dijous, 31 de gener de 2008

Gallardón amb humor



El psicodrama polític viscut en el PP amb la negativa de Rajoy a acceptar Alberto Ruiz-Gallardón a la candidatura del PP a Madrid, té molts aspectes humorístics. A dalt hi trobareu els acudits que he seleccionat a partir dels que han estat publicats els darrers dies a diferents diaris catalans i espanyols.


I aquí sota us deixo un nou gag del programa de TV3Polònia”en el qual l'alcalde Ruiz-Gallardón i la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre canten una versió del “Tell me more” del musical “Grease”, recreant l'afer de la llista per les properes eleccions generals.


dimecres, 30 de gener de 2008

Franctiradors i senglars als accessos a Barcelona

La idea de bomber del director del Servei Català de Trànsit (SCT), Josep Pérez Moya d'estrènyer els carrils d'entrada i sortida de Barcelona per obligar als conductors ha complir el límit de velocitat de 80 quilòmetres per hora i per guanyar espai pel transport públic, ha provocat polseguera política, queixes dels usuaris i moltes bromes.


Enrenou polític perquè Pérez Moya ha pecat de bocamoll exposant públicament i en precampanya electoral, una proposta que només és en fase d'estudi i que de moment no compta ni amb el suport del seu conseller, Joan Saura, a qui el director del SCT ha posat en una situació compromesa, ni amb el vistiplau del secretari de Mobilitat del departament d'Obres Públiques, Manel Nadal.


Malestar entre els usuaris dels accessos a Barcelona perquè després de la polèmica reducció de la velocitat ara es podrien trobar cada dia amb l'angoixa i la incomoditat que comporta circular per vials més estrets, atapeïts de cotxes i amb un risc d'accidentalitat afegit per la reducció d'amplada. Tots els conductors hem patit aquesta sensació d'inseguretat circulant per carreteres “desdoblades” amb el recurs provisional dels cons.


Per últim, conyes, moltes conyes, perquè, malgrat tot, en aquest país sabem treure humor fins i tot de les emprenyades. A Minoria Absoluta de RAC1 han proposat al Servei Català de Trànsit que col·loqui franctiradors en els pons d'entrada a la ciutat per acollonir als conductors i en el següent vídeo podeu veure alguns dels suggeriments fets a Pérez Moya pel programa “El Club” de TV3 amb la sana intenció d'ajudar a reduir encara més la velocitat a les vies “ràpides” d'accés a Barcelona.


dimarts, 29 de gener de 2008

Rambo a la Casa Blanca


L'endemà de veure com el Barça perdia quasi definitivament el tren de la lliga a l'estació de Bilbao, els culés hem contemplat la imatge surrealista d'en Rambo envaint la gespa del Santiago Bernabéu. En Sylvester Stallone, 61 anys d'hormonada musculatura, s'ha convertit en profeta de l'HGH (assegura que dintre de deu anys l'hormona del creixement humà és vendrà sense recepte), en seguidor de l'exmarine i candidat republicà a la presidència dels Estats Units, John McCain, en paladí de la violència cinematogràfica perquè la realitat és molt dura i en defensor dels drets humans a Birmània (els dels presos de Guantánamo no mereixen la seva atenció).


Com a patriòtic boina verda de la gran pantalla, Stallone ha escollit la casa blanca hispana per presentar la quarta entrega de Rambo - “John Rambo”- que ve a ser un esclat de sang i fetge sense precedents: 236 morts, que amb la calculadora a la ma donen la bonica xifra de tres cadàvers per minut.


Home de talent infinit (l'hormoneig es veu que fa miracles fins i tot en el cervell), Stallone té en projecte dirigir una pel·lícula sobre la vida del poeta Edgar Allan Poe i pretén fer-ho -no és broma-amb un guió escrit per ell mateix!.


Si bé és veritat que el poeta nord-americà no va tenir una vida tranquil·la -va patir alcoholisme, depressions i unes complicades relacions amb les dones- no es sap que deixés cap extraordinari rastre sagnant al seu pas per Richmond, Boston, Filadèlfia o Baltimore, amb la qual cosa si el Rambo guionista ha volgut ser fidel a la memòria de l'insigne escriptor, Stallone haurà malaguanyat el seu talent en una empresa d'indubtable poca alçada.


Però tornem a la Casa Blanca. Ara que els merengues ja compten amb Rambo a les seves files, el president del Barça Joan Laporta haurà de jugar les seves cartes amb un fitxatge estel·lar. Des d'aquí li proposem humilment vestir de blaugrana al forçut governador de Califòrnia Arnold Schwarzenegger o al gran i inigualable Chuck Norris, l'actor karateca que, segons la llegenda, mai compra la mantega en el supermercat: quan en necessita s'apropa a una vaca, li fot un reguitzell de puntades de peu giratòries i obté la mantega de categoria extra.


Tant un com l'altre podrien reforçar la defensa substituint a Thuram, acompanyar a Rijkaard per imposar una mica de disciplina “vaca-mantega” en el vestidor o fer de goril·les de Laporta en les seves discussions a l'aeroport o en el cotxe oficial.


Però que s'afanyin a venir perquè a aquest pas, el Barça no guanyarà ni la Copa del Rei.



