Els viatges de Trias de Bes

Auditori de Barcelona. 14 de juny de 2006. La plataforma Estatut Jo Sí celebra un acte públic per demanar el vot dels catalans a la reforma estatutària. A la primera fila hi ha el president de la Generalitat Pasqual Maragall, l'expresident Jordi Pujol i dirigents dels partits favorables al nou estatut (José Montilla, Josep Antoni Duran i Lleida, Jordi Guillot...). La veu cantant, però, la tenen els impulsors de la plataforma, entre ells la directora del Gran Teatre del Liceu, Rosa Cullell i Agustí Colomines, professor d’història contemporània de la UB. Expliquen que es tracta d'una iniciativa unitària però alhora plural que aplega gent “de dretes, de centre i d’esquerres, nacionalistes i independentistes”, units pel desig de fer avançar el nou text.

Entre els 1.600 signants del manifest hi ha un nom que ara, gairebé tres anys després, torna a aparèixer als mitjans de comunicació: Josep Maria Trias de Bes.

Val la pena recordar-ho perquè si el juny del 2006 donava suport al nou estatut, ara, com aquell que gira un mitjó, acaba de fitxar per Unión, Progreso y Democracia, el partit de Rosa Díez.

De fet, Trias de Bes s'ha passat la vida anant de flor en flor. Durant la seva joventut, als anys seixanta, militava en el PSUC i fins i tot va participar a la Caputxinada. A principi de la dècada dels setanta el trobem, com a responsable de comunicació, a la Convergència Socialista de Joan Reventós i a continuació entra a Convergència Democràtica de Catalunya, esdevé membre del comitè executiu i del comitè nacional del partit i és elegit tres vegades diputat al Congrés (1982, 1986 i 1989). Finalment, el 1992, trenca amb Jordi Pujol per la negativa del president a pactar amb el PP l'entrada de CiU al govern Aznar. El 1993 ja no es presenta a les eleccions i el 1995 agafa les maletes i es passa al PP, partit amb el que obté acta de diputat en els comicis de l'any següent. Tot i això, tampoc s'hi sent prou bé amb els seus nous companys de viatge i cinc mesos després renuncia al seu escó i a l'activitat política per ocupar la presidència de Transmediterránea fins que, el 1999, es veu forçat a dimitir quan la Direcció General de Patrimoni, accionista majori de la companyia naviliera, i el ministre Rato l'acusen de diverses irregularitats.

Després de més d'una dècada dedicat als seus negocis i sense participar activament a la política, ara Trias de Bes reapareix per anar del bracet de Rosa Díez, qui sap si per presentar-se a les properes eleccions al Parlament Europeu o per ser cap de llista per Barcelona a les generals.

En un article en El Mundo apareix ja vestint l'uniforme ideològic de la UpyD:

“Crec que és necessària la presència d'un partit que es mogui amb llibertat, introdueixi aires nets i nous, ventili la cuina de la política nacional i encomani a tots. Hem desembocat amb el transcórrer del temps, en un sistema bipartidista impur del que extreuen profit els anomenats partits majoritaris i el territorial de torn que, amb murrieria, pugui controlar la situació amb escassa legitimitat representativa”.

A Rosa Díez l'hem pogut escoltar criticant amb duresa i sense pèls a la llengua el nou estatut de Catalunya, és a dir la reforma que, com a signant del manifest de la plataforma Estatut Jo Sí, defensava temps enrere el seu nou fitxatge Trias de Bes.

Ja se sap que en política les fidelitats i les conviccions ideològiques no sempre són permanents i en aquest sentit serà tot un espectacle veure a l'exdiputat convergent aplaudint i justificant, des de “la difícil plaça de Catalunya” -com explica en El Mundo- la probable sentència del Tribunal Constitucional contrària a l'Estatut.

I qui sap si, dintre d'un temps, desencantat de tanta unió, de tant progrés i de tanta democràcia roja y gualda, també resultarà espectacular veure´l alçar el vol cap a una altra flor, fent seu el lament poètic de Felip Puig, però en una nova versió posada al dia: “Ens han robat la cartera i ens han empetitit l'ànima”. Si fa o no fa, i guardant totes les distàncies històriques, el que li va succeir a Cambó després de festejar amb els franquistes.


Imatge 1: retall del llistat de signants del manifest a favor de la reforma de l'Estatut.