dilluns, 31 de març de 2008

La Vanguardia enllaça amb els blogs

Els diaris clàssics comencen a entendre la importància dels blogs i el pes que tenen a la xarxa. Un d'ells, La Vanguardia.es ha fet un pas endavant incorporant al seu web el motor de cerca de blogs Twingly, una eina que fa aparèixer al costat de cada notícia el llistat de comentaris de la blogòsfera que hi fan referència amb algun enllaç.

Altres rotatius europeus com el portuguès Público i el danès Politiken també ofereixen aquest servei.


La mecànica per aconseguir que el blog aparegui a La Vanguardia, com s'explica en aquesta plana, és senzilla:

S'ha d'afegir l'adreça http://rpc.twingly.com a la llista de serveis ping de les eines del blog o, en el cas de no ser compatible amb el ping automàtic, es pot fer ping manual en aquesta altra: http://www.twingly.com/ping.aspx .


L'ús de Twingly aporta beneficis a les dues parts: el diari amplia la seva xarxa social mentre els que els blocaires aconsegueixen major visibilitat, que és un dels factors més difícils d'assolir a la blogòsfera.


A la següent captura de pantalla podeu veure com apareix aquest comentari al web de La Vanguardia:


diumenge, 30 de març de 2008

El RACC o com farcir la revista


A la secció de viatges del darrer número de la revista del RACC hi apareix un reportatge titulat “Liverpool, let's go! Del Cavern Club al Liverpool Arena”. I enmig d'una de les peces que acompanyen al text central, concretament la de la plana 65, es pot llegir el següent:

Aquí falta algo de texto falso para ajustar bien el recuadro pongamos texto de relleno a tope

Evidentment, algú va donar per bona la plana sense passar pel corrector humà -suposant que en tinguin- o per l'automàtic. Si ho haguessin fet, fins i tot a aquest darrer, dotat d'una freda ànima electrònica, se li haurien posat els pèls de punta al detectar un fragment de text escrit en castellà enmig d'una revista feta en català.

Els follets de la impremta són esperits malignes que acostumen a perpetrar les seves trapelleries quan les coses es fan a corre-cuita. I de la manera en que està muntat l'ofici del periodisme, aquesta manca de temps o de mitjans, desenganyem-nos, pot passar tant al millor web informatiu que s'actualitza al minut com en una revista de periodicitat mensual.

El resultat final, com en aquest cas, pot fer riure, però és així.


Via: L'home dibuixat

divendres, 28 de març de 2008

En Castells de "Polònia" triomfa al món real


El web immobiliàri Spanish Real Estate ha il·lustrat una notícia sobre els ingressos de la Generalitat provinents de l'impost de transmissions amb una foto del “conseller Antoni Castells” del programa de TV3Polònia”, confonent-lo amb el conseller autèntic que supervisa els calerons públics.

L'error va ser descobert ahir pel blog de Mai9 i avui Spanish Real Estate, publicació del grup Real Estate Press, ha optat per retirar la imatge sense substituir-la per una d'autèntica.

Per sort, Xavier Caballé ha estat a temps de fer la captura de pantalla que reproduïm extreta del seu blog “L'home dibuixat”.

La divertida confusió és fàcil d'entendre si es fa una cerca d'imatges per Google posant-hi com a paraules clau “Antoni Castells”. La quarta fotografia que apareix és la del personatge de “Polònia”i és precisament la que va triar l'autor de la notícia d'Spanish Real Estate.

Definitivament, el programa de sàtira política de Toni Soler i companyia està marcant època.

Vist que el govern Zapatero no està massa predisposat a fer públiques les balances fiscal, el següent pas podria consistir en enviar a Madrid al fals Castells a negociar amb Solbes el nou sistema de finançament de Catalunya. D'aquesta manera, com a mínim, tots riuríem una mica.

Aquí us deixo el vídeo de "Polònia" on apareix Castells:

dijous, 27 de març de 2008

Bruni, la princesa de la República

Les notícies que arriben de Londres ho confirmen. Madame Sarko només ha hagut de baixar les escales de l'avió guarnida amb l'elegància clàssica de Christian Dior per seduir a la premsa i a l'opinió pública britànica. Mirant-ho amb els ulls dels súbdits de sa majestat, molts d'ells encara orfes de Lady Di, la República Francesa ja té princesa o, si voleu, reina dels cors.


"¿És Carla la nova Diana?", es pregunta The Daily Telegraph.


El desig de la premsa rosa, consistent en trobar protagonistes que omplin la portada i la caixa, seria efectivament aquest, però l'aire fleuma de Lady Di és inimitable i ben enterrar sota terra.


Més que amb Diana, la primera dama francesa ha volgut aparentar, amb la seva elegant i estudiada baixada de l'avió, la imatge de Jackie Kennedy, una dona de notable empenta que no es va deixar ofegar ni pel poder i les ambicions del mític clan presidencial d'origen irlandès ni per la fortuna i les picabaralles familiars dels Onassis.


Si s'ha de fer cas al ressò mediàtic, la visita oficial a Londres del president de França està dominada per la projecció pública de la seva muller i alguns observadors, coneixedors de la personalitat de Sarkozy, ja es plantegen quantes hores o quants dies aquest polític de raça suportarà estar a l'ombra de la dama i quin conill es traurà del barret per captar la mirada de tothom.


