Desconnectar per connectar

Vivim tan connectats que a vegades cal desconnectar per poder tornar a connectar amb la vida. Curiosament el missatge ens el dóna DTAC, una companyia de telefonia mòbil tailandesa.

En terra de cans

Quan el senyor X va obrir la porta del restaurant ja va tenir la sensació d'haver entrat en terra ignota. Va estar a punt de recular però, sense donar-li temps, el cambrer el va fer asseure en una taula del racó.

Defugint les mirades de tothom i mentre esperava que li prenguessin nota, el nostre personatge va parar dissimuladament l'orella intentant escatir de què carai parlaven a les taules veïnes. Per estrany que pugui semblar, les converses no anaven de futbol, ni de dones, ni de la crisi, ni, tant sols, de política o del darrer merder a l'oficina. Hi havia, això sí, apassionades discussions sobre si el pinso Royal Canin era millor o pitjor que l'Affinity, si les passejades havien de ser de deu minuts o de mitja hora, si les corretges eren massa curtes o massa llargues o sobre si calia anar-se a vacunar aquest mes o el vinent.

El senyor X va menjar a corre-cuita i va tocar el dos cap a casa sense treure's del damunt la impressió que alguna cosa important havia canviat de manera definitiva en la seva vida. Nerviós, amb les mans tremolant, es va barallar amb el pany i a l'entrar al pis es va trobar amb en Dyc assegut a la taula i acabant de dinar. La bèstia peluda el va mirar amb desdeny i aleshores el senyor X va entendre que el millor que podia fer era anar-se a jeure a l'estora i esperar pacientment l'hora de sortir a passejar...

BWR-The Game: Ja sóc aquí!

Al·leluia. Desprès de 152 dies, disset hores i 45 minuts de navegació torno a ser al port de Barcelona. Ahir, a bord del Jecsalis, un veler de la classe Imoca Open 60, vaig acabar la meva primera volta al món a vela. Han estat més de cinc mesos navegant per les aigües virtuals del joc del Barcelona World Race, hores i més hores seguint la mateixa ruta que la regata real BWR: sortint de BCN el 31 de desembre de 2010, baixant pel Mediterrani (1 i 2) i per l'Atlàntic (1 i 2), passant per les temudes aigües del cap de Bona Esperança, travessant l'Índic Sud, el mar de Tasmània, l'estret de Cook, el Pacífic Sud fins el cap d'Hornos i pujant per l'Atlàntic fins el Mediterrani. En total, un recorregut inacabable de 29.500 milles modificant rumbs, posant rissos, canviant veles i controlant les previsions meteorològiques per evitar ingrates sorpreses.

Amb nuls coneixements en l'art de la navegació i en les particularitats del vaixell i de la ruta, el meu rècord de velocitat s'ha quedat en només 18,52 nusos. Les tempestes m'han esquinçat veles, les encalmades m'han fet morir de fàstic i finalment he arribat al port de Barcelona en la posició  11.291 d'un total de 48.265 participants d'arreu del món. Tota una experiència marinera viscuda des de l'ordinador!.

Imatge: El Jecsalis passant per l'estret de Gibraltar rumb a Barcelona.

Vídeo següent: Entrevista al guanyador de la regata virtual. És director d'una empresa informàtica especialitzada en el món de la vela, ha dedicat al joc cinc hores diàries i ha comptat amb l'assessorament tàctic del president d'un club de vela.

El retorn de "Franco, ese hombre"

El 1964, coincidint amb la commemoració dels “Veinticinco años de Paz”, el règim franquista va encarregar a José Luis Sáenz de Heredía, que ja havia dirigit “Raza” amb guió del propi Franco, la realització d'un documental panegíric sobre la figura del Generalísimo. Portaria per títol “Franco, ese hombre” i en l'elaboració del guió hi participaria una comissió interministerial presidida per Fraga Iribarne.

Quaranta set anys desprès, en plena democràcia, la Real Academia de la Historia ha tornat a recuperar, a major glòria del dictador, l'esperit de “Franco, ese hombre”. Ho ha fet en paper, concretament en el titànic i flamant Diccionario Biogràfico Español, integrat per cinquanta volums i més de 40.000 perfils, la primera part dels quals va ser presentada la setmana passada a Madrid en un acte presidit pels reis i per la ministra de Cultura Ángeles González-Sinde.

A l'entrada dedicada a Franco diu, entre moltes altres coses glorificants, el següent:

"Montó un régimen autoritario, pero no totalitario, ya que las fuerzas políticas que le apoyaban, Falange, Tradicionalismo y Derecha, quedaron unificadas en un Movimiento y sometidas al Estado. Una guerra larga de casi tres años le permitió derrotar a un enemigo que en principio contaba con fuerzas superiores. Para ello, faltando posibles mercados, y contando con la hostilidad de Francia y de Rusia, hubo de establecer estrechos compromisos con Italia y Alemania"

Franco, doncs, no va ser cap dictador sanguinari. Va ser, si ens hem de creure el que diu el Diccionario, un gran militar, un governant catòlic, intel·ligent i moderat i la repressió franquista durant i després de la guerra civil no va provocar les 150.000 víctimes que li atribueixen historiadors de la talla de Julián Casanova o Paul Preston.

En l'elaboració de l'obra, els membres de la Real Academia es van repartir entre ells els personatges que volien biografiar, deixant així de banda a historiadors de gran renom com Preston, Casanova, Santos Julià, Josep Fontana o Ángel Viñas. D'aquesta manera, autèntics especialistes en la història d'Espanya del segle XX van ser substituïts per personatges com l'autor del perfil de Franco i de José María Escrivá de Balaguer, Luis Suárez, un expert en història medieval vinculat a la Fundación Francisco Franco i president de la Hermandad del Valle de los Caídos. O com el pseudohistoriador neofranquista César Vidal, que firma ni més ni menys que la biografia de La Pasionaria.

A l'acte de presentació de l'obra, el director de la Real Academia, Gonzalo Anes va dir que es sentien deutors de José María Aznar, ja que va ser durant el seu mandat, l'any 1999, quan el ministeri de Cultura amb Esperanza Aguirre al capdavant, es va comprometre a aportar 600.000 euros anuals durant vuit anys per tirar endavant el Diccionario. I a fe de Déu que la figura d'Aznar ha quedat també ben realçada en el perfil escrit per l'historiador Manuel Jesús González González: el líder del PP ni va intentar manipular l'autoria dels atemptats de 11-M, ni va apropar els presos etarres al País Basc, ni va dir que ETA era el “moviment d'alliberament basc”. Tot això no va succeir mai.

Aquesta manipulació de la història, que ha acabat costant 6,4 milions d'euros, s'ha pagat amb fons públics però sense ser sotmesa a cap supervisió ministerial. I ara tothom es treu la patata calenta del damunt. El director de la Real Academia, Gonzalo Anes assegura no haver llegit el perfil de Franco, sosté que no s'ha censurat a ningú i manté que ell no és el responsable de cada perfil. La ministra González-Sinde manifesta que el seu ministeri no hi té res a veure, que és competència del d'Educació i que ella només va assistir a l'acte com a acompanyant dels reis donat que el ministre Ángel Gabilondo tenia un altre compromís.

