La torxa olímpica a l'Everest

El Comitè Organitzador dels Jocs de Pequin 2008 ha confirmat avui que la torxa olímpica pujarà a dalt de l'Everest. Serà doncs una etapa més, si voleu singular i excèntrica, en el llarg recorregut que farà el foc sagrat des de Grècia fins a la capital xinesa.

Els portaveus olímpics no han explicat, però, com s'ho faran els portadors de la torxa per mantenir encesa la flama a 8.844 metres d'alçada, on l'aire té una quantitat molt limitada d'oxigen.

Utilitzaran una torxa equipada amb bombones i respirador?.

Comptaran amb l'ajut de Chuck Norris, de qui la llegenda explica que ell sol va construir l'Everest utilitzant una galleda i una pala?

Aprofitaran l'experiència del gran Norris, de qui altres asseguren que, després de menjar-se el fetge d' Hannibal Lecter, va pujar al cim més alt del món per tocar el cel i va baixar lliscant a tota llet damunt un sol esquí?

Dissenyarà Chuck Norris la dieta dels esforçats portadors de la flama explicant-los que un dia es va empassar un cub de Rubik i el va cagar perfectament resolt? O dient-los que una altra vegada en una festa d'homenatge es va menjar un gran pastís sense donar temps als seus amics d'advertir-lo que a dins hi havia, com a sorpresa, una pobre stripper?

Pagarà el Comitè Olímpic xinès els serveis prestats per Chuck Norris convidant-lo a una dotzena de birres al bar que acaba d'obrir les seves portes a Pequin en el qual, per una mòdica quantitat, es pot hostiar als cambrers?

Aconseguirà l'actor i karateka nord-americà que amb l'èxit de l'operació Everest Olímpic els hongaresos acabin batejant amb el seu nom el nou pont de Budapest?

Estem convençuts que si, que les aigües del Danubi lleparan eternament els peus de Chuck Norris, que les neus eternes de l'Everest es fondran sota el foc olímpic d'una torxa que cremarà sense oxigen en homenatge a l'heroi de les puntades de peu giratòries, l'únic ésser humà a qui Windows mai, però mai de la vida, ha gosat penjar-se.

El senador i el museu de cera

Un dels símbols, més eteri que real, de la Dictadura va ser l'anomenada “lucecita del Pardo”, aquella que en el despatx de Franco , el Centinela de Occidente, vetllava durant la nit el rectíssim somni dels espanyols.

Les coses han canviat molt, però al llarg de juliol, a la Plaza de la Marina Española de Madrid , en el despatx número 21058 de la primera planta del Senat, un exministre de Franco també ha tingut moltes hores encesa la llum. Als seus 83 anys, Manuel Fraga és, segons El País, un dels pocs senadors que ha estat tot el mes al peu del canó. Alguns altres com els populars Juan José Lucas i Gabriel Elorriaga (pare) i els socialistes Juan Barranco i Juan José Laborda també s'hi han deixat caure, però cap d'ells amb la persistència i puntualitat de l'expresident de la Xunta i president fundador del PP.

Després de perdre el govern a les eleccions gallegues, Fraga va haver d'abandonar la residència presidencial i va viure durant sis mesos en un dúplex del casc antic de Santiago, gentilesa de l'exconselleiro d'Emigració, Aurelio Miras. Al fer-se càrrec de l'escó del Senat cedit per l'alcaldessa de Vigo, Corina Porro, Fraga es va traslladar a Madrid canviant el seu habitatge provisional gallec, que era situat, i no és cap acudit, a la Rúa do Franco, per un pis de solter que no té res a veure amb les àmplies estances ministerials que havia ocupat fa segles durant l'anterior etapa madrilenya.

El nou pis és tan petit que Fraga s'ha estimat més continuar treballant tot el juliol al seu despatx del Senat, on, com a vell dinosaure de la política, no hi té cap ordinador i mai li ha passat pel cap fer servir el correu electrònic. Com és natural, ell segueix donant feina als carters de tota la vida. Funcionaris de l'oficina de correus del Senat han explicat que el polític gallec és el senador que més cartes envia: entre 10 i 30 cada jornada de juliol. Fraga es passa una part del dia llegint i retallant articles dels diaris i, després de subratllar els fragments que li semblen més interessants, els fa arribar per correu convencional a amics i coneguts. La resta de la jornada, quan no escolta la Cope i Onda Cero, l'ha dedicat aquest tòrrid mes a empassar-se una vintena de llibres sobre la reforma del Senat, entre ells un editat per l'Institut d'Estudis Autonòmics de la Generalitat: “Ante el futuro del Senado”.

Per a tant, abans d'anar a passar les vacances d'agost a Galicia, la “seva” Galicia des de fa just un any en mans, Déu meu, d'una coalició socialista-nacionalista, Fraga s'ha capbussat en les tèrboles aigües d'una reforma, la de la cambra alta, que paradoxalment, no es podrà tirar mai endavant si no es compta amb un consens que el PP, el seu partit, no està disposat a concedir.

Ocupats com estan en fer córrer onades de pànic sobre la presumpte balcanització i liquidació de la patria, la paella i la truita espanyola, a Rajoy, Acebes i Zaplana ja els està bé tenir a Fraga entretingut en teoritzacions sobre una reforma bloquejada. És una manera com una altra d'evitar que el gallec emprenyi, que és, en definitiva, el que acaben fent la majoria dels antics dirigents d'un partit.

En el seu llibre “Cómo ser político y no morir en el intento”, la periodista Esther Jaén posa en boca de Felipe González una frase que, segons Iñaki Agasagasti no és de l'exdirigent socialista sinó que la va “importar” ell de Venezuela, on va néixer: “Els expresidents som com gerros de porcellana xinesa”. És a dir molt macos, valuosos i decoratius, però difícils d'ubicar i emprenyadors en una casa on s'hi ha de viure cada dia.

En el mateix llibre, farcit d'anècdotes, Esther Jaén fa un retrat d'un Fraga en campanya sortint al carrer i saludant en pocs minuts a centenars de persones. “Qué tal,amigo”, “Qué tal, amigo”, “Qué tal, amigo”. Un dia anava tan esperitat que va entrar en una botiga de roba i, davant la perplexitat de tots els presents, va acabar donant la ma i saludant ni més ni menys que a un maniquí!.

Podria succeir que quan Fraga se'n doni compte de la inutilitat d'estudiar hipotètiques reformes del Senat i amenaci a l'actual direcció del PP amb ficar la cullerada en temes més candents, el malèvol Zaplana el porti en taxi fins el Museu de la Cera de Madrid i el deixi abandonat en alguna de les seves sales. Allà, com si tornés a estar en campanya, el polític gallec podrà saludar els rostres hieràtics del general Franco, el comandant Fidel Castro, José Maria Aznar, Adolf Hitler, Alfonso XII, els Reis Catòlics, George W. Bush, Cleopatra, Frankenstein, Freddy Krueger, Bart Simpson i fins i tot a Clark Gable. “Qué tal, amigo”, “Qué tal, amigo”, “Qué tal, amigo”.

Estimulant a distància

El darrer joguet eròtic de moda és l'estimulador amb comandament a distància. L'èxit d'aquesta andròmina és degut al component social del seu ús, que no té res a veure amb el tradicional caràcter solitari del plaer “vibràtic”.

El joc consisteix en sortir de casa amb la "cosa" col·locada i en entregar a la parella el comandament. Tot seguit, els dos poden assistir, per exemple, a una trobada tan antieròtica com una reunió de la comunitat de veïns. Quan l'administrador de finques comença a llegir el punt 3 de l'ordre del dia relatiu a la necessitat de fer arreglar d'una punyetera vegada la porta de l'ascensor, ell es posa discretament la ma a la butxaca, prem el botó del comandament a distància i al cap d'uns segons es perd en els ulls banyats de plaer de la portadora del minivibrador. Els focs artificials, el clímax total té lloc just en el moment en que el veí del 4rt. 3ª assegura que l'atrotinada porta de l'ascensor pot aguantar un any més.

I si en aquestes feixugues circumstàncies està garantit l'èxit del joguet, imaginem que pot succeir si el nostre amic íntim es posa en marxa durant el dinar anual amb els parents que mai no es veuen (ni falta que fa), o durant el consell d'administració d'una gran multinacional o, posem per cas, en plena sessió - inútil, no cal dir-ho - del Consell de Seguretat de Nacions Unides.

