis mesos en un dúplex del casc antic de Santiago, gentilesa de l'exconselleiro d'Emigració, Aurelio Miras. Al fer-se càrrec de l'escó del Senat cedit per l'alcaldessa de Vigo, Corina Porro, Fraga es va traslladar a Madrid canviant el seu habitatge provisional gallec, que era situat, i no és cap acudit, a la Rúa do Franco, per un pis de solter que no té res a veure amb les àmplies estances ministerials que havia ocupat fa segles durant l'anterior etapa madrilenya.

El nou pis és tan petit que Fraga s'ha estimat més continuar treballant tot el juliol al seu despatx del Senat, on, com a vell dinosaure de la política, no hi té cap ordinador i mai li ha passat pel cap fer servir el correu electrònic. Com és natural, ell segueix donant feina als carters de tota la vida. Funcionaris de l'oficina de correus del Senat han explicat que el polític gallec és el senador que més cartes envia: entre 10 i 30 cada jornada de juliol. Fraga es passa una part del dia llegint i retallant articles dels diaris i, després de subratllar els fragments que li semblen més interessants, els fa arribar per correu convencional a amics i coneguts. La resta de la jornada, quan no escolta la Cope i Onda Cero, l'ha dedicat aquest tòrrid mes a empassar-se una vintena de llibres sobre la reforma del Senat, entre ells un editat per l'Institut d'Estudis Autonòmics de la Generalitat: “Ante el futuro del Senado”.

Per a tant, abans d'anar a passar les vacances d'agost a Galicia, la “seva” Galicia des de fa just un any en mans, Déu meu, d'una coalició socialista-nacionalista, Fraga s'ha capbussat en les tèrboles aigües d'una reforma, la de la cambra alta, que paradoxalment, no es podrà tirar mai endavant si no es compta amb un consens que el PP, el seu partit, no està disposat a concedir.

Ocupats com estan en fer córrer onades de pànic sobre la presumpte balcanització i liquidació de la patria, la paella i la truita espanyola, a Rajoy, Acebes i Zaplana ja els està bé tenir a Fraga entretingut en teoritzacions sobre una reforma bloquejada. És una manera com una altra d'evitar que el gallec emprenyi, que és, en definitiva, el que acaben fent la majoria dels antics dirigents d'un partit.

En el seu llibre “Cómo ser político y no morir en el intento”, la periodista Esther Jaén posa en boca de Felipe González una frase que, segons Iñaki Agasagasti no és de l'exdirigent socialista sinó que la va “importar” ell de Venezuela, on va néixer: “Els expresidents som com gerros de porcellana xinesa”. És a dir molt macos, valuosos i decoratius, però difícils d'ubicar i emprenyadors en una casa on s'hi ha de viure cada dia.

En el mateix llibre, farcit d'anècdotes, Esther Jaén fa un retrat d'un Fraga en campanya sortint al carrer i saludant en pocs minuts a centenars de persones. “Qué tal,amigo”, “Qué tal, amigo”, “Qué tal, amigo”. Un dia anava tan esperitat que va entrar en una botiga de roba i, davant la perplexitat de tots els presents, va acabar donant la ma i saludant ni més ni menys que a un maniquí!.

Podria succeir que quan Fraga se'n doni compte de la inutilitat d'estudiar hipotètiques reformes del Senat i amenaci a l'actual direcció del PP amb ficar la cullerada en temes més candents, el malèvol Zaplana el porti en taxi fins el Museu de la Cera de Madrid i el deixi abandonat en alguna de les seves sales. Allà, com si tornés a estar en campanya, el polític gallec podrà saludar els rostres hieràtics del general Franco, el comandant Fidel Castro, José Maria Aznar, Adolf Hitler, Alfonso XII, els Reis Catòlics, George W. Bush, Cleopatra, Frankenstein, Freddy Krueger, Bart Simpson i fins i tot a Clark Gable. “Qué tal, amigo”, “Qué tal, amigo”, “Qué tal, amigo”.

Estimulant a distància

El darrer joguet eròtic de moda és l'estimulador amb comandament a distància. L'èxit d'aquesta andròmina és degut al component social del seu ús, que no té res a veure amb el tradicional caràcter solitari del plaer “vibràtic”.