De tota manera, tenint en compte que l'objectiu del viatge per part francesa és rellançar l'eix París-Londres, el plus de seducció popular aportat per la primera dama és sempre una bona arma.


Mentrestant, disfressada o no de Jackie Kennedy, a Madame Sarko se li anirà apareixent al llarg de la seva nova carrera el fantasma nu o amb guitarra del seu alter ego, l'admirada Carla Bruni. Referint-se a l'elegància de la primera dama, The Daily Mail s'ha encarregat de comentar-ho als seus lectors amb una malèvola ironia: “Aquesta vegada s'ha recordat de posar-se alguna cosa”.


I és que, com s'ha sabut aquesta mateixa setmana, el proper 10 d'abril la sala Christie’s de Nova York traurà a subhasta una foto de la Bruni totalment nua feta l'any 1993 pel fotògraf suís Michel Comte. La imatge no fa pensar precisament amb la Kennedy sinó amb una de les protagonistes del quadre “Les Poseuses” (“Les Models”), que va ser pintat l'any 1888 pel pintor francès Georges Pierre Seurat. Per sort, en aquella època, Lina Morgan encara no havia rodat “La tonta del bote” i per a tant el creador del neoexpresionisme no va poder pintar les cames de la seva model en la posició que tenen les de la Bruni imitant el gest còmic i patètic de l'actriu espanyola.






Foto 1: La reina Isabel II parlant amb Carla Bruni a Windsor. AP / Kieran Doherty

Foto 2: Jackie Kennedy

Foto3: Imatge de Bruni que serà subhastada a Christie’s. / Michel Comte

Foto 4: Fragment de la pintura de Georges Pierre Seurat, “les Poseuses”. Museu d'Orsay.

dimecres, 26 de març de 2008

El Corte Inglés perfuma intimitats


A la web d'El Corte Inglés, secció “Moda & Complementos” ofereixen pel mòdic preu de sis euros aquest extraordinari ambientador amb forma de sostenidors que, segons la descripció del producte, a més de ser 100 % poliester, és capaç de perfumar ell solet no tant sols els armaris del client mascle sinó també les seves parts més íntimes.


Una vegada recuperat de la sorpresa i després d'imaginar com quedaria la meva humil però voluntariosa carn d'olla embolcallada amb les dues varietats d'aquest producte (el de color blau i el de color rosa) he quedat decebut pel fet que els grans magatzems només serveixen l'article en talla única.


Tampoc he sabut trobar a la web l'equivalent femení d'aquest ambientador, és a dir el que omple de fragàncies del bosc els armaris i les intimitats d'elles, cosa que em sembla una discriminació inacceptable i digne de ser denunciada a l'Institut de la Dona i a les associacions de consumidors / consumidores.


Clar que mirant-ho bé és possible que el redactor o redactora de la descripció del producte hagi confós “cajones” per “cojones” i a hores d'ara Isidoro Álvarez, el mític president d'aquests grans magatzems, estigui a punt de condemnar-lo a escriure 100.000 vegades, i de cara a la paret, allò de “Ya es primavera en el Corte Inglés”.

O a obligar-lo a embolicar regals durant les properes 50 campanyes nadalenques, que també ha de ser un càstig prou dur...


Via: Llista Internauta

Postdata: Finalment ho han arreglat i, en efecte, els "cojones" són "cajones".


dimarts, 25 de març de 2008

Scarlett llegint la factura del mòbil


La factura del mòbil pot protagonitzar escenes tan dramàtiques com les d'”Allò que el vent s'endugué”. ¿Com reaccionaria Scarlett O’Hara (Vivien Leigh) veient la primera factura de Movistar, Vodafone o Orange si a les terres de Tara hagués tingut cobertura per poder trucar a Ashley Wilkes ( Leslie Howard) o a Rhett Butler (Clark Gable)?

Aquí la podem escoltar, amb la veu trencada pel dolor, en versió Minoria Absoluta:

dissabte, 22 de març de 2008

Rierada de lletres al Ter


El meu repartidor de premsa no creu en els pronòstics de l'home del temps ni amb les indicacions del Meteocat i avui m'ha deixat el diari a l'entrada de casa però sense la protecció de la reglamentaria bossa de plàstic.


I ha passat el que era previsible. Quan l'he anat a recollir, un xàfec amb llamps i trons inclosos, havia pres possessió de totes i cada una de les planes, fent-les il·legibles.


Poc després, un veí matiner i un pèl fantasiós m'ha assegurat haver vist enmig de la tempesta com un grup de redactors, caps de secció, caps d'àrea, membres de la direcció, columnistes i fins i tots autors de cartes al director abandonaven a corre-cuita l'exemplar xop del meu diari embarcats en improvisats i fràgils bots fets de titulars, de subtítols, de capçaleres i de signes de puntuació.


També diu haver contemplat un reguitzell de milers de lletres navegant pel carrer, damunt la corrent, en direcció al riu Ter. Algunes d'elles suraven juntes, al costat de la vorera, conservant l'agermanament de paraules i frases, la significació que hores abans els havia donat algun periodista. El veí sosté, fins i tot, haver pogut llegir un titular que parlava de la tractorada del regants del Ter que Divendres Sant reclamaven en el pont de Fontajau de Girona que l'aigua que necessita l'àrea de Barcelona es tregui també d'altres rius.


