dilluns, 6 de febrer de 2012

Revolta animal


No sé si explicar-ho perquè costa de creure. Però ho faré. Avui he trobat en Kiko, el meu mastí dels Pirineus, assegut davant el televisor i seguint molt interessat les explicacions de l'home del temps. Que si temperatures sota zero aquí i allà, que si un nou front de nevades que travessarà Catalunya, que si plaques de gel a les carreteres, que si canonades d'aigua congelades...

Poc desprès, a l'hora de sortir a passejar, en Kiko ha aparegut protegint-se del fred amb la meva bufanda i la gorra de llana. Superada la sorpresa, he intentat fer-li entendre que som els humans, pobres criatures desvalgudes, els que necessitem la roba d'abric però ell s'ha mostrat taxatiu:

Els gossos urbans, els que a l'hivern dormim damunt l'estora al davant de la llar de foc, estem humanitzats i per a tant, per anar a passejar ens cal fer-ho abrigats. Vosaltres, els amos ens heu fet així! I això és innegociable!”.

L'argument era tan clar que no hi he pogut dir res. He sortir doncs al carrer, a travessar el fred, desproveït de gorra i de bufanda i amb en Kiko estirant de la cadena ben cofoi i calentet.

A fora, ens esperava un vent gelat damunt el qual dansaven cap a aquí i cap a allà els flocs de neu, una cortina gebrada que era travessada per dotzenes i dotzenes d'amos i gossos. Els humans, amb pas cansat i tremolant de fred. Uns sense gorra, altres sense bufanda, altres sense mitjons i, els més desafortunats, sense ni tan sols abric. Els animals humanitzats, en canvi, a més de la seva capa de pèl, passejaven protegits amb tot allò necessari per tractar de tu a tu a la siberiana.

Veient la imatge d'uns i altres, contemplant el nostre propi aspecte, he entès que l'actitud d'en Kiko no era una excentricitat passatgera. Costa de creure, però allà mateix he descobert l'autèntica magnitud de la revolta.

Foto: En Kiko amb gorra i bufanda. / Toni Dalmau