dijous, 26 de febrer de 2009

El cost de la pena de mort


Els estats de Maryland, Colorado, Kansas, Nebraska, Montana, Nou Mèxic i New Hampshire s’estan plantejant, per motius estrictament econòmics, la possibilitat d’abolir la pena de mort. La crisi obliga a estalviar i el manteniment del corredor de mort, amb tot l’entremat jurídic i de seguretat que l’envolta, surt caríssim.

Segons informa The New York Times, un estudi de l’Institut Urbà de Maryland ha arribat a la conclusió que el llarg camí fins a l’execució d’un condemnat acaba tenint un cost de 3 milions de dòlars, 1,9 milions més que un procés sense pena capital. A Kansas també han fet números i encara que l’estalvi seria menor -uns 500.000 dòlars- ja hi ha veus republicanes que reclamen l’abolició. A Nou Mèxic, el governador Bill Richardson, defensor fins ara de la pena capital, ha canviat d’opinió i s’ha convertir en abolicionista adduint que el cost que comporta mantenir el corredor de la mort és injustificable “en aquesta època d’austeritat i de pressupostos ajustats”.

La crisi doncs pot acabar fent més a favor de l’abolició de la pena capital que tots els arguments humanitaris esgrimits durant anys i panys arreu del món. Executar presos complint amb totes les garanties legals (siguin o no criticables) és només cosa d’administracions riques. Les altres ho resolen amb el mòdic preu d’una bala al cap.

Quan el 1931 Alphonse Gabriel Capone va ser condemnat a presó per evasió d’impostos i no pas pels mil i un crims sagnants que havia ordenat cometre, ja es va fer evident, i de quina manera, el poder que té l’economia.

dimecres, 25 de febrer de 2009

L'anecdotari d'El Punt gloriós


Quan un té ficats pràcticament els dos peus en el mig segle, sempre li queda la possibilitat de refugiar-se en aquella definició optimista de la cinquantena que va fer l'Oscar Wilde: “La joventut de l'edat madura”.

Ara, quan estem commemorant els 30 anys d'El Punt, qui això signa es veu pel retrovisor començant a fer de corresponsal del diari a la zona de Sant Feliu de Guíxols, Platja d'Aro i Santa Cristina. Passant les cròniques per telèfon (amb la garantia d'alguna paraula o frase mal entesa a l'altre costat del fil telefònic) o enviant-les amb autobús cap a Girona, on, amb sort, serien massacrades a consciència per fer-les entrar en plana. Encara no hi havia fax i el correu electrònic era un somni inimaginable, però els corresponsals érem una mena de força de xoc d'El Punt que patíem damunt el terreny la indignació (a vegades justificada) d'alguns veïns protagonistes de les notícies més agres i la incomprensió (a vegades també comprensible) de la redacció. Rebíem cops i els tornàvem i fèiem les coses com podíem, amb moltes ganes i poca, poquíssima, experiència. Amb l'alè d'uns i altres al clatell fèiem, en definitiva, el que podíem i, a l'endemà, ens cabrejàvem obrint el diari i veient que la nostra gran història havia quedat reduïda a un breu o, simplement, no sortia o s'havia perdut ves a saber a quina taula.

Amb els anys tot va canviar, com era natural i necessari que ho fes. El Punt va deixar de ser un diari d'estar per casa, extraordinàriament proper però amb el calaix buit. Van desaparèixer els corresponsals, es va perdre la frescor inicial però es va professionalitzar i, amb els alts i baixos que sempre pateix tota iniciativa humana, va anar guanyant qualitat fins arribar ara als trenta anys, l'etapa que, amb permís de Wilde, vindria a ser la maduresa de la joventut.

Enrere molt enrere deixem aquella època d'El Punt gloriós, recordant-la això si, amb tot el que tenia de bo, de dolent i, fins i tot, de divertit. Aquí teniu un recull d'anècdotes publicades en el seu moment en el rotatiu i recollides a L'Absurd Diari:



Foto 1: Un moment de la visita d’ahir del president Montilla a la seu de Girona d’El Punt. / Manel Lladó

Foto 2
: La primera redacció d'El Punt. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Jordi Negre; Isabel Juanola; Enric Serra; Xavier Martí; Josep Collelldemont; Jordi Mercader; Jaume Sampé; Pepa Bouis; Carles Sànchez-Costa; Jaume Planes; Josep Montenegro; Enric Marquès; Jaume Bach; Joan Comalat i Carme Gil. / Josep M. Oliveres

dimarts, 24 de febrer de 2009

Captius i desarmats sense Gmail

Des de dos quarts d'onze del matí, vint milions d'internautes hem estat captius, i desarmats sense correu. El Gmail, l'excel·lent webmail de Google, ha petat deixant incomunicats a particulars i a empreses d'arreu del món. La cosa s'ha començat a recuperar lentament a partir de quarts de dues i ara mateix comencen a entrar en el meu netbook els correus electrònics acumulats ves a saber on. La finestra comunicativa torna a estar oberta, però ningú ens podrà treure aquesta nova sensació d'impotència tecnològica que s'ha vingut a afegir a malestars mes clàssics com els que sentim quan de cop i volta ens quedem sense electricitat o sense aigua.