A fora continuava plovent i a manca de diari, he optat per sintonitzar una emissora tan imaginativa com el meu veí. A l'hora de les notícies, un locutor ha explicat l'estrany fenomen viscut al Baix Ter, on milions de lletres d'impremta cobrien la minsa corrent del riu rumb al mar i un escamot de regants, armats amb salabrets, les anaven pescant una darrera a l'altra amb la intenció de plantar-les als camps fins ara ressecs.


Els pagesos confien en que les lletres, les paraules i els titulars remullats siguin una bona llavor pel futur, però en tot cas mantenen l'ull posat en els pronòstics de l'home de temps i en aquell despatx de la Generalitat on algú haurà de decidir, un dia o altre, si es fa o no es fa des d'altres conques un nou transvasament – paraula prohibida- per apaivagar la sed de Barcelona.


Mentrestant, els tractors són a punt per tornar a ocupar les carreteres, les preocupacions dels polítics i les planes dels diaris.



Foto: Tractorada en el Pont de Fontajau de Girona. Miquel Ruiz / El Punt




divendres, 21 de març de 2008

Fum d'Al Capone


Un col·lega periodista, membre del club dels que encara fumen (una espècie en vies d'extinció), m'ensenya aquest paquet de mini-cigars de marca impactant: Al Capone.


Investigant per la xarxa veig que el producte és fabricat a Alemanya per la històrica empresa Dannemann a partir d' una barreja de tabac nicaragüenc i brasiler.


No em negareu que si el nom fa a la cosa, és apropiadíssim l'advertiment de les autoritats sanitàries...


I si us pregunteu per la qualitat d'aquest mini-cigars, només puc deixar constància del que m'informa l'amic del fum amb la seva llarga experiència de fumador empedreït: ell assegura que són dolents com la tinya, quasi tant com l'històric personatge "cara tallada" que amb la seva afició a fumar en públic va lligar per sempre més la imatge dels cigars amb la dels capos de la Cosa Nostra i de totes les altres dolenteries econòmiques, polítiques i esportives que es fan i es desfan.


dimecres, 19 de març de 2008

La cara B

El Ciberpaís, el suplement tecnològic del diari del Grupo Prisa, compleix 10 anys i, en motiu d'aquest aniversari, els lectors expliquen anècdotes i primeres experiències personals en el món de la informàtica i de l'electrònica de consum.


Una d'aquestes cartes, enviada per Juan F. Hidalgo, és ben curiosa:


"Cuando estrenamos la primera radio CD, después de explicar a mis abuelos cómo se usaba, tuve que salir de casa inesperadamente. Al volver me esperaban, preocupados. Me dijeron que la radio estaba estropeada, habían dado la vuelta al CD y no leía la cara B."


Aquests avis van intentar aplicar al disc compacte la lògica de l'experiència: si són rodons com els LP o els singles de tota la vida i sempre han existit les cares A i B, és normal que els CD també les tinguin. I si no és així, malaguanyat l'espai que es perd.


Anys més tard anirien apareixent els DVD amb tota la seva varietat de tipus: una cara / una capa (4,7 GB); una cara / doble capa ( 8,5 GB) que, sense tenir cara B, disposen, per explicar-ho de manera planera, de dues cares A situades una damunt l'altra; doble cara / una capa (9,4 GB); i doble cara / doble capa (17 GB). Tot això sense oblidar els nous formats d'alta definició com el Blu-ray (25 GB a una capa i 50 a dues), guanyador de la batalla contra el HD-DVD.


Miracles de la tecnologia que confirmen la intuïció de la parella de jubilats: en aquest estri petit i rodó s'hi havien de poder entaforar més coses.




dimarts, 18 de març de 2008

El 9-M amb humor

Els humoristes gràfics s'han fregat les mans amb els resultats i conseqüències de les eleccions generals del 9 de març. La decisió del derrotat Rajoy de continuar al peu del canó desafiant el risc del foc amic polític i mediàtic, el ball de bastons fratricida a ERC, l'esfondrament d'IU i els somnis de CiU de tornar a pintar alguna cosa a Madrid han estat temes recurrents els darrers dies als espais d'humor de la premsa.

Aquí teniu una selecció de 81 acudits que he recollit de diferents diaris catalans i espanyols des de l'endemà dels comicis i fins avui 18 de març. Que vagi de gust.

diumenge, 16 de març de 2008

Losantos i el fill de Satanàs

En una de les seves elocucions matinals amb les que desperta, encès d'ira, al Madrid conservador i a les rodalies hispàniques, el radiofonista Federico Jiménez Losantos ha acusat a l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón de ser, textualment, un “fill de Satanàs”.

L'atribució d'aquesta paternitat al príncep dels dimonis és lògica tenint en compte que qui paga a Fede és l'Església presidida per un Papa, Benet XVI que ha ressuscitat l'infern després que el seu antecessor Joan Pau II assegurés que la foguera eterna no ocupa cap parcel·la física sinó que és “la situació de qui s'aparta de Deu” i que en Pere Boteroha estat vençut” perquè Jesús ens ha alliberat del seu temor.

