L'Antònia i en Carmel

El novembre de 2006 ens va deixar en Carmel Rosa (Barcelona, 1912), vell periodista de France Presse, col·laborador d'El Punt i bon amic. Un temps desprès, el setembre de 2007, ho va fer la seva companya Antònia Adroher (Girona 1913), la primera dona regidora de l'ajuntament de Girona i renovadora i impulsora de la pedagogia amb el Consell de l'Escola Nova Unificada.

Des d'ahir, les cendres d'aquests dos històrics militants del POUM i lluitadors per la democràcia -durant la República, la guerra civil, l'exili, la resistència antinazi i la transició- reposen en el cementiri de Girona junt amb les restes de Dídac Tarradell,  també del POUM, que va morir els primers dies de la Guerra Civil i fou el primer company sentimental de l'Antònia. Va ser un acte emotiu, un merescut homenatge a una història de lluita i de compromís amb la llibertat però també, sobretot, d'amor. No és cap punt i final trist perquè tot allò que tantes persones vàrem tenir el goig d'aprendre al costat de l'Antònia i en Carmel -amb les seves visions lúcides, iròniques i intel·ligents de la realitat – ho guardem a la memòria i romandrà per sempre més amb nosaltres com un feliç i valuós tresor.

Foto 1: Acte en el cementiri de Girona. / El Punt

Foto 2: L'Antònia i en Carmel.

Una portada per a republicans

“God save the Queen”. Aquest “Déu salvi a la Reina” no sempre és compartit per tots els britànic i per això, en un dia tan especial com avui, el del casament de Guillem i Caterina, la versió digital del diari The Guardian, proper als laboristes, ha tingut un detall pels lectors republicans. A la portada principal del web, farcida de temes sobre les noces dels nous ducs de Cambridge, un botó a la dreta que diu “Republicans, cliqueu aquí” permet accedir a una nova portada que parla del món real i no pas del reial: la guerra civil a Líbia, els incidents a Uganda, els morts pels tornados al sud dels Estats Units i, fins i tot, el descontentament de Cristiano Ronaldo amb les tàctiques de Mourinho contra el Barça.

I no tan  sols això, el mateix diari ha obert un blog - Not the royal wedding blog- amb noticies al minut sobre tot allò que no té relació amb el conte de fades viscut a Londres.

Un Audi A7 de cartolina

Taras Lesko és un dissenyador gràfic i director creatiu que ha dedicat, per encàrrec d'Audi Amèrica, 245 hores en la construcció en cartolina d'un model a escala de l'Audi A7 2012. La rèplica mesura 1,21 metres i consta de 751 peces úniques fetes a partir de 285 fulls  seguint les fotografies i plànols originals de l'A7 procedents d'Alemanya.  L'equip emprat ha estat una impressora làser, dos plòters, cola i un cúter.

El model es pot veure aquests dies exposat a la New York Auto Show.




A7 Papercraft at the 2011 NY Auto Show from Taras Lesko on Vimeo.


Lesko exerceix el disseny professional des de l'any 2003 però, a més dels seus treballs en 3D en paper per diferents empreses també fa obres personals com ara aquest autoretrat. Sens dubte és tot un artista.

Big headed dance from Taras Lesko on Vimeo.

Papallones imperials

L'amic i entomòleg Alfons Dolsa m'envia aquesta foto de la senyoreta  guarnida de manera encantadora amb mil papallones. M'explica que el dissenyador del tocat es va inspirar en la Danaus plexippus, una espècie típicament americana que fa una migració des de Mèxic fins a Canadà.

Ningú pot posar en dubte la bellesa del lepidòpter americà si no fos per un petit problema: la senyoreta en qüestió, molt present a la premsa rosa,  pertany a la reialesa britànica, concretament es tracta de la princesa Beatriu de York  -filla del príncep Andreu i de Sarah Ferguson- que l'any 2008 va lluir aquest tocat dissenyat per l'irlandès Philip Treacy en el casament de Peter Phillips i Autumn Kelly.

"Si els del diari The Sun arriben a descobrir l'origen americà de les papallones haurien matxucat sense pietat a la dama", comenta irònicament el director del Museu de les Papallones de Catalunya.

Clar que per molt americana que sigui, la Danaus plexippus va ser batejada el 1874 per Nahuel L. Parada amb el  nom comú de papallona monarca en honor del rei Guillem III d'Anglaterra perquè segons va deixar escrit “és una de les nostres papallones més grans i cobreix un vast domini” (Wikipedia dixit).

Coses de l'imperi...

Foto: Press Association

Street View i la senyora i la nena per terra

L'Street View, el servei que lligat amb Google Maps i amb Google Earth proporciona imatges panoràmiques de 360 graus a nivell de carrer, és una valuosa eina per identificar i descobrir indrets, però també ha donat lloc a llargues polèmiques sobre qüestions relacionades amb la privacitat. S'han produït conflictes judicials a diferents països per la captura de dades de xarxes wifi privades, però també episodis curiosos com ara l'aparició de cadàvers a imatges preses pels vehicles de Google a carrers de Brasil, el cas d'una nena que a Londres es va estirar a terra fent-se passar per morta o fins i tot la demanda contra Google efectuada per una japonesa perquè a la imatge de casa seva hi apareixia en el balcó roba íntima penjada a assecar.

Avui, navegant amb l'Street View pel passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols he pogut descobrir aquesta seqüència innocent però també curiosa: la d'una dona que travessa un pas de vianants amb una criatura agafada de la ma i que- qui sap si per l'emoció de veure passar el vehicle amb les càmeres de Google- acaba mig per terra collint a la nena.

 

Mocs periodístics

Amb la galipàndria al damunt però sempre al peu del canó. Així és de dur el periodisme. Al carrer, en un ambient gelat i en un directe davant la càmera el regalim nassal no queda gaire estètic però tot sigui per la noticia.

Una pipa en pau

Un vell, divertit i contundent anunci televisiu que ara toparia amb les limitacions legals imposades a la publicitat del tabac. El concepte és clàssic: una bona pipa s'ha de poder fumar en un ambient relaxat... al preu que sigui.

L'espot dirigit per Peter Levelle l'any 1985 forma part d'una sèrie d'anuncis de l'agència britànica Collett, Dickenson, Pearce (CDP) per la marca Condor. El lema era el següent: “Res ha de pertorbar aquest moment Condor”.