Foto: Sylvester Stallone mostrant la samarreta blanca amb el seu nom que li acabava de regalar el president del Real Madrid Ramón Calderón. / EFE

divendres, 25 de gener de 2008

Una relació estranya

Amb l'Antoni Dalmau Ribalta, escriptor i expresident socialista de la Diputació de Barcelona, m'uneix una relació estranya. Mai no hem tingut ocasió de parlar, però el fet de compartir nom i primer cognom fa que la gent ens confongui una i altra vegada.

De fet, la confusió ve de lluny. Fa una colla d'anys, quan estava acabant la carrera de Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma, tenia un professor que treballava a la Diputació. Alguna vegada l'havia hagut de telefonar a la feina i, en donar el meu nom a la telefonista, és produïa un instant de silenci, seguit d'un esclat d'amabilitat i d'eficiència per fer arribar la trucada el més aviat possible al despatx corresponent, on el professor en qüestió s'hi posava a corre-cuita, descobrint que qui tenia a l'altre costat del fil era l'Antoni Dalmau alumne i no pas el seu cap, l'Antoni Dalmau president.

Amb els anys, el meu il·lustre homònim va ser substituït a la presidència de la Diputació per Manel Royes i va abandonar la política per dedicar-se als llibres. Antoni Dalmau ha escrit diverses novel·les, sobretot de temàtica històrica centrada en el món dels càtars, i algun assaig. També hi diu la seva en algun mitjà de comunicació de Barcelona i això fa que, de tant en tant, algun despistat m'aturi pel carrer per dir-me que m'ha escoltat a la tertúlia de tal o qual ràdio.

Durant una llarga temporada vaig estar rebent d'una fundació política barcelonina, no precisament socialista ( el Centre d'Estudis Jordi Pujol), invitacions per assistir a determinats actes públics. En el sobre, el meu nom anava acompanyat d'un tractament tant honorable -"Il·lustríssim"- i d'un càrrec tant immerescut - president de la Diputació de Girona- que confirmava, sense possibilitat de dubte, que s'estaven equivocant de persona i que a qui volien convidar no era a l'Antoni -en Toni- Dalmau periodista.

Explico tot això perquè ahir l'escriptor i expolític Antoni Dalmau va ser entrevistat en el programa de RAC1 Minoria Absoluta en motiu de la presentació del seu nou llibre "El cas Rull", una monografia històrica dedicada a Joan Rull, "el Coix de Sants",un personatge que, a la primera dècada del segle passat, després de passar per la presó i renegar de l'anarquisme, es va convertir en confident dels governadors civils i més tard en xantatgista dedicar al "negoci" de la col·locació de bombes.

En un moment de l'entrevista, i a tall de broma, el "ministre Clos" de Minoria Absoluta va preguntar a Antoni Dalmau per L'Absurd Diari i l'escriptor va reconèixer que per internet el confonen amb qui escriu aquest blog i tira endavant, des de fa quasi deu anys, el web de notícies insòlites i surrealistes.

I parlant de curiositats, va explicar que una editorial de Madrid - Temas de Hoy-. va escriure un perfil biogràfic -visible encara a la xarxa- que, per acabar d'embolicar la troca, ens converteix a ell i a mi en una sola persona. Amb només vuit línies és la síntesi perfecta d'aquesta relació estranya que us comentava al principi.


  • Fragment de l'entrevista a Antoni Dalmau Ribalta



Imatge 1 : Antoni Dalmau Ribalta

Imatge 2: Portada del llibre "El cas Rull" (Columna Edicions)


dimecres, 23 de gener de 2008

Artur Mas a la Meca



El cap de l'oposició Artur Mas ha viatjat a Finlàndia, la meca de la telefonia mòbil però també de l'excel·lència educativa, per conèixer de primera ma com funciona el seu sistema d'ensenyament.

El líder convergent ha visitat a Hèlsinki l'escola d'educació secundaria Kulosaari, un centre privat amb els estudis subvencionats al cent per cent per fons públics, en el qual els alumnes no s'agrupen per edats sinó per la seva capacitat acadèmica. Allà, els nois i noies aprenen tres llengües (finés, anglès i una tercera escollir) i entre les assignatures hi ha la d'economia domèstica, que inclou amb caràcter obligatori per a tothom les tasques feixugues de la llar i l'art de la costura.

Després de visitar també la universitat de Hèlsinki i d'entrevistar-se amb la ministra d'Administracions Públiques, Mari Kivieniemi, Artur Mas ha apostat per importar cap a Catalunya algunes de les fórmules que, segons l'informe Pisa, situen el sistema educatiu finlandès en el primer lloc del món: una formació del professorat més exigent (Mas proposa convertir la diplomatura de Magisteri que ara s'obté en tres anys en una llicenciatura de quatre); donar més autonomia als centres (a Finlàndia cada col·legi decideix quantes hores vol dedicar a cada assignatura); promoure en els alumnes la cultura de l'esforç i de la responsabilitat; i situar l'educació com un objectiu prioritari del país...

El líder de CiU n'ha sortit t'han satisfet que fins i tot ha proposat al PSC pactar la renovació del model educatiu al marge dels socis de govern si ERC i ICV-EUiA s'hi foten de cul, com succeeix ara amb la iniciativa d'Ernest Maragall de crear aules exclusives per als immigrants recent arribats.