Per Benet XVI, “l'infern existeix i és etern”. Per a tant, si hem de fer cas al mestratge de Ratzinger, algú ha d'administrar, entre flames, el càstig del judici final i aquest personatge no pot ser cap altre que Satanàs assessorat, això sí, pel seu fill Ruiz-Gallardón que, per alguna raó, ha decidit continuar en el món de la política.

Jiménez Losantos ha triat l'insult just i precís perquè té ben clar que qui paga mana. Si l'estrella de la COPE cobrés el sou d'una casa de barrets hauria dit que l'alcalde és un fill de la gran puta, però ja sabem que no és el cas i que la Conferència Episcopal no es dedica a aquests negocis de la carn. Els bisbes toquen altres gèneres relatius a la domesticació de les ànimes i per fer-ho necessiten, això sí, veus i plomes posseïdes pel diable. Les mateixes que, de tant acollonir al personal, han contribuït a que la dreta política no estigui ara a punt de posar-se a governar.




Vídeo: L'estrella de la COPE donant lliçons a Franco a "Polònia"

dijous, 13 de març de 2008

L'atac del superconill



Per desintoxicar-nos de tanta política, avui us porto un vídeo protagonitzat per bèsties salvatges. Però no patiu, són unes feres que no tenen res a veure ni amb els candidats, ni amb els caps de premsa dels partits, ni amb els directors de determinats diaris, ni tan sols amb els ferotges radiofonistes del bisbes.

¿Què succeeix en un cara a cara entre una serp i un superconill?

Contempleu l'escena i rieu una mica que, segons diuen, és bo pel cutis que es menjaran els cucs i per l'ànima fastigosament immortal.

dimecres, 12 de març de 2008

El "pepero" estorat




El simpatitzant del PP que apareix en el vídeo és un home astorat. Si fos un còmic, diríem que sobreactua en excés, però no és el cas. Té l'ànima glaçada i el rictus al rostre perquè no pot entendre de cap de les maneres que 11 milions de persones hagin votat Zapatero.

L'entrevista de TV3 va ser feta diumenge a la nit davant la seu del Partit Popular a Madrid quan ja es coneixia el triomf socialista. Mirant enrere, el curiós protagonista d'aquestes imatges podria ser un antic militant d'Alianza Popular. I observant encara més cap al passat, tal vegada és alguna dels milers de persones que es reunien a la Plaza de Oriente per aclamar al Caudillo.

El personatge té, com be diu l'entrevistador, una semblança a Franco i en la seva veterania i posat resumeix les essències de la dreta de tota la vida. És la vella guàrdia sociològica que impregna i dona color blau destenyit al Partit Popular.

Després d'un llarg dilluns farcit de rumors, Mariano Rajoy va anunciar ahir a la tarda que, malgrat el contundent i dolorós cop de puny rebut a la mandíbula, no llença la tovallola. El líder del PP es presentarà a la reelecció en el congrés de juny i aspira a tornar a ser candidat a les eleccions generals del 2012. El polític gallec, que malgrat perdre, no ha aconseguit un mal resultat pel seu partit (10 milions de vots), considera que mereix la mateixa confiança de la qual van gaudir, en el seu moment, Aznar i González: van perdre dues eleccions però finalment van aconseguir fer el cim de La Moncloa.

Públicament, tots els barons i baronesses territorials -inclosa Esperanza Aguirre- han donat suport a Rajoy. De portes en dins, la qüestió no aplega tantes unanimitats però tampoc hi ha gaire alternatives. Abans de les eleccions, el propi Rajoy ja es va cuidar que Aguirre i l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón -els dos aspirants més directes a la successió- no entressin a la llista del Congrés, amb la qual cosa tant una com l'altre s'han quedat sense poder aprofitar per les seves ambicions polítiques o – com dirien ells- vocació de servei, la important caixa de ressonància de la cambra baixa. No estan ni molt menys desarmats -sobretot la presidenta de la Comunidad de Madrid que compta amb un potentíssim suport mediàtic (amb televisió pública inclosa) i polític- però, com a mínim, Rajoy no notarà el seu alè directament damunt el clatell. Esperanza Aguirre ja ha avançat que no pensa competir amb ell en unes hipotètiques eleccions primàries en el congrés de juny i per a tant, sembla que a nivell intern i en els propers mesos, el líder del PP podrà respirar mínimament tranquil.

Té això sí, un repte immediat i és aconseguir que la dreta mediàtica, la que durant els darrers quatre anys ha exercit de llum, de guia espiritual i d'altaveu del Partit Popular, li renovi la confiança. Ahir, Rajoy va esmorzar amb un editorial d'El Mundo que apostava per la seva substitució al front del partit. Una renovació “ordenada i no traumàtica” a la qual també s'hi apuntaven els columnistes Luis María Anson, Raúl del Pozo i Fernando Sánchez Dragó, mentre que l'editorial de La Razón considerava que Rajoy ha de continuar i liderar els canvis interns.