Via: Llista EnCatalà

Cor trencat, anell en venda

Fa uns anys, els bombers van haver de rescatar a Roses una noia que havia quedat atrapada a la finestra del lavabo en intentar recuperar un anell que li havia caigut pel celobert. El valor sentimental de l'anell devia ser gran, però la finestra era massa petita i el cos va quedar bloquejat fent impossible que la víctima podés anar endavant o endarrere. Finalment, els esforçats bombers van optar per tirar a terra l'envà de la finestra, alliberant així a la noia, que va sortir d'aquesta incomode situació camí de l'hospital amb ferides lleus a cames i braços.

Una història més agraïda la va protagonitzar un ecologista neozelandès que mentre practicava tasques de neteja a la badia de Wellington va perdre dins l'aigua l'anell de casament. L'home es va entossudir en recuperar la peça i fruit d'aquesta perseverança setze mesos més tard el va recuperar en el fons del mar equipat de submarinista i guiant-se per les coordenades d'un GPS.

Molt més temps, exactament trenta anys, va haver d'esperar una parella de nord-americans per recuperar l'anell que el noi li havia regalat a la seva xicota. Els dos enamorats ho van voler celebrar amb un bany a la platja i al sortir de l'aigua ella havia perdut l'anell. Tres dècades més tard, un jove va pescar un tauró a la costa de Florida i, en obrir-lo en canal, va aparèixer la preuada peça que, gràcies a la inscripció que hi havia gravada al seu interior va poder ser retornada a la propietària.

Una quarta història amb final feliç el va protagonitzar una viatgera que va perdre l'anell durant un vol comercial entre San Francisco i Hong Kong.   En aquest cas es tractava d'una autèntica joia amb diamants de deu quirats  valorada en cinc milions de dòlars i i donada aquesta raó de pes, el personal tècnic de l'aeroport de Taipei, on havia fet escala l'aparell,  va desmuntar tots els seients de primera classe fins a localitzar l'anell.

Tirar un envà a terra, fer obsessives immersions sota l'aigua, cercar un tresor dins un tauró o desmuntar els seients d'un avió són algunes de les coses insòlites que s'han fet per recuperar un anell.

Però a l'apassionant món de la parella quan l'amor es fa fonedís com un trist glaçó de gel abandonat al sol, el petit cèrcol d'or, d'argent o, si voleu, de pedres precioses que un dia més o menys llunyà va ser símbol d'utòpic amor etern perd tota la seva significació. I en temps de crisi, la del cor  i la de la butxaca, l'opció més pràctica pot ser la que recomana aquest anunci que es pot veure actualment en alguns dels busos que circulen per Mataró:

“El hombre de tu vida ya está fuera de tu vida? ¡Vende!”

No es pot dir que aquests oportunistes compradors d'or exhibeixin una publicitat precisament elegant amb la noia aixecant el dit del mig, però tractant-se de l'extremitat articulada que també es coneix com a dit del cor, la cosa, permeteu-m'ho dir,  no deixa de tenir la seva gràcia.

Foto: bea / llista EnCatalà

El diari Olé segons l'As

Empat en el Madrid-Barça (1-1) i el diari As.com publica avui un recull del que escriu als seus webs la premsa esportiva de diferents països:

Això és el que segons el diari madrileny diu l'argentí Olé:

I això altre és el text original d'Olé:

Busqueu-hi les tres paraules diferents. 

Via: Malaprensa

La mà de Ferrusola i el nas de Duran

El vot de la socialcristiana Joana Ortega en la consulta barcelonina de diumenge sobre la independència s'ha convertit en una mena de culebrot. Primer, la vicepresidenta del govern català opta per votar d'amagatotis, és a dir lluny de les càmeres i dels flaixos, tal i com van fer el president Mas i Jordi Pujol, i, a més, es nega a fer públic el sentit del seu vot, adduint el gran clàssic que no hauria de ser d'aplicació pels polítics: que el vot és secret. 

Dilluns, el cap de Joana Ortega a les files d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida assegura que la vicepresidenta ha votat “no” complint fil per randa l'ideari del partit consistent en defensar una Espanya confederal i no pas un estat català. En aquestes declaracions a TVE, Duran, sempre tant mesurat i cavaller, perd una mica els papers quan, a més de revelar el secret d'Ortega, afegeix que ho fa “perquè m'ha donat la gana, així de clar”. Això si, matisa que disposa del permís de la vicepresidenta per explicar que la famosa papereta era un “No”.  

Ahir però Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol, entra en acció en una tertúlia de Catalunya Ràdio, i assegura desenfadadament que Duran Lleida “pot dir el que li doni la gana” sobre el vot d'Ortega. I etziba el següent: “Jo em jugo la mà dreta que ha votat que sí”.

La cosa però, no acaba aquí. El darrer capítol -fins ara- l'han protagonitzat el líder d'Unió Democràtica assegurant que ell no menteix i el president del grup parlamentari de CiU, Oriol Pujol Ferrusola defensant que Joana Ortega té perfecte dret a mantenir en secret el seu vot.

En resum, una de dues: o tenim a una Ferrusola convertida en la manca de Lepant  o a un Duran Lleida socialcristià amb el nas llarg de mentider i per a tant de pecador (Déu l'agafi confessat).

I ens pensàvem que trobaríem a faltar els episodis surrealistes del tripartit!

Amb aquest bipartit també estarem ben entretinguts!

• Vídeo amb les declaracions de Ferrusola i Duran 

Foto: Ortega i Duran i Lleida en un comitè de govern. / Roberto Ramos

Farmaciola contra la crisi

Anuncis escoltats a la ràdio:

“Prenent una ampolla diària de XXX tindràs una memòria d'elefant”.

“Amb YYY dono el màxim tot el dia”, diu ell. “Doncs a mi – assegura ella- m'activa, em fa pujar l'ànim”

“ZZZ l'estimularà i li farà augmentar les ganes d'estar amb la seva parella”

O Sigui que si hem de fer cas a aquesta publicitat miraculosa,  amb un còctel de XXX+YYY+ZZZ deixarem de tenir una miserable  memòria de mosquit, abandonarem el cor de gallina per anar a tota llet que fa baixada i convertirem els llençols en l'escenari d'un festival de luxúria.

Tot plegat em recorda un gag que fa un temps va popularitzar l'actor José Luís Gil en el programa d'humor de Cuatro Saturday Night Live. La cosa -veure el vídeo de dalt - anava de dos medicaments per fer front a la crisi:  Melasuda -un fàrmac per anestesiar la consciència, per exemple, dels financers i dels banquers- i Keosden, idoni per alterar la percepció de la realitat als pacients ofegats per les hipoteques i ajudar-los a enviar-ho tot a la merda.

