dilluns, 29 de setembre de 2008

Violència i ineptitud en un derbi encès


Els telenotícies i els diaris en van plens d'aquestes imatges captades dissabte al vespre a l'Estadi Olímpic de Montjuïc en el derby Espanyol-Barça (1-2). I no estic parlant només del condemnable i perillós llançament de bengales damunt el públic per part d'alguns brètols seguidors del Barça, sinó de les escenes durant les quals alguns jugadors blaugrana com Piqué, Puyol, Messi, Henry i Alves celebren el gol de triomf davant la grada dels qui minuts abans havien provocat una greu situació de pànic i d'indignació a l'estadi. I també de les imatges posteriors al partit, quan, cap a la una de la matinada, alguns jugadors -Valdés, Alves, Messi...- es dirigien cap a l'autobús fent un recorregut (necessari?) de cinquanta metres per la pista d'atletisme del Lluís Companys i saludaven als hooligans reclosos encara a les seves grades.


Poden ser, quan els dóna la gana, futbolistes fantàstics però fa la impressió que han perdut el contacte amb la realitat i que desconeixen, per exemple, que personatges de la mateixa corda dels brètols als quals saludaven són els que han amenaçat de mort a Joan Laporta i a la família del president de l'entitat que els paga els seus multimilionaris sous.


Algú com Guardiola, a qui cal felicitar per la seva actitud contraria a aquests gestos repugnants i perillosos (va intentar impedir la celebració del segon gol i va passar per la pista d'atletisme sense saludar a ningú) hauria de parlar seriosament amb els jugadors i aquests s'haurien de disculpar públicament abans que alguna autoritat esportiva decideixi que han incitat a la violència. La tràgica data del 15 de març del 1992, quan, a l'estadi de Sarrià, una bengala similar a les llençades dissabte va impactar contra un nen de tretze anys causant-li la mort, hauria de quedar gravada en els cervells d'alguns futbolistes i a les neurones, per poques que en quedin, d'aquells que volen convertir els estadis de futbol en un camp de batalla.


Dit això, permeteu-me un darrer apunt farcit d'interrogants. Havent-hi el precedent del cas del 1992, per quina raó els Mossos d'Esquadra no van actuar contra els ultres a fora de l'estadi quan aquests hi van arribar envoltats d'un dispositiu policial i encenent bengales?. I com és que el grup d'unes quatre-centes persones va passar a l'interior sense que el registre efectuat pels serveis de seguretat de l'Espanyol detectés l'entrada d'aquests artefactes? I per quina raó els ultres – que per internet ja van anunciar dies abans que assistirien al partit i van explicar com es podien comprar les entrades amb número de compte de la Caixa inclòs- van ser concentrats en un sector alt de l'estadi on per la seva pendent es fa complicada la intervenció de la policia i que comptava amb una xarxa insuficient per impedir el llançament de tota mena d'objectes al públic de sota?.


Aquests són només alguns dels interrogants que posen en evidència els errors d'uns i altres i que exigeixen un ràpida resposta. Pel bé del futbol i de la seguretat d'aquells que tenen tot el dret a gaudir d'un espectacle esportiu sense jugar-s'hi la pell per la violència d'uns i la ineptitud d'altres.


Postdata:





Foto 1: La celebració del segon gol amb els ultres. Reuters / Albert Gea

Foto 2: Moments de pànic després de la caiguda d'algunes bengales. / EFE / Toni Albir

dissabte, 27 de setembre de 2008

Ulls de serp a Wall Street


El personatge de  la foto, entrevistat ahir a la contra de La Vanguardia, és diu Sebastian Ruthenberg, és d'Hamburg, té 24 anys i acaba de guanyar l'European Poker Tour celebrat en el Casino de Barcelona, un torneig en el qual hi han participat 600 jugadors provinents de tot el món. 


Ruthenberg, que considera el fet de disputar partides de pòquer com un treball seriós, molt professional i molt exigent, s'ha emportat de premi la bonica xifra d'un milió tres cents mil euros. El jugador explica que en els moments més delicats de la partida es cobreix el cap amb una caputxa per aïllar-se del món exterior i amaga els ulls darrera unes olleres de sol – com fan molts jugadors- perquè el contrincant no pugui descobrir les seves emocions. 


Un altre col·lega del pòquer professional i baixista de rock, el finlandès Voitto Rintala, conegut com a Random Eyes (que es es podria traduir com a Ulls de l'Atzar)  porta lents de contacte que simulen la inquietant mirada d'una serp, una manera com una altra d'intentar atemorir o posar nerviós a l'adversari.


Això succeeix en el món del pòquer, però, quines lents de contacte deuen gastar a Wall Street? .
 

Abans que es produís el que el multimilionari Warren Buffet ha definit metafòricament com “el Pearl Harbor financer” (la fallida del sistema provocada pel negoci de les hipoteques porqueria), els alts executius com el conseller delegat de Letman Brothers, Richard Fuld, que l'any passat va guanyar uns 72 milions de dòlars, probablement amagava els seus ulls darrera unes lents com les del finlandès Rintala. Les cartes del joc multimilionari ocultes a la manega per jugar de farol, i a la porta del seu luxós despatx un cartell: “Snake eyes” (Ulls de serp).