Joan Saura, senador d'ICV, ja ha presentat una moció a la cambra alta demanant que siguin retirats els primers 25 volums del Diccionario. Veurem com acaba aquest despropòsit en una obra que, aparentment, havia de ser l'equivalent espanyol al prestigiós Diccionari Biogràfic d'Oxford i que s'ha convertit en un remake de “Franco, ese hombre”.

Vídeo: Fragment de "Franco, ese hombre"

Foto: Els primers volums del Diccionario Biográfico Español.

Felip Puig i el bat de beisbol

Imagino l'escena: l'exconseller Joan Saura estirat com un rei en el sofà davant el televisor i seguint aquesta tarda, amb un somriure sorneguer,  la roda de premsa de Felip Puig. La idea mare de l'actual responsable d'Interior, la que recolliran tots els mitjans de comunicació, és clara: “El dispositiu policial ha actuat amb seny, cautela, prudència i només contundència quan ha calgut”. "Que bé que es viu sense ser responsable de l'exercici legal de la violència!”, deu haver pensat Saura.

Gairebé com un gag de Polònia, com un d'aquells que les darreres setmanes mostren al conseller Felip Puig esgrimint un bat de beisbol davant les putes o com aquell altre en el que acaben cantant allò d'en Bob Dylan de que “els temps estan canviant”.

O com, a la vida real,  l'episodi protagonitzat la passada campanya electoral pel Felip Puig autèntic  quan a Vic uns membres de la Joventut Nacionalista d'Osona van fer la gràcia de regalar-li un bat de beisbol, un estri que serveix tant per la pràctica de l'esport com del tunda-tunda.

Els temps, efectivament, estan canviant i Felip Puig avui ha demostrat amb l'operació neteja contra l'acampada dels “indignats” a la plaça de Catalunya de Barcelona que és així. Tunda-tunda-tunda encara que la concentració hagi estat d'allò més pacífica durant tots aquests dies. Un centenar llarg de ferits és el balanç d'un operatiu que ha estat criticat fins i tot pels sindicats policials i que s'ha fet amb l'excusa de garantir la “higiene” d'aquell espai públic i d'evitar incidents si demà el Barça triomfa a Wembley i la culerada surt a celebrar-ho.

Una exhibició de força que té un inconvenient important: quan Felip Puig feia la roda de premsa, els “indignats” ja havien tornat a ocupar la plaça i a refer l'acampada. Com si res no hagués passat, però amb més indignació i amb més capacitat, com a víctimes, d'atraure major nombre de gent. L'efecte crida ha funcionat.

Tot plegat, aquesta manera contundent de passar el drap amb el suport de l'alcalde socialista abatut pels vots a les urnes (per cert, galdós paper el del socialista Joan Ferran criticant l’operació sense recordar que Hereu hi havia enviat la guàrdia urbana), només haurà servit per demostrar  el que el Govern Mas volia exhibir des del primer moment: que la gent d'ordre ha arribat al palau de la Generalitat i que les tan criticades maneres de fer de Saura i del tripartit no es tornaran a repetir. El conseller Puig ha tret el bat de beisbol a passejar desprès d'una colla de dies amb ganes de fer-ho. Vist l'objectiu polític i propagandístic de l'operació s'ha de reconèixer que és un home prou pacient. Jo m'esperava veure arribar els mossos el primer dia de l'acampada, però nois, segons què no es pot fer en plena campanya electoral...

Vídeo: Els incidents d'avui a plaça Catalunya.

Foto: Felip Puig a Vic amb un bat de beisbol com el de Polònia de TV3.  / Laura Busquets/ACN.

Chacón fa marxa enrere

La jugada del lehendakari Patxi López i del grup de barons del PSOE que li donen suport, de reclamar un congrés extraordinari per debatre idees i, el més important, per substituir a Zapatero per Alfredo Pérez Rubalcaba, ha donat ja el primer resultat. Avui, la ministra Carme Chacón ha anunciat la seva decisió de no presentar-se a les primàries i, per a tant, si finalment només Rubalcaba fa el pas endavant per liderar el PSOE, el partit s'estalviarà viure una disputa electoral interna que, per molt democràtica que fos, podria ser també sagnant.

Ara caldrà veure si es tira endavant el congrés extraordinari, una opció que no agrada gens ni mica a Zapatero ja que en aquest viatge podria perdre la secretaria general del partit abans de les eleccions generals. De tot plegat en sortiria reforçat Rubalcaba per, a continuació, intentar plantar cara a Rajoy en una batalla, la dels propers comicis, que molts, fins i tot dins les files socialistes, ja donen quasi per perduda.

Es diu que la travessia del desert sol durar uns vuit anys, però segur que l'actual vicepresident, gat vell de la política, ja pensa en les seves possibilitats a quatre anys vista, sobretot tenint en compte el baix perfil de Rajoy i l'encefalograma pla que mostra el PP a l'hora d'aportar idees per sortir de la crisi.

Carme Chacón ha justificat la seva decisió de plegar veles per “no posar en risc la unitat del partit, l'autoritat del president o l'estabilitat del govern”. I el PSC immediatament li ha donat suport, ha manifestat el “respecte” a la seva decisió i ha afegit, en un comunicat, que la ministra de Defensa ha pres aquesta opció “pensant en el que més convé al Partit Socialista”.

No queda clar a quin partit es refereixen: al PSOE o al PSC?

Perquè en aquests moment si alguna cosa no convenia al PSC era tenir a una dirigent destacada seva – Carme Chacón encara ho és, no? - disputant el lideratge del PSOE. Desprès del naufragi del 22-M, el PSC ha de decidir d'una vegada per totes què vol ser quan sigui gran i això passa, entre altres coses, per deixar clar si vol tenir perfil propi a Madrid, com a mínim pels temes que afecten a Catalunya, o continuar diluït dins el PSOE. El pas enrere de Chacón ajudarà, com a mínim, en el congrés renovador d'octubre, a treure els pals a les rodes que alguns han anat posant a aquest decisiu debat. 

22-M

 Via: bea Puig

Democràcia de baixa qualitat

Començo a escriure aquestes ratlles quan falta una hora pel tancament dels col·legis electorals, seixanta minuts per posar el punt i final a allò que els polítics i la majoria de mitjans informatius s'entossudeixen en batejar als quatre vents, elecció darrera elecció, amb el tòpic de “la festa de la democràcia”.

No hi ha gaires raons per estar de festa. Més aviat el contrari.

Els “indignats” han ocupat aquests darrers dies les places de ciutats i pobles exigint una reformulació del règim democràtic. “No hi ha pa per a tants xoriços”, criden els joves i no tan joves. Està bé que ho facin, encara que a la dreta i als seus electors els sembli correctíssim presentar i votar als mes vius, als que utilitzen la política pel lucre personal. Mentre l'esquerra sociològica es fustiga pels seus xoriços, la dreta reserva la moral per altres camps de batalla.