Però a Finlàndia no tot són flors i violes. Si Artur Mas hagués assistit a un concert del Helsingin Valituskuoro (veieu el vídeo de sota) hauria descobert que allà també existeix la figura del ciutadà emprenyat: el que pensa que mai no es farà ric treballant, el que es queixa perquè desapareixen boscos sencers per fabricar paper higiènic...i mai hi ha paper en el vàter, el que remuga per la mala gestió de la sauna, el que s'indigna per la construcció d'horribles centres comercials al mig de la ciutat, el que no suporta la febre consumista i que el Nadal arribi cada any més aviat, el que lamenta que els llocs de treball se'n vagin a Xina i que Suècia guanyi Finlàndia en el hoquei i a l'Eurovisió, que les dones segueixin cobrant un sou més baix que els homes, que el metro faci pudor de pixats, que als gilipolles els vagi massa bé la vida, que la llista d'espera del dentista sigui de sis mesos, que la gent no dediqui temps a comprar productes de comerç just i en canvi perdi el cul per anar a fer turisme als països on els produeixen, que els diaris siguin massa gruixuts o que cardar sigui un miracle...

El Helsingin Valituskuoro (Coral de Queixes de Hèlsinki) és una iniciativa de dos artistes - Tellervo Kalleinen i Oliver Kochta-Kalleinen- que un bon dia van decidir que podien convertir en música la indignació ciutadana. L'invent consisteix en recollir el màxim de queixes i fer-ne una cançó que serà interpretada per la coral. La que es pot escoltar en el vídeo és obra del compositor Esko Grundström.

Actualment existeix una xarxa de corals de queixes que s'estén per diferents ciutats del món, entre elles Birmingham (aquesta va ser la primera), Hamburg, Sant Petersburg, Melbourne, Jerusalem, Budapest i fins i tot a la bonica població de Juneau, a Alaska.

La peça interpretada per la Helsingin Valituskuoro no inclou cap queixa que faci referència a l'educació. Per a tant, Artur Mas sembla que va per bon camí intentant exportar a Catalunya el sistema educatiu finlandès. I posats a fer podria també proposar al tripartit o, si ho prefereix, només al PSC, la creació d'una coral de queixes catalana. El mític català emprenyat s'hi podria desfogar a gust cantant a la plaça de Sant Jaume, a l'estació de Sants, en el marc incomparable del Camp Nou, a la Sagrada Família o el proper 9 de març en els col·legis electorals.

Seria aquesta una teràpia similar a la que practiquen alguns treballadors japonesos quan es tanquen en una dependència de l'empresa per fotre nesples una i altra vegada a un ninot amb la cara del director. Perquè com diuen els psiquiatres, el malestar no es pot quedar a dins. I fer-ho cantant amb aquesta nova versió del tradicional gènere de la cançó protesta, no deixa de ser una opció saludable d'exterioritzar l'emprenyamenta col·lectiva.

Clar que ben mirat, si CiU ha de fer una proposta com aquesta al PSC de la Catalunya optimista i perfumada, no hi ha rés a pelar. Ni coral ni cançó. Ni falta que en fa.





Foto: Mas, durant la visita a l'escola Kulosaari d'Hèlsinki. / Fermí Esteve / El Punt

dimarts, 22 de gener de 2008

Dilluns negre


Dilluns negre a les borses de tot el món. L'Ibex va patir ahir la major caiguda de la seva història: un retrocés del 7,54 %. Excepte a Wall Street, on el Dow Jones no cotitzava per ser dia festiu (commemoració del naixement de Martin Luther King), la situació de pànic es va estendre com una taca d'oli: el CAC francès va tancar amb pèrdues del 6,83%, l'FTSE britànic amb una davallada del 5,48% , el MIB italià, del 5,17% i el Nikkei japonès va retrocedir un 3,86%.


Ja se sap que el diner introduït a la borsa és una de les coses més porugues del món, però l'amenaça de recessió als Estats Units no explica en cap cas aquest dilluns negre. La causa autèntica d'aquest desastre d'abast internacional només pot ser una: el salt de Manuel Pizarro del món econòmic al polític.


El PP és el responsable d'haver deixat orfes a milions d'accionistes, de brokers i d'executius que veien en l'expresident d'Endesa un exemple a seguir: qui sinó ell podia augmentar-se el sou un 44% l'any 2005 i un 43% el 2006? Quin directiu sinó Pizarro es va embutxacar aquell any retribucions per valor de 3,65 milions d'euros (41 vegades el sou de Zapatero i el triple del que van cobrar conjuntament tots els membres del govern)? Qui es pot vanagloriar d'haver rebut una indemnització d'entre 9 i 12 milions d'euros per abandonar l'empresa elèctrica deixant-la en mans italianes en lloc de catalanes? I, finalment, qui pot fardar d'haver guanyat gràcies a l'OPA més de 4 milions d'euros per la venda de les seves 100.000 accions d'Endesa?.


Amb la pèrdua d'un referent com aquest és lògic que les borses del món mundial facin aigües. No podia ser d'altra manera.