El problema d'aquesta joguina eròtica és que afegeix una nova peça a la ja atapeïda col·lecció de comandaments a distància que colonitzen la sala d'estar. Pot succeir que un dia que estiguem distrets, en lloc d'agafar el comandament del televisor, intentem fer zapping amb el de l'estimulador. En aquesta insòlita situació poden passar dos fets que em limito a apuntar perquè tu, com a pacient lector o lectora, et quedis amb el que més t'estimuli:

a) Que en el calaix de la tauleta de nit es posi en marxa el minivibrador i, com un cavall calent a la recerca inútil del sexe, acabi gastant tota la caixa de condons extrafins, provocant amb els seus gemecs electrònics la natural alarma del veí conservador de la prehistòrica porta de l'ascensor.

b) Que en el televisor, la presentadora guapa i aburridota comenci a posar cara de no saber què li passa, transmeti onades de plaer inenarrables, sedueixi al món mundial, faci pujar fins a límits inimaginables l'índex d'audiència i salvi per fi aquell programa que estava condemnat a l'infern dels fracassos televisius. A l'endemà, en els diaris, algun crític és preguntarà què carai li pot haver passat a la presentadora per enamorar fins i tot a l'hereu d'alguna tronada Corona.

Aquell dia només nosaltres sabrem que el secret d'un èxit fulminant, capaç de canviar la història d'un país, el tenim damunt la taula, entre la nostra col·lecció d'estimats i desitjats comandaments a distància.

"Polanco sube el sueldo"

Fa uns moments ha aparegut en el servei de notícies de darrera hora d'El País.es un titular sorprenent: “Polanco sube el sueldo”. La presumpta notícia era datada a Madrid, apareixia signada per Efe i en el cos de la història només hi sortia un reguitzell de lletres m, que ves a saber què volien dir.

Evidentment l'agència Efe no ha distribuït cap notícia amb aquest titular, el qual ha desaparegut en qüestió de dos o tres minuts amb la mateixa rapidesa en que havia sortit tant a l'aplicació gratuïta “¡Extra!” d'El País.es com a la plana web.

En tot cas, hi ha estat el temps suficient per poder fer les captures de pantalla que podeu veure en aquest post.

Algú, doncs, ha volgut fer una dolenteria reivindicativa el mateix dia que el diari de Polanco publica a tota plana que el resultat d'explotació de Prisa, l'empresa editora d'El País, ha pujat a 159,4 milions d'euros en el primer semestre d'aquest any, la qual cosa significa un augment del 42,3 per cent sobre el mateix període de l'exercici anterior. La informació afegeix que els ingressos de Prisacom han crescut un 47,3 per cent i que la unitat dedicada als productes digitals ha assolit per fi “la rendibilitat operativa”.

En tot cas, l'afer confirma, d'alguna manera, l'aparició d'un nou model de reivindicacions laborals que va més enllà del clàssic spray a la paret i de l'octaveta: la ciberqueixa damunt un producte de la teva pròpia empresa.

Imatges: A dalt es pot veure una captura de pantalla de la secció de notícies d'última hora de la web d'El País amb el titular "Polanco sube el sueldo". A sota, una altra captura, en aquest cas de la “notícia” oberta amb l'aplicació ¡Extra!.

L'àlbum de fotos d'Aznar

José María Aznar és com el Guadiana. De tant en tant desapareix per anar a fer “bolos” als Estats Units i de cop i volta torna per robar durant una estona el protagonisme a Rajoy. La seva darrera aparició li ha servit per reivindicar, una vegada més, l'altíssim valor de la famosa i rebregada foto que es va fer el març del 2003 a les Açores amb George Bush y Tony Blair. En aquella reunió van decidir passar clarament del que pogués dir, fer o pensar l'ONU i tirar endavant la guerra d'Iraq amb el resultat que tothom pot veure cada dia a la televisió: cadàvers per esmorzar, per dinar i per sopar.

Divendres, a la clausura d'un curs a El Escorial, Aznar ha vingut a dir que els que critiquen la foto del trio de les Açores és perquè ells no hi van poder sortir. En fi, que a l'arrel de la desaprovació, del blasme força generalitzat per aquella imatge no hi ha discurs ideològic, ni polític, ni geoestratègic, sinó, simplement, puta enveja.

Com diu el refrany castellà, “Piensa el ladrón que todos son de su condición”.

En tot cas, Aznar fa trampes amb el seu àlbum de fotos. Tossut com una mula, nega l'evidencia dels fets i segueix fardant de la imatge que el va immortalitzar al costat de Bush i Blair. En canvi, manté amagada una altra foto, en aquest cas simbòlica, que es va fer ell i el seu govern amb els negociadors d'ETA i de Batasuna un any després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. Allà, lluny de les càmeres de televisió i de la premsa gràfica, Aznar es va “retratar” apropant més d'un centenar de presos etarres cap a Euskadi i iniciant unes converses que finalment van fracassar. Era l'època en què l'aleshores president del govern espanyol no dubtava en assegurar que la democràcia seria “generosa” si ETA abandonava la violència.

A l'àlbum de fotos d'Aznar – com en els àlbums dels divorciats- hi ha un forat buit, però, tal i com succeeix a la paret on hi ha hagut un quadre, encara s'hi pot veure el darrer rastre d'aquella imatge d'un llunyà 1998 en què el PP estava fent allò mateix que ara utilitza com a pólvora incendiaria per carregar contra el govern socialista: intentar trobar el camí de la pau.

Tal vegada, el ressentiment i l'emprenyada que mostren cada dia Aznar i Rajoy sigui deguda al fet que si ETA diu l'adéu definitiu a les armes, Zapatero és qui té tots els números per sortir en aquesta desitjada i històrica foto.

El CSI i els ous dels senyors bisbes

La CBS portarà a terme els propers mesos de setembre i octubre una campanya publicitària molt peculiar: posarà anuncis dels seus programes televisius, i especialment de la popular sèrie CSI, damunt la clova de 35 milions d'ous frescos. Segons els responsables de la cadena, l'impacte publicitari està garantit ja que qui més qui menys es mira els ous, amb perdó, abans de fer una truita.

“Volem provocar un somriure a les cuines americanes”, ha declarat el president de la CBS.

Per poder portar a terme la campanya, la cadena ha arribat a una entesa amb la companyia EggFusion, especialitzada en gravar amb làser la data de caducitat dels ous. Seguint el mateix procediment, a més de la data, hi posarà eslògans com ara “CSI: Crack the Case on CBS”, un joc de paraules que es podria traduir com “CSI: trenca el cas (resolt el cas) a la CBS”.

Els creatius de la campanya ja han batejat el nou suport publicitari amb el mot eggvertising, que ve a ser una fusió d'ou (egg) i d'anunci (advertising).

Una vegada superada la sorpresa inicial, cal reconèixer que la CBS no ha inventat res fent entrar els forenses del CSI a les neveres. Recentment van ser subhastats a París tres ous d'estruç decorats fa una colla d'anys per Joan Miró, Marc Chagall y Diego Giacometti.

D'altra banda, els ous de gallina són, fins i tot, camp abonat de fets extraordinàriament miraculosos que superen la térbula imaginació dels guionistes de CSI. Fa pocs dies, l'agencia de notícies Kazinform informava que una gallina del Kazakhstan havia fet un ou amb la paraula “Alà” gravada damunt la clova.

Com que tot plegat és qüestió de fe, no ens hauria d'estranyar que la Conferència Episcopal Espanyola comenci a instal·lar granges de gallines productores d'ous gegants i que utilitzi l'eggvertising per anunciar els programes de la COPE. Us imagineu l'efecte que pot provocar en els paladars sensibles fer una truita espanyola amb els ous -publicitaris- d'en Jiménez Losantos?

La deessa Victòria de CiU

Durant la darrera etapa del Tripartit, els parlamentaris de CiU han rendit culte, més o menys discret , en els seus despatxos de la Ciutadella, a una divinitat de l'illa de Bali. Aquesta història surrealista l'explicava ahir en El Punt el company Albert Segura.

La cosa va començar l'abril del 2005 quan el convergent Jaume Camps, ara membre del Consell Consultiu de la Generalitat, va tornar d'un viatge a Indonèsia portant un objecte singular: una estàtua d'un metre d'alçada de la deessa Victòria. Es tractava d'un obsequi de comiat, després d'estar 25 anys al Parlament, pels seus companys diputats de CDC del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre: Joan Miquel Nadal, Ramon Camp, Carles Pellicer, Joan Maria Roig, Josep Poblet i Francesc Sancho.

