Iemen: entre la violència i el consum de khat

Aquesta foto de Mareb Press és una de les primeres imatges que van arribar ahir a la tarda de l'atac suïcida amb cotxe-bomba, atribuït a Al-Qaida, una acció terrorista en la qual van morir set turistes catalans i bascos que visitaven Iemen. A la fotografia hi apareixen uns guardes de seguretat i, al darrera, un dels vehicles destruïts. L'observador detallista que no coneix les costums d'aquella zona castigada del món, s'haurà sorprès d'un fet curiós: tots els guardes tenen una galta inflada.

Contràriament al que es podria pensar, no pateixen cap malaltia sinó que estan complint amb el ritual diari de mastegar khat o qat, un estimulant vegetal que es consumit legalment tant a Iemen com a Etiòpia i també, de manera més o menys encoberta a altres països d'Àsia i Àfrica. Aquestes fulles, procedents d'un arbust anomenat catha edulis que creix entre les plantes de cafè, contenen una quarantena d'alcaloides, entre ells la catinona, considerada un narcòtic per l'agencia antidrogues nord-americana DEA, i la catina, que és similar a l'anfetamina.

Als anys 80, l'Organització Mundial de la Salut va advertir que el khat pot produir diferents graus de dependència, però a països com el Iemen el seu consum és tant arrelat (es calcula que un 80 per cent de la població el pren) i té un paper social tan important (moltes cases disposen d'una habitació per consumir-lo) que un intent de prohibició va provocar el 1957 una revolta popular.

L'hàbit dels iemenites a mastegar khat és similar als dels britànics a beure te. La costum ve de molts segles enrera i consisteix en agafar, després de dinar, fulles tendres, introduir-les a la boca i mastegar-les lentament fins a fer una bola que es conservarà a la galta esquerra durant unes dues o tres hores.

Comentant l'atemptat d'ahir, una amiga que ha estat de viatge a Iemen m'explica que el tamany de la galta serveix per exhibir un presumpte nivell econòmic del consumidor. Lògicament, com més gran és la bola de khat, més fulles ha hagut de comprar (afectant sovint de manera negativa l'economia familiar).

Els efectes més forts és noten 3 o 4 hores després de començar a mastegar i són similars als que provoquen les fulles de coca: una certa sensació d'eufòria, benestar, desinhibició, pèrdua de la gana, disminució del cansament...

Els especialistes consideren, però, que el khat, a més de crear un cert nivell de dependència, pot tenir altres efectes secundaris negatius com ara depressió, insomni, anorèxia, irritació estomacal i problemes respiratoris.

Tant els efectes positius com els negatius són de mal preveure ja que depenen de factors com la varietat de la planta, el moment de la collita, la tria de les branques i la frescor de les fulles.

La mateixa amiga em diu que va tastar el khat i no va notar cap mena d'efecte, exactament el mateix que em va succeir a mi quan, en una visita al nord d'Argentina, vaig complir amb el ritual de mastegar fulla de coca.

En tot cas, contemplar aquests guardes armats amb Kalashnikov i mastegant khat en hores de servei , no deixa de ser una imatge inquietant si tenim en compte que això succeeix en un dels països més pobres i més desestructurats del món, on l'autoritat brilla per la seva absència en bona part del territori i on els seus 20 milions d'habitants, a més de consumir fulles euforitzants, tenen a les seves mans un arsenal 60 milions d'armes. Un còctel que tranquil·litzador, no ho és.

La reina i la bèstia

Els reis d'Espanya han estat de visita oficial a Xina i el darrer dia a la reina Sofia li ha tocat visitar el Centre de Conservació i Investigació de Pandes, situat en una reserva on hi ha bona part dels 1.600 óssos d'aquesta espècie que viuen en llibertat. Allà ha conegut els dos exemplars, el mascle Bingxing (Estrella de gel) i la femella Hua Zui Ba (Boca pintada), que aviat viatjaran al zoològic de Madrid, cedits pel govern xinès en règim de lloguer.

Després de fer una volta pel recinte, la reina es va posar a la falda un panda, essent aquesta la foto del dia.

Ahir, El País la va publicar a la portada amb un peu que, a l'edició de Catalunya, deia el següent:

‘Bingxing’ no es de peluche

Bingxing tiene seis años, es muy glotón y pesa 150 kilos. Aun así, la reina Sofía, sonriente y complacida, decidió cogerlo en brazos. “Parece de peluche”, dijo. El oso, un auténtico semental de panda, viajará en septiembre a Madrid desde China, momento en que conocerá a la que será su novia, Hua Zui Ba. Ambos vivirán en el Zoo.

Sofia, com va dir una vegada el rei, és una gran professional, però d'aquí a poder aguantar a la falda , “sonriente y complacida”, una bèstia peluda de 150 quilos hi ha molt camí per córrer.

A darrera hora, algú de l'equip de tancament d'El País es va donar compte que alguna cosa del peu de foto no quadrava i, prudentment, va ser a temps a canviar-lo per l'edició de Madrid substituint “pesa 150 kilos” per “pesa mucho” (l'ambigüitat és el clàssic recurs que utilitzem els periodistes per sortir del pas quan no tenim gaire clar de què estem parlant).

Tot i això, El País continuava assegurant que el panda, carinyosament agafat per la reina com si fos algun membre de la seva legió de nets, era Bingxing quan en realitat es tractava d'un cadell de menys d'un any d'edat i d'un pes més raonable

Aclarit el tema, algú es preguntarà on era el rei mentre a la reserva de pandes es vivien aquestes entranyables escenes. Doncs l'home es guanyava el sou presidint un seminari econòmic amb representants de 150 empreses xineses i espanyoles.

A caçar óssos, una de les seves grans aficions, ja hi anirà un altre dia.

Imatge: fragment de la portada de l'edició de Madrid d'El País amb la foto d'Associated Press.

Trinxeres mediàtiques

Portada d'El País d'avui: “El Supremo desbarata el mayor ataque del PP al Gobierno por el “caso Bono”

Portada d'El Mundo d'avui: “El Supremo legitima el montaje policial contra 2 miembros del PP”

Tothom assegura que respecta les decisions judicials, però per uns, els jutges “desbaraten”, i per altres, “legitimen”.

La mateixa decisió valorada o menystinguda des d'òptiques tan diferents com irreconciliables.

La guerra mediàtica de Madrid continua i periodistes, polítics i jutges segueixen disputant des de les trinxeres de paper, de les ones i d'internet els prolegòmens de la que serà la mare de totes les batalles: les eleccions generals.

Accelerador a fons, titola petita

És a punt d'iniciar-se la primera fase de l'operació sortida – el campi qui pugui de juliol- i l'anunci surt cada dos per tres per televisió. Els protagonistes són dos homes en una barra d'un bar, que apareixen amb els ulls tapats per una franja negra subratllant l'atmosfera de malifeta que envolta la conversa.

Un li diu a l'altre el següent:

"Amb l'excés de velocitat s'estan passant. I a part, tots sabem on són els radars, i jo faig com tothom, quan veig que s'acosta un radar, afluixo una mica i quan ha passat li foto canya una altra vegada. ¿Però què es pensen aquests? ¿Què volen? ¿Controlar-nos? ¿Controlar-me a mi?. "Francament, tinc un bon cotxe, sóc un bon conductor, i si li foto una mica de canya no crec que passi res".

Aquest anunci del Servei Català de Trànsit, a part de recordar a unes polèmiques declaracions d'Aznar amb la copa de vi als llavis, insisteix en una idea clau:

“La velocitat mata. La inconsciència també”

Aquesta vegada, els creatius publicitaris han optat per estalviar-nos les imatges colpidores de sang, fetge i plors a la carretera, però el concepte segueix essent el mateix: la supervivència passa per no fer el fittipaldi, que és més o menys del que fardava a la passada campanya electoral el president en funcions de Navarra, Miguel Sanz, després d'haver circulat amb el cotxe oficial a 150 per hora per una autovia on la velocitat màxima és 120.

Les autoritats australianes de trànsit, en canvi, han decidit relacionar l'excés de velocitat amb la testosterona, que és l'hormona que fa que els homes, en determinades circumstàncies, permetem que el cervell se'n vagi de vacances a les platges calentes de l'entrecuix. Allà han estrenat una campanya (veieu el vídeo de dalt) en la qual es ve a assegurar que els conductors que més corren tenen el semaler, la fitora, la pastanaga, el xoriguer, la botifarra de Vic, la pelleringa, el canvi de marxes o com carai en diguin, més petit.

El concepte és clar: es tracta de potenciar davant l'opinió pública la imatge dels fittipaldis com a gent de titola ínfima que intenta amagar la seva mancança física prement l'accelerador. No hi ha, naturalment, cap estudi científic que sustenti la teoria, però també es diu que la gent baixeta prefereix els cotxes grossos i la creença va a missa.

Però l'anunci australià no té en compte que hi ha dones a les quals les agrada agafar-se fort al volant i córrer milles gas a fons. I és injust aquest oblid perquè en el cos femení, la testosterona, en petites quantitats hi juga un paper important en la regulació de l'humor i en les ganes d'anar a corre-cuita a l'era a remenar la palla. Mirant les imatges del vídeo no s'hi intueix cap teoria que vinculi la velocitat amb la migrada superfície de la cresta de l'alegria, del cau de la serp, de la tofa, del marduix o, si voleu, de la petxina.

Tal vegada ha pesat més el convenciment que les dones al volant, com en tants altres afers pràctics de la vida, sou, en molts casos, més intel·ligents que els homes. Us deixo aquí sota un altre anunci per reflexionar-hi.

"Bob Esponja" acompanya Sant Ignasi

L'empresa Hal2000, especialitzada en treballs fotogràfics d'alta definició, ha penjat a internet la que, segons ells, és la imatge digital més gran que s'ha fet mai: 9,9 Gpixels. La fotografia recull amb absolut detall el fresc de la cúpula, l'àpside i el sostre de l'església jesuïta de Sant Ignasi de Loiola, a Roma, una obra realitzada entre 1685 i 1694 pel pintor barroc Andrea Pozzo.

El passat 15 de febrer, els especialistes de Hal2000 van fotografiar el fresc un total de 1.188 vegades amb una Nikon D2X equipada amb un objectiu AF VR Zoom-Nikkor 80-400 mm. El material obtingut al llarg de la sessió va ser sotmès al corresponent tractament informàtic fins a aconseguir la imatge d'excepcional qualitat que es pot veure a la web i que permet anar contemplant els diferents elements de la pintura, apropant-se o allunyant-se mitjançant el zoom.

A la llista de correu Internauta, on darrerament hi ha molta afició a la fotografia, s'ha organitzat de manera espontània una mena de safari fotogràfic per l'obra mestra d'Andrea Pozzo. Això ha permès a una de les llistaires, la Dolors, descobrir el que ella inicialment definia com “una mena de bossa de patates amb potes i ulls” que, en realitat, ha resultat ser un globus mig desinflat de “Bob Esponja” que, ves a saber quan, es va escapar de la ma d'alguna criatura i va quedar captiu al sostre de l'església.

El fet que "Bob Esponja", protagonista d'una famosa sèrie nord-americana de dibuixos animats, acompanyi a Sant Ignasi de Loiola fundador dels jesuïtes, té la seva gràcia sobretot després de la polèmica que va enfrontar l'any 2005 en els Estats Units a sectors ultraconservadors cristians i a progressistes per un vídeo musical de la fundació "We are family". En aquell vídeo, que segons els seus promotors, tenia per objectiu promoure la tolerància i el respecte cap a les diferents preferències sexuals, un centenar de personatges infantils com Bob Esponja, els Muppets i la granota René, cantaven la cançó "We are family" que va popularitzar el 1979 el grup Sister Sledge. Però en un sopar de simpatitzants del govern Bush, James C. Dobson, fundador del grup fonamentalista cristià "Focus on the Family", va encendre la metxa del que seria una llarga polèmica mediàtica, acusant a la fundació de voler rentar el cervell dels nens promovent l'homosexualitat. Tot plegat va donar lloc a llargues discussions sobre l'ús ideològic dels dibuixos animats, un precedent d'un altre cas ben absurd que s'ha viscut fa ben poc a Polònia amb els Teletubbies.

La façana màgica

Richard Wilson (Londres 1953) és un singular artista que treballa en la transformació dels espais arquitectònics, utilitzant materials industrials com el metall i el petroli i jugant amb elements naturals com l'aigua i la llum. De tot plegat en surten unes instal·lacions amb un punt surrealista que sempre acaben provocant la sorpresa de l'espectador.

La darrera obra d'aquesta mena de mag de l'arquitectura porta per títol “Turning the Place Over” i es pot contemplar en un edifici de Liverpool.

Wilson ha “tallat”a la façana una circumferència de vuit metres de diàmetre, amb finestres incloses, i, mitjançant un rotor, la fa girar i oscil·lar en tres dimensions. En el vídeo podeu veure l'espectacular efecte que aconsegueix.

Es busca una roda de Boeing

Un avió de Ryanair que fa la ruta entre l'aeroport Girona-Costa Brava i el de la ciutat italiana de Treviso va perdre ahir una roda sense que, per sort, l'incident mecànic produís cap ferit. La singularitat del cas és que avui, en el moment d'escriure aquestes ratlles, la roda encara no ha estat localitzada ni es sap en quin moment del vol va desaparèixer.

L'aparell, un Boeing 737 amb 174 passatgers i set tripulants, va sortir de les instal·lacions de Vilobí d'Onyar a un quart de cinc de la tarda i va arribar a Treviso a tres quarts de sis. Ni a la maniobra d'enlairament ni a la d'aterratge es va detectar cap problema. Va ser en el moment en que l'aparell anava rodant cap a la zona d'aparcament de l'aeroport italià quan els membres de la tripulació van adonar-se que els mancava una de les rodes del carro davanter.

Ara per ara, la peça perduda no ha estat trobada ni a Treviso ni a Vilobí i l'Agenzia Nazionale per la Sicurezza del Volo (ANSV) ha obert una investigació per aclarir el misteri.

Aquest mateix organisme oficial ja va haver d'investigar un cas idèntic quan el 15 de juny del 2006 un altre Boeing 737, en aquest cas de l'empresa italiana Air One, va perdre una roda, també de davant, en el moment d'enlairar-se de l'aeroport de Catània, a Sicília. En el seu informe , l'ANSV va concloure que la roda s'havia separat del tren d'aterratge a conseqüència de la corrosió que patien els materials i va recomanar a l'agència europea EASA que portés a terme una auditoria sobre els mètodes de de treball de l'empresa hongaresa que s'encarregava del manteniment de l'aparell.

Un altre cas similar es va produir a l'Argentina l'any 2004 quan un aparell McDonnell Douglas MD-83 de la companyia Austral que feia un vol cap a Puerto Iguazú (Misiones), va perdre una roda sortint de l'aeroport Jorge Newbery, a Buenos Aires. L'objecte va trencar una reixa de les instal·lacions aèries, va travessar una avinguda en el moment en que no circulaven cotxes perquè el semàfor era en vermell i, rodolant, va acabar el seu recorregut al mig d'un camp de golf sense causar danys personals entre els sorpresos jugadors. La torre de control va detectar l'incident i va ordenar als tripulants que sobrevolessin Buenos Aires durant una hora i vint minuts per cremar el màxim de combustible. Desprès va ser possible realitzar un aterratge d'emergència durant el qual l'aparell va perdre una altra roda i una de les ales va colpejar la pista, sense que hi haguessin víctimes.

Aquest tipus de problemes, doncs, no són cap exclusiva de Ryanair, però tampoc fan gaire bé a la imatge de la famosa companyia de vols a baix preu. Avui cap portaveu de l'empresa irlandesa ha donat pistes sobre les causes de l'incident patit per aquest Boeing 737, que va entrar en servei el desembre de l'any 2000. Tal vegada demà tindran ocasió de parlar-ne en una roda de premsa convocada a Barcelona per explicar els seus resultats a Catalunya tant en nombre de viatgers (11 milions a l'aeroport de Girona) i destins, així com els seus plans i estratègies de futur. M'ha cridat l'atenció el títol de la convocatòria: “Invitación a una exclusiva rueda de prensa”. El concepte falla des del principi perquè, per definició, les rodes de premsa mai no poden ser exclusives, sinó que el seu èxit és mesura precisament pel fet que siguin multitudinàries. Però en tot cas, l'idea d'”exclusivitat” tampoc lliga massa ni amb el producte que es ven, dirigit al gran públic i amb campanyes de promoció que de tant en tant desborden als seus promotors, ni al fet d'haver-se de presentar davant els periodistes sense saber on carai ha anat a parar una roda d'un Boeing.

O tal vegada demà ja l'hauran trobat?


Fotos:

1.- L'avió de Ryanair que ha perdut una roda. / Mark Winterbourne- Airfleets.net

2.- El tren d'aterratge davanter del Boeing de la companyia Air One, sense una de les rodes. / ANSV

El tren de llumetes

Els espectadors de la final de la Copa del Rei van poder veure ahir en el Santiago Bernabeu un anunci lluminós de Renfe que de tant en tant ocupava tot un lateral del camp. Després del logo de la companyia apareixia un tren virtual de llumetes que anava a tota velocitat com si volgués emular aquella punta d'explosió que tenen a les cames els davanters quan, entre compromís publicitari i festa, fan el que han fer: jugar a futbol.

L'empresa ferroviària que, entre avaria i avaria, es dedica a patrocinar i a ser la transportista oficial de la Copa del Rei, era doncs ahir a la nit en el camp del Real Madrid amb un anunci que haurà fet molta gràcia als 80.000 usuaris penjats divendres en el servei de rodalies de Catalunya pel descarrilament d'un Euromed que circulava a 120 per hora en un tram per on només podia anar a 30. També haurà encantat a les 50.000 persones que ahir van patir els mateixos efectes negatius i a les que, per una circumstància o altra les patiran els propers mesos.

Renfe circula a diferents velocitats: la mesetaria, la del Santiago Bernabeu, amb llumetes que, com que ve de baixada, permet arribar amb puntualitat fins a la Giralda i al pescaito frito, i la catalana, fatalment col·lapsada, però amb algun maquinista que, avorrit pels retards, intenta tornar a casa abans d'hora forçant la màquina i la via, i passa el que passa. És el que en diuen factor humà.

La ma USB

La setmana vinent s'estrena en els cinemes de l'estat espanyol la pel·lícula independent holandesa “Schnitzel paradise”, que aquí porta per títol “Nordil (tú que haces para que no te duela). És tracta d'una comèdia de Martin Koolhoven que amb un estil fresc, jove, cínic i divertit explica la història d'un jove fill d'immigrants que, malgrat els seus estudis, acaba pringant a la cuina d'un hotel amb un sou de merda. El film va obtenir una gran acollida del públic i diversos premis en el seu país d'origen i ara es vol repetir l'èxit a nivell internacional.

Per promoure la pel·lícula, l'agencia de publicitat interactiva Herraiz Soto & Co ha distribuït per internet quatre vídeos que tenen com a protagonista a un oficinista holandès que, frustrat per treballar molt i cobrar poc, inventa un gadget que teòricament li haurà de servir per estalviar feina: ni més ni menys que una ma USB que, com tots els artefactes electrònics, no sempre obeeix les instruccions rebudes...

Cinc segles de bellesa femenina

“Women in Art” és el títol d'aquest esplèndid vídeo en el qual en menys de tres minuts i emprant el recurs del morphing (fusió gradual d'imatges), el seu autor ens mostra els darrers 500 anys d'història del retrat femení. Des de la Mona Lisa de Leonardo da Vinci fins a les obres de Manet, Klimt o Picasso podem veure l'evolució dels cànons de bellesa així com les diferents tècniques de dibuix i pintura emprades a l'art occidental.

Contemplant les imatges del vídeo i escoltant la música que l'acompanya, he sentit un plaer similar al que vaig poder gaudir fa un temps gràcies a un llibre molt recomanable per tots aquells que estimeu la cultura i l'art: “Las mujeres, que leen, son peligrosas”, una obra d'Stefan Bollmann que , editada per Maeva i amb pròleg d'Isabel Tusquets, recull la relació de les dones amb la lectura mitjançant pintures, dibuixos, fotografies i gravats des de l'època medieval fins als nostres dies.

El Koala i el carro tunejat

Ara que ha mort El Fari torito guapo, ha ressuscitat Manolo Escobar. I ho ha fet de la ma d'El Koala, el rei del rock rústic que va saltar a la fama l'any passat gràcies a YouTube amb el “Opa, yo viazé un corrá”. El Koala ha versionat amb guitarres elèctriques i bateria “Mi carro”, la cançó que a finals dels anys seixanta va ser un dels primers èxits d'Escobar.

Els dos cantants han gravat a Benidorm un vídeo d'estil volgudament cutre-salsitxero que ha servit per presentar el nou portal espanyol de YouTube.

Col·locant aquest vídeo a la seva plana principal, l'empresa nord-americana ha volgut reconèixer l'èxit assolit per “Opa, yo viazé un corrá” que amb més de 4 milions de descàrregues es va convertir l'any passat en un dels 30 vídeos més vistos de la història de YouTube.

La nova versió rockera de ”Mi carro” té poc a veure amb la rumba que Manolo Escobar va interpretar a TVE el 23 l'octubre de 1969:




En tot cas, si algú considera que l'estrena del portal espanyol d'un servei com YouTube mereixia una aportació més digne que el carro tunejat, convé saber que el rock rústic d'El Koala no és cosa d'un dia sinó que ha tingut un llarg recorregut artístic.

Dècades enrera, The Beatles ja interpretaven els èxits d'El Koala als escenaris d'arreu del món:



I el mateix han fet grups canyers com Metallica.



O sigui que poca broma amb el rei del rock rústic i mil genuflexions a la banda sonora que ens acompanyarà aquest estiu.

La Vanguardia fa "el paseillo"

La Vanguardia ha passat de plorar la lamentable, trista i dissortada pèrdua del pa amb tomata a treure pit com un dels “Vigilantes de la playa” per practicar el boca a boca a la moribunda Plaça Monumental de Barcelona. Diumenge i dilluns, amb gran satisfacció de la família Balañá, el diari dels Godó ha vestit de “luces” la seva portada per lloar el retorn, després de cinc anys d'absència, del torero José Tomás, una mena d'ídol que els aficionats no dubten en qualificar com el “Ronaldinho de la tauromàquia”.

Dijous passat a Nova York, a algú amb capacitat de decisió se li va aparèixer el fantasma d'Ernest Hemingway i, a l'endemà, el diari conservador The Wall Street Journal destacava ni més ni menys que a la seva portada el magne espectacle que es viuria diumenge a la ciutat oficialment antitaurina de Barcelona. Vint-i-quatre hores després, La Vanguardia subratllava l'interès del diari econòmic nord-americà com a prova de "la expectación mundial” provocada pel retorn de José Tomás. “Se trata de un acontecimiento de primera magnitud. Los aficionados al toro en todos los continentes viven pendientes del regreso de su hijo pródigo”, escrivia dissabte Enrique Figueredo.

Diumenge, molts lectors de La Vanguardia, que no posarien mai els peus dins una plaça de toros, van quedar sorpresos pel desplegament taurí del seu diari de tota la vida. Hi havien vist les crítiques de les curses de braus – un material periodístic habitual en el diari dels Godó- però mai un seguiment tant intents: mitja portada, un editorial i tres planes a la secció de Cultura. L'editorial portava per títol “Ciudad taurina”, tota una declaració de principis tenint en compte l'acord en sentit contrari aprovat l'any 2004 per l'ajuntament de Barcelona. Després de presentar l'espectacle com “un acontecimiento de interés mundial”, l'editorial afegia que “a nadie se le obliga a acudir a los toros. No
hace falta prohibir nada, cada ciudadano decide con su responsabilidad”.

Dilluns, amb els manifestant antitaurins cansats de protestar i amb els toros ja picats, “abanderillats”, dessagnats i “estocats”, continuava el desplegament amb una gran foto a portada (deixant fins i tot petit, el titular del final de la Lliga, cosa agraïda pels lectors culés), i quatre planes més a Cultura, una d'elles dedicada als famosos que s'havien concentrat a la Monumental: la ministre de Cultura, Carmen Calvo, la duquesa d'Alba, Curro Romero, Sánchez Dragó, Mercedes Milà, Carlos Herrera, Serrat, Sabina, Albert Boadella, Aleix Vidal-Quadras etc etc.

Ni la revista Hola ho faria millor.

En tot cas, és del tot fals i malèvol l'insistent rumor que apunta que els redactors de La Vanguardia -especialment els de la secció de Cultura- han estat obligats a comparèixer a la feina vestits de torero. El compromís amb la línea editorial de l'empresa no arriba a tant, però intueixo que al defensor del lector, als responsables de la secció “El lector opina” i als encarregats de moderar el fòrum de l'edició digital se'ls ha girat feina. A La Vanguardia.es, més de 4.700 persones ja han deixat comentaris a un fòrum que amb la suggerent pregunta: ¿Son las corridas de toros un espectáculo cruel?. I també s'ha obert una enquesta en la qual 61.000 persones -si ens hem de creure les dades que ofereix el diari- han respòs “si” o “no” al següent interrogant: ¿Es partidario de prohibir las corridas de toros?. De moment guanyen els abolicionistes.

Així mateix, l'edició en paper ha començat a publicar cartes de protesta pel desplegament portat a terme i fins i tot el presentador Manel Fuentes ha escrit queixant-se pel fet que Josep Sandoval, a la seva informació prèvia de dissabte, el cités com un dels famosos que assistirien a la cursa de braus. “Seguramente es la primera vez en la vida que un periódico como La Vanguardia me organiza personalmente la agenda, pero lamento informarles de que no voy a los toros”.

Paral·lelament, els polítics han reobert el debat entorn unes lleis de protecció dels animals que damunt el paper protegeixen totes les bestioles excepte els toros. Sembla ser que la tradició de matar-los a la plaça converteix els braus en “no animals”, un fenomen paranormal, no patiu, més propi del món de la política que de la ciència. La ministre de Cultura s'ha manifestat a favor de que segueixi l'espectacle i ERC i ICV en contra.

Pels que, obviant la innegable crueltat de les curses de braus, puguin estar temptats a polititzar la qüestió -l'etern debat Catalunya versus Espanya- dos petits detalls a tenir en compte: Barcelona és l'única ciutat de l'estat espanyol que ha arribat a tenir tres places en actiu i els reis borbons Felip V, Ferran VI, Carles III, Carles IV y Ferran VII van prohibir, a temporades i segons com respirava el poble, el sagnant espectacle, cosa que els nostres civilitzats i democràtics polítics encara no s'han atrevit a fer.

Acudit: Ferreres (El Periódico)

15-J del 1977: no tot són flors i violes

Aquesta ha estat una setmana de commemoracions i de records al voltant dels 30 anys de les primeres eleccions generals. La data del 15-J del 1979 s'ha presentat per la majoria de polítics i de comentaristes com el moment històric en el qual, amb la força dels vots i amb la banda sonora de “Libertad sin ira”, es va deixar enrera la Dictadura i es van obrir les portes cap a la Transició democràtica. De les noves Corts en sortiria la Llei d'Amnistia (llibertat pels empresonats però també “borrón y cuenta nueva” pels torturadors), la Constitució que ara ningú sembla voler tocar i els Pactes de La Moncloa per fer front a la crisi econòmica.

S'han pogut escoltar i llegir grans elogis sobre el “camí espanyol” cap a la democràcia, molts d'ells força justificats tenint en compte que el difícil procés es va fer d'una manera pacífica i raonablement ordenada. Tot i això, aquell 15-J també va tenir detalls foscos dels quals no se'n parla gaire. Per aquesta raó val la pena subratllar la sinceritat d'un polític i jurista com Miguel Herrero de Miñón, que aquesta mateixa setmana ha reconegut que la Llei Electoral, encara vigent, es va dissenyar en el laboratori de la UCD de manera que el PCE no pogués obtindre un bon resultat en els comicis del 15 de juny.

Herrero de Miñón, que va ser diputat del partit d'Adolfo Suárez entre el 1977 i el 1981 i va passar més tard a les files d'AP i del PP, abandonant finalment la militància, comparteix una tertúlia setmanal a La Ventana de la cadena SER amb Santiago Carrillo i amb Pere Portabella. Dilluns tocava parlar del 15-J i en un moment de la conversa, Herrero es va mostrar molt orgullós d'haver estat el màxim impulsor de la Llei Electoral, afegint que la normativa havia permès assolir, entre altres fites, l'objectiu que el Partit Comunista obtingués pocs diputats. Carrillo, que té un tracte cordial amb Herrero, li va preguntar si es podia sentir feliç havent dissenyat un sistema de repartiment d'escons que enlloc de ser al màxim representatiu del mapa polític, marginava directament al PCE. El veterà centrista va respondre que, amb la perspectiva dels anys, estava content dels resultats perquè el model polític espanyol és modern i equiparable a altres democràcies, amb dos partits majoritaris que assoleixen alternativament el poder.

Deia que la sinceritat d'Herrero de Miñón s'ha d'aplaudir perquè confirma de primera ma les justificades queixes que des del PCE i ara des d'Izquierda Unida es venen fent en relació a la Llei Electoral. El menor valor del vot urbà front al rural i la barrera del 3 per cent de vots provincials que cal superar per obtenir representació, penalitzen directament als votants i als diputats d'IU-ICV. A les darreres eleccions generals, van ser la tercera força en nombre de vots -1,2 milions- i en canvi només van obtenir 5 diputats. Amb la calculadora a la ma, les dades són ben significatives: la coalició d'esquerres aconsegueix un escó per cada 256.000 vots, mentre que el PSOE i el PP li “costa” uns 70.000 i a CiU i a ERC uns 80.000.

Aquest model electoral favorable a determinades forces polítiques va tenir un pes considerable en els resultats de les primeres eleccions generals quan la UCD, amb el 34 per cent dels vots, va aconseguir 166 escons (es va quedar a 10 escons de la majoria absoluta), seguit del PSOE (118), el PCE (19), AP (16), Pacte Democràtic per Catalunya (11), PNB (8), PSP (6), UDC-IDCC (2), coalició Esquerra de Catalunya (ERC, Estat Català i Partit del Treball) (1), Euskadiko Ezkerra (1), Candidatura Aragonesa Independiente de Centro (1) i Candidatura Independiente de Centro (1).

Però al caràcter injust de la Llei Electoral, que l'any 2005 Zapatero es va comprometre a sotmetre “sense presses” a debat per una futura modificació, cal afegir-hi altres irregularitats registrades en els comicis del 1977 i recollides per Andreu Mayayo, en un interessant reportatge publicat divendres en El Periódico: els errors de cens en els barris obrers de Barcelona que van impedir votar a milers de persones; el “maquillatge” de resultats a pobles de Galícia on tothom va votar a la UCD, els centenars d'actes no escrutades, els 67 partits no legalitzats etc, etc.

El 15-J és sens dubte una data importantíssima a la història de l'estat espanyol, però, evidentment, ni tot són flors ni violes com alguns pretenen fer creure.

Foto: Suárez i González saludant-se a La Moncloa després dels comicis. Europa Press

El repte entre el futbolista i la vaca

Funny Cow - Click here for more home videos

Si una vaca i un futbolista es repten a fer gols, qui serà el guanyador?. El plantejament és del tot absurd, però sí, com succeeix en aquest cas, estem parlant d'un anunci per promoure el consum de llet, l'animal de quatre potes té, sens dubte, tots els números per ser el triomfador.

El final de la treva amb humor

Fa uns dies comentàvem en aquest blog el repte que ha de comportar pels humoristes gràfics tocar amb els seus dibuixos temes extremadament delicats com el terrorisme. El gener passat, ja vàrem recollir una selecció d'acudits publicats a la premsa catalana i espanyola sobre l'atemptat de Barajas i ara fem el mateix amb motiu del final de la treva d'ETA. Com podeu comprovar, els dibuixos escollits procedeixen de mitjans ideològicament molt diferents, però uns dels elements comuns és la presència del colom de la pau, el gran derrotat en aquesta dissortada història.

Marta Ferrusola mossegant-se la llengua

Marta Ferrusola va ser entrevistada divendres en el programa “El Club” de TV3. La conversa amb l'Albert Om va tenir un to amable i cordial i fins i tot es van produir escenes divertides com el “sopar intim” entre l'exprimera dama i l'imitador Pep Plaza en el seu paper de “Jordi Pujol”.

Hi ha haver, això sí, dos temes en els quals la dona de Pujol va exterioritzar una certa incomoditat: el Tripartit i l'origen andalús de l'actual president de la Generalitat.

Aquest va ser el diàleg quan l'Albert Om li va preguntar per la seva opinió sobre tripartit:

Om: “Segurament una xifra que no la deixa dormir és el 3”.

Ferrusola: “Per què?...Jajaja. És dolent, ehhh”.

O: “El 3 és un número màgic, diuen...”.

F: “Sí, però hi ha tresos estupendos com son El Tricicle, el Teatre de Guerrilla...i prou. No en conec cap més de terceto fantàstic”.

O: “La Trinca”

F: “Ah, això, La Trinca. L'altre dia vaig veure les reposicions i tots tres han canviat molt”.

O: “El Tripartit”.

F: “El Tripartit per mi no existeix. Bé, existeix per fer la murga...”.

O: “Però què vol dir que no existeix? És el govern de Catalunya...”.

F. “Conez pas, conez pas com deia en Tarradellas”.

A continuació, el presentador d'”El Club” li va plantejar la davallada que està patint CiU:

O: “Convergència s'està quedant pràcticament sense poder...”.

F: “Clar. Ens el prenen tot!. No parlem de coses desagradables”.

En un altre moment de l'entrevista, Albert Om va preguntar a Marta Ferrusola si manté la mateixa opinió expressada el 2001 a Girona quan va advertir que la immigració acabaria desnaturalitzant Catalunya. L'esposa de Pujol va reconèixer que manté els seus temors i l'entrevistador va acabar parlant de José Montilla:

O: “El mateix president de la Generalitat José Montilla és fruit de l'emigració. Va venir aquí amb quinze anys, en una d'aquestes onades migratòries...”.

F: “Si, si. És fort, eh, que a Catalunya governi un que no hi ha nascut...”.

O: “No li agrada?”.

F: “Dic que és fort i prou”.

O: “Però vol dir que no li agrada?”.

F: “No, no. Dic que és fort. Et deixa mut”.

O: “Però això, diu a favor de Catalunya o diu en contra?”.

F: “Home, diu que hi ha hagut una integració bona. I ja està”

O: “Quins silencis, eh. Sembla que té ganes de dir alguna cosa més”

F: “No, no, no. No tinc ganes de dir rés més”

A TV3 van subtitular part de l'entrevista amb la frase “Marta Ferrusola sense pèls a la llengua”, però estic convençut que la llengua se la va mossegar més d'una vegada. D'alguna manera, seguint o no els consells d'algú, l'esposa de Pujol ha fet extensiu a les exprimeres dames aquella prudència que Felipe González ha reclamat tantes vegades als expresidents amb la seva ja famosa frase dels gerro xinès:

“Un ex presidente es como un jarrón chino enorme en un apartamento chiquitito. Como se supone que es valioso, nadie se atreve a romperlo, pero estorba en todas partes”

Vídeo de l'entrevista a Marta Ferrusola

Rajoy: "ETA es una gran nación"

Diuen que només les persones que fan coses tenen la possibilitat de caure en algun error. Aquest risc inevitable també és present en el món de la gestió pública. Els polítics xerren tant, que, tard o d'hora, la boca els acaba traint i cometen els celebrats lapsus linguae.

Poc després de l'atemptat contra l'aeroport de Barajas, Zapatero va cometre el lapsus, corregit de manera immediata, de qualificar l'acció d'ETA com un “tràgic accident”. Aquella vegada, tota la maquinària del PP li va caure al damunt acusant al president espanyol d'haver-se deixat trair pel subconscient, restant importància a l'atemptat per poder continuar negociant amb els etarres.

Però les cagades verbals no son només patrimoni dels socialistes.

Enmig de la polèmica de l'OPA de Gas Natural a Endesa, Esperanza Aguirre va lamentar el possible trasllat de la companyia elèctrica “fuera del territorio nacional”, referint-se a Catalunya. I aquests darrers dies també ha patit dos lapsus seguits el líder del PP Mariano Rajoy. La setmana passada, volem creure que sense mala intenció, va dir “Partido Terrorista” en lloc de “Partido Socialista” i avui s'ha referit a ETA com “una gran nación”. L'anècdota ha tingut lloc a la seu central del PP, al carrer Génova, poc després de la reunió mantinguda amb Zapatero a La Moncloa sobre el final de l'alto el foc d'ETA. Les circumstancies ho exigien i la declaració de Rajoy tenia un cert to de solemnitat, però en un moment del discurs, el líder popular ha dit el següent:

“Quiero transmitir a los españoles un mensaje de esperanza: ETA es una gran nación. España, perdón, es una gran nación”.

Els etarres encara deuen riure i els humoristes se'n fan creus de com la realitat supera la ficció. “Nosaltres necessitem deu guionistes treballant setmanes per aconseguir una cosa així”, ha lamentat irònicament Toni Soler, ànima mater de Minoria Absoluta.

Ni amb la ma de Déu

Ni amb "la ma de Déu".

En Messi tan a prop de Maradona i el Barça tan lluny la Lliga.

¿Què hi feia el bacallà Gudjohnsen fallant gols davant la porteria de l'Espanyol i l'Ezquerro a la banqueta en lloc de Saviola?

A l'espera d'un miracle quasi impossible, el darrer que tanqui la porta.

Foto: En Messi fent el gol amb la ma. / Reuters / A. Gea

Vídeo: "La mano de Dios" explicada pel propi Maradona.

Apropiant-se petits cervells

Rafael García, el capellà de Villanueva de Bogas, un poble de 800 habitants de la província de Toledo, ha amenaçat en impedir que els nens i nenes facin la primera comunió si els seus pares no presenten objecció de consciència a l'assignatura obligatòria d'Educació per a la Ciutadania.

El mossèn ha enviat als pares dels infants que assisteixen a catequesi una carta amb la següent ordre:

"Los padres que se consideren cristianos y quieran que sus hijos se eduquen en los valores y principios morales del Evangelio, deben presentar en la secretaría del colegio la objeción de conciencia lo antes posible, ya que esta asignatura va frontalmente en contra de estos valores y principios"

La nota acaba advertint el següent: "Las Parroquias se guardan el derecho de poder negar a alguien la catequesis si no se presenta dicha objeción de conciencia".

El capellà d'aquest poble s'ha convertit doncs en la punta de llança de la campanya contra Educació per a la Ciutadania que des de fa temps porten a terme els bisbes, el PP i els seus mitjans de comunicació. Diumenge va ser llegida a totes les esglésies de la província de Toledo una carta pastoral de l'arquebisbe i cardenal primat d'Espanya, Antonio Cañizares en la qual -sense exigir l'objecció de consciència- carregava durament contra la nova assignatura:

"Esta Educación para la Ciudadanía es inaceptable en la forma y en el fondo: en la forma, porque impone legalmente a todos una antropología que sólo algunos comparten y, en el fondo, porque sus contenidos son perjudiciales para el desarrollo integral de la persona".

Probablement els capellans del morro fort tenen raó en una cosa: suposant que una criatura del segle XXI i de la generació PlayStation/Wii surti de catequesi convençuda que quan s'empassi l'hòstia sagrada li entrarà el cos, la sang, l'ànima i la divinitat de Crist, la despesa neuronal per entendre aquest i altres preceptes metafísics haurà estat tant elevada que ja no hi haurà espai per assumir idees terrenals i vulgars com el respecte als drets humans i als valors democràtics, la pau i la solidaritat, la igualtat entre homes i dones, el saber viure responsablement en una societat oberta i plural etc. etc.

En el fons, amb la seva carta enviada als pares, el capellà de Villanueva de Bogas intenta apropiar-se totalment del petit cervell de les criatures, perpetuant, gràcies a Déu ara només amb amenaces, allò que ja feien amb sang i foc a l'Edat Mitjana.

Postdata (9-6-2007): El capellà de Villanueva rectifica

Foto: església parroquial de Santa Ana, a Villanueva de Bogas

Pescant amb bazooka

Durant la invasió soviètica d'Afganistan (1979-1989), es calcula que Washington va entregar als caps integristes mujaidins, entre ells un jove anomenat Osama bin Laden, un total de 6.000 milions de dòlars en armament. Més tard, una vegada perduda la guerra, els soviètics van retirar-se abandonant moltes armes que també van fer créixer l'arsenal del país. Posteriorment, amb la caiguda del règim dels talibans, Nacions Unides va impulsar un programa de desarmament al qual el 2005 s'hi havien acollit uns 50.000 antics soldats afganesos i que va permetre decomissar 31.000 armes lleugeres i pesants.

Però en un país castigat històricament per tantes guerres, no és estrany que la pólvora formi part de la vida quotidiana com es pot veure en aquestes imatges de pesca en les quals la canya va ser substituïda ni més ni menys que... per un bazooka!!