I també està bé que els “indignats” reclamin que aquesta democràcia de baixa qualitat que entre tots hem anat vestint amb la disfressa del vot passi a ser una altra cosa. Cal un nou sistema electoral amb llistes obertes que apropi a ciutadans i polítics. Han passat molts anys des de l'inici de la Transició quan, per les circumstàncies del moment, es va instaurar un sistema dirigit a enfortir els partits. Ara ja no hi ha risc de cop d'estat i els partits són prou forts com per poder afrontar una regeneració interna, obrir les finestres perquè entri aire nou i perquè des de fora és pugui veure i controlar les interioritats fins el moll de l'os. La decisió és a les seves mans, però molt em temo que no ho faran per més places okupades que hi hagi. Saben que tard o d'hora, la moguda es desinflarà esgotada pel mil discussions assamblearies, per mil punts de vista diferents, per mil propostes impossibles.

“Siguem realistes. Demanem l'impossible”, deien en el maig francès del 68. I ja es sap com va acabar. Amb els treballadors abandonant el carrer, a petició del sindicat d'esquerres Confédération Générale du Travail, desprès d'aconseguir alguna millora salarial i amb la dreta de Charles de Gaulle més enfortida que mai a les urnes.

Més que un indignat sóc un descregut. Estem sotmesos a la dictadura dels mercats i dels especuladors internacionals i el marge de maniobra a escala nacional o fins i tot estatal és molt reduït. Ja no es tracte només de civilitzar a la nostra dreta ni de democratitzar a la nostra esquerra. El moviment dels “indignats” hauria de tenir un abast mundial i canviar de soca-rel el sistema. Una utopia més.

Sempre, des d'aquell llunyà 15 de juny del 1977, he votat una opció d'esquerres fins que a les darreres eleccions autonòmiques, fastiguejat pel desgavell del tripartit, vaig optar pel vot en blanc. Avui però, he decidit tornar a dipositar a la urna un vot d'esquerres. Ho he fet, encara que desencantat i indignat, perquè és a nivell municipal on hi ha el primer front de batalla, on es lliure de més a prop el combat contra les desigualtats. I és allà, entre les quatre parets de l'ajuntament on a partir de demà, guanyi qui guanyi avui, s'haurà de fer front amb sensibilitat social a la patacada de les retallades. És a la porta de la casa gran on continuaran trucant, i ara més que mai, les víctimes innocents d'aquesta crisi que ha enriquit a tants culpables. Els que abans eren "esclaus del seu salari", com dirien els "indignats" i que ara ja no tenen o estan a punt de no tenir el salari per continuar essent esclaus.

En el col·legi electoral, mentre estava agafant la meva papereta, s'ha apropat una dona per preguntar-me quina era la d'aquells que tenen “una boca que somriu”.

- Vol dir els convergents?.

- Suposo que si, és que mai vaig a votar

S'ha posat a riure, li he donat la papereta que volia i ha anat ben cofoia a dipositar-la a la urna.

Mira per on, gràcies a un logotip simpàtic, Convergència i Unió ha obtingut un vot d'una abstencionista.

Definitivament cal refundar aquesta democràcia de baixa qualitat, però l'interrogant resta obert: qui i de quina manera es decidirà a fer-ho?

Foto:  Assemblea a la Plaça de Catalunya de Barcelona. / Rafael Ramos

Puccini en el cap

A la comèdia romàntica "The mirror has two faces" (títol traduït aquí com “L'amor té dues cares”), la seva directora i protagonista Barbra Streisand fa el paper de Rose Morgan, una professora de literatura anglesa de la Universitat de Columbia que intenta posar una mica de passió a la seva vida. El company de ball a la pel·lícula és Gregory Larkin (Jeff Bridges), professor de matemàtiques de la mateixa universitat que, cremat per les seves experiències sentimentals, considera que el sexe és un niu de complicacions i només cerca una relació platònica basada en l'intel·lecte i en la cordialitat. Una mena d'amor cortesà al vell estil del segle XII.

En una escena memorable d'aquest film (vídeo de dalt), la professora Morgan utilitza a parelles mítiques com Tristany i Isolda o Lancelot i Ginebra per explicar als seus alumnes que en la literatura clàssica, la consumació de l'amor porta a la bogeria, a la desesperació, a la mort. I afegeix que si l'amor romàntic és una il·lusió, una mentida, un mite modern, una manipulació malvada, una experiència tant curta i devastadorament dolorosa, cal fer-se una pregunta: per què la gent vol enamorar-se?. I la resposta, segons Rose Morgan, és perquè, l'enamorament, mentre dura, ens fa estar condemnadament bé. “Sentim -diu- a Puccini en el nostre cap”.

Però si quan la gent està enamorada el cor li batega al ritme de les operes del compositor italià, ¿què deu escoltar quan l'amor es fa fonedís? ¿La contundent Cavalcada de les valquíries de Richard Wagner?

A una escena de “Misteriós assassinat a Manhattan”, Carol i Larry Lipton (Diane Keaton i Woody Allen) surten a corre-cuita del teatre de l'òpera i ella li diu:

- El tracte era que jo t'acompanyava al partit de hoquei i tu veies l'òpera complerta.

I ell li respon:

- Quan escolto a Wagner més de mitja hora m'entren ganes d'envair Polònia.

Deixem doncs als polonesos en pau i, estiguem com estiguem, quedem-nos amb Giacomo Puccini que, malgrat no haver gaudit d'una vida sentimental tranquil·la per culpa de la gelosia extrema de la seva dona (la dama va provocar el suïcidi d'una minyona innocent), aporta com a mínim més pau espiritual.

Aquí teniu a Luciano Pavarotti i Mirella Freni interpretant el famós duet de l'acte primer de La Bohème “O Soave Fanciulla" ("Oh! Suau noia") a l'Òpera de San Francisco el 1990.

La noia que camina per la sorra

No heu tingut mai la temptació de saltar-vos les convencions, les regles que marquen el dia a dia?. El grup Pastora ens ho proposa amb la seva cançó “La vida moderna”. Per cert, la noia del vídeo que camina per la sorra fent playback no és l'actriu i vocalista de Pastora Dolo Beltrán sinó Gina Tost, reportera, blogera i col·laboradora del programa “Generació Digital” (Catalunya Ràdio i canal 33). El curiós del cas és que aquest vídeo ja ha tingut més de 182.000 visualitzacions i apareix en primer lloc a Youtube quan es fa la cerca utilitzant les  paraules clau “Pastora” o “La vida moderna”.

La Dolo i la Gina es van conèixer ahir a l'emissió radiofònica de “Generació Digital” i la cantant es va mostrar gratament sorpresa en descobrir que qui tenia al davant és “la noia que camina per la sorra”.

Màquines d'escriure USB

El concepte consisteix en innovar l'obsolescència. Ara que, devorades per la informàtica, estan tancant les darreres fàbriques de màquines d'escriure tradicionals (uns estris que, segons sembla, sobreviuen només entre reixes) , a algú se li ha acudit una tecnofricada retro: convertir les antigues màquines mecàniques en teclats d'ordinador conservant l'encant del soroll característic del tecleig de tota la vida i del retorn del carro. L'invent té com a nom comercial USBTypewriter i consisteix en un adaptador USB que es munta a la part posterior de la màquina i es connecta a l'ordinador. Serveix tant per a PC, Mac o fins i tot iPad i permet escriure tant a la pantalla com en paper. Els nostàlgics als quals els agradi el bricolatge i vulguin reciclar la seva vella Olivetti, Olympia o Remington poden comprar el kit USB i muntar-lo ells mateixos, mentre que els que no siguin manetes tenen a la seva disposició via internet una botiga on adquirir diferents models de màquines d'escriure USB.

