Mòbils sense connexió

Una part dels assistents al Mobile World Congress, el certamen internacional que aplega a Barcelona les principals novetats  en telefonia mòbil, estan patint  problemes amb la connexió a internet mitjançant les quatre xarxes wifi habilitades a les instal·lacions de la Fira.

La paradoxa de tot plegat és que la telefonia mòbil està orientada cada vegada més cap a la connexió permanent a internet i els 1.300 expositors han pagat entre 200 i 1.500 euros (segons el nombre de connexions) per un servei que no acaba de rutllar prou bé.

Més enllà de la parafernàlia pròpia dels grans esdeveniments, la realitat s'imposa. Senyores i senyors expositors i visitants: benvinguts al país amb el servei ADSL més car, lent i ineficient del món mundial. 

Foto: Uns visitants al congrès de mòbils. / EFE 

Massacre televisiva

A la ciutat de Lilburn, prop d'Atlanta, un home ha entrat a un establiment de la cadena Walmart, s'ha dirigit a la secció d'esports, ha agafat un bat de beisbol i, a continuació, ha anat ben decidit fins a la secció d'electrònica i ha destruït a patacades un total de 29 televisors, causant danys per valor de 22.000 dòlars.

L'individu ha estat arrestat per la policia però de moment no es coneixen les raons que l'han portat a provocar aquesta massacre televisiva.

A l'espera d'un argument més convincent, jo no descartaria que el protagonista de la destrossa simplement hagi actuat en defensa pròpia desprès d'acabar amb el cervell matxucat per l'allau de notícies periodístiques, anuncis i comentaris de carrer sobre el carall d'estrena de la sisena temporada de Lost.

Acudit: El Roto

SGAE, salva'm!

Avui l'estimat veí ha tingut a bé despertar-me amb la ràdio a tot volum.

Radiofòrmula sense contemplacions. Tones de música travessant les parets i menjant-me el cuc de l'orella.

He estat a punt de trucar a la SGAE i pregar-los de genolls a terra que, a més dels clubs esportius, les perruqueries, les llars d'avis i les escoles,  inspeccionin també, amb la duresa que els caracteritza, els blocs horitzontals de cases adossades.

Perquè, siguem seriosos, ¿no és difusió pública i per a tant vulneració dels drets d'autor el que han patit les meves orelles i cervell?

Ramon Muntaner, salva'm i fes passar al veí per caixa.

Em pot dir com arribar-hi?

Derren Brown - Person Swap - Click here for this week’s top video clips

Un vianant t'atura pel carrer, et mostra un plànol de la ciutat i et demana quin és el camí més curt per a arribar a una determinada adreça.

Et fixes amb la cara del desconegut o amb el plànol?

En aquest vídeo del programa Mind Control del canal britànic Channel 4, l'il·lusionista anglès Derren Brown demostra que, en aquestes circumstàncies, tothom centra la seva atenció en el mapa i no es dóna compte d'un fet evident:  per “art de màgia” i davant els seus nassos li han canviat al desconegut per una altra persona...

Conclusió de tot plegat: si vols ser un bon il·lusionista (o un bon polític, o, en definitiva, un bon trampós) aprèn a concentrar l'atenció del públic a la ma esquerra mentre la dreta manipula l'as de diamants...

El gra de pus del doctor Carretero

Joan Carretero ha definit com una operació mèdica la crisi viscuda aquests darrers dies a Reagrupament i culminada amb la dimissió de quatre crítics:

“Hi havia un abscés ple de pus al cul i algú l'havia de desbridar”.

Amb aquesta explicació tan gràfica i de dubtós gust li ha sortit al doctor Carretero el metge que porta a dins, però posat a ser home de ciència també podia haver dit el següent:

“Hi havia a la part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan hom seu, un abscés ple d'exsudat patològic de consistència líquida, d'aspecte tèrbol i opac i de reacció alcalina, produït com a conseqüència d'una inflamació aguda o crònica i algú havia de dividir i separar els teixits  purulents amb un instrument tallant”

Llarg, massa llarg i petulant pel comú dels mortals.

Un polític qualsevol, desitjós de connectar amb la ciutadania, s'hauria limitat a parlar d'un gra en el cul que calia extirpar, que és, si fa o no fa, el que ha estat Carretero per la direcció d'ERC, però el doctor polític o el polític doctor, ja ho sabem, marca la diferència i ho fa, quan li convé, amb la llengua afilada i el bisturí a la ma, practicant incisions on fins ahir hi havia companys i ara hi veu només pus.

Permeti'm que els parli en català

 

“Permitanme que les hable en castellano, en la lengua en la que por primera vez se rezó al Dios del Evangelio en estas tierras”.

Sensacional. Em trec el barret davant el redactor dels discursos de Zapatero. El president del govern espanyol, en la seva intervenció a Washington durant l'Esmorzar Nacional d'Oració, ens ha servit en safata la millor excusa a tots aquells que, com ell, no dominem prou be l'anglès. Res de fer el ridícul llegint amb pèssim accent fragments socials i utòpics de l'Antic Testament. Cop de cintura dialèctic i surts del pas gràcies a la conquesta d'Amèrica.

M'apunto la jugada per si alguna vegada (espero que mai) m'arriba l'ocasió de fer un discurs, posem per cas, a Califòrnia. I com que per aquelles terres hi va córrer i predicar molt el franciscà mallorquí Fra Juníper Serra tindré fins i tot l'excusa per estalviar-me parlar en castellà:

“Permeti'm que els parli en català, la llengua amb la qual es va resar al Déu de l'Evangeli en aquestes terres...” 

Per cert, que ahir Zapatero (tocat i mig esfondrat pels números vermells de la crisi, pel pànic a la Borsa, per les crítiques sindicals i per la caiguda en picat a les enquestes) no va tenir ocasió d'entrevistar-se privadament amb Obama. El president nord-americà va arribar a l'esmorzar religiós amb una hora de retard i després només es van saludar breument. Tampoc anirà a la cimera de maig a Madrid. Tot plegat no és gens estrany però s'equivoquen els que pensen que Obama no està interessat en les relacions bilaterals entre Espanya i els Estats Units o en el paper d'Europa al món. En realitat, no ho dubteu, l'inquilí de la Casa Blanca no vol ni sentir a parlar de Gaspar Llamazares, que està inaguantable des que un artista forense de l'FBI va manipular una fotografia seva per fer un retrat robot d'Ussama Bin Laden.

El diputat d'Izquierda Unida ha exigit explicacions al govern nord-americà i ha enviat cartes al ministre de Justícia, Francisco Caamaño, al director de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, Artemio Rallo, al supervisor europeu de Protecció de Dades, Peter Hustinx i a l'Alta Comissionada pels Drets Humans, Navanethem Pillay. L'home ha considerat insuficients les disculpes inicials de l'ambaixada dels Estats Units i les de l'FBI i ara exigeix que sigui Zapatero qui parli directament de l'ofensa amb el president dels Estats Units.

Insisteixo, no ho dubteu.  L'obstacle que ha impedit la reunió de Zapatero amb Obama i que bloqueja l'assistència de president nord-americà a la propera cimera entre Europa i els Estats Units és diu Llamazares.

Està clar com l'aigua: Obama s'escapoleix l'escomesa per més que a Washington no sàpiguen ni qui és ni d'on ha sortit aquest carai de diputat espanyol que viu els seus moments de gloria per culpa d'una foto robot de l'FBI.

L'aiguardent de l'Espe

 

Silenci absolut a la direcció del PP sobre la famosa “conversa particular” captada per un micròfon indiscret entre l'Esperanza Aguirre i el seu vicepresident Ignacio González:

"Yo creo – deia l'Espe- que nosotros hemos tenido la inmensa suerte de 
poderle dar un puesto a IU quitándoselo al hijoputa".

Té raó Dolores de Cospedal,  secretaria general del Partit Popular, en no voler respondre a cap de les pèrfides preguntes dels periodistes sobre el tema. Aguirre i González no parlaven de la moguda a Caja Madrid, ni el hijoputa era Fernando Serrano, ex vocal del PP a la comissió de control de l'entitat d'estalvis i home proper a Alberto Ruiz-Gallardón. Res de tot això.

La realitat és ben diferent i senzilla: Aguirre ha declarat la llei seca i el que comentava a Ignacio González era la seva immensa sort per haver-se tret del damunt l'afició a l'aiguardent asturià Hijoputa, regalant totes les ampolles que li quedaven a Izquierda Unida.

M'ho han assegurat fonts properes a l'Espe: “Aquesta i només aquesta és l'autèntica veritat. I qui ho vulgui entendre diferent és que té molt mala intenció i forma part de l'exercit de nans de  l'hijoputa de l'Alberto”.


Via: Llista Folre i Manilles 

La patronal i l'edat de jubilació

¿Pot l'augment de l'esperança de vida i la baixa natalitat  fer esclatar en mil trossos el sistema públic de pensions?

Hi ha experts que miren cap a el futur i adverteixen d'aquest risc i altres que no es mostren tan catastrofistes, però en tot cas la ministra Elena Salgado ha subratllat l'efecte que ja té l'envelliment de la població: “El 1975, els majors de 65 anys cobraven pensió durant una mitjana de cinc anys i ara la cobren durant quinze”.

El govern Zapatero es vol curar en salut i ha llençat una polèmica proposta  que haurà de ser discutida en el marc del Pacte de Toledo: allargar l'edat oficial de jubilació dos anys més fins als 67 anys, com ja han aprovat fer gradualment a Alemanya i Dinamarca.

L'acord serà complicat. De moment, ni els sindicats ni la majoria dels partits volen sentir a parlar del tema i fins i tot hi ha discrepàncies dins el PSOE. De fet, només s'han pronunciat favorablement el Banc d'Espanya, la Comissió Europea i la patronal CEOE. Aquesta darrera entitat, presidida encara per un personatge -Gerardo Díaz Ferran- que ha esfondrat una companyia aèria (Air Comet) deixant penjats als seus, segons ell, desinformats clients, no dubta en demanar que es treballi fins als 70 anys.

Sorprèn aquesta insistència de la patronal tenint en compte que són precisament els empresaris els qui no volen contractar a majors de 50 anys i els que incentiven les prejubilacions.

Qui contractarà a veterans de més de 60 anys en atur? Gerardo Díaz Ferran?


Acudit: JAP / El Punt

Salats

Un dels objectius en política sanitària de la presidència espanyola de la Unió Europea és arribar a un acord entre els 27 estats membres per reduir, en un termini de quatre anys, un 16 per cent la quantitat de sal en els aliments més consumits que, en el cas de l'estat espanyol, serien els embotits, els formatges i el pa. La finalitat de la mesura és lluitar contra les malalties associades al consum excessiu de sal com la obesitat, la hipertensió i altres problemes cardiovasculars. Segons dades de l'AESAN (Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició), els 80 per cent dels ciutadans de l'estat espanyol consumeixen més sal de la recomanada (el consum mitjà és el doble del que caldria) per la qual cosa el pla per aconseguir que posem menys sal a les nostres vides sembla del tot necessari i així ho han entès experts dels 27 assolint un principi d'acord que s'haurà d'acabar d'enllestir el proper mes de juny a Luxemburg a la reunió de ministres europeus de Sanitat.

Per tot plegat, com afirma avui en El Punt Abel Mariné, professor emèrit de nutrició i bromatologia de la Facultat de Farmàcia de la  Universitat de Barcelona, és poc conseqüent que en el còctel que va oferir el govern espanyol en motiu de la inauguració de la presidència espanyola de la UE hi hagués pernil, formatges, fumats i bacallà, aliments amb força sal.

Ho pot ser de cara a la imatge europea que pretén projectar el ministeri de Sanitat però, com escriu el mateix Abel Mariné, “no hi ha aliments o ingredients bons o dolents, sinó dosis adients o excessives”.

Lluitar contra el consum abusiu de clorur sòdic renunciant a la degustació exquisida i única del pernil ibèric i a la seva projecció internacional seria un sacrifici que ben pocs dels que l'han provat estarien disposats a fer sense tenir el bisturí del metge apuntant directament al cor. I menys ara quan la presidenta argentina Cristina Kirchner acaba d'assegurar, amb tota l'autoritat que se li suposa i sense ser desmentida pel seu marit l'expresident Néstor, que menjar carn de porc millora la seva activitat sexual. Si ella ho diu hi haurem d'estar d'acord i, mentre la butxaca ho permeti, continuar  degustant aquest bé de Déu que ens ofereix el germà porc i l'artesà perniler. Sigui on sigui, fins i tot, com es pot comprovar en el següent vídeo, viatjant amb moto.

La bola de vidre de Sala i Martín

11 de juny de 2003. Secció d'Opinió de La Vanguardia. L'article que obre plana porta per títol “El mejor es Joan Laporta”.

“Pep Guardiola fue un gran jugador. Uno de los mejores. Pep siempre demostró serenidad, prudencia y sentido común. El problema es que Lluís Bassat no quiere contratar a Pep como jugador sino como director deportivo, cargo en el que no tiene ninguna experiencia. Es verdad que uno aprende trabajando. Pero también es cierto que, en el proceso, uno comete errores de calado. Ninguna empresa multinacional contrataría a un estudiante recién graduado para ejercer de director general. Y el Barça tampoco debería hacerlo. El Barça necesita profesionales consagrados, que conozcan el mercado ahora (no el año que viene) y que den resultados inmediatos. Cuando Bassat nombra a Guardiola para una posición tan importante demuestra que antepone la “publicidad electoralista” a la “eficiencia económica”.

L'autor de l'article, en el qual es fa també un bon elogi de Sandro Rosell, és ni més ni menys que l'economista ultraliberal Xavier Sala i Martín, professor de la universitat de Columbia, membre del consell directiu del F.C. Barcelona i integrant de la precandidatura continuista d'Alfons Godall.

Dilluns, a la presentació pública d'aquesta precandidatura, Sala i Martín va carregar contra Rosell amb aquestes paraules:

“En el mes de desembre del 2003, un vicepresident va voler fer fora Rijkaard i Laporta va dir que no. Després es van guanyar dues lligues i una Champions. Quan es va voler fitxar Eto'o, un vicepresident va dir que no ho féssim perquè s'enfadaria un altre president de no sé quin club de no sé quin poble, però Laporta el va fitxar. L'any 2008, quan es va decidir rellevar Rijkaard, alguns deien que s'havia d'apostar per un tècnic dur, per un portuguès o un brasiler, però Laporta va apostar per Guardiola”.

És a dir que el 2003, segons l'article a La Vanguardia, Sandro Rosell era per Sala i Martín “una persona con mucha experiencia en el complicado mundo del negocio futbolístico”, mentre que uns anys més tard, dins la junta de Laporta, esdevindria, també segons ell, un autèntic desastre. I el mateix passava amb  Pep Guardiola. El 2003 era un absolut desencert de Basat intentar donar responsabilitats tècniques a Guardiola i en canvi cal aplaudir Laporta per haver confiat amb el de Santpedor.

Veient el que escrivia fa set anys enrere, més val que el vistós gurú de l'economia mundial -ara el tenim a la cimera de Davos- es dediqui amb la seva bola de vidre a les previsions estrictament monetàries.  

La culpa la té el nas

“Al final, la culpa serà del nas”.  La frase, dita amb tota la ironia del món, s'ha pogut escoltar aquests dies a les instal·lacions del Màlaga C.F. El nas, lamentablement trencat, és el del jugador Mtiliga, que trigarà tres setmanes en recuperar-se del cop etzibat per Cristiano Ronaldo diumenge en el Bernabéu.

El Comitè de Competició ha castigat a l'estrella merengue amb dos partits de suspensió per joc perillós, però veient l'actitud de Cristiano, les manifestacions fetes des del Real Madrid (amb el vídeo de Messi  en el partit del Sevilla com a pobre excusa de la reacció violenta de CR9) i les portades de Marca i As es pot arribar a la conclusió que , en efecte, la culpa és del pobre nas de Mtiliga.

Hi ho és perquè està afegit a una cara que forma part d'un cos que té un braç acabat amb una ma que va gosar a estirar una samarreta blanca que tapa uns abdominals seguits d'un pit, un coll i un cap que amaga un cervell pinxo, egòlatra i sobreexcitat que, per sort, no és ni podria ser mai blaugrana.

I, sense que serveixi de precedent, aquest fet irrefutable que Cristiano no juga a les ordres de Guardiola segur que és celebrat, unànimement tant pels seguidors culers com pels blancs. Per una vegada, estem d'acord.

 

Imatge: Retall d'una plana de la secció d'esports d'El País

Vídeo: La jugada polèmica de Cristiano Ronaldo.

LaPolla Industries

Els noms comercials amb vocació internacional no sempre són del tot encertats. Per comprovar-ho només cal donar un cop d'ull a la indústria automobilística. Hi va haver, per exemple, el super exclusiu Lamborghini Reventón, una denominació que no feia referència a la pèssima qualitat dels pneumàtics sinó  que volia ser un homenatge al toro del mateix nom que l'any 1943 va matar al mexicà Félix Guzmán. També ha existit el Volkswagen Jetta, el Ford Nika (que aquí s'ha dit KA), el Mitsubishi Pajero, que en el mercat espanyol es va dir Montero perquè el nom original sonava fatal, el Mazda Laputa, que segons diuen respon a la transcripció al japonès del mot “castell” i que per sort no es va vendre a Europa, una llàstima perquè, segons la seva campanya comercial “Laputa ha millorat la seva seguretat i ha ampliat el seu interior”, el petit Nissan Moco (un dels seus eslògans comercials era “El Moco el pots guardar a qualsevol indret” ) i les revistes del moment (any 2002) asseguraven que hi hauria “un Moco amb tracció integral permanent”...

Amb tot això m'hi ha fet pensar la visita al web de LaPolla, que no té res a veure amb La Polla Records, el desaparegut grup basc de música punk, sinó que es tracta del nom d'una empresa texana dedicada a la fabricació d'escumes de poliuretà i de revestiments acrílics per edificis.

Tornant a la indústria automobilística, m'estranya que a cap geni del màrqueting  no se li hagi acudit encara llançar al mercat, posem per cas, un Seat LaPolla. L'èxit estaria garantit.

Imatge: Lamborghini Reventón

Censura a Farmville-Facebook

Recentment s'ha criticat molt la censura que apliquen els administradors de Facebook eliminant determinats continguts polítics, imatges eròtiques i fins i tot fotografies que mostren a mares alletant els seus fills. Aquesta manera d'actuar, que en molts casos arriba al ridícul,  s'ha estès ara als jocs que funcionen dins la mateixa xarxa social. Una amiga m'ha deixat a Farmville, el famós simulador de granges, un innocent comentari en el qual em diu que em convidarà a prendre un cocktail. Doncs bé, com podeu veure a la captura de pantalla, la primera part de la paraula cocktail apareix censurada amb puntets. Concretament ha desaparegut la part que correspondria a “cock” (gall), que traduint-ho de l'anglès col·loquial tindria el seu equivalent en  mots tan nostrats com polla, cigala, penis o ocellet.

Per comprovar que no es tracta d'un error puntual, la Núria m'ha enviat un nou missatge només amb la paraula “cock” i aquesta apareix totalment substituïda per punts.

Vist el nivell de puritanisme que apliquen els responsables del joc, és d'esperar que l'autor del diccionari censor, que confon un combinat alcohòlic amb un membre viril, hagi resat per la seva feixuga tasca com a mínim mil parenostres i que Déu ens agafi confessats. Amén.

El primer enginyer

Temps era temps, aquesta podria haver estat la primera obra d'enginyeria de l'home caçador...



I com que, segons el tòpic, els homes sempre estem pensant en el mateix, ben aviat es va inventar la roda...

Sembrant estels

En un espai urbà de la ciutat de Kaunas, la segona població en nombre d'habitants de Lituània, es pot veure aquesta escultura d'un pagès sembrant un camp.

De nit, però, les llavors esdevenen estels, un efecte màgic aconseguit pel joc d'ombres provocat per la il·luminació i per la creativat meravellosa d'un jove grafiter que es fa dir Morfai i que va pintar un munt d'estrelles a la paret.

 L'artista no s'ha aturat aquí hi ha experimentat posant colors als estels...

... i fent sortir de la ma del pagès tota mena d'objectes.

Haití i el Déu de Munilla

Haití. Uns segons de tremolor i més de 50.000 morts. A la misèria eterna del país més pobre d'Amèrica s'hi suma ara el dolor i la destrucció més absoluta. Mentre els haitians es pregunten on és Déu (suposant que existeixi) i per què permet aquest patiment, un dels seus pastors a la Terra, el recent nomenat bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, que compta amb l'oposició del 77 per cent dels capellans de la seva diòcesi, s'ha posat de peus a la galleda dient, en una entrevista a la SER, que “existeixen mals majors” que els que pateix Haití com “la nostra pobre situació espiritual i la nostra concepció materialista de la vida” pels quals “hauríem de plorar”.

Davant l'enrenou provocat per les seves declaracions, avui monsenyor Munilla ha fet públic un comunicat aclarint que es va tractar d'una “resposta teològica” a una “pregunta teològica” feta pel periodista: com és possible creure en l'existència de Déu davant el patiment de tants innocents?.

Queda el dubte de saber si la “resposta teològica” del bisbe hauria estat la mateixa en el cas que el terratrèmol hagués destruït, Déu no vulgui, Sevilla o Sant Sebastià en lloc de la miserable ciutat de Port-au-Prince...

Tractant-se de víctimes del primer món, hauria considerat com “un mal major” al desastre la crisi de valors dels sevillans i dels donostiarres?

Foto 1: El bisbe Munilla.

Foto: Un dels edificis derruïts pel terratrèmol. / Eduardo Muñoz / Reuters

• Galeria d'imatges del terratrèmol
  

De Repente a Kagar

Google Maps ofereix troballes tan divertides i interessants com aquesta que circula des de fa dies per la xarxa i que m'ha arribat via llista Folre i Manilles:

 A Alemanya es pot anar de Repente a Kagar i visitar el llac Kagarsee. Això sí, per molta presa que hi hagi, cal tenir en compte que el recorregut fins a Kagar són 14,2 quilòmetres i que es triga aproximadament uns 20 minuts en arribar-hi. Qui avisa no és traïdor.

La resurrecció d'en Peris

L'ànima d'El cor de la ciutat era en Pere Peris, l'amo del bar, un personatge que tan aviat estava emprenyat amb tothom com mostrava el seu gran i ferit cor. En  el fons, era un sentimental amb un caràcter de mil dimonis capaç de fer riure i de fer plorar.

En Peris va marcar una empremta decisiva a la sèrie durant els més de nou anys d'emissió i ara sembla que els guionistes de La Riera, el nou culebrot que es va estrenar ahir substituint El Cor no han pogut prescindir del personatge. Contemplant en Mauri Riera, el cap de cuina del restaurant, hi veiem un nou “Peris”. L'amo i senyor dels fogons de la Fonda (com el defineix TV3 i com ho  era en Peris en el seu bar) té alguns trets característics que fan pensar directament en el personatge central d'El Cor: és capaç d'escridassar als seus treballadors per no saber fer un sofregit con Déu mana i, a continuació, reconciliar-se amistosament amb ells; els seus són els plats de tota la vida front a les “mariconades” de la cuina de les sensacions, la que ha après en Sergi, el fill petit de la família Guitart-Riera en el seu periple de cuiner per Europa. En el capítol d'avui, el jove Sergi ha quedat sota les ordres del veterà Mauri i allà, entre els fogons de la Fonda, hem descobert que hi ha dues maneres de tallar la ceba del sofregit: la de sempre i la creativa. Una escena, enmig de crits, que podien haver protagonitzat perfectament en Peris i el seu fill David que, com en Sergi, també era un cuiner amb aspiracions creatives.

Ha ressuscitat doncs en Pere Peris a La Riera?. Caldrà veure com evoluciona el personatge, que aquí sembla tenir un paper més secundari, però ben segur que en Mauri Riera tindrà un llarg recorregut.

En tot cas, la que sí que ressuscitarà a TV3 és la tertúlia sobre el culebrot, una secció que podrem veure cada divendres en el magazin de sobretaula presentat per Xavi Coral, una fórmula que ja va ser emprada amb èxit en El Club de l'Albert Om i que ara tindrà com a tertulià especial...l'actor Pep Anton Muñoz, en Peris d'El Cor! 

Foto: En Mauri Riera (Ciscu Lucchetti). / TV3

Angelets!

La bea puig (que signa així, en minúscules), a qui en aquest blog ja coneixem per altres relats (L'amant de la iaia i Doctor: em cauen les lletres) m'envia aquesta anècdota viscuda en primera persona:

Necessitava urgentment una maquineta de fer punxa i m'he aventurat a anar fins a una mena de papereria que van obrir fa poc, gairebé a la cantonada de casa, però on no hi havia entrat mai. Suposo que pel dia que és, i perquè un client volia que li enquadernessin unes fotocòpies,  hi havia  ben bé mitja dotzena de persones que s'esperaven.

Atenia al públic una parella bastant jove i no devien tenir avis a l'abast (o el negoci no dona per a pagar un cangur) per la qual cosa rondava fent nosa per la botiga una nena d'uns cinc o sis anys. Per la traça que hi posaven diria que qui s'encarrega habitualment de la botiga deu ser la noia perquè el xicot, no encertava ni una tecla de la màquina d'enregistrar.

El panorama era com per tocar el dos si no fos que jo no podia anar enlloc més i suposo que la resta de la clientela devia estar en un cas semblant.

De cop la nena en qüestió es deu haver adonat que no s'estava per ella i ha encetat una bonica cantarella: m'avorreixo, M'AVORREIXOOOO, M'AVOORREIXOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!

La presumpta mare va i li diu "Laieta. maca, perquè no endreces aquesta caixa de llàpissos?"

La nena es queda parada enmig de la botiga, posa una cara de set sous i va i li etziba:

"Que potser soc una dependenta jo? Que m'has fet mai un contracte? Que pretens,  explotar-me?"

Angelets...

No oblideu aquesta història. La nena en qüestió apunta maneres i si en el futur apareix una líder sindical, una dirigent del morro fort anomenada Laia, recordeu la maquineta de fer punxa de la bea ... 

Un 2CV que vola

Després de veure aquest vídeo, he enviat per correu urgent una carta a ses majestats Gaspar, Melcior i Baltasar perquè aquesta nit em portin un 2CV Nimik. No tinc cap dubte dels poders màgics dels Reis d'Orient però si no poden complir el meu desig ho entendré perfectament perquè es tracta d'un exemplar únic creat pels mecànics italians de Nimik a partir de la singular idea de muntar una carrosseria d'una furgoneta Citroën 2CV damunt un xassís de Ferrari 355. El resultat final és un prototip amb l'encant del mític cotxe francès i la potència del pura sang italià. Un 2CV que vola i que un bon dia, amb aquestes arrencades, perdrà la carrosseria...

Guitarra a moltes mans

Composicions i interpretacions de piano a quatre mans n'hi ha moltes. El que ja no és tan habitual és fer el mateix però amb una guitarra. En el blog Curiositats musicals (o no) he descobert el següent vídeo on podeu veure al duet format per la uruguaiana Cecilia Siqueira i pel brasiler Fernando Lima interpretant d'una manera divertida la popular peça “Tico-Tico no Fubá” del compositor i instrumentista Zequinha de Abreu.




Buscant per la xarxa he trobat aquest altre exemple de guitarra a quatre mans, a càrrec de dos dels components del grup de música infantil argentí Caracachumba.




I arribats a aquest punt, si algú pensa que tocar la guitarra a quatre mans ha de ser complicat, aquí teniu un tercer vídeo amb una interpretació... a set mans! (la vuitena no la sé veure per cap costat). Són el grup peruà Cuarteto Aranjuez i la peça és la polca “Perú campeón”.

TVE o "algú ho vol així"

Falten un parell de dies. Amb les dotze campanades de fi d'any desapareixerà la publicitat de TVE i a partir d'aquell moment la cadena pública només podrà tallar la programació per emetre auto-promocions, campanyes institucionals o anuncis electorals. Això sí, sense cobrar un euro. Per aquesta i alguna raó més va plegar l'anterior president de RTVE Luis Fernández i també per això el seu substitut, l'octogenari Alberto Oliart s'està trencant les banyes fent números per aconseguir que quadri la caixa de l'any vinent.

El darrer espot comercial de la història de TVE serà el de Mastercard, que, per quart any consecutiu, mostrarà els seus come-uvas, una mena de comecocos que es van menjant els raïms amb les campanades. Tot i això, la cadena pública s'ha reservat els darrers segons del bloc publicitari anterior -els moments d'or-  per una auto-promoció en la qual explicarà els canvis de la nova etapa.

Mentrestant aquests dies TVE ja està emetent una altra promo en la qual recorda que a partir de l'1 de gener  desapareixeran els talls publicitaris “porque alguien lo quiere así”. Tota una dedicatòria a  Zapatero i als propietaris de les cadenes privades.

Totes les dones d'El Rei

Avui he obert  El País  per la plana 36 i un titular a tres columnes m'ha tallat la respiració: “Todas las mujeres de El Rey”.

Carai amb els de Prisa. Quin atreviment!.

Quan ja m'esperava un daltabaix borbònic descobreixo que ha estat una falsa alarma. La cosa va d'un altre rei, el del rock, i d'un llibre que, en motiu del 75 aniversari del seu naixement, explica les mil aventures entre llençols del gran Elvis Presley, començant per les novietes del Mississippi, continuant amb Priscilla i acabant amb les “festes de pijama” amb jovenetes.

Després de tastar-ho tot, el cantant va morir l'agost del 1977 a Memphis i amb els anys s'ha convertit, junt amb el creador d'Snoopy, en el més ric del cementiri, però encara hi ha qui pensa que va fingir el seu decés i que segueix i seguirà regnant i trencant cors, ves a saber on, fins a la fi dels temps.

Per això, noies de bona fe no us estrenyeu si una nit qualsevol obriu la finestra i  escolteu, des d'algun indret llunyà, una cançó com aquesta:

Love me tender,
love me sweet,
never let me go.
You have made my life complete,
and I love you so.

"La riera" s'emporta "El cor"

El 10 de gener s'estrena a TV3 La riera, la nova sèrie que substituirà El cor de la ciutat i que girarà al voltant d'una família que regenta un restaurant a Sant Climent, un poble imaginari d'El Maresme. Per això, el desig secret dels seguidors d'El cor..., que des de dimecres amb l'emissió del darrer capítol es senten una mica orfes, seria poder recuperar com a mínim en Pere Peris servint menús en el restaurant de La riera. Em temo que no serà possible, però per si de cas, Pep Anton Muñoz ja va aprofitar dijous la seva aparició al magazine Divendres per plantejar la seva pregunta al director de la sèrie Esteve Rovira:

“M'agradaria saber on puc enviar el meu currículum de més de 50 anys d'experiència en restauració i en despatxar en un bar, perquè va d'això oi?”.

Rovira, present en el programa mitjançant una connexió en directe des de Mataró, li va respondre amb sentit de l'humor:

“Home, de veritat senyor Peris no s'hauria de preocupar perquè em sembla que igual li buscarem un cameo en aquest restaurant de La riera”.

A qui tampoc li faria res tenir algun paper a la nova telenovel·la és a Margarida Minguillón (la Cinta, un dels cadàvers que ha anat deixant pel camí El cor de la ciutat). També a Divendres i via telefònica, Xavi Coral li va preguntar si els actors, quan abandonen una sèrie, han de superar un període de dol..

“Només els puc dir -va assegurar Minguillón- que en el més enllà, les coses mundanes no tenen importància. Ara estic al paradís”.

Tot i això, Coral no es va estar de plantejar la possibilitat d'un retorn:

“Esperem veure't algun dia aquí quan baixis a la Terra a fer alguna cosa...”.

“Així que em contracteu -va respondre l'actriu- deixo l'holograma i torno a baixar!”.

En el mateix programa també hi eren presents altres actors d'El cor de la ciutat com Jordi Díaz (Fede), Mariona Ribas (Marta), Santi Ibàñez (Beni), Maife Gil (Cecília) i Amparo Moreno (Trini). Aquesta darrera va fer un divertit joc de paraules:

“A partir d'ara em quedo en paro, moreno!”.

Pel que fa al capítol final, el 1.906, només podem dir que els seguidors d'El cor, patidors de mena com som, ens hem quedat amb la sensació que ens han escatimat un mort. Cada temporada finalitzava amb una víctima mortal de darrera hora però aquest cop, amb en Tomàs recent suïcidat i quan tothom esperava que l'Ester fulminès en David Peris, encara que fos a garrotades de paraigua, els guionistes, després de donar-hi unes quantes voltes, van optar  per un final feliç. Ens van estalviar així el mal regust de boca de la tragèdia i, qui sap, tal vegada van deixar oberta la porta a una recuperació futura (amb periodicitat setmanal?) del culebrot líder de la seva franja horària. El darrer episodi ha estat seguit per 750.000 espectadors (25 per cent de l'audiència), uns resultats que, sense assolir les xifres mai vistes de les primeres temporades, són prou llaminers com per no enterrar la trama de Sants sota la làpida de l'oblit.

En el seu article "L'últim batec d'El cor", la col·lega d'El Punt Lurdes Artigas recordava dimecres que entre el primer i el darrer episodi han passat ni més ni menys que nou anys, tres mesos i dotze dies, 400 actors principals, 1.600 secundaris, 15.000 figurants, 500 tècnics, 80 guionistes... 

Pels que hem vist les deu temporades complertes, aquestes xifres fan autèntica feredat i encara en provoquen més si es segueixen fent números: 1.906 capítols a una mitjana de 40 minuts cada un d'ells, dóna com a resultat 76.240 minuts o, si voleu, 1.270 hores o una marató de 53 dies seguits de culebrot. Dedicant-hi aquest temps es podria veure 435 vegades una meravella del cinema com El Padrí (I)  de Francis Ford Coppola però, que voleu, ens hauríem perdut les històries quotidianes, les aventures i desventures d'en Peris, en Fede, l'Orpinell, en Quico, en Sergi, en Fidel, la Roser, la Remei, en Benjumea, la Sandra, l'Eli, la Kristina, la Mercè, en Beni, la Clara, la Cinta, l'Àngela, en David, en Narcís, la Neus, en Quim, la Laura, la Teresa, en Huari i tants d'altres personatges que restaran en el racó sentimental, en el cor, de la nostra memòria televisiva.

Vídeo: darrer capítol d'El cor de la ciutat.

El portal de "Betlem"

Un amic de la xarxa m'ha desitjat bon Nadal i m'ha enviat aquesta bonica imatge del portal de Betlem que no dubto en compartir amb tots vosaltres.

Bones festes a tothom!

Via: llista Folre i manilles 

Postdata: Nit de Nadal a Tele 5. Sálvame deluxe. Cara a cara entre el periodista Jaime Peñafiel i “la princesa del pueblo” espanyola Belén Esteban, “la Paris Hilton de barrio” (Peñafiel dixit).

Peñafiel: “Te has operado pero no tienes remedio. Me gustaría que la cirugía fuera más profunda".

Esteban: “Me han tocado la cara pero no el cerebro”.

Peñafiel: “Debían haber tocado también el cerebro”.

Esteban: “El cerebro a usted porque la educación que usted tiene me la paso por la peineta”

Peñafiel: "Deje de señalar"
 
Esteban: "Señalo porque gesticulo mucho. Soy una tía de ley no como usted que es más falso que judas. Usted se alimenta de personajes como yo”.

Com podeu veure, la petita pantalla vessa esperit nadalenc a doll.

Especialista en regals

Diumenge, en el suplement de classificats de La Vanguardia, secció laboral, sortia un curiós anunci titulat “Especialista en regals” (descarregar pdf). L'empresa en qüestió “líder internacional en la distribució de regals”, cerca un professional que tindrà com a principal funció “supervisar i coordinar totes les activitats corporatives a la regió de Lapònia i portar-les a terme a través de la resta del món”. Entre altres responsabilitats, haurà de “determinar la localització de totes les xemeneies” i “organitzar la companyia en un context global d'optimització”. S'ofereix “contracte indefinit amb una jornada d'1 dia / any" i "indumentària complerta de color vermell", però el candidat ha de dominar l'anglès, francès, alemany, espanyol, danès, portuguès, rus, xinès (...) i demostrar que té “al menys 2.000 anys d'experiència a la indústria, preferiblement en la direcció de rens i d'elfs”.

I desprès diran que no hi ha feina pels veterans...

El Pirineu gironí "envaeix" Lleida

El darrer número de la revista de l'aerolínia Ándalus dedica la portada i un reportatge de quatre planes al Pirineu gironí, un treball il·lustrat amb fotografies cedides pel Patronat de Turisme Costa Brava Girona. Tot seria perfecte si no fos perquè, com ha informat El Punt, la imatge de portada és de l'estany de Sant Maurici, al  Parc Nacional d'Aigüestortes, Pirineu de Lleida.

Ándalus Líneas Aéreas, que fa vols des de l'aeroport de Girona, ja ha difós un comunicat lamentant l'error i aclarint que les imatges que va cedir el Patronat de Turisme són només les de dins la revista i no pas la de la portada.

Més d'un deu haver respirat tranquil. Les sospites sobre un nou cas d'ús fraudulent d'imatges per la promoció turística gironina són doncs, en aquesta ocasió, del tot infundades.

• Entre les Bahames i Cadaqués: El patronat ha fet publicitat de la Costa Brava amb una foto d'una platja tropical 

• El Patronat de Turisme de Girona también usó una foto de una playa de Perth para promocionar la Costa Brava

La fragata Surprise en un oceà de perfum

 

Sempre he gaudit llegint les aventures marítimes escrites per  Patrick O'Brian i em va agradar en el seu moment veure en el cinema Master and Commander, un bon film de Peter Weir que té una durada de 138 minuts i que està basat en les obres d'aquest autor de novel·la històrica. Ahir, però, vaig cometre la insensatesa de recuperar la pel·lícula per Antena 3. L'emissió va començar a les deu de la nit i va acabar a tres quarts d'una de la matinada desprès de gairebé mitja hora de talls publicitaris. Al final van guanyar els bons, però amb tants anuncis nadalencs, la fragata Surprise de l'heroic capità anglès Jack Aubrey semblava navegar enmig d'un oceà de refotut perfum.

• B.S.O Master and Commander: Boccherini La Musica Notturna delle Strade di Madrid. No. 6, Op. 30, Passacalle.

Campions amb el cor

Minut 110, a la pròrroga.  Apareix Messi, remata amb el pit, amb el cor, amb l'escut i gol!!!!.  Xifra màgica: 110, els 110 anys d'història d'un Barça que avui, guanyant a l'Estudiantes (1-2), ha esdevingut el club campió del món. El millor club de futbol del planeta.

Apareix Guardiola emocionat, plorant com una Magdalena. I té raó en fer-ho. Ja no es pot aconseguir un any millor: 2009, l'any de les sis copes, una fita mai no assolida per ningú.

Durant la cerimònia d'entrega de la Copa Intercontinental, em truca una tal Ana de Jazztel. En lloc d'engegar-la a dida li pregunto com és que no està mirant el futbol. No diu res més i penja. O no li agrada el futbol  o és merengue o, tal vegada, “pincharatas”, el nom amb el que es coneix als seguidors de l'Estudiantes de la Plata per allò d'haver estat un club fundat el 1905 per un grup d'estudiants d'una facultat de medecina. Avui els “pincharatas”, els Estudiantes, han plantat cara, ens han posat l'ai al cor, però finalment els de Pep Guardiola, els professors, els han fet suspendre l'examen posant-hi molta fe, pit i cor. El del millor jugador del món, l'anima d'un  Barça que ha fet història. 

La tortura ni és art ni és cultura

Catalunya ha fet avui un pas endavant en el respecte als animals en caure derrotades en el Parlament les esmenes a la totalitat presentades pel PSC, PP i Ciutadans contra la iniciativa legislativa popular (ILP) antitaurina. Però no ens enganyem. Amb aquesta votació, la cambra catalana no ha decidit l'abolició de les corrides de toros sinó que simplement ha donat llum verd a la discussió del tema en seu parlamentaria. Per  arribar a aquest punt, que ara per ara no compromet en res la continuïtat de les activitats taurines a Catalunya, s'han presentat 180.000 signatures (moltes més que les 50.000 necessàries en tota ILP) i s'ha hagut de fer una votació secreta a la cambra que ha donat el següent resultat: 67 vots a favor de continuar el procediment, 59 en contra, 5 abstencions i 4 diputats que han optat per no votar. Els antitaurins ja comptaven amb 33 vots favorables d'ERC i ICV-EUiA, mentre que el PP i Ciutadans havien anunciat el vot en contra (17). La decisió de CiU i PSC de concedit als seus diputats llibertat de vot era el factor que podia fer decantar el resultat final cap a un costat o cap a l'altre. Finalment, però, el Parlament ha optat per donar via lliure a l'inici del debat i ara caldrà esperar fins a mitjans de l'any vinent per veure si la cambra es pronuncia per prohibir a Catalunya les curses de braus.

Això suposant que els diputats partidaris de mantenir aquesta  sagnant tradició tant pròpia de Catalunya (no ens enganyem) com d'Espanya, sud de França, Portugal i Mèxic (a Olot es va construir una de les primeres places i Barcelona va ser  l'única ciutat en tenir-ne tres en funcionament) no comencin a aplicar allò que es coneix com a filibusterisme parlamentari. És a dir obligar a la cambra a fer mil i un tràmits abans de la votació final,  amb la qual cosa s'aniria allargant el procés fins a desprès de les eleccions catalanes previstes en una data encara per a determinat de l'any vinent. De fet, ni als convergents ni als socialistes els interessa remenar massa el tema: als primers per no perdre vots a les Terres de l'Ebre i els segons per  no quedar entre l'espasa i la paret davant part del seu electorat.

Precisament, aquesta vessant electoral de la qüestió és la que ha portat a CiU i PSC ha amagar avui l'orientació del seus vots. Ja és gros que  s'hagi hagut de fer una votació secreta per decidir si la cambra podrà o no parlar del tema. Una part dels parlamentaris, l'ofici dels quals és precisament parlar, tenen por a fer-ho, mira quina contradicció, sobre els braus. No sigui que votant amb llum i taquígraf acabin perdent l'escó en pronunciant-se sobre allò que des del punt ètic és tant evident:  que la tortura ni és art ni pot ser considerada cultura.  

Vídeo: Ska-P

"Els xeics aquí en els seus trons"

Mundial de Clubs. Estadi  Zayed Sports City d'Abu Dhabi. Atlante 1- Barça 3. Dissabte final dels braugrana amb Estudiantes de la Plata. Gol sorpresa dels mexicans als quatre minuts de joc (Rojas), empat de Busquets, gol màgic de Messi als vint segons de sortir al camp i gol històric de Pedro que es converteix així en l'únic jugador a la història del futbol mundial que marca en una temporada en sis competicions oficials. Per treure's el barret.

M'ha encantat el comentari de J.J. Santos a la retransmissió de Tele 5 després del gol de Messi:

“Se ha calmado todo un poco después de ésta salida frenética de Messi y su gol. Enloqueció el estadio y ahora está la gente mucho más calmada. Los jeques aquí en sus tronos. Juega la pelota el Barça..."

Esperem que dissabte, al voltant de les set de la tarda, els xeics de l'emirat petrolier deixin els seus trons als jugadors de Pep Guardiola. Al Barça de les sis copes.

El "rató" de Google Chrome

Avui, repassant la premsa digital, m'he trobat amb aquest banner del navegador Chrome de Google. En principi és un anunci en castellà malgrat que algú podria pensar que l'han escrit en catanyol en veure que, per allò de la publicitat dinàmica, et conviden a passar “el rató” damunt el banner.

Si els perseguits rosegadors poden perdre accidentalment la cua, aquí, el ratolí informàtic -el ratón- ha perdut, vés a saber per què, la lletra ena. De tota manera, aquesta lamentable desaparició de la catorzena lletra de l'alfabet no és cap fenomen estrany. Fent una cerca de “rató” per Google apareixen 49.900 resultats, entre ells els que fan referència al “rató Mickey”, al “rató  Pérez”, a l”alfombrilla de rató” i fins i tot a un usuari que es pregunta perplex per quina raó “cuando pongo la flecha del rató en la barra de direcciones me salen ceros...?”.

Estic temptat d'anar a cercar la paraula “ratón” al diccionari de la Real Academia per comprovar si alguna rata o ratolí ha rosegat l'ena, però, francament, prefereixo deixar aquesta tasca als que pateixen dia sí, dia també, per la salut de la sempre maltractada i perseguida llengua espanyola... 

Rambo i el vesper afganès

Matinada d'avorriment televisiu. Fent zapping pels canals de Digital + acabo suportant a Calle 13 les darreres escenes Rambo III. A la pel·lícula, l'exveterà de Vietnam John Rambo (Sylvester Stallone) perpetra, fent costat als mujahidins finançats per Estats Units i Pakistan,  una massacre entre els invasors soviètics d'Afganistan. Dels dolents, els bevedors de vodka, no queda ni l'apuntador. Sang i fetge a dojo: 221 actes violents i  108 morts converteixen Rambo III, segons el Llibre Guinness dels Rècords (edició 1990), en el film més salvatge rodat fins aquell moment. La tempesta de bales, bombes i míssils és tan intensa que se'm fa difícil creure que algú hagi pogut comptar les víctimes, però si ho diu el Guinness...

La pel·lícula, que es va estrenar coincidint amb la retirada soviètica d'Afganistan (15 de maig de 1988), finalitza amb una proclama:

“Aquest film és dedicat al valent poble d'Afganistan”.