L'anàlisi dels resultats a les urnes deixa clar que el PP ha perdut les eleccions bàsicament pels seus mal resultats a Catalunya i és aquí on els conservadors hauran de moderar el seu discurs de cara al futur. L'anticatalanisme dona vots a molts indrets d'Espanya però la collita no queda compensada amb la pèrdua de suport a terres catalanes.

Aquesta lliçó no és nova. Fa temps que està escrita i que els dos grans partits espanyols la coneixen, però la penya ultrasud (Eduardo Zaplana, Ángel Acebes etc) i la brunete mediàtica han portat a Rajoy a topar amb el mateix escull que apareix a totes les cartes de navegar de la política hispànica.

Si el líder popular vol sobreviure la travessia del desert, centrar el partit i arribar dintre de quatre anys ben posicionat a les eleccions generals, haurà de fer neteja al seu entorn més proper i això passa per prescindir de Zaplana i Acebes, personatges lligats a la crisi de l'11-M i a l'enduriment de la línia del PP. El primer d'ells ja va dir fa un temps que només estaria quatre anys com a portaveu parlamentari i el valencià Esteban González Pons sona com a possible substitut. Per la seva part, el recanvi d'Acebes a la secretaria general podria ser el coordinador de la campanya del PP i portaveu del partit al Senat Pío García Escudero.

En tot cas, si Rajoy supera la por de perdre bous i esquelles en aquesta aventura i aconsegueix allunyar el partit de la dreta extrema, el gran dubte passarà per saber que succeirà amb els militants i simpatitzants de la vella guàrdia, aquells que com l'home estorat del vídeo, tan patriotes i d'ordre com són, no entenen les raons per les quals diumenge més d'onze milions de ciutadans van dipositar la confiança en un líder anomenat Zapatero.

dimarts, 11 de març de 2008

L'Eva ja no es despulla

La setmana passada us comentava l'existència del blog “Eva se desnuda”, una iniciativa d'una noia que es presentava com a estudiant de Ciències Polítiques i que protagonitzava un striptease de protesta contra les mentides de determinats candidats. La seva autora, que s'identificava com a Eva Ros, s'anava traient una peça de roba per cada actitud irregular que detectava en els polítics en campanya i en el darrer vídeo, penjat el 6 de març, s'havia quedat en topless.


No cal dir que el blog ha estat un dels més visitats els darrers dies -unes 46.000 visites diàries- i que , com succeeix amb determinades revistes, la immensa majoria dels internautes ho feien, naturalment, per llegir els escrits de l'Eva i no pas per veure els vídeos del seu despilotament.


Ara però, ha passat la jornada electoral, i l'autora del blog ha anunciat que no acabara l'striptease i que deixa “congelada” la bitàcora:


He cumplido con mi objetivo y mi promesa. Como dije en el primer post grabé el striptease de un tirón y lo corté a trozos. Hice algún cálculo patillero para asegurarme que si la cosa se alargaba tendría prendas a quitarme para cada día. Me han quedado tres en las manos que no tienen justificación de ser colgadas... pero espero que llegados al topless nadie dude que realmente hubiera llegado hasta el final (si del viernes hasta hoy me hubieran decepcionado tan solo tres veces más, evidentemente si la tragedia del día 7 no hubiera ocurrido).


Mi intención ahora es congelar este blog. Tenía un sentido ahora y aquí. Igual que lo he tenido yo tal y como me habéis conocido. Mañana lo que opine Eva Ros será mucho menos importante.


No cal dir que una part important dels lectors/ visionadors han quedat decebuts -com es pot llegir als comentaris i a l'enquesta del mateix blog- i molts d'ells no dubten en acusar a l'autora d'haver incomplert la seva paraula - “yo sí cumplo mis promesas”, assegurava l'Eva- de la mateixa manera que ho fan els polítics.


Tal vegada ens hem de felicitar pel fet que, segons aquesta estudiant de Ciències Polítiques, des del 7 de març no hi hagi hagut cap candidat amb un discurs fals o amb promeses que mai no complirà.


O pot ser, la no culminació a la xarxa de l'striptease eròtic-polític té relació amb la proposta que, segons va anunciar l'Eva, li ha fet la revista Interviú d'aparèixer a les seves planes...


Veurem en el paper allò que no ha mostrat al blog?

dilluns, 10 de març de 2008

Una nena anomenada "Buena suerte"



De la mateixa manera que ho ha fet el Partit Popular amb “la niña de Rajoy”, els responsables de la campanya de Hillary Clinton van arribar a la conclusió que utilitzar a la tendra infància per vendre un missatge polític és un recurs no tan sols èticament acceptable sinó rendible. Calia reforçar la imatge de Hillary com una líder capaç de garantir des de la presidència dels Estats Units la seguretat dels seus conciutadans. Per això, els creatius publicitaris van crear un anunci en el qual es poden veure criatures dormint tranquil·lament mentre sona amb insistència un telèfon.


Hi ha una alarma nuclear.


Són les tres de la matinada i el teu fill dorm plàcidament. Qui creus que contestarà al telèfon?", pregunta una veu en off.


Tranquils...A la darrera seqüència es veu a la candidata demòcrata al peu del canó a la Casa Blanca responent a la trucada.