El joc consisteix en sortir de casa amb la "cosa" col·locada i en entregar a la parella el comandament. Tot seguit, els dos poden assistir, per exemple, a una trobada tan antieròtica com una reunió de la comunitat de veïns. Quan l'administrador de finques comença a llegir el punt 3 de l'ordre del dia relatiu a la necessitat de fer arreglar d'una punyetera vegada la porta de l'ascensor, ell es posa discretament la ma a la butxaca, prem el botó del comandament a distància i al cap d'uns segons es perd en els ulls banyats de plaer de la portadora del minivibrador. Els focs artificials, el clímax total té lloc just en el moment en que el veí del 4rt. 3ª assegura que l'atrotinada porta de l'ascensor pot aguantar un any més.

I si en aquestes feixugues circumstàncies està garantit l'èxit del joguet, imaginem que pot succeir si el nostre amic íntim es posa en marxa durant el dinar anual amb els parents que mai no es veuen (ni falta que fa), o durant el consell d'administració d'una gran multinacional o, posem per cas, en plena sessió - inútil, no cal dir-ho - del Consell de Seguretat de Nacions Unides.

El problema d'aquesta joguina eròtica és que afegeix una nova peça a la ja atapeïda col·lecció de comandaments a distància que colonitzen la sala d'estar. Pot succeir que un dia que estiguem distrets, en lloc d'agafar el comandament del televisor, intentem fer zapping amb el de l'estimulador. En aquesta insòlita situació poden passar dos fets que em limito a apuntar perquè tu, com a pacient lector o lectora, et quedis amb el que més t'estimuli:

a) Que en el calaix de la tauleta de nit es posi en marxa el minivibrador i, com un cavall calent a la recerca inútil del sexe, acabi gastant tota la caixa de condons extrafins, provocant amb els seus gemecs electrònics la natural alarma del veí conservador de la prehistòrica porta de l'ascensor.

b) Que en el televisor, la presentadora guapa i aburridota comenci a posar cara de no saber què li passa, transmeti onades de plaer inenarrables, sedueixi al món mundial, faci pujar fins a límits inimaginables l'índex d'audiència i salvi per fi aquell programa que estava condemnat a l'infern dels fracassos televisius. A l'endemà, en els diaris, algun crític és preguntarà què carai li pot haver passat a la presentadora per enamorar fins i tot a l'hereu d'alguna tronada Corona.

Aquell dia només nosaltres sabrem que el secret d'un èxit fulminant, capaç de canviar la història d'un país, el tenim damunt la taula, entre la nostra col·lecció d'estimats i desitjats comandaments a distància.

"Polanco sube el sueldo"

Fa uns moments ha aparegut en el servei de notícies de darrera hora d'El País.es un titular sorprenent: “Polanco sube el sueldo”. La presumpta notícia era datada a Madrid, apareixia signada per Efe i en el cos de la història només hi sortia un reguitzell de lletres m, que ves a saber què volien dir.

Evidentment l'agència Efe no ha distribuït cap notícia amb aquest titular, el qual ha desaparegut en qüestió de dos o tres minuts amb la mateixa rapidesa en que havia sortit tant a l'aplicació gratuïta “¡Extra!” d'El País.es com a la plana web.

En tot cas, hi ha estat el temps suficient per poder fer les captures de pantalla que podeu veure en aquest post.

Algú, doncs, ha volgut fer una dolenteria reivindicativa el mateix dia que el diari de Polanco publica a tota plana que el resultat d'explotació de Prisa, l'empresa editora d'El País, ha pujat a 159,4 milions d'euros en el primer semestre d'aquest any, la qual cosa significa un augment del 42,3 per cent sobre el mateix període de l'exercici anterior. La informació afegeix que els ingressos de Prisacom han crescut un 47,3 per cent i que la unitat dedicada als productes digitals ha assolit per fi “la rendibilitat operativa”.

En tot cas, l'afer confirma, d'alguna manera, l'aparició d'un nou model de reivindicacions laborals que va més enllà del clàssic spray a la paret i de l'octaveta: la ciberqueixa damunt un producte de la teva pròpia empresa.

Imatges: A dalt es pot veure una captura de pantalla de la secció de notícies d'última hora de la web d'El País amb el titular "Polanco sube el sueldo". A sota, una altra captura, en aquest cas de la “notícia” oberta amb l'aplicació ¡Extra!.

L'àlbum de fotos d'Aznar

José María Aznar és com el Guadiana. De tant en tant desapareix per anar a fer “bolos” als Estats Units i de cop i volta torna per robar durant una estona el protagonisme a Rajoy. La seva darrera aparició li ha servit per reivindicar, una vegada més, l'altíssim valor de la famosa i rebregada foto que es va fer el març del 2003 a les Açores amb George Bush y Tony Blair. En aquella reunió van decidir passar clarament del que pogués dir, fer o pensar l'ONU i tirar endavant la guerra d'Iraq amb el resultat que tothom pot veure cada dia a la televisió: cadàvers per esmorzar, per dinar i per sopar.