Ara, quan el president Bush pretén amb el seu pla de rescat de Wall Street injectar 700.000 milions de dòlars (477.000 milions d'euros) a les empreses financeres, els banquers fracassats i els brokers ja no saben quina disfressa posar-se. Com Sebastian Ruthenberg, el campió de pòquer del Casino de Barcelona, els genis caiguts de les finances porten el cap cobert amb una caputxa defugin mirades culpabilitzadores, però tenen a la ma un parell de jocs diferents de lents de contacte: les que fan ulls de xai degollat i les que proporcionen vista guineu. No n'escolliran unes o altres fins que els congressistes demòcrates i republicans decideixin si a poques setmanes de les eleccions és factible que tots els contribuents es rasquin les butxaques per socialitzar les pèrdues de Wall Street quan gent com el conseller delegat Richard Fuld mai havia pensat en socialitzar els beneficis. 


Com ha escrit el periodista Arun Gupta, promotor de les protestes ciutadanes contra el pla de la Casa Blanca, “això és socialisme pels rics i la selva capitalista per la resta de la gent”. 


És, en definitiva, un intervencionisme d'urgència per salvar el cul al capitalisme globalitzat, una manera de fer que trenca tots els esquemes no tan sols de l'Administració Bush sinó també d'aquells economistes ultraliberals que porten anys predicant les lleis del lliure mercat, aquell deixar fer que, portat a l'extrem, no  accepta cap mena de control públic sobre el món financer. Uns economistes que a hores d'ara ja deuen sortir al carrer amb el cap cobert amb una caputxa amagant-se les seves vergonyes intel·lectuals i esperant dies millors.     


Foto 1: El campió de pòquer Sebastian Ruthenberg. / Xavier Gómez- La Vanguardia

Foto 2: Voitto Rintala, alies Ramdom Eyes. 

dimecres, 24 de setembre de 2008

La mamadeta, la figa i el parar el cul


La beguda més popular de les festes de Santa Tecla de Tarragona és la  “mamadeta”, una barreja de Chartreuse groc, Chartreuse verd i granissat de llimona. Pels que ho vulguin creure s'explica que quan el brebatge encara no tenia nom, un home va entrar a una gelateria de la plaça del Rei i veient com de formosa era dama que atenia el local li va demanar una mamadeta. La noia es va fer l'orni i li va servir un granissat de llimona batejat amb Chartreuse, un licor d'herbes que té molta predicació  a la capital tarragonina pel fet que, entre el 1903 i el 1921,  l'elaboraven els cartoixans a la seva fàbrica de la plaça dels Infants.


I si als tarragonins gaudeixen amb la “mamadeta”, els empordanesos pugen al cel menjant la figa. La campanya gastronòmica, que ara celebra la seva quarta edició, es diu exactament “Menja't la figa” i hi participen catorze restaurants de l'Alt Empordà que volen promoure la tradició d'incloure aquesta fruita – sobretot la gustosa varietat coll de dama negra- en l'elaboració de propostes gastronòmiques com Torrada de figa i botifarra d'ou, Quiche de figues i formatge i Brandada d'arengada i figues.


Explico tot això perquè l'ús de termes de clara connotació sexual com la “mamadeta” i el “Menja't la figa” no han provocat cap polèmica ni a Tarragona ni a Figueres, ni cap queixa més enllà del maliciós somriure. 


Tot el contrari del que està succeint a Palafolls, on la instal·lació, davant el nou Casal de la Dona, d'uns aparcabicicletes en forma de cos agenollat amb el cul enlaire, ha encetat un enrenou polític. El regidor d'ERC Jordi Pedemonte, a l'oposició, ha vist en el disseny del ferrer Manuel Medina, la figura d'una dona “en una connotació sexual vexatòria del tot inacceptable” i ha insistit en que es tracta d'”una desafortunada mostra de mal gust contra les dones” , “un veritable exemple de denigració” i “un error imperdonable” que, segons ell, posa en evidència l'”afany de protagonisme” de l'alcalde Valentí Agustí


Davant d'aquest xàfec, el batlle ha dit que el disseny “pot tenir moltes interpretacions”, que no s'ha volgut ofendre a ningú i que si la gent del Casal de la Dona demana que es retiri l'aparcabicicletes, així es farà.


Mira't fredament, dona la impressió que estem davant un nou cas de voler portar fins a un extrem l'aplicació d'allò que algú considera com a políticament incorrecte. Sovint, el pecat és a la mirada i no a l'objecte. L'anomenada “postura del gos”, coneguda també com “la sorpresa”, és tan vella com el Kamasutra i ningú diu que només la puguin practicar les parelles heterosexuals. El cul el pot parar també l'home i, tant en un cas com en l'altre, la immensa majoria de les vegades es pretén aconseguir plaer i no pas provocar sotmetiment ni vexació. 


Si finalment l'aparcabicicletes del ferrer Medina és declarat oficialment com a “ofensiu”, el mínim que es pot exigir és que l'andròmina no sigui condemnada a cadena perpetua dins un magatzem municipal com si es tractés d 'una estàtua eqüestre de Franco.  Se m'acudeixen mil exemples d'empreses, entitats bancaries o organismes oficials que mereixerien tenir-lo davant la porta per on surten cada dia  centenars de ciutadanes i ciutadanes amb el cul roig encès i l'autoestima mortalment encetada.  


