Empat al Santiago Bernabéu (Madrid 1- Màlaga 1) i Mourinho ja torna a criticar als arbitres. Bon símptoma. Una copa de Málaga Virgen a la salut de Cazorla, autor de l'empat amb un golàs de falta en el temps afegit.
A la roda de premsa posterior al partit, Mourinho ha dit això: ""El árbitro ha tenido dos errores muy grandes y no pasa nada. Puede equivocarse, como el línea hizo con dos fueras de juego que dejaba a mis jugadores solos ante el portero. No ha visto penalti a Cristiano ni a Marcelo que dejaba el partido sentenciado con el 2-0. Los campeonatos son así. El árbitro se ha equivocado con dos penaltis enormes pero no lo debo criticar. No pasa nada".
O sigui que no el critica però el critica. No sé si m'explico...
Al portuguès cabrejat, abraonat i amb cara de pomes agres li manca, entre moltes altres coses, la capacitat insinuadora i la subtilesa crítica de Guardiola.
Tirant de tòpic, només li faltava fotre un cop de puny a la taula i haver afegit: "El fútbol es así".
Hi ha coses que fan ràbia: portes anys dedicant hores i més hores al blog escrivint en català i, de sobte, algun senyor o senyora de Google decideix que a la url hi aparegui el domini .es quan el lector hi entra des de l'estat espanyol:
absurddiari.blogspot.com.es.
Accedint des d'un altre estat, apareixerà el domini d'aquell estat.
"Realizaremos este cambio para proporcionar más asistencia en relación con la administración local del contenido. Si recibimos una solicitud de eliminación de contenido que infrinja la legislación local, este ya no estará disponible para los lectores en los dominios locales en los que estén en vigor esas leyes. Esta actualización es coherente con nuestro estrategia en cuanto a la libre expresión y la eliminación de contenido controvertido, que no ha variado."
Per a tant, és una forma de complir la llei local censurant continguts.
Per sort la cosa té solució (al menys fins que a Blogger se'n donin compte) introduint un canvi a la plantilla d'HTML.
Fet: absurddiari.blogspot.com.
La manera d'evitar la redirecció l'explica Xavier Caballé en el seu blog L'Home dibuixat.
Seguint el consell de Caballé, el codi afegit a la plantilla html de Diari de l'Absurd només canvia el domini blogspot.com.es per blogspot.com; la resta de dominis estatals els conserva.
La mala consciència ha pogut més que els dòlars. Greg Smith, director executiu del banc d'inversions Goldman Sachsha renunciat al seu càrrec. El fins ara alt directiu d'aquesta firma involucrada en l'afer de les hipoteques subprime, detonants de l'actual crisi financera, i en l'ocultació del dèficit grec, ha confessat públicament que plega per l'ambient "tòxic i destructiu" de l'empresa i per la baixesa moral d'uns directius més preocupats per obtenir rèdits que per afavorir els seus clients. "Em posa malalt la fredor amb què la gent parla sobre com estafar els seus clients”.
Greg Smith ha treballat dotze anys a Goldman Sachs però el que ara ha denunciat en una carta al The New York Times no és segurament res de nou que qualsevol persona amb dos dits de front no hagi pogut intuir des de fora. Smith ha abandonat el territori intocable dels "llestos", dels poderosos analistes i especuladors que, prement una tecla, fan tremolar l'economia mundial. Tindrà les seves raons per fer-ho però vagi on vagi deixarà rastre de pudor.
Baixesa moral. Una bona definició de part dels mals que han provocat i segueixen provocant aquesta tempesta perfecta que patint.
Shakespeare, a la seva obra Juli Cèsar, va fer famosa la frase “Cuida't dels idus de març!", un advertiment que segons el grec Plutarc va rebre l'emperador romà per part d'un vident poc abans de ser assassinat. Els idus eren dies de bons auguris i per a tant Juli Cèsar, tan proper als deus, investit amb el títol d'imperator perpetuu i de pontifex maximus, no podia creure de cap manera que algú escollís aquell idus de març de l'any 44 a.C. (15 del mes martius) per trair-lo. Aquell dia, l'emperador es va apropar al vident i tot enfotent-se dels mals auguris li va dir: "Els idus de març ja han arribat". I el vident li va respondre: "Sí, però encara no han acabat". Poc desprès, Juli Cèsar moria apunyalat, víctima d'una conspiració protagonitzada per un grup de senadors.
“Los idus de marzo” és precisament el significatiu títol de la darrera pel·lícula dirigida i protagonitzada per George Clooney. Un títol que resumeix el que l'actor, director i, en aquest cas també coguionista i coproductor, pretén explicar en aquest retorn al cinema polític. La història, basada en l'obra teatral “Farragut North” de Beau Willimon, explica el rerefons de traïcions i enganys del món de la política, els punyals que, com a l'època de Juli Cèsar, fan el treball brut, en aquest cas durant les eleccions primàries del Partit Demòcrata. Un partit i un candidat - el governador Mike Morris (George Clooney)- que aspira a portar la regeneració a la presidència dels Estats Units, però que en aquest camí cap a la Casa Blanca no dubte en embrutir-se les mans i a fer veure que les té netes. Ho fa des d'un segon terme perquè el gran protagonista del film és un jove i ingenu cap de comunicació de la campanya, un “guardià del discurs” protagonitzat meritòriament per Ryan Gosling.
No estem davant un thiller polític, sinó més aviat davant una faula moral pessimista sobre l'ascens al poder. Hi ha cinisme, cops de colze, deslleialtat, ambició, sexe i tot allò que sigui necessari per guanyar les primàries a Ohio. Tot s'hi val perquè, com diu el tòpic de la política electoral nord-americana, “qui guanya a Ohio, guanya les primàries”.
Fervent demòcrata i ben conegut pel seu suport públic a Barack Obama, Clooney no ha dubtat a l'hora de portar a la pantalla -amb una estrena que coincideix amb les eleccions primàries republicanes- la contradicció que hi pot haver entre el missatge progressista del Partit Demòcrata i allò que es cou sota terra, a les clavegueres de l'exercici brut de la política.
La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, ha assegurat aquest dijous que la interrupció voluntària de l'embaràs “no és un dret, sinó un fracàs de la dona” i s'ha mostrat partidària de modificar la llei d'interrupció de l'embaràs.
Jo crec que, en tot cas, és un fracàs de la societat. D'una societat incapaç de donar una bona educació sexual al jovent, d'una societat marcada encara per les pressions i per la hipocresia de la jerarquia eclesiàstica i d'una determinada dreta política i social.
En aquest context, la interrupció voluntària de l'embaràs serveix per fer front a mals majors: que moltes nenes i dones vegin destruïda la seva vida per haver comès una relliscada sense protecció i cavalcant damunt el desig desbocat de la condició humana.