Divendres, a la clausura d'un curs a El Escorial, Aznar ha vingut a dir que els que critiquen la foto del trio de les Açores és perquè ells no hi van poder sortir. En fi, que a l'arrel de la desaprovació, del blasme força generalitzat per aquella imatge no hi ha discurs ideològic, ni polític, ni geoestratègic, sinó, simplement, puta enveja.

Com diu el refrany castellà, “Piensa el ladrón que todos son de su condición”.

En tot cas, Aznar fa trampes amb el seu àlbum de fotos. Tossut com una mula, nega l'evidencia dels fets i segueix fardant de la imatge que el va immortalitzar al costat de Bush i Blair. En canvi, manté amagada una altra foto, en aquest cas simbòlica, que es va fer ell i el seu govern amb els negociadors d'ETA i de Batasuna un any després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. Allà, lluny de les càmeres de televisió i de la premsa gràfica, Aznar es va “retratar” apropant més d'un centenar de presos etarres cap a Euskadi i iniciant unes converses que finalment van fracassar. Era l'època en què l'aleshores president del govern espanyol no dubtava en assegurar que la democràcia seria “generosa” si ETA abandonava la violència.

A l'àlbum de fotos d'Aznar – com en els àlbums dels divorciats- hi ha un forat buit, però, tal i com succeeix a la paret on hi ha hagut un quadre, encara s'hi pot veure el darrer rastre d'aquella imatge d'un llunyà 1998 en què el PP estava fent allò mateix que ara utilitza com a pólvora incendiaria per carregar contra el govern socialista: intentar trobar el camí de la pau.

Tal vegada, el ressentiment i l'emprenyada que mostren cada dia Aznar i Rajoy sigui deguda al fet que si ETA diu l'adéu definitiu a les armes, Zapatero és qui té tots els números per sortir en aquesta desitjada i històrica foto.

El CSI i els ous dels senyors bisbes

La CBS portarà a terme els propers mesos de setembre i octubre una campanya publicitària molt peculiar: posarà anuncis dels seus programes televisius, i especialment de la popular sèrie CSI, damunt la clova de 35 milions d'ous frescos. Segons els responsables de la cadena, l'impacte publicitari està garantit ja que qui més qui menys es mira els ous, amb perdó, abans de fer una truita.

“Volem provocar un somriure a les cuines americanes”, ha declarat el president de la CBS.

Per poder portar a terme la campanya, la cadena ha arribat a una entesa amb la companyia EggFusion, especialitzada en gravar amb làser la data de caducitat dels ous. Seguint el mateix procediment, a més de la data, hi posarà eslògans com ara “CSI: Crack the Case on CBS”, un joc de paraules que es podria traduir com “CSI: trenca el cas (resolt el cas) a la CBS”.

Els creatius de la campanya ja han batejat el nou suport publicitari amb el mot eggvertising, que ve a ser una fusió d'ou (egg) i d'anunci (advertising).

Una vegada superada la sorpresa inicial, cal reconèixer que la CBS no ha inventat res fent entrar els forenses del CSI a les neveres. Recentment van ser subhastats a París tres ous d'estruç decorats fa una colla d'anys per Joan Miró, Marc Chagall y Diego Giacometti.

D'altra banda, els ous de gallina són, fins i tot, camp abonat de fets extraordinàriament miraculosos que superen la térbula imaginació dels guionistes de CSI. Fa pocs dies, l'agencia de notícies Kazinform informava que una gallina del Kazakhstan havia fet un ou amb la paraula “Alà” gravada damunt la clova.

Com que tot plegat és qüestió de fe, no ens hauria d'estranyar que la Conferència Episcopal Espanyola comenci a instal·lar granges de gallines productores d'ous gegants i que utilitzi l'eggvertising per anunciar els programes de la COPE. Us imagineu l'efecte que pot provocar en els paladars sensibles fer una truita espanyola amb els ous -publicitaris- d'en Jiménez Losantos?

La deessa Victòria de CiU

Durant la darrera etapa del Tripartit, els parlamentaris de CiU han rendit culte, més o menys discret , en els seus despatxos de la Ciutadella, a una divinitat de l'illa de Bali. Aquesta història surrealista l'explicava ahir en El Punt el company Albert Segura.