Són els signes del temps, que diria algun pedant,... o de la modernor.


Imatge: Avís als usuaris aparegut a les planes de suport de Gmail.

dilluns, 23 de febrer de 2009

El cap de Bermejo


Porc senglars, muflons, jutges vaguistes, funcionaris judicials fastiguejats, socialistes decebuts i tota la fauna i flora pepera - la que normalment s’immola en lluites internes emprant el noble art de les ganivetades a l’esquena- s’han entregat a una orgia desenfrenada després de conèixer la dimissió del ministre de Justícia Mariano Fernández Bermejo. El caçador ha estat finalment caçat i el seu cap penja ja a la paret dels cadàvers il·lustres que han fet de la supèrbia tota una manera de ser i de manar. Al costat del trofeu cinegètic s’hi podria fer una foto, si encara no se l’ha fet, un altre personatge de la mateixa espècie – Pedro J- , que més d’un mèrit té en la caiguda del ministre.

No hi ha hagut prou temps per esperar la previsible remodelació de govern. En campanya electoral els estrategues desaconsellen guardar un mort dins l’armari perquè la ferum, esbandida pels quatre punts cardinals pels mitjans de comunicació conservadors (el tuf dels altres ajuda a tapar la fetidesa pròpia), podia haver fet fugir de la rosa socialista als electors gallecs i bascos. Ara, una vegada obertes les finestres i celebrades les exèquies polítiques per l’antic fiscal, que va ser escollit ministre, recordem-ho, precisament per la seva ferotgia pròpia de gos de presa, els socialistes podran arribar a la recta final dels comicis amb l’aire renovat i el pit inflat que llueix tot aquell que ha sabut fer cau i net a temps.

A Ferraz i a la Moncloa han fet dissabte en dilluns i tenen arguments per exigir a Rajoy que apliqui la lliçó a casa seva, que aixequi les estores i foragiti els mil monstres tricèfals que s’hi han buscat la vida. Només així podrà el líder del PP superar algun dia la prova del cotó.

Mentrestant, el substitut de Bermejo, el gallec Francisco Caamaño, haurà de creuar els dits perquè els seus col·legues del Tribunal Constitucional no protagonitzin una pel·lícula de terror amb l’Estatut de Catalunya com a víctima de les seves estisores de podar. El fins ara secretari d’Estat d’Afers Constitucionals, home de tarannà conciliador i partidari del consens, va ser el negociador per part del govern espanyol durant el procés de reforma de l’Estatut i quedaria francament lleig que allò que l’ara flamant ministre va donar per bo amb els seus coneixements de catedràtic de dret constitucional per la Universitat de Santiago de Compostela, fos declarat inconstitucional i acabés a la paperera.

Seria lleig però segur que a hores d’ara ja hi ha algú fregant-se les mans només amb la idea de veure amb el cul a l’aire al substitut del caçador caçat.
  • Nota al marge: Em diuen que els porcs senglars i els muflons han abandonat abans d’hora les celebracions orgiàstiques per posar-se a cobert a dins el bosc. Pur instint conservador ara que Bermejo gaudeix de més temps lliure per cercar, a tret d’escopeta, tots els plaers de la natura.


Acudit: JAP / El Punt

Foto: El ministre Bermejo anunciant la seva dimissió. / EFE

diumenge, 22 de febrer de 2009

Gossos verinosos i coloms voladors


Si hem de creure el que diu el cartell de dalt, en aquest indret de Mèxic han aconseguit, ves a saber amb quines manipulacions genètiques (Déu i Ratzinger els agafin confessats), la raça perfecta de gos guardià: una barreja de ca ferotge, d'aranya verinosa i de brau amb moltes, però moltes, males puces.

En canvi, els del cartell de sota, també mexicans, són gent tan purista que exigeixen que els coloms no tan sols tinguin ales sinó que, a més, volin!

La natura és sàvia però el comerç s'està posant impossible. Amb tanta radicalitat acabaran reclamant que els pollastres a l'ast, pobrissons meus, també alcin el vol!