L'anunci, que va ser emès coincidint amb les primàries de Texas, on Hillary va aconseguir una victòria després d'una dotzena de derrotes en altres estats, s'ha convertit ara en un bumerang contra la seva campanya. Els responsables de l'espot van utilitzar imatges antigues procedents d'una campanya publicitària d'una empresa ferroviària i una nena que hi surt, que aleshores tenia 8 anys, ara s'ha fet gran i interessada en la política. Es diu Casey Knowles, té 17 anys, i després de recuperar-se de la sorpresa de veure com la seva imatge ha estat utilitzada a la campanya de Clinton, no ha tingut cap inconvenient en declarar a diverses televisions, entre elles la NBC, la CNN i l'ABC, que és partidària de Barack Obama i no pas de Hillary. Fins i tot ha estat fent campanya pel senador d'Illinois.


És realment irònic -ha dit- que la meva imatge hagi estat utilitzada per defensar la causa de Hillary quan jo no la defenso. L'anunci ven por. En fa un ús fàcil i barat. Realment, prefereixo el missatge d'Obama, que mira cap a un futur brillant”.


A la fictícia “niña de Rajoy” li pot haver passat un cas similar. Ahir a la nit, davant la seu del PSOE, milers de militants i simpatitzant socialistes celebraven el triomf de Zapatero a les urnes i un dels càntics que més es van poder escoltar deia el següent:


¡Nos ha votado hoy, la niña de Rajoy. Nos ha votado hoy, la niña de Rajoy!...”


I tal vegada tenien raó. Aquella nena que el líder popular ha passejat pels debats televisius i pels mítings del PP s'ha fet gran a corre-cuita el dia de reflexió i ha entès que tot allò que escoltava al seu voltant (el risc de la destrucció de l'Espanya forjada pels Reis Catòlics, l'amenaça de la immigració, el desastre econòmic, la dissolució de la família tradicional, el sopar, copa i puro de ZP amb els etarres etc etc...) era un recurs fàcil a la por, un vol de corbs disfressats de gavines.


I la nena-noia que, segons els populars s'havia de dir Victoria Esperanza, ha fugit cames ajudeu-me abandonant a Rajoy al carrer Genova, la seu del PP on uns i altres comencen a esmolar les eines per la dura batalla que s'apropa: la substitució del líder dels conservadors.


Si això fos una pel·lícula, veuríem a la jova protagonista abandonant l'escena del proper magnicidi mentre a la banda sonora escoltaríem els clams que han fet avui els dos gurus mediàtics de la dreta espanyola. A Pedro J acusant Rajoy de manca de carisma , reclamant al PP “una renovación de sus mensajes, de su imagen y de su liderazgo” i preguntant en una enquesta als lectors si ha arribat l'hora de fotre una puntada de peu al líder popular. I a Jiménez Losantos llepant-se la ferida - “Es verdad que esto es una basura, un horror, pero hay medio país que no es basura y no es horror”- invocant l'esperit de resistència d' Agustina de Aragón - “Nunca entrareis en Zaragoza”-, de Numancia i de Sagunto - “diran ustedes que acabaron muy mal, pues peor estaban en Cádiz y resistieron”- i dient que després de patir una derrota, un no pot sortir corrents (“no es que yo diga que Mariano Rajoy esté pensando en salir corriendo. Lo que veo es gente que tiene ganas de empujarle...").


¿S'ha fet socialista la nena de Rajoy fugint de la bilis?. Doncs podria ser que sí i que ara, en lloc de Victoria Esperanza, és digui Buena Suerte.




Vídeo
: programa televisiu amb declaracions de "la nena de Hillary"

Gràfic: els resultats de les eleccions al Congrés. /El Punt

diumenge, 9 de març de 2008

"La niña de Rajoy" no s'ha de dir Victòria



L'interrogant de la jornada: Si “la niña de Rajoy” fos major d'edat, a qui votaria avui?.

¿Donaria el seu juvenil i impetuós suport a la dreta o fugiria a corre-cuita i aterrida d'aquell líder que diu tenir-la “en el cap, en el sentiment i en el cor” i que li promet que podrà passejar per el món sense complexes perquè sabrà idiomes?

¿Seria -com ha profetitzat Llamazares- “una nena pija que ha nascut i viu entre cotó, que estudia a la universitat privada i que no té dificultats per trobar lloc de treball, mentre les altres nenes seran discriminades per Rajoy”?

O aquella altra criatura que, segons va dir Alfonso Guerra, es troba en situació de recerca i captura: “Es busca a una nena, porta un bonobus, l'acompanya un avi jubilat d'Endesa amb una petita pensió. Ella respon al nom d'Esperanza, i a ell li diuen Globus Punxat. Els seus pares, Mariano i José Mari, preguen que qui la vegi truqui a la seva casa, domicili en el carrer Conferència Episcopal, número 1. Amén.

Com Zapatero, desitjo que “la niña de Rajoy” sigui feliç, però, contràriament al que va afirmar l'alcaldessa popular de València, Rita Barberá, espero que no neixi avui i que els seus creadors de la dreta més rància no li posin el nom de Victòria. Ni ella ni la resta de joves que s'estrenen en això de la democràcia es mereixerien un càstig de quatre anys com aquest.