No, presidenta Aguirre. No és un fracàs de la dona. És un fracàs de tothom.
Però portar criatures al món ha de ser un acte voluntari i desitjat d'amor i no només de sexe.
A Girona tenim un lladre de bicicletes singularíssim i força imprudent: acaba de ser detingut desprès de robar una bici propietat d'un policia que la tenia guardada en el pati interior de la comissaria de la Policia Nacional, en el barri de Pedret. En un primer moment, la víctima del robatori s'ha pensat que era una broma dels seus companys, però ben aviat les gravacions de les càmeres de seguretat han permès identificar al lladre, que ha estat detingut poc desprès quan, mig begut i fent esses, pedalava en direcció a Salt. Com que la bici ha estat taxada en 385 euros, el pispa, que ja acumula mig centenar de detencions, només serà acusat d'un furt.
A l'agost de l'any passat, el mateix individu ja va ser acusat d'un altre robatori d'una bicicleta. Aquella vegada, l'amo era un tècnic d'autòpsies de l'Institut de Medicina Legal i la bici es trobava aparcada al soterrani de l'edifici dels Jutjats. Expliquen les cròniques que va ser el mateix propietari del vehicle de dues rodes qui, a l'endemà, va pescar al lladregot quan es passejava a cavall de la seva bicicleta. La captura va ser un pèl èpica ja que el tècnic d'autòpsies el va agafar literalment per les orelles. I encara sort que, acostumat a treballar en un ambient on cada dia s'obren cossos i remenen vísceres, no tenia cap bisturí a ma!
Un auxiliar d'autòpsies en un edifici judicial, un policia nacional en una comissaria... Qui serà la propera víctima del nostre lladre de bicicletes?
Un ferotge lluitador d'arts marcials que guarda la bici a l'interior d'un gimnàs ple de contundents karateques?
Imatge: Cartell de la pel·lícula "El lladre de bicicletes", dirigida el 1948 per Vittorio de Sica.
La vicedegana de Turisme de la UdG, Maria Rosa Collell, ha aparegut en el programa de TVE, "Comando Actualidad" (vídeo) comprant en una habitació d'un hotel diversos productes de luxe per a regalar al seu marit: unes sabates, una bossa i unes ulleres. En total 2.640 euros.
"No ha preguntado usted ningún precio. Para usted el precio es secundario", li diu la periodista. "De momento si, secundario. De momento si.", contesta ella.
Aquesta escena en un showroom queda molt autèntica però, segons ha dit un col·laborador de l'empresa venedora, es tracte d'una escenificació en la qual la vicedegana es va prestar, per amistat, a fer d'"actriu".
En temps de crisi i amb el càrrec que ocupa Maria Rosa Collell, podia haver escollit un altre paper més "autèntic" i raonable. Per exemple, i sense anar més lluny, el de vicedegana preocupada per les retallades que pateix la universitat pública...
“El sentiment és un defecte químic dels perdedors”. Un gran diàleg a l'escena final del capítol 1 de la segona temporada de Sherlock (BBC). La intel·ligent i freda dominatrix Irene Adler (Lara Pulver) té guardats a la memòria del seu mòbil tot un seguit de secrets per posar al país de genolls. Sherlock Holmes (Benedict Cumberbatch) haurà de trobar la clau de pas per accedir-hi. Entre els dos personatges s'estableix una singular relació d'amor odi.
Sherlock: - T'has deixat portar. El joc era molt elaborat. Estaves gaudint massa.
Adler: - Massa?. Mai és massa.
S: - Gaudir de l'emoció de la cacera està bé. Sospirar amb l'emoció del joc ho entenc perfectament, però el sentiment...El sentiment és un defecte químic dels perdedors.
A: - Sentiment, però que dius?
S: - Tu
A: - Per Déu. Pobrissonet. No creuràs de veritat que m'interessaves?. Sherlock Holmes, l'intel·ligent, el gran detectiu de la gorreta...
S: - No. Perquè et vaig prendre el pols. Accelerat. Pupil·les dilatades. Suposo que John Watson creu que l'amor és un misteri per mi, però la química és senzillíssima i molt destructiva. Quan ens vam conèixer em vas dir que la disfressa sempre és un autoretrat. Quina raó tenies!. La combinació de la caixa forta, les teves mesures corporals...però això és molt més íntim. És el teu cor i mai hauries de deixar que dominés la teva ment. Podies haver triat un número a l'atzar i haver-t'ho emportat tot. Però no vas poder resistir-ho. Sempre has donat per fet que l'amor és un desavantatge perillós. Gràcies per la teva prova definitiva.
A: - Tot el que vaig dir era mentida. Jo estava seguint el joc.
S: - Ho sé i ara estàs perdent.
I mentre acaba de dir això, Sherlock escriu en el mòbil la clau de pas que la freda Irene Adler havia ideat deixant-se trair pel cor: SHER
M'ha vingut a visitar un individu d'una espècie en vies d'extinció: un venedor d'enciclopèdies. El primer que li he dit, amb ànim de desanimar-lo, és que a casa ja no m'hi caben més llibres en format paper. L'home s'hi ha esforçat però no li he comprat res. M'ha reconegut que l'enciclopèdia en qüestió, una història d'Espanya promoguda per la Real Academia de la Historia (la mateixa del polèmic i vergonyant Diccionario Biográfico Español), ocupa molt d'espai.
Hem acabat parlant d'una cosa molt més lleugera: els llibres electrònics i la possibilitat de comprar-los (o aconseguir-los) per internet. D'una manera ràpida i sense que venedors en vies d'extinció truquin a la porta...
Fa dos o tres dies que a Girona tenim esverada la colònia de gavians argentats. Criden dia i nit i a altes hores de la matinada els veig volant en grup interpretant la seva simfonia desesperada (una banda sonora que, amb la foscor, sembla de pel·lícula de por).
Tal vegada els gavians noten de lluny com la primavera es va apropant?.
S'ha avançat el període de rituals amatoris a l'inacabable jaç de les alçades?...
Ahir, escoltant al síndic de greuges Rafael Ribó queixar-se de “les males pràctiques administratives” que van provocar el caos de la renda mínima d'inserció i de la situació d'indefensió que pateixen moltes persones per les retallades a salut, benestar social i educació, em preguntava quina relació deu tenir Ribó amb el govern de CiU.
La resposta ha arribat avui mateix per boca del portaveu de l'Executiu, Francesc Homs: “El síndic de greuges últimament es dedica a fer política, no a fer de síndic de greuges”.
A mi, que voleu que us digui, em sembla molt bé i molt sa que el síndic i el Govern no facin manetes i no s'entreguin a orgies dins el llit dels afers públics. Com tampoc ho haurien de fer mai de la vida els periodistes i els polítics...