Via: Taringa

dijous, 19 de febrer de 2009

Els viatges de Trias de Bes


Auditori de Barcelona. 14 de juny de 2006. La plataforma Estatut Jo Sí celebra un acte públic per demanar el vot dels catalans a la reforma estatutària. A la primera fila hi ha el president de la Generalitat Pasqual Maragall, l'expresident Jordi Pujol i dirigents dels partits favorables al nou estatut (José Montilla, Josep Antoni Duran i Lleida, Jordi Guillot...). La veu cantant, però, la tenen els impulsors de la plataforma, entre ells la directora del Gran Teatre del Liceu, Rosa Cullell i Agustí Colomines, professor d’història contemporània de la UB. Expliquen que es tracta d'una iniciativa unitària però alhora plural que aplega gent “de dretes, de centre i d’esquerres, nacionalistes i independentistes”, units pel desig de fer avançar el nou text.

Entre els 1.600 signants del manifest hi ha un nom que ara, gairebé tres anys després, torna a aparèixer als mitjans de comunicació: Josep Maria Trias de Bes.

Val la pena recordar-ho perquè si el juny del 2006 donava suport al nou estatut, ara, com aquell que gira un mitjó, acaba de fitxar per Unión, Progreso y Democracia, el partit de Rosa Díez.

De fet, Trias de Bes s'ha passat la vida anant de flor en flor. Durant la seva joventut, als anys seixanta, militava en el PSUC i fins i tot va participar a la Caputxinada. A principi de la dècada dels setanta el trobem, com a responsable de comunicació, a la Convergència Socialista de Joan Reventós i a continuació entra a Convergència Democràtica de Catalunya, esdevé membre del comitè executiu i del comitè nacional del partit i és elegit tres vegades diputat al Congrés (1982, 1986 i 1989). Finalment, el 1992, trenca amb Jordi Pujol per la negativa del president a pactar amb el PP l'entrada de CiU al govern Aznar. El 1993 ja no es presenta a les eleccions i el 1995 agafa les maletes i es passa al PP, partit amb el que obté acta de diputat en els comicis de l'any següent. Tot i això, tampoc s'hi sent prou bé amb els seus nous companys de viatge i cinc mesos després renuncia al seu escó i a l'activitat política per ocupar la presidència de Transmediterránea fins que, el 1999, es veu forçat a dimitir quan la Direcció General de Patrimoni, accionista majori de la companyia naviliera, i el ministre Rato l'acusen de diverses irregularitats.

Després de més d'una dècada dedicat als seus negocis i sense participar activament a la política, ara Trias de Bes reapareix per anar del bracet de Rosa Díez, qui sap si per presentar-se a les properes eleccions al Parlament Europeu o per ser cap de llista per Barcelona a les generals.

En un article en El Mundo apareix ja vestint l'uniforme ideològic de la UpyD:

Crec que és necessària la presència d'un partit que es mogui amb llibertat, introdueixi aires nets i nous, ventili la cuina de la política nacional i encomani a tots. Hem desembocat amb el transcórrer del temps, en un sistema bipartidista impur del que extreuen profit els anomenats partits majoritaris i el territorial de torn que, amb murrieria, pugui controlar la situació amb escassa legitimitat representativa”.

A Rosa Díez l'hem pogut escoltar criticant amb duresa i sense pèls a la llengua el nou estatut de Catalunya, és a dir la reforma que, com a signant del manifest de la plataforma Estatut Jo Sí, defensava temps enrere el seu nou fitxatge Trias de Bes.

Ja se sap que en política les fidelitats i les conviccions ideològiques no sempre són permanents i en aquest sentit serà tot un espectacle veure a l'exdiputat convergent aplaudint i justificant, des de “la difícil plaça de Catalunya” -com explica en El Mundo- la probable sentència del Tribunal Constitucional contrària a l'Estatut.

I qui sap si, dintre d'un temps, desencantat de tanta unió, de tant progrés i de tanta democràcia roja y gualda, també resultarà espectacular veure´l alçar el vol cap a una altra flor, fent seu el lament poètic de Felip Puig, però en una nova versió posada al dia: “Ens han robat la cartera i ens han empetitit l'ànima”. Si fa o no fa, i guardant totes les distàncies històriques, el que li va succeir a Cambó després de festejar amb els franquistes.


Imatge 1: retall del llistat de signants del manifest a favor de la reforma de l'Estatut.

dimarts, 17 de febrer de 2009

El jutge i la pancarta


Em truquen els Mossos d'Esquadra per avisar-me que s'ha suspès la meva compareixença com a testimoni a les diligències prèvies que s'havien de celebrar demà en un jutjat de Santa Coloma de Farners per un cas d'injúries i calumnies. Li pregunto a la mossa si l'ajornament té relació amb la vaga dels jutges. Somriu i em confirma que l'he encertada.