   

Imatge 1: Logotip de la campanya gastronòmica sobre la figa que es celebra a l'Alt Empordà.

Imatge 2: L'aparcabicicletes de Palafolls, objecte de polèmica. / El Punt.

dimarts, 23 de setembre de 2008

Pis amb hipoteca o amb garatge?


Cartell vist a Girona. Un particular probablement ofegat per la pressió bancaria es vol treure del damunt un pis i una ma anònima amb sentit de l'humor considera que seria millor que l'habitatge en venda tingués pàrquing i no pas hipoteca.


Com si guardant el cotxe entre les quatre ratlles d'una plaça d'aparcament pagada a preu d'or, l'hipotètic comprador es pogués escapar dels dogmes del Banc Central Europeu i de les seves excèntriques i criminals pujades l'euribor...


Per cert que el Banco Santander ha anunciat que, amb crisi o sense, manté l'objectiu d'obtenir a final d'any un benefici net de 10.000 milions d'euros. Emilio Botín segueix fent honor al seu nom pescant diners a coves i navegant a tota vela entre les turbulències financeres d'una economia globalitzada i poblada de víctimes que no hi entenen res, polítics sense solucions, empresaris que les esperen mentre acomiaden treballadors, corsaris i pirates intrèpids que es fan d'or amb el noble art de l'especulació i autoritats monetàries que amb una ma tenen controlat , com si fos un gos, l'augment de la inflació però amb l'altra deixen volar, com un estel, el preu del diner i el cost de les hipoteques. Pura poesia.


Foto
: Toni Dalmau

dilluns, 22 de setembre de 2008

El Mundo no té mala intenció



Faig una capbussada als diaris dels darrers dies i m'entretinc una bona estona amb l'edició d'El Mundo de divendres. Un titular de portada informa que “El PSOE de Aragón fomentará el uso del catalán com 'lengua propia'”. Hi dediquen tota la plana 10 i un editorial amb un títol eloqüent: “El PSOE quiere abrir Aragón al pancatalanismo”. Segons el diari de Pedro J., el govern de Marcelino Iglesias intenta “garantizar para el catalán en Aragón lo que hoy dia es imposible para el español en Cataluña”  i l'acusa d'actuar amb passivitat “cuando la Generalitat cercena el derecho constitucional de miles de aragoneses a poder elegir que sus hijos estudien en castellano”.


A la seva columna de la plana 11, Santiago González carrega també contra l'avanprojecte de la Llei de Llengües de l'Aragó i lamenta que l'Espanya plural esdevingui una Babel de llengües pròpies, mentre que unes planes abans, concretament a la 2, Arcadi Espada aprofita l'informe de la fundació Bofill sobre l'educació a Catalunya per treure a passejar per enèsima vegada les seves dèries antinacionalistes (per suposat, catalanes ja que, a aquestes alçades i com tothom hauria de saber, el nacionalisme espanyol no existeix ni tan sols a les columnes dels seus propagandistes).


Segueixo cercant plana darrera plana i no trobo la notícia que busco: l'anunci fet el dia abans pel comissari de Multilingüisme, Leonard Orban, segons el qual la Comissió Europea considera que no hi ha cap persecució del castellà a Catalunya.


Però no patiu ni feu males interpretacions. El Mundo, que darrerament dedica planes i més planes al “Conflicto lingüístico / La agresión”,  no ha volgut amagar als seus lectors la presentació de l'informe sobre multilingüisme feta pel comissari europeu. Senzillament la corresponsal del diari a Brussel·les María Ramírez va optar per anar a escoltar a un altre comissari, el de Justícia, Jacques Barrot, que parlava sobre la necessitat d'aplicar un test de drogues als conductors europeus. 


Ni la col·lega periodista té el do de la ubiqüitat ni Pedro J. pot permetre que la realitat lingüística a Catalunya, explicada, analitzada i valorada des d'Europa, malmeti la línia editorial d'El Mundo i dels seus Arcadi Espada de torn. 


Però insisteixo: tot es fa de bona fe i sense cap mala intenció. Faltaria més.   



 

dissabte, 20 de setembre de 2008

Les illes Medes...a Barcelona


He rebut un correu electrònic del departament de comunicació de l'agencia Servimedia anunciant que avui i demà es celebra a les “Islas Medas (Barcelona)”un curset de submarinisme dirigit a persones amb discapacitat física, psíquica o sensorial, una activitat organitzada per la Fundación Deporte y Desafio, en col·laboració amb la Fundación Prosegur.


Iniciativa lloable i desitjo de tot cor, no cal dir-ho, que sigui un èxit. Igualment espero que qui ha escrit la nota no sigui el guia de l'expedició i que tots plegats hagin sabut trobar les illes Medes on realment són: en el litoral gironí.

dijous, 18 de setembre de 2008

Sanuy "antisistema"


Estripada considerable de l'exconseller de Comerç Francesc Sanuy a VilaWeb TV contra bancs i caixes, immobiliàries, partits i sindicats:


En aquesta crisi, la banca ha actuat de manera avariciosa i desvergonyida” (vídeo)


Ja se sap que el Sanuy dels darrers anys, investit d'opinador, és un advocat de paraules clares, un personatge que no acostuma a mossegar-se la llengua. En realitat, la seva verborrea contundent i prenyada d'un cert sentit de l'humor li ve d'abans, quan el 1998 va abandonar Convergència després de dotze anys de militància, afirmant que ho feia per aconseguir “un petit grau suplementari de llibertat d'expressió”. No va entrar en detalls, però els rumors de l'època apuntaven que estava fart que des de la direcció convergent li piquessin el crostó pels seus comentaris públics i , sobretot, per les seves crítiques contra la política antiincendis de la Generalitat.