Com que els mítics brots verds anunciats el 2009 per la ministra Elena Salgado no acaben de treure nas, aquí teniu un parell de farmacioles aptes per fer pujar l'anim d'aquesta societat destrempada tant de butxaca, com d'esperit, com, si m'ho permeteu, d'entrecuix.

Nàdia Ghulam, un acolliment singular

AD' Iniciatives Socials ha complert quinze anys treballant a favor dels nens i dels adolescents desemparats, en risc social i amb trastorns personals i promovent els processos d'acollida temporal familiar i d'adopció, la intervenció comunitària amb centres oberts, casals, acompanyaments a l'escolaritat,  acolliments residencials (CRAE Seone)  i programes de formació i d'inserció laboral pels joves.

Tot plegat matèria delicada per una tasca ingent i necessària portada a terme per un equip de professionals del camp social que treballen amb l'ajud de voluntaris i entitats col·laboradores i amb convenis establerts amb la Generalitat i amb altres organismes públics.

Diumenge, aquesta associació sense ànim de lucre va celebrar a Girona el seu quinzè aniversari amb un acte que va tenir com a convidada especial  a la jova afganesa Nàdia Ghulam, protagonista i coautora del llibre “El secret del meu turbant” (premi Prudenci Bertrana 2010).

Desprès de quatre anys de convivència, els seus pares d'acollida, un metge i una psicòloga residents a Badalona, van poder explicar l'experiència que comporta acollir a casa una noia procedent d'una societat tant diferent, una persona castigada, tant a nivell físic com psicològic, per les circumstàncies de la guerra i per la duresa de les tradicions. Una decisió valenta i una prova de foc superada amb èxit tal i com van corroborar tant els pares com la pròpia Nàdia.

La seva història, explicada en el llibre escrit junt amb la periodista Agnès Rotger, comença amb vuit anys d'infància feliç a Kabul fins que el 1993 una bomba destrossa l'habitatge familiar, li esmicola el present i li marca el futur. Passa sis mesos en coma en un hospital de la capital afganesa i, amb el rostre desfigurat per les cremades, ha de ser sotmesa a tot un seguit d'operacions. Entrarà catorze vegades al quiròfan, les darreres a Barcelona, però, enmig d'aquest procés hi ha la lluita diària per la supervivència de la família. La barbàrie de la violència la segueix colpejant: el germà desapareix assassinat pels sicaris d'algun senyor de la guerra, el pare pateix una demència i els talibans imposen finalment una pau en la qual les dones perden tots els drets fins i tot la possibilitat de treballar fora de casa per poder sobreviure. Moltes d'elles, que han quedat soles, moren de fam.

La Nàdia, als onze anys, ha de fer el cor fort i adoptar, sota la roba masculina, la personalitat de Zelmai, el germà mort.  D'aquesta manera, disfressada d'home durant deu anys, podrà aportar els aliments necessaris perquè la mare i les seves dues germanes puguin tirar endavant.  Treballa cuidant bestiar, estudia l'Alcorà, fa d'ajudant d'una mesquita de Kabul, fuma haixix amb els talibans i, sobretot, pateix perquè ningú descobreixi la noia que s'amaga sota el turbant. Una disfressa que amb l'edat es fa cada vegada més difícil de mantenir. “Com és que no et creix la barba?, em preguntaven els nois”.

Als setze anys, després de la caiguda dels règim talibà, Nàdia por tornar a l'escola però interpreta durant força temps més el personatge de Zelmai fins que opta per abandonar la disfressa i , gràcies a la mediació de l'Associació per els Drets Humans a l'Afganistan (ASDHA), dirigida per Mònica Bernabé, ex-periodista d'El Punt, i a la fundació Cirujanos Plástikos Mundi pot viatjar a Barcelona, on serà novament operada i trobarà la seva actual família d'acollida.

Ara, quatre anys després, la Nàdia, protagonista d'aquesta singular història de superació,  és feliç. Té dues famílies, la d'aquí (amb germana catalana inclosa) i la d'allà, ha estudiat informàtica i un mòdul professional d'integració social, parla català i castellà, i pot ajudar a la seva mare i germanes enviant-los diners. Ja ha viatjat alguna vegada a Afganistan i la seva idea és més endavant retornar-hi per aportar el seu gra de sorra a tirar endavant el país.

El seu pare d'acollida explica que ell abans era poc partidari de l'acolliment i de les adopcions però que aquesta experiència amb la Nàdia l'ha fet canviar completament d'opinió. “Tots plegats ens hem enriquit mútuament. Som millors”.        


- Campanya d'acolliments familiars AD' Iniciatives Socials

Foto: Nàdia amb els seus pares d'acollida. / David Borrat / El Punt

El sac culer fa goig però encara no és ple

Dissabte de glòria. Patacada sorpresa de l'Sporting de Manuel Preciado al Madrid de Mourinho (0-1) i triomf treballat  (gran Valdés!) del Barça a casa del Vila-real (0-1). El coixí ja és de vuit punts i el portuguès inefable ja dóna pràcticament per perduda la lliga. Resten vuit partits i per a tant, amb les matemàtiques a la mà, encara no hi ha res decidit, però la revenja de Preciado ha fet mal a la casa blanca i demà, amb aquests ànims, els toca el Tottenham.

A la culerada hi ha optimisme i es dispara el sentit de l'humor. Un amic internauta, que en aquestes circumstancies gaudeix mirant els comentaris dels lectors dels webs esportius, m'envia la següent perla que ha trobat referida al Madrid:

Hoy "Galerías Preciados". El martes "El Corte Inglés" !!!!!  

Circula també per la xarxa una prova de portada de la que podria ser la propera exclusiva de la premsa del cor:

Conyes al marge, més val que prevalgui la prudència predicada per Guardiola i s'imposi la saviesa popular: no diguem blat, que no sigui al sac i ben lligat o, si voleu, no diguem que és cigró, si no el tenim dins del sarró.

"No em pinteu les parets"

La bea, una amiga de Mataró obsessionada en que el seu nom s'escrigui sempre amb una b minúscula, i a qui ja hem tingut ocasió de conèixer en aquest blog per algun dels seus escrits (1, 2 i 3), m'envia ara la foto d'un excel·lent grafit que es pot veure a la banda de muntanya del Camí del Mig entre la Ronda del Cros i la Via Sèrgia mataronina.