Quedem per veure'ns les cares amb el jutge vaguista divendres vinent. Quan estigui davant seu pensaré que és tan humà com un obrer de la Nissan amb pancarta reivindicativa (res a veure amb el super-Garzón) i que a la Justícia, malgrat fer aigües com un Titanic, no tot falla. Com a mínim, la mecànica interna ha funcionat prou be per evitar fer perdre el temps a aquest humil periodista. Com ha dit el degà dels jutges de Girona, Hugo Novales, "les nostres reivindicacions són cap al govern, no cap als usuaris de la Justícia".

Creuo els dits. Divendres serà un altre dia. No hi haurà vaga ni les instruccions i precaucions afegides de no causar perjudicis innecessaris als ciutadans. Jutges, magistrats, fiscals i funcionaris faran el que podran, desbordats per l'acumulació de casos, com en qualsevol jornada normal. Es suspendran judicis, s'ajornaran diligències i, com a música de fons, s'escoltarà a la vella orquestra dirigida per la deessa Iustitia mentre el Titanic judicial es segueix esfondrant lentament en un mar d'expedients, d'incompetències i de picabaralles polítiques.




Foto: Una pila d'expedients acumulats en un jutjat de Ciudad Real.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Herrero, de campanya a Veneçuela


Per descomptat que el president Hugo Chávez no és sant de la meva devoció, però tampoc compraria cap entrada per veure a primera fila la comèdia que ha muntat l'eurodiputat del PP Luis Herrero durant el seu viatge llampec a Veneçuela.

Herrero va viatjar a Caracas formant part d'una delegació convidada pels partits de l'oposició per seguir el desenvolupament del referèndum celebrat ahir. El primer que va fer l'eurodiputat popular, que formalment no tenia reconegut per les autoritats electorals l'estatus d'observador internacional, van ser unes declaracions acusant de “dictador” a Chávez per voler, amb el referèndum, perpetuar la seva permanència en el poder.

A Herrero – polític, periodista i col·laborador de la COPE- se li ha de reconèixer que és una autoritat en el tema dels règims dictatorials tota vegada que el seu pare, Fernando Herrero Tejedor, una rara avis ideològica que va navegar entre el falangisme i l'Opus Dei, va ser als anys 50 governador civil d'Àvila i Logroño , fiscal del Tribunal Suprem a mitjans dels 60, època durant la qual la Justícia franquista posava entre reixes als demòcrates, i més endavant va tenir l'honor d'ocupar el càrrec de ministre secretari general del Movimiento (el partit únic) en el penúltim govern de Franco.

Així doncs, al fill li ve de família els coneixements sobre el que és i el que no és una dictadura i per a tant no li discutirem la seva autoritzada consideració sobre Chávez.

En tot cas, dient el que ha dit, Luis Herrero no ha fet altra cosa que implicar-se en el procés del referèndum i vulnerar la normativa veneçolana que impedeix als visitants estrangers fer pronunciaments polítics. Parlant en plata, l'eurodiputat popular s'ha fet expulsar provocant, al mateix temps, un problema diplomàtic entre Veneçuela i Espanya.

Conclusió: Hugo Chávez pot tenir maneres de fer dictatorials, però el que és segur és que el juny es celebren eleccions al Parlament Europeu i Luis Herrero, trempat i provocador com és, ha entrat en campanya a l'altre costat de l'Atlàntic protagonitzant un cap de setmana de glòria investit com a “víctima” del president veneçolà.


dissabte, 14 de febrer de 2009

La ràdio i els culs ben posats


Treballar en un programa d'humor radiofònic i agafar la baixa un parell de dies per algun problema de salut pot tenir inconvenients com el de ser collonat carinyosament i en directe pels teus col·legues.

Això és el que li va succeir dijous a Víctor Ollé, el tècnic de so que amb els seus divertits muntatges és un dels membres imprescindibles de Minoria Absoluta, el programa de RAC1.

Escolteu en el següent fragment com Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas lamenten no poder comptar amb el gran i incomparable Ollé.





Foto: Víctor Ollé a la seva cabina de Minoria Absoluta. / AmicsRAC1

dijous, 12 de febrer de 2009

Un aturat anomenat Aznar

Déu del cel! Llamp de Déu! Llamp de llamps, rellamps i trons!


Parem màquines!