Acudit: Dibuix de Joan Antoni Poch (JAP) publicat avui en El Punt.

diumenge, 20 de gener de 2008

El manual del terrorista jardiner

El País, plana 14. Informació sobre la detenció d'un grup islàmic que presumptament volia cometre un atemptat a Barcelona. Declaracions del ministre d'Interior Alfredo Pérez Rubalcaba:


Cuando se tiene en casa temporizadores, no hay más remedio que pensar que está planeándose acciones de tipo violento


Estic a punt de fer-ho: renunciaré al vermut i m'entregaré als Mossos d'Esquadra perquè a dins meu, en el racó més fosc, segur que s'hi ha instal·lat Bin Laden. Només això pot explicar que a casa hi hagi un perillós arsenal integrat per dos temporitzadors: un de vell que fa temps utilitzava per encendre automaticament una bombeta per les meves cotorres (que en pau descansin) i un altre per regar les plantes del pati.


Per cert, aquests darrer artefacte perd aigua. Hauré de cercar a internet El manual del terrorista jardiner.


Foto: El meu arsenal de temporitzadors.

Protagonitzarà Sarkozy un anunci de Renault?



La marca automobilística Lancia ha iniciat el llançament del seu nou model Musa, un petit monovolum que, per la seva amplitud interna, es presenta amb un curiós eslògan: “la limusina urbana”.

La protagonista de la campanya publicitària és ni més ni menys que l'exmodel i cantant italo- francesa Carla Bruni, que apareix a l'espot de Lancia lluint els seus esplendorosos atributs i demostrant que dins d'un Musa s'hi pot viatjar amb tanta o més comoditat que en una limusina presidencial.

La banda sonora de l'anunci televisiu és la cançó interpretada per la mateixa Bruni "Bang Bang (my baby shot me down)", un èxit del 1966 del duet nord-americà Sonny & Cher.

L'espot va ser gravat fa uns mesos però, per la seva temàtica i ambientació glamourosa i sofisticada, és premonitori de l'afer sentimental que viu actualment la cantant amb Nicolas Sarkozy. Només hi manca el president de la República Francesa sortint de la limusina (la de veritat) i caminant entre fotògrafs damunt l'estora vermella.

Clar que si fos cert que la parella s'ha casat en secret, tal i com asseguren aquests darrers dies algunes publicacions gales, no sé si l'opinió pública i, sobretot, la indústria automobilística del país veí, entendrà gaire bé que la primera dama francesa promocioni ni més ni menys que un vehicle de l'italianíssim grup Fiat.

Segons algunes enquestes, amb tanta exhibició pública, Sarkozy ha perdut en un mes sis punts en la seva popularitat. Veurem com acaba tot plegat i si monsieur le president, amb l'energia que el caracteritza, haurà d'acabar protagonitzant patriòticament un anunci de la Renault cantant, això si, La Marsellesa.

dissabte, 19 de gener de 2008

Els fils que mouen a Rajoy



Aquí tenim en “Mariano Rajoy” de “Polònia” intentant explicar les raons que l'han portat a prescindir d'Alberto Ruiz-Gallardón a la llista del PP a Madrid. Un gag antològic.

divendres, 18 de gener de 2008

Tachunta, chunta, chun


No hi haurà (de moment) ni “¡Viva España!”, ni “distinta voz”, ni “un solo corazón”, ni “verdes valles”, ni “ama a la patria”, ni “inmenso mar”, ni tan sols “pueblos en libertad”.


El criminalista en atur Paulino Cubero ha tingut, això sí, la sort de poder gaudir una mica més dels quinze minuts de fama que segons Andy Warhol pertoquen a tot ésser humà resident a la societat mediàtica actual, però tot plegat ha estat un vist i no vist. La seva lletra per l'himne espanyol no passarà a la història malgrat haver estat l'escollida per un jurat com la millor de les 7.000 presentades en el concurs convocat pel Comitè Olímpic Espanyol (COE) i la Societat General d'Autors i Escriptors (SGAE).


La glòria efímera d'aquest escriptor aficionat manxec que s'autodefineix -amb una certa raó- com a “perdedor” ha durat sis dies, el temps just perquè els promotors de la iniciativa hagin optat per enterrar-la dins un calaix després de descobrir per les queixes d'uns i altres que l'Espanya actual no viu en els temps patriòtics del segle XIX, quan la majoria de nacions-estat europees van compondre els seus himnes. No són temps per a la lírica i si no hi ha consens per retocar la lletra de la Constitució encara n'hi haurà menys per aplegar en versos un resum rimat d'allò que majoritariament es pot entendre per Espanya.


Amb la retirada de la lletra, anunciada per Alejandro Blanco, president del COE, el tenor Placido Domingo, que el proper dia 21 havia de cantar la Marxa Reial, s'ha estalviat l'escridassada dels que voldrien una lletra glosant els Reis Catòlics i els xiulets del que desitjarien major protagonisme per la “distinta voz” proposada per l'aturat manxec.


I tampoc es remourà a la seva tomba el fantasma de José María Pemán, el “Poeta alférez, que siente, canta y vive la nueva Epopeya Nacional”, autor després de la Guerra Civil d'aquella lletra no oficial de l'himne que es van haver d'aprendre de memòria unes quantes generacions de joves:


Viva España, alzad los brazos hijos

del pueblo español.

que vuelve a resurgir.

Gloria a la Patria

que supo seguir

sobre el azul del mar

el caminar del Sol...