De tota manera, no deixa de sorprendre que un personatge que ha estat home proper a Lluís Prenafeta, membre de la direcció del Cercle d'Economia, parlamentari de CiU, conseller de Comerç, Consum i Turisme, delegat de la Generalitat a Madrid i director de la Fira Internacional de Barcelona i de la Fira de Madrid, aparegui ara com un antisistema de loquacitat desbordada.


Arribats a aquest punt i per arrodonir la seva evolució des dels salons daurats del poder fins a la crítica contundent, només li mancaria a Francesc Sanuy apuntar-se a la “insubmissió a la Banca” i seguir els passos d'Enric Duran , l'activista que assegura haver “expropiat” 492.000 euros a 39 entitats bancaries.


Però, francament, no m'imagino a l'exconseller de Pujol “robant als que més ens roben” i fugint a l'estranger per no caure en mans de la Justícia i patir les represàlies d'aquells amb els que anys enrere segur que va compartir més d'un àpat gloriós.


  • Vídeo d'Enric Duran:



Foto 1: Francesc Sanuy en el vídeo de VilaWeb TV.

Foto 2: Portada de la publicació Crisi, en la qual Enric Duran explica com va "expropiar" 492.000 euros als bancs.

El rei de les vacances


Amb la càmera fotogràfica sempre en guàrdia, l'amic i col·lega d'El Punt Jordi Soler ha trobat aquest cartell a la porta d'un bar de la Cort Reial de Girona. Sense cap mena de dubte, cal felicitar al propietari de l'establiment per haver assolit una fita inabastable per la resta dels humans (excepte els que estan en atur o jubilats): fer vacances a partir del 28 de setembre i fins el 18 del mateix mes... però del 2009.


Caldrà estar a l'aguait per comprovar si el 19 de setembre de l'any vinent, el bar torna a obrir les seves portes fins el dia 27, per reiniciar a l'endemà les vacances. Si és així, la mítica Girona rai!, una de les ciutats del món mundial on, segons diuen, es viu millor, ampliarà la seva fama per convertir-se en l'indret on algú es pot guanyar la vida servint, nou dies a l'any, cafès, cigalons i cubates. Un rècord no superat ni a la millor època de la Costa Brava quan, segons diu la llegenda, alguns hotelers treballaven només a l'estiu i vivien com reis la resta de l'any.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Trucada en el vàter

Els lavabos públics no són precisament l'indret més íntim per utilitzar el mòbil. Aquí en teniu la prova en aquest divertit anunci de l'empresa mexicana de telefonia Unefon, del Grupo Salinas




dimarts, 16 de setembre de 2008

Hi havia una vegada...

A la seva nova etapa a càrrec de Núria Ferré, el programa “El Suplement” de Catalunya Ràdio ha estrenat un concurs de contes en col·laboració amb l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

A l'edició de diumenge passat i a tall d'exemple per els futurs concursants, Jordi Muñoz, professor de l'Escola, va llegir dos contes breus excel·lents : un de l'escriptor Pep Albanell i l'altre d'una alumna del centre.

Aquí els teniu:




Foto: Núria Ferré

dilluns, 15 de setembre de 2008

Obama i el cowboy

La Vanguardia ha publicat els llistats de famosos que donen suport, respectivament, al candidat demòcrata Barack Obama i al republicà John McCain

Alguns d'ells són els següents:

Obama:

George Clooney, Scarlett Johansson, Robert de Niro, Oprah Winfrey, Bruce Springsteen, Samuel L. Jackson, Fennifer Aniston...

McCain:

James Caan, Lorenzo Lamas (“el rey de las camas”), Lou Ferrigno (protagonista de la sèrie “El increïble Hulk”), Patricia Heaton, John Voight (el pare d'Angelina Jolie), Daddy Yankee, John Rich (cantant de country i autor de l'himne de campanya dels republicans)...


Comparant la primera llista (actors i cantants de màxim renom) amb la segona (velles glòries i actors de sèrie B) guanya Obama per aclamació. Però com que les eleccions no es fan a Hollywood ni en els grans concerts de rock, els estrategues del Partit Demòcrata s'estimen més mantenir Obama a distància de les celebritats i evitar que els electors l'identifiquin amb un món de luxe i de frivolitat allunyat de la vida real. Així ho varen fer mesos enrere quan Scarlett Johansson va declarar públicament que intercanviava e-mails amb el presidenciable demòcrata. Hi va haver un desmentit automàtic: l'actriu només havia enviat un correu al secretari d'Obama i aquest l'havia respòs donant les gràcies.


