dilluns, 23 d’abril de 2007

Doctor: em cauen les lletres!

La bea puig (a ella li agrada escriure així el seu nom, amb minúscules) és l'autora d'aquest relat fantàstic (amb tots els sentits de la paraula) que va compartir ahir amb la resta d'amics de la llista EnCatalà i que ho fa avui amb els lectors d'aquest blog. La bea ens explica la història d'un home que va anar al metge perquè quan parlava, literalment, perdia les lletres.


És una excel·lent manera de celebrar Sant Jordi, com també ho són els dos acudits que trobareu al final, publicats en El Punt, obra del sempre incisiu i brillant Joan Antoni Poch (JAP).




Em cauen les lletres @-->->--


La Carmeta, la infermera lletja, va entrar al despatx del Doctor Pous i va tancar la porta darrera seu; duia a la mà una fitxa de l'Hospital i un altre paper que semblava una pàgina de llibreta mal arrencada.


- Doctor - va dir - no puc omplir la fitxa del pacient que ve ara, no l'entenc de res! És un noi d'uns disset anys que parla d'una manera estranya. M'ha donat aquest full de llibreta.


El Doctor va agafar el full i va llegir:


"Em dic Òscar Martí i Torres i no sé el que em passa però, quan parlo em cauen les lletres. Cada dos minuts em cau una lletra diferent i mai no sé quina és la lletra que em caurà a continuació. De vegades no m'entén ningú. Estic molt espantat."


El Doctor Pous es va mirar la Carmeta i li va dir que no entenia aquella nota però que fes passar al pacient.


El noi anava molt mudat amb una camisa de quadres de colors, texans i unes bambes blanques. A la mà hi duia un quadern i un retolador negre.


- Bon dia doctor _ous - va dir just en acabar d'entrar


- Pous -va corregir el doctor- soc el doctor Pous


- Sí, això és el que he dit: _ous! Li sembla que em _odrà ajudar? Estic molt es_antat...


- Pous -va repetir el metge- em dic Pous, a veure Òscar, seu i prova d'explicar-me exactament que és el que et passa


- Em _auen les lletres! -va dir l'Òscar amb una cara molt trista- i _om _e mai no sé _ina em _aurà a _ontinuació, ningú no m'entén, pateixo i esti_ perdent tots els ami_s. Ningú no vol parlar amb mi do_tor Pous.


Com que el doctor tenia el full de la llibreta al davant, va poder identificar que el que dia l'Òscar era "Em cauen les lletres" , la Carmeta tenia raó, aquell noi parlava molt malament.


- A veure Òscar, que vol dir exactament que et cauen les lletres?


- Don_s vol dir exa_tament això! Em _auen les lletres i no pu_ parlar bé. Ara me'n _au una i al _ap d'una estona m'en _au una altra i em poso nerviós i _ada _cop se m'entén menys, em pot ajudar do_tor?


- Comencem pel principi a veure, com te dius:


- Òscar Mar_í i _orres - va contestar el noi _ i aleshores amb el retolador va escriure una enorme T al quadern que duia a la mà- Òscar Mar_í i _orres doc_or, en_en el que li vull dir? ara m'ha caigu_ la _e i fa una es_ona m'havia caigu_ la _e...


El doctor va fer veure que ho entenia encara que no fos veritat i va continuar preguntant:


- I des de quan té aquest simptomes?


- _o_ va començar dissab_e passa_- ara havia girat el quadern i després de dibuixar una T també enorme, li ensenyava al doctor amb cara d'espantat - Jo sor_ia de l'ins_i_u_ i anava amb els meus amics en _oni i en Carles anàvem a en_renar al camp de fu_bol...


- On dius que anaveu?


- Al _ amp de futbol!


(Al quadern ara hi havia escrit una C)


- Aleshores en _arles va _omençar a expli_ar-nos la pel.lí_cula que havia vist el dia abans a la _ele ...