“La foto l'he fet jo, la pintada, desgraciadament, no...”, diu la bea.

I té raó en lamentar-se. Qui no voldria saber dibuixar i pintar com l'autor d'aquest grafit?

“No me pintéis las paredes”, s'exclama irònicament l'àvia des de la paret.

L'artista es diu Mateo Lara (Barcelona 1977) i, a més de muralista, és dissenyador gràfic i animador 3D. En aquest web podeu veure una mostra de les seves obres.

En el regne dels triops

Si us interessen els espais naturals i esteu a prop del Pla de l'Estany, ara és un bon moment per visitar el Clot o Platja d'Espolla, un estanyol situat al municipi de Fontcoberta. Amb les pluges de fa uns dies, l'estany de Banyoles es va omplir a vessar i una part de l'aigua va afluir, via soterrània, fins el Clot d'Espolla, una llacuna que durant bona part de l'any és seca però que en èpoques plujoses actua com a sobreeixidor de l'estany. És una ecosistema que no queda ni molt menys aïllat, sinó que desaigua cap al Fluvià mitjançant el rec d'Espolla, un canal que quan va ple salva el desnivell d'uns cent metres fins el Fluvià amb un vistós saltant, conegut com el Salt de Martís.

Situada en el pla de Melianta, a tocar del polígon industrial, la Platja d'Espolla és un espai protegit que acull una àmplia varietat d'amfibis i d'invertebrats aquàtics que tenen com a únic enemic la sequera. Degut al desnivell, els peixos del Fluvià no poden pujar fins al Clot i per a tant la fauna de la llacuna no pateix la pressió d'aquests depredadors.

L'espècie més singular que habita a la Platja d'Espolla és el Triops cancriformis, un petit crustaci d'uns 3 centímetres que és considerat com una mena de fòssil vivent ja que es té constància de la seva presència a la Terra des de fa uns 220 milions d'anys, és a dir que ja existia durant el Triàsic, el període d'aparició dels primers dinosaures.

Els triops, coneguts també com a tortuguetes, tenen tres ulls i una closca oval molt resistent. El seu cicle vital és d'uns setanta dies i s'alimenten amb plàncton vegetal però també amb detritus, larves d'insectes i amfibis i fins i tot poden practicar el canibalisme devorant-se entre ells durant la muda de la closca.

L'espècie té mascles i femelles, però aquestes darreres també es poden reproduir per partenogènesi ja que disposen d'una glàndula hermafrodita. Els ous queden dipositats en el fang i poden aguantar el fred i llargs períodes de sequera -amb els adults ja morts- fins que la llacuna torna a omplir-se d'aigua, moment en que eclosionen i reapareix la colònia de triops que, a la Platja d'Espolla, pot arribar a superar el milió d'individus.

Aquesta capacitat d'adaptació a les condicions variants i extremes del mitjà on viuen ha dotat als triops d'una gran capacitat de resistència, la qual cosa explica que alguns científics els considerin com l'espècie viva més antiga del planeta.


Foto 1: La Platja d'Espolla. / Toni Dalmau
Foto2: El Salt de Martís. / Toni Dalmau
Vídeo: Els triops. / Rafael Balaguer

Abraçant la vida

Durant el franquisme, l'accidentalitat automobilística era ja un problema. Les carreteres eren infectes i els cotxes circulaven farcits de gent i sense els equipaments de seguretat amb què compten avui dia. Encara no havien inventat els radars de control de velocitat i dispositius com l'ABS, els airbags o els humils però efectius cinturons de seguretat trigarien en arribar.

A falta de tecnologia, a algú se li va acudir tocar el cor dels conductors amb uns porta-fotos que s'enganxaven al costat del volant i que amb les imatges de la dona o dels fills feien una súplica clara: “Papa, no corris”.

El magnífic i premiat vídeo que podeu veure a continuació, dirigit per Daniel Cox, porta per títol "Embrace life” i ve a ser la versió moderna i molt reeixida d'aquell llunyà “Papa, no corris”. Una campanya en positiu i allunyada de les imatges terrorífiques que acostumen a acompanyar les campanyes contra els accidents de la carretera.

La vida en quatre envasos

Si hem de fer cas a aquesta imatge (pura poesia visual) la vida es pot resumir en quatre envasos. Ja vaig pel tercer i, francament, no sé si començar a preocupar-me. Clar que la meva ampolla preferida no és de cervesa sinó de whisky, paraula que en gaèlic significa “aigua de la vida”, per la qual cosa vull pensar que tot plegat és més llarg i funciona diferent...

PD. Pensant-ho bé  té delicte haver de passar de la gerra de cervesa o del got llarg amb escocès i glaçons al gota a gota. Com a mínim hi hauria d'haver una penúltima etapa amb didalets, altrament dits "chupitos"...

Via: Llista Encatalà

"Víctor Basté" sota el pals

El Barça ha guanyat aquest dissabte al Getafe (2-1) i ho ha fet -davant la gran sorpresa dels seguidors blaugranes- amb un nou porter, el periodista Jordi Basté (El Món a RAC1), l'arma secreta de Guardiola sota els pals.

Si en teniu algun dubte, escolteu el següent fragment de la transmissió d'El Barça juga a RAC1 amb Joan Maria Pou, Roger Saperas, Xavi Puig, Jordi Costa, Raül Llimós, Damià López i Jaume Mullor.

       

   
   
Podcast Powered By Podbean
   

   

Els rics també ploren

La frase de la setmana l'ha dit l'empresari valencià Juan Roig:

“El 2011 té de bo que serà millor que 2012”

O el que és el mateix, que el pitjor de la crisi encara no ha arribat.

Per qui no el conegui direm que Roig es el president de Mercadona, un personatge  que amb una fortuna valorada per la llista anual Forbes en 2.900 milions de dòlars ocupa la posició 393 entre els més rics del món i el cinquè lloc a l'estat espanyol, a distància del número 1 indiscutible i setè multimilionari mundial: Amancio Ortega, el creador d'Inditex (31.000 milions de dòlars).

En plena crisi, la cadena de supermercats Mercadona, integrada per 1.310 establiments i 63.500 treballadors, ha tancat l'exercici del 2010 amb uns beneficis nets de 398 milions d'euros, un 47 per cent més que el 2009, i ha experimentat un creixement en la facturació del 6 per cent (16.485 milions).