Els esportistes que vagin als Jocs Olímpics de Pequín o els futbolistes de la roja y gualda s'hauran de conformar amb cantar l'altra lletra, la de tota la vida, la que sens dubte ha aconseguit el màxim consens:


Chunta,chunta,ta chunta,chunta,chunta chunta,chun,ta chun,

tachunta,chunta ,chun



Acudit: Diario de Navarra

dimecres, 16 de gener de 2008

El triomf de la dreta extrema


Qui els parla ha estat derrotat”.


La frase d'Alberto Ruiz-Gallardón pot marcar no tan sols el futur a curt, a mig i a llarg termini del PP sinó també de la política espanyola.


Avui al matí, en una breu compareixença informativa, l'alcalde de Madrid s'ha mostrat molt dolgut i trist per la decisió de Rajoy descloure'l de la candidatura per les eleccions generals del 9 de març i ha anunciat que després dels comicis obrirà “un període de reflexió personal” per decidir si abandona o no la política.


És probable que aquestes alçades, sense comptar amb un mínim suport dins l'aparell del partit (excepte el de Fraga), Ruiz-Gallardón tingui ja la decisió presa: anar-se'n com Josep Piqué a l'empresa privada, entregant l'alcaldia de Madrid a Ana Botella, la dona de José María Aznar, i esperar temps millors per retornar a la política com a “salvador” del PP...o com a fundador d'un nou partit de centre dreta.


Hi ha dues lectures possibles dels resultats de la reunió celebrada ahir al vespre a la seu del carrer Génova a la qual hi van assistir Mariano Rajoy, Alberto Ruiz-Gallardón, Esperanza Aguirre i el secretari general del partit, Ángel Acebes.


La primera indica que Rajoy ja ho portava tot pactat amb Aguirre per justificar l'exclusió de l'alcalde a les eleccions del 9-M. Si Ruiz-Gallardón insistia en formar part de la candidatura, la presidenta de la Comunidad de Madrid havia d'amenaçar amb dimitir del seu càrrec per poder presentar-se també als comicis (la llei no permet als presidents autonòmics ser candidats a les eleccions generals). D'aquesta manera, Rajoy podria justificar l'absència d'un i l'altra a la llista adduint que no podia permetre vestir un sant (la llista) per desvestir-ne un altre (la Comunidad).


La segona hipòtesi parla d'un Rajoy que volia incloure Ruiz-Gallardón a la candidatura per Madrid i que confiava en el fet que no situant a l'alcalde en el destacable segon lloc (reservat per l'expresident d'Endesa Manuel Pizarro), Esperanza Aguirre seria prou responsable per no muntar un número a menys de dos mesos dels comicis. En aquest cas, el tret li hauria sortit per la culata i el presidenciable del PP hauria acabat baixant-se els pantalons davant l'amenaça d'Aguirre.


Sigui quina sigui l'explicació real del que ha succeït, Rajoy no en surt ben parat. Amb l'exclusió de Ruiz-Gallardón ha perdut molts de punts per poder presentar al PP com una força moderada capaç de captar el vot de centre, una franja electoral imprescindible per arribar a La Moncloa. El sector dur, amb Esperanza Aguirre i Acebes al capdavant, ha guanyat la batalla i el partit apareixerà davant els electors amb el rostre de la dreta extrema ballant al ritme que li marqui la Cope i la resta de mitjans i poders fàctics conservadors.


Només es trobaran a faltar a les llistes del PP pel 9-M dos personatges singulars: el cardenal de Madrid, Antonio María Rouco i l'arquebisbe de València Agustín García-Gasco. Però aquests ben segur que estaran disposats a donar l'extremunció a Rajoy si l'encara líder popular perd les eleccions. I, com a les pel·lícules de l'oest, Esperanza Aguirre escopirà damunt la seva tomba.

diumenge, 13 de gener de 2008

Sortir pixat de casa


Un veí m'informa que ha vist un dels repartidors que passen de tant en tant per casa, pixant-se dins un dels testos del meu pati. El veí li ha recriminat l'acció i el pixaner avergonyit ha donat una explicació ben lògica: “Ho sento, però no em podia aguantar més”.


S'ha de reconèixer que és dur fer mans i mànigues per aguantar-se l'orina.


Apreta, apreta i apreta i arriba un moment, quan ja s'han fet mil filigranes amb les cames i algun pas meritori de ballet, que la cosa explota. Com diu el repartidor, no s'hi pot fer més.


I, ¿qui no s'ha trobat alguna vegada en la poc honorable situació haver d'aliviar-se en indret poc apropiat sacrificant, per força major, la dignitat i part dels articles de l'ordenança cívica?


Els ronyons, treballa que treballaràs, excreten pels urèters tot un arsenal de química (urea, sodi, clor, amoni, creatinina, acid úric i bicarbonat) fins a la bufeta, on el líquid fa parada i fonda fins que és expulsat fora del cos per la uretra.


L'ésser humà es mou per desitjos, una barreja de plaers i de servituds aplicable també al convencional acte de miccionar. Quan el repartidor ha entrat en el meu patí, la bufeta plena a vessar ha enviat com un llampec una senyal de desig d'orinar al cervell i l'home no hi ha pogut fer altra cosa que regar la meva pobre i dissortada planta i morir-se de plaer.


