Quan Maragall ens deixa de sorprendre

La notícia no és que Pasqual Maragall hagi renunciat a tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat. L'autèntica notícia és que la seva decisió s'hagi fonamentat en criteris absolutament racionals encara que, naturalment, en cap moment, els hagi fet públics. Tothom sap quins són:

- la manca de suport dins la direcció del PSC, el partit que, recordem-ho, ell mateix presideix

- la manca de suport del PSOE i més concretament de Zapatero

- la seva nul·la possibilitat de pactar amb CiU, després de les properes eleccions, una coalició de govern, l'anomenada sociovergència, i d'acceptar veure reduït el seu paper a segon d'un Artur Mas president.

- La difícil tasca de renegociar la resurrecció d'un tripartit, mort i enterrat, amb unes noves regles del joc (un Tinell II difícil de liderar per un polític que n'ha sortit cremat per mèrits propis i aliens)

Per una vegada, el sempre sorprenent Maragall ens ha deixat de sorprendre. I aquí és on hi ha l'autèntica notícia.

Amb en Montilla, l'oasi català serà més racional i més avorrit i quan això passi, amb en Mas ocupant o no el despatx de Palau, tal vegada trobarem a falta la rauxa d'aquell alcalde dels Jocs Olímpics, d'aquell president de la Generalitat a qui els seus, cansats de reclamar-li seny i disciplina, li van girar l'esquena molt abans que Catalunya tingués nou Estatut.

Imatge: dibuix d'en Joan Antoni Poch publicat en El Punt

A la taula d'en Bernat...

S'ha aprovat l'Estatut i, com era previsible, cada partit interpreta els resultats del referèndum a la mida dels seus interessos. Les dades són clares: “Sí” (73,9 per cent dels vots); “No” (20,7 per cent); Blancs (5,3 per cent); Nuls (0,9 per cent); Participació (49,4 per cent). Es posen aquestes xifres dins la coctelera de la interpretació política i cada ú ven l'èxit de la manera que vol. Només els dirigents d'ERC han reconegut la seva derrota: ja van perdre quan les bases del partit els van imposar el “No” i ho han tornat a fer ara amb quan la immensa majoria dels votants han fet triomfar el “Sí”. El 20,7 per cent de vots en contra de l'Estatut queda lluny del 28 per cent de vots que van sumar entre ERC i PP a les darreres eleccions autonòmiques. Per a tant, hi ha hagut una pèrdua de suport electoral que ha afectat bàsicament a ERC com ho demostra el fet que a poblacions on l'alcalde és republicà el percentatge de vots negatius ha estat baix o poc superior a la mitjana: Banyoles (19,8 per cent); Puigcerdà (22 per cent). Les enquestes ja indicaven que a una part important de votants d'ERC els feia poquíssima gràcia votar el mateix que el PP i, es de suposar, que finalment han optat pel “Sí” del peix en el cove, pel vot en blanc, pel nul crític o, directament, per quedar-se a casa o a anar a la platja alimentant el 50,6 per cent d'abstenció.

Sigui com sigui, els votants republicans han tingut en aquest referèndum mala peça al teler. Els que han optat per la papereta del “Sí” han girat l'esquena al partit i han fet augmentar la relativa satisfacció del PSC, ICV i CiU. La resta han vist com, a l'hora de les valoracions polítiques, el PP s'apropiava dels seus vots o de la seva abstenció per intentar esbombar als quatre vents el presumpte sentit comú de la dreta espanyola i per deslegitimar Zapatero. “Dos de cada tres catalans no donen suport a aquest projecte personal de Zapatero”, ha dit el líder popular fent a continuació una crida per “paralitzar urgentment aquest procés de liquidació de l'Espanya constitucional”.

I en un atac d'”amnèsia política”, Rajoy ha afegit “És l'Estatut amb més refús de tota la democràcia”.

D'acord que en el referèndum de l'Estatut català del 1979 la participació va ser 59,7 per cent, més de 10 punts superior a la d'ara, tot i que cal reconèixer que les circumstancies d'efervescència política i ciutadana eren ben diferents després de la recuperació de la democràcia. També és veritat que en el referèndum de l'Estatut basc van votar el 58,9 per cent dels electors i a l'andalús el 53,5. Però en les seves declaracions, Rajoy, que, recordem-ho, va ser parlamentari gallec i vicepresident de la Xunta, intenta fer creure que ha oblidat quin va ser l'index de participació en el referèndum de l'Estatut de Galícia celebrat el 21 de desembre del 1980: ni més ni menys que un miserable 28,3 per cent. I el PP, amb Fraga al capdavant, no ha tingut cap inconvenient en governar Galícia una colla d'anys utilitzant com a principal eina un Estatut amb menys “legitimació” a les urnes – emprant els termes analítics dels populars- que el nou Estatut català.

Les raons per les quals més del 50 per cent dels electors no han anat a votar són diverses, però ningú se les pot apropiar. El joc democràtic passa per les urnes i, com afirma la dita popular, “ a la taula d'en Bernat, qui no hi és, no és comptat”.

Imatge: dibuix d'en Joan Antoni Poch publicat en El Punt

Palles ciutadanes de Catalunya

Albert Boadella, promotor junt amb Arcadi Espada del partit antinacionalista Ciutadans de Catalunya, ha assegurat irònicament que els 223 articles del nou Estatut podrien resumir-se en 10 Manaments, entre ells veure cada nit a Mónica Terribas, esborrar del mapa als toros i a la COPE, tenir una fe infinita amb l'home del temps de TV3 i “masturbar-se quan perd el Madrid”.

Confesso que he vist a seguidors blaugranes trempant molt més quan perd Raul que quan guanya Ronaldinho. Sobretot els darrers temps en què els culés ja ens hem acostumat a viure jornades triomfants.

Ara bé, d'aquí a practicar l'amor propi convulsiu quan perd l'equip de Chamartin hi ha una certa distància i seria, sens dubte una exageració fer-ho constar a l'Estatut, Estatuet o el que carai sigui el que anirem a votar diumenge.

Si, ja sé que els nostres legisladors, desconfiant, com diu Maragall, de les males jugades fetes durant anys i panys des de Madrid, han volgut entrar en el més mínim detall competencial fins a incloure-hi el busseig professional com a representació extrema del blindatge polític.

També és veritat que la masturbació té afectes enormement positius en l'ésser humà: allibera la tensió sexual, ajuda a combatre l'estrès, els dolors menstruals i l'insomni, estimula les defenses del sistema immunològic, allibera hormones que aixequen l'estat d'ànim i combaten la depressió, redueix les ereccions espontànies en llocs inoportuns, elimina els somnis humits...

Així mateix, ni el Vaticà s'atreveix a aquestes alçades de la vida a continuar insistint en la llegenda negre dels mals que patien els onanistes abans d'anar a parar a la caldera de'n Pere Botero: l'aparició de pèls negres, negríssims, a la ma pecadora i de granulacions fastigoses i pudolents a la cara, la ceguesa, l'esterilitat, la bogeria...

En conclusió: pel bé del poble català i reconeguent la bondat de les arts masturbatòries proposo una transaccional al Manament suggerit per Boadella, afegint en el capítol de Drets i Deures la pràctica constant i la promoció pública de l'onanisme, retirant, això si, qualsevol referència a l'equip blanc (ja la inclourà el poble de Madrid, si ho considera oportú, en el seu estatut).

Estic convençut de que amb l'augment d'aquests exercicis íntims, les palles físiques substituiran a les mentals i tots els ciutadans de Catalunya, siguin o no polítics, siguin o no joglars, siguin o no radicals d'un i altre signe, d'una o altra bandera, avançaran definitivament pel camí de la felicitat. Que així sigui i que els deus ens escoltin.

La gorra d'en Fraga

Bona, molt bona la foto de Luis Magán publicada diumenge en El País en la que apareixen dos manifestants de renom: el senador Manuel Fraga i l'ex comissaria europea Loyola de Palacio. Els dos personatges estan asseguts en uns esglaons de la Plaza de Colón de Madrid escoltant un dels oradors de la manifestació convocada per l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT). Fraga es protegeix del sol amb una gorra blanca amb el lema “11-M manipulación”.

Si enlloc de gorra portés un barret, tindria un aire patriarcal. Les mans en posició de repòs damunt el bastó, les cames estirades, els peus encreuats i la mirada perduda amb els ulls mig clucs.

Pel que diu la seva gorra, don Manuel es manifesta contra “la manipulació”. Ell, que el 1966 es va banyar a Palomares per intentar fer creure a l'opinió pública que l'accident de dos avions militars nord-americans, un d'ells armat amb bombes termonuclears, no comportava cap perill ni per la població ni pel turisme. Es va banyar i va tocar el dos immediatament cap a Madrid, sabent que en aquests casos els efectes de la contaminació radioactiva no són instantanis sinó acumulatius al llarg del temps. Quaranta anys després, aquest poble d'Almeria continua essent el més radioactiu d'Espanya i un 29 per cent dels seus habitants tenen restes de plutoni en el seu organisme.

Es manifesta també contra “la manipulació” qui, quan manava, va instaurar la Llei de Premsa, el pilar bàsic de l'autocensura, amb la qual els periodistes es veien obligats a “manipular-se” ells mateixos per no ser devorats dins la boca del llop de la Dictadura.

En què deu estar pensant l'ex ministre de Franco i actual president d'honor del PP?.

Pensa, tal vegada, en les avantatges de viure en democràcia i de poder manifestar-se sense que el seu alter ego, el don Manuel ministre, el de “la calle es mia”, li envii els grisos?

Ciberpatrullers

El governador republicà de Kansas, Rick Perry, que es presenta a la reelecció el novembre, ha anunciat un pla per instal·lar a la frontera amb Mèxic una xarxa de càmeres connectades a Internet. Amb aquest projecte, Perry vol convertir els internautes en una mena de patriotes ciberpatrullers que controlin còmodament des de casa l'entrada d'immigrants sense papers i ho denunciïn a la policia trucant a un número gratuït. Segons el governador, els ciutadans exigeixen “una frontera més segura i això és el que Texas farà”, invertint 5 milions de dòlars (3,8 milions d'euros) en la col·locació de càmeres repartides entre els 1.600 quilòmetres fronterers.

De fet, el governador Perry ha robat la idea al grup Darkcreek.com, que ja el passat mes de març, coincidint amb les manifestacions d'immigrants a Los Ángeles, va proposar un pla anomenat Border.Net, consistent en col·locar 343.000 webcams a tota la frontera entre els Estats Units i Mèxic (3.139 quilòmetres). Les càmeres enviarien als ordinadors una imatge cada quinze segons i el sistema la compararia amb la captura anterior per detectar qualsevol moviment. En el cas que hi hagués una variació, el programa avisaria al ciutadà ciberpatruller i aquest, una vegada descartades les falses alarmes, es posaria en contacte amb la policia. El cost previst, 20 milions de dòlars, seria segons Darkcreek.com, “més econòmic que 8 hores de combat a Irak”.

A més, aquests cibernautes patriotes proposen que es pagui una petita recompensa al ciberpatruller que amb la denuncia faciliti la captura d'un immigrant i fins i tot suggereixen barrejar realitat amb ficció afegint al programa “atractius lúdics” com ara que els usuaris puguin disparar amb una metralladora virtual contra el pobre mexicà sense papers.

“Estem convençuts que quan aquells que es salten la llei d'aquest estat o d'aquest país sàpiguen que un parell d'ulls extra els està vigilant des de fora, l'activitat criminal baixarà vertiginosament”, ha dit el governador de Texas.

Si els republicans fossin conseqüents amb aquest criteri de preservar la legalitat amb l'ajud d'Internet, la xarxa de càmeres no s'hauria instal·lar a la frontera amb Mèxic sinó als racons més foscos del centre de detenció de Guantánamo, del Pentàgon i de la Casa Blanca. Segur que si es fes això, hi hauria milions d'internautes d'arreu del món disposats a passar hores i més hores connectats a aquest gran germà justicier.

Les primes i el cul del Sabio de Hortaleza

Encara no ha començat el Mundial de Futbol -ho farà dintre d'unes hores- i la selecció espanyola ja és campiona d'alguna cosa: les primes, altíssimes, que la Federació pagaria a jugadors i tècnics en l'hipotètic cas que guanyessin el campionat. Concretament a cada un d'ells els tocaria 540.000 euros (uns 90 milions de peles) per donar la campanada. Aquesta quantitat triplica el que ha pactat la Confederació Brasilera de Futbol amb els seus jugadors i tècnics per portar la copa cap al seu país, que és el que segurament faran: 155.775 euros. De fet, els brasilers són superats, només en qüestió de possibles premis, no tan sols per la generositat espanyola sinó també per l'anglesa (438.148 euros), l'alemana (300.000 euros), la francesa (240.000 euros) i la italiana (250.000 euros).

En això de les primes, l'organisme que presideix Ángel Maria Villar fa trampa. En primer lloc, només començarà a pagar calers si la selecció supera els vuitens de final. En segon lloc, la generositat extrema de prometre un total de 14,5 milions d'euros pel conjunt de l'equip, a 540.000 per barba, és un brindis al sol. Ni els més optimista pensa que la selecció de Luis Aragonés pot guanyar el Mundial. Hi ha un element prou indicatiu: la mateixa Federació ha considerat innecessari signar una pòlissa amb alguna companyia d'assegurances per cobrir el risc d'haver de pagar a Raul, Puyol i resta de col·legues el premi milionari que s'embutxacarien si guanyessin el Mundial. És si fa o no fa, la mateixa confiança amb la derrota que té la Federació de Trinidad y Tobago, disposada a pagar globalment als seus jugadors 2,5 milions d'euros si sobreviuen el xoc amb Anglaterra, Paraguai y Suècia i acaben arribant miraculosament a vuitens de final. Tota una epopeia per una petita nació caribenya que no arriba a tenir ni els habitants de París i que, una vegada superat el desencís futbolístic, farà bé en dedicar aquests recursos a inversions públiques.

Les apostes a internet, és a dir la manera en que la gent es poleix els quartos per la xarxa, són un bon indicador de l'estat d'ànim de les aficions. En el regne de Betandwin.com, la lògica és impecable: quants més calers es paguen per un triomf d'una selecció, menys possibilitats té d'arribar a la final. La situació és aquesta: per Brasil es paguen 3,75 euros per cada un apostat; per Alemanya 8,50; per Anglaterra 8,50; per Argentina 9; per Itàlia 9,50; per França 13 i per Holanda 15.

En aquesta febrada apostadora, per molt savi i d'Hortaleza que es digui que és l'entrenador espanyol, la gent no es deixa enredar. El triomf final d'Espanya és paga a 15 euros. I no parlem d'una impensable i remotíssima victòria de Trinidad y Tobago: 1.001 euros.

El diari As anuncia la seva miniguia del Mundial amb l'eslògan “Alemania 2006: esta vez sí”.

És si fa no fa el mateix que deia la premsa catalana quan el Barça no alçava el cap: “Aquest any, sí”. I el pronòstic sempre fallava fins que va arribar el somriure permanent de Ronaldinho la discreció i bon fer de Rijkaard.

Res a veure l'holandès amb la rusticitat del seleccionador espanyol. Ahir, a l'aeroport de Dortmund, Luis Aragonés va refusar un ram de flors que li oferien els alemanys com a símbol de benvinguda. “Me van a dar a mí un ramo de flores que no me cabe por el culo ni el pelo de una gamba”, va exclamar el Sabio de Hortaleza , a qui després d'ofendre els anfitrions i de fer el ridícul cantant el “A por ellos, oe!”, només li faltaria ara destrossar l'Opá!, yo viazé un corrá.

Quan un equip aconsegueix victòries inesperades es diu que l'entrenador té una flor al cul. Aragonés ja no disposa, però, de la infraestructura per vestir l'esperança: té el cul estret i ha llançat les flors.

En tot cas, mentre Aragonés rumia quina cara presentarà la selecció, si la de toro o la de torero, el subdirector del diari As, Tomás Guasch sembla l'Scarlett O'Hara del futbol perdut en allò que el vent s'endugué:

“Un día habrá victoria para España, igual yo ya no llego a tiempo de verlo. Pero mis hijos casi diría que sí llegarán y mis nietos, fijo que llegan”.

El Sí a la butxaca

Una enquesta publicada diumenge per La Vanguardia indica que si el referèndum per l'Estatut es fes en aquests moments, un 70 per cent dels votants li donarien suport i un 23 per cent ho farien en contra. Es tracta d'uns resultats més contundents que els del darrer Pulsómetro de la cadena SER segons els quals hi hauria un 51 per cent de vots a favor i un 16 per cent en contra de la reforma.

En tot cas, l'enquesta de La Vanguardia feta entre el 30 de maig i l'1 de juny per l'institut Noxa Consulting torna a insistir en un detall que ja apareixia en un sondeig anterior: el distanciament entre la intenció de vot dels votants d'ERC (la majoria d'ells favorables al Sí) i el suport al No reclamat per la militància i la direcció del partit. A l'enquesta publicada el 14 de maig sortia que un 44 per cent dels votants d'ERC apostaven pel Sí front al 31 per cent que es decantaven pel No. Ara, els partidaris del Sí serien un 45 per cent i els dels No un 35 per cent, mentre que un 8 per cent votaria en blanc, un 5 per cent s'abstindria i un 7 per cent no ho té decidit.

Hi ha un altre element que també crida l'atenció: els votants d'ERC decidits a pronunciar-se a favor de la reforma estatutària són, com hem dit, un 45 per cent, però encara hi ha un percentatge més alt del conjunt d'electors republicans -un 58 per cent- que es mostren partidaris que s'aprovi l'Estatut. És a dir, que hi haurà votants d'ERC que aniran al col·legi electoral amb el cor partit. Seran disciplinats i seguiran la consigna del partit de votar No, però en el fons esperaran que guanyi el Sí.

Els resultats de les enquestes sempre s'han d'agafar amb pinces (son només el retrat, amb llum i ombres, del moment en que es fa el sondeig) , però hi ha indicis que permeten intuir que la direcció d'ERC, quan inicialment es pronunciava per qualsevol cosa menys per un No, tenia una visió més clara de l'estat d'opinió dels seus votants que les assemblees del partit. Els militants van acabar imposant a la direcció el vot en contra, però ara part dels esforços de campanya s'hauran de dedicar a canviar l'opinió d'una part important dels propis electors decidits a sortir de casa el 18-J amb el Sí a la butxaca.

Acudit: El Punt / Xavi Torrent

Aguirre, Piqué i l'arxipèlag Gulag

Josep Piqué va anar dissabte a Sau a fer-se la foto per reivindicar l'esperit de “concòrdia” de l'Estatut que l'any 1978 va redactar en aquell parador la comissió dels 20.

L'excursió del líder del PP català no va agradar als socialistes i ahir, en un acte electoral a Lleida, Zapatero va acusar als populars de tenir molta “barra” per anar “a abraçar-se a Sau al monument commemoratiu de l'estatut del 79 quan no el van votar”.

La polèmica ha continuat avui, també a Lleida, quan Esperanza Aguirre ha volgut saltar damunt la jugular de Zapatero utilitzant l'arma de la història. La presidenta de la Comunitat de Madrid, a qui molts de la dreta com Déu mana voldrien veure ocupant el lloc de Rajoy, ha recordat que l'any 1979 el PSOE encara es definia en els seus estatuts com un partit marxista: “Ja ha demanat Zapatero perdó pel Gulag?”, s'ha preguntat Aguirre posant la cara de pomes agres d'Alexander Solzhenitsyn. I a continuació ha mirat a Piqué amb aire de complicitat i li ha etzibat la següent pregunta: “No és veritat?”. El polític català s'ha limitat a fer-li que sí amb el cap, però ves a saber si no l'ha maleïda fins el moll dels ossos a l'estil del que deu fer sovint Ruíz Gallardón i probablement Rajoy.

Esperanza Aguirre, que no té un pèl de tonta, ha de saber que gratant en el passat de Piqué no tan sols hi surt que és fill del darrer alcalde franquista de Vilanova (cosa que li dona un elegant pedigree dins el PP) sinó també que abans d'anar a flirtejar amb Convergència del bracet d'Hortalà i molt abans d'aterrar en el PP, va tenir una etapa de noi rebel i marxista en el PSUC. És a dir, que si Aguirre continua insistint en donar per certa l'associació entre marxisme i camps d'extermini stalinistes, Piqué també hauria de demanar perdó pel Gulag.

De genolls i de cara a la paret, que és, en definitiva, com el voldria veure la gran Esperanza de la dreta espanyola.

Nota al marge: En el congrés extraordinari del setembre del 1979, el PSOE va renunciar al marxisme com a ideologia oficial del partit, encara que el va mantenir com a instrument crític i teòric. En el mateix congrés, el PSOE es va definir com un partit socialista democràtic i d'organització federal. Com a resultat d'aquests acords, Felipe González va tornar a la secretaria general.

Per la seva part, el PSUC va assumir als anys setanta l'eurocomunisme, distanciant-se del poder soviètic. A la dècada següent, el partit va patir fortes tensions internes i fins i tot una excisió a conseqüència dels enfrontaments entre eurocomunistes i prosoviètics.

Foto: Esperanza Aguirre ha exhibit avui a Lleida la seva imatge més populista tocant la guitarra davant un grup de simpatitzants del PP. EFE

Dos bronques i Mao Zedong

Coincidint amb el debat de política general, Vicente Martínez Pujalte, expulsat fa uns dies del ple del Congrés pel president Manuel Marín, ha estat vist per la cambra baixa llegint amb entusiasme una biografia sobre el líder xinès Mao Zedong. Suposo que es tracta de l'obra editada recentment per Taurus, “Mao, la historia desconocida” de Jung Chang i Jon Halliday, un llibre que explica els episodis més foscos protagonitzats pel Gran Timoner, a qui els autors acusen d'haver causat la mort en temps de pau a setanta milions de xinesos.

La lectura d'aquest llibre sembla haver calmat els excessos verbals característics de Martínez Pujalte, a qui durant el debat no hem vist obrir la boca. Tal vegada, el diputat ha estat reflexionant sobre algunes de les frases cèlebres de Mao:

"L'odi mai pot ser vençut per l'odi, sinó per l'amor"

"L'acció no ha de ser una reacció sinó una creació"

"La crítica s'ha de fer a temps; no ens hem de deixar portar per la mala costum de criticar només després dels fets consumats"

Martínez Pujalte podria compartir les seves reflexions amb Federico Jiménez Losantos, qui, anys abans de convertir-se, gràcies als bisbes, en el gurú mediàtic de l'extrema dreta, havia militat al partit maoista Bandera Roja i fins i tot va passar una temporada a Xina com a activista fent una “immersió” política. El periodista de la COPE, entretingut darrerament en fustigar, per tou i per fleuma, a Rajoy, a qui despectivament anomena la “Mari Complejines”, li podria transmetre a Martínez Pujalte el pensament maoista passat pel filtre de la fe del convers.

Me'l puc imaginar mirant fredament al diputat popular mentre li cita de memòria una frase de Mao extreta d'un document presentat l'any 1962 en el comitè central del Partit Comunista Xinès:

“Per derrocar el poder polític és sempre necessari, abans que res, crear opinió pública i treballar en el terreny ideològic. Així ho fan les classes revolucionaries i també les classes contrarevolucionàries”

I a continuació, el periodista acabaria alliçonant al polític amb un altre pensament de Mao extret d'una circular, també del Partit Comunista, difosa el 1966:

“No hi ha construcció sense destrucció. La destrucció significa crítica i repudi, significa revolució. La destrucció vol dir raonament i raonament és construcció. La destrucció va al capdavant i quan es porta a terme ja significa construcció”

Fins i tot en Franco, en Tejero i en Pinochet, si haguessin dedicat a l'intel·lecte alguna de les seves neurones, hi haurien estat d'acord.

Incompetents i autoprotegits

En un article recent a La Vanguardia sobre l'onada de robatoris que pateix Catalunya, Manuel Trallero ironitzava sobre la crida a l'autoprotecció feta per la consellera Montserrat Tura.

“Ahora – escriu Trallero- se vende desde el Govern la autoprotección, y predican con el ejemplo. A la señora Tura, la responsable de nuestra seguridad, le robaron la tarjeta de crédito, la clonaron y le esquilmaron 2.800 euros. A la señora Anna Simó, siendo consellera de Benestar i Família, le abrieron el maletero del coche y se le llevaron tres maletas y un ordenador. A la señora Marina Geli, siendo consellera de Salut, le birlaron el bolso en un restaurante. A la señora Carme Sanmiguel -actual delegada del Govern en Barcelona-, siendo concejal de Ciutat Vella, le robaron el bolso en plena calle, y al conseller de Treball le han robado una cartera en su propio despacho oficial. Quizá por ello, como explicaba una carta de un lector, la comisaría de los Mossos d´Esquadra de Les Corts está protegida... por guardias de seguridad privada, claro ejemplo de en qué consiste la autoprotección.”

És veritat que les autoritats catalanes no han demostrat massa eficàcia a l'hora d'aplicar-se les mesures d'autoprotecció que ara la consellera Tura reclama que es paguin els ciutadans. Però posats a buscar exemples d'una certa deixadesa en aquest àmbit, també els trobem en societats -diguem-ne- més vigilades. L'any passat, per exemple, li van robar el cotxe oficial a Charles Ramsey, el cap de la Policia de Washington, la capital d'un país on entre el setembre del 1998 i el juliol del 2002 els agents federals van perdre, per estrany que sembli, 1.012 armes de foc que els havien estat assignades com a eines de treball. Un any més tard encara n'hi havia 800 pendents de localitzar.

I què dir del Mossad, l'agència d'espionatge considerada com la més eficient del món?. Doncs bé, el 2004 uns lladres van robar el mòbil al general Meir Dagan, el cap dels espies israelians. L'afer, prou enutjós, va tenir un agreujant afegit: trencant totes les normes més elementals de prudència, el militar guardava a la memòria del seu telèfon els números de contacte d'alguns agents i alts càrrecs del servei secret. Per evitar el risc que les dades caiguessin en mans enemigues, el Mossad i la companyia telefònica van haver de fer jocs de mans per poder esborrar remotament el contingut de la memòria.

Per no parlar dels errors de seguretat en el palau de Buckingham, la residència oficial de la família reial britànica a Londres. El 2003, un periodista del Daily Mirror es va fer passar durant dos mesos per majordom i va arribar a servir l'esmorzar a la reina Isabel II sense que ningú detectés que era un impostor. El 2004, un home va estar una hora dins l'edifici sota la falsa identitat de policia i, aquell mateix any, un militant dels drets dels pares divorciats va saltar, disfressat de Batman, les reixes exteriors i va escalar la façana del palau, on s'hi va estar més d'una hora, a pocs metres del balcó de la reina.

Així mateix, el 2005, dos turistes encuriosits van penetrar en el recinte del castell de Windsor, una altra de les residències de la família reial britànica. Els intrusos van superar sense problemes la tanca exterior i van passejar per la zona privada fins que algú els va trobar. Igualment, l'any passat, uns dies abans de que el castell fos escenari del casament de Carles i Camil·la, dos periodistes del diari The Sun van aconseguir entrar-hi amb un vehicle portant una caixa amb una etiqueta que deia “bomba”. Van creuar el control d'accés sense haver d'ensenyar cap permís especial i sense provocar cap sospita.

Un darrer cas digne de ser esmentat és el que l'any passat va protagonitzar Ed Gibson, un antic conseller de l'FBI contractat per Microsoft com a cap de seguretat de la multinacional de Bill Gates a Gran Bretanya. Doncs bé, l'ordinador d'aquest teòric especialista en qüestions de protecció va ser víctima d'un programa “dialer” i , a conseqüència d'aquest frau, Gibson va rebre una factura telefònica de 450 lliures esterlines.

Parlar de seguretat i de Microsoft pot donar lloc a molts acudits, però veient aquests exemples, podem concloure que en matèria d'autoprotecció les autoritats catalanes no són més incompetents que les d'altres països i que si fallen els grans dispositius oficials de seguretat, encara fallaran més unes humils reixes o una alarma, a la que ningú fa cas, instal·lada en un cotxe, una botiga o una casa penjada dalt d'una muntanya, a mitja hora o una hora de distància d'una caserna de la policia. Suposant, clar, que n'hi hagi.

Honorables pensions

Cinc ex consellers d'ERC han sol·licitat rebre la pensió mensual de 1.975 euros que ofereix la Generalitat als membres del govern quan deixen el seu càrrec. Aquesta pensió la cobraran fins a un període màxim de 18 mesos Josep Bargalló, Marta Cid, Anna Simó, Josep Huguet i Xavier Vendrell. Aquest darrer ha ocupat el càrrec de conseller de Governació només 20 dies, una tasca brevíssima per la qual, si volgués esgotar tot el període de cobrament de la pensió, s'acabaria embutxacant 35.010 euros (5,8 milions de pessetes). És a dir, que cada un dels 20 dies de Vendrell a la conselleria (comptant-hi els festius) ens costaria als contribuents 1.750,5 euros.

Té, evidentment, tot el dret legal a fer-ho, però com que els ex consellers conserven per tota la vida el títol d'honorable, és de suposar que Vendrell voldrà fer-se, tard o d'hora, mereixedor d'aquesta distinció i renunciarà a la pensió una vegada passat el referèndum i les eleccions al Parlament. Mentrestant, l'hisenda pública i per a tant els ciutadans li anirem pagant les hores que dedicarà al partit com a nou adjunt al secretari general Joan Puigcercós.

Segur que els aturats que han de conformar-se amb cobrar una indemnització de dos o tres mesos per any treballat, consideraran molt més honorable l'actitud de l'altre ex conseller efímer d'ERC, Manuel Balcells, que s'ha reincorporat a la seva feina de metge sense reclamar ni un euro.

Queda inaugurada l'obra de la seu

Amb la cantata Giraviu, més de 300 nens inauguren avui a la Devesa de Girona el nou Auditori i Palau de Congressos. Es tracta d'un equipament sens dubte indispensable per la ciutat, però que ha fet suar tinta a les autoritats municipals. Les obres es van iniciar el setembre del 2001 amb el desmuntatge de l'hivernacle del Palau de Fires i no van ser entregades fins el novembre de l'any passat. Encara falten detalls per enllestir i es calcula que la part destinada a congressos no estarà a punt fins el setembre. És a dir que s'hauran necessitat 5 anys per donar tota la feina per acabada: un edifici de 12.000 metres quadrats amb tres sales d'auditori – la més gran per a uns 1.230 espectadors- i nou sales més de reunions.

Segons les dades oficials, el retard ha estat de dos anys i el cost de 18 milions d'euros, 6 milions més del que estava previst inicialment. Al llarg del procés s'han produït tota mena de problemes protagonitzats tant per les empreses constructores (Sather Construccions i Agelectric SA), com pels responsables tècnics (els arquitectes Jordi Bosch, Joan Tarrús i Manel Bosch) i per les administracions implicades a l'obra (l'Ajuntament, la Generalitat, la Diputació i l'Estat).

Les comparacions són odioses, però si a Girona han calgut, a l'inici del segle XXI, entre 4 i 5 anys per fer un equipament de 12.000 metres quadrats, a Nova York, a principi dels anys 30 del segle passat, només van necessitar 13 mesos – si, ho heu llegit bé, 13 mesos- per alçar, fins a tocar el cel, l'Empire State Building: 102 pisos, 443,2 metres d'alçada i 251.000 metres quadrats d'espai disponible, més de 20 vegades la superfície de l'Auditori. Les obres, que van coincidir amb una època molt dura – el famós crack del 29- van batre tots els rècords de rapidesa: s'alçaven cinc pisos d'acer per setmana quan la mitjana de l'època era de tres. Sota la direcció de l'arquitecte William Lamb i del contratista William Starrett, van arribar a treballar simultàniament al gratacels més de 3.400 persones, que cobraven el millor sou de la ciutat sense necessitat de fer hores extraordinàries i que van moure 60.000 tones d'acer i 10 milions de rajoles. Tot plegat va costar a l'empresari John Raskob, fundador de General Motors, 41 milions de dòlars.

En el seu llibre “Empire rising: A novel”, Thomas Kelly, un dels treballadors que fa 75 anys van participar en el projecte, explica que el calendari d'entregues de material era tan frenètic que, sovint, l'acer arribava calent de la forja.

Com dèiem, les comparacions són odioses i m'estalvio fer números sobre els anys, o dècades, que hauria trigat l'equip constructor de l'Auditori de Girona per alçar a la Devesa un altre Empire State Building.

L'entranyable King Kong s'hi hauria fet vell esperant a pujar-hi per mirar, des de dalt de tot, el campanar de la Catedral i el reformat Teatre Municipal, les altres dues obres de la seu d'aquesta nostra ciutat.

Fotos:

(1) Façana del nou Auditori de Girona (El Punt)

(2) Panoràmica de l'Empire State Building

(3) 1930: Construïnt el gratacels (Lewis Hine)

Entre Nike i Montenegro

Divendres apuntàvem que el millor destí pel Barça seria convertir-se en “més que un club...mundial”. Ahir, en El País, Sergi Pàmies escrivia que les celebracions pel triomf a la Champions i, sobretot, l'èxit de la rua, han posat en evidència que la simbologia local “està essent superada per una espontània brasilenització de l'aureola col·lectiva”. Com que les samarretes commemoratives del “Tots a París!” s'estan venent com xurros, Pàmies acabava arribant a una provocativa conclusió: “Al final, la nostra única pàtria comú serà Nike”.

Jo diria que ja ho és, però que la cúpula dirigent no està integrada només per Nike. Hi ha Shell, General Motors, Ford, Exxon, IBM, AT&T, Mitsubishi, Merck, Toyota, Philip Morris, General Electric, Unilever, Fiat, British Petroleum, Mobil, Nestlé, Philips, Intel, DuPont, Standard, Bayer, Alcatel Alston, Volkswagen, Matsushita, Basf, Siemens, Sony, Elf, Coca-Cola; Microsoft, Cisco, Oracle, Deutsche, BNP/Paribas, UBS, Citigroup, Bank of America, VISA i fins i tot La Caixa.

La pàtria mundial és allò que els comunistes de la vella escola, com a bon romàntics emprenyats, en deien el porc capitalisme i ara se'n diu economia globalitzada. Votem amb la cartera cada vegada que comprem, a preu d'or, una samarreta gravada amb el nom d'un superheroi esportiu, cada cop que fem cua per aconseguir unes crispetes caríssimes (de què les fan les crispetes?) que ens menjarem contemplant extasiats el Codi Da Vinci de torn cuinat per la factoria Sony. I dues hores més tard, conduint dins un munt de ferralla (això si, de marca, guapa i amb pintura metal·litzada), tornarem a casa, les quatre parets que s'emporten cada mes la meitat del sou, on ens espera la Play, el PC, la televisió per satèl·lit o, en el pitjor dels casos, el despertador, la trompeta amb la qual la cúpula dirigent crida cada matí a formar.

I en aquesta única pàtria comú, una pàtria corporativa, encara hi ha algú amb prou sentit de l'humor per sentir-se identificat amb Montenegro.

"España 2- Europa 0"

París. Dimecres al vespre. Esclat d'alegria blaugrana. Nervis, rebrot del pessimisme històric, un arbitratge de pena i, finalment, un gol d'Eto'o i un altre de Belletti (si, si, de Belletti!). Barça 2- Arsenal 1 i la segona orelluda cap a casa.

A la redacció del diari As, algú fa una dolenteria i titula a tota plana “España 2 , Europa 0”. I hi afegeix un avant-títol que vol ser aclaridor: “Tras la UEFA del Sevilla, el Barça gana la Champions”

Con haurien titulat en el diari esportiu de Prisa si el Barça hagués perdut?. España 1, Europa 1?. O, tal vegada España 1, Cataluña 0?

Ahir dijous, les Corts valencianes també van estar entretingudes amb el tema. Durant el debat d'una moció del PSPV sobre l'esport, la diputada socialista Jeannette Segarra va aprofitar la seva intervenció per felicitar a Catalunya i al Barça per haver guanyat la Champions, afegint que amb aquesta victòria i la d'”un altre equip espanyol”, el Sevilla a la UEFA, es demostra que “quan Zapatero governa, es nota a l'esport espanyol”.

Immediatament, des de les files populars es van sentir dues veus que, d'amagatotis, cridaven que l'equip de Zapatero, el blaugrana, “no és espanyol”. Es suposo que el de l'Aznar, el Real Madrid, si que ho és, malgrat tenir, com el Barça, bona part de la plantilla integrada per esportistes vinguts de península enfora.

Siguem seriosos. En un món globalitzat com l'actual i amb les xifres multimilionàries que mou el futbol d'elit, tal vegada el millor que li podria passar al Barça seria convertir-se en més que un club...mundial!.

I parlant de Zapatero, quan vots no haurà perdut Ebre enllà exterioritzant a París la seva alegria pel triomf del Barça i fins i tot alçant la copa?. En tot cas, avui ZP s'ha desplaçat a Girona per obrir la campanya del referèndum de l'Estatut i mai fins ara un president del govern espanyol havia estat tan ben rebut a la ciutat. Ni els independentistes radicalíssims, els que fan fàstics d'ERC, han donat feina als mossos de la Tura.

I és que la gran família culé és plural i intergalàctica. “Som la gent del Barçaaaaaa”.

La mort del tripartit des de Bergamo

Breu, brevíssima i molt agradable escapada a la ciutat llombarda de Bergamo, als peus dels Alps, a uns cinquanta quilòmetres de Milà. Sortim de Catalunya amb el tripartit destrossat pels errors de tothom i sobretot d'una direcció d'ERC incapaç de fer entendre a la seva militància que el govern en coalició exigeix en la pràctica diària moltes dosis de pragmatisme. Finalment, en el règim assembleari dels republicans ha triomfat el dogma, l'ideal d'unes bases que prefereixen fer més d'oposició que transformar la realitat governant. Amb el seu “no” a l'Estatut, la mateixa papereta que en el referèndum dipositaran a les urnes els del PP, la militància ha deixat amb el cul a l'aire a la direcció del partit i sobretot a Josep-Lluís Carod-Rovira, el líder que s'ha passat dies i més dies identificant l'opció del “no” amb l'”espanyolisme intransigent” del Partit Popular. La política, entesa com l'art del que és possible, ha quedat tancada dins un calaix.

Ens enlairem de l'aeroport de Girona amb la imatge d'un Carod que, per instint de supervivència, ha hagut d'assumir per la força el “no” rotund, sense matisos, a l'Estatut després d'haver defensat primer l'abstenció i més tard el vot nul. Deixem també a terra a un Joan Puigcercós que, ofès encara pel petó de Madrid entre Zapatero i Mas i enmig de la crisi de lideratge posada en evidència per les bases del partit, ha nadat i guardat la roba.

El president Maragall ha optat per l'expulsió dels consellers d'ERC i quan l'avió alça el vol ja no hi ha tripartit. Una vintena llarga d'anys de govern convergent no ha estat suficient perquè l'esquerra plural hagi après la lliçó. Probablement, el Pacte del Tinell va ser un miratge, un intent d'alquímia política consistent en aplegar dins un mateix alambí elements incompatibles, aigua i oli, federalisme i independentisme. Durant mesos i més mesos s'ha intentat destil·lar un Estatut quan les bases d'ERC amb el que somniaven, i continuaran somniant fins la nit del temps, era amb una Constitució. La caldera dels alquimistes polítics ha acabat esclatant provocant una crisi d'incalculables conseqüències mentre CiU i el PP es freguen les mans. O potser no. Tal vegada a Rajoy, Zaplana i Acebes els hauria convingut més la supervivència d'un tripartit que, amb les picabaralles internes de cada dia, alimentés i servís munició a la campanya del PP contra Zapatero.

Sobrevolem una part del litoral francès i entrem en territori italià. Dos estats que entenen i molt de crisis polítiques. A França la cosa va de ganivetades traperes a la cúpula del poder per l'afer Clearstream, un coctel d'espionatge, política de saló i finances en el qual els principals protagonistes són vells coneguts: Jacques Chirac, Dominique de Villepin i Nicolas Sarkozy. A Itàlia, una coalició de setze forces polítiques (a Catalunya en tenen prou en ser tres per barallar-se) acaba d'enviar Berlusconi a l'oposició. En la forma, que no sé si en el fons, el partit-empresa Forza Italia, els postfeixistes d'Aliança Nacional i els xenòfobs de la Lliga Nord deixen pas a la cúpula del poder a la vella formula del “catocomunisme”, la combinació de catolicisme i comunisme representada pels quatre màxims nous càrrecs de l'estat: els antics barons democristians Romano Prodi (president del govern) i Franco Marini (president del Senat) i dos, també antics, dirigents del Partit Comunista, Giorgio Napolitano (president de la República) i Fausto Bertinotti (president de la Cambra de Diputats). Diuen que és el pas previ a la creació del Partit Democràtic, una mena d'olivera sota la qual intentaran conviure els exdemocristians, els postcomunistes, els radicals i els socialdemòcrates. Naturalment, si la cosa falla, no succeirà res. A Itàlia la vida sempre segueix. Tothom s'ha acostumat a tirar endavant, i força bé, enmig de greus tempestes polítiques. Allà hi tenen molta més pràctica que a Catalunya.

Arribem a Bergamo, la població on va néixer el gran músic Gaetano Donizetti i el Papa Joan XXIII. Són dues ciutats en una. La Città Bassa (la Ciutat Baixa) és el sector més modern. Un funicular la connecta amb la Città Alta protegida per més de 5 quilòmetres de muralla i farcida de palaus, esglésies, places i carrers medievals. A les seves pedres s'hi respira història amb majúscules i alguns racons fan pensar amb el més modest però també interessant barri vell de Girona. Hi ha monumentalitat, bellesa i cultura. Stendhal no es va tallar a l'hora de fer-ne elogis: “És l'indret més bell de la terra i el més fascinant que jo mai no havia vist”.

En una paret de la Piazza Vecchia, el centre neuràlgic de Città Alta, hi ha un plafó en el qual cada dia algú enganxa les planes d'Unità, el diari dels Democrates d'Esquerra, l'antic PCI, el partit del nou president Napolitano. És curiós que en plena era d'internet encara és mantingui aquest sistema de lectura militant i comunitària. L'unitat, paraula que tant uneix en la fraternitat com separa en l'odi. Un mot carregat a vegades de bones intencions i altres de pólvora. El diccionari pot ser així de perillós.

És dissabte i ja ens hem rendit a la bellesa civil del Palazzo della Ragione i a la religiosa del Duomo i de la capella Colleoni. Quan estem a punt d'entrar a dinar en un restaurant de la Piazza Vecchia, arriba un SMS amb una notícia que no esperàvem: el gironí Joan Manel del Pozo, primer tinent d'alcalde i professor de filosofia de la Universitat de Girona, ha estat escollit per Maragall com a nou conseller d'Educació, Universitats i Recerca. En el grup hi ha amics que el tracten molt d'aprop i tots coincidim en que estem davant un personatge afable amb llarguíssima experiència política (va ser diputat al Congrés durant quatre legislatures) i amb uns coneixements profunds sobre el món educatiu que li han servit darrerament per treballar com a coordinador del Pacte Nacional per l'Educació. Ell, que va néixer a la població sevillana de La Roda de Andalucía, també ha reflexionat sobre la problemàtica actual de la immigració a l'obra “El blanc i el negre”, un llibre editat pels GRAMC que forma part d'un projecte educatiu destinat a promoure el diàleg sobre la construcció positiva d'una ciutadania plural en orígens i en pensaments. Del Pozo, en el paper de blanc, i l'amic senegalès Aliou Diao en el de negre, han participat en infinitats d'actes públics arreu de Catalunya donant, entre altres coses, arguments per desfer la por a la diferència. Amb la designació de Joan Manel Del Pozo, el projecte ha perdut un “blanc” amb grans dosis comunicatives i reflexives però la Generalitat ha guanyat un conseller capaç d'entendre i d'intentar aportar solucions als problemes de convivència que pateixen molts centres educatius catalans. La llàstima és que la seva arribada a la Generalitat, com la dels dos altres consellers socialistes, Xavier Sabaté i Carme Figueras, coincideix amb un període d'absoluta interinitat fins a la celebració, a finals d'any, de les eleccions anticipades. Després, qui sap qui serà president. Mentrestant, amb un govern en minoria, ben poca cosa es podrà fer més enllà de la gestió del dia a dia. Per això, diuen que han estat uns quants els candidats a conseller que han optat per esperar a veure-les venir amagats a la foscor de la rereguarda. Del Pozo però, és un home de partit que compta amb l'absoluta confiança del conseller Joaquim Nadal i ha optat per fer el pas endavant cap a Barcelona.

Acabem la jornada pujant en funicular fins el castell de Sant Vigili, construït pels venecians el segle XVI. El panorama és magnífic i el paratge molt tranquil. En un costat, immediatament a sota del turó, apareix, a vista d'ocell, la trama urbana de Bergamo. A l'altre, el verd de la Llombardia tenyit de pobles. Una parella , amb guitarra, assaja incansablement una cançó. Es fa fosc i els restaurant comencen a rebre els seus primers clients. Les pizzes surten del forn.

Ja és diumenge i iniciem el dia fent un tomb per la pinacoteca Carrara, creada el 1796, i que aplega més de 1.600 pintures de mestres com Botticelli, Rubens, Beato Angélico, Van Dyck i Rafaello. Pugem cap a la Città Alta. És plena de visitants, la majoria d'ells probablement procedents de Milà. Pocs estrangers. Passem per la Piazza Rosate, continuem per la Via Arena , dos-cents metres de carrer empedrat que van fascinar a Le Corbusier, i arribem al seminari, on el futur Papa Roncalli va estudiar i va fer de professor. Un dia un alumne se li va dormir a classe. “No el molesteu”, va dir Roncalli. “És a mi a qui, com a professor, em pertoca mantenir-lo despert”.

Dos martinis i un dinar més tard, pugem fins el turó de La Rocca, on els romans hi van alçar el Capitoli, el noble edifici que seria convertit més tard en fortalesa i actualment en una mena de memorial de les forces armades italianes, en el qual hi ha bon nombre de canons i fins i tot un tanc. El paratge és ple de famílies i els nens pugen damunt els canons com si aquelles velles armes fossin innocents cavallets. Davant l'escena, algú del grup arronsa el nas. Hi ha, això si, una bona vista d'una ciutat que ens ha captivat i que estem a punt d'abandonar.

A l'aeroport trobem premsa espanyola. El País presenta a Del Pozo com un filòsof amb la oratòria de Ciceró. I cita al grec: “Res resulta més atractiu en un home que la seva cortesia, la seva paciència i la seva tolerància”. També explica que amb la remodelació del govern, ara ja bipartit, han sortit reforçats Nadal i Castells. El diari inclou una entrevista amb la qual Carod-Rovira dona el tret de sortida a la campanya: “Qui va condemnar a mort al tripartit va ser Zapatero el 21 de gener del 2006. Maragall ha executat la sentència l'11 de maig del 2006”.

Ja a casa, llegeixo a La Vanguardia una enquesta segons la qual si es fes ara el referèndum , l'Estatut tindria un suport del 68 per cent dels votants i el refús del 25 per cent. També indica, que la majoria de votants d'ERC tenen intenció d'apostar pel “sí” (44 per cent) front al 31 per cent que es decanten pel “no”. És a dir que la base electoral republicana està més a prop del pragmatisme inicial de la direcció del partit que del dogmatisme imposat per les assemblees de militants.

Dilluns. Avui en el plafó de la Piazza Vecchia de Bergamo algú haurà tornat a penjar les planes de la Unità. Com cada dia, s'hi aproparan lectors partidaris de consolidar el front comú del centre i l'esquerra italiana al voltant del futur Partit Democràtic. És la unitat que han perdut les esquerres catalanes i que, segons explica avui la premsa, tant el PSC com ERC i ICV volen recuperar després de les eleccions autonòmiques. Amb el mort encara calent, es parla ja de ressuscitar el tripartit. Això si, amb el cap de Maragall servit en safata.

Imatges:

(1) Vista general de la Piazza Vechia de Bergano. Foto: Toni Dalmau

(2) Un grup assegut a la terrassa d'un bar davant el Palazzo della Ragione. Foto: Toni Dalmau

(3) Portada del llibre "El blanc i el negre" en la qual hi apareixen Joan Manel del Pozo i Aliou Diao.

(4) i (5) Vista general d'un antic teatre de Bergamo convertit en sala d'exposicions i dos dels visitants a la mostra de bicicletes antigues davant una fotografia. Fotos: Toni Dalmau

(6) El bust del comte Giacomo Carrara i al darrera la façana de la pinacoteca, fundada per ell el 1796. Foto: Toni Dalmau

(7) Maragall i Nadal, al centre, amb els nous consellers: Joan Manuel del Pozo, Carme Figueras i Xavier Sabaté. Foto: Andreu Puig / El Punt

Fabricants de reixes

Segons La Vanguardia, els més de 8.000 presos que hi ha actualment a Catalunya comporten un cost per l'Administració de mig milió d'euros diaris, més o menys 60 euros per intern. Com que el nombre de presos no deixa d'augmentar (ara ja entren a les presons catalanes una mitjana de quatre interns nous cada dia), a la Secretaria de Serveis Penitenciaris consideren que la situació es pot convertir en insostenible i han decidit posar els reclusos mans a l'obra.

Ara que en el món empresarial està de moda l'externalització dels serveis, el pla preveu la posta en funcionament de dos tallers externs, un a la zona de Granollers i lligat al centre penitenciari de Quatre Camins, i l'altre a Martorell i vinculat a Can Brians. D'aquesta manera es vol repetir l'experiència positiva d'un centre similar que ja existeix a Raimat (Segrià), a uns quinze quilòmetres de la presó de Ponent i en el que hi treballen fabricant diversos productes, entre ells caixes de fruita, la meitat dels presos del centre. Tots els treballadors cobren un tant per peça fabricada i gaudeixen del plaer de poder sortir cada dia de la presó per anar al taller.

Els dos centres de treball que la Generalitat vol posar ara en marxa tindran una peculiaritat: es dedicaran a fabricar el material, des de portes fins a reixes, necessari per la construcció de nous centres penitenciaris. En definitiva, els mateixos interns es “fabricaran” la seva “casa engabiada” o la dels seus futurs col·legues. Aquesta política productiva, que en un primer moment pot sorprendre, segueix una certa lògica tota vegada que en el Centre Ponent ja tenen des de fa temps una impremta que elabora el material d'oficina -papers i sobres amb la capçalera de Justícia- que és utilitzat pels jutjats per redactar les sentències, les ordres d'empresonament i les de posta en llibertat.

Dintre de ben poc es produirà la següent situació: un delinqüent serà posat a l'ombra gracies a l'ordre escrita damunt un paper elaborat pels seus futurs companys i mirarà com gira el món des del darrera d'unes reixes fabricades també pels seus col·legues. Si té un bon comportament, quan disposi del segon o del tercer grau i hagi gaudit sense problemes d'alguns permisos de sortida, podrà aspirar a sortir cada dia de la presó per anar a treballar al taller extern dins la cadena de fabricació dels productes que utilitzaran les noves generacions de reclusos.

Un cercle perfecte que si s'apliqués amb la mateixa lògica a països on hi ha la pena de mort com els Estats Units, podria donar lloc a un catàleg de productes esgarrifós i ampli: cadires elèctriques, gas ofegador , verí injectable i fins i tot els grans finestrals de vidre que a la cambra de la mort separen, com en un escena teatral, qui està a punt de morir i la societat que s'ho mira i ho aprova.

El dia que Tura va provar el xarop de porra

La consellera d'Interior Montserrat Tura ha explicat aquest dijous a TV3 que el 8 de febrer del 1976 va ser apallissada pels grisos en el transcurs d'una manifestació a Barcelona. A l'entrevista feta per l'Albert Om en el programa El Club, la dama de ferro de la política catalana no ha entrat en més detalls sobre el tema.

Repassem la història. El 20 de novembre del 1975 havia mort Franco i els mesos següents es va produir una gran efervescència política. El gener del 1976, el capellà Lluís Maria Xirinacs va fer parada i fonda davant la Model reclamant l'amnistia dels presos polítics i Lluís Llach va omplir tres dies el Palau d'Esports convertint aquests històrics concerts en un grans mítings que passarien a formar part de la memòria de la lluita democràtica. En aquest context, els diumenges 1 i 8 de febrer, seguint la crida feta per l'Assamblea de Catalunya, milers de persones van sortir al carrer reclamant llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, unes jornades de lluita que el diari francès Le Monde va qualificar a tota plana com "El desafiament català”. Era un repte que l'aparell franquista, aleshores en mans del president Carlos Arias Navarro, no podia deixar passar i el vicepresident i ministre de Governació Fraga Iribarne es va encarregar de moure els fils repressius de la policia armada. El tunda-tunda i el nombre de detinguts va ser considerable.

Entre les persones que van provar el xarop de porra dels grisos hi havia una noia nascuda a Mollet el 1954 en una família pagesa de fortes arrels republicanes i catalanistes. Es deia Montserrat i el seu avi i besavi havien estat alcaldes del poble. Amb l'esclat de la guerra civil, l'avi va enviar al front als seus quatre fills. Dos d'ells van caure en combat, el tercer va morir en el camp d'extermini de Matthausen i el quart va sobreviure.

Anys més tard, en ple franquisme, el pare de la Montserrat militava clandestinament a ERC, mentre que un oncle ho feia al PSUC: era Jordi Solé Tura. Ella, però, els veia com a “burgesos revisionistes” i per això es va apuntar a un grupuscle d'extrema esquerra, l'Organització d'Esquerra Comunista d'Espany, un grup fundat el 1974 i que acabaria fusionant-se el 1979 amb el Moviment Comunista.

La dictadura del proletariat, però, no li va provar massa i, abans de la mort de Franco, va ser expulsada del partit per tenir vicis petit burgesos ( defensar la recuperació de l'estatut d'autonomia) i per voler estudiar medicina negant-se a entrar a Lletres per crear-hi una cèl·lula clandestina.

Després d'aquesta experiència, la Montserrat Tura no tornaria a tenir carnet d'un partit fins el 1979 quan va ingressar al PSC-Congrés. Així doncs, el 1976, quan Fraga li va intentar fer entendre a cops de porra allò de que “la calle es mi”, aquella estudiant de Mollet no militava a cap força política.

Qui li havia de dir, en aquell ambient de gasos lacrimògens del postfranquisme, que una trentena d'anys més tard seria la consellera de la tolerància zero i tindria sota les seves ordres directes més de 10.000 policies, amb antidisturbis inclosos...

Imatges: A dalt de tot, una de les fotos més conegudes de la repressió policial contra les manifestacions del febrer del 1976 (R.Armengol-Arxiu Nacional de Catalunya-Fons PSUC). Al mig, la consellera Tura en el programa El Club. A baix, un cartell de l'Organització d'Esquerra Comunista.

Rius de tinta (2): Jo soc tonto?

L'Eduard, un col·lega de la llista Internauta que ha llegit el post d'ahir sobre “els rius de tinta a preu d'or”, em passa aquesta adreça d'una empresa de Barcelona dedicada a la venda de consumibles. Déu n'hi do la diferència.

A Mediamarkt de Girona, el pack de 4 cartutxos en color per l'Epson DX4800 costa 29,99 euros i aquí 10 cartutxos (2 packs de 4 + 2 cartutxos de tinta negra) surten per 35,4 euros (27,90 els cartutxos + 7,50 de SEUR).

D'acord que no és tinta de la marca, però si els resultats són bons i si el producte compleix les normes de qualitat...

El més curiós del cas és l'eslògan que hi ha damunt la bossa de Mediamarkt: "Un tonto nunca llevaría esta bolsa! Yo no soy tonto".

Rius de tinta a preu d'or

He comprat per 29,99 euros el primer recanvi de quatre cartutxos de tinta per la meva nova impressora Epson Stylus. Per aquest preu m'han regalat un paquet de vint fulles de paper fotogràfic de 10x15 que, segons les instruccions, només es pot utilitzar amb impressores Epson d'injecció de tinta. “El uso de este papel con otras impresora o copiadoras podría averiarlas”, diu textualment l'avís utilitzant una redacció intencionadament ambigua que no aclareix si el problema seria fer el salt a la marca japonesa o emprar una impressora làser.

En tot cas, regalar paper a l'hora de comprar tinta és la mateixa estratègia que segueixen molts bars quan el client demana una cervesa i l'obsequien amb un platet de patates xips, de quicos o d'olives. No ho fan per gentilesa de la casa, sinó perquè la sal inciti al consum de més beguda.

Amb el paquet de paper a les mans, qui es resistirà a no imprimir aquella foto digital meravellosa que corre perduda pel disc dur?

Ho farà, evidentment, l'usuari que estigui disposat a tornar molt abans del compte a la botiga per gastar-se 29,99 euros més en un nou multipack de tinta. El recanvi, això si, continuarà portant incorporat aquell paquet de paper fotogràfic damunt el qual el comprador imprimirà les imatges que, orgullós, mostrarà als seus amics a la taula del bar, entre glop i glop de cervesa i regust de matutano a la boca.

Mentrestant, a la Seiko Epson Corporation, a Nagano, Japó, el president de la companyia, Saburo Kusama revisarà satisfet els balanços de la seva multinacional que construeix impressores de tota mena però que fa el veritable negoci venent la tinta a preu d'or. Tot sigui, com diu un dels lemes d'Epson, per “aportar color a la vida de la gent d'arreu del món”.

Intercanvi de cromos al Parlament

De menut, una de les meves aficions consistia en omplir àlbums de cromos. Era una tasca llarga, que requeria constància i que, amb l'intercanvi d'estampes a la sortida de l'escola, t'apropava a l'art dels fenicis.

No sé si l'Artur Mas, en Pasqual Maragall, en Josep-Lluís Carod-Rovira i en Joan Saura tenien també de petits el vici dels àlbums. És probable que si o, en tots cas, han desenvolupat de grans les seves habilitats sobre l'intercanvi de cromos. La setmana passada, qui sap si a les portes del Parlament, uns i altres van jugar a bescanviar-se estampes.

- “Nosaltres votarem a favor de que el vostre Artur i en Trias no hagin de comparèixer a donar explicacions sobre les enquestes secretes de l'etapa de CiU i vosaltres acceptareu que sigui el Tete Ernest Maragall i no pas en Bargalló qui justifiqui els 80 milions d'euros gastats en informes pel tripartit”.

- “D'acord?”

- “D'acord”.

La política funciona amb pactes com aquest o com el que l'any 2003 va servir a CiU i al PSC per enterrar la comissió parlamentaria que havia d'investigar l'afer de les enquestes electorals manipulades pel govern convergent. La democràcia, tal i com s'aplica en determinats àmbits, serveix, entre altres coses, per anar omplint àlbums de cromos cada vegada més i més descolorits. Res a veure amb la policromia d'aquell record llunyà de col·leccions com “La conquista del oeste”, "Vida y color", “El porqué de las cosas”, “Héroes legendarios” o, si voleu, en aquest cas, el més escaient, “La naturaleza y el hombre”.