Escric això després de fer la compra setmanal al Mercadona del barri i de comprovar, a les cues de la línia de caixes, que de clients precisament no li manquen al senyor Roig.

Tal vegada ni aquest any ni l'any vinent guanyarà 398 milions.

S'haurà de conformar amb només 350?

Déu nostre senyor quin calvari!

El pitjor de la crisi potser encara no ha arribat i Roig té els arguments per justificar aquesta opinió pessimista, però ja voldrien molts empresaris que els seus exercicis anuals fossin com el de Mercadona! 

Història d'Itàlia amb tres personatges

Amb tot el respecte per la terra que va veure néixer a figures universals com Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Dante Alighieri, Galileo Galilei o Giacomo Puccini, aquest acudit, l'autor del qual no he sabut identificar, és un bon retrat humorístic de la història política italiana.

Passar-se de frenada

Filosofia pràctica de la vida. No és bo passar-se de frenada...

...ni oblidar que és aventurat sortir del teu element.

Tejero en el supermercat

Aquests dies s'ha commemorat el 30 aniversari del 23-F. Per sort ja fa temps que no hi ha soroll de sables, però cada 23 de febrer Antonio Tejero, Jaime Milans del Bosch i Alfonso Armada -per esmentar els principals colpistes- ens fan una visita. Són els fantasmes d'ahir que tornen per recordar-nos com era de feble allò que s'en va dir la transició espanyola.

Aquesta vegada però, saturat de velles imatges colpistes d'aquell 1981 i de noves escenes de lluita democràtica amb la revolta àrab sacsejant l'actualitat, m'he trobat en Tejero en el supermercat. L'he descobert a la secció de conserves, disfressat de llauna de tonyina. L'he fotografiat i he tocat el dos cap als congelats. Mentre fugia m'ha semblat sentir unes ordres que sortien de la llauna -“¡Quieto todo el mundo!¡Al suelo!”- i algun tret que impactava al sostre. També m'ha semblat intuir que les sardines, les olives, els espàrrecs i altres col·legues en conserva deixaven anar un crit d'esglai i intentaven trobar una sortida negociada per evitar un desastre.

Tot plegat era una escena de pànic, veritable terror en el supermercat. Però no em feu cas. Al meu voltant, el clients seguien comprant amb absoluta normalitat i fins i tot hi havia un senyor amb bigoti que gosava omplir  el seu carro amb aquestes llaunes inquietants. Tenia un no sé què marcial però, repeteixo, no em feu cas.

L'autèntic Tejero ha passat aquests dies relaxat gaudint de la pau i del sol a la piscina d'un hotel de l'illa de La Palma. Com un jubilat més, diu la premsa. I, segurament, amb la punta de satisfacció que li dóna ser conscient que ens continuarà visitant, d'aquí a l'eternitat, cada aniversari del 23-F. Per fer-nos recordar d'on venim i per fer-nos veure fantasmes fins i tot dins el supermercat.

Foto 1: Conserves de la marca Tejero en un supermercat de Girona. / Toni Dalmau

Foto 2 : Antonio Tejero amb la seva dona a la piscina de l'hotel Sol Meliá de Puerto Naos. / Europa Press

Robant la carn als lleons

Human Planet és una nova sèrie documental de la BBC dedicada a explicar les relacions entre l'espècie humana i els diferents entorns naturals: els deserts, les selves, l'àrtic, els prats, els rius, les muntanyes, els oceans i, també, els espais urbans.

La producció, que s'acaba d'estrenar a Gran Bretanya, consta de vuit capítols de cinquanta minuts gravats en una quarantena de països i ofereix, com es pot veure en el vídeo de dalt, unes imatges realment espectaculars.

Hi ha escenes sorprenents com la que mostra el següent vídeo en el qual tres caçadors Ndorobo de Kenya desafien a una quinzena de lleones i lleons per emportar-se la carn d'una presa...

I sobreviuen a l'experiència. 

On és el gos?

Parlant de fumar, mai t'has preguntat per quina raó el teu gos vol sortir tant al jardí?

El perill de fumar a l'aire lliure

Recentment a Bilbao, un home va sortir amb els seus amics a fumar fora d'un bar i, entre calada i calada, va rebre damunt seu el contundent impacte d'un tros de cornisa de l'edifici. La víctima, que va tornar a casa amb 30 punts de sutura al cap,  ha arribat a la següent conclusió: “La llei antitabac gairebé em mata”.

Normalment qui mata és el tabac i no pas la llei però aquí teniu l'espot d'una campanya contra el tabaquisme que juga amb humor amb els perills que comporta l'acumulació de fumadors a l'aire lliure.

Una de Schwarzenegger?

“Acabament final”. Ho pot semblar però no, no es tracta del títol de cap pel·lícula d'acció d'Arnold Schwarzenegger, Sylvester Stallone o Jean-Claude Van Damme. Res de tot això. El cartell que apareix a la foto l'han penjat en un establiment comercial per anunciar allò que en castellà en diuen “Remate final”. No posarem en dubte la bona intenció de l'empresa però, a vegades, la traducció automàtica dóna resultats còmics. Haurien quedat millor prescindint de les connotacions cinematogràfiques i anunciant, per exemple, rebaixes finals, final de temporada o últimes rebaixes. Amb un cartell així de correcte fins i tot Pompeu Fabra hi hauria entrat a comprar. Ara, però, amb aquest “Acabament final”, l'ànima errant i castigada del mestre deu haver tornat, cames ajudeu-me, a la tomba.

Via: Germà Capdevila

Dubtes jurídics (branca sexual)

El Vaticà apareix davant el ramat com la veu de la veritat, però les seves tesis provoquen sovint molt dubtes que es traslladen a la xarxa. Internet esdevé així un mar d'interrogants on els nàufrags -pobres ànimes perdudes i descregudes- intenten trobar respostes als aspectes més misteriosos de la vida.

Aquí en teniu un petit llistat que circula per la xarxa a l'espera de respostes:

"Si per a l'Església, la píndola del dia següent ja és un avortament, llavors, em sorgeixen alguns dubtes des de l'àmbit jurídic:

* La palla és homicidi prematur o premeditat?
* El sexe oral ... és canibalisme?
* Podem considerar el coit interromput com abandonament de menor?
* I què dir del preservatiu ... Serà homicidi per asfíxia mecànica?
* I el sexe anal ... és enviar al futur fill a la merda .....?