El saber popular ens explica que hi ha moltes maneres de pixar per la vida. Hi ha persones que pixen alt de tantes aspiracions com tenen; altres que son més papistes que el Papa i que acaben pixant aigua beneita, posem per cas, a la plaça de Colón de Madrid. També hi ha individus, gracies a Déu, que es pixen de riure; altres que diuen tants disbarats que pixen fora de test (el veí dóna fe que no és el cas del meu repartidor), i finalment els que a partir de determinada edat repapiegen tant com si es pixessin a la sabata.


A la seva etapa d'alcalde de Barcelona, l'actual ministre d'Indústria Joan Clos, va dir una frase memorable: “S'ha de sortit pixat de casa”. Ell, que com a membre del govern Zapatero ha pixat més d'una vegada fora de test, va justificar l'absència de lavabos públics exigint que qui tingui problemes amb la gestió orinaria pròpia, no surti de casa.


Com que l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans no ha entrat encara en l'ordenació d'aquests afers íntims i fisiològics dels ciutadans, el meu repartidor pixaner fa el que pot aportant química i gotes de sorpresa a l'avorrida vida de la meva planta.


Ara he regat el vegetal amb aigua pura i cristal·lina i sembla que ja està més refet. M'ha dit, això sí, que pensa fer-se sòcia de Greenpeace i que, si cal, esperarà al repartidor amb una pancarta que recordi el lema del gran Joan Clos: “S'ha de sortir pixat de casa”.

divendres, 11 de gener de 2008

El meu ISP vol fer-me client del meu ISP

Setmana estranya pel que fa a la cerca i captura de clients. Si dimecres explicava que m'havien trucat del diari en el qual treballo per subscriure'm al diari en el qual treballo, avui puc dir que m'han trucat del meu ISP (Ya.com), perquè abandoni el meu ISP (Ya.com) i el substitueixi pel meu ISP (Ya.com).

He estat a punt d'acceptar-ho per comprovar si canviant Ya.com per Ya.com augmentava d'una vegada la velocitat de l'ADSL fins a un nivell raonable, però vista la desorganització comercial de la companyia m'he estimat més no temptar la sort.

Tot plegat, com deia el gran papuchi Iglesias, "raro, raro, raro".

El sopar íntim de Montilla




El govern català necessita un cop d'efecte per superar l'ensopiment general i Montilla encarrega la maniobra al seu director de comunicació Antoni Bolaño: un sopar íntim del president amb Judith Mascó seguint l'estela triomfal de Sarkozy amb la Bruni...


Mentrestant, no plou al nord, no plou al sud i aquesta sequera persistent inspira a Lluís Llach per escriure una nova lletra per un dels seus grans clàssics:

Només sentir en Tomàs Molina
n'hi ha per posar-se a tremolar
Diu que al pantà de Camerasa
s'hi podrà fer el “París-Dakà”

Tot, naturalment, a “Polònia”.

dimecres, 9 de gener de 2008

Un dia de subscripcions

Em truquen del departament de subscripcions d'El Punt per preguntar-me si llegeixo el diari i si estaria interessat en subscriure'm. Per un moment, em passa pel cap fer creure a la noia que em telefona que soc subscriptor de tota la vida del Diari de Girona i que qui s'ha pensat que sóc jo!.


Opto però per explicar-li el que realment soc, és a dir periodista d'El Punt i, un cop identificat, ens fem un tip de riure.


Recuperada de la sorpresa, ella pren la iniciativa i em proposa un descompte com a treballador de la casa. Ens tornem a fotre a riure mentre penso amb la pregunta inicial que tantes vegades ens hem fet amb els col·legues de la redacció:


Llegim realment els periodistes el nostre propi diari o el frenesí del dia a dia ens obliga a passar-hi només pel damunt?


Hores més tard, una nova trucada. Una altra veu femenina em pregunta si conec la revista Quo, la publicació mensual “per a ments intel·ligents”, i si podria interessar-me una subscripció. Aquesta vegada estic temptat de presentar-me com a periodista de Quo per aconseguir intel·ligentment un descompte com a treballador de la casa, però a la tele comencen un programa interessant i decideixo posa fi educadament a la conversa.


Foto: La redacció d'El Punt a la seu central a Girona, a la Farinera Teixidor.

dimarts, 8 de gener de 2008

Rebaixes de calces

Quarts de sis de matinada. Estic captiu i desarmat fent una becaina davant el televisor i de sobte el crit histèric d'una dona em fa caure dels braços de Morfeu:


¡Año Nuevo, bragas nuevas!


Obro un ull després de l'altre i a la petita pantalla apareix un col·lega de TVE micròfon en ma perseguint clients d'uns grans magatzems. Han començat les rebaixes i el desig d'estrenar calces és el crit de guerra de les compradores i els compradors.


Estem a l'època de les caixes traient fum i de les enquestes comercials. Un estudi de la Federació d'Usuaris i Consumidors Independents (FUCI) assegura que cada ciutadà de l'estat espanyol es gastarà una mitjana de 119 euros adquirint productes a les rebaixes.