(i ara hi havia la T)


- ... era una pel.lícula d'ex_ra_erres_res, vull dir de marcians, m'en_en, oi? que es veu que _i havia semb_at mo_t bona. Ho veu, quen em poso nerviós encara és pitjor, mai no sé quina lletra em caurà a continuació (entretant canviava la T per una L), e_ cas és que jo _i vaig vo_er dir que aquella pe_ícu_a ja _'havia vist i a_eshores va ser quan me'n vaig adonar que em queien les lletres.


El doctor Pous mirava atentament el quadern on anaven apareixent les lletres. L'Òscar ara havia agafat arrencada i cada cop era més difícil d'entendre


- _e primer _octor Pous, en Toni i en Carles es devien pensar que jo feia broma i s'estaven pixant de riure però _esprés es van començar posar _els nervis (una D havia aparegut al quadern com per art de màgia), i només feien que _irme que ja n'hi havia prou _'aquell color i que fes el favor _e parlar bé. Però jo no po_ia! El cas és que em van _eixar sol enmig _el carrer i jo vaig _eci_ir que era millor no anar a entrenar aquell _ia. A_ans d'anar a casa però, vaig estar _oltant pel carrer (una V i una B havien substituit la D) pro_ant de parlar sol però ende_ades. _olia dir una cosa i en deia una altra! Quan me'n _aig adonar que tothom em mira_a vaig girar cua i me'_ vaig a_ar a sopar (ara una N!). La mare va _otar de seguida que jo _o estava bé, però vaig fer veure que te_ia mal de coll, com si hagués agafat a_gines o estigués afò_ic i me'_ vaig lliurar de do_ar massa explicacio_s aba_s d'a_ar-me_ al llit. Mi_i, p_ocu_o no have_ de pa_la_ amb ningú. per_ ja es pot imagina_ (una bonica R acabava d'aparèixer...) que això és impossible, em cauen les llet_es docto_!


El doctor Pous feia una cara entre la incredulitat i l'atac de riure.


- Senyor Martí, - de cop el tractava de vostè per si de cas - em temo que el seu cas l'haurem d'estudiar amb calma. No és gens corrent això que li passa. Per començar li farem una radiografia de les cordes vocals i una analítica completa. Com que el cas s'ho val, li sembla que comencem ara mateix?


- Li est_ia tan ag_ait docto_!


El doctor va prémer distretament el botó de l'intercomunicador mentre escrivia a gran velocitat un típic text il·legible en un quadern de receptes


- Ca_meta, perdó Carmeta, pot fer el favor de d'avisar al laboratori que ara mateix envio el senyor Martí amb caràcter d'urgència?


Quan infermera, pacient i recepta havien travessat la porta, el doctor Pous va marcar el número del seu col·lega i malgrat tot amic, Carles Martínez del departament de psiquiatria.


- Martínez? Soc en Pous, t'_nv__ _n p_c__nt _mb _n c_s _n_ m_c_ r_r...


- ...


- Q__ v_l d_r q__ n_ m'_nt_s? J_ v_ c_p _q__ _mb l_ C_rm_t_! _m p_ns_ q__ h_ t_ndr_s f__n_! _m_g_n_'t q__ s'_nt_st_ _ d_r q__ l_ c___n l_s ll_ tr_s!!!!


- ....


- M_rt_n_z! M_rt_n_z! N_ p_ng_s, M_rt_n_zzzzzzzzzzzzzzzzz!



===========================

===============================


3 comentaris:

Anònim ha dit...

Felicitats a l'autora. M'ha agradat molt el seu relat.

Malgrat la desgracia insòlita que pateix, el protagonista té sort en anar perdent les lletres d'una en una. Imagineu que succeiria si perdés mig abecedari de cop! =:-(

Miquel Diumé ha dit...

Toni, sabia que t'ocupaves de "les coses de l'absurd" però, la vertitat, no havia tingut temps de mirar-ho.

Ja et trucaré.

SAlut

Anònim ha dit...

Una bona història :-D