divendres, 31 d’agost del 2007

Arriba l'Air Sex



La setmana vinent es celebrarà en el municipi finlandès d'Oulu el campionat mundial d'Air Guitar, la curiosa disciplina que consisteix en simular dalt l'escenari que "toques" la guitarra elèctrica sense tenir cap instrument a les mans. El concurs, que tindrà lloc entre el 5 i el 7 de setembre, aplegarà a representants d'Estats Units, Alemanya, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Canadà, Emirats Àrabs, Finlàndia, França, Holanda, Irlanda, Noruega i Nova Zelanda.


Segons es pot llegir a la Wikipedia, els pioners de l'Air Guitar van ser, a la dècada dels 70, un grup de fans d'Iron Maiden que durant els concerts van començar a imitar als components de la banda. Per la seva part, Joe Cocker feia el mateix quan un dels seus músics tocava un solo de guitarra.


L'Air Guitar compta actualment amb milers de practicants arreu del món, però el més sorprenent del cas és que els japonesos han inventat una activitat similar que porta per nom Air Sex i que, gairebé no cal ni dir-ho, converteix en un espectacle molt aplaudit la simulació d'alt l'escenari de les relacions sexuals amb una parella invisible...


Qui no es conforma és perquè no vol




Vídeo 1: Actuació del guanyador del campionat mundial d'Air Guitar del 2006, el japonès Ochi "Dainoji" Yosuke.

Vídeo 2: Escenes d'Air Sex recollides a la sèrie documental de la BBC, Japanorama




El music player:

Joe Cocker: "With a Little Help From My Friends"

dijous, 30 d’agost del 2007

La butxaca del rei


Joan Carles I ha tornat de les seves merescudes vacances a Mallorca i, tal vegada alarmat pel cost de la bona vida, la primera cosa que ha fet ha estat crear la figura d'”interventor de la Casa del Rei”.


Óscar Moreno Gil
, membre jubilat del cos d'interventors de l'Estat i expert en dret administratiu, s'encarregarà a partir d'ara de gestionar les despeses del monarca i ho haurà de fer amb absoluta discreció perquè el PSOE, PP i CiU continuen impedint, en el Congrés, que els ciutadans puguem saber els diners que entren i que surten de les butxaques reials.


ERC (que malagradosos són aquests republicans!) fa temps que reclama transparència en els sous dels membres de la Casa del Rei, en les donacions que reben i en el patrimoni de Joan Carles, però tot plegat ha estat com picar ferro fred. Una proposició no de llei i un centenar de preguntes relacionades amb la partida pressupostaria destinada al cap de l'Estat (els calers de tots – aquest any 8,3 milions d'euros- que van cap a La Zarzuela) han estat bloquejades per la mesa del Congrés i el tema es troba pendent ara d'un recurs d'ERC davant el Tribunal Constitucional. El mateix ha succeït amb iniciatives similars d'IU-ICV i del diputat d'Els Verds adscrit al grup socialista, Francisco Garrido.


L'excusa és la de tota la vida: el famós títol II, article 56 de la Constitució segons el qual “la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. I també, segurament, hi té alguna cosa a veure l'article 65 que dona permís al monarca per fer el que vulgui amb els diners del seu sou: “El Rei percep dels Pressupostos de l'Estat una quantitat global per al sosteniment de la seva Família i Casa, i la distribueix lliurement”.


Sempre m'ha fet molta gràcia l'esmentat article 56 perquè, llegit amb ulls no contaminats per laberints legals, situa al rei al mateix nivell d'irresponsabilitat que la mainada. Sense ànim d'ofendre als monàrquics ni tampoc als menuts amb dos dits de seny, tot plegat és força lògic si tenim en compte que en el segle XXI, la pervivència de la institució monàrquica sembla feta a mida només per un tipus de súbdits amb la mentalitat aparcada en la minoria d'edat o en les planes glamouroses de l'¡Hola!.


I mentrestant, en un racó de palau, la calculadora de l'interventor Moreno suma, suma i suma i resta, resta i resta...


Foto: El rei al timó del "Bribón". Queca Campillo/El Periódico

dimarts, 28 d’agost del 2007

La patata i la pastanaga

Ni teoria de l'evolució ni punyetes. La Trinca ens ho va explicar amb lletra i solfa fa més de trenta anys:

És evident que l'home ve de la patata”.

De la patata... i també de la pastanaga com ho demostren, sense cap mena de dubte, aquests magnífics dibuixos que aporten llum a la foscor dels escèptics. A partir d'ara, tot ja és clar... i quan mireu a algú a la cara no us foteu a riure. Penseu que som on som perquè venim d'on venim.

diumenge, 26 d’agost del 2007

Onades gegants




Pels que, més enllà de la dutxa o la pluja, no gosem a posar el cap sota l'aigua, aquests dos vídeos resulten esfereïdors. El de dalt és protagonitzat pel mític surfista professional californià Mike Parsons, qui el 21 de gener del 2001 va ser capaç de cavalcar damunt una onada gegant de 20 metres d'alçada a Cortes Bank, una cadena submarina del Pacífic, situada a uns 170 quilòmetres de San Diego. Aquesta va ser l'onada més gran que mai s'havia surfejat i gràcies a això, Parsons va guanyar un premi de 66.000 dòlars a la competició Billabong XXL. Les imatges, però, corresponen a una altra gran onada que Parsons va superar a la platja de Jaws, a l'illa de Maui (Hawaii), durant la World Cup of Tow-in. Gravades des d'un helicòpter, van passar a formar part de la introducció de la pel·lícula Billabong Odyssey, un projecte que durant tres anys va aplegar als millors surfistes del món a la recerca de les més grans onades oceàniques.


I si aquests professionals es juguen la vida per gust al risc, al prestigi i als diners, el protagonista del vídeo de sota manté un combat inútil amb les onades per pura supervivència. Les imatges van ser gravades fa una setmana a la República Dominicana quan, durant el pas de l'huracà Dean, un noi de setze anys, de nacionalitat haitiana, que mirava el temporal, va caure a l'aigua. Els serveis de rescat no van poder fer res per salvar-lo.





El music player:

"Ship in the night" del baixista de Cream, Jack Bruce acompanyat per Eric Clapton.


divendres, 24 d’agost del 2007

Les greixines perdudes de Sarkozy


Com si fos una sucursal en paper de Corporación Dermoestética, la revista francesa Paris Match ha eliminat els mitxelins del president Nicolas Sarkozy. L'operació quirúrgica s'ha portat a terme en un asèptic laboratori fotogràfic emprant les tècniques habituals de photoshop i l'evolució del pacient ha estat del tot favorable.


Arnaud Lagardère, amic personal de Sarkozy i propietari de Paris Match, ha felicitat discretament a l'equip mèdic responsable d'haver polit la foto, però tot plegat ha causat un notable malestar entre els directius de Michelin, una de les empreses més emblemàtiques de França. Bibendum, personatge que des del 1910 exhibeix arreu del món i amb orgull gal i republicà les seves greixines pneumàtiques, s'ha mostrat trist i desolat: “El que ha fet Paris Match -ha dit- és lleig, deplorable i, per damunt de tot, antipatriòtic”.



Imatges: A dalt a l'esquerra, la foto de Sarkozy publicada per Paris Match després de passar pel photoshop i, a la dreta, la foto original difosa ara pel setmanari L'Express en la qual es poden veure les greixines . A sota, un cartell publicitari de Michelin amb el seu personatge Bibendum.

dijous, 23 d’agost del 2007

El Jueves torna a l'atac

Ha passat un mes just del segrest judicial d'El Jueves per la seva polèmica portada dedicada als prínceps d'Astúries i, quan el tema és pendent d'un procés judicial por un presumpte delicte d'injúries a la Corona, la revista satírica torna aquesta setmana a l'atac amb una nova portada protagonitzada ara pel rei i per Letizia.


La font d'inspiració han estat les fotos en biquini de la princesa per les quals sembla ser que la revista ¡Hola! ha pagat la morterada de 300.000 euros. A la portada d'El Jueves, Joan Carles truca a Interviú i els proposa un negoci: les fotos de Letizia en pilotes a canvi de 600.000 euros. El rei va armat, com qualsevol paparazzi, amb un màquina de fotografiar i, al darrera, es pot veure la silueta de la princesa a la dutxa.


Veurem com reacciona ara la Justícia, però tenint en compte l'experiència anterior que va comportar un èxit comercial i promocional sense precedents per El Jueves, és probable que el fiscal general de l'estat Cándido Conde Pumpido es quedi quiet i opti per no mirar aquests dies els programes del cor, que van ser els que un mes enrere van convertir en escàndol la portada dels prínceps practicant sexe.


En cas contrari, si la fiscalia insta l'aparell judicial a tornar a actuar, a El Jueves no li quedarà altre remei que posar en nòmina a algun magistrat de l'Audiència Nacional com Juan del Olmo perquè es guanyi un merescut sobresou com a cap de màrqueting de la revista satírica.

dimecres, 22 d’agost del 2007

Mirant el rostre ferotge de Dean


Cyclone Dean
Uploaded by dorian


Avui, la pluja inacabable d'aquest agost tardorenc ha tornat a remullar el meu diari, abandonat unes hores abans pel repartidor a la porta de casa. Es repeteix l'escena de fa pocs dies: armat amb l'assecador de cabells, envio una tramuntanada calenta damunt el paper xop.

Una de les planes més afectades és la que explica l'envestida de l'huracà Dean contra la costa caribenya de Mèxic. L'aigua -fins ara pacífica- del cel gironí ha regat les lletres de la narració periodística d'aquest desastre com si volgués anar a trobar, viatjant dins el paper, a les gotes germanes i violentes del cicló tropical.

Però l'assecador s'hi interposa i marca la barrera de les dues realitats.

Ha parat de ploure i mentre llegeixo en el diari el danys que està causant l'huracà, el sol obre una tímida escletxa entre els núvols. Cel amunt, a uns 390 quilòmetres d'alçada, l'Estació Espacial Internacional (ISS) segueix la seva orbita de 92 minuts al voltant de la Terra. Les càmeres del giny permeten vigilar els passos del cicló transmetent unes imatges d'indiscutible bellesa que contrasten amb l'altra realitat, la que pateixen en el Carib tots aquells que han de mirar, cara a cara, el rostre ferotge i enutjat de Dean.




Vídeo de dalt: Imatges de l'huracà Dean obtingudes per l'Estació Espacial Internacional

Vídeo de baix: Imatges del cicló tropical al seu pas per la Martinica

dimarts, 21 d’agost del 2007

L'Absurd Diari a TV3




No descobreixo res de nou si dic que un minut de televisió en un horari raonable i en un programa amb audiència aporta més projecció pública que sortir a les planes d'un diari, a la ràdio o a internet. L'Absurd Diari -la web de notícies insòlites de la qual va sorgir aquest blog- va aparèixer diumenge durant 46 segons en el Telenotícies Migdia de TV3 i els efectes no s'han fet esperar: el mateix dia, L'Absurd Diari va rebre 14.635 visites quan la mitjana diària en un mes tradicionalment fluix com l'agost sol ser d'uns 3.000 visitants. I ahir van ser 9.057 internautes el que van donar un tomb per la plana. La cosa s'anirà normalitzant les properes jornades però de moment ja hi ha hagut dues conseqüències colaterals: una de directa (ha estat necessari contractar amb el servei de hosting una disponibilitat de tràfic superior a la que teníem ja que érem a punt de superar el límit previst) i una altra d'indirecta: ha augmentat també el nombre -sempre molt més modest- de visites a aquest blog.

No cal dir que agraïm des d'aquí als companys del Telenotícies Migdia l'atenció que han dedicat a L'Absurd Diari, una web que el 7 de maig del 2008 complirà els 10 anys d'existència. El temps passa volant a una velocitat de vertigen i les notícies sorprenents i surrealistes s'hi van acumulant dia darrera dia fins a sumar un volum d'històries i de visites que a hores d'ara ja és considerable: 13.191 notícies i més d'1.700.000 visitants.

Com podeu veure, dóna per molt el vell tòpic periodístic segons el qual la realitat supera la ficció. La clau de tot plegat és l'indòmit comportament humà capaç de trencar els motllos de la raó per posar-se a cavalcar dalt les onades de la rauxa. I també, naturalment, hi té el seu pes la mirada curiosa, malèvola i divertida d'aquells que, com les putes i els polítics, exercim un dels oficis més vells del món: el periodisme.

dissabte, 18 d’agost del 2007

Cibersexe en família

El cibersexe té els seus riscos sobretot si, involuntàriament, es trenca la norma bàsica de la distància i desapareix l'anonimat...

divendres, 17 d’agost del 2007

El dimoni dins la Nintendo




"Si no fas bondat vindrà l'home del sac i se t'emportarà!!".


Voler acollonir a les criatures d'aquesta manera resulta avui dia tan patètic i ridícul que l'únic que s'aconsegueix és fer-los riure. En plena era d'internet, el que cal fer és agafar al fill, asseure'l davant l'ordinador, entrar a YouTube, fer-li mirar un vídeo d'alguns integristes cristians com Josué Yrion ... i creuar els dits perquè el pastor evangelista faci més efecte que el mític home del sac.


Els pares que, per exemple, es volen escaquejar de comprar una videoconsola Nintendo als seus fills poden intentar que la Wii deixi de ser l'objecte del desig dels menuts amb aquest vídeo en el qual Yrion assegura que el diable és a dins les màquines i els jocs de la multinacional japonesa i provoca als jugadors epilèpsia, ceguesa per destrucció dels nervis òptics i tumors cerebrals malignes.

Per reforçar els seus arguments que no s'aguanten ni amb pinces, el famós predicador explica que el 1997 van haver de ser hospitalitzats al Japó 700 nens "por jugar a un Nintendo llamado Pocket Monsters". "Los niños comenzaron a vomitar una baba blanca y saltaban desde el piso hasta arriba en el techo y caian de vuelta en-de-mo-nia-dos!!. Si tu hijo tiene una máquina de Nintendo, si es que no está endemoniado, lo estará muy, muy breve."

Josué Yrion hi posa molta convicció, però haurà d'anar a confessar-se per mentider tota vegada que atribueix a un videojoc un problema que en realitat el va produir un episodi de dibuixos animats d'una sèrie del mateix nom protagonitzada pels Pokémon. Els canvis de color ràpids i sobtats en una escena van provocar un brot d'epilèpsia fotosensitiva en nens que ja patien aquesta malaltia. El fenomen està molt estudiat i la mateixa Nintendo, que es va limitar a vendre la llicència per fer els dibuixos animats, tenia des del 1993 una normativa que regula el ritme de canvis de colors en els seus videojocs.

Recentment, el comitè organitzador de Londres 2012 ha retirat un vídeo promocional del logo dels jocs olímpics davant el temor que pogués provocar danys als afectats per aquest tipus d'epilèpsia.

Naturalment, ni l'incident televisiu del 1997 a Japó ni aquest darrer cas tenen rés a veure amb el dimoni pelut i malvat que passeja pel món del bracet del cridaner pastor Josué Yrion.

diumenge, 12 d’agost del 2007

Chaplin a Torroella


Nit de cinema i de música amb majúscules en el Festival de Torroella: Charles Chaplin i el director i compositor novaiorquès Carl Davis n'han estat el protagonistes. A la pantalla de la Plaça de la Vila , “Temps moderns” (1936) i, entre les imatges en blanc i negre i el públic, l'Orquestra Simfònica Nacional de Lituània sota la direcció de Davis.

A la pel·lícula de Chaplin, les màquines devoren l'home i, al mateix temps, el tornen a vomitar cap a l'exterior per continuar fent de ma d'obra barata. Estem a la Gran Depressió, però la crítica social que embolcalla tot el film segueix ben vigent malgrat haver passat tants anys.

Assegut entre el públic, la vista se m'escapa de tant en tant cap a la silueta del director, que mou la batuta seguint el caminar divertit, les trompades i les gesticulacions de Charlot i la mirada bellíssima de Paulette Goddard, . La sincronització entre imatges i banda sonora és tan perfecta que sovint m'oblido que hi ha una orquestra simfònica tocant en directe.

Acabat l'espectacle anem a fer una copa als jardins del palau Lo Mirador i l'amic Josep Lloret, director del festival, ens explica que Chaplin no tenia coneixements de solfeig però, malgrat tot, “componia” la música per piano que acompanyava les seves pel·lícules. El gran director i actor tenia un “negre” que li arranjava i passava al paper les seves composicions musicals. En el cas de “Temps moderns”, l'encarregat d'aquesta tasca va ser Leo Daniderff i d'aquell treball n'ha sortit la versió per orquestra feta per Timothy Brock i dirigida ahir per Carl Davis, autor de nombroses bandes sonores com ara la de “La dona del tinent francès” i la d'“El cim de les vídues”.

Divendres, en roda de premsa, Davis feia una curiosa definició de l'espectacle que ens oferiria l'endemà: “Una pel·lícula muda amb orquestra és com una òpera”.

Aquí us deixo un vídeo amb escenes de "Temps moderns":



Foto: Una imatge del concert a Torroella. / Pau Giralt-Miracle

Postdata: Un article interessant d'Imma Merino publicat avui dilluns en El Punt: Uns temps encara moderns

divendres, 10 d’agost del 2007

La Mesa del Turismo es perd per la llengua

El lobby Mesa del Turismo, integrat per una trentena d'empreses espanyoles del sector, ha reclamat a les comunitats autònomes que “respectin la cooficialitat de l'espanyol per no perjudicar la imatge del turisme estatal”. Aquest grup de pressió assegura haver rebut moltes queixes de turistes espanyols i estrangers per la insuficient senyalització a carreteres i aeroports. “La diversitat lingüística autonòmica”, ve a dir l'entitat presidida per Juan Andrés Melián (Viajes Insular), provoca confusió als sacrificats turistes i els fa donar més voltes que una baldufa.


Entre les empreses que integren la Mesa del Turismo hi ha Hotusa, Renfe, Occidental Hoteles, Amadeus, Avis, Europcar, Iberia, Ifema (la fira de Madrid), Fiesta Hoteles, Air Berlín i Hertz de España. M'he entretingut a visitar les seves webs i, excepte en el cas de Renfe i Europcar, a cap d'elles hi apareix altre idioma de l'estat espanyol que no sigui el castellà. Hi ha, això si, el rus, l'hongarès, el finès i, naturalment, altres llengües més habituals com l'anglès, el francès, l'alemany i l'italià.


És a dir, que pels socis de la Mesa del Turismo, el respecte a la pluralitat lingüística només s'aplica als clients provinents de fora de l'estat. L'anomenat “turisme interior”-el que no es mou de la península- i els clients d'aquí que volen anar a passar uns dies als establiments que les cadenes hoteleres espanyoles tenen a l'estranger, no mereixen ser atesos -com a mínim a internet- amb la seva llengua pròpia.


Aquest menyspreu lingüístic, que podria ser corregit invertint ben pocs diners en ampliar la web, només pot ser atribuïda a una miopia empresarial extraordinària o a la voluntat de barrejar amb els negocis determinades idees polítiques.


Es queixen, això sí, perquè un cartell diu Girona i no Gerona, Alacant i no Alicante o Iruñea i no Pamplona, però ben segur que les tres empreses de lloguer de cotxes que formen part de la Mesa del Turismo fan o pensen fer un negoci afegit llogant als seus clients navegadors GPS. O cobrant-los -en els casos que no ho inclou la tarifa- els quilòmetres de més.


Però és que a, més, en el llistat d'empreses que es queixen per l'idioma dels cartells de les carreteres, hi ha Renfe i Iberia, dues companyies protagonistes de grans incidències en els seus serveis com ara el desastrós funcionament de Rodalies, els retards i l'acumulació d'usuaris en els trens de mitja i llarga distància, la suspensió de vols, l'overbooking, la vaga de l'estiu passat del personal de terra d'El Prat etc. etc.


Aquest sí, i no pas la diversitat idiomàtica, són autèntics problemes que, a més de perjudicar als usuaris habituals, malmeten la imatge del sector turístic.

Però d'això, la Mesa del Turismo no en diu rés.


Foto: Cartells en català a l'estació de Passeig de Gràcia. /A. Puig / El Punt

dijous, 9 d’agost del 2007

Caos a NY: "Nosaltres som innocents"


Les pluges torrencials que han caigut les darreres hores a Nova York han provocat el retard de nombrosos vols als tres aeroports internacionals de la ciutat (John F. Kennedy, La Guardia i Newark) i la paralització del transport urbà. Alguns dels accessos a la ciutat per carretera, tren i metro han quedat tallats així com les línies ferroviàries que enllacen Manhattan amb el nord de l'estat i amb els estats veïns.

Les autoritats de Trànsit han recomanat als ciutadans no sortir de casa i el Servei Meteorològic ha transmès una alerta de tornado.



"Ha estat un matí de terror. No funcionaven els semàfors i no es veia gens per la pluja i el vent", ha explicat una dona a Efe.


La ministra de Foment, Magdalena Álvarez i els màxims responsables de Fecsa-Endesa, Red Eléctrica, AENA, Adif i Rodalies Renfe han jurat i perjurat que no tenen res a veure amb el desgavell novaiorquès. “Nosaltres -han dit els dos darrers- ja estàvem prou ocupats amb la tempesta elèctrica excepcional que ha caigut en el litoral català i amb les set avaries en cadena que han afectat 182 trens i 33.000 passatgers dels serveis de rodalies i de mitjana i llarga distància. No tenim temps material per ocupar-nos de Nova York.


Per la seva part, i sense que ningú li demanés rés, el ministre d'Indústria, Joan Clos ha assegurat que la qualitat de la xarxa elèctrica a Nova York està dins la mitjana espanyola o fins i tot "una mica per sobre ".


Mentrestant en el PP, la Portaveu de Guàrdia per Períodes Vacacionals, Soraya Sáenz de Santamaría nega que la històrica i persistent manca d'inversions dels governs d'Aznar a la ciutat dels gratacels tingui relació directa amb aquesta jornada negra. “La ministra de Foment -ha dit Sáenz- la cara molt dura per demanar paciència als ciutadans de Nova York”.

Lluny de les picabaralles polítiques, a la plaça de Sant Jaume (Mar) i Sant Jaume (Muntanya) s'estan fent dues reunions simultànies per estudiar si seria pertinent o no enviar a NY una expedició de socors encapçalada per Woody Allen o si convindria més promoure un agermanament solidari entre les dues ciutats. De moment està triomfant aquesta darrera proposta. “A Woody deixem-lo que acabi de fer la seva pel·lícula sobre la gran BCN”, diu algú sense saber que l'admirat personatge roda, pels racons i raconets de la ciutat,
el film que marcarà un abans i un després a la seva carrera: el debut triomfal del director novaiorquès en el cinema catastrofista.


Foto: El vent ha fet caure alguns arbres damunt els cotxes a Brooklin / AP-Benny Snyder

dimecres, 8 d’agost del 2007

El diari remullat

Estic de vacances i, abans d'esmorzar, m'he permès el luxe d'invertir mitja hora en eixugar amb el secador elèctric el meu exemplar d'El País. A quarts de set de la matinada, hi ha hagut una forta tempesta a Girona i el repartidor ha deixat el diari dins una bossa de plàstic mal tancada. Com si fos una maqueta de paper de les rieres del Maresme, l'aigua ha penetrat amb fúria per la portada sorprenent a Zapatero quan anunciava una “oposición firme” contra el govern de dretes de Navarra que ell mateix està ajudant a perpetuar. Com assenyala en el seu interessant blog el col·lega gallec Félix Soria, el PP ha aconseguit que l'obsessió etarrista marqui totes les decisions polítiques. Les eleccions generals són massa a prop i la direcció del PSOE no s'ha volgut arriscar a que un atemptat d'ETA en plena campanya electoral doni munició a Rajoy per acusar a Zapatero de governar Navarra gràcies als independentistes.

Una de les grans frases solemnes de ZP (“Navarra será lo que los navarros quieran que sea”) no es aplicable a la suma de desitjos del PSN, Nafarroa Bai i IU. De moment, l'interès federal del PSOE, que mira cap a les urnes, s'ha emportat per davant amb la força d'una rierada la reivindicació d'un tracte singular expressada pels socialistes navarresos (a l'estil del que tenen els seus companys catalans i bascos) i el presidenciable Fernando Puras ja ha optat per llençar la tovallola. Veurem com acaba l'aiguat a les files del PSN...

La tempesta d'aquesta nit també ha entrat a la secció d'internacional deixant xop al cap del govern britànic Gordon Brown en la seva exigència a Bush de que surtin de Guantánamo cinc detinguts estrangers que residien al Regne Unit. Sembla ser que en la “guerra contra el terror”, Brown no vol fer el mateix seguidisme que Blair i que algun aspecte en la relació entre cosins comença a canviar.

La resta de les planes del diari també estan remullades, però amb el secador a les mans m'entretinc una mica més a la secció d'Opinió i concretament en l'acudit del gran Forges. A fora segueix ennuvolat, fa una agradable frescota i efectivament aquest no sembla que pugui arribar a ser l'”estiu més calorós dels darrers cent anys”.


Il·lustracions: A dalt, acudit d'Eneko publicat a 20 Minutos. A baix, acudit de Forges a El País.

dimarts, 7 d’agost del 2007

"El eco" i "el hito" de Renfe


En una roda de premsa a Barcelona, el director general de Rodalies i Mitja Distància de Renfe, Javier Pérez, i el director general d'Explotació d'Adif, Manuel Benegas, han asegurat avui que el servei millorarà a partir del 15 de setembre amb la posada en marxa de les dues últimes vies d'ample ibèric que han estat canviades de lloc dins l'estació de Sants amb motiu de les obres d'arribada de l'AVE.


Tant un com l'altre han volgut llançar un missatge de “confiança i esperança” i han justificat els problemes que estan patint els usuaris de Renfe en la complexitat de les obres.


Javier Pérez s'ha explicat textualment així:


En caso de incidencia, el eco de la incidencia tiene un factor multiplicador y de arrastre al conjunto de servicios que pasan por la estación de Sants y que directamente no se hubieran visto afectados o implicados por esta incidencia pero que desgraciadamente, en estas situaciones provisionales que estamos viviendo, sí que es así. Sí que tienen relación. Entendemos por tanto que el hito fundamental para conseguir una normalización plena del servicio se concluirá con la finalización y final adscripción de la solución final en cuanto a utilización de la estación de Sants.


Definitivament, anem servits si el director general de Rodalies és qui, amb aquesta llengua burocràticament gòtica i recargolada, ha de donar ràpides ordres per resoldre problemes urgents com l'avaria que divendres va deixar prop de 600 persones atrapades dins un tren durant dues hores. Escoltant-lo a la roda de premsa d'avui no és estrany que els pobres i sacrificats bombers encara estiguin buscantel eco” i “el hito” dins l'”adscripción de la solución final”.


Foto: El vestíbul de l'estació de Sants, ocupat per milers de desconcertats viatgers, divendres de la setmana passada. Andreu Puig /El Punt.

diumenge, 5 d’agost del 2007

Humor a les fosques

23 i 24 de juliol. Primer, 48 hores sense electricitat a mig Barcelona i a alguns barris de ciutats veïnes com l'Hospitalet i Esplugues. Després, les molèsties, que encara avui continuen, de soroll, pudor i escalfor provocades per uns 150 generadors repartits per les vies públiques. Un pedaç provisional que es pot allargar uns quants mesos. Els tràmits per les indemnitzacions ja són en marxa, però a hores d'ara ni Fecsa-Endesa ni Red Eléctrica han volgut assumir la responsabilitat directa a l'incident. Els polítics d'aquí i d'allà prometen mesures immediates per controlar amb lupa l'estat de les xarxes elèctriques i asseguren que hi haurà més inversions a Catalunya per retornar la confiança a uns ciutadans tips per les constants deficiències dels serveis públics.


A set mesos de les eleccions generals, el cabreig s'ha instal·lat al carrer però tot i això els humoristes gràfics aporten aquell somriure irònic cada matí a l'obrir el diari.


Aquí teniu el recull que he fet d'acudits sobre la gran apagada publicats aquestes dues darreres setmanes a la premsa catalana i espanyola. Una bona mostra d'humor a les fosques.



divendres, 3 d’agost del 2007

Suant els "bolos" a Àsia


Un amic, que es guanya part de les garrofes d'alt de l'escenari, m'explicava l'altre dia que els grups teatrals quan realment toquen calers és fent bolos. Segons ell, les actuacions durant tres o quatre setmanes en un teatre, posem per cas, de Barcelona, serveix per posar l'obra nova a l'aparador i per atraure els promotors que, si en surten satisfets, contractaran a la companyia per anar de gira. “En un teatre de Barcelona cobrem un tant per cent de les entrades venudes, mentre que per cada bolo, les quantitats són fitxes i molt superiors”.


Aquesta conversa m'ha fet pensar amb la gira que ha començat el Barça per Xina i Japó. Deu dies, tres partits, dos actes promocionals (Audi i Nike), dos sopars benèfics, llargs recorreguts amb avió amb el corresponen jet lag i rius de suor per les altes temperatures i humitats pròpies dels països asiàtics.