S'agraeix a qui vulgui aclarir aquests interrogants o faci els bons oficis d'intentar-ho esbrinar per mitjà d'altres persones."

Via: llista Folre i Manilles

"Primer sóc estafador"

Veient com funciona el mercat de l'art i el que fan determinats artistes, la frase provocativa d'aquesta bossa sembla prou encertada:

“Primer sóc estafador i desprès artista”

La imatge de la bossa apareix en el web del canadenc Brad Tinmouth que, per cert, és...un artista!


Via: Jaume Vilà-Clara

“Recuperem Barcelona”

El PP repartirà els propers dies a Barcelona un díptic en el qual l'alcaldable popular Alberto Fernández Díaz planteja la següent pregunta: “Encara creus que no existeix la sociovergència?”.

La propaganda recorda als electors diferents episodis en els quals el PSC i CiU s'han donat la ma: la convocatòria de la consulta de la Diagonal, l'ordenança de civisme, el pla de Laporta per la reordenació del Miniestadi...

També compara els logos electorals de campanyes on les dues formacions polítiques van emprar l'emoticona del somriure.

Fins aquí poc a dir: és lògic que Fernández Díaz es senti menys còmode ara que no pas a l'època en la qual, amb el PP governant sense majoria absoluta a Madrid i per allò del peix al cove,  tot eren flors i violes entre Aznar i Pujol.

El que ja no s'explica tant és un dels eslògans que apareix en el díptic:

“Recuperem Barcelona”

Per recuperar una cosa, abans s'ha d'haver tingut i, que jo recordi, el Partit Popular mai ha controlat Barcelona. Al menys durant la democràcia. Clar que si es refereixen a més enrere, tal vegada -prietas las filas- li hauríem de preguntar tant a Fraga Iribarne com també als personatges que un dia molt llunyà van entrar triomfalment per la Diagonal i que conformen el vell substrat ideològic d'allò que amb el temps esdevindria  l'actual PP. 

BWR-The Game: cap de Bona Esperança

Ahir, desprès de 37 dies de navegació per les aigües virtuals del Barcelona World Race-The Game, el meu veler, el Jecsalis, ha aconseguit arribat al cap de Bona Esperança, la porta de l'oceà Índic.

La baixada per l'Atlàntic des de les illes del Cap Verd (darrera nota en aquest blog) ha estat lenta i laboriosa més que res per la ineptitud d'aquest aprenent de navegant que va seguir durant massa dies un rumb per l'est, excessivament proper a la costa africana. Els entesos en la navegació a vela saben que el camí més curt no és sempre el més ràpid i que per arribar al cap de Bona Esperança cal fer primer un tomb per la costa brasilera, una baixada per l'oest que és aconsellable tant per superar l'anomenada Zona de Calmes Equatorials com per aprofitar millor els limitadíssims vents de l'anticicló de Santa Elena, a l'Atlàntic Sud.

A l'hemisferi sud, els anticiclons giren en sentit contrari a les agulles del rellotge i per això convé apropar-se a la costa de Brasil deixant el centre de l'anticicló a babord. Ho he sabut massa tard i ara el Jecsalis ocupa la posició 6.240 en un rànquing global d'uns 30.000 jugadors.

En tot cas, el vaixell virtual ja ha arribat al cap de Bona Esperança , a la costa atlàntica de Sud-Àfrica, conegut també com el cap de les Tempestes, unes aigües històricament temudes pels navegants degut als vents de 30 nusos i a les onades que sovint superen els quatre metres. La topada entre la corrent de l'Atlàntic i la de l'Índic (més freda) pot acabar generant uns temporals gegantins amb murs d'aigua de fins a cinc pisos d'alçada. Poca broma.

De moment, però, la navegació és més tranquil·la. La velocitat del vent és només de 9,7 nusos i la previsió meteorològica per les properes hores no adverteix de cap canvi substancial. El Jecsalis ha començat la travessia de l'Índic Sud i navega rumb cap a la porta de Kerguelen, una de les línies de control de la regata que han de creuar obligatòriament tots els vaixells. Allà hi haurà premi: dos kits nous de veles, que en el cas del nostre veler substituiran als dos que s'han hagut d'emprar a la baixada de l'Atlàntic i s'afegiran als vuit que queden de reserva a la bodega.

En les properes setmanes ens espera la travessia del Mar de Tasmània i de l'estret de Cook i la ruta del Pacífic Sud fins al cap d'Hornos, zones de fortes borrasques que, malgrat ser l'estiu austral, posaran a prova la supervivència dels velers.

Mentrestant, a la regata real, la primera posició l'ocupa el Virbac Prapec 3 -que ja navega a prop de la costa australiana, seguit del Mapfre i l'Estrella Damm.Desprès de la retirada del President i del Foncia, que va abandonar el passat 26 de gener degut al trencament del pal, queden en competició dotze dels catorze velers que van sortir de Barcelona el 31 de desembre.

Imatge 1: El Jecsalis -marcat en verd- navegant a prop del cap de Bona Esperança.

Imatge 2: La flota virtual el passat 28 de gener

Estrella Merengue

A l'anterior entrada d'aquest blog comentàvem l'anunci d'Estrella Damm centrat en lloar l'esperit de La Masia del Barça i tot allò de bo que té Catalunya. Doncs be, ara en Peyu,  un internauta català, n'ha fet una parodia dedicada al Real Madrid que porta per títol “Estrella Merengue”.

Emprant les mateixes imatges de l'espot original, ha canviat la banda sonora i els protagonistes de l'anunci – l'actor Quim Gutiérrez i els components del grup musical Els Amics de les Arts- van explicant en castellà la recent història i actual situació del club blanc. “Estrella Merengue, beber para olvidar”, diu l'eslògan final d'aquesta parodia que farà molta gràcia a tothom excepte, naturalment, a Tomás Roncero i a la resta de seguidors del Madrid.

Parlant de Roncero, ahir a la nit Santi Giménez, delegat a Barcelona del diari As deia això de l'estat d'ànim seu company a la tertúlia del programa Tu diràs de RAC1: “En Roncero és molt bon tio. Com que és ciclotímid, el tipus, quan li foten la clatellada està superbaix i després puja. Es reconstrueix ell mateix.”

Doncs ànim Roncero, a reconstruir-te i a agafar-te, con tu dius, "a un clavo ardiendo" anomenat Mourinho!