La cosa va començar l'abril del 2005 quan el convergent Jaume Camps, ara membre del Consell Consultiu de la Generalitat, va tornar d'un viatge a Indonèsia portant un objecte singular: una estàtua d'un metre d'alçada de la deessa Victòria. Es tractava d'un obsequi de comiat, després d'estar 25 anys al Parlament, pels seus companys diputats de CDC del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre: Joan Miquel Nadal, Ramon Camp, Carles Pellicer, Joan Maria Roig, Josep Poblet i Francesc Sancho.

La figura va ser col·locada en el despatx de Nadal, a la planta baixa de l'edifici de la cambra catalana, i ben aviat es va convertir en un lloc de pelegrinatge de tots els parlamentaris de CiU, líders inclosos, els quals, seguint la tradició de Bali i amb absolut respecte, hi anaven a deixar ofrenes com monedes i collars.

El periodista Albert Segura explica que la presència de la deessa va fer el seu efecte i ben aviat es va tornar a desfermar el cúmul de desgràcies pel Tripartit, començant per l'episodi de la corona d'espines i acabant amb la ruptura de la coalició d'esquerres i la convocatòria d'eleccions anticipades.

Dijous passat, una vegada finalitzat el darrer ple de la legislatura, Joan Miquel Nadal va agafar l'estàtua i se la va emportar al restaurant de la Barceloneta on acostuma a dinar amb els seus col·legues de CiU. Allà, segons El Punt, van “seure” la deessa a la taula com un convidat més i després tots plegats van organitzar, dins el local, una miniprocessó d'acció de gràcies. Finalment, el parlamentari Carles Pallicer va carregar la figura en el portaequipatges del seu cotxe i va enfilar camí cap a Tarragona amb la intenció de que Victòria “conegui país” en el nou període electoral que ja ha començat.

La història és del tot singular i seria impagable si tinguéssim les imatges d'algun diputat d'Unió Democràtica oblidant les arrels cristianes del partit i “rendint culte”, com un idòlatra qualsevol, a una deessa exòtica.

Confesso que l'amic Google no m'ha sabut localitzar cap divinitat de Bali que es digui “Victòria” i imagino que aquest nom amb el qual li van vendre l'estàtua a Jaume Camps deu tenir més de comercial que de real, però “si non é vero é ben trobato”, que dirien els italians.

En tot cas, a la mitologia clàssica més propera hi ha la Victòria romana, la deessa alada a la que els triomfadors, amb l'August al capdavant, rendien culte per l'èxit a les batalles. El seu equivalent grec és la Niké o Nicé, la deessa del triomf i de l'èxit que corria i volava a gran velocitat repartint sort entre els combatents i els esportistes. Per aquesta raó, el nord-americà Phil Knight va agafar el nom de la deessa per fundar una companyia que s'acabaria convertint en una de les principals multinacionals de roba i calçat esportiu, la Nike, la que vesteix i calça a clubs com el Barça, el Porto i l'Arsenal i a seleccions com la de Brasil, Holanda i Portugal.

Quan comenci la campanya electoral, fitxeu-vos amb les sabates dels candidats de CiU: igual descobrireu que, com uns adolescents orgullosos, porten ni més ni menys que unes Nike, la marca que té per logo les ales de la deessa de la victòria i per eslògan més recent el “Joga bonito” del Mundial d'Alemanya. Clar que ni el temperamental Eric Cantona, protagonista dels anuncis de Nike i famós per la guitza de kung-fu que va ventar a un espectador, ni el món de la política són gaire representatius d'un estil de jugar bonic, net i clar.

Foto: L'estàtua de la deessa Victòria, fotografiada davant del Parlament. Andreu Puig / El Punt

Un avió a piles

Un grup d'estudiants de l'Institut Tecnològic de Tokio han aconseguit fer volar, per primera vegada, un avió utilitzant l'energia de 160 piles del tipus AA, és a dir les mateixes que fem servir a casa pels aparells de ràdio, pels comandaments a distància o pels despertadors.

L'avió, pilotat per un dels estudiants, pesa 44 quilograms, té una amplitud d'ales de 31 metres i, en un minut, ha fet un vol rasant de 391 metres.

L'interrogant és clar: amb piles Duracell, les que duren, duren i duren, el vol hauria estat més llarg?

Seria, sens dubte, un bon argument per un anunci de la multinacional del conillet inesgotable.

A votar per Tots Sants

Joan Amades explica en el seu Costumari Català que, abans de l'establiment del sufragi universal, la data de l'1 de novembre tenia una significació no tan sols religiosa sinó també política: aquell dia, quan tocava, començaven les eleccions municipals, uns comicis que s'allargaven durant tres jornades, temps suficient -és de suposar- per anar a votar (els benestants que tenien dret a fer-ho), per portar a terme el recompte i per realitzar, a sota ma, les tradicionals tupinades.