No té cap importància que el nombre d'individus sense feina en el conjunt de l'estat sobrepassi els 3,3 milions. Tampoc la té que el mes de gener s'hagin registrat a Catalunya 32.525 aturats més, ni que la patronal i el governador del Banc d'Espanya reclamin abaratir a l'escorxador del món laboral el preu per quilo dels candidats a l'atur.


El que té veritable transcendència, el fet que marca la línia divisòria entre entre l'ahir i l'avui és una notícia que ha arribat de Londres: José Maria Aznar s'ha quedat sense feina com a conseller de la societat de capital risc Centaurus Capital.


Des del 2007, l'expresident del govern espanyol aportava “experiència internacional” a aquesta empresa (no queda clar si ho feia de vuit a tres o els caps de setmana), però la crisi ha obligat a la companyia a prescindir del seu consell assessor i Aznar ha anat a parar al carrer. Ja sé que el nostre personatge té altres paraigües on aixoplugar-se de les tempestes financeres (la News Corporation de Robert Murdoch, la fundació FAES, les conferències de luxe, els endolls universitaris...) però tot plegat fa llàstima i confirma que en Zapatero ens enganya quan diu que “encara no hem tocat fons”.


L'hem tocat i ben tocat.


Sense que serveixi de precedent, Mariano Rajoy té raó: estem “en situació d'emergència”. El drama que està patint Aznar confirma, com diu el diputat popular Josep Enric Millo que les dades de l'atur són “una tragèdia social”.


Si es cert, com adverteix Duran Lleida, que hi ha perill de revolta, en Rajoy haurà de posar la seva barba a remullar. No sigui que un dia d'aquest, el fins ara il·lustre conseller de Centaurus Capital aprofiti el seu temps lliure per disfressar-se de general Pavía i entri cavalcant a Génova 13, la seu central del PP, per recuperar la corona popular mentre uns i altres estan distrets amb punyalades traperes, afers d'espies, xoriços i caceres de jutges, ministres i porc senglars.

dimecres, 11 de febrer de 2009

L'escopeta nacional


El 1977, Berlanga i el seu guionista Rafael Azcona ens van explicar esplèndidament a “La escopeta nacional” les desventures d'un industrial català, en Jaume Canivell (José Sazatornil) i la seva amant (Mònica Randall) gastant-se els quartos en l'organització d'un cap de setmana de cacera a Madrid per aconseguir els contactes necessaris entre els personatges del règim franquista i de l'alta burgesia i poder “col·locar” un estoc de milers de porters automàtics.


Avui, la portada d'El Mundo amb el titular “Garzón i Bermejo cazaron juntos en plena operación contra el PP” m'ha fet pensat en aquella magnífica pel·lícula plena de situacions absurdes i esperpèntiques que retratava una manera de fer negocis, un compadreo de latifundi que persisteix i que és propi de l'Espanya eterna.


El diari de Pedro J portava massa dies anant per darrera d'El País amb les seves històries d'espionatge i de trames de corrupció que han posat el PP contra les cordes i avui El Mundo -com li correspon al seu paper mediàtic i polític- ha reaccionat disparant contra els socialistes i situant al ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo i al jutge de l'Audiencia Nacional Baltasar Garzón compartint, el cap de setmana passat, montería, àpats i confidències en una finca privada de Jaén.


Seguint el guió previst, Rajoy, que portava uns dies molt ensopit, ha aprofitat la bombona d'oxigen oferta per El Mundo per recuperar l'alè i per anunciar el trencament de relacions amb el ministeri de Justícia mentre Bermejo segueixi essent ministre, decisió que, en paraules de Federico Trillo, comporta la suspensió del Pacte de la Justícia.


Les filtracions anti-PP que està rebent El País, amb els comicis gallecs i bascos a la cantonada, i la confraternització amb olor a pólvora de Bermejo i Garzón - que instrueix el cas de corrupció a la galàxia popular- han estat elements suficients pel cop de puny damunt la taula, aquest gest enèrgic que el món conservador – amb l'Esperanza Aguirre al capdavant- exigia des de fa dies al líder del PP.


L'ambient cinegètic s'ha instal·lat les darreres hores en el llenguatge polític. "No podemos seguir en el Pacto de la Justicia por la misma responsabilidad que lo firmamos. Da la impresión de que alguno de ustedes señala y que el otro dispara", ha dit el portaveu de Justícia del PP, Federico Trillo durant la compareixença del ministre en una comissió del Congrés.


Mentrestant, Bermejo ha admès que va anar de cacera amb Garzón i amb altres persones però també ha assegurat que en cap moment van parlar de l'assumpte de la trama de corrupció perquè “al campo se va a disfrutar, no a llevar los problemas”.