En el mateix article, Marc Bassets, corresponsal de La Vanguardia a Nova York, recorda que  l'any 2004, famosos com Bruce Springsteen i Jon Bon Jovi es van mobilitzar organitzant actes a favor del candidat demòcrata, John Kerry, però les eleccions les va acabar guanyant George W. Bush.


Lliçó apresa. Val la pena tocar de peus a terra i no enlluernar-se ni amb la llum dels escenaris ni amb la trama de les pel·lícules més populars. I això serveix també pels europeus que, sense esperar als comicis de novembre, ja donen per guanyador a Obama. La societat nord-americana és molt complexe i entre la costa est i la costa oest hi ha milers de sales de cinema i de concerts on encara ressona la banda sonora dels films de John Wayne i el ritme country. Tradició i esperit de Far West i de dreta cristiana que entén millor la lletra aspre i ultraconservadora dels discursos de Sarah Palin, que la solfa renovadora d'un jove afroamericà que aspira a fer baixar del cavall al mític cowboy.         

Centenari (remullat) de la Costa Brava


L'acte d'inauguració del centenari de la Costa Brava, celebrat divendres al vespre als Jardins de Cap Roig de Calella de Palafrugell, va ser passat per aigua. La meteorologia de setembre- cada vegada més capritxosa -va respectar el pròleg escènic i audiovisual i també els parlaments dels consellers Huguet i Tresserras i del president de la Diputació de Girona i del Patronat de Turisme, Enric Vilert, però un xàfec inoportú va aigualir el concert de l'Orquestra Simfònica del Vallès, obligant als 2.000 assistents -autoritats incloses- a protegir-se sota una mar blava de plàstics.


Divendres feia just un segle que amb un article publicat a La Veu de Catalunya, Ferran Agulló havia batejat la Costa Brava. Cent anys després, ha estat la pluja la que ha volgut batejar als que desitjaven celebrar l'efemèride d'aquell baptisme periodístic, fundacional i econòmic.


Dècades i més dècades venent sol i platja arreu del món i vet aquí que els núvols han entrat dins l'aparador commemoratiu d'una marca -la Costa Brava- que, amb encerts però també amb la sobrecàrrega de molts errors del passat, intenta reinventar-se a sí mateixa parlant de turisme cultural i sostenible i rememorant aquell utòpic maridatge del mar i la terra glosat per Agulló.


Tota una metàfora, l'aigua de divendres, del punt on s'ha arribat i dels reptes actuals i futurs en un mercat globalitzat on, per ser competitius en qualitat i oferta (inclosa la paisatgística), caldrà una bona pluja...però d'idees.





Foto 1: Un moment del concert amb el públic protegint-se de la pluja amb impermeables de plàstic de color blau cedits per l'organització. / Miquel Ruiz/ El Punt

Foto 2: Arcadi Calzada, expresident de la Diputació, exdiputat al Parlament i actual president de Caixa Girona, entitat propietària de Cap Roig, sota la pluja. / Miquel Ruiz / El Punt

divendres, 12 de setembre de 2008

El porc i el pintallavis en campanya

Les cròniques de la campanya electoral nord-americana parlen de pintallavis, de gossos i de porcs. Fa uns dies, a la seva ovacionada posta de llarg davant la Convenció Republicana, la candidata a la vicepresidència Sarah Palin es va autodefinir com un pit-bull amb llapis de llavis, una manera surrealista de presentar-se com una barreja de caràcter ferotge i de feminitat. En aquell discurs, Palin es va presentar com una “hockey mom” (una mare que porta els seus fills a jugar a hockey) i va afegir: “¿Sabeu quina és la diferència entre una hockey mom i un pit-bull? El pintallavis”.


Posteriorment i en diverses compareixences públiques, el demòcrata Barack Obama va dir que l'intent dels republicans d'aparèixer com l'opció de “canvi” després d'haver ocupat tots aquests anys la Casa Blanca és “com posar-li pintallavis a un porc: seguirà essent un porc”.


L'acudit d'Obama ha causat indignació en el Partit Republicà on algunes veus han exigit al presidenciable demòcrata que demani perdó a Sarah Palin per haver-la comparat amb un porc. Naturalment, el candidat s'ha negat a disculpar-se assegurant que el pintallavis del porc no té res a veure amb el que pugui utilitzar la governadora d'Alaska.


En tot cas i com que a qualsevol aspirant a la presidència dels Estats Units se li ha d'exigir que parli amb propietat, es de suposar que si Obama hagués volgut fer un símil amb Palin, el seu discurs hauria estat protagonitzat per una ufanosa truja i no pas a un porc o podia haver anat més enllà i, abandonant la dialèctica porcina, s'hauria centrat en els misteris i llegendes que envolten la tendència genètica d'algun exemplars de la raça pit-bull a entrar a les aigües turbulentes de la bogeria. Una malaltia mental que lligaria amb l'amenaça de Palin de declarar la guerra a Rússia si torna a envair Georgia.


Sigui com sigui, Obama, o els que li escriuen els seus discursos, no ha inventat res. Als periodistes ens agrada molt per capbussades a les hemeroteques i a les videoteques i alguns col·legues nord-americans ja han descobert l'origen del porc amb els morros pintats que, junt amb el pit-bull, protagonitza aquests dies de campanya: va ser vist l'any passat per New Hampshire quan el candidat presidencial republicà, John McCain va dir textualment que la reforma de l'assegurança de salut proposada per Hillary Clinton era com “posar-li una mica de pintallavis a un porc, però segueix essent un porc”.


