dimecres, 23 de gener del 2008

Artur Mas a la Meca



El cap de l'oposició Artur Mas ha viatjat a Finlàndia, la meca de la telefonia mòbil però també de l'excel·lència educativa, per conèixer de primera ma com funciona el seu sistema d'ensenyament.

El líder convergent ha visitat a Hèlsinki l'escola d'educació secundaria Kulosaari, un centre privat amb els estudis subvencionats al cent per cent per fons públics, en el qual els alumnes no s'agrupen per edats sinó per la seva capacitat acadèmica. Allà, els nois i noies aprenen tres llengües (finés, anglès i una tercera escollir) i entre les assignatures hi ha la d'economia domèstica, que inclou amb caràcter obligatori per a tothom les tasques feixugues de la llar i l'art de la costura.

Després de visitar també la universitat de Hèlsinki i d'entrevistar-se amb la ministra d'Administracions Públiques, Mari Kivieniemi, Artur Mas ha apostat per importar cap a Catalunya algunes de les fórmules que, segons l'informe Pisa, situen el sistema educatiu finlandès en el primer lloc del món: una formació del professorat més exigent (Mas proposa convertir la diplomatura de Magisteri que ara s'obté en tres anys en una llicenciatura de quatre); donar més autonomia als centres (a Finlàndia cada col·legi decideix quantes hores vol dedicar a cada assignatura); promoure en els alumnes la cultura de l'esforç i de la responsabilitat; i situar l'educació com un objectiu prioritari del país...

El líder de CiU n'ha sortit t'han satisfet que fins i tot ha proposat al PSC pactar la renovació del model educatiu al marge dels socis de govern si ERC i ICV-EUiA s'hi foten de cul, com succeeix ara amb la iniciativa d'Ernest Maragall de crear aules exclusives per als immigrants recent arribats.

Però a Finlàndia no tot són flors i violes. Si Artur Mas hagués assistit a un concert del Helsingin Valituskuoro (veieu el vídeo de sota) hauria descobert que allà també existeix la figura del ciutadà emprenyat: el que pensa que mai no es farà ric treballant, el que es queixa perquè desapareixen boscos sencers per fabricar paper higiènic...i mai hi ha paper en el vàter, el que remuga per la mala gestió de la sauna, el que s'indigna per la construcció d'horribles centres comercials al mig de la ciutat, el que no suporta la febre consumista i que el Nadal arribi cada any més aviat, el que lamenta que els llocs de treball se'n vagin a Xina i que Suècia guanyi Finlàndia en el hoquei i a l'Eurovisió, que les dones segueixin cobrant un sou més baix que els homes, que el metro faci pudor de pixats, que als gilipolles els vagi massa bé la vida, que la llista d'espera del dentista sigui de sis mesos, que la gent no dediqui temps a comprar productes de comerç just i en canvi perdi el cul per anar a fer turisme als països on els produeixen, que els diaris siguin massa gruixuts o que cardar sigui un miracle...

El Helsingin Valituskuoro (Coral de Queixes de Hèlsinki) és una iniciativa de dos artistes - Tellervo Kalleinen i Oliver Kochta-Kalleinen- que un bon dia van decidir que podien convertir en música la indignació ciutadana. L'invent consisteix en recollir el màxim de queixes i fer-ne una cançó que serà interpretada per la coral. La que es pot escoltar en el vídeo és obra del compositor Esko Grundström.

Actualment existeix una xarxa de corals de queixes que s'estén per diferents ciutats del món, entre elles Birmingham (aquesta va ser la primera), Hamburg, Sant Petersburg, Melbourne, Jerusalem, Budapest i fins i tot a la bonica població de Juneau, a Alaska.

La peça interpretada per la Helsingin Valituskuoro no inclou cap queixa que faci referència a l'educació. Per a tant, Artur Mas sembla que va per bon camí intentant exportar a Catalunya el sistema educatiu finlandès. I posats a fer podria també proposar al tripartit o, si ho prefereix, només al PSC, la creació d'una coral de queixes catalana. El mític català emprenyat s'hi podria desfogar a gust cantant a la plaça de Sant Jaume, a l'estació de Sants, en el marc incomparable del Camp Nou, a la Sagrada Família o el proper 9 de març en els col·legis electorals.

Seria aquesta una teràpia similar a la que practiquen alguns treballadors japonesos quan es tanquen en una dependència de l'empresa per fotre nesples una i altra vegada a un ninot amb la cara del director. Perquè com diuen els psiquiatres, el malestar no es pot quedar a dins. I fer-ho cantant amb aquesta nova versió del tradicional gènere de la cançó protesta, no deixa de ser una opció saludable d'exterioritzar l'emprenyamenta col·lectiva.

Clar que ben mirat, si CiU ha de fer una proposta com aquesta al PSC de la Catalunya optimista i perfumada, no hi ha rés a pelar. Ni coral ni cançó. Ni falta que en fa.





Foto: Mas, durant la visita a l'escola Kulosaari d'Hèlsinki. / Fermí Esteve / El Punt

1 comentari:

Rafael del Barco Carreras ha dit...

ELECCIONES 2008
ARTUR MAS O EL “PUFOLISMO”

Rafael del Barco Carreras

Me permitiré la gracia, los “pufos”, aunque maldita la que les hizo a miles de obreros y cientos de proveedores que nunca les votarán. Pero el romanticismo catalanista puede más que la rémora de desastres y corrupción. La adhesión a las “ideas” supera a menudo la mala fe de sus dirigentes. En Barcelona, enfermedad compartida por las tres grandes ideologías contendientes.
Por pura casualidad su nombre entra en mis sospechas. Un recuadro en La Vanguardia de fecha 11-7-88 escrito por el célebre Feliciano Baratech, periodista a sueldo de Javier de la Rosa, justo al lado de una de tantas alabanzas al “empresario modelo” puesta en boca de Mario Conde. Reza el suelto, “Artur Mas dirigirá la diversificación de Tipel”… “Mas, que ha permanecido tres años como director general de Promoción Comercial (de la Generalitat, se entiende) ha sido fichado por el Presidente de Tipel, Isidoro Prenafeta”. Lluís Prenafeta, entonces secretario general de Presidencia de la Generalitat. Total, otro gran fiasco, unos 8.000 millones. www.lagrancorrupcion.com
Y los fiascos, estafas, de los “hombres de Pujol”, varios denunciados en Fiscalía y Justicia con exactamente los mismos delitos que yo pero de incomparables millones y sin apenas unos días de cárcel, cuando ni en Fiscalía y Magistratura cabía la adhesión por “ideas”, un reducto del “españolismo”, despiertan varias consideraciones sobre las corrupciones anteriores y las posteriores a las denuncias. Con o sin el “empresario modelo” y su bufete estrella Juan Piqué Vidal. Pero lo peor de su entorno, el clasismo de su catalanismo, que si como el mío se vio ultrajado por el Régimen de Franco, se ensañó con el apellido castellano por no suficiente catalán en unas oposiciones restringidas para once técnicos contratados desde hacía tres años, que trabajaban en inglés por no existir el catalán en sus técnicas. Y lo insinúo suave por no menear esa mierda que más allá del dinero o mis años de cárcel afecta mis más profundos sentimientos.