L'eròtica del poder pot acabar essent destrempadora. Sobretot per tots aquells que des de prop han de vetllar per la bona salut democràtica del país.
Em desperta l'arribada d'un SMS. Estiro el braç i, a palpentes, agafo el mòbil. Obro el missatge. La meva entitat bancària em comunica que m'han ingressat una quantitat respectable d'euros en concepte de prestació d'atur.
Prestació d'atur?. ¿M'havia posat a dormir conservant la feina i em desperto al carrer?
Quedo garratibat. Truco immediatament a recursos humans de la meva empresa i em tranquil·litzen: segueixo mantenint el meu lloc de treball. Tot plegat ha estat un error del Servei Públic d'Ocupació. M'han pagat tot un mes d'atur en lloc dels vuit dies d'ERO temporal que vaig fer el desembre.
Em costa tornar a agafar el son. Em ve al cap el mètode pervers emprat principalment al mon anglosaxó per acomiadar al personal: un trist i fred SMS. Aquí, en l'aniquilació del capital humà, encara conservem un cert grau de civilització i un punt d'elegància.
Tanco els ulls i un parell d'hores més tard quan torno a la vida examino amb una certa inquietud la bústia del mòbil...
No sé si explicar-ho perquè costa de creure. Però ho faré. Avui he trobat en Kiko, el meu mastí dels Pirineus, assegut davant el televisor i seguint molt interessat les explicacions de l'home del temps. Que si temperatures sota zero aquí i allà, que si un nou front de nevades que travessarà Catalunya, que si plaques de gel a les carreteres, que si canonades d'aigua congelades...
Poc desprès, a l'hora de sortir a passejar, en Kiko ha aparegut protegint-se del fred amb la meva bufanda i la gorra de llana. Superada la sorpresa, he intentat fer-li entendre que som els humans, pobres criatures desvalgudes, els que necessitem la roba d'abric però ell s'ha mostrat taxatiu:
“Els gossos urbans, els que a l'hivern dormim damunt l'estora al davant de la llar de foc, estem humanitzats i per a tant, per anar a passejar ens cal fer-ho abrigats. Vosaltres, els amos ens heu fet així! I això és innegociable!”.
L'argument era tan clar que no hi he pogut dir res. He sortir doncs al carrer, a travessar el fred, desproveït de gorra i de bufanda i amb en Kiko estirant de la cadena ben cofoi i calentet.
A fora, ens esperava un vent gelat damunt el qual dansaven cap a aquí i cap a allà els flocs de neu, una cortina gebrada que era travessada per dotzenes i dotzenes d'amos i gossos. Els humans, amb pas cansat i tremolant de fred. Uns sense gorra, altres sense bufanda, altres sense mitjons i, els més desafortunats, sense ni tan sols abric. Els animals humanitzats, en canvi, a més de la seva capa de pèl, passejaven protegits amb tot allò necessari per tractar de tu a tu a la siberiana.
Veient la imatge d'uns i altres, contemplant el nostre propi aspecte, he entès que l'actitud d'en Kiko no era una excentricitat passatgera. Costa de creure, però allà mateix he descobert l'autèntica magnitud de la revolta.
Quarts de nou del vespre. Vaig a la piscina del GEiEG a fer quatre braçades de manteniment (no gaire més que uns 700 metres). En un moment determinat, surten de la sauna tres individus suorosos i es van a remullar a la piscina exterior. A fora estem a dos graus sota zero i només de pensar en la fredor tallant d'aquella aigua arribo a la conclusió que són uns valents.
Uns minuts més tard parlo amb un d'aquells iron man i m'assegura que el contrast sobtat de temperatures és molt bo per la circulació. "Jo-diu- només em remullo fins a la cintura. No vull que l'aigua freda m'afecti els pulmons". El miro amb aire escèptic i penso que valoro amb extraordinària estima els pulmons però també, per suposat, tot allò que forma part de la meva anatomia de cintura per avall...
En els diaris, algú és l'encarregat de repartir els anuncis entre les seccions i algú més decideix quines notícies es col·loquen a cada plana. A vegades, però, la combinació del món publicitari i del món informatiu no és, per dir-ho suaument, precisament perfecte...
“Vigila els teus pensaments perquè es convertiran en paraules. Vigila les teves paraules perquè es convertiran en actes. Vigila els teus actes perquè es convertiran en hàbits. Vigila els teus hàbits perquè es convertiran en el teu caràcter. I vigila el teu caràcter perquè es convertirà en el teu destí. Ens convertim en el que pensem.”
Aquesta sentència moral, didàctica i contundent, atribuïda ni més ni menys que a Gandhi, surt dels llavis de la Margaret Thatcher interpretada magistralment per Meryl Streep a la pel·lícula “La dama de hierro” dirigida per Phyllida Lloyd.
Al meu entendre no estem davant un film estrictament polític- si fos només això se li podrien trobar moltes mancances i alguna inexactitud històrica- sinó més aviat davant un retrat psicològic d'una dona que va marcar la vida pública britànica i la política internacional. Un retrat que no és ni una hagiografia ni un pamflet contra la Thatcher.
Una dona, filla d'uns botiguers, que en incorporar-se a les files del tories es va introduir en un món exclusiu d'homes i marcadament classista i que per triomfar batallant contra la discriminació femenina a la política, va acabar essent més ferotgement conservadora que tots ells. “Si vols canviar el país, lidera'l!” diu una Dama de Ferro a qui no li tremola la ma a l'hora d'adoptar polítiques impopulars i injustes amb les classes més desafavorides. Per ella, només compta el triomf de l'individu i no hi ha d'haver coixí que esmorteixi les injustícies socials. Liberalitzar l'economia i reduir, costi el que costi, el dèficit públic. Eus aquí els camins neoliberals que l'agermanaran amb la dreta republicana dels Estats Units amb Reagan al capdavant.
Els principis han d'estar per davant de tot: “Ens recolzarem en els nostres Principis, o res ens sostindrà”, afirma Thatcher plantant cara amb sang i foc als feixistes de la Junta Militar Argentina en el conflicte de lesMalvines. Tot sigui per salvaguardar els territoris d'ultramar. Déu salvi a la Reina i a les restes de l'Imperi. Una operació militar excèntrica que la portarà fins els cims més alts de la popularitat per desprès anar lliscant víctima de la seva intransigència en l'aplicació de les polítiques antieuropeistes i de la “Poll Tax”, l'impost extremadament injust que preveu que els multimilionaris paguin el mateix que els ciutadans més pobres. Amb l'arrogància i el poder absolut és cavarà la seva pròpia tomba i els tories hi abocaran la sorra. Seran els seus els que la faran plegar. O això o resignar-se a perdre les properes eleccions. Plegarà Thatcher però continuarà el thatcherisme.