No hi ha constància que el gremi de les assegurances sanitàries s'hagués queixat ni que Hillary canviés de marca de pintallavis.


  • Vídeo: Obama parlant del porc i del pintallavis:

dimecres, 10 de setembre de 2008

Repartint el pastís de la Justícia


El primer gran pacte d'estat, per dir-ho d'alguna manera, entre Zapatero i Rajoy ha consistit en garantir-se el control del nou Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l'organisme encarregat dels nomenaments i de la vigilància dels jutges i d'informar sobre les lleis fonamentals. Abans de l'estiu van pactar la quota -nou jutges i juristes per a mi, nou per a tu, un per CiU i un altre pel PNB- i ara han fet públics els noms. Per descomptat, tots els escollits són gent de fidelitat garantida a les sigles del partit que els ha posat a la trona. Professionals que en altres etapes han estat lligats a un determinats colors: Una exsecretària d'Estat, dos ex diputats, dues jutgesses que a l'anterior legislatura van donar un bon cop de ma al PP en les seves tasques d'oposició etc etc.


El Consell està format per 21 membres: 12 jutges i 8 juristes (fiscals, advocats, catedràtics o polítics vinculats al món judicial). Sis dels jutges formen part de la conservadora Associación Professional para la Magistratura (la branca pepera de la Justícia ), cinc són del Jueces para la Democràcia (l'entitat vinculada a l'orbita socialista) i només un dels consellers és membre de la moderada Associación Francisco de Vitoria. A l'anterior Consell hi havia quatre magistrats independents. Ara no n'hi ha cap, amb la qual cosa el 50 per cent de membres de la carrera judicial queden sense representació.


Això sí, amb el seu pacte, PSOE i PP es garanteixen un nombre suficient de vocals per bloquejar les grans decisions que requereixen majoria de tres cinquenes parts (13 vots): determinades sancions i la designació dels presidents del CGPJ i del Tribunal Suprem, presidents de sala del Suprem, presidents dels Tribunals Superiors de Justícia i magistrats del Tribunal Constitucional.


En tots aquests temes, PSOE i PP estaran obligats a pactar i desapareix la majoria conservadora que des del CGPJ va intentar fer la vida impossible a Zapatero durant el seu primer mandat.


Es manté, però, la politització de l'organisme i per a tant no han servit de res els dos anys d'interinitat que ha viscut l'òrgan de govern dels jutges. No hi ha hagut cap regeneració en el sistema de tria dels seus membres i el partidisme i el pagament de serveis prestats s'han tornat a imposar per damunt de la vàlua professional dels membres de la judicatura.


Arribats a aquest punt, tal vegada valdria la pena tirar pel dret, dissoldre el Consell General del Poder Judicial i traslladar les seves funcions a una comissió del Congrés dels Diputats. Allà, a la casa gran de la política espanyola, els seus membres estarien com el peix a l'aigua i fins i tot podrien canviar l'article 117 de la Constitució, aquell que diu que la Justícia emana del poble i que l'administren, en nom del rei, jutges i magistrats "independents".



Acudit 1: Manel Fontdevila / Público

Acudit 2: Peridis / El País

dimarts, 9 de setembre de 2008

Les coses "xules" de Saura


Ahir, durant una entrevista en el programa “Minoria Absoluta” de RAC-1, Dolors Camats, diputada al Parlament i portaveu d'ICV, va deixar anar una frase curiosa:


El departament d'Interior està fent coses molt xules


Ja entenc que adaptar-te al to distès i enrotllat d'un programa radiofònic d'humor polític com el de Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas no és cosa senzilla, però aplicar l'adjectiu “xulo” a la gestió de temàtiques feixugues i aspres com la repressió del crim, les catàstrofes, els incendis o l'accidentalitat a la carretera no deixa de ser una opció simpàtica però una mica atrevida.


Encara que la portaveu d'ICV pensi o tingui l'obligació de vendre que el conseller Saura ho fa tot molt bé, la seva tasca al front del departament d'Interior mai no serà tan “xula” com el darrer dibuix dels nens a l'escola imitant a Picasso o a Miró o com l'últim disc, posem per cas, del quintet mallorquí Antònia Font o del cantautor galàctic Jaume Sisa.


I és així malgrat que ens posem flowers davant el micròfon d'una ràdio i encara que cada nit pugui sortir el sol... com tothom, evidentment, ja sap.


  • Escolteu el fragment de l'entrevista:




Foto: Dolors Camats / ICV

dilluns, 8 de setembre de 2008

Els temors de don Alfonso


Titular de portada a La Vanguardia d'avui: “Guerra ve temeraria la unidad catalana frente al Gobierno”.

Amb el permís de don Alfonso, permeteu-me que us digui que, donats els interessos diametralment oposats d'uns i altres i l'afany de protagonisme que exhibeixen dalt l'escenari d'aquesta comèdia a la catalana, la unitat no la veig temerària sinó impossible.

I espero equivocar-me.