Pot ser una bona opció per algun escriptor i periodista nostrat que, a aquestes alçades, encara farda d'escriure amb la màquina de tota la vida i d'entregar els seus treballs en paper (donant feina, això sí,  als qui desprès els toca entrar el text a l'ordinador). Només se'ls hauria d'advertir d'un petit detall: el text en pantalla no es pot corregir amb Tipp-Ex ...

Foto: Prohibit fer servir Tipp-Ex a la pantalla (observeu que el braç no pertany a la dama...). / Via: Esteve Valentí

Les magdalenes caducades i els jutges

A la ciutat flamenca de Dendermonde, un tribunal ha condemnat a sis mesos de presó a un home de 50 anys per haver agafat dos paquets de magdalenes caducades llançats a un contenidor d'escombraries d'un pàrquing d'un supermercat. Segons la sentència, es tracta d'un robatori ja que els aliments, encara que hagin estat abandonats en un contenidor, segueixen essent propietat de la cadena comercial que ha interposat la denuncia. No ha servit d'eximent l'estat de necessitat d'aquesta persona que com tantes d'altres sobreviuen recuperant els productes caducats dels supermercats.

Els jutges que han perpetrat la sentència, aplaudida insensiblement per la federació empresarial de comerç, són col·legues dels que fa ben poc van condemnar a només sis mesos de presó amb suspensió (és a dir sense fer-se efectiva la pena) a un conductor que va atropellar mortalment a una mare i als seus dos fills en un pas de vianants.

Diuen que Bèlgica, per les picabaralles polítiques que impedeixen des de fa onze mesos arribar a una entesa entre els partits, funciona perfectament sense govern. Segur que també ho faria sense jutges.

Amb l'ham a la boca

 Feia dies que no li succeïa però aquell matí, ella es va alçar amb l'ànim satisfet. Desprès de mesos de sequera, havia començat a albirar algun hipotètic brot verd en la seva economia, un bri d'esperança per poder començar a recollir el fruit dels treballs entregats feia temps, aquelles factures pendents de cobrar que les empreses amunteguen en el calaix de la crisi.

Sàvia en l'art de la cuina, va decidir que era un bon dia per premiar el seu paladar.  Va baixar fins a la Boqueria i allà, enmig d'aquell bé de déu d'olors i de colors, va anar a la peixateria de sempre. Es va enamorar d'una escrita, aquest peix d'aire amenaçant, de cos pla i amb forma de rombe que també es coneix com a rajada o bastina.

Té una certa mala llet l'escrita. A l'imprudent que s'atreveix a emprenyar-la li proporciona una descàrrega elèctrica i, en alguns mars, la seva punxada pot arribar a ser mortal com va poder comprovar en aigües australianes Steve Irwin, el famós “caçador de cocodrils”.

Naturalment a la Boqueria, el mercat més emblemàtic de Barcelona,  l'autoritat no pot permetre que aquests fets tràgics passin.

Ella va escollir una peça de dos quilos i, un cop a casa, va preparar un suquet amb el cap i les galtes. Xup, xup, xup, xup. Olor deliciosa i gust exquisit...fins que a la segona queixalada va notar la presència d'un objecte estrany a la boca. Sense atabalar-se i sense perdre les bones formes, el va escopir amb l'elegància que la caracteritza: era un ham d'amenaçadores proporcions que per aquells atzars de la vida no li va provocar cap lesió  (vull dir a ella, no a l'escrita) digna d'una visita al dentista.  .

Per la boca mort el peix però no pas la nostra amiga. A manera de consol li he explicat el que diuen els experts: que el peix pescat amb ham té més bon gust que els que pateixen una agònica, amuntegada i estressant captura amb xarxa.

No li parlo de l'Steve Irwin ni tampoc de la meva sospita: que en el fons del mar el déu Neptú, seduït pels encants de la compradora de la Boqueria, ja s'està preparant per llançar-li un nou ham.   

Foto 1 : Escrites a punt de vendre.

Foto 2: L'ham autèntic que ha estat a punt de caçar a l'amiga del suquet

La resposta de Guardiola sobre els Sugus

Pep Guardiola ha sortit al pas de les polèmiques declaracions de Mourinho contra els caramels Sugus de pinya. Aquí teniu la seva resposta, com sempre, ben assenyada:

Muntanya 1 - moto de neu 0

Motoneige 0 - Montagne 1

Sortir dels camins habituals i intentar grimpar per una muntanya amb una moto de neu té els seus riscos. Com en aquest cas, la baixada a rodolons pot acabar essent més ràpida que la pujada motoritzada. A l'intrèpid pilot només li ha faltat, per arrodonir l'aventura, acabar provocant un allau de neu...

Via: llista Folre i Manilles

Mourinho contra els Sugus

En Mourinho té raó: el paper de color blau pels caramels Sugus de pinya és arbitrari. Per què no han triat un color més objectiu? Per què? Per què? En té la culpa la Unicef?. No hi ha qui ho entengui!. És un fàstic!



Via:  Víctor Calzada García

El Titànic PC City

Enmig del temporal de la crisi i sense ser capaç de fer front a la competència, el Titànic PC City s'esfondra i els seus directius han optat per llençar la casa per la finestra: entre els dies 4 i el 8 d'aquest mes apliquen el 40 per cent descompte a tots els productes.

La companyia britànica Dixon Retails, propietària de PC City, va anunciar a mitjans d'abril la decisió de tancar la cadena de distribució a l'estat espanyol, implantada l'any 2000 i integrada per 34 botigues i 1.224 treballadors. Ara la direcció de l'empresa i els representants dels treballadors han arribat a un preacord segons el qual els acomiadats cobraran 50 dies de salari per any treballat sempre i quan s'aconsegueixi reduir l'estoc de productes de 10 milions d'euros fins a 4 milions i es puguin traspassar quatre botigues a altres cadenes. En cas contrari, la indemnització serà de 45 dies fins a un màxim de 20 mensualitats i un topall de 100.000 euros.

Les rebaixes formen part doncs d'aquest procés de liquidació i fins i tot es pretén estimular l'ànim destemprat dels venedors atorgant vacances fins que tanqui la cadena als treballadors de les botigues que es quedin sense estoc.

Enmig del desastre, als responsables de la web de PC City encara no se'ls ha acudit eliminar la plana “Trabaja con nosotros”. Allà, l'orquestra del Titànic, segueix tocant les seves melodies. S'hi recorda que el 2010 el CRF Institute va seleccionar a PC City entre les 44 millors empreses per treballar a l'estat espanyol: les que cuiden millor el talent, les que ofereixen un ambient de treball més agradable i les que són socialment més responsables. La web també assegura que un dels objectius és “gaudir cada dia amb el nostre treball”.

Eren altres èpoques.

• Testimoni: Un treballador de PC City explica com es treballava a l'empresa

La mort de Bin Laden per Twitter

Sense saber-ho, un consultor informàtic pakistanès ha relatat en directe per Twitter l'operació que ha culminat aquesta matinada amb la mort d'Ossama Bin Laden, el líder i creador de la xarxa terrorista Al-Qaida.