A dalt us deixo un recull d'acudits sobre “la niña”que he seleccionat d'entre els que han estat publicats a la premsa catalana i espanyola i a sota un parell de vídeos fets amb una certa mala llet.




dissabte, 8 de març de 2008

ETA trenca la campanya


ETA ha posat punt final dolorós a la campanya electoral de la manera en què ho sap fer: a sang i a foc i contra un objectiu fàcil, sense escorta i sense càrrec institucional ni polític. L'exregidor socialista d'Arrasate Isaías Carrasco era una persona normal -un cobrador de peatge d'autopistes- que en una etapa de la seva vida havia treballat pel seu poble des d'una sigla política. I és en la decisió dels etarres de convertir en objectiu aquesta normalitat on el terror agafa la seva major dimensió. El missatge d'ETA ha tornat a ser clar: tothom que tingui o hagi tingut relació amb determinats partits, independentment del lloc que ocupin o hagin ocupat, pot ser víctima potencial d'això que alguns encara s'atreveixen a anomenar lluita armada.

Amb l'assassinat d'Isaías Carrasco, ETA ha volgut demostrar que pot incidir en el procés electoral. Li ha tocat a aquest treballador d'Arrasate com li podia haver tocat a qualsevol de les moltíssimes persones que al llarg de la geografia de l'estat espanyol tenen ho han tingut algun compromís polític o administratiu. Des dels càrrecs més alts fins als més modestos, des dels ciutadans que han fet de la política o de la seguretat pública la seva professió fins aquells treballadors, com el veí d'Arrasate, que, com a militant de base socialista i regidor va dedicar hores i més hores a l'Ajuntament.

Era més que previsible que ETA intentaria irrompre a la campanya. El ministeri de l'Interior tenia activat des de feia dies l'estat d'alerta màxima i, com es fa habitualment en els diaris amb els personatges famosos d'edat d'avançada, ja hi havia una necrològica escrita en la qual només hi mancava posar nom i cognoms. Pot semblar fatalista però el comportament dels terroristes en època electoral acostuma a ser força previsible.

Podien haver escollit entre una víctima socialista o una vinculada al Partit Popular. En els dos àmbits ideològics segur que hi ha molta gent indefensa, entre altres raons perquè és impossible posar guardaespatlles a tothom quan l'arma de l'executor (estem parlant d'una simple i freda execució) apunta cap a un univers tan ampli de possibles víctimes.

¿Per quina raó ETA ha optat per assassinar a un militant socialista i de la UGT resident en un municipi com Arrasate amb alcaldessa d'ANB?

Fa de mal dir les intencions que poden circular per l'interior d'una ment criminal però la interpretació més directa porta a entendre els fets d'ahir com una revenja contra Zapatero per la ruptura del diàleg i per l'empresonament de la Mesa Nacional de Batasuna.

En tot cas, l'atemptat tindrà una incidència en els resultats electorals: és més que probable que la consigna expressada ahir per alguns dirigents polítics de combatre les bales amb la força dels vots sigui ben acollida i posada en pràctica diumenge per la ciutadania. Els votants convençuts no variaran l'orientació del seu vot, però molts dels que haurien estat abstencionistes aniran a la cita amb les urnes commocionats per l'assassinat. I, per cru que sigui dir-ho, és probable que el sentiment de solidaritat acabi beneficiant al PSOE.

Si el resultat final és molt favorable a Zapatero sempre hi haurà veus que ho atribuiran a ETA, de la mateixa manera que quatre anys enrere ho van atribuir als atemptats de Madrid. Els sectors més durs de la dreta mediàtica i política tindran una excusa per continuar infravalorant l'autoritat democràtica del govern socialista i en algun cau fosc de ves a saber on la direcció etarra es fregarà les mans.



Foto: El president de la Junta d'Andalusia Manuel Chaves comunica a Zapatero l'atemptat durant un acte electoral a Málaga. / Efe

dijous, 6 de març de 2008

Una llei electoral que s'ha de canviar

Molt bona la jugada del Grupo Z publicant en El Periòdic d'Andorra els sondejos que no es poden difondre aquí. La Llei Electoral del 1985 prohibeix en el seu article 69.7 la publicació i difusió d'enquestes durant els cinc dies anteriors a la jornada electoral. Però feta la llei feta la trampa. El Grupo Z ha aprofitat que és propietari del diari del país veí per difondre fins a dissabte en aquest mitjà un sondeig diari realitzat per l'empresa catalana Gesop. El Periódico de Catalunya dedica tota la seva portada d'avui a informar que els sondejos que no es poden veure a l'estat espanyol són visibles a la web d'El Periòdic d'Andorra i inclou un editorial reclamant una modificació de la normativa electoral.

Per la seva part, l'edició digital d'El Mundo afegeix un enllaç cap a una enquesta realitzada per l'empresa espanyola Sigma Dos per The Times.

El sondeig d'El Periòdic d'Andorra dona una avantatge de 3,4 punts al PSOE front al PP en la intenció de vot mentre que en el del diari britànic el resultat favorable als socialistes és encara superior, situant-se en 3,8 punts.