Torno a baixar les persianes i m'entrego sense condicions al Déu de la Son pensant amb els calers que m'estalviaré si no m'apropo els propers dies a les botigues: 119 euros i, per damunt de tot, el plaer immens de no haver d'escoltar una coral de milers i milers de persones cantant el hit de moda:


“¡Año Nuevo, bragas nuevas!

dilluns, 7 de gener de 2008

El Dakar comença a RAC1


Dissabte. Quarts de sis de la tarda. Poso la ràdio i a la sintonia de RAC1 estan explicant tots els ets i uts del ral·li Dakar: Quin serà el recorregut de 9.273 quilòmetres entre Portugal i Senegal, quines són les etapes més dures, si Marc Coma en motos i Nani Roma en cotxes tenen alguna possibilitat de guanyar...


Una informació rigorosa, excel·lent, sinó fos pel petit detall que vint-i-quatre hores abans, l'organització del Dakar havia decidit suspendre, per primera vegada en trenta anys, la prova degut al risc d'atemptats a Mauritània.


És el que pot succeir quan s'omple la programació dels dissabtes reemetent els millors fragments radiofònics de la setmana i ningú controla si encara són vigents o si la dura actualitat ja hi ha passat pel damunt. Un error més fàcil de cometre en períodes de vacances quan les plantilles del mitjans queden en quadre...


Tot sigui dit, això sí, amb el màxim carinyo cap a RAC1, una de les emissores que m'acompanyen al llarg de la setmana i també cap a Rac1ncentrat, el programa que els dissabtes em permet recuperar, en format compacte, els fragments de la programació que m'he perdut.


Foto
: la rampa de sortida del Dakar, a Lisboa, deserta després de la suspensió del ral·li. /Associated Press.

diumenge, 6 de gener de 2008

Els reis fumats d'Orient




A Girona, el foc està renyit amb les testes coronades. El 13 de setembre de l'any passat, en motiu de la visita de Joan Carles, uns independentistes van cremar fotografies del monarca iniciant una polèmica política i judicial que va durar setmanes. Doncs bé, ahir al vespre, el foc va tornar a fer de les seves aquesta vegada a la cavalcada dels Reis Mags d'Orient, cremant una part de la carrossa del Rei Ros. L'incident es va registrar a mig recorregut, en el carrer Maragall, i va ser provocat per un curtcircuit en el generador elèctric del vehicle reial.

En el paper de Sa majestat Gaspar, l'olotí Arcadi Calzada, ex president de la Diputació, ex vicepresident del Futbol Club Barcelona i actual president de Caixa Girona, va saltar de la carrossa cames ajudeu-me sense que la màgia i el poder reial i real del personatge li servissin per gaire rés.

Una vegada apagat el foc amb extintors, Gaspar va haver de fer la resta del recorregut a peu enmig d'una gran ovació del públic i sobretot dels menuts, que, després de superar l'esglai, es deuen estar fent moltes preguntes sobre les limitacions bomberes dels Mags d'Orient.

Per sort, tot va acabar bé, encara que Calzada va arribar francament cansat i fumat a l'Ajuntament.

Parlant dels Reis Mags i del Pare Noel, font ben informades em diuen que un dels regals que han tingut més èxit aquests dies d'il·lusió ha estat el iJam 5Js. Tecnologia punta i bon paladar reunits en l'objecte més desitjat dels darrers temps.

dissabte, 5 de gener de 2008

Senglars urbans a Girona




A Girona, com a tota ciutat, hi ha humans que fan el senglar triomfant a cop de colze en el món dels negocis, de la política, de la vida en general. Però la natura és com és i també hi ha senglars que s'humanitzen o, si voleu, que penetren en el territori dels humans.

Ahir, a quarts de dues de la matinada, tornava amb cotxe des de la redacció del diari quan de sobte, a l'arribar al meu barri, a Fontajau, em vaig trobar amb la insòlita imatge de vuit porc senglars creuant l'avinguda Josep Tarradellas, el vial que porta cap el giratori de l'hospital Trueta. Les besties peludes, tres o quatre de bon tamany i la resta més petites, venien de la zona esportiva, van passar damunt l'asfalt en fila índia i el ramat es van acabar perdent muntanya amunt en el Puig d'en Roca.

No és ni molt menys la primera vegada que es detecten senglars dins la ciutat de Girona. Darrerament han estat vistos a Montilivi, a La Creueta , a Sant Daniel, a Montjuïc, en el pont Major, a Pedret i fins i tot dins en el parc de la Devesa. El giratori de l'Hospital Trueta és també un dels punts de pas dels porcs que venen de les zones muntanyoses de Sarrià de Ter i del Puig d'en Roca i es dirigeixen a cercar menjar a l'illa del Ter o cap a les Gavarres.

El risc que aquests animals provoquin accidents de tràfic ha obligat a l'ajuntament ha organitzat algunes batudes tant a la variant de Sant Daniel com a la carretera que enllaça el campus de Montilivi amb el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona.

La qüestió de fons, com assenyalava recentment en El Punt el regidor de Medi Natural, Ponç Feliu no és el que els senglars estiguin envaint la ciutat sinó que som els humans els qui, amb la nostra constant expansió urbanística els hi hem acabat tallant els seus ancestrals camins de pas.


Foto: El vial entre Fontajau i el giratori de l'hospital Josep Trueta, on vaig poder veure els vuit senglars. / T. Dalmau

dijous, 3 de gener de 2008

Cria bisbes...


