diumenge, 30 de setembre del 2007

José Tomás no toca amb The Police

La secció de Cultura de La Vanguardia va dedicar dijous tres planes a la prèvia del concert de The Police i, a l'endemà, dues planes més a l'actuació de la banda britànica a l'estadi olímpic de Barcelona. Un desplegament informatiu destacable, però malgrat que algú pugui sospitar el contrari, entre els tres components de The Police -Sting, Andy Summers i Steward Copeland- no hi ha el torero José Tomás ni toquen pasdobles. Us ho ben asseguro.


Imatge
: José Tomás triomfava dilluns a la portada de La Vanguardia i a dues planes de la secció de Cultura, una més de la que el diari del Grupo Godó va destinar el mateix dia a la mort del gran mim universal Marcel Marceau. El juny, en tan sols dos dies, La Vanguardia ja havia dedicat al torero dues portades, un editorial i set planes. Com deia el memorable titular de dilluns, “¡Es el toreo, estúpidos!"

divendres, 28 de setembre del 2007

El "rei" es crema les seves fotos



Excel·lent el gag d'ahir a “Polònia” amb el “rei” (Toni Albà) cremant alguna de les seves fotos -una d'elles amb en Franco- , els Mossos detenint-lo per injuries a la Corona i en Toni Soler oferint-li un cafè roent.


A mi, que voleu que us digui, el foc m'agrada més per fer costelles a la brasa que no pas per encendre la política. Les flames, per pacífiques que siguin, sempre transmeten una imatge de violència i són contraproduents en un clima com el peninsular, tradicionalment afectat pel risc d'incendi. Ara Girona i, per extensió, Catalunya, sembla que estigui poblada per piròmans, quan en realitat els autèntics incendiaris escriuen cada dia a determinats diaris de Madrid i fan predicots per l'emissora dels bisbes. La mateixa dreta que més d'una vegada ha criticat a la Corona per la poca sintonia que Joan Carles tenia amb l'Aznar, ha utilitzat ara el fet anecdòtic, minoritari i políticament infantil de la crema d'algunes fotos del rei a la plaça del Vi de Girona per llançar gasolina a la flama i intentar socarrimar al tripartit català -com a responsable de l'ordre públic- i al govern Zapatero per “donar ales a l'independentisme”.


I en tot aquest afer, alguns fiscals i jutges de l'Audiència Nacional hi acaben jugant un paper patètic transformant una anècdota en problema d'estat i convertint en herois als que són objecte de la persecució. Mai l'accés al cim de l'heroïcitat havia requerit eines més barates: un encenedor, líquid inflamable i unes quantes imatges fotocopiades.


Per acabar-ho d'adobar, l'aparell judicial pretén que els periