dimarts, 19 d’agost del 2008

Guerra i les estadístiques torturades

Alfonso Guerra va comparèixer ahir a la Universidad Internacional de Andalucía, a Baeza (Jaén) per parlar sobre Antonio Machado, però va aprofitar també per fer-ho sobre José Montilla i no va ser precisament per rememorar l'origen cordovès del president català recitant-li els versos del poeta sevillà:


Está en la sala familiar, sombría,/
y entre nosotros, el querido hermano /
que en el sueño infantil de un claro día /
vimos partir hacia un país lejano.


Abans de perdre's per la vida i obra de Machado, el diputat del PSOE i president de la Fundación Pablo Iglesias va jugar davant la premsa al pim-pam-pum de moda, l'esport patri que té, des de fa temps, a Catalunya com a principal ase dels cops.


Com a periodista he de reconèixer que cada vegada que Alfonso Guerra obre la boca és una mina pel gremi. Gravades en lletres d'or resten a la memòria de paper i digital frases celebres seves com ara "Fraga tiene los intestinos colocados en el cerebro" o "Margaret Thatcher en lugar de desodorante utiliza tres en uno".


Però no patiu. Aquesta vegada a Montilla no li ha tocat rebre el tret de canó de la frase contundent que permet escriure un titular de poca volada però de considerable gruix. Això sí, ahir, els col·legues de la premsa que, amb nas de perdiguer, escoltaven al polític andalús van poder notar l'olor a pólvora que envolta les relacions entre els cosins germans socialistes de Catalunya i de la resta de l'Estat en relació al conflicte del finançament. Alfonso Guerra va assegurar que el president Montilla es troba “entre dos fuegos” (el dels capitans i el del sector nacionalista del PSC) i li va reclamar que demostri que “es un buen gobernante i estadista en momentos de dificultades”.


És a dir, que la Generalitat és Estat per segons què, però deixa de ser-ho quan el seu president protagonitza el paper que li pertoca: defensar els interessos dels catalans. Quan fa això, deixa de ser “buen gobernante i estadista”.


Alfonso Guerra també va carregar contra la publicació de les balances fiscals i contra el PSC i, per fer-ho, va haver de recular fins als enfants de la Patrie del 1789. Segons ell, les balances fiscals són quelcom “predemocràtico, de antes de la Revolución Francesa”. “La defienden grupos conservadores y otros con etiquetas progresistas, però como sigan así se van a quedar sólo con la etiqueta, puesto que no son posiciones progresistas”.


Les balances les va fer públiques el govern Zapatero en compliment dels seus acords amb els polítics catalans amb motiu de l'aprovació d'un estatut retallat que el mateix Alfonso Guerra, com a president de la comissió constitucional del Congrés, es va vanagloriar d'haver passat pel ribot. Per a tant, si apliquem el criteri incongruent de Guerra, podríem dir que del forn on es van coure els números -el ministeri del compañero Solbes- es desprenen efluvis predemocràtics, una conclusió, si m'ho permeteu, una mica aventurada....


Si les cròniques no enganyen, l'exvicepresident del govern de Felipe González va abandonar el recinte universitari de Baeza sense cantar la Marsellesa ni cremar cap foto monàrquica, però la seva intervenció d'ahir ens pot portar a reflexionar sobre les balances fiscals que, en el fons, no deixen de ser un conjunt de dades estadístiques cuinades per algun chef del firmament polític.


Alguna vegada ja he mostrat el meu escepticisme sobre aquesta ciència i com que avui la cosa va de frases, deixeu-me posar el punt i final amb una que apareixia fa pocs dies a l'article de l'advocat Manuel Delgado Solís publicat la setmana passada en El País amb el títol “Cataluña y Extremadura: emociones y razones


Toda estadística, convenientemente torturada, acaba por confesar