El president Maragall, en convocar al personal a les urnes per Tots Sants, ha recuperat doncs, sense saber-ho, una tradició electoral perduda en la nit del temps, ja que el sufragi universal, que era limitat, això sí, als homes, no es va instaurar fins a la Constitució de la Gloriosa del 1869 i, més tard, amb la Restauració, va aparèixer i desaparèixer segons governessin liberals o conservadors.

Escollint la data de Tots Sants per la celebració de les properes eleccions al Parlament, Maragall ha donat una resposta irònica i colloneta a la "petició" de la direcció del PSC:

“Voleu que les eleccions no es facin un diumenge?. Doncs bé, les farem un dimecres, però festiu, menjant castanyes i panellets i portant flors al cementiri!”.

En el PSC treuen foc pels queixals (dimecres al vespre, els telèfons fumejaven després de la filtració a TV3) però públicament s'han vist obligats a reconèixer la potestat del president a triar la data que consideri més oportuna pels comicis. I fent-ho així li han reconegut també el dret a protagonitzar la darrera “excentricitat” abans d'abandonar Palau.

Mirat fredament, ningú li pot negar a Maragall que amb la seva decisió ha sabut posar un punt i final fantàstic al seu pas per Presidència. Amb aquest “aquí encara mano jo”, el terme “maragallada” ha quedat definitivament brodat amb lletres d'or a la plaça de Sant Jaume. El més genial de tot plegat és que hi ha arguments per defensar unes eleccions per Tots Sants que trenquen amb la tradició de fer els comicis autonòmics el diumenge (la darrera vegada que es van celebrar entre setmana va ser el 1980). En primer lloc, el pont de la Hispanidad, amb tota la seva càrrega festiva però també ideològica, no pertorbarà la campanya electoral. En segon lloc, el PSC podrà trobar resposta definitivament a l'etern interrogant sociopolític que té plantejat des de fa anys: si amb un candidat idoni com en Montilla pot o no mobilitzar els votants de l'àrea metropolitana que es queden repanxolats a casa a les eleccions catalanes. Convocar els comicis en un dia laborable, com volia el PSC i aprovava el PSOE, no tal sols hauria distorsionat el resultat científic d'aquest experiment sinó que, a més, hauria obligat a Maragall a carregar amb la indignació del món empresarial pel cost de més de 188 milions d'euros que, segons la patronal PIMEC, haurien comportat les eleccions en hores perdudes i pagades als treballadors. Un malestar, per cert, que també podria haver tingut un cost polític per José Montilla que, recordem-ho, segueix essent ministre d'Indústria.

Clar que algú pot dir, i amb raó, que els socialistes, amb l'alè d'Artur Mas al clatell, no estan precisament per fer experiments i que la campanya coincidirà amb el debat dels pressupostos generals de l'Estat, previst en el Congrés pel 24, 25 i 26 d'octubre. Aquells dies, al PSOE li convindria poder comptar amb el suport d'altres forces polítiques per plantar cara al PP, però és fàcil d'imaginar que ni a CiU ni a ERC els vindrà gairebé bé fer-se la foto amb els socialistes en plena campanya electoral. En tot cas, sempre ho podran deixar per més tard, quan es discuteixin les esmenes als pressupostos o quan es segellin els hipotètics pactes de govern a Catalunya.

També ja hi ha qui dins el PSC ha expressat el seu temor de que la jornada electoral de Tots Sants i la postelectoral del Dia dels Morts provocaran més d'un malèvol acudit. A veure: tornem al llegat del savi Joan Amades i comencen pel dimarts 31 d'octubre, dia de reflexió. Serà Sant Quintí, a qui antigament invocaven en el Ripollès, la comarca, per cert, d'en Joan Puigcercós, perquè fes tornar dòcils als infants rebecs i ploraners. Com diu el refrany, “Sant Quintí fa tornar en sí”.

I què succeïa antigament per Tots Sants?. Doncs en temps de guerra era dia de treva. Els armats abandonaven per unes hores els seus perillosos estris de treball i pregaven per les ànimes del Purgatori. De fet, tant en èpoques de combat com de pau, aquell dia tothom estava pendent d'unes ànimes que sortien del Purgatori per anar a passar unes hores a la casa on havien viscut just abans de fer el traspàs. “Si veuen llurs familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua -escriu Amades- , senten un gran bé i en tornar al Purgatori són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria, però si, al contrari, no guarden d'ells record compungit i es lliuren a l'alegria i els tenen en oblit, han de restar altra vegada al Purgatori, en espera d'un altre any o una altra circumstància que els tregui. Responent a aquesta creença, és costum molt estès que, durant els tres o quatre anys següents al traspàs d'un familiar, la nit de Tots-sants i el dia dels Morts hom pari llit perquè la seva ànima vagi a reposar-hi”.

