dijous, 19 de febrer de 2009

Els viatges de Trias de Bes


Auditori de Barcelona. 14 de juny de 2006. La plataforma Estatut Jo Sí celebra un acte públic per demanar el vot dels catalans a la reforma estatutària. A la primera fila hi ha el president de la Generalitat Pasqual Maragall, l'expresident Jordi Pujol i dirigents dels partits favorables al nou estatut (José Montilla, Josep Antoni Duran i Lleida, Jordi Guillot...). La veu cantant, però, la tenen els impulsors de la plataforma, entre ells la directora del Gran Teatre del Liceu, Rosa Cullell i Agustí Colomines, professor d’història contemporània de la UB. Expliquen que es tracta d'una iniciativa unitària però alhora plural que aplega gent “de dretes, de centre i d’esquerres, nacionalistes i independentistes”, units pel desig de fer avançar el nou text.

Entre els 1.600 signants del manifest hi ha un nom que ara, gairebé tres anys després, torna a aparèixer als mitjans de comunicació: Josep Maria Trias de Bes.

Val la pena recordar-ho perquè si el juny del 2006 donava suport al nou estatut, ara, com aquell que gira un mitjó, acaba de fitxar per Unión, Progreso y Democracia, el partit de Rosa Díez.

De fet, Trias de Bes s'ha passat la vida anant de flor en flor. Durant la seva joventut, als anys seixanta, militava en el PSUC i fins i tot va participar a la Caputxinada. A principi de la dècada dels setanta el trobem, com a responsable de comunicació, a la Convergència Socialista de Joan Reventós i a continuació entra a Convergència Democràtica de Catalunya, esdevé membre del comitè executiu i del comitè nacional del partit i és elegit tres vegades diputat al Congrés (1982, 1986 i 1989). Finalment, el 1992, trenca amb Jordi Pujol per la negativa del president a pactar amb el PP l'entrada de CiU al govern Aznar. El 1993 ja no es presenta a les eleccions i el 1995 agafa les maletes i es passa al PP, partit amb el que obté acta de diputat en els comicis de l'any següent. Tot i això, tampoc s'hi sent prou bé amb els seus nous companys de viatge i cinc mesos després renuncia al seu escó i a l'activitat política per ocupar la presidència de Transmediterránea fins que, el 1999, es veu forçat a dimitir quan la Direcció General de Patrimoni, accionista majori de la companyia naviliera, i el ministre Rato l'acusen de diverses irregularitats.

Després de més d'una dècada dedicat als seus negocis i sense participar activament a la política, ara Trias de Bes reapareix per anar del bracet de Rosa Díez, qui sap si per presentar-se a les properes eleccions al Parlament Europeu o per ser cap de llista per Barcelona a les generals.

En un article en El Mundo apareix ja vestint l'uniforme ideològic de la UpyD:

Crec que és necessària la presència d'un partit que es mogui amb llibertat, introdueixi aires nets i nous, ventili la cuina de la política nacional i encomani a tots. Hem desembocat amb el transcórrer del temps, en un sistema bipartidista impur del que extreuen profit els anomenats partits majoritaris i el territorial de torn que, amb murrieria, pugui controlar la situació amb escassa legitimitat representativa”.

A Rosa Díez l'hem pogut escoltar criticant amb duresa i sense pèls a la llengua el nou estatut de Catalunya, és a dir la reforma que, com a signant del manifest de la plataforma Estatut Jo Sí, defensava temps enrere el seu nou fitxatge Trias de Bes.

Ja se sap que en política les fidelitats i les conviccions ideològiques no sempre són permanents i en aquest sentit serà tot un espectacle veure a l'exdiputat convergent aplaudint i justificant, des de “la difícil plaça de Catalunya” -com explica en El Mundo- la probable sentència del Tribunal Constitucional contrària a l'Estatut.

I qui sap si, dintre d'un temps, desencantat de tanta unió, de tant progrés i de tanta democràcia roja y gualda, també resultarà espectacular veure´l alçar el vol cap a una altra flor, fent seu el lament poètic de Felip Puig, però en una nova versió posada al dia: “Ens han robat la cartera i ens han empetitit l'ànima”. Si fa o no fa, i guardant totes les distàncies històriques, el que li va succeir a Cambó després de festejar amb els franquistes.


Imatge 1: retall del llistat de signants del manifest a favor de la reforma de l'Estatut.

1 comentari:

Vicent ha dit...

Acabe de descobrir el teu bloc. Aniré coneixent-lo poc a poc.

Salutacions!