Sorprès pel soroll que trencava la tranquil·litat de la nit, Sohaib Athar,  resident a la població d'Abottabad (Pakistan), que utilitza a  Twitter el nom @reallyvirtual, ha escrit el següent:

“Un helicòpter sobrevola Abottabad a la una de la matinada. És estrany”.

I a la següent piulada fins i tot ha emprat un to humorístic:

“Ves-te'n, helicòpter, abans que tregui el meu matamosques gegant”.

A partir d'aquell moment, Athar ha anat recollint testimonis i fent la crònica del que succeïa a tan sols dos quilòmetres de casa seva: la mansió fortificada on residia amagat Bin Laden, el fortí que era assaltat per un escamot especial de les forces dels Estats Units.

Les xarxes socials, una vegada més, s'han avançat informativament als mitjans tradicionals. I és natural que sigui així. Són milions i milions les orelles que escolten, els ulls que observen i les mans que teclegen el que està succeint segon a segon arreu del món.  No oblidem però que, immediatament al darrera d'aquest testimoniatge gegantí i voluntariós hi ha l'exercit de professionals de la informació que dediquen la seva vida -i a vegades la perden- explicant, interpretant i donant les claus per entendre la realitat. El periodisme, amb les seves virtuts però també amb els seus defectes que són molts, anirà canviant de format adaptant-se al ritme trepidant de la tecnologia però, en essència, continuarà al peu del canó, al servei de l'actualitat i dels lectors i complint, si la honradesa i la pressió informativa ho permeten, allò que marquen els codis deontològics de la professió.  

Als professionals de la informació ens tocarà explicar qui agafarà el relleu de Bin Laden, que aquesta matinada, enmig del brogit retransmès per Twitter, un tret al cap ha convertit en el màrtir de la legió de l'odi i del terror.

L'operació, comunicada oficialment pel president Obama, ha estat un èxit polític i militar però a hores d'ara en algun racó de Pakistan, d'Afganistan o de qualsevol petit poble o gran ciutat del món algú ja deu haver assumit el comandament de la revenja. Les bombes les carrega el diable i en el polvorí Al-Qaida s'hi ha afegit ara el major dels màrtirs. Molt em temo que la reacció la coneixerem ben aviat, sigui per Twitter, per Facebook, per les webs informatives o per les ràdios i televisions tradicionals. Toquem fusta.

Imatge 1: Els primers missatges de Sohaib Athar enviats a Twitter.

Imatge 2: L'edifici on s'amagava Bin Laden a Abottabad. / AFP

Vídeo: El discurs d'Obama.

L'Antònia i en Carmel

El novembre de 2006 ens va deixar en Carmel Rosa (Barcelona, 1912), vell periodista de France Presse, col·laborador d'El Punt i bon amic. Un temps desprès, el setembre de 2007, ho va fer la seva companya Antònia Adroher (Girona 1913), la primera dona regidora de l'ajuntament de Girona i renovadora i impulsora de la pedagogia amb el Consell de l'Escola Nova Unificada.

Des d'ahir, les cendres d'aquests dos històrics militants del POUM i lluitadors per la democràcia -durant la República, la guerra civil, l'exili, la resistència antinazi i la transició- reposen en el cementiri de Girona junt amb les restes de Dídac Tarradell,  també del POUM, que va morir els primers dies de la Guerra Civil i fou el primer company sentimental de l'Antònia. Va ser un acte emotiu, un merescut homenatge a una història de lluita i de compromís amb la llibertat però també, sobretot, d'amor. No és cap punt i final trist perquè tot allò que tantes persones vàrem tenir el goig d'aprendre al costat de l'Antònia i en Carmel -amb les seves visions lúcides, iròniques i intel·ligents de la realitat – ho guardem a la memòria i romandrà per sempre més amb nosaltres com un feliç i valuós tresor.

Foto 1: Acte en el cementiri de Girona. / El Punt

Foto 2: L'Antònia i en Carmel.

Una portada per a republicans

“God save the Queen”. Aquest “Déu salvi a la Reina” no sempre és compartit per tots els britànic i per això, en un dia tan especial com avui, el del casament de Guillem i Caterina, la versió digital del diari The Guardian, proper als laboristes, ha tingut un detall pels lectors republicans. A la portada principal del web, farcida de temes sobre les noces dels nous ducs de Cambridge, un botó a la dreta que diu “Republicans, cliqueu aquí” permet accedir a una nova portada que parla del món real i no pas del reial: la guerra civil a Líbia, els incidents a Uganda, els morts pels tornados al sud dels Estats Units i, fins i tot, el descontentament de Cristiano Ronaldo amb les tàctiques de Mourinho contra el Barça.

I no tan  sols això, el mateix diari ha obert un blog - Not the royal wedding blog- amb noticies al minut sobre tot allò que no té relació amb el conte de fades viscut a Londres.

Un Audi A7 de cartolina

Taras Lesko és un dissenyador gràfic i director creatiu que ha dedicat, per encàrrec d'Audi Amèrica, 245 hores en la construcció en cartolina d'un model a escala de l'Audi A7 2012. La rèplica mesura 1,21 metres i consta de 751 peces úniques fetes a partir de 285 fulls  seguint les fotografies i plànols originals de l'A7 procedents d'Alemanya.  L'equip emprat ha estat una impressora làser, dos plòters, cola i un cúter.

El model es pot veure aquests dies exposat a la New York Auto Show.




A7 Papercraft at the 2011 NY Auto Show from Taras Lesko on Vimeo.


Lesko exerceix el disseny professional des de l'any 2003 però, a més dels seus treballs en 3D en paper per diferents empreses també fa obres personals com ara aquest autoretrat. Sens dubte és tot un artista.

Big headed dance from Taras Lesko on Vimeo.

Papallones imperials

L'amic i entomòleg Alfons Dolsa m'envia aquesta foto de la senyoreta  guarnida de manera encantadora amb mil papallones. M'explica que el dissenyador del tocat es va inspirar en la Danaus plexippus, una espècie típicament americana que fa una migració des de Mèxic fins a Canadà.

Ningú pot posar en dubte la bellesa del lepidòpter americà si no fos per un petit problema: la senyoreta en qüestió, molt present a la premsa rosa,  pertany a la reialesa britànica, concretament es tracta de la princesa Beatriu de York  -filla del príncep Andreu i de Sarah Ferguson- que l'any 2008 va lluir aquest tocat dissenyat per l'irlandès Philip Treacy en el casament de Peter Phillips i Autumn Kelly.

"Si els del diari The Sun arriben a descobrir l'origen americà de les papallones haurien matxucat sense pietat a la dama", comenta irònicament el director del Museu de les Papallones de Catalunya.

Clar que per molt americana que sigui, la Danaus plexippus va ser batejada el 1874 per Nahuel L. Parada amb el  nom comú de papallona monarca en honor del rei Guillem III d'Anglaterra perquè segons va deixar escrit “és una de les nostres papallones més grans i cobreix un vast domini” (Wikipedia dixit).

Coses de l'imperi...