Tal vegada és cert, però si és així, el ministre ha pecat d'ingenu o d'imprudent oblidant el principi bàsic segons el qual la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar.


Més d'un, llegint avui el que explica El Mundo, haurà pensat quanta raó tenia Alfonso Guerra quan fa una colla d'anys, referint-se a la manca de separació de poders, mal endèmic a l'estat espanyol, va deixar anar la seva frase més lapidaria: “Montesquieu ha muerto”.


I molts d'altres, entre ells qui això signa, hauran imaginat una nova escena de “La escopeta nacional” en la qual, en un descans de la jornada de cacera, l'industrial Jaume Canivell s'apropa a Bermejo i a Garzón per vendre'ls les excel·lències dels porters automàtics. El ministre i el jutge mediàtic se'l miren amb menyspreu i el foragiten sense contemplacions amb l'amenaça d'obrir-li un procés per intent de corrupció i de filtrar-ho, com és natural, a la premsa amiga.


Actualització:

Embolica que fa fort. Resulta que l'organitzador del cap de setmana de cacera a la localitat de Torres (Jaén) va ser Bartolomé Molina, un exregidor i militant del PP. Molina ha declarat que el propietari de la finca, l'empresari farmacèutic José Peñas Pérez, originari de Torres i resident a Catalunya, li va demanar que es fes càrrec de l'organització. Ell va convidar al seu amic el jutge Garzón, mentre que Peñas va fer el mateix amb el ministre Bermejo. Segons Molina, a la cacera – en la qual van ser abatuts vuit muflons i cinc porc senglars- hi van assistir mig centenar de persones i Garzón i Bermejo no van mantenir cap conversa privada. El membre del comité local del PP s'ha mostrat indignat per la reacció del seu partit: “No se puede estar machacando a las personas por una cosa que no es cierta”.

dimarts, 10 de febrer de 2009

Déu, la Wii i el cas Eluana

Després d'escoltar en El Club de TV3 els arguments de Josep Miró i Ardèvol (e-Cristians) a favor de perpetuar l'acarnissament terapèutic a pacients mantinguts artificialment en vida tal i com a succeït a Itàlia amb el cas Eluana, m'he hagut de desfogar amb la Wii guanyant amb ràbia i suor un partit de tennis.


Per celebrar el meu èxit esportiu però, sobretot, el fracàs de Berlusconi i de la Cúria romana en l'intent d'allargar encara més els 17 anys de vida vegetativa d'Eluana Englaro, aquí us deixo una tira còmica de Sinergiasincontrol.com que presenta a un Déu maldestre manegant el destí del món com si jugués a un videojoc de la consola de Nintendo.





  • Nota al marge: estaria bé que la premsa, en lloc de mostrar la fotografia d'una jove, feliç i sana Eluana, prèvia a l'accident que l'any 1992 la va deixar en coma, ensenyés l'aspecte que tenia fins ahir connectada a les màquines de l'hospital. Això ajudaria a entendre la decisió de la seva família de deixar-la descansar en pau i posaria en evidència tant l'integrisme inhumà de l'Església com el risc de permetre que personatges amb la mateixa ètica que una pedra com Silvio Berlusconi es perpetuïn en el poder.



dilluns, 9 de febrer de 2009

La samarreta número 7


Nova golejada blaugrana (3-1 contra l'Sporting) i nou episodi en el conflicte que enfronta al Barça amb TV3. Des de dijous, la cadena pública anunciava amb insistència que diumenge oferiria aquest partit, però al final l'hem hagut de veure en obert per La Sexta després que el club donés l'ordre a Mediapro, a qui té venuts els drets televisius, de no oferir la senyal a TV3. Les dues parts segueixen negociant, però encara no s'han posat d'acord sobre els quasi 30 milions d'euros de la temporada passada que Audiovisual Sport deu al Barça i que Laporta exigeix que pagui TV3 com a accionista de l'empresa i garant solidari del deute.


Costaria de creure que dues de les “marques” més emblemàtiques de Catalunya no puguin fer les paus per “només” 30 milions, però la cosa es comença a entendre si en lloc de mirar l'arbre mirem el bosc i descobrim que aquesta picabaralla catalana no és altra cosa que un miniconflicte intern dins una guerra -la del futbol televisat- on estan en joc quantitats, aquestes sí, multimilionàries i la supervivència de més d'un dels actors que en un costat i a l'altre es juguen el coll amb les dades d'audiència, amb la publicitat en època de vaques magres i amb les fitxes de les estrelles del firmament futboler. Estem des de fa temps davant un castell de cartes que amenaça ruïna, un entremat de parets mestres i de bigues en delicat equilibri i un joc de forces i d'interessos empresarials i esportius tan embolicat que, des de fora, és molt difícil d'entendre i encara més d'explicar.