La Barcelona taurina del Monopoly


Fa uns quinze dies, alguns webs i diaris catalans celebraven com un petit triomf el fet que Barcelona hagués passat la ma per la cara a Madrid en una cosa: el joc del Monopoly. Després de vuit mesos de dura competició, la Ciutat Condal havia aconseguit entrar a formar part de la nova edició mundial d'aquest mític joc creat  el 1935 per Charles Darrow, deixant fora no tan sols a Madrid sinó també a Buenos Aires, Cancún, Caracas, Mèxic...


L'empresa nord-americana Hasbro, propietària del Monopoly havia convocat una votació popular perquè els internautes triessin la vintena de ciutats que comptarien amb casella en aquesta edició del joc i des d'alguns fòrums com el de Racó Català es va fer campanya a favor de Barcelona i contra Madrid, cosa que no va ser precisament ben acollida a determinats ambients internautics espanyols. 


En total es van rebre  d'arreu del món 5,6 milions de vots i durant unes setmanes Madrid i Barcelona van anar frec a frec  fins que la capital d'Espanya va quedar fora i la catalana va acabar ocupant el lloc dinovè de la llista per davant de Tòquio, Taipei i Gdynia i per darrera de Mont-real (la més votada) , Riga, Ciutat del Cap, Belgrad, París, Jerusalem, Hong Kong, Pequín, Londres, Nova York, Sydney, Vancouver, Xangai, Roma, Toronto, Kíev, Istambul i Atenes.


En una època en la qual, segons els sociòlegs, Catalunya viu desorientada i perplexa, aquest era, com hem dit, un petit èxit que omplia de satisfacció la ferida i castigada ànima catalana. 


Lamentablement, la felicitat a vegades té un vol curt. Amb el joc ja a les botigues de més de 50 països i disponible en 37 idiomes, s'ha descobert que la casella de Barcelona inclou una imatge de la Sagrada Família i una altra de La Pedrera, però la fitxa que representa als jugadors de l'estat espanyol en aquesta World Edition és ni més ni menys que un torero, una tria justificada en el web oficial del Monopoly perquè “El toreo es un espectáculo tradicional en España”. 


És a dir que Barcelona és oficialment “ciutat antitaurina” tal i com va aprovar l'Ajuntament, però en el Monopoly apareix associada als braus. 


En realitat, pensant-ho bé, poca culpa es pot donar als dissenyadors nord-americans de la nova edició del joc pel fet que la representació simbòlica de l'estat espanyol a nivell internacional no vagi més enllà dels toros i de les castanyoles, com ja els va explicar Hemingway.  I tampoc podem esperar que el gegant del pi, el timbaler del bruc o l'ase català siguin acceptats com a símbol propi per gallecs, andalusos o madrilenys...


Arribats a aquest punt, als jugadors catalans del Monopoly que siguin antitaurins només els queden algunes opcions: utilitzar la fitxa del koala que representa a Austràlia, la del molí holandès o la del dragó xinès o, si ho preferiu, anar a cercar el caganer del pessebre per fer-lo treballar fora de temporada conquerint, amb esperit capitalista, el món concentrat en aquest apassionant joc de taula.
 

Imatge 1: La capsa de l'edició mundial del Monopoly

Imatge 2: La casella de Barcelona

Imatge 3: La fitxa del torero tal i com apareix reproduida al web del Monopoly 






dijous, 4 de setembre de 2008

Una ecografia amb bigoti

L'expresident José María Aznar ha donat ordres als seus advocats perquè persegueixin judicialment als mitjans que li han atribuït la paternitat del fill o filla que espera la ministra francesa de Justícia, Rachida Dati. Segons informa avui La Vanguardia, Aznar i Dati van ser vistos el gener passat menjant tête-à-tête en un luxós restaurant de París i això en aquell moment ja va disparar tota mena de  rumors sobre un afer sentimental entre els dos personatges. 


Els darrers dies, les revistes del cor franceses han dedicat les seves portades a la ministra anunciant un més que possible embaràs i dimarts, el diari digital marroquí L'Observateur assegurava que el pare de la criatura és ni més ni menys que Aznar.  Ahir, quan ja era impossible amagar el bombo, la ministra d'origen magrebí va confirmar públicament que està embarassada però no va voler dir qui és el pare. “Tinc una vida privada complicada i és el límit que em poso en relació a la premsa. No diré rés sobre aquest assumpte”. 


Mentrestant en el seu comunicat, Aznar assegura que són una "total i completa falsedat" els "rumors apareguts en algun mitjà de comunicació" que el vinculen amb l'embaràs de la ministra francesa i afegeix que els seus advocats estudiaran "emprendre totes les accions legals contra els que han difós aquestes falsedats o els que se'n facin ressò". 


Ahir mateix, hores abans que es difongués el comunicat, El Mundo deixava anar,  a la seva edició en paper i sense esmentar el nom d'Aznar,  un rumor en forma d'interrogant : "¿Y si el padre de la criatura fuera un político español retirado?". 


Ja seria bo i surrealista veure l'Aznar denunciant a Pedro J !!!