Independentment de la fiabilitat que puguin tenir aquests estudis demoscòpics i de la intencionalitat política que hi volen veure alguns, la iniciativa del Grupo Z i l'enquesta de The Times (amb la participació o no d'El Mundo), han posat damunt la taula la necessitat d'actualitzar una llei electoral aprovada fa 23 anys. L'existència d'internet ha trencat moltes barreres canviant radicalment els àmbits de difusió de la informació però encara que no existís la xarxa, quina autoritat s'atrevirà a impedir l'entrada a territori espanyol de l'edició en paper de The Times que inclou el sondeig? Prohibirà la Junta Electoral que la resta de mitjans de l'estat espanyol recullin els resultats de les enquestes fetes fora de termini legal?

L'article que prohibeix la publicació i difusió d'enquestes durant els cinc dies anteriors als comicis va ser aprovat l'any 1985 en considerar que en una democràcia jova els sondejos poden comportar modificacions en la intenció de vot dels electors. Aquest és precisament l'objectiu teòric de les campanyes del partits i en canvi, amb l'excepció de la jornada de reflexió, no hi ha cap article de la normativa electoral que impedeixi fer mítings o difondre anuncis pels mitjans públics i privats. Així mateix, tampoc es prohibeix a les forces polítiques o a qualsevol entitat del caire que sigui encarregar en el tram final de la campanya la realització d'enquestes sempre i quan no es difonguin, amb la qual cosa la mateixa llei vulnera el dret a la informació de l'opinió pública.

Què es fa en altres països?

Hi ha diferents models. A Itàlia està prohibida la publicació i difusió dels resultats dels sondejos durant els 15 dies anteriors als comicis, una mesura que no afecta als estudis online, mentre que en els Estats Units no hi ha cap mena de limitació, a França es poden publicar fins un dia abans de la jornada electoral i a Gran Bretanya no hi ha cap norma legal que ho reguli però els mitjans de comunicació apliquen un pacte deontològic segons el qual no es difonen enquestes els darrers dies de la campanya.

En tot cas, com s'ha vist ara, l'existència d'internet fa inútil i absurd intentar posar tanques en els immensos i globalitzats prats de la informació. I quan una llei no es pot fer complir perd tot el seu sentit i s'hauria de modificar o anular per obsoleta.

dimecres, 5 de març de 2008

Eva es despulla



Un dels blogs més curiosos que han nascut durant aquesta campanya electoral porta per títol “Eva se desnuda”. La seva autora, Eva Ros es presenta com a estudiant de Ciències Polítiques i protagonitza un suggerent striptease de protesta contra la manera d'actuar dels candidats. Eva té gravat un vídeo durant el qual es va traient peces de roba fins a quedar despilotada, però en lloc de penjar-lo complert en el blog ho va fent per capítols seguint un criteri prèviament establert. Així, per exemple, és treu una peça si un polític es retracta d'alguna cosa que va dir en el passat o si un partit fa una promesa enganyosa. La normativa preveu que només es traurà tres peces per dia, una mesura prudent per prevenir la possibilitat, coneixent com funciona el circ polític, de quedar en pilotes a mitja campanya.

El blog va entrar en funcionament el 27 de febrer i en aquests moments la seva protagonista ja apareix en topless (veieu el vídeo de dalt). Resten quatre dies de campanya i Eva ha obert una enquesta preguntant als visitants del blog si volen que arribi fins el final i s'acabi traient el tanga. No cal dir quina és l'opinió majoritària.

L'únic dubte és saber si el moment culminant es produirà abans o després del 9-M. Durant el segon debat entre Zapatero i Rajoy ja hi han hagut motius per veure més detalls de l'atractiu físic d'aquesta activista de la xarxa, però segurament serà a la nit electoral, quan tots els polítics troben arguments reals o ficticis per declarar-se d'una manera o altra guanyadors, l'instant precís per fer caure la darrera peça.

dimarts, 4 de març de 2008

El llit de Rajoy


Tal i com va succeir la setmana passada després del primer debat, els sondejos han tornat a coronar Zapatero com a guanyador del segon i darrer cara a cara televisiu celebrat ahir al vespre. Aquesta vegada s'ha vist a un presidenciable socialista amb el discurs posat en el futur, presentant les propostes per a la propera legislatura, però amb la pólvora dialèctica suficient per respondre amb més contundència que a l'anterior debat als atacs del candidat del PP.

Per la seva part, Mariano Rajoy ha aparegut més tranquil que el primer dia i parlant amb major convenciment argumentatiu dels temes que tant agraden a la penya política i mediàtica conservadora: ETA, la nació espanyola, el “perill” de la immigració i la “persecució” del castellà a Catalunya (allò que fins i tot la seva cap de llista per Barcelona, Dolors Nadal, ha negat).

Incapaç de seduir amb un missatge optimista als votants no convençuts, Rajoy s'ha mostrat tan mancat de propostes de futur i tan entregat a la crítica del passat que probablement serà, quatre anys més, un excel·lent cap de l'oposició. Suposant, això sí, que doña Cuaresma, “la del gesto agrio”, Pedro J i el locutor estrella dels bisbes no li facin el llit, que tot pot passar a la vinya del Senyor quan comencin a volar punyals.

Foto: Zapatero y Rajoy saludant-se abans del debat davant de la moderadora, la periodista Olga Viza. / Efe