Excuseu-me doncs que no ho faci perquè acabaria pixant fora de test i deixem-ho aquí esperant que, com a mínim, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Barça arribin a un acord. Només així evitaran la repetició d'episodis surrealistes com el de dijous passat, quan el Canal 33 va emetre el partit de l'Eurolliga de Basquet entre el Regal Barcelona i el Maccabi. Ho podia fer perquè junt amb La 2 de TVE havia adquirit els drets d'emissió a l'Eurolliga, propietària dels drets televisius de la competició continental, però la junta presidida per Laporta va impedir que els comentaristes de la televisió autonòmica entressin al Palau. Entre ells hi havia Nacho Solozábal, brillant base del Barça entre 1978 i 1994 i que després d'haver guanyat 19 títols de màxima categoria amb el club ha hagut de veure ara com, en el seu paper de comentarista, li barraven el pas a les mateixes instal·lacions on des del 2006 hi ha penjada la seva samarreta amb el número 7. Digueu-me si tot plegat no és absurd...


Postdata 10-2-2009: Sport.es publica avui aquest resum prou clarificador del conflicte entre el Barça i TV·


Foto 1: Sport

dissabte, 7 de febrer de 2009

Els divertiments dels García-Valdecasas


A la necrològica dedicada per El País a Julia García-Valdecasas, Enric Company escriu que l'exdelegada del Govern a Catalunya i exministra d'Administracions Públiques es va llicenciar en Farmàcia a la Universitat de Barcelona: “Después despachó medicinas en su farmacia durante una década, pero, aburrida, se lanzó a unas oposiciones para el cuerpo de Interventores de Hacienda”.

Hisenda?

Posats a combatre l'avorriment podia haver escollit Notaria...

Uns anys més tard, un altre exfuncionari d'Hisenda, José María Aznar, la va rescatar i introduir al món de la política, on, des del seu càrrec de delegada del Govern va tenir algunes empassegades amb les manis dels antiglobalització i dels contraris a la guerra d'Iraq.

Entretinguda ho va estar, però segur que el seu pare, l'inoblidable Francisco García-Valdecasas, catedràtic de Farmàcia i rector de la Universitat de Barcelona, es va divertir més que ella fustigant estudiants antifranquistes i futurs polítics democràtics...


Foto: Julia García-Valdecasas en la seva etapa de delegada del Govern Aznar. / El Punt

dijous, 5 de febrer de 2009

La vida en venda a eBay

A eBay, el gran basar d'internet, s'hi pot trobar de tot. Recentment, un veí de València va subhastar la possibilitat de rebre una puntada de peu a la carn d'olla. Així com sona. L'oferta dirigida a hipotètics desaprensius que es volguessin “desfogar d'una mala ratxa” va tenir èxit i algú va acabar pagant 500 euros per fer servir els testicles del venedor com una pilota de futbol.


També hi ha qui ha intentat vendre's l'ànima, un producte de gran demanda a la caldera d'en Pere Boter però que , en tractar-se d'un bé intangible i de mal enviar, no va ser acceptat per eBay.


En canvi, un britànic resident a Austràlia i fart de la seva dissortada vida material, va posar a subhasta la casa, el cotxe, la feina etc i va aconseguir fer cau i net per la bonica xifra de 241.000 euros.


Avui, la notícia també és a eBay, però la protagonitza un jove de Lleó que ha penjat la següent oferta:


"Hola soy un chico español que debido a que debo a mi exnovia 18.000 euros de un negocio y los bancos no me dan nada para poder pagarselo y no encuentro trabajo no me queda otra que vender lo unico que tengo, mi vida. Me ofrezco a cualquier compañia medica para probar cualquier medicamento, cualquier vacuna, cualquier persona que tenga que viajar a un sitio peligroso le acompañaria sin pensarlo, cualquier compañia que quiera probar algo peligroso como armas,estado de paracaidas,de dummy humano,cualquier cosa que conlleve un peligro extremo lo haria, incluso si quieren ver como alguien se tira de un 5º tb lo haria, no tengo nada que perder y lo unico que me obsesiona es poder pagar esa deuda, asi que creo que 18.000 euros por mi vida no esta nada mal. Haria cualquier cosa menos hacer daño a otras personas. mandar e-mail para cualquier duda."


