dilluns, 7 de desembre de 2009

L'amenaça de Bono

Una de les coses que més sorprenen als diputats novells quan estrenen el seu escó en el Congrés és el bramul constant que emeten ses senyories. Un brunzit mal educat que no respecta el torns de paraula i que, a estones, va pujant de to fins a esdevenir cridòria, una arma verbal que s'utilitza sovint per fer perdre la concentració de l'orador enemic.

Ara, però, qui ha perdut la paciència davant aquestes pràctiques de guerra psicològica i de filibusterisme parlamentari és el president del Congrés i tercera autoritat de l'estat, José Bono, que ha fotut cop de puny damunt la taula i ha amenaçat amb un càstig contundent: posar fi a la tanda de votacions al final de cada sessió, amb la qual cosa els diputats, pobrissons meus,  haurien d'estar pendents d'anar votant al llarg del ple sense poder abandonar l'hemicicle.

Suposant, que és molt suposar, que Bono compleixi la seva amenaça i imposi aquesta pena, caldrà creuar els dits perquè li doni resultat ja que en cas contrari només li restarà en el seu arsenal un darrer cartutx disciplinari: posar a ses senyories de cara a la paret i fer-los recitar la sacrosanta Constitució, aquest text que ahir va complir 31 anys i en el qual, amb la polèmica de l'Estatut català com a teló de fons, Bono hi ha volgut també posar cullerada:

 “La Constitució -ha dit- no és infinitament flexible, té límits. Igual com qualsevol esport, assenyala els límits del terreny de joc, que mai són una restricció, al contrari, són una garantia. Ser net exigeix respecte a l'àrbitre i sotmetre's a les regles”.

Un símil esportiu que, traslladat al món de l'esport rei, el futbol, no és d'aplicació tan taxativa com vol fer creure José Bono. Les mides del terreny de joc són variables, a gust de consumidor (de 90 a 120 metres de llargada per 45 a 90 metres d'amplada), la gespa pot estar més o menys molla o alta i les regles són interpretades en dècimes de segon per un col·lectiu arbitral qüestionat sempre per les aficions però que ha de complir amb l'obligació de conservar-se en bon estat de forma. Res a veure amb les interminables discussions d'un Tribunal Constitucional incapaç de prendre una decisió en tres anys i amb part dels seus membres amb el mandat més caducat - fins i tot hi ha un difunt- que un iogurt perdut en el racó més inhòspit de la nevera.