Vint-i-un anys després, què deu pensar John Rambo veient el retorn en fèretres dels militars nord-americans enviats al vesper afganès? 

Quina opinió li deuen merèixer ara a l'heroi cinematogràfic aquells valents aliats mujahidins transformats bona part d'ells en talibans?

Si us veieu en cor, reviseu les seqüències de Rambo III. Segur que enmig  del fragor de la batalla, al costat de John Rambo, hi veureu un rostre força anònim als anys 80 però ara ben conegut per tothom: el de Bin Laden.

Tornen els llangardaixos extraterrestres

 

La notícia que l'ovni vist a Noruega era en realitat un míssil rus fora de mare m'ha fet pensat amb el retorn de la mítica sèrie de televisió “V”, la dels llangardaixos extraterrestres que, disfressats d'humans, intenten conquerir la Terra, esclavitzar a tot quisqui i robar l'aigua. El proper dia 27 de desembre, el canal TNT emetrà a l'estat espanyol el primer capítol d'una nova versió d'aquesta sèrie de ciència ficció que va triomfar, i de quina manera, els anys 80. Tindrem el plaer de veure com la guapíssima actriu brasilera Morena Baccarin, que en aquest remake fa el paper de l'alienígena  principal en substitució de Jane Badler, es cruspeix a cremadent exquisites rates, un dels àpats més desitjats pels visitants.

I si el sentit comú dels televidents no ho impedeix, veurem també repetits, a la vida real, alguns episodis com el protagonitzat a Barcelona  per un súbdit suís que un mal dia de juliol de 1985 va robar un camió, va atropellar mortalment a un vianant i va aixafar 23 cotxes creient-se un llangardaix de la sèrie “V” amb poder per a ressuscitar els morts.

És un tòpic, però la realitat, més o menys embogida, sempre acaba superant la ficció.  

•  Entrevista a Baccarin en El País: "Lo peor de ser lagarto en 'V' es tener que comer ratones"
  

Vídeo 1: Entrevista a Morena Baccarin amb escenes de la nova versió de la sèrie ja estrenada als Estats Units.

Vídeo 2: Remix amb humor de l'escena en la qual Jane Badler es menjava una rata.

Hi ha vida més enllà de Word

 Aprofitant la sortida fa unes setmanes de la versió beta de la suite Office 2010, a l'edició d'avui d'El País publiquen una informació titulada “Hay vida más allá de Word”. L'autor de l'article presenta diverses alternatives a l'editor de textos de Microsoft: Scrivener, un programa només per a Mac dirigit a usuaris que hagin d'escriure projectes llargs (llibres, guions de cinema etc), WriteRoom, un editor absolutament minimalista també per Mac, Docs, el servei en línia de Google i el Lotus Symphony d'IBM.

Inexplicablement, l'article oblida la màxima alternativa en programari lliure a l'Office de Microsoft: la suite gratuïta OpenOffice. Per no parlar d'altres opcions, també en sofware lliure com Abiword o el NeoOffice, la versió de l'OpenOffice nativa per a Mac. I és que, efectivament, hi ha vida més enllà del Word.  

L'amenaça de Bono

Una de les coses que més sorprenen als diputats novells quan estrenen el seu escó en el Congrés és el bramul constant que emeten ses senyories. Un brunzit mal educat que no respecta el torns de paraula i que, a estones, va pujant de to fins a esdevenir cridòria, una arma verbal que s'utilitza sovint per fer perdre la concentració de l'orador enemic.

Ara, però, qui ha perdut la paciència davant aquestes pràctiques de guerra psicològica i de filibusterisme parlamentari és el president del Congrés i tercera autoritat de l'estat, José Bono, que ha fotut cop de puny damunt la taula i ha amenaçat amb un càstig contundent: posar fi a la tanda de votacions al final de cada sessió, amb la qual cosa els diputats, pobrissons meus,  haurien d'estar pendents d'anar votant al llarg del ple sense poder abandonar l'hemicicle.

Suposant, que és molt suposar, que Bono compleixi la seva amenaça i imposi aquesta pena, caldrà creuar els dits perquè li doni resultat ja que en cas contrari només li restarà en el seu arsenal un darrer cartutx disciplinari: posar a ses senyories de cara a la paret i fer-los recitar la sacrosanta Constitució, aquest text que ahir va complir 31 anys i en el qual, amb la polèmica de l'Estatut català com a teló de fons, Bono hi ha volgut també posar cullerada:

 “La Constitució -ha dit- no és infinitament flexible, té límits. Igual com qualsevol esport, assenyala els límits del terreny de joc, que mai són una restricció, al contrari, són una garantia. Ser net exigeix respecte a l'àrbitre i sotmetre's a les regles”.

Un símil esportiu que, traslladat al món de l'esport rei, el futbol, no és d'aplicació tan taxativa com vol fer creure José Bono. Les mides del terreny de joc són variables, a gust de consumidor (de 90 a 120 metres de llargada per 45 a 90 metres d'amplada), la gespa pot estar més o menys molla o alta i les regles són interpretades en dècimes de segon per un col·lectiu arbitral qüestionat sempre per les aficions però que ha de complir amb l'obligació de conservar-se en bon estat de forma. Res a veure amb les interminables discussions d'un Tribunal Constitucional incapaç de prendre una decisió en tres anys i amb part dels seus membres amb el mandat més caducat - fins i tot hi ha un difunt- que un iogurt perdut en el racó més inhòspit de la nevera.

En Millet ja té bitllet

No. Ni el Banc Central Europeu, ni el Banc d'Espanya ni la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre han perdut l'enteniment. El bitllet de 500 euros amb la imatge d'un Fèlix Millet somrient és del tot fals i forma part de la publicitat d'un llibre que surt avui a la venda: “Les barbaritats de Fèlix Millet”. Es tracta d'allò que en el món editorial és coneix com un instant book, un llibre fill de la més rabiosa actualitat, una obra de 160 planes escrita a velocitat exprés per Saül Gordillo, director de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) i ex company d'El Punt.

Segons l'editorial Ara Llibres, “'Les barbaritats de Fèlix Millet' recull els fets i només els fets, nus i eloqüents, d'un cas que ha sotragat de dalt a baix l'opinió pública catalana. Perquè no cal afegir ni treure res per mostrar amb tota la seva contundència les dimensions d'un dels escàndols més importants dels últims anys al nostre país.”

Per cert, un detall curiós: el fals bitllet d'en Millet està tan ben fet que fins i tot aconsegueix enganyar al Photoshop. Quan s'intenta editar la imatge, el programa mostra el següent avís: 

Si algú pensava en fer anar la fotocopiadora, se'n pot anar oblidant.

El retrovisor (2)

Via e-mail (autor desconegut)