Alguns jugadors com Thuram, Zambrotta i Oleguer han arronsat públicament el nas dient que la gira de l'estiu 2006 per Mèxic i els Estats Units va passar factura durant tota la temporada. Per la seva part, la directiva del club ha sortit al pas de la polèmica subratllant que la gira actual serà tres dies més curta, es jugarà un partit menys, els futbolistes dormiran a la ciutat on juguin en lloc de fer-ho a dalt de l'avió i hauran de participar en menys actes públics. El propi Joan Laporta ha recordat que fa dos anys es va fer també una gira per Àsia i, a continuació, es va guanyar la Lliga i la Champions. Per la seva part, el vicepresident econòmic, Ferran Soriano ha assegurat que la gira de pretemporada és “irrenunciable”.


De fet, els números són clars: el Barça cobrarà 1,5 milions d'euros per partit, és a dir un total de 4, 5 milions, amb la qual cosa podrà pagar amb només tres partits quasi la meitat dels 10,5 milions per temporada que li costa al club poder comptar amb els serveis de Ronaldinho.


Són doncs faves comptades. Els grans clubs que volen tenir en el planter figures de primeríssim nivell han d'anar a suar la cansalada per terres llunyanes i creuar els dits perquè el viatge no tingui conseqüències negatives. El futbol és un espectacle (la cançó de Messi fins i tot ha estat traduïda al xinès) i els actors que hi participen estan obligats a fer bolos com el meu amic de l'escenari. Pot ser incomode però, com diu Soriano, és “irrenunciable”.


Foto: Rijkaard, fet pols pel cansament del viatge, després de la roda de premsa que ha ofert a l'arribar a Pequín. /AP

dijous, 2 d’agost del 2007

Wii a tot ritme



Buscant coses sobre la Wii, la famosa videoconsola de Nintendo, he anat a parar a un vídeo i a un gif. El primer, “El ball de la Wii” ve a ser una divertida fricada estil Bollywood que canta - o com a mínim transmet en subtítols- les excel·lències de la màquina japonesa, i el segon demostra que el comandament sense fils de la videoconsola, la gran troballa de la multinacional dels jocs, permet mil i una fantasies...

Image and video hosting by TinyPic

dimecres, 1 d’agost del 2007

El Solitario, mal retratat


"El problema amb els retrats robot és que, francament, no s'assemblen gaire a la persona. És una tasca difícil per a tothom aportar els detalls precisos que permetin fer un bon retrat robot, perquè els humans no percebem les cares pas a pas; no les guardem en la memòria com una sèrie de trets facials individuals, com el nas, els ulls, o la boca. Més aviat, el processament facial és
h
olístic. Així que en demanar als testimonis que exposin les dades necessàries per a un retrat robot, els estem demanant que facin alguna cosa del tot antinatural."

Aquesta és l'opinió de Gary Wells (professor de Psicologia a la Universitat Estatal d'Iowa) qui, junt amb Lisa Hasel, ha creat un mètode basat en tècniques de morphing (transformació gradual d'una imatge) que permet elaborar un retrat robot més fidedigne. Bàsicament es tracta d'aconseguir una cara que sigui la fusió del conjunt de retrats robot que s'hagin pogut “dibuixar” amb les indicacions de cada testimoni mitjançant el programa informàtic Faces (un dels més utilitzats pels cossos de seguretat del món). A les proves portades a terme per l'equip de Gary Wells, aquest retrat final representa millor a l'individu en recerca que no pas els retrats robot convencionals.

Tot i això, el nou mètode té un problema: les cares apareixen més "atractives" que el rostre real, amb la qual cosa si el delinqüent és lleig, el retrat robot pot resultar poc útil. També hi ha el risc de que la suma amb morphing de molts retrats, acabi generant una cara representativa, per exemple, de l'home blanc caucàsic, però allunyada dels trets individuals del personatge buscat.

Sigui com sigui, és necessari millorar les tècniques per l'elaboració de retrats robots com ha posat en evidència la recent captura de l'atracador Jaime Jiménez Arbe. La policia va difondre diferents retrats, però cap d'ells, com es pot comprovar en aquestes imatges, té gaire semblança amb el rostre real d'El Solitario, delinqüent que sempre actuava disfressat amb perruca i barba per acabar de confondre als testimonis.

Via: La Flecha, Una limosna para un ex-leproso i Ronya Mortis