La figura va ser col·locada en el despatx de Nadal, a la planta baixa de l'edifici de la cambra catalana, i ben aviat es va convertir en un lloc de pelegrinatge de tots els parlamentaris de CiU, líders inclosos, els quals, seguint la tradició de Bali i amb absolut respecte, hi anaven a deixar ofrenes com monedes i collars.

El periodista Albert Segura explica que la presència de la deessa va fer el seu efecte i ben aviat es va tornar a desfermar el cúmul de desgràcies pel Tripartit, començant per l'episodi de la corona d'espines i acabant amb la ruptura de la coalició d'esquerres i la convocatòria d'eleccions anticipades.

Dijous passat, una vegada finalitzat el darrer ple de la legislatura, Joan Miquel Nadal va agafar l'estàtua i se la va emportar al restaurant de la Barceloneta on acostuma a dinar amb els seus col·legues de CiU. Allà, segons El Punt, van “seure” la deessa a la taula com un convidat més i després tots plegats van organitzar, dins el local, una miniprocessó d'acció de gràcies. Finalment, el parlamentari Carles Pallicer va carregar la figura en el portaequipatges del seu cotxe i va enfilar camí cap a Tarragona amb la intenció de que Victòria “conegui país” en el nou període electoral que ja ha començat.

La història és del tot singular i seria impagable si tinguéssim les imatges d'algun diputat d'Unió Democràtica oblidant les arrels cristianes del partit i “rendint culte”, com un idòlatra qualsevol, a una deessa exòtica.

Confesso que l'amic Google no m'ha sabut localitzar cap divinitat de Bali que es digui “Victòria” i imagino que aquest nom amb el qual li van vendre l'estàtua a Jaume Camps deu tenir més de comercial que de real, però “si non é vero é ben trobato”, que dirien els italians.

En tot cas, a la mitologia clàssica més propera hi ha la Victòria romana, la deessa alada a la que els triomfadors, amb l'August al capdavant, rendien culte per l'èxit a les batalles. El seu equivalent grec és la Niké o Nicé, la deessa del triomf i de l'èxit que corria i volava a gran velocitat repartint sort entre els combatents i els esportistes. Per aquesta raó, el nord-americà Phil Knight va agafar el nom de la deessa per fundar una companyia que s'acabaria convertint en una de les principals multinacionals de roba i calçat esportiu, la Nike, la que vesteix i calça a clubs com el Barça, el Porto i l'Arsenal i a seleccions com la de Brasil, Holanda i Portugal.

Quan comenci la campanya electoral, fitxeu-vos amb les sabates dels candidats de CiU: igual descobrireu que, com uns adolescents orgullosos, porten ni més ni menys que unes Nike, la marca que té per logo les ales de la deessa de la victòria i per eslògan més recent el “Joga bonito” del Mundial d'Alemanya. Clar que ni el temperamental Eric Cantona, protagonista dels anuncis de Nike i famós per la guitza de kung-fu que va ventar a un espectador, ni el món de la política són gaire representatius d'un estil de jugar bonic, net i clar.

Foto: L'estàtua de la deessa Victòria, fotografiada davant del Parlament. Andreu Puig / El Punt

Un avió a piles

Un grup d'estudiants de l'Institut Tecnològic de Tokio han aconseguit fer volar, per primera vegada, un avió utilitzant l'energia de 160 piles del tipus AA, és a dir les mateixes que fem servir a casa pels aparells de ràdio, pels comandaments a distància o pels despertadors.

L'avió, pilotat per un dels estudiants, pesa 44 quilograms, té una amplitud d'ales de 31 metres i, en un minut, ha fet un vol rasant de 391 metres.

L'interrogant és clar: amb piles Duracell, les que duren, duren i duren, el vol hauria estat més llarg?

Seria, sens dubte, un bon argument per un anunci de la multinacional del conillet inesgotable.

A votar per Tots Sants

Joan Amades explica en el seu Costumari Català que, abans de l'establiment del sufragi universal, la data de l'1 de novembre tenia una significació no tan sols religiosa sinó també política: aquell dia, quan tocava, començaven les eleccions municipals, uns comicis que s'allargaven durant tres jornades, temps suficient -és de suposar- per anar a votar (els benestants que tenien dret a fer-ho), per portar a terme el recompte i per realitzar, a sota ma, les tradicionals tupinades.

El president Maragall, en convocar al personal a les urnes per Tots Sants, ha recuperat doncs, sense saber-ho, una tradició electoral perduda en la nit del temps, ja que el sufragi universal, que era limitat, això sí, als homes, no es va instaurar fins a la Constitució de la Gloriosa del 1869 i, més tard, amb la Restauració, va aparèixer i desaparèixer segons governessin liberals o conservadors.

Escollint la data de Tots Sants per la celebració de les properes eleccions al Parlament, Maragall ha donat una resposta irònica i colloneta a la "petició" de la direcció del PSC:

“Voleu que les eleccions no es facin un diumenge?. Doncs bé, les farem un dimecres, però festiu, menjant castanyes i panellets i portant flors al cementiri!”.

En el PSC treuen foc pels queixals (dimecres al vespre, els telèfons fumejaven després de la filtració a TV3) però públicament s'han vist obligats a reconèixer la potestat del president a triar la data que consideri més oportuna pels comicis. I fent-ho així li han reconegut també el dret a protagonitzar la darrera “excentricitat” abans d'abandonar Palau.

Mirat fredament, ningú li pot negar a Maragall que amb la seva decisió ha sabut posar un punt i final fantàstic al seu pas per Presidència. Amb aquest “aquí encara mano jo”, el terme “maragallada” ha quedat definitivament brodat amb lletres d'or a la plaça de Sant Jaume. El més genial de tot plegat és que hi ha arguments per defensar unes eleccions per Tots Sants que trenquen amb la tradició de fer els comicis autonòmics el diumenge (la darrera vegada que es van celebrar entre setmana va ser el 1980). En primer lloc, el pont de la Hispanidad, amb tota la seva càrrega festiva però també ideològica, no pertorbarà la campanya electoral. En segon lloc, el PSC podrà trobar resposta definitivament a l'etern interrogant sociopolític que té plantejat des de fa anys: si amb un candidat idoni com en Montilla pot o no mobilitzar els votants de l'àrea metropolitana que es queden repanxolats a casa a les eleccions catalanes. Convocar els comicis en un dia laborable, com volia el PSC i aprovava el PSOE, no tal sols hauria distorsionat el resultat científic d'aquest experiment sinó que, a més, hauria obligat a Maragall a carregar amb la indignació del món empresarial pel cost de més de 188 milions d'euros que, segons la patronal PIMEC, haurien comportat les eleccions en hores perdudes i pagades als treballadors. Un malestar, per cert, que també podria haver tingut un cost polític per José Montilla que, recordem-ho, segueix essent ministre d'Indústria.

Clar que algú pot dir, i amb raó, que els socialistes, amb l'alè d'Artur Mas al clatell, no estan precisament per fer experiments i que la campanya coincidirà amb el debat dels pressupostos generals de l'Estat, previst en el Congrés pel 24, 25 i 26 d'octubre. Aquells dies, al PSOE li convindria poder comptar amb el suport d'altres forces polítiques per plantar cara al PP, però és fàcil d'imaginar que ni a CiU ni a ERC els vindrà gairebé bé fer-se la foto amb els socialistes en plena campanya electoral. En tot cas, sempre ho podran deixar per més tard, quan es discuteixin les esmenes als pressupostos o quan es segellin els hipotètics pactes de govern a Catalunya.

També ja hi ha qui dins el PSC ha expressat el seu temor de que la jornada electoral de Tots Sants i la postelectoral del Dia dels Morts provocaran més d'un malèvol acudit. A veure: tornem al llegat del savi Joan Amades i comencen pel dimarts 31 d'octubre, dia de reflexió. Serà Sant Quintí, a qui antigament invocaven en el Ripollès, la comarca, per cert, d'en Joan Puigcercós, perquè fes tornar dòcils als infants rebecs i ploraners. Com diu el refrany, “Sant Quintí fa tornar en sí”.