Foto: Press Association

Street View i la senyora i la nena per terra

L'Street View, el servei que lligat amb Google Maps i amb Google Earth proporciona imatges panoràmiques de 360 graus a nivell de carrer, és una valuosa eina per identificar i descobrir indrets, però també ha donat lloc a llargues polèmiques sobre qüestions relacionades amb la privacitat. S'han produït conflictes judicials a diferents països per la captura de dades de xarxes wifi privades, però també episodis curiosos com ara l'aparició de cadàvers a imatges preses pels vehicles de Google a carrers de Brasil, el cas d'una nena que a Londres es va estirar a terra fent-se passar per morta o fins i tot la demanda contra Google efectuada per una japonesa perquè a la imatge de casa seva hi apareixia en el balcó roba íntima penjada a assecar.

Avui, navegant amb l'Street View pel passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols he pogut descobrir aquesta seqüència innocent però també curiosa: la d'una dona que travessa un pas de vianants amb una criatura agafada de la ma i que- qui sap si per l'emoció de veure passar el vehicle amb les càmeres de Google- acaba mig per terra collint a la nena.

 

Mocs periodístics

Amb la galipàndria al damunt però sempre al peu del canó. Així és de dur el periodisme. Al carrer, en un ambient gelat i en un directe davant la càmera el regalim nassal no queda gaire estètic però tot sigui per la noticia.

Una pipa en pau

Un vell, divertit i contundent anunci televisiu que ara toparia amb les limitacions legals imposades a la publicitat del tabac. El concepte és clàssic: una bona pipa s'ha de poder fumar en un ambient relaxat... al preu que sigui.

L'espot dirigit per Peter Levelle l'any 1985 forma part d'una sèrie d'anuncis de l'agència britànica Collett, Dickenson, Pearce (CDP) per la marca Condor. El lema era el següent: “Res ha de pertorbar aquest moment Condor”.

Via: Llista EnCatalà

Cor trencat, anell en venda

Fa uns anys, els bombers van haver de rescatar a Roses una noia que havia quedat atrapada a la finestra del lavabo en intentar recuperar un anell que li havia caigut pel celobert. El valor sentimental de l'anell devia ser gran, però la finestra era massa petita i el cos va quedar bloquejat fent impossible que la víctima podés anar endavant o endarrere. Finalment, els esforçats bombers van optar per tirar a terra l'envà de la finestra, alliberant així a la noia, que va sortir d'aquesta incomode situació camí de l'hospital amb ferides lleus a cames i braços.

Una història més agraïda la va protagonitzar un ecologista neozelandès que mentre practicava tasques de neteja a la badia de Wellington va perdre dins l'aigua l'anell de casament. L'home es va entossudir en recuperar la peça i fruit d'aquesta perseverança setze mesos més tard el va recuperar en el fons del mar equipat de submarinista i guiant-se per les coordenades d'un GPS.

Molt més temps, exactament trenta anys, va haver d'esperar una parella de nord-americans per recuperar l'anell que el noi li havia regalat a la seva xicota. Els dos enamorats ho van voler celebrar amb un bany a la platja i al sortir de l'aigua ella havia perdut l'anell. Tres dècades més tard, un jove va pescar un tauró a la costa de Florida i, en obrir-lo en canal, va aparèixer la preuada peça que, gràcies a la inscripció que hi havia gravada al seu interior va poder ser retornada a la propietària.

Una quarta història amb final feliç el va protagonitzar una viatgera que va perdre l'anell durant un vol comercial entre San Francisco i Hong Kong.   En aquest cas es tractava d'una autèntica joia amb diamants de deu quirats  valorada en cinc milions de dòlars i i donada aquesta raó de pes, el personal tècnic de l'aeroport de Taipei, on havia fet escala l'aparell,  va desmuntar tots els seients de primera classe fins a localitzar l'anell.

Tirar un envà a terra, fer obsessives immersions sota l'aigua, cercar un tresor dins un tauró o desmuntar els seients d'un avió són algunes de les coses insòlites que s'han fet per recuperar un anell.

Però a l'apassionant món de la parella quan l'amor es fa fonedís com un trist glaçó de gel abandonat al sol, el petit cèrcol d'or, d'argent o, si voleu, de pedres precioses que un dia més o menys llunyà va ser símbol d'utòpic amor etern perd tota la seva significació. I en temps de crisi, la del cor  i la de la butxaca, l'opció més pràctica pot ser la que recomana aquest anunci que es pot veure actualment en alguns dels busos que circulen per Mataró:

“El hombre de tu vida ya está fuera de tu vida? ¡Vende!”

No es pot dir que aquests oportunistes compradors d'or exhibeixin una publicitat precisament elegant amb la noia aixecant el dit del mig, però tractant-se de l'extremitat articulada que també es coneix com a dit del cor, la cosa, permeteu-m'ho dir,  no deixa de tenir la seva gràcia.

Foto: bea / llista EnCatalà

El diari Olé segons l'As

Empat en el Madrid-Barça (1-1) i el diari As.com publica avui un recull del que escriu als seus webs la premsa esportiva de diferents països:

Això és el que segons el diari madrileny diu l'argentí Olé:

I això altre és el text original d'Olé:

Busqueu-hi les tres paraules diferents. 

Via: Malaprensa

La mà de Ferrusola i el nas de Duran

El vot de la socialcristiana Joana Ortega en la consulta barcelonina de diumenge sobre la independència s'ha convertit en una mena de culebrot. Primer, la vicepresidenta del govern català opta per votar d'amagatotis, és a dir lluny de les càmeres i dels flaixos, tal i com van fer el president Mas i Jordi Pujol, i, a més, es nega a fer públic el sentit del seu vot, adduint el gran clàssic que no hauria de ser d'aplicació pels polítics: que el vot és secret. 

Dilluns, el cap de Joana Ortega a les files d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida assegura que la vicepresidenta ha votat “no” complint fil per randa l'ideari del partit consistent en defensar una Espanya confederal i no pas un estat català. En aquestes declaracions a TVE, Duran, sempre tant mesurat i cavaller, perd una mica els papers quan, a més de revelar el secret d'Ortega, afegeix que ho fa “perquè m'ha donat la gana, així de clar”. Això si, matisa que disposa del permís de la vicepresidenta per explicar que la famosa papereta era un “No”.  

Ahir però Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol, entra en acció en una tertúlia de Catalunya Ràdio, i assegura desenfadadament que Duran Lleida “pot dir el que li doni la gana” sobre el vot d'Ortega. I etziba el següent: “Jo em jugo la mà dreta que ha votat que sí”.

La cosa però, no acaba aquí. El darrer capítol -fins ara- l'han protagonitzat el líder d'Unió Democràtica assegurant que ell no menteix i el president del grup parlamentari de CiU, Oriol Pujol Ferrusola defensant que Joana Ortega té perfecte dret a mantenir en secret el seu vot.

En resum, una de dues: o tenim a una Ferrusola convertida en la manca de Lepant  o a un Duran Lleida socialcristià amb el nas llarg de mentider i per a tant de pecador (Déu l'agafi confessat).

I ens pensàvem que trobaríem a faltar els episodis surrealistes del tripartit!

Amb aquest bipartit també estarem ben entretinguts!