Per acabar, aquí teniu una comparativa entre l'anunci d'Estrella Damm de l'any passat i la seva paròdia feta, aquella vegada, per la gent de Crackòvia.

Autoestima cervesera

El nou anunci d'Estrella Damm (vídeo de dalt) utilitza l'esperit del Barça per acabar glosant tot allò de bo que té Catalunya. L'espot està molt ben fet i el concepte és emotiu i agrada, però no sembla del tot original. Tan sols un any enrere, la publicitat de CruzCampo (vídeo inferior) va fer una cosa similar a Andalusia.

Amb tanta coincidència, ¿és l'escuma de la cervesa l'element essencial per fer pujar l'autoestima dels pobles?

La veritat és que costa d'imaginar un anunci de compreses femenines o de sopa de sobre comunicant tantes emocions...

"Shakira surt amb mi"

Amb el Barça mirant pel retrovisor al Madrid a set punts de distància, les agències de paparazzi ja han posat preu a una foto robada que pugui demostrar el suposat idil·li entre Gerard Piqué i la cantant Shakira: 150.000 euros. Tot sigui per distreure al personal i, si pot ser, pertorbar amb afers extra-esportius el bon ritme i la concentració blaugrana.

Coincidències del món de les estrelles, demà dimecres els dos personatges fan anys – ella 34 i ell 24- i, a l'espera que ho celebrin com més juntets possible, les agències i més d'un paparazzo afeccionat segur que s'apuntaran a la caça i captura de la intimitat de la presumpta parella.

D'aquest tema parlaven avui a la tertúlia de Divendres (TV3) quan un espectador ha enviat un SMS amb el següent missatge:

“Shakira surt amb mi, no amb en Piqué”

Moment sublim. Clar i català. S'ha acabat el waka-waka rumor. Desprès d'aquesta veritat expressada a cost reduït – 1,42 euros per l'SMS - els socis del Barça han respirat tranquils i Florentino i la premsa de Madrid (que ja es fregava les mans amb el cor de Piqué) hauran de fer el de sempre: continuar entretinguts amb l'afer Carbonero-Casillas i, somniar en substituir l'àlbum de cromos per un equip-equip.

Adéu món cruel

Fes-ho però sigues net.

La revolta a Egipte i la Llei Sinde

Quina relació hi pot haver entre la Llei Sinde, aprovada en el Senat i
que preveu el tancament de pàgines web de descàrregues, i la revolta popular a Egipte?

Costa de creure, però n'hi ha.

Anem a pams.

Feta la llei, feta la trampa. Si la Llei Sinde pretén perseguir, entre altres coses, els webs d'enllaços que apunten a sèries, pel·lícules, música o programes, la solució per esquivar-la -han pensat alguns- és crear planes d'enllaços però sense que mantinguin l'estructura típica dels enllaços.

Una de les opcions que aquests dies s'ha posat en marxa, consta dels següents elements:

Sindecoder: un web que permet xifrar els enllaços convencionals convertint-los en una llarga llista de lletres i números. Per exemple, l'adreça d'aquest bloc ( http://absurddiari.blogspot.com ) seria transformada en aquesta altra:

http://www.sindecoder.tk/#XQAAEAAgAAAAAAAAAAA0HSzgOglZxY9FNAK58jV2BvEYXAw2AGti7VUIWfQ5XcAjLf//i7YAAA==

Com que l'adreça és massa llarga, cal un retallador d'URL: Sinl.es

Finalment, un perfil de Twitter - SinSeries - on anar penjant en forma de missatges curts els noms de les series i les adreces retallades, però això sí, sense conservar l'estructura d'una URL:

La de la sèrie Los Tudor, posem pel cas, és la següent:

sinl es bae30c

Com que això no és, pròpiament cap enllaç, l'usuari hauria d'escriure en el seu navegador http://www.sinl.es/bae30c

Fent-ho així aniria a parar a una plana amb el llistat d'enllaços de la sèrie amb els quals es podrien descarregar en un servei d'allotjament d'arxius, com Megaupload, cada un dels capítols.

Tot l'invent parteix de la base que a la plana de Twitter no hi pengen les URL de descàrrega, però això, naturalment dependria de la interpretació que en pugui fer el jutge.

De moment però, la revolta popular a Egipte i la decisió del president Mubarak de tallar internet ha comportat que aquesta iniciativa per saltar-se la Llei Sinde hagi quedat temporalment bloquejada.

Un dels seus impulsors ho explica a Twitter:

Solo a nosotros se nos ocurre alojar Sinl.es en.. Egipto. Seguimos trabajando para que vuelva, y esperamos que acaben las revueltas pronto.

És el que té això d'estar en un món globalitzat.

Foto: Aldarulls a El Caire. / EFE

Gugel en ruta

Aquest camió que apareix a la fotografia l'he trobat circulant per l'autovia de Banyoles i contràriament al que algú pugui pensar no té res a veure ni amb internet ni amb la companyia Google, propietària del motor de cerca del mateix nom i d'altres productes com el servei de correu Gmail o la pàgina de vídeos Youtube.

El vehicle pertany a Gugel, una empresa italiana que, amb vuitanta camions, es dedica al transport de mobles per mitja Europa.

Algun malpensat podria creure que aquests empresaris italians han aprofitat la fama de Google per posar a la companyia de transports un nom que fonèticament sona semblant al de l'empresa de Mountain View, una de les marques comercials amb més valor del món. Però no és així: Gugel va ser fundada el 1996, mentre que Larry Page i Sergey Brin van crear Google Inc dos anys més tard, el 4 de setembre de 1998.

Conclusió: per qui ho dubti, hi ha vida fora d'internet.

Un nou riu al País Valencià

Continuant amb els errors als mapes del servei cartogràfic Maps of World, si us fitxeu amb el del País Valencià descobrireu un riu imaginari que prové de Catalunya i travessa de dalt a baix la geografia valenciana...inundant tot el traçat de l'autopista!

Via: Llista Folre i Manilles

Ja ha arribat l'aigua del Roine

No hi ha crisi econòmica que valgui. Ha sigut arribar i moldre. El govern dels millors s'ha posat mans a l'obra i en quatre dies ha convertit en realitat el transvasament del Roine. A Barcelona ara tindran aigua per regalar i per vendre.

Tot això, naturalment, si hem de fer cas a aquest formós i imaginatiu mapa de Catalunya que es pot veure en el web de l'empresa californiana Maps of World. Això sí, els responsables de l'invent cartogràfic es curen en salut: asseguren que fan els màxims esforços per garantir l'exactitud dels mapes però adverteixen que no es fan responsables dels possibles errors...