Suposant que la història sigui certa i que no es tracti d'una nova broma d'el Follonero, el jove ha tastat un còctel perillós: l'apassionant món de la parella en hores baixes barrejat amb l'aixeta tancada dels bancs, aquestes institucions respecte a les quals els socialistes no acaben d'aclarir si els han fet perdre o no la paciència...


En el moment d'escriure aquestes ratlles, eBay encara no ha retirat la subhasta i tampoc hi ha ningú que s'hagi interessat per l'oferta. Ja se sap, trobar treball, avui dia, és una missió impossible.




Imatge: Fragment de l'oferta del jove de Lleó que a apareix a eBay.

dimarts, 3 de febrer de 2009

La caixa forta de Pedro J

El Goya del documentalista Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, ha reaparegut a la caixa forta d'El Mundo després que diumenge el trofeu desaparegués del guarda-roba d'un bar musical de Madrid, mentre l'autor de “Bucarest. La memòria perduda” assistia a la festa organitzada per l'equip de “Los crímenes de Oxford”. Ahir, l'autor del “segrest”, un crític en atur d'una trentena d'anys identificat només com a Kiko N.T., va entregar l'estatueta a un periodista d'El Mundo i va reivindicar l'acció com una protesta “contra el sectarisme i el nepotisme del cinema espanyol”. El trofeu -valorat en uns 1.000 euros- ha passat la nit a la caixa forta del diari i avui ha estat recollit per un representant de l'Acadèmia de Cinema.


S'ha acabat l'aventura, però és una llàstima que el Goya no pugui explicar què amaga Pedro J a la seva caixa de seguretat, quins dossiers i quins papers malintencionats sortiran a la llum els propers dies o es mantindran tancats a la foscor esperant el moment oportú per sotragar la vida política...


D'aquí segur que en sortiria un documental tan bo com “Bucarest”, però el nostre Goya haurà de romandre mut dalt d'una prestatgeria de casa l'Albert Solé recordant només que un dia l'Acadèmia de Cinema va premiar al seu propietari per un documental sobre la memòria que es perd inexorablement.


Foto: El "segrestador" del Goya fotografiat d'esquenes amb el trofeu a la ma. / El Mundo

dilluns, 2 de febrer de 2009

Treva en el PP


Treva a la guerra interna del PP. Al matí. Esperanza Aguirre ha donat llum verd a la petició del PSOE i d'IU de posar en marxa a l'Asamblea de Madrid una comissió investigadora sobre l'escàndol d'espionatge que afecta a la Comunidad. I a la tarda, la secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal ha anunciat la suspensió de la investigació interna impulsada per la direcció del partit, justificant-ho pel fet que no tindria gaire sentit l'existència de tres investigacions simultànies: la judicial, la de l'Asamblea de Madrid i la de Génova. Aquesta darrera, ordenada fa uns dies per Rajoy, va ser considerada per Aguirre -que segueix negant qualsevol implicació en l'afer d'espionatge- com una ganivetada per l'esquena del sector oficialista. Per la seva part, la direcció del partit exigia a la presidenta madrilenya que fes algun pas per posar ordre a casa seva i per depurar les corresponents responsabilitats en l'escàndol.


Avui, María Dolores de Cospedal ha negat el que és evident: que tot plegat és fruit d'un pacte entre marianistes i crítics. Uns i altres han entès que amb les eleccions basques, gallegues i europees a la cantonada, l'afer dels espies a la Comunidad de Madrid pot acabar causant un notable daltabaix en el PP. L'escàndol, a més d'haver reobert la batalla interna entre el dos sectors -un ball de bastons mal tancat en el congrés de València- perjudica directament a Rajoy perquè es juga el seu futur polític en els resultats d'aquests comicis, però també a Esperanza Aguirre perquè tot plegat malmet la seva imatge com a alternativa al líder del partit, mostrant a la llum pública una dama de ferro amb la casa ocupada per Mortadelo i Filemón.


L'acord era doncs imprescindible i ara pertocarà als grups de l'oposició a l'Assemblea de Madrid controlar i intentar evitar que la investigació parlamentaria no esdevingui un foc d'encenalls com tantes d'altres. María Dolores de Cospedal ja ha advertit que la investigació interna no està tancada sinó suspesa, a l'espera del que dictaminin els jutges i els parlamentaris i de les responsabilitats judicials i polítiques que es puguin depurar.


En aquest context és més que probable que, si fos necessari, Esperanza Aguirre no dubtarà en entregar algun cadàver polític als lleons. Com aquell que llença llast per alçar el vol.


Foto: Aguirre, Arenas i Rajoy, avui a la reunió de presidents autonòmics del PP celebrada a Madrid. / Efe