El que més m'ha agradat de la pel·lícula, al marge de la gran interpretació de Meryl Street, és l'hàbil muntatge que amb el fil conductor d'una Thatcher ja atrapada per la demència senil ens trasllada amunt i avall i amb gran habilitat narrativa per dècades d'història del Regne Unit. L'espectador que hi busqui exclusivament un film polític hi trobarà només pinzellades de tot aquest llarg itinerari , aspectes no explicats i, tal vegada, alguns d'ells passats pel sedàs de l'exigència dramàtica però no tinc cap dubte que estem davant un meritori retrat farcit de tones de bon cinema.
La pintora i il·lustradora Sandra Bierman, nascuda a Brooklyn, Nova York, ha dedicat una part de la seva obra a mostrar la relació de tendresa entre els gats i les dones. Gats i més gats a la falda de cossos femenins, expressant amb mirada íntima l'amor d'uns éssers cap a els altres.
Sandra, filla d'un immigrant suec i d'una texana i neta d'una índia cherokee, resideix des del 1988 a Boulder, Colorado, i diu que els seus ol·lis i dibuixos estan influenciats pels mestres italians del segle XVI, per mestres mexicans i xinesos i per l'art clàssic japonès.
M'agrada el pop art de l'artista britànic David Hockney, els seus colors vibrants i lluminosos, els seus paisatges... Ara té 74 anys i per dibuixar utilitza des del 2010 una coneguda aplicació de l'iPad anomenada Brushes, que es pot adquirir pel mòdic preu de 5,99 euros. Els dits o un llapis òptic li permeten donar forma a les seves obres damunt la pantalla de l'iPad.
Per David Hockney, l'edat no li és cap barrera per emprar la tecnologia, inclòs l'iPhone, a l'hora d'explotar les capacitats creatives. En el seu polèmic estudi "El coneixement secret" ja assegurava que a partir del segle XV, els pintors s'ajudaven discretament de sistemes òptics per traslladar les imatges al llenç. Per a tant, no és gens estrany que ell utilitzi l'iPad.
Des de dissabte es pot veure una exposició de l'obra més recent d'aquest artista a la Royal Academy de Londres, una mostra que a l'estiu viatjarà al Museu Guggenheim de Bilbao. I, coincidint amb l'exposició londinenca, la galeria Eude de Barcelona presenta una exposició de cartells realitzats per Hockney entre el 1964 i el 1986.
Pot semblar estrany però us juro que és així: Don Vito Corleone m'ha desitjat avui un feliç 2012.
Ho ha portat a terme via Facebook sabent com sap (ho explico en el meu perfil de la xarxa social), que la trilogia d'El Padrí, dirigida per Francis Ford Coppola ocupa un lloc destacat en el meu particular univers cinematogràfic.
Així doncs Don Vito m'ha fet, a la seva manera i com si jo fos el cantant Johnny Fontane (l'alter ego fictici de Frank Sinatra, creació malèvola de Mario Puzo) una proposta d'aquelles que no es poden refusar: que el 2012 sigui un any feliç.
Els números de la macro i de la microeconomia no quadren ni amb fum de sabatots, hem vist reaparèixer l'espectre d'Aznar i , per si no n'hi havia prou, el líder de Mojinos Escocios -El Sevilla- dissertava aquesta matinada per RNE sobre filosofia estoica.
Hi ha, per a tant, símptomes evidents que el món s'enfonsa...
Toco de peus a terra i soc molt escèptic respecte al nivell de felicitat personal i col·lectiva que ens podran aportar els propers 365 dies però si el capo di tutti capi ho ordena estic disposar a reconèixer que aquest serà un any d'exultant satisfacció. No em vull despertar amb el cap guillotinat del meu gos dins el llit com el del pura sang favorit del productor Jack Woltz. No desitjo tastar els mètodes convincents del sempre amable i fidel consigliereTom Hagen.
Així doncs no m'hi puc negar, però sigueu sincers i reconeixeu amb mi que tot plegat és molt i molt inquietant...
Ni entrecuix ni punyetes. La principal zona sexual la tenim en el cervell i és allà on la imaginació cou a foc ràpid mil i una fabulacions deixant-se , sovint, enganyar per la corrent d'estímuls falsos que entren pels sentits. Tingueu-ho present: no tot és el que sembla.
Una notícia de l'agència EFE assegura que el principal repte del flamant ministre Alberto Ruiz-Gallardón serà aconseguir que els ciutadans recuperin la confiança en la Justícia. Vista la pèssima situació de tot allò relacionat amb els tribunals i el viacrucis que pateix la ciutadania cada vegada que s'ha de perdre en el laberint judicial, de feina, el senyor Gallardón, en tindrà molta.
Una de les coses que haurà de fer, segons subratlla textualment la notícia és “abordar de inmediato y poder resolver en tres meses, y en diálogo con la oposición, la renovación pendiente del máximo interprete de la Carta Manga”.
Manga?
Doncs sí, manga!
Només hi ha tres opcions: a l'agència s'hi ha colat una ma negra que odia profundament la Constitució Espanyola, el text ha estat redactat per un fanàtic del còmic japonès o, simplement, tot plegat és degut a les presses per enviar la notícia. Amb quina ens quedem?
Quan un gra de sorra penetra a l'interior d'una ostra, el mol·lusc reacciona cobrint a l'invasor amb nacre i transformant-lo en una perla brillant. De la mateixa manera, en temps difícils, cal intentar ser positius, mirar cap el futur amb una dosi d'optimisme raonable i transformar la dificultat en la perla que en ajudi a tirar endavant. Sapiguem trobar el nacre, la mareperla, que la majoria dels humans portem a dins.
Amigues i amics: Que tingueu una setmana, com a mínim, lleu i que l'empatx de dolçor nadalenca no confongui les vostres ànimes.
La vicepresidenta econòmica en funcions, Elena Salgadoha descobert que fa tard per pagar a Catalunya els 759 milions d'euros que l'Estat deu en concepte d'inversions endarrerides, tal i com marca la disposició addicional tercera de l'Estatut. Segons Salgado s'hauria de fer un protocol i no hi ha temps material per preparar-lo abans del desembarcament de Mariano Rajoy a la Moncloa.
Ho ha dit així de clar i s'ha quedat tan tranquil·la malgrat que el pagament es va acordar el 19 de juliol a la comissió bilateral Estat-Generalitat i que els acords d'aquesta comissió són d'obligat compliment. Han passat quasi cinc mesos, la partida corresponent està prevista en els Pressupostos espanyols, però la senyora vicepresidenta en funcions ha afegit que a més de no tenir temps per fer el protocol, els Pressupostos “constitueixen una possibilitat de gastar, no una obligació”.