Via: Llista Folre i Manilles

A TV3 creix el dèficit català

El magazine de la tarda de TV3 -“Divendres”- és un bon programa  que sap connectar amb l'audiència tocant els temes d'actualitat d'una manera interessant i , a alhora, entretinguda. Això no li treu, però, que alguna vegada pugui caure en errors.

Avui a la tarda, per exemple, si el president Artur Mas mirava la televisió catalana -la nostra- se li hauran posat els pèls de punta en descobrir que el dèficit de la Generalitat puja ni més ni menys que a 21.164 milions d'euros quan segons els darrers números del conseller Andreu Mas-Colell és de només uns 7.000 milions.

Val a dir que immediatament desprès d'aparèixer el gràfic en pantalla, el col·laborador del programa, l'economista Xavier Sala i Martín ha aclarit que es tractava d'una errada i que la xifra dels 21.164 milions correspon al dèficit del conjunt de comunitats autònomes.

Tot i estar atrapat pel malson dels números vermells, l'honorable deu haver respirat relativament tranquil.

"No sóc una porta"

Diversos cartells com aquest han estat col·locats en els vidres de l'aparador d'un comerç del Barri Vell de Girona amb l'objectiu que el públic no els confongui amb la porta i intenti entrar-hi deixant les ditades o, el més greu, les banyes. El més curiós del cas és que no es tracta de cap botiga de betes i fils amb clients d'edat avançada sinó d'un establiment que ven productes d'Apple a gent que està acostumada a moure's amb tecnologia i disseny. El sistema operatiu Mac OS, el MacBook, l'iPad, l'iPod o l'iPhone deuen ser més fàcils de fer servir que localitzar la porta d'aquest establiment..., cosa que diu molt a favor d'Steve Jobs i companyia i poc dels que van dissenyar la botiga.

Foto: S.G-A. / El Punt

Xeics en el Camp Nou

Jornada rodona de lliga. El Madrid es va deixar ahir dos punts en el camp de l'Almeria, l'equip que ocupa la darrera plaça de la classificació (1-1), mentre que el Barça, amb una primera part extraordinària, va sumar una nova golejada (4-1), aquesta vegada contra el Màlaga de Pellegrini i els petrodòlars en forma de fitxatges del xeic Abdullah bin Nasser al-Thani.

A quatre punts de distància dels blancs, els blaugrana van batent rècords: 28 partits sense perdre superant així la marca del Barça de Rinus Michels (temporada 74/75) i 52 punts a l'equador de la lliga, una quantitat mai assolida per ningú fins ara.

Els darrers dies s'havia especulat sobre la possible presència del xeic qatarià i amo del Màlaga en el Camp Nou però el multimilionari -que a més del Màlaga té altres aficions com una quadra amb 160 pura-sangs de raça àrab) no hi va fer acte de presència estalviant-se així haver de contemplar una nova derrota del seu equip. Hi havia, això sí, a les grades alguns aficionats malaguenys disfressats de xeics, cosa que demostra, a més del seu sentit de l'humor, la confiança que tenen amb els efectes positius de la riuada de diners que ha arribat i continuarà arribant al club andalús provinent de l'emirat de Qatar. En canvi, les càmeres de Canal +, especialitzades en escrutar meticulosament les grades cercant noies boniques i nens amb els ulls il·luminats per aquest Barça de somnis, no van poder detectar cap seguidor culer vestit de noble qatarí malgrat les injecció de petrodòlars que comportarà pel Barça tacar la samarreta amb el nom de la Qatar Fundation.

De desagraïts, el món del futbol n'és ple.

Parlant del noble esport consistent en introduir amb el peu, amb el cap o amb la ma de Déu una pilota dins la porteria dels contraris, avui a la tarda, en el magazín de TV3 “Divendres”, el debat anava dels valors que aporta aquest Barça (esforç, solidaritat, humilitat...). Un dels tertulians, el catedràtic de la Comunicació Sebastià Serrano, ha deixat anar una reflexió per pensar-hi:

“Per la societat industrial i, en general, pel capitalisme, l'esport és un dels millors models que hi ha: treballar en equip i no trencar les regles. Hi ha un sistema de regles que no es poden trencar i si ho fas et treuen la targeta, t'expulsen. Tots els jugadors juguen segons aquestes regles. I això, de cara a la indústria és bo”.

Sebastià Serrano dirà el que vulgui, però pels que no us agrada el capitalisme, ni l'esport us recomano que aneu als diccionaris del web d'El Punt-Avui i cerqueu un sinònim de futbol. Aquest és el resultat:

Imatges: Canal +

Boardwalk Empire: efectes digitals

Boardwalk Empire és una sèrie de televisió nord-americana que actualment emet Canal + i que està situada a Atlantic City als anys 20 durant la Llei Seca. Polítics, gansters -entre ells un jove Al Capone- i policies protagonitzen aquest drama que compta entre els seus productors executius amb Terence Winter (Los Soprano) i Martin Scorsese, qui també ha dirigit l'episodi pilot d'aquesta sèrie emesa en els Estats Units pel canal HBO i de la qual ja es prepara la segona temporada.

En el següent vídeo, centrat en Boardwalk Empire, es poden veure els sorprenents efectes digitals emprats actualment en les produccions d'època per substituir els clàssics decorats o per evitar el rodatge -amb costosos desplaçaments i llargs tràmits administratius- a localitzacions reals.



Via: Llista Folre i Manilles

El conill de la Belén Esteban

La Organización Interprofesional Cunícula (Intercun), integrada per empresaris de  la producció, transformació i comercialització de la carn de conill, ha iniciat una campanya per promoure el consum d'aquestes bestioles herbívores.  La mussa de la campanya és ni més ni menys que la princesa del poble Belén Esteban, a qui, a més d'haver-la de suportar dient bestieses a la televisió i al capdavant d'algunes enquestes sobre predileccions polítiques, ara ens apareix glosant el conill. “Quien no come conejo – assegura en un dels vídeos promocionals- és porque no quiere”.

Doncs no, no vull.

Ja m'agradava ben poc la carn de Bugs Bunny però ara, digueu-me llepafils, encara em farà menys gràcia imaginar-me queixalant -amb perdó- el conill de l'Esteban. Per més propietats gastronòmiques i nutricionals que tingui la criatura.