• Vídeo amb les declaracions de Ferrusola i Duran 

Foto: Ortega i Duran i Lleida en un comitè de govern. / Roberto Ramos

Farmaciola contra la crisi

Anuncis escoltats a la ràdio:

“Prenent una ampolla diària de XXX tindràs una memòria d'elefant”.

“Amb YYY dono el màxim tot el dia”, diu ell. “Doncs a mi – assegura ella- m'activa, em fa pujar l'ànim”

“ZZZ l'estimularà i li farà augmentar les ganes d'estar amb la seva parella”

O Sigui que si hem de fer cas a aquesta publicitat miraculosa,  amb un còctel de XXX+YYY+ZZZ deixarem de tenir una miserable  memòria de mosquit, abandonarem el cor de gallina per anar a tota llet que fa baixada i convertirem els llençols en l'escenari d'un festival de luxúria.

Tot plegat em recorda un gag que fa un temps va popularitzar l'actor José Luís Gil en el programa d'humor de Cuatro Saturday Night Live. La cosa -veure el vídeo de dalt - anava de dos medicaments per fer front a la crisi:  Melasuda -un fàrmac per anestesiar la consciència, per exemple, dels financers i dels banquers- i Keosden, idoni per alterar la percepció de la realitat als pacients ofegats per les hipoteques i ajudar-los a enviar-ho tot a la merda.

Com que els mítics brots verds anunciats el 2009 per la ministra Elena Salgado no acaben de treure nas, aquí teniu un parell de farmacioles aptes per fer pujar l'anim d'aquesta societat destrempada tant de butxaca, com d'esperit, com, si m'ho permeteu, d'entrecuix.

Nàdia Ghulam, un acolliment singular

AD' Iniciatives Socials ha complert quinze anys treballant a favor dels nens i dels adolescents desemparats, en risc social i amb trastorns personals i promovent els processos d'acollida temporal familiar i d'adopció, la intervenció comunitària amb centres oberts, casals, acompanyaments a l'escolaritat,  acolliments residencials (CRAE Seone)  i programes de formació i d'inserció laboral pels joves.

Tot plegat matèria delicada per una tasca ingent i necessària portada a terme per un equip de professionals del camp social que treballen amb l'ajud de voluntaris i entitats col·laboradores i amb convenis establerts amb la Generalitat i amb altres organismes públics.

Diumenge, aquesta associació sense ànim de lucre va celebrar a Girona el seu quinzè aniversari amb un acte que va tenir com a convidada especial  a la jova afganesa Nàdia Ghulam, protagonista i coautora del llibre “El secret del meu turbant” (premi Prudenci Bertrana 2010).

Desprès de quatre anys de convivència, els seus pares d'acollida, un metge i una psicòloga residents a Badalona, van poder explicar l'experiència que comporta acollir a casa una noia procedent d'una societat tant diferent, una persona castigada, tant a nivell físic com psicològic, per les circumstàncies de la guerra i per la duresa de les tradicions. Una decisió valenta i una prova de foc superada amb èxit tal i com van corroborar tant els pares com la pròpia Nàdia.

La seva història, explicada en el llibre escrit junt amb la periodista Agnès Rotger, comença amb vuit anys d'infància feliç a Kabul fins que el 1993 una bomba destrossa l'habitatge familiar, li esmicola el present i li marca el futur. Passa sis mesos en coma en un hospital de la capital afganesa i, amb el rostre desfigurat per les cremades, ha de ser sotmesa a tot un seguit d'operacions. Entrarà catorze vegades al quiròfan, les darreres a Barcelona, però, enmig d'aquest procés hi ha la lluita diària per la supervivència de la família. La barbàrie de la violència la segueix colpejant: el germà desapareix assassinat pels sicaris d'algun senyor de la guerra, el pare pateix una demència i els talibans imposen finalment una pau en la qual les dones perden tots els drets fins i tot la possibilitat de treballar fora de casa per poder sobreviure. Moltes d'elles, que han quedat soles, moren de fam.

La Nàdia, als onze anys, ha de fer el cor fort i adoptar, sota la roba masculina, la personalitat de Zelmai, el germà mort.  D'aquesta manera, disfressada d'home durant deu anys, podrà aportar els aliments necessaris perquè la mare i les seves dues germanes puguin tirar endavant.  Treballa cuidant bestiar, estudia l'Alcorà, fa d'ajudant d'una mesquita de Kabul, fuma haixix amb els talibans i, sobretot, pateix perquè ningú descobreixi la noia que s'amaga sota el turbant. Una disfressa que amb l'edat es fa cada vegada més difícil de mantenir. “Com és que no et creix la barba?, em preguntaven els nois”.

Als setze anys, després de la caiguda dels règim talibà, Nàdia por tornar a l'escola però interpreta durant força temps més el personatge de Zelmai fins que opta per abandonar la disfressa i , gràcies a la mediació de l'Associació per els Drets Humans a l'Afganistan (ASDHA), dirigida per Mònica Bernabé, ex-periodista d'El Punt, i a la fundació Cirujanos Plástikos Mundi pot viatjar a Barcelona, on serà novament operada i trobarà la seva actual família d'acollida.

Ara, quatre anys després, la Nàdia, protagonista d'aquesta singular història de superació,  és feliç. Té dues famílies, la d'aquí (amb germana catalana inclosa) i la d'allà, ha estudiat informàtica i un mòdul professional d'integració social, parla català i castellà, i pot ajudar a la seva mare i germanes enviant-los diners. Ja ha viatjat alguna vegada a Afganistan i la seva idea és més endavant retornar-hi per aportar el seu gra de sorra a tirar endavant el país.

El seu pare d'acollida explica que ell abans era poc partidari de l'acolliment i de les adopcions però que aquesta experiència amb la Nàdia l'ha fet canviar completament d'opinió. “Tots plegats ens hem enriquit mútuament. Som millors”.        


- Campanya d'acolliments familiars AD' Iniciatives Socials

Foto: Nàdia amb els seus pares d'acollida. / David Borrat / El Punt

El sac culer fa goig però encara no és ple

Dissabte de glòria. Patacada sorpresa de l'Sporting de Manuel Preciado al Madrid de Mourinho (0-1) i triomf treballat  (gran Valdés!) del Barça a casa del Vila-real (0-1). El coixí ja és de vuit punts i el portuguès inefable ja dóna pràcticament per perduda la lliga. Resten vuit partits i per a tant, amb les matemàtiques a la mà, encara no hi ha res decidit, però la revenja de Preciado ha fet mal a la casa blanca i demà, amb aquests ànims, els toca el Tottenham.

A la culerada hi ha optimisme i es dispara el sentit de l'humor. Un amic internauta, que en aquestes circumstancies gaudeix mirant els comentaris dels lectors dels webs esportius, m'envia la següent perla que ha trobat referida al Madrid:

Hoy "Galerías Preciados". El martes "El Corte Inglés" !!!!!  

Circula també per la xarxa una prova de portada de la que podria ser la propera exclusiva de la premsa del cor:

Conyes al marge, més val que prevalgui la prudència predicada per Guardiola i s'imposi la saviesa popular: no diguem blat, que no sigui al sac i ben lligat o, si voleu, no diguem que és cigró, si no el tenim dins del sarró.