Per acabar-ho d'arrodonir, Salgado ha dit que no veu motius perquè la Generalitat porti l'Estat als tribunals.
En resum, el govern del PSOE traspassa la patata calenta al PP i bona nit i tapat.
Mentrestant, l'executiu d'Artur Mas haurà de fer mans i mànigues per cobrir el forat d'aquests 759 milions que comptava rebre abans de final d'any i tal vegada s'haurà d'endeutar encara més pagant uns interessos molts superiors als que paga l'Estat.
Aquest maldecap per Catalunya pot provocar una paradoxa: a l'hora de passar els comptes amb la gent de Rajoy, els de Zapatero podran presentar uns números menys vermells i carregar un cop més contra el dèficit de les autonomies (com és probablement l'objectiu de l'impagament) però no així quan la Unió Europea es torni a mirar en lupa el dèficit espanyol, un examen global que no distingeix entre l'Estat i les comunitats autònomes. Per a tant, si la Generalitat acaba tenint uns comptes més negatius això repercutirà en la nota de l'Estat espanyol a Brussel·les. Rajoy tindrà, aleshores, dues feines: superar com pugui el temporal comunitari i decidir -negociant amb Mas- si es vol merèixer menys que Zapatero la fama d'incomplidor i de trampós i si desitja o no que el cobrador del frac amb barretina acampi definitivament davant la Moncloa com un símbol més de l'espoli que pateix Catalunya.
Foto: La vicepresidenta Elena Salgado, a la roda de premsa d'ahir. / EFE.
El Banco Mare Nostrum (BMN), integrat per Cajamurcia, Caixa Penedès, Caja Granada y Sa Nostra, està promocionant aquests dies els seus comptes corrents obsequiant amb tres tovallolesEl Caballo als clients que incrementin el saldo del compte en 4.000 euros i el mantinguin durant 70 dies.
L'eslògan de la campanya és clar, senzill, curt i directe: “Un luxe”.
No posarem en dubte l'encert del creatiu que ha parit la campanya publicitària. Segur que amb la pedregada que està caient a conseqüència de la crisi, és un luxe per molta gent tenir “presoners” aquests milers d'euros per aconseguir tres tovalloles. Això sí, són 100% cotó, es poden comprar a internet per 48 euros i són d'un model amb nom d'alta volada: Abolengo.
Una vegada demostrat a nivell global que allò que anomenen mercats s'ha imposat a la política, el millor escenari per la votació d'avui hauria de ser el sagrat temple de les oficines bancàries, que, per cert, n'hi ha moltes més que els improvisats col·legis electorals. Allà, els votants hi entrarien amb la llibreta d'estalvis a la ma i, en perfecte ordre, com si fos el sobre amb la papereta del Congrés o del Senat, la dipositarien a la boca del caixer automàtic. En mil·lèsimes de segon, el Gran Germà llegiria cada un dels conceptes de les entrades i les sortides -nòmina (suposant que n'hi hagi), gimnàs, perruqueria, aigua, gas, electricitat, hipoteca, canal plus, nespresso, mercadona, orange, oci diürn i nocturn etc etc- i amb aquest aiguabarreig de fets convencionals i d'alguna gesta no tan confessable registrada a la visa, dibuixaria el perfil econòmic i social de l'elector.
Dels números en vermell o en negre del compte corrent en sortiria el valor del seu vot. Naturalment, el principi bàsic de la democràcia representativa -un home ( o una dona), un vot- ja hauria estat abolit i el que tindria pes seria la salut financera de cada individu. Del perfil consumista en sortiria la orientació política i dels guarismes alts o baixos el nombre de vots dipositats per cada persona en aquest sufragi tecnocràtic.
Per descomptat que a la jornada electoral com la d'avui les oficines de bancs i caixes acollirien el gruix de l'electorat mentre que les minories selectes disposarien d'uns espais VIP situats en els bancs d'inversions, a les borses, ens els despatxos d'advocats famosos que gestionen les discretes societats d'inversió de capital variable (SICAV) i les societats patrimonials o a les seus de les intocables agències de valoració de primes de risc...
En un món real -amb la que està caient i amb la que caurà- aquest hauria de ser l'escenari de la jornada electoral d'avui però ja ho sabeu, sóm al 20-N, diuen que celebrem la festa de la democràcia i de desagraïts i de descreguts l'infern n'és ple.
Mariano Rajoy tenia la seva nena de ficció (on deu haver anat a parar la criatura?) i ara José Zaragoza té el seu maniquí. Vist i no vist. El polèmic vídeo contra les retallades aplicades pel govern Masja ha estat retirat per ordre de Chacón.
Utilitzar la mort d'un pacient convertint a un metge en un maniquí era munició d'alt calibre per una campanya, com pràcticament totes, més que avorrida. En afers electorals, si no es vol sortir del terreny políticament correcte hi ha poc camp a córrer per la creativitat i quan algú comet l'atreviment passa el que passa.
Ho reconec. La proximitat de qualsevol maniquí sempre m'ha semblat inquietant, però també ho són d'inquietants i poc tranquil·litzadores les retallades sanitàries del conseller Boi Ruiz, el nostre particular Eduard Mans de Tisores...
Mario Draghi ha iniciat el seu mandat com a president del Banc Central Europeu (BCE) marcant distàncies amb Trichetrebaixant el preu del diner. Un amable cop d'efecte que ha estat, en general, ben rebut pels mercats i pels analistes.
L'italià és un gat vell en això dels quartos, un personatge de llarguíssim recorregut professional i de reconeguda habilitat jesuítica (va estudiar en un col·legi d'aquesta orde). Diuen que el seu pensament econòmic ve a ser una mena de còctel entre l'ortodòxia germànica i la manera d'entendre i gestionar les finances als Estats Units, un detall aquest darrer marcat per la seva formació al prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT).
Abans que els socis europeus el col·loquessin on és ara, Mario Draghi ha ocupat al seu país els càrrecs de director general del Tresor, president del Comitè de Privatitzacions i governador del Banc d'Itàlia, on, per la seva inesgotable activitat era conegut com a Supermario.
A més de formar part del consell d'administració de diverses empreses i bancs, també ha fet carrera internacional com a director executiu del Banc Mundial i com a vicepresident per Europa, entre el 2002 i el 2006, de Goldman Sachs, el poderós banc d'inversions nord-americà implicat en el frau de les hipoteques subprime i en el maquillatge del deute grec, una operació, aquesta darrera, en la qual, pel lloc que ocupava, en devia saber alguna cosa l'avui flamant capitost del Banc Central Europeu.