I què succeïa antigament per Tots Sants?. Doncs en temps de guerra era dia de treva. Els armats abandonaven per unes hores els seus perillosos estris de treball i pregaven per les ànimes del Purgatori. De fet, tant en èpoques de combat com de pau, aquell dia tothom estava pendent d'unes ànimes que sortien del Purgatori per anar a passar unes hores a la casa on havien viscut just abans de fer el traspàs. “Si veuen llurs familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua -escriu Amades- , senten un gran bé i en tornar al Purgatori són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria, però si, al contrari, no guarden d'ells record compungit i es lliuren a l'alegria i els tenen en oblit, han de restar altra vegada al Purgatori, en espera d'un altre any o una altra circumstància que els tregui. Responent a aquesta creença, és costum molt estès que, durant els tres o quatre anys següents al traspàs d'un familiar, la nit de Tots-sants i el dia dels Morts hom pari llit perquè la seva ànima vagi a reposar-hi”.

No em negareu que això de fer-li el llit a l'ànima en pena i d'organitzar una farra per retornar-la al Purgatori no dona munició als humoristes i també als polítics de l'oposició que gaudeixen veient en Maragall purgant penes i ja estan somniant en enterrar definitivament per Tots Sants el record del Tripartit...

Convindria però que abans de posar-se a ballar recordessin el que diu el Costumari en relació el 2 de novembre, l'endemà de les eleccions:

“Els nostres avis tenien per un gran pecat ballar durant la novena del dia de difunts i àdhuc un temps més enllà. Creien que la mort vigilava atentament els mortals per tal d'emportar-se'n sense pietat ni remissió els que li mancaven el respecte lliurant-se a la dansa en lloc d'observar la seva festa”.

I si el 2 de novembre algú veu creuant les aigües de Barcelona una sirena amb aires maragallans, que no s'estranyi: “Entre els pescadors de la Barceloneta -escriu Joan Amades- existia la creença que només avui es veia el mig home mig peig; segons ells, era l'animeta d'un pobre ofegat maleït pel dimoni que no podia entrar al cel ni a l'infern i que vaga per la mar sense repòs”.


Foto: Pasqual Maragall, dijous, acomiadant-se en el Parlament. Gabriel Massana / El Punt

Viatge a Liliput

El científic alemany Stefan Trellenkamp ha creat, utilitzant procediments de nanotecnologia, el camp de futbol més petit del món. És tan minúscul que 20.000 d'aquests camps, que només són visibles amb un microscopi especial, podrien posar-se a la punta d'un cabell humà. Trellenkamp és un individu obsessivament detallista com ho demostra el fet que ha dedicat tota una jornada a marcar les línies del terreny de joc mitjançant un raig d'electrons.

L'investigador de la universitat de Kaiserslautern es sent molt satisfet de la seva obra però ha reconegut textualment que no sap què fer-ne d'aquest camp de Liliput: “Suposo que es quedarà dins el meu calaix”.

L'alemany podria perseverar en les seves investigacions i col·locar en el microestadi les dues porteries, un videomarcador electrònic, infinitat de cartells publicitaris (segur que la Sony o la Nike estarien disposades a convertir-se en sponsors), un reguitzell de jugadors mediàtics amb sous multimilionaris, un parell d'entrenadors geniüts, l'arbitre inflexible i els seus jutges de línia despistats, una pilota, de marca a negociar, que fes estranyissims bots damunt la gespa i fos insensible al tacte de les mans dels porters, uns centenars de periodistes cridaners i fatxendes i cent mil espectadors a poder ser fanatitzats. A tocar del microestadi hi situaria una ciutat esportiva i, al voltant d'ella, una metròpolis poblada per milions de microhabitants tots ells hipotecats per la compra d'un pis de merda o d'un cotxe vermell, blau o verd.

Millorant encara més les seves tècniques de manipulació d'àtoms i de molècules, l'investigador alemany podria col·locar, en un asèptic laboratori universitari d'aquesta Liliput, una rèplica microscòpica d'ell mateix, un Stefan Trellenkamp dedicat en cos i ànima a crear un nou món encara més petit a partir d'un altre estadi de futbol. Dins d'aquest nou món hi hauria un altre Stefan Trellenkamp més infinitesimal que crearia una nova societat encara més minúscula.

El procés s'aniria repetint inexorablement fins arribar a la Frontera del No Rés. Allà, l'Stefan més menut de tota la nissaga replicant dels Trellenkamp, cansat de picar ferro fred (la nanotecnologia també té límits), optaria per reorientar els seus treballs cap a l'univers. Abandonaria les tècniques microscòpiques i construiria un telescopi potentíssim. Un dia, enfocant-lo en la negra nit, descobriria a l'extrem d'una llunyana galàxia unes formes materials que li recordarien la punta d'un cabell humà. Aprofundint en aquelles imatges remotes hi acabaria veient deu, vint, centenars d'estadis de futbol guarnits amb anuncis del calçat esportiu de Nike i de la PlayStation 22 de Sony amb el videojoc de moda per crear mons i submons virtuals.

Gràcies a l'ull del telescopi, l'Stefan Trellenkamp, xic, diminut, esquifit i sorprès, aniria de camp en camp, de metròpolis en metròpolis, resseguint a vista d'ocell l'allargada forma del cabell fins a arribar a un nou espai, on, jugant amb la distància focal, hi acabaria descobrint dos ulls, un nas, dues orelles: la imatge clara i nítida del seu propi rostre.

Il·lustració: Bill Plympton

Les mans que feien la truita

Feia unes llenties boníssimes, un gazpacho excel·lent i una truita de patates per llepar-se els dits. Sovint sortia de la cuina i xerrava afablement amb ells i amb la resta de clients. I. per descomptat, ningú l'havia vist apropar-se cap vegada a la màquina escurabutxaques del bar.

Cada dia, ells s'escapaven de la feina i hi anaven puntualment a esmorzar o a dinar atrets per les bones arts de la cuinera.

Mai, mai de la vida, haurien sospitat que aquelles mans que preparaven amorosament -“com la mare”- el gazpacho o les llenties, eren les mateixes que presumptament acabaven d' escanyar a tres àvies de Barcelona.

Ignorants del costat fosc de la cuinera, qui no té un costat fosc?, els funcionaris havien estat alimentant-se, jornada darrera jornada, amb el fruit dels fogons de la Reme, la gallega ludòpata i binguera que ja ha estat batejada en els diaris com "la matavelles”. La seva foto, que ha permès als Mossos d'Esquadra identificar i detenir a la sospitosa, mai no va arribar a la comissaria de la Policia Nacional del carrer Balmes, el lloc de treball d'aquells professionals que, amb el cul pelat d'identificar xoriços i criminals, travessaven el carrer per menjar-se a cremadent, lluny de la feina, la truita de patates de la Reme de can Cebreiro.

FCB: la febrada matriculera

La setmana vinent començaran a circular vehicles matriculats amb les sigles FCB. Com que aquestes tres lletres estan gravades amb ferro roent a la zona més sensible del cervell de molts seguidors del Futbol Club Barcelona (la que regula les emocions, les copes guanyades i les perdudes), hi ha conductors que ja han demanat al concessionari que no matriculi el cotxe fins que les autoritats de Trànsit no comencin a repartir aquestes 10.000 matrícules. Les més buscades són les primeres, les que corresponen als números dels jugadors (el 0010 de Ronaldinho!) i les que recordaran dates emblemàtiques de la història culè (el 1899, any de la fundació del club, el 1992, any de la primera Copa d'Europa)...

Les matrícules no es poden reservar i per a tant l'obtenció d'un número o altre serà fruït de l'atzar. Hi haurà barcelonistes afortunats, però tenint en compte que a la història del club hi ha un número limitat de dates glorioses, apareixeran matrícules desagradables com la 1986 FCB (desastre de Sevilla), 1994 FCB (final d'Atenes) o les que recordin els anys de mandat de Gaspart.

I si els seguidors del FCB s'han esperat per matricular el nou cotxe, els del Madrid o els de l'Espanyol no s'aproparan els propers dies pels concessionaris. Imaginem el ridícul d'un admirador de Raúl arribant a la penya amb un vehicle (naturalment blanc) amb la matrícula 009 FCB i essent immediatament acollonat pels seus col·legues preguntant-li per la salut d' Eto'o...

Esperem, en tot cas, que l'Espanyol no presenti una queixa a Trànsit per l'aparició de les sigles FCB, tal i com va fer fa uns dies per la inclusió d'un article sobre l'entrenador del Barça a les proves de selectivitat. Que tinguin paciència. Un dia o altre també podran aspirar a lluir una matricula RCD i com que són menys i tenen menys números gloriosos per perseguir, la febrada matriculera serà més tranquil·la.

La cresta del gall francès

“España, la mejor de las selecciones eliminadas” titula avui l'agència Efe, hores després de la derrota amb França.