L'inefable i impagable Paco Vázquez, ex alcalde d'A Coruña, socialista sui generis, catòlic practicant i actual ambaixador espanyol en el Vaticà declarava l'altre dia que les relacions amb la Santa Seu “han millorat molt darrerament” i pronosticava que “el proper mes de maig, la Conferència Episcopal no renovarà el contracte a Jiménez Losantos”.

Tothom sap com és l'ambaixador (per alguna cosa la direcció del PSOE se'l va treure de sobre enviant-lo a Roma) i cap observador polític pot dubtar que Vázquez ha aconseguit entre les parets laberíntiques del Vaticà audiència directe amb l'Esperit Sant. Tot i això, fer aquestes valoracions i pronòstics quan una part important dels cardenals i bisbes espanyols (amb l'excepció dels catalans i els bascos) acaben de treure al carrer el Sant Cristo Gros contra el govern Zapatero, no deixa de ser una temeritat.

Convertir, a gairebé dos mesos de les eleccions, un acte litúrgic en un míting polític del nacionalcatolicisme no sembla precisament un gest que pugui interpretar-se com una millora de les relacions entre el Vaticà i el govern espanyol. Tampoc mereix gaire credibilitat que els bisbes s'erigeixin en defensors de la democràcia, dels drets humans i del matrimoni quan l'Església Catòlica és una estructura de poder autoritari, que vulnera, a més, el dret de les dones a exercir el sacerdoci i que impedeix el matrimoni a capellans i membres de les ordres religioses, fent-los ofegar, en un algun fosc racó del cervell, sentiments i desitjos tan humans com l'amor i el desig.

És també el Vaticà qui amb les seves polítiques contra els mètodes anticonceptius condemna cada dia a milers de persones a caure víctimes de malalties com la sida i qui, condemnant determinades línies d'investigació científica, obstaculitza la troballa de solucions a problemes sanitaris que pateix la Humanitat.

Són, per últim, aquesta Cúria, aquests cardenals i bisbes, els que intenten, com en el franquisme, que la legítima creença religiosa no sigui un acte íntim, sinó que impregni i governi tota la societat. El mateix, en definitiva, que volen els talibans.

Mentrestant, la direcció del PP ha optat per mantenir-se a distància de l'acte de Madrid. Ha expressat “el màxim respecte” per les crítiques dels bisbes a la política social del govern Zapatero, però Rajoy, Acebes i Zaplana no van treure el nas per la plaça de Colón, l'indret que ja es comença a conèixer com "el derechódromo de Madrid". El discurs eclesiàstic sintonitza amb la branca de dreta extrema del PP, però, amb les eleccions a la cantonada, convé donar una imatge centrada per atraure al màxim d'electors.

Ho reclamava ahir molt gràficament el número dos dels socialistes, Pepe Blanco: “La direcció del PP ha de deixar d'amagar-se sota les faldilles dels bisbes, s'ha de treure la careta i abandonar la hipocresia”.

I també s'ha expressat clarament l'ex-ministre i catòlic practicant José Bono: “Alguns dirigents de l'Església no van obrir la boca quan va governar el PP i no l'han tancat quan governa el PSOE”. Una clara referència al fet que en cap moment durant el mandat d'Aznar, els bisbes li van exigir que es fes marxa endarrere legislativa en qüestions com l'avortament o el divorci. “Espanya -ha recordat Bono- és el país d'Europa que millor tracta a l'Església en el pressupost, l'ensenyament, els exercits...”.

És, precisament, aquesta actitud conciliadora amb la jerarquia eclesiàstica mantinguda fins ara per Zapatero la que ahir va ser criticada amb ironia pel líder d'IU, Gaspar Llamazares: “Cria bisbes i et trauran els ulls”.

Tornant a Paco Vázquez i al seu pronòstic sobre la no renovació del contracte de la COPE amb Jiménez Losantos, hem trobat a YouTube (gràcies a la llista EnCatalà) un recanvi que podria fer avançar l'emissora pel camí del cel i de la terra, pel regne de Déu i pel territori pecador dels humans. Un bisbe, en definitiva, tan concentrat en la seva tasca que després de fer un discurs acaba utilitzant el micròfon per ruixar amb aigua beneita ves a saber quines instal·lacions. I el tècnic de l'acte, amb els pèls de punta...




Acudit: Xavi Torrent / El Punt

dimarts, 1 de gener de 2008

Vacances venudes

Uns amics m'expliquen que han comprat una càmera de vídeo en una de les macrobotigues d'una coneguda cadena de material electrònic i a l'estrenar l'aparell hi han trobat gravades les vacances d'uns desconeguts.

Una vegada recuperats de la sorpresa, podien haver penjat el vídeo a YouTube amb el títol “Aquí teniu les vostres vacances perquè jo no sóc tonto”, però, prudentment han preferit formatejar el disc dur de la càmera i oblidar l'incident.

Fets com aquest m'obliguen a canviar d'opinió. Fins ara pensava que comprar determinats articles directament a la botiga et donava més garanties que fer-ho a eBay però veig que no necessàriament és així...encara que et venguin l'aparell dins una caixa ben precintada. Com si fos nova de trinca.