Tenim doncs a la guineu cuidant el galliner del BCE, una imatge poc tranquil·litzadora però que no necessàriament ha d'acabar en carnisseria. Mario Draghi es coneix tots els trucs, fins i tot els més foscos, del seu ofici i això tal vegada pot ser positiu. Més o menys una situació similar a les de les grans multinacionals de la informàtica que contracten els serveis de malèfics hackers...
Es pot fer humor amb ETA?. En altres circumstàncies hauria estat de mal pair, però l’esperat i desitjat anunci de l’adéu definitiu a les armes ha posat a prova l’enginy de molts humoristes gràfics.
Aquí podeu veure una selecció d’acudits publicats aquests darrers dies a la premsa catalana, basca i espanyola.
Diuen que els més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Per sort no sempre és així però ho acostuma a ser quan el tema central és Espanya. Això són paraules majors i uns i altres solen estar d'acord davant una qüestió suprema que passa per damunt de moltes altres: la pàtria espanyola.
En aquest context, la “broma” que un dels pares de la Constitució, el socialista Gregorio Peces-Barba, ha fet sobre Catalunya és de mal gust, per dir-ho suaument, però no ens ha d'estranyar gaire.
L'expresident de la cambra baixa va aprofitat ahir la seva intervenció davant un congrés estatal d'advocats que es celebra a Cadis per parlar de les guerres del segle XVII:
“El comte duc d'Olivares es va trobar alhora l'aixecament de catalans i portuguesos. Aleshores es va prendre la decisió de deixar als portuguesos i quedar-nos amb els catalans. Jo sempre dic en broma què hagués passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i no pas amb Catalunya?. Potser ens hauria anat millor.”
I dir això, va acabar de ficar-se en el jardí intentant tranquil·litzar a l'auditori en relació a l'augment de l'independentisme i al risc de fragmentació d'Espanya:
“Estem en millors condicions que en altres èpoques. No sé quants cops es va haver de bombardejar Barcelona. Aquest cop es resoldrà sense necessitat de bombardejar-la”.
Podem doncs estar tranquils: aquesta vegada no ens bombardejaran.
L'humor de Peces-Barba no haurà fet gaire gràcia a les catalanes i als catalans que van patir els bombardejos feixistes de la guerra civil, ni tampoc a tots aquells que tinguin uns mínims coneixements històrics o que entenguin, en termes de dèficit fiscal, els costos econòmics i socials que ens comporta seguir formant part d'Espanya.
Davant l'enrenou provocat, ahir Peces-Barba va demanar disculpes subratllant que parlava en clau d'humor i insistint en que els catalans “no haurien de ser tan susceptibles”. Avui ho ha tornat a fer però afegint-hi que "Espanya és una nació" i que "Catalunya és una part entranyable del nostre territori".
De les seves paraules, tant les d'ahir com les d'avui, en surt un evident to colonialista perdonavides. La veu de Gregorio Peces-Barba és com la del NO-DO. Només li ha faltat referir-se a “la laboriosa Cataluña” que era el que deien en Franco i els seus ministres quan venien de visita d'inspecció “a esta parte tan entrañable de nuestro territorio”.
Ha de ser molt dur ser del PSC i tenir o patir aquests germans de viatge.
L'octubre del 2009, en una intervenció en el programa Radiogaceta de los deportes de RNE, el president del SevillaJosé María del Nidova dir textualment que “Juan Lapuerta” cometia un greu error “al barrejar futbol i política”.
Però aquesta nit, en resposta a les paraules d'Artur Mas sobre l'accent andalús i de Duran Lleida sobre el subsidi agrari, el president del club sevillista ha fet sortir als seus jugador al Camp Nou amb unes samarretes que lluïen l'eslògan “Orgullosos de Andalucia”.
I com que Del Nido ha fet exactament el mateix que ell criticava a Laporta -barrejar futbol i política-, a RAC1, a la prèvia de la transmissió del partit, han optat per rebatejar-lo, convertint-lo, mira per on, en un nostrat “Del Niu”.
Sigui com sigui, desprès de 90 minuts amb onze ocasions de gol i d'un temps afegit força accidentat i amb penal inclòs, la pilota s'ha negat a entrar i Del Nido / Del Niu ha pogut tornar satisfet a Sevilla. Ho ha fet orgullós, imaginem que d'Andalusia -en té tot el dret- però sobretot, del seu porter, el sevillà Javi Varas, l'home-mur que ha tingut mans per aturar-ho tot, i també de Kanouté, que agredint oportunament a Cesc, ha desconcentrat l'home-gol Messi en els moments previs al llançament d'un penal decisiu.
L'equació entre un persistent atac blaugrana i una fèrria defensa sevillista ha donat com a resultat aquest empat a zero i la pèrdua del lideratge. No cal donar-hi voltes sobre si les matemàtiques del futbol són justes o injustes. La pilota és capritxosa i a vegades, per més que jugui el millor equip del món, si d'alguna cosa no entén és de justícia.
Ahir, en una conferència a Esade, el candidat de CiU Josep Antoni Duran i Lleidava assegurar que l'actual estat del benestar és “insostenible” i que les administracions hauran de prendre decisions encara més “doloroses” per posar-hi remei. Referint-se a la sanitat, es va mostrar partidari d'una “col·laboració més gran entre el sector públic i el privat”, però en resposta a una pregunta del públic no va voler entrar en més detalls: “No seré més concret. No és que no tingui idees; és que si les explico perdré les eleccions”.
Així doncs, Duran demana als electors que el votin sense saber què voten o, dit d'altra manera, que facin un exercici de fe cega, que li concedeixin novament l'escó i que , un cop retornades les perilloses urnes al magatzem de la democràcia, esperin el moment oportú perquè el senyor diputat tingui a bé explicar les seves idees ocultes sobre la reforma de l'estat del benestar.
Totes les enquestes indiquen la poca confiança amb què la ciutadania veu la política i els polítics. En aquest context, els programes electorals acostumen a ser artefactes poc dignes de crèdit i el coneixement que en tenen part dels electors quan dipositen el seu vot és més aviat migrat per no dir nul. Però d'aquí a fardar d'idees contundents davant un auditori, el dels negocis, procliu a exigir-les, resulta, com a mínim, impúdic.
En el diccionari, la paraula “contundent” apareix amb dos significats:
1 adj Que produeix contusió. Ferida feta per un instrument contundent. 2 fig Que produeix tal impressió en l'ànim, que resulta convincent. Arguments contundents.
A un candidat se li hauria d'exigir que fos clar i convincent amb els seus arguments i que no tingués cap programa ocult. No sigui que les idees ara amagades per no perdre vots acabin causant alguna ferida post-electoral a la delicada supervivència de l'estat del benestar.
Foto: El candidat de CiU en un moment de la conferència d'ahir a Esade. / Oriol Duran
¿Qui no coneix a Alfonso Díez, flamant marit de María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay?