Mentrestant avui, el diari El Faro de Vigo s'ha atrevit a publicar l'ecografia que ha servit de prova a L'Observateur per atribuir la paternitat a Aznar. Aquí la teniu i jutgeu per vosaltres mateixos:



Acudit: Davila / El Faro de Vigo




dimecres, 3 de setembre de 2008

McCain i el pastís inoportú


29 d'agost del 2005, base aèria militar de Luke, a Phoenix. El president Bush celebra amb John McCain el 69 aniversari d'aquest senador d'Arizona mentre a molts quilòmetres de distància, a Florida, l'huracà “Katrina  greus inundacions, la mort d'onze persones, talls elèctrics que afecten a més d'un milió d'habitants  i es prepara per sembrar de víctimes i de destrucció Louisiana i Mississippi.


Ben segur que molts dels afectats per aquella tragèdia hauran recordat ara la foto del pastís d'aniversari quan s'han vist obligats a evacuar Nova Orleans per culpa d'un nou huracà: el “Gustav”.


Aquesta vegada, McCain, convertit en candidat republicà a la presidència dels Estats Units, no s'ha fet cap foto amb Bush i, per descomptat, s'ha mantingut a una prudent distància de l'encara president.


Això sí, s'ha fotografiat novament però ho ha fet simulant participar en les tasques de suport als damnificats pel “Gustav”. Els assessors de campanya serveixen per alguna cosa.



Foto 1Paul Morse / Casa Blanca

Foto 2: AFP

Un embaràs polític

L'embaràs de la filla adolescent de Sarah Palin, candidata republicana a la vicepresidència dels Estats Units ha introduït encara més els afers familiars en el debat polític de la campanya electoral nord-americana. 


Aquesta temàtica ja era objecte de discussió quan es va saber que la governadora d'Alaska s'havia reincorporat a corre-cuita a la feina el passat mes d'abril, només tres dies després de tenir un fill amb síndrome de Down i, per a tant, amb unes necessitats d'atenció especial. La qüestió és delicada i són moltes les dones que es pregunten si Palin no es va precipitar en posar per davant les seves responsabilitats polítiques a les maternals. 


En tot cas, el fet d'haver decidit tirar endavant aquell embaràs és coherent amb l'ideari antiabortista i molt conservador de la candidata republicana com també ho és que ara Bristol, la filla de 17 anys, estudiant d'institut i embarassada de cinc mesos, es vesteixi de blanc i tingui la criatura. 


Però el que ja no sembla tant lògic és que, vista aquesta darrera experiència i en un país on el 60 per cent d'alumnes d'ensenyament mitjà declaren haver tingut alguna relació sexual, Sarah Palin segueixi oposant-se a l'ensenyament de l'educació sexual en els centres educatius i continuï confiant en la promoció de  l'abstinència entre els joves. 


Com si l'esclat de les trempades hormones juvenils es pogués aturar posant la Bíblia entre les cames i ensenyant -com propugna la candidata- la doctrina del creacionisme a les escoles. 


Foto: Bristol Palin i el seu germà Trig durant el míting de presentació de la seva mare com a candidata a la vicepresidència. / AP             

dilluns, 1 de setembre de 2008

Obama i el somni del canvi


Comento amb un col·lega de redacció que, aprofitant els meus hàbits d'au nocturna, vaig veure en directe per televisió, de quatre a cinc de la matinada, el discurs de Barack Obama a la convenció demòcrata de Denver i em diu que estic boig. Jo, en canvi, tinc la sensació d'haver viscut un moment que ja fa història.


Obama, el primer afroamericà que aconsegueix la nominació per a la presidència dels Estats Units, va resumir en 42 minuts el somni del canvi i ho va fer amb convicció i amb un domini escènic i capacitat comunicativa que ja voldrien la immensa majoria dels nostres polítics.


El candidat demòcrata assegura que els nordamericans són molt millors del que s'ha pogut veure els darrers vuit anys i segurament, vistos els pèssims resultats del mandat de Bush, té raó.


Promet donar un gran impuls a l'educació i a la sanitat, reduir impostos al 95 per cent de les famílies treballadores, penalitzar fiscalment les empreses que s'emportin llocs de treball a l'estranger, incrementar, encara que sigui tímidament, el control de les armes de foc, defensar els drets dels homosexuals, fer passos endavant a l'educació sexual i a la planificació familiar, reduir la dependència del petroli d'Orient Mitjà, posar fi d'una manera “responsable” a la guerra d'Iraq, apostar per la via diplomàtica com a camí per intentar resoldre els conflictes internacionals...


En resum, Obama vol plantar cara als poders fàctics i als falcons que han controlat el timó de l'Administració Bush i ho vol fer des d'una orientació clarament liberal, paraula que als Estats Units té una significació progressista mentre que a Espanya se l'han feta seva personatges com Jiménez Losantos. També vol impulsar una mena d'estat del benestar a l'europea, però no queda clar quines partides pensa retallar per obtenir els diners per pagar-ho...


Veurem si en els comicis de novembre els electors li donaran prou confiança per intentar-ho i si, una vegada a la Casa Blanca, sabrà transformar les belles paraules en accions, si l'establishment li deixarà construir aquesta Amèrica socialment més justa o si una bala perduda, d'aquelles que circulen lliurament gràcies a la segona esmena i al poder de l'Associació Nacional del Rifle, no estroncarà una vegada més el somni.


Foto: Un moment del discurs d'Obama davant els més de 80.000 assistents a la convenció demòcrata. / AP