No em negareu que això de fer-li el llit a l'ànima en pena i d'organitzar una farra per retornar-la al Purgatori no dona munició als humoristes i també als polítics de l'oposició que gaudeixen veient en Maragall purgant penes i ja estan somniant en enterrar definitivament per Tots Sants el record del Tripartit...

Convindria però que abans de posar-se a ballar recordessin el que diu el Costumari en relació el 2 de novembre, l'endemà de les eleccions:

“Els nostres avis tenien per un gran pecat ballar durant la novena del dia de difunts i àdhuc un temps més enllà. Creien que la mort vigilava atentament els mortals per tal d'emportar-se'n sense pietat ni remissió els que li mancaven el respecte lliurant-se a la dansa en lloc d'observar la seva festa”.

I si el 2 de novembre algú veu creuant les aigües de Barcelona una sirena amb aires maragallans, que no s'estranyi: “Entre els pescadors de la Barceloneta -escriu Joan Amades- existia la creença que només avui es veia el mig home mig peig; segons ells, era l'animeta d'un pobre ofegat maleït pel dimoni que no podia entrar al cel ni a l'infern i que vaga per la mar sense repòs”.


Foto: Pasqual Maragall, dijous, acomiadant-se en el Parlament. Gabriel Massana / El Punt

Viatge a Liliput

El científic alemany Stefan Trellenkamp ha creat, utilitzant procediments de nanotecnologia, el camp de futbol més petit del món. És tan minúscul que 20.000 d'aquests camps, que només són visibles amb un microscopi especial, podrien posar-se a la punta d'un cabell humà. Trellenkamp és un individu obsessivament detallista com ho demostra el fet que ha dedicat tota una jornada a marcar les línies del terreny de joc mitjançant un raig d'electrons.

L'investigador de la universitat de Kaiserslautern es sent molt satisfet de la seva obra però ha reconegut textualment que no sap què fer-ne d'aquest camp de Liliput: “Suposo que es quedarà dins el meu calaix”.

L'alemany podria perseverar en les seves investigacions i col·locar en el microestadi les dues porteries, un videomarcador electrònic, infinitat de cartells publicitaris (segur que la Sony o la Nike estarien disposades a convertir-se en sponsors), un reguitzell de jugadors mediàtics amb sous multimilionaris, un parell d'entrenadors geniüts, l'arbitre inflexible i els seus jutges de línia despistats, una pilota, de marca a negociar, que fes estranyissims bots damunt la gespa i fos insensible al tacte de les mans dels porters, uns centenars de periodistes cridaners i fatxendes i cent mil espectadors a poder ser fanatitzats. A tocar del microestadi hi situaria una ciutat esportiva i, al voltant d'ella, una metròpolis poblada per milions de microhabitants tots ells hipotecats per la compra d'un pis de merda o d'un cotxe vermell, blau o verd.

Millorant encara més les seves tècniques de manipulació d'àtoms i de molècules, l'investigador alemany podria col·locar, en un asèptic laboratori universitari d'aquesta Liliput, una rèplica microscòpica d'ell mateix, un Stefan Trellenkamp dedicat en cos i ànima a crear un nou món encara més petit a partir d'un altre estadi de futbol. Dins d'aquest nou món hi hauria un altre Stefan Trellenkamp més infinitesimal que crearia una nova societat encara més minúscula.

El procés s'aniria repetint inexorablement fins arribar a la Frontera del No Rés. Allà, l'Stefan més menut de tota la nissaga replicant dels Trellenkamp, cansat de picar ferro fred (la nanotecnologia també té límits), optaria per reorientar els seus treballs cap a l'univers. Abandonaria les tècniques microscòpiques i construiria un telescopi potentíssim. Un dia, enfocant-lo en la negra nit, descobriria a l'extrem d'una llunyana galàxia unes formes materials que li recordarien la punta d'un cabell humà. Aprofundint en aquelles imatges remotes hi acabaria veient deu, vint, centenars d'estadis de futbol guarnits amb anuncis del calçat esportiu de Nike i de la PlayStation 22 de Sony amb el videojoc de moda per crear mons i submons virtuals.

Gràcies a l'ull del telescopi, l'Stefan Trellenkamp, xic, diminut, esquifit i sorprès, aniria de camp en camp, de metròpolis en metròpolis, resseguint a vista d'ocell l'allargada forma del cabell fins a arribar a un nou espai, on, jugant amb la distància focal, hi acabaria descobrint dos ulls, un nas, dues orelles: la imatge clara i nítida del seu propi rostre.

Il·lustració: Bill Plympton

Les mans que feien la truita

Feia unes llenties boníssimes, un gazpacho excel·lent i una truita de patates per llepar-se els dits. Sovint sortia de la cuina i xerrava afablement amb ells i amb la resta de clients. I. per descomptat, ningú l'havia vist apropar-se cap vegada a la màquina escurabutxaques del bar.

Cada dia, ells s'escapaven de la feina i hi anaven puntualment a esmorzar o a dinar atrets per les bones arts de la cuinera.

Mai, mai de la vida, haurien sospitat que aquelles mans que preparaven amorosament -“com la mare”- el gazpacho o les llenties, eren les mateixes que presumptament acabaven d' escanyar a tres àvies de Barcelona.

Ignorants del costat fosc de la cuinera, qui no té un costat fosc?, els funcionaris havien estat alimentant-se, jornada darrera jornada, amb el fruit dels fogons de la Reme, la gallega ludòpata i binguera que ja ha estat batejada en els diaris com "la matavelles”. La seva foto, que ha permès als Mossos d'Esquadra identificar i detenir a la sospitosa, mai no va arribar a la comissaria de la Policia Nacional del carrer Balmes, el lloc de treball d'aquells professionals que, amb el cul pelat d'identificar xoriços i criminals, travessaven el carrer per menjar-se a cremadent, lluny de la feina, la truita de patates de la Reme de can Cebreiro.

FCB: la febrada matriculera

La setmana vinent començaran a circular vehicles matriculats amb les sigles FCB. Com que aquestes tres lletres estan gravades amb ferro roent a la zona més sensible del cervell de molts seguidors del Futbol Club Barcelona (la que regula les emocions, les copes guanyades i les perdudes), hi ha conductors que ja han demanat al concessionari que no matriculi el cotxe fins que les autoritats de Trànsit no comencin a repartir aquestes 10.000 matrícules. Les més buscades són les primeres, les que corresponen als números dels jugadors (el 0010 de Ronaldinho!) i les que recordaran dates emblemàtiques de la història culè (el 1899, any de la fundació del club, el 1992, any de la primera Copa d'Europa)...

Les matrícules no es poden reservar i per a tant l'obtenció d'un número o altre serà fruït de l'atzar. Hi haurà barcelonistes afortunats, però tenint en compte que a la història del club hi ha un número limitat de dates glorioses, apareixeran matrícules desagradables com la 1986 FCB (desastre de Sevilla), 1994 FCB (final d'Atenes) o les que recordin els anys de mandat de Gaspart.

I si els seguidors del FCB s'han esperat per matricular el nou cotxe, els del Madrid o els de l'Espanyol no s'aproparan els propers dies pels concessionaris. Imaginem el ridícul d'un admirador de Raúl arribant a la penya amb un vehicle (naturalment blanc) amb la matrícula 009 FCB i essent immediatament acollonat pels seus col·legues preguntant-li per la salut d' Eto'o...

Esperem, en tot cas, que l'Espanyol no presenti una queixa a Trànsit per l'aparició de les sigles FCB, tal i com va fer fa uns dies per la inclusió d'un article sobre l'entrenador del Barça a les proves de selectivitat. Que tinguin paciència. Un dia o altre també podran aspirar a lluir una matricula RCD i com que són menys i tenen menys números gloriosos per perseguir, la febrada matriculera serà més tranquil·la.

La cresta del gall francès

“España, la mejor de las selecciones eliminadas” titula avui l'agència Efe, hores després de la derrota amb França.

Qui no es conforma és perquè no vol: a la primera fase, la selecció espanyola ha guanyat els tres partits i només ha encaixat un gol. Però com s'ha demostrat, el campionat començava en els vuitens i França no és ni com Ucraïna, ni com Aràbia Saudita ni com Tuníssia. Abans del partit, un enviat especial de Mundo Deportivo a Hannover, escrivia el següent: “Ha llegado la hora de cortarle la cresta al gallo francés por mucho que Henry y compañía estén delante. La Selección se ha propuesto llegar hasta la final y da lo mismo los rivales que deba sortear hasta la meta de Berlín”. I afegia: “Francia es un toro bravo que hay que lidiar, pero Luis y los suyos llevan los trastos para hacer una gran faena”.

Doncs bé. Pronòstic fallit. El veterà gall francès ha conservat la cresta i la jova selecció torera, amb l'Aragonés al capdavant, ha acabat a la infermeria on, aquesta vegada, ningú li portarà cap ram de flors, no fos que el d'Hortaleza insistís en allò del cul estret i el pèl de la gamba. Ara, confirmat el desastre, els mateixos que aplaudien a Luis les seves gràcies li recordaran la promesa de dimitir com a seleccionador si Espanya no arribava a les semifinals.

En tot cas, s'ha passat de l'optimisme desbordant al fatalisme històric. Quan la selecció va arribar a Alemanya, ningú, ni la mateixa Federació, apostava res per ella, però l'excel·lent partit contra Ucraïna (4-0) va fer que els seguidors i la premsa ja es veiessin a Berlín. Aquell 14 de juny, la felicitat era tant extrema que només mancava organitzar un circuït turístic per terres ucraïneses, amb visita inclosa a la central nuclear de Txernòbil. Després, el 19 de juny, va arribar el 3-1 amb Tunísia, un triomf treballat que va requerir d'una remuntada. Durant la primera part, mentre els tunisencs anaven al davant en el marcador, ja em temia que algú proposés un boicot contra el consum de dàtils. Finalment, el 23 de juny, Espanya va guanyar a Aràbia Saudita per 0-1 en un partit relaxat i avorridot en el qual no es van autoreivindicar com a titulars ni els mateixos suplents.

La grisor d'aquest tercer partit i el llarg historial negatiu de la selecció espanyola va fer moderar l'optimisme inicial, encara que alguns ja cerquessin un espai a la sala de trofeus per penjar-hi la cresta del gall. Diuen els savis que sempre és poc prudent vendre la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat. I, com ha quedat demostrat, per molt que toquis de peus a terra, sempre hi ha el risc d'empassegar amb una pedra anomenada Zidane o Henry.

Ahir, quan l'arbitre va xiular el final del partit, alguns coets, que no eren precisament llançats per seguidors francesos, van esclatar en el cel de Catalunya. Poc després, davant meu, un culè intentava convèncer a un seguidor del Real Madrid sobre el surrealisme que envolta les seleccions. “Fa un moment- deia el culé- jo anava amb en Zidane després d'haver-hi estat en contra tota la temporada i tu, anaves amb en Xavi i en Puyol vestits de vermell i pregaves perquè en Zinedine no fes cap gol a Casillas. Això del Mundial no té cap sentit!”, sentenciava el barcelonista fent brollar un mig somriure a la cara del seguidor blanc. “Entenc el que vols dir -va respondre el madridiste- però per a mi és natural anar amb la selecció espanyola”.

D'aquesta conversa entre els dos col·legues i rivals futbolístics en trec dos apunts finals:

Una conclusió: L'opinió del culè contra el Mundial, inclòs el risc de lesions dels futbolistes i el cost econòmic i esportiu que aquestes representen pels clubs, s'acabaria en el mateix moment en que hi jugués una selecció catalana.

Un interrogant: Continuarà bevent xampany francès la penya del boicot al cava català?


Foto: El segon gol francès amb en Casillas i en Sergio Ramos veient-la entrar. Reuters

Travessa el carrer una noia

Aturo el cotxe davant un pas de vianants. Travessa el carrer una noia amb un gos gros i una faldilla petita. Els gos és maco. La faldilla també. Arrenco el cotxe mentre el gos gros estira la noia de la faldilla petita cap a l'interior del parc en direcció a una gossa petita subjectada per un noi gros. El noi gros no es mira la faldilla petita i la gossa petita tampoc es mira el gos gros. La noia de la faldilla petita ni es fitxa amb el noi gros i estira el gos gros lluny de la gossa petita.

Aturo el cotxe davant el següent pas de vianants. Travessa el carrer una noia amb un gos petit i una faldilla grossa. El gos es maco i la faldilla també. Arrenco el cotxe mentre la noia de la faldilla grossa estira el gos petit cap a l'interior del parc en direcció a un gos gros subjectat per una noia, la noia, de la faldilla petita.

Elles es fan un petó gros a la boca i arrenquen el passejar agafades de la ma, mentre, al darrera, el gos gros i el petit miren de reüll cap a la gossa petita que acompanya al noi gros cap a la sortida del parc, on l'espera un altre noi amb un gossa grossa.

Aturo el cotxe davant el següent pas de vianants. Travessa el carrer una noia amb un gos...