Qui no es conforma és perquè no vol: a la primera fase, la selecció espanyola ha guanyat els tres partits i només ha encaixat un gol. Però com s'ha demostrat, el campionat començava en els vuitens i França no és ni com Ucraïna, ni com Aràbia Saudita ni com Tuníssia. Abans del partit, un enviat especial de Mundo Deportivo a Hannover, escrivia el següent: “Ha llegado la hora de cortarle la cresta al gallo francés por mucho que Henry y compañía estén delante. La Selección se ha propuesto llegar hasta la final y da lo mismo los rivales que deba sortear hasta la meta de Berlín”. I afegia: “Francia es un toro bravo que hay que lidiar, pero Luis y los suyos llevan los trastos para hacer una gran faena”.

Doncs bé. Pronòstic fallit. El veterà gall francès ha conservat la cresta i la jova selecció torera, amb l'Aragonés al capdavant, ha acabat a la infermeria on, aquesta vegada, ningú li portarà cap ram de flors, no fos que el d'Hortaleza insistís en allò del cul estret i el pèl de la gamba. Ara, confirmat el desastre, els mateixos que aplaudien a Luis les seves gràcies li recordaran la promesa de dimitir com a seleccionador si Espanya no arribava a les semifinals.

En tot cas, s'ha passat de l'optimisme desbordant al fatalisme històric. Quan la selecció va arribar a Alemanya, ningú, ni la mateixa Federació, apostava res per ella, però l'excel·lent partit contra Ucraïna (4-0) va fer que els seguidors i la premsa ja es veiessin a Berlín. Aquell 14 de juny, la felicitat era tant extrema que només mancava organitzar un circuït turístic per terres ucraïneses, amb visita inclosa a la central nuclear de Txernòbil. Després, el 19 de juny, va arribar el 3-1 amb Tunísia, un triomf treballat que va requerir d'una remuntada. Durant la primera part, mentre els tunisencs anaven al davant en el marcador, ja em temia que algú proposés un boicot contra el consum de dàtils. Finalment, el 23 de juny, Espanya va guanyar a Aràbia Saudita per 0-1 en un partit relaxat i avorridot en el qual no es van autoreivindicar com a titulars ni els mateixos suplents.

La grisor d'aquest tercer partit i el llarg historial negatiu de la selecció espanyola va fer moderar l'optimisme inicial, encara que alguns ja cerquessin un espai a la sala de trofeus per penjar-hi la cresta del gall. Diuen els savis que sempre és poc prudent vendre la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat. I, com ha quedat demostrat, per molt que toquis de peus a terra, sempre hi ha el risc d'empassegar amb una pedra anomenada Zidane o Henry.

Ahir, quan l'arbitre va xiular el final del partit, alguns coets, que no eren precisament llançats per seguidors francesos, van esclatar en el cel de Catalunya. Poc després, davant meu, un culè intentava convèncer a un seguidor del Real Madrid sobre el surrealisme que envolta les seleccions. “Fa un moment- deia el culé- jo anava amb en Zidane després d'haver-hi estat en contra tota la temporada i tu, anaves amb en Xavi i en Puyol vestits de vermell i pregaves perquè en Zinedine no fes cap gol a Casillas. Això del Mundial no té cap sentit!”, sentenciava el barcelonista fent brollar un mig somriure a la cara del seguidor blanc. “Entenc el que vols dir -va respondre el madridiste- però per a mi és natural anar amb la selecció espanyola”.

D'aquesta conversa entre els dos col·legues i rivals futbolístics en trec dos apunts finals:

Una conclusió: L'opinió del culè contra el Mundial, inclòs el risc de lesions dels futbolistes i el cost econòmic i esportiu que aquestes representen pels clubs, s'acabaria en el mateix moment en que hi jugués una selecció catalana.

Un interrogant: Continuarà bevent xampany francès la penya del boicot al cava català?


Foto: El segon gol francès amb en Casillas i en Sergio Ramos veient-la entrar. Reuters

Travessa el carrer una noia

Aturo el cotxe davant un pas de vianants. Travessa el carrer una noia amb un gos gros i una faldilla petita. Els gos és maco. La faldilla també. Arrenco el cotxe mentre el gos gros estira la noia de la faldilla petita cap a l'interior del parc en direcció a una gossa petita subjectada per un noi gros. El noi gros no es mira la faldilla petita i la gossa petita tampoc es mira el gos gros. La noia de la faldilla petita ni es fitxa amb el noi gros i estira el gos gros lluny de la gossa petita.

Aturo el cotxe davant el següent pas de vianants. Travessa el carrer una noia amb un gos petit i una faldilla grossa. El gos es maco i la faldilla també. Arrenco el cotxe mentre la noia de la faldilla grossa estira el gos petit cap a l'interior del parc en direcció a un gos gros subjectat per una noia, la noia, de la faldilla petita.

Elles es fan un petó gros a la boca i arrenquen el passejar agafades de la ma, mentre, al darrera, el gos gros i el petit miren de reüll cap a la gossa petita que acompanya al noi gros cap a la sortida del parc, on l'espera un altre noi amb un gossa grossa.

Aturo el cotxe davant el següent pas de vianants. Travessa el carrer una noia amb un gos...

Quan Maragall ens deixa de sorprendre

La notícia no és que Pasqual Maragall hagi renunciat a tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat. L'autèntica notícia és que la seva decisió s'hagi fonamentat en criteris absolutament racionals encara que, naturalment, en cap moment, els hagi fet públics. Tothom sap quins són:

- la manca de suport dins la direcció del PSC, el partit que, recordem-ho, ell mateix presideix

- la manca de suport del PSOE i més concretament de Zapatero

- la seva nul·la possibilitat de pactar amb CiU, després de les properes eleccions, una coalició de govern, l'anomenada sociovergència, i d'acceptar veure reduït el seu paper a segon d'un Artur Mas president.

- La difícil tasca de renegociar la resurrecció d'un tripartit, mort i enterrat, amb unes noves regles del joc (un Tinell II difícil de liderar per un polític que n'ha sortit cremat per mèrits propis i aliens)

Per una vegada, el sempre sorprenent Maragall ens ha deixat de sorprendre. I aquí és on hi ha l'autèntica notícia.

Amb en Montilla, l'oasi català serà més racional i més avorrit i quan això passi, amb en Mas ocupant o no el despatx de Palau, tal vegada trobarem a falta la rauxa d'aquell alcalde dels Jocs Olímpics, d'aquell president de la Generalitat a qui els seus, cansats de reclamar-li seny i disciplina, li van girar l'esquena molt abans que Catalunya tingués nou Estatut.

Imatge: dibuix d'en Joan Antoni Poch publicat en El Punt

A la taula d'en Bernat...

S'ha aprovat l'Estatut i, com era previsible, cada partit interpreta els resultats del referèndum a la mida dels seus interessos. Les dades són clares: “Sí” (73,9 per cent dels vots); “No” (20,7 per cent); Blancs (5,3 per cent); Nuls (0,9 per cent); Participació (49,4 per cent). Es posen aquestes xifres dins la coctelera de la interpretació política i cada ú ven l'èxit de la manera que vol. Només els dirigents d'ERC han reconegut la seva derrota: ja van perdre quan les bases del partit els van imposar el “No” i ho han tornat a fer ara amb quan la immensa majoria dels votants han fet triomfar el “Sí”. El 20,7 per cent de vots en contra de l'Estatut queda lluny del 28 per cent de vots que van sumar entre ERC i PP a les darreres eleccions autonòmiques. Per a tant, hi ha hagut una pèrdua de suport electoral que ha afectat bàsicament a ERC com ho demostra el fet que a poblacions on l'alcalde és republicà el percentatge de vots negatius ha estat baix o poc superior a la mitjana: Banyoles (19,8 per cent); Puigcerdà (22 per cent). Les enquestes ja indicaven que a una part important de votants d'ERC els feia poquíssima gràcia votar el mateix que el PP i, es de suposar, que finalment han optat pel “Sí” del peix en el cove, pel vot en blanc, pel nul crític o, directament, per quedar-se a casa o a anar a la platja alimentant el 50,6 per cent d'abstenció.

Sigui com sigui, els votants republicans han tingut en aquest referèndum mala peça al teler. Els que han optat per la papereta del “Sí” han girat l'esquena al partit i han fet augmentar la relativa satisfacció del PSC, ICV i CiU. La resta han vist com, a l'hora de les valoracions polítiques, el PP s'apropiava dels seus vots o de la seva abstenció per intentar esbombar als quatre vents el presumpte sentit comú de la dreta espanyola i per deslegitimar Zapatero. “Dos de cada tres catalans no donen suport a aquest projecte personal de Zapatero”, ha dit el líder popular fent a continuació una crida per “paralitzar urgentment aquest procés de liquidació de l'Espanya constitucional”.

I en un atac d'”amnèsia política”, Rajoy ha afegit “És l'Estatut amb més refús de tota la democràcia”.

D'acord que en el referèndum de l'Estatut català del 1979 la participació va ser 59,7 per cent, més de 10 punts superior a la d'ara, tot i que cal reconèixer que les circumstancies d'efervescència política i ciutadana eren ben diferents després de la recuperació de la democràcia. També és veritat que en el referèndum de l'Estatut basc van votar el 58,9 per cent dels electors i a l'andalús el 53,5. Però en les seves declaracions, Rajoy, que, recordem-ho, va ser parlamentari gallec i vicepresident de la Xunta, intenta fer creure que ha oblidat quin va ser l'index de participació en el referèndum de l'Estatut de Galícia celebrat el 21 de desembre del 1980: ni més ni menys que un miserable 28,3 per cent. I el PP, amb Fraga al capdavant, no ha tingut cap inconvenient en governar Galícia una colla d'anys utilitzant com a principal eina un Estatut amb menys “legitimació” a les urnes – emprant els termes analítics dels populars- que el nou Estatut català.

Les raons per les quals més del 50 per cent dels electors no han anat a votar són diverses, però ningú se les pot apropiar. El joc democràtic passa per les urnes i, com afirma la dita popular, “ a la taula d'en Bernat, qui no hi és, no és comptat”.

Imatge: dibuix d'en Joan Antoni Poch publicat en El Punt

Palles ciutadanes de Catalunya

Albert Boadella, promotor junt amb Arcadi Espada del partit antinacionalista Ciutadans de Catalunya, ha assegurat irònicament que els 223 articles del nou Estatut podrien resumir-se en 10 Manaments, entre ells veure cada nit a Mónica Terribas, esborrar del mapa als toros i a la COPE, tenir una fe infinita amb l'home del temps de TV3 i “masturbar-se quan perd el Madrid”.

Confesso que he vist a seguidors blaugranes trempant molt més quan perd Raul que quan guanya Ronaldinho. Sobretot els darrers temps en què els culés ja ens hem acostumat a viure jornades triomfants.

Ara bé, d'aquí a practicar l'amor propi convulsiu quan perd l'equip de Chamartin hi ha una certa distància i seria, sens dubte una exageració fer-ho constar a l'Estatut, Estatuet o el que carai sigui el que anirem a votar diumenge.

Si, ja sé que els nostres legisladors, desconfiant, com diu Maragall, de les males jugades fetes durant anys i panys des de Madrid, han volgut entrar en el més mínim detall competencial fins a incloure-hi el busseig professional com a representació extrema del blindatge polític.

També és veritat que la masturbació té afectes enormement positius en l'ésser humà: allibera la tensió sexual, ajuda a combatre l'estrès, els dolors menstruals i l'insomni, estimula les defenses del sistema immunològic, allibera hormones que aixequen l'estat d'ànim i combaten la depressió, redueix les ereccions espontànies en llocs inoportuns, elimina els somnis humits...

Així mateix, ni el Vaticà s'atreveix a aquestes alçades de la vida a continuar insistint en la llegenda negre dels mals que patien els onanistes abans d'anar a parar a la caldera de'n Pere Botero: l'aparició de pèls negres, negríssims, a la ma pecadora i de granulacions fastigoses i pudolents a la cara, la ceguesa, l'esterilitat, la bogeria...

En conclusió: pel bé del poble català i reconeguent la bondat de les arts masturbatòries proposo una transaccional al Manament suggerit per Boadella, afegint en el capítol de Drets i Deures la pràctica constant i la promoció pública de l'onanisme, retirant, això si, qualsevol referència a l'equip blanc (ja la inclourà el poble de Madrid, si ho considera oportú, en el seu estatut).

Estic convençut de que amb l'augment d'aquests exercicis íntims, les palles físiques substituiran a les mentals i tots els ciutadans de Catalunya, siguin o no polítics, siguin o no joglars, siguin o no radicals d'un i altre signe, d'una o altra bandera, avançaran definitivament pel camí de la felicitat. Que així sigui i que els deus ens escoltin.

La gorra d'en Fraga

Bona, molt bona la foto de Luis Magán publicada diumenge en El País en la que apareixen dos manifestants de renom: el senador Manuel Fraga i l'ex comissaria europea Loyola de Palacio. Els dos personatges estan asseguts en uns esglaons de la Plaza de Colón de Madrid escoltant un dels oradors de la manifestació convocada per l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT). Fraga es protegeix del sol amb una gorra blanca amb el lema “11-M manipulación”.

Si enlloc de gorra portés un barret, tindria un aire patriarcal. Les mans en posició de repòs damunt el bastó, les cames estirades, els peus encreuats i la mirada perduda amb els ulls mig clucs.

Pel que diu la seva gorra, don Manuel es manifesta contra “la manipulació”. Ell, que el 1966 es va banyar a Palomares per intentar fer creure a l'opinió pública que l'accident de dos avions militars nord-americans, un d'ells armat amb bombes termonuclears, no comportava cap perill ni per la població ni pel turisme. Es va banyar i va tocar el dos immediatament cap a Madrid, sabent que en aquests casos els efectes de la contaminació radioactiva no són instantanis sinó acumulatius al llarg del temps. Quaranta anys després, aquest poble d'Almeria continua essent el més radioactiu d'Espanya i un 29 per cent dels seus habitants tenen restes de plutoni en el seu organisme.

Es manifesta també contra “la manipulació” qui, quan manava, va instaurar la Llei de Premsa, el pilar bàsic de l'autocensura, amb la qual els periodistes es veien obligats a “manipular-se” ells mateixos per no ser devorats dins la boca del llop de la Dictadura.

En què deu estar pensant l'ex ministre de Franco i actual president d'honor del PP?.

Pensa, tal vegada, en les avantatges de viure en democràcia i de poder manifestar-se sense que el seu alter ego, el don Manuel ministre, el de “la calle es mia”, li envii els grisos?

Ciberpatrullers

El governador republicà de Kansas, Rick Perry, que es presenta a la reelecció el novembre, ha anunciat un pla per instal·lar a la frontera amb Mèxic una xarxa de càmeres connectades a Internet. Amb aquest projecte, Perry vol convertir els internautes en una mena de patriotes ciberpatrullers que controlin còmodament des de casa l'entrada d'immigrants sense papers i ho denunciïn a la policia trucant a un número gratuït. Segons el governador, els ciutadans exigeixen “una frontera més segura i això és el que Texas farà”, invertint 5 milions de dòlars (3,8 milions d'euros) en la col·locació de càmeres repartides entre els 1.600 quilòmetres fronterers.

De fet, el governador Perry ha robat la idea al grup Darkcreek.com, que ja el passat mes de març, coincidint amb les manifestacions d'immigrants a Los Ángeles, va proposar un pla anomenat Border.Net, consistent en col·locar 343.000 webcams a tota la frontera entre els Estats Units i Mèxic (3.139 quilòmetres). Les càmeres enviarien als ordinadors una imatge cada quinze segons i el sistema la compararia amb la captura anterior per detectar qualsevol moviment. En el cas que hi hagués una variació, el programa avisaria al ciutadà ciberpatruller i aquest, una vegada descartades les falses alarmes, es posaria en contacte amb la policia. El cost previst, 20 milions de dòlars, seria segons Darkcreek.com, “més econòmic que 8 hores de combat a Irak”.

A més, aquests cibernautes patriotes proposen que es pagui una petita recompensa al ciberpatruller que amb la denuncia faciliti la captura d'un immigrant i fins i tot suggereixen barrejar realitat amb ficció afegint al programa “atractius lúdics” com ara que els usuaris puguin disparar amb una metralladora virtual contra el pobre mexicà sense papers.

“Estem convençuts que quan aquells que es salten la llei d'aquest estat o d'aquest país sàpiguen que un parell d'ulls extra els està vigilant des de fora, l'activitat criminal baixarà vertiginosament”, ha dit el governador de Texas.

Si els republicans fossin conseqüents amb aquest criteri de preservar la legalitat amb l'ajud d'Internet, la xarxa de càmeres no s'hauria instal·lar a la frontera amb Mèxic sinó als racons més foscos del centre de detenció de Guantánamo, del Pentàgon i de la Casa Blanca. Segur que si es fes això, hi hauria milions d'internautes d'arreu del món disposats a passar hores i més hores connectats a aquest gran germà justicier.

Les primes i el cul del Sabio de Hortaleza

Encara no ha començat el Mundial de Futbol -ho farà dintre d'unes hores- i la selecció espanyola ja és campiona d'alguna cosa: les primes, altíssimes, que la Federació pagaria a jugadors i tècnics en l'hipotètic cas que guanyessin el campionat. Concretament a cada un d'ells els tocaria 540.000 euros (uns 90 milions de peles) per donar la campanada. Aquesta quantitat triplica el que ha pactat la Confederació Brasilera de Futbol amb els seus jugadors i tècnics per portar la copa cap al seu país, que és el que segurament faran: 155.775 euros. De fet, els brasilers són superats, només en qüestió de possibles premis, no tan sols per la generositat espanyola sinó també per l'anglesa (438.148 euros), l'alemana (300.000 euros), la francesa (240.000 euros) i la italiana (250.000 euros).

En això de les primes, l'organisme que presideix Ángel Maria Villar fa trampa. En primer lloc, només començarà a pagar calers si la selecció supera els vuitens de final. En segon lloc, la generositat extrema de prometre un total de 14,5 milions d'euros pel conjunt de l'equip, a 540.000 per barba, és un brindis al sol. Ni els més optimista pensa que la selecció de Luis Aragonés pot guanyar el Mundial. Hi ha un element prou indicatiu: la mateixa Federació ha considerat innecessari signar una pòlissa amb alguna companyia d'assegurances per cobrir el risc d'haver de pagar a Raul, Puyol i resta de col·legues el premi milionari que s'embutxacarien si guanyessin el Mundial. És si fa o no fa, la mateixa confiança amb la derrota que té la Federació de Trinidad y Tobago, disposada a pagar globalment als seus jugadors 2,5 milions d'euros si sobreviuen el xoc amb Anglaterra, Paraguai y Suècia i acaben arribant miraculosament a vuitens de final. Tota una epopeia per una petita nació caribenya que no arriba a tenir ni els habitants de París i que, una vegada superat el desencís futbolístic, farà bé en dedicar aquests recursos a inversions públiques.

Les apostes a internet, és a dir la manera en que la gent es poleix els quartos per la xarxa, són un bon indicador de l'estat d'ànim de les aficions. En el regne de Betandwin.com, la lògica és impecable: quants més calers es paguen per un triomf d'una selecció, menys possibilitats té d'arribar a la final. La situació és aquesta: per Brasil es paguen 3,75 euros per cada un apostat; per Alemanya 8,50; per Anglaterra 8,50; per Argentina 9; per Itàlia 9,50; per França 13 i per Holanda 15.

En aquesta febrada apostadora, per molt savi i d'Hortaleza que es digui que és l'entrenador espanyol, la gent no es deixa enredar. El triomf final d'Espanya és paga a 15 euros. I no parlem d'una impensable i remotíssima victòria de Trinidad y Tobago: 1.001 euros.

El diari As anuncia la seva miniguia del Mundial amb l'eslògan “Alemania 2006: esta vez sí”.

És si fa no fa el mateix que deia la premsa catalana quan el Barça no alçava el cap: “Aquest any, sí”. I el pronòstic sempre fallava fins que va arribar el somriure permanent de Ronaldinho la discreció i bon fer de Rijkaard.

Res a veure l'holandès amb la rusticitat del seleccionador espanyol. Ahir, a l'aeroport de Dortmund, Luis Aragonés va refusar un ram de flors que li oferien els alemanys com a símbol de benvinguda. “Me van a dar a mí un ramo de flores que no me cabe por el culo ni el pelo de una gamba”, va exclamar el Sabio de Hortaleza , a qui després d'ofendre els anfitrions i de fer el ridícul cantant el “A por ellos, oe!”, només li faltaria ara destrossar l'Opá!, yo viazé un corrá.

Quan un equip aconsegueix victòries inesperades es diu que l'entrenador té una flor al cul. Aragonés ja no disposa, però, de la infraestructura per vestir l'esperança: té el cul estret i ha llançat les flors.

En tot cas, mentre Aragonés rumia quina cara presentarà la selecció, si la de toro o la de torero, el subdirector del diari As, Tomás Guasch sembla l'Scarlett O'Hara del futbol perdut en allò que el vent s'endugué:

“Un día habrá victoria para España, igual yo ya no llego a tiempo de verlo. Pero mis hijos casi diría que sí llegarán y mis nietos, fijo que llegan”.

El Sí a la butxaca

Una enquesta publicada diumenge per La Vanguardia indica que si el referèndum per l'Estatut es fes en aquests moments, un 70 per cent dels votants li donarien suport i un 23 per cent ho farien en contra. Es tracta d'uns resultats més contundents que els del darrer Pulsómetro de la cadena SER segons els quals hi hauria un 51 per cent de vots a favor i un 16 per cent en contra de la reforma.

En tot cas, l'enquesta de La Vanguardia feta entre el 30 de maig i l'1 de juny per l'institut Noxa Consulting torna a insistir en un detall que ja apareixia en un sondeig anterior: el distanciament entre la intenció de vot dels votants d'ERC (la majoria d'ells favorables al Sí) i el suport al No reclamat per la militància i la direcció del partit. A l'enquesta publicada el 14 de maig sortia que un 44 per cent dels votants d'ERC apostaven pel Sí front al 31 per cent que es decantaven pel No. Ara, els partidaris del Sí serien un 45 per cent i els dels No un 35 per cent, mentre que un 8 per cent votaria en blanc, un 5 per cent s'abstindria i un 7 per cent no ho té decidit.

Hi ha un altre element que també crida l'atenció: els votants d'ERC decidits a pronunciar-se a favor de la reforma estatutària són, com hem dit, un 45 per cent, però encara hi ha un percentatge més alt del conjunt d'electors republicans -un 58 per cent- que es mostren partidaris que s'aprovi l'Estatut. És a dir, que hi haurà votants d'ERC que aniran al col·legi electoral amb el cor partit. Seran disciplinats i seguiran la consigna del partit de votar No, però en el fons esperaran que guanyi el Sí.

Els resultats de les enquestes sempre s'han d'agafar amb pinces (son només el retrat, amb llum i ombres, del moment en que es fa el sondeig) , però hi ha indicis que permeten intuir que la direcció d'ERC, quan inicialment es pronunciava per qualsevol cosa menys per un No, tenia una visió més clara de l'estat d'opinió dels seus votants que les assemblees del partit. Els militants van acabar imposant a la direcció el vot en contra, però ara part dels esforços de campanya s'hauran de dedicar a canviar l'opinió d'una part important dels propis electors decidits a sortir de casa el 18-J amb el Sí a la butxaca.

Acudit: El Punt / Xavi Torrent

Aguirre, Piqué i l'arxipèlag Gulag

Josep Piqué va anar dissabte a Sau a fer-se la foto per reivindicar l'esperit de “concòrdia” de l'Estatut que l'any 1978 va redactar en aquell parador la comissió dels 20.

L'excursió del líder del PP català no va agradar als socialistes i ahir, en un acte electoral a Lleida, Zapatero va acusar als populars de tenir molta “barra” per anar “a abraçar-se a Sau al monument commemoratiu de l'estatut del 79 quan no el van votar”.

La polèmica ha continuat avui, també a Lleida, quan Esperanza Aguirre ha volgut saltar damunt la jugular de Zapatero utilitzant l'arma de la història. La presidenta de la Comunitat de Madrid, a qui molts de la dreta com Déu mana voldrien veure ocupant el lloc de Rajoy, ha recordat que l'any 1979 el PSOE encara es definia en els seus estatuts com un partit marxista: “Ja ha demanat Zapatero perdó pel Gulag?”, s'ha preguntat Aguirre posant la cara de pomes agres d'Alexander Solzhenitsyn. I a continuació ha mirat a Piqué amb aire de complicitat i li ha etzibat la següent pregunta: “No és veritat?”. El polític català s'ha limitat a fer-li que sí amb el cap, però ves a saber si no l'ha maleïda fins el moll dels ossos a l'estil del que deu fer sovint Ruíz Gallardón i probablement Rajoy.

Esperanza Aguirre, que no té un pèl de tonta, ha de saber que gratant en el passat de Piqué no tan sols hi surt que és fill del darrer alcalde franquista de Vilanova (cosa que li dona un elegant pedigree dins el PP) sinó també que abans d'anar a flirtejar amb Convergència del bracet d'Hortalà i molt abans d'aterrar en el PP, va tenir una etapa de noi rebel i marxista en el PSUC. És a dir, que si Aguirre continua insistint en donar per certa l'associació entre marxisme i camps d'extermini stalinistes, Piqué també hauria de demanar perdó pel Gulag.

De genolls i de cara a la paret, que és, en definitiva, com el voldria veure la gran Esperanza de la dreta espanyola.

Nota al marge: En el congrés extraordinari del setembre del 1979, el PSOE va renunciar al marxisme com a ideologia oficial del partit, encara que el va mantenir com a instrument crític i teòric. En el mateix congrés, el PSOE es va definir com un partit socialista democràtic i d'organització federal. Com a resultat d'aquests acords, Felipe González va tornar a la secretaria general.

Per la seva part, el PSUC va assumir als anys setanta l'eurocomunisme, distanciant-se del poder soviètic. A la dècada següent, el partit va patir fortes tensions internes i fins i tot una excisió a conseqüència dels enfrontaments entre eurocomunistes i prosoviètics.

Foto: Esperanza Aguirre ha exhibit avui a Lleida la seva imatge més populista tocant la guitarra davant un grup de simpatitzants del PP. EFE

Dos bronques i Mao Zedong

Coincidint amb el debat de política general, Vicente Martínez Pujalte, expulsat fa uns dies del ple del Congrés pel president Manuel Marín, ha estat vist per la cambra baixa llegint amb entusiasme una biografia sobre el líder xinès Mao Zedong. Suposo que es tracta de l'obra editada recentment per Taurus, “Mao, la historia desconocida” de Jung Chang i Jon Halliday, un llibre que explica els episodis més foscos protagonitzats pel Gran Timoner, a qui els autors acusen d'haver causat la mort en temps de pau a setanta milions de xinesos.

La lectura d'aquest llibre sembla haver calmat els excessos verbals característics de Martínez Pujalte, a qui durant el debat no hem vist obrir la boca. Tal vegada, el diputat ha estat reflexionant sobre algunes de les frases cèlebres de Mao:

"L'odi mai pot ser vençut per l'odi, sinó per l'amor"

"L'acció no ha de ser una reacció sinó una creació"

"La crítica s'ha de fer a temps; no ens hem de deixar portar per la mala costum de criticar només després dels fets consumats"

Martínez Pujalte podria compartir les seves reflexions amb Federico Jiménez Losantos, qui, anys abans de convertir-se, gràcies als bisbes, en el gurú mediàtic de l'extrema dreta, havia militat al partit maoista Bandera Roja i fins i tot va passar una temporada a Xina com a activista fent una “immersió” política. El periodista de la COPE, entretingut darrerament en fustigar, per tou i per fleuma, a Rajoy, a qui despectivament anomena la “Mari Complejines”, li podria transmetre a Martínez Pujalte el pensament maoista passat pel filtre de la fe del convers.

Me'l puc imaginar mirant fredament al diputat popular mentre li cita de memòria una frase de Mao extreta d'un document presentat l'any 1962 en el comitè central del Partit Comunista Xinès:

“Per derrocar el poder polític és sempre necessari, abans que res, crear opinió pública i treballar en el terreny ideològic. Així ho fan les classes revolucionaries i també les classes contrarevolucionàries”

I a continuació, el periodista acabaria alliçonant al polític amb un altre pensament de Mao extret d'una circular, també del Partit Comunista, difosa el 1966:

“No hi ha construcció sense destrucció. La destrucció significa crítica i repudi, significa revolució. La destrucció vol dir raonament i raonament és construcció. La destrucció va al capdavant i quan es porta a terme ja significa construcció”

Fins i tot en Franco, en Tejero i en Pinochet, si haguessin dedicat a l'intel·lecte alguna de les seves neurones, hi haurien estat d'acord.

Incompetents i autoprotegits

En un article recent a La Vanguardia sobre l'onada de robatoris que pateix Catalunya, Manuel Trallero ironitzava sobre la crida a l'autoprotecció feta per la consellera Montserrat Tura.

“Ahora – escriu Trallero- se vende desde el Govern la autoprotección, y predican con el ejemplo. A la señora Tura, la responsable de nuestra seguridad, le robaron la tarjeta de crédito, la clonaron y le esquilmaron 2.800 euros. A la señora Anna Simó, siendo consellera de Benestar i Família, le abrieron el maletero del coche y se le llevaron tres maletas y un ordenador. A la señora Marina Geli, siendo consellera de Salut, le birlaron el bolso en un restaurante. A la señora Carme Sanmiguel -actual delegada del Govern en Barcelona-, siendo concejal de Ciutat Vella, le robaron el bolso en plena calle, y al conseller de Treball le han robado una cartera en su propio despacho oficial. Quizá por ello, como explicaba una carta de un lector, la comisaría de los Mossos d´Esquadra de Les Corts está protegida... por guardias de seguridad privada, claro ejemplo de en qué consiste la autoprotección.”

És veritat que les autoritats catalanes no han demostrat massa eficàcia a l'hora d'aplicar-se les mesures d'autoprotecció que ara la consellera Tura reclama que es paguin els ciutadans. Però posats a buscar exemples d'una certa deixadesa en aquest àmbit, també els trobem en societats -diguem-ne- més vigilades. L'any passat, per exemple, li van robar el cotxe oficial a Charles Ramsey, el cap de la Policia de Washington, la capital d'un país on entre el setembre del 1998 i el juliol del 2002 els agents federals van perdre, per estrany que sembli, 1.012 armes de foc que els havien estat assignades com a eines de treball. Un any més tard encara n'hi havia 800 pendents de localitzar.

I què dir del Mossad, l'agència d'espionatge considerada com la més eficient del món?. Doncs bé, el 2004 uns lladres van robar el mòbil al general Meir Dagan, el cap dels espies israelians. L'afer, prou enutjós, va tenir un agreujant afegit: trencant totes les normes més elementals de prudència, el militar guardava a la memòria del seu telèfon els números de contacte d'alguns agents i alts càrrecs del servei secret. Per evitar el risc que les dades caiguessin en mans enemigues, el Mossad i la companyia telefònica van haver de fer jocs de mans per poder esborrar remotament el contingut de la memòria.

Per no parlar dels errors de seguretat en el palau de Buckingham, la residència oficial de la família reial britànica a Londres. El 2003, un periodista del Daily Mirror es va fer passar durant dos mesos per majordom i va arribar a servir l'esmorzar a la reina Isabel II sense que ningú detectés que era un impostor. El 2004, un home va estar una hora dins l'edifici sota la falsa identitat de policia i, aquell mateix any, un militant dels drets dels pares divorciats va saltar, disfressat de Batman, les reixes exteriors i va escalar la façana del palau, on s'hi va estar més d'una hora, a pocs metres del balcó de la reina.

Així mateix, el 2005, dos turistes encuriosits van penetrar en el recinte del castell de Windsor, una altra de les residències de la família reial britànica. Els intrusos van superar sense problemes la tanca exterior i van passejar per la zona privada fins que algú els va trobar. Igualment, l'any passat, uns dies abans de que el castell fos escenari del casament de Carles i Camil·la, dos periodistes del diari The Sun van aconseguir entrar-hi amb un vehicle portant una caixa amb una etiqueta que deia “bomba”. Van creuar el control d'accés sense haver d'ensenyar cap permís especial i sense provocar cap sospita.

Un darrer cas digne de ser esmentat és el que l'any passat va protagonitzar Ed Gibson, un antic conseller de l'FBI contractat per Microsoft com a cap de seguretat de la multinacional de Bill Gates a Gran Bretanya. Doncs bé, l'ordinador d'aquest teòric especialista en qüestions de protecció va ser víctima d'un programa “dialer” i , a conseqüència d'aquest frau, Gibson va rebre una factura telefònica de 450 lliures esterlines.

Parlar de seguretat i de Microsoft pot donar lloc a molts acudits, però veient aquests exemples, podem concloure que en matèria d'autoprotecció les autoritats catalanes no són més incompetents que les d'altres països i que si fallen els grans dispositius oficials de seguretat, encara fallaran més unes humils reixes o una alarma, a la que ningú fa cas, instal·lada en un cotxe, una botiga o una casa penjada dalt d'una muntanya, a mitja hora o una hora de distància d'una caserna de la policia. Suposant, clar, que n'hi hagi.