Per si algú ha arribat fins aquí sense perdre la respiració i ha aconseguit aïllar-se aquests dies de l'impacte contundent de la crònica rosa, cosa pràcticament impossible, direm que el ciutadà Alfonso ha fet el salt a la fama pujant a l'altar del bracet de la duquesa d'Alba. Ha estat una llarga i dura ascensió al cim més alt de la noblesa espanyola partint d'un campament base més aviat modest i també molt espanyol: el del simple funcionariat.
Alfonso Díez Carabantes (Palència, 1950) i la megaduquessa Cayetana Fitz-James Stuart (Madrid, 1926, cinc vegades duquessa, vint vegades vescomtessa, catorze vegades Grande de España etc. etc.) es van conèixer fa més de 30 anys a una botiga d'antiguitats (escenari del tot apropiat) i en fa quatre es van retrobar a la sortida d'un cinema. No consta la pel·lícula que van veure però, en tot cas, en aquell aparador de la ficció es va encendre la flama d'allò que les cròniques socials amables en diuen “una història d'amor amb totes les lletres”.
La diferència d'edat dels nuvis (avançadíssima en el cas de la dama) però sobretot l'origen plebeu i l'ofici gris -funcionari de la Seguretat Social- del ciutadà Alfonso no van ajudar que l'entorn familiar de la duquessa rebés aquest festeig de tardor amb els braços oberts. De fet, el tram més costerut de la pujada a l'altar l'ha superat la duquessa repartint part de l'herència entre els seus fills, una operació delicada i no exempta de polèmica, i fent signar al nuvi un document mitjançant el qual el bon home ha renunciat a qualsevol dret sobre els bens de la Casa d'Alba.
I així, a empentes i rodolons, el funcionari Alfonso Díez ha esdevingut duc consort d'Alba, un triomf de l'amor, dirien uns, una escalada social inconcebible, dirien altres, però més es va perdre a Cuba.
La part més canallesca i malvada de la premsa s'hi ha abonat amb el pobre Díez. Uns l'han definit com “un personaje de medio pelo” i altres, fins i tot a les planes menys serioses del monàrquic ABC, han fet jocs de paraules amb el seu cognom rebatejant-lo com “Alfonso X”, sense caure en la indelicadesa de detallar si l'estimat per Cayetana de savi, com el monarca històric, en té molt o poc. O com l'Associated Press, que en una crònica publicada a Yahoo rebaixa -ves a saber si per culpa d'un traductor automàtic- al duc consort Alfonso Díez al nivell d'“Alfonso 10”, com si d'un vulgar futbolista famós es tractés.
En el fons, molta enveja com demostra la piulada que va fer fortuna a la xarxa el passat dia 5, jornada de noces al palau de Las Dueñas de Sevilla: “ El que emprenya del casament de la duquessa és que aquesta nit ella tindrà sexe i tu no”. Més clar, l'aigua.
Foto: Cayetana ballant amb Alfonso desprès del casament. / EFE
Si hem de fer cas al cartell, els clients d'una fleca de Vilanova poden adquirir, entre altres varietats, “pa engonals”. Com que aquest pa mai no ha existit i suposem que tindria un dubtós gust, cal posar-hi una mica d'imaginació per entendre que en realitat es tracta de pa anglès, altrament dit pa de motlle.
I com s'arriba a aquesta conclusió?. Doncs partint de la versió castellana “pan inglés”, fent-li perdre l'accent i la nacionalitat al pa i passant en pla maldestre el terme anatòmic “ingles” per un traductor automàtic castellà-català. El resultat final és “pa engonals”, sense que el pobre i humil pa de motlle tingui res a veure amb la part del cos, veïna dels genitals, en que s'ajunta cada cuixa amb el ventre del forner.
Un apunt més. A la població gaditana de San Roque hi ha una empresa panificadora que és diu Pan Inglés S.L. però si la cerquem a la versió catalana de Boletines Oficiales.com ens apareix convertida en...Pa Engonals S.L.! Altra vegada, cal suposar-ho, la traducció automàtica!
I com que la cosa va d'engonals, us deixo aquí l'escena del dictat del mestre Don Roberto a Amanece que no es poco, la gran pel·lícula d'humor absurd i surrealista escrita i dirigida per José Luis Cuerda.
En el món de Playmobil hi ha tota mena de recreacions disponibles: la caserna dels bombers, l'hospital, el col·legi, la clínica veterinària, el zoològic, els vehicles de transport, la botiga de flors, la casa urbana, la granja, la comissaria de policia i fins i tot una banda de lladregots de joies.
Les joguines reprodueixen sovint la realitat i per això, veient la magnitud del desastre econòmic, que dibuixa amb línia vermella descendent un avui millor que el demà, no ens ha d'estranyar -com ja ha avançat amb to irònic El Mundo Today- que el Playmobil de moda per les properes festes nadalenques pugui ser una munió de figuretes de plàstic -més de quatre milions de clics- fent cua davant una oficina de treball.
Això sense oblidar altres recreacions possibles com la protagonitzada pels indignats amb els bancs, pels propietaris desnonats per l'impagament d'hipoteques, pels emprenyats amb els especuladors i amb els polítics, pels mosquejats amb la congelació de sous, pels cabrejats amb les retallades de l'estat del benestar o fins i tot pels catalans ofegats per l'espoli fiscal. Serà una bona manera amb la qual els nens i les nenes, tot jugant innocentment amb els clics, aprendran a fer front a les incerteses del futur. Temps al temps...
Avui, a la tertúlia de La Mañana, el magazín matinal de TVE presentat per Mariló Montero, han rebatejat al president Mas convertint-lo en Arthur.
Hem trobat a faltar, això sí, un vídeo amb el molt honorable Arthur assegut al costat de lady Jane Ortega i enardint amb una arenga pro-retallada als cavallers de la Taula RodonaLouis Recoder, Andrew Mas-Colell i JosephLouis Cleries.
Imatge 1. Captura de pantalla del programa La Mañana.
Imatge 2: Lord Farquaad de la pel·lícula Shreck té una raonable semblança amb el president Mas.
La rivalitat local treu guspires i fa estralls. “Al Betis ni aigua”. Això és el que deuen haver pensat els responsables del web del Sevilla que en el resum de la classificació de la lliga situat a la plana principal han optat per fer desaparèixer el primer lloc, des d'ahir en mans dels bètics que van vèncer al Saragossa i, amb tots els partits guanyats, ja sumen 12 punts. Com es pot veure, el llistat comença amb el segon lloc ocupat pel València, mentre que el Sevilla s'ha de conformar, de moment, amb la cinquena posició.
Això si, la realitat és tossuda i a la classificació complerta amagada a dins del web, el Betis apareix com a mereixedor capdavanter de la lliga.
Motalko és el títol d'un curiós documental fet en 3D a partir d'imatges antigues de la primera gasolinera que va començar a funcionar l'any 1936 a la població hongaresa de Budatétény. El treball, dirigit per Attila Kekesi, explica la història de Tasziló Landthaller, el fill del fundador de l'estació de servei, un personatge encara en actiu que durant el règim comunista va fer mans i mànigues per no perdre la propietat de la gasolinera.
L'animació tridimensional de les fotografies ha estat portada a terme per Miklós Falvay emprant el Blender, un programa lliure de modelat, animació i creació de gràfics en 3D.
En el vídeo podeu veure una petita mostra del film, la versió integra del qual, que dura 32 minuts i és en qualitat full HD, es podrà baixar des d'aquí a partir del 25 de setembre per un mòdic preu de 1,99 dòlars.
Foto: El protagonista del documental, Tasziló Landthaller, en una foto actual. / HB Production
Cinc anys desprès d'haver actuat a l'Auditori gironí amb el seu trio, el pianista nord-americà Brad Mehldau va passar ahir pel Festival de Jazz de Girona despertant les mateixes passions que provoca arreu del món. Aquesta vegada ho ha fet mostrant la seva faceta més íntima, el piano solo, essent aquest l'únic concert que fa a l'estat.
Treballant la improvisació i amb el seu talent, capaç de barrejar les concepcions més clàssiques (Beethoven, Schubert) amb les formes jazzistes dels grans mestres com Charlie Parker i amb el pop de Radiohead o de Massive Attack, Mehldau s'ha convertit en una de les grans estrelles del jazz actual.
En el següent vídeo el podeu veure en una actuació l'any passat a Viena.
Parem màquines. Europa Press ha descobert que els micos tenen plomes. A una noticia difosa ahir, l'agència assegura textualment que en el zoològic de Jerez “hay un mandril que se quita las plumas de los brazos por estrés, igual que varios loros y papagayos que han perdido prácticamente todo su plumaje”.
La informació fa referència a un estudi portat a terme per l'entitat animalista Igualdad Animal sobre vuit zoològics de l'estat espanyol, entre ells el de Barcelona. L'organització ha presentat una denúncia administrativa davant les corresponents conselleries competents en fauna de la Comunitat de Madrid, la Junta d'Andalusia, la Comunitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya.
Segons l'estudi, dirigit per la zoòloga anglesa Claire Louise, els animals disposen de poc espai, pateixen estrès físic i psicològic, falta d'higiene i d'atenció veterinària, maltractaments per part dels visitants i fins i tot s'han detectat indicis de venda il·legal d'exemplars en el zoo de Sevilla que implicaria al de Madrid.
Per descomptat a l'informe no hi ha cap indici del curiós mandril amb plomes ni l'agència ha aclarit si el mico en qüestió disposa d'ales i de bec, pon ous i alça majestuosament el vol.
Foto: Un mandril femella (sense plomes) junt amb la seva cria. / Aiwok / Wikipedia
Etimològicament, la paraula entusiasme ve del grec enthousiasmós que significa possessió divina. Els antics grecs quan veien a un poeta trempant amb el seu art consideraven que eren els deus qui s'expressaven des del seu interior i el posseït mereixia doncs el màxim respecte dels pobres terrenals.
M'agrada el mot entusiasme i tot plegat m'ha vingut a la memòria desprès d'escoltar el que ha dit Artur Mas: el començament de la recuperació econòmica serà el 2013 “si no peta tot”. I si tot s'en va can Pistraus, ha afegit, “estarem dins el cacau general”.
D'acord que el president no vol enganyar a ningú ni ser, com ell mateix ha dit, “campió de la frivolitat”, però aquest condicional “si no peta tot” no ajuda precisament a animar , ja no dic a entusiasmar, als catalans i s'afegeix als mals auguris expressats, sense massa prudència, per la flamant directora gerent del FMI, Christine Lagarde que diumenge va provocar una onada de pànic entre els inversors advertint del risc “imminent” d'una nova recessió mundial.
Els economistes diuen que els mercats es mouen sovint per factors psicològics que no tenen necessàriament una explicació lògica. Només falta doncs afegir música de terror a una pel·lícula que ja té un guió poc tranquil·litzador.
Tenint en compte la situació catastròfica de l'economia grega no sé si seria gaire recomanable deixar-nos posseir pels deus de l'Olimp, però en tot cas, si és veritat que la psicologia té a veure amb la magnitud del desastre econòmic, intentem fer front als problemes amb una mica d'ànim i ja vindran els temps per deixar-nos posseir orgàsmicament per l'enthousiasmós inflant, els deus no vulguin, futures bombolles econòmiques.
Els grocs madurs
-
L’estiu ha irromput amb una intensitat exagerada. Fa molta calor. No és
aconsellable caminar pel camp. Els ocells, els conills i les bestioles
busquen les ...
L’algoritme de l’èxit de Ferran Martínez
-
Ferran Martínez, exjugador professional de bàsquet i ara consultor i
inversor, va ser el convidat de l'Associació Catalunya Valley per a l'acte
Marca Gir...
Romi, detective sorda en Bilbao
-
Estrenada hace algunas semanas, pero descubierta por mi recientemente,
‘Romi‘ es una serie policiaca (procedimental, la llaman) que tiene como
protagonista...
El fracaso del Reino Privativo de Mallorca
-
*¿Qué significa privativo en derecho? *
*Privativo en derecho hace referencia a algo que *
*pertenece o es exclusivo de una sola persona o entidad, lo que si...
ChatGPT, una virguería en pañales
-
Lo del *ChatGPT* es impresionante, pero está en pañales. Sin duda se trata
de un *experimento de Inteligencia Artificial (IA) en fase beta *y se notan
mu...
Dácil es cajera
-
Por Manuel M. Almeida
Dácil es cajera. Trabaja de nueve a siete en no sé qué hipermercado. Antes
y después del trabajo, en horas del crepúsculo, se sub...
Carlos Yárnoz, nuevo Defensor del Lector de El País
-
Carlos Yárnoz será el nuevo Defensor del Lector de El País en sustitución
de Lola Galán. El nombramiento tendrá una duración de un año, prorrogable
por el ...
Empezar un nuevo negocio por internet
-
Cuando deseamos emprender, el primer desafío al que nos enfrentamos es
saber cómo elegir la idea adecuada para tu negocio debido a que pensamos en
la con...
Persiguiendo a Gabo
-
*Colita. El País*
Ron y agua bendita. Lo restregaron nada más nacer. Su tía Francisca
Cimodosea Mejía quiso evitar percances como esa vuelta de cordón umb...
Entrades