"No em pinteu les parets"

La bea, una amiga de Mataró obsessionada en que el seu nom s'escrigui sempre amb una b minúscula, i a qui ja hem tingut ocasió de conèixer en aquest blog per algun dels seus escrits (1, 2 i 3), m'envia ara la foto d'un excel·lent grafit que es pot veure a la banda de muntanya del Camí del Mig entre la Ronda del Cros i la Via Sèrgia mataronina.

“La foto l'he fet jo, la pintada, desgraciadament, no...”, diu la bea.

I té raó en lamentar-se. Qui no voldria saber dibuixar i pintar com l'autor d'aquest grafit?

“No me pintéis las paredes”, s'exclama irònicament l'àvia des de la paret.

L'artista es diu Mateo Lara (Barcelona 1977) i, a més de muralista, és dissenyador gràfic i animador 3D. En aquest web podeu veure una mostra de les seves obres.

En el regne dels triops

Si us interessen els espais naturals i esteu a prop del Pla de l'Estany, ara és un bon moment per visitar el Clot o Platja d'Espolla, un estanyol situat al municipi de Fontcoberta. Amb les pluges de fa uns dies, l'estany de Banyoles es va omplir a vessar i una part de l'aigua va afluir, via soterrània, fins el Clot d'Espolla, una llacuna que durant bona part de l'any és seca però que en èpoques plujoses actua com a sobreeixidor de l'estany. És una ecosistema que no queda ni molt menys aïllat, sinó que desaigua cap al Fluvià mitjançant el rec d'Espolla, un canal que quan va ple salva el desnivell d'uns cent metres fins el Fluvià amb un vistós saltant, conegut com el Salt de Martís.

Situada en el pla de Melianta, a tocar del polígon industrial, la Platja d'Espolla és un espai protegit que acull una àmplia varietat d'amfibis i d'invertebrats aquàtics que tenen com a únic enemic la sequera. Degut al desnivell, els peixos del Fluvià no poden pujar fins al Clot i per a tant la fauna de la llacuna no pateix la pressió d'aquests depredadors.

L'espècie més singular que habita a la Platja d'Espolla és el Triops cancriformis, un petit crustaci d'uns 3 centímetres que és considerat com una mena de fòssil vivent ja que es té constància de la seva presència a la Terra des de fa uns 220 milions d'anys, és a dir que ja existia durant el Triàsic, el període d'aparició dels primers dinosaures.

Els triops, coneguts també com a tortuguetes, tenen tres ulls i una closca oval molt resistent. El seu cicle vital és d'uns setanta dies i s'alimenten amb plàncton vegetal però també amb detritus, larves d'insectes i amfibis i fins i tot poden practicar el canibalisme devorant-se entre ells durant la muda de la closca.

L'espècie té mascles i femelles, però aquestes darreres també es poden reproduir per partenogènesi ja que disposen d'una glàndula hermafrodita. Els ous queden dipositats en el fang i poden aguantar el fred i llargs períodes de sequera -amb els adults ja morts- fins que la llacuna torna a omplir-se d'aigua, moment en que eclosionen i reapareix la colònia de triops que, a la Platja d'Espolla, pot arribar a superar el milió d'individus.

Aquesta capacitat d'adaptació a les condicions variants i extremes del mitjà on viuen ha dotat als triops d'una gran capacitat de resistència, la qual cosa explica que alguns científics els considerin com l'espècie viva més antiga del planeta.


Foto 1: La Platja d'Espolla. / Toni Dalmau
Foto2: El Salt de Martís. / Toni Dalmau
Vídeo: Els triops. / Rafael Balaguer

Abraçant la vida

Durant el franquisme, l'accidentalitat automobilística era ja un problema. Les carreteres eren infectes i els cotxes circulaven farcits de gent i sense els equipaments de seguretat amb què compten avui dia. Encara no havien inventat els radars de control de velocitat i dispositius com l'ABS, els airbags o els humils però efectius cinturons de seguretat trigarien en arribar.

A falta de tecnologia, a algú se li va acudir tocar el cor dels conductors amb uns porta-fotos que s'enganxaven al costat del volant i que amb les imatges de la dona o dels fills feien una súplica clara: “Papa, no corris”.

El magnífic i premiat vídeo que podeu veure a continuació, dirigit per Daniel Cox, porta per títol "Embrace life” i ve a ser la versió moderna i molt reeixida d'aquell llunyà “Papa, no corris”. Una campanya en positiu i allunyada de les imatges terrorífiques que acostumen a acompanyar les campanyes contra els accidents de la carretera.

La vida en quatre envasos

Si hem de fer cas a aquesta imatge (pura poesia visual) la vida es pot resumir en quatre envasos. Ja vaig pel tercer i, francament, no sé si començar a preocupar-me. Clar que la meva ampolla preferida no és de cervesa sinó de whisky, paraula que en gaèlic significa “aigua de la vida”, per la qual cosa vull pensar que tot plegat és més llarg i funciona diferent...

PD. Pensant-ho bé  té delicte haver de passar de la gerra de cervesa o del got llarg amb escocès i glaçons al gota a gota. Com a mínim hi hauria d'haver una penúltima etapa amb didalets, altrament dits "chupitos"...

Via: Llista Encatalà

"Víctor Basté" sota el pals

El Barça ha guanyat aquest dissabte al Getafe (2-1) i ho ha fet -davant la gran sorpresa dels seguidors blaugranes- amb un nou porter, el periodista Jordi Basté (El Món a RAC1), l'arma secreta de Guardiola sota els pals.

Si en teniu algun dubte, escolteu el següent fragment de la transmissió d'El Barça juga a RAC1 amb Joan Maria Pou, Roger Saperas, Xavi Puig, Jordi Costa, Raül Llimós, Damià López i Jaume Mullor.

       

   
   
Podcast Powered By Podbean
   

   

Els rics també ploren

La frase de la setmana l'ha dit l'empresari valencià Juan Roig:

“El 2011 té de bo que serà millor que 2012”

O el que és el mateix, que el pitjor de la crisi encara no ha arribat.

Per qui no el conegui direm que Roig es el president de Mercadona, un personatge  que amb una fortuna valorada per la llista anual Forbes en 2.900 milions de dòlars ocupa la posició 393 entre els més rics del món i el cinquè lloc a l'estat espanyol, a distància del número 1 indiscutible i setè multimilionari mundial: Amancio Ortega, el creador d'Inditex (31.000 milions de dòlars).

En plena crisi, la cadena de supermercats Mercadona, integrada per 1.310 establiments i 63.500 treballadors, ha tancat l'exercici del 2010 amb uns beneficis nets de 398 milions d'euros, un 47 per cent més que el 2009, i ha experimentat un creixement en la facturació del 6 per cent (16.485 milions).

Escric això després de fer la compra setmanal al Mercadona del barri i de comprovar, a les cues de la línia de caixes, que de clients precisament no li manquen al senyor Roig.

Tal vegada ni aquest any ni l'any vinent guanyarà 398 milions.

S'haurà de conformar amb només 350?

Déu nostre senyor quin calvari!

El pitjor de la crisi potser encara no ha arribat i Roig té els arguments per justificar aquesta opinió pessimista, però ja voldrien molts empresaris que els seus exercicis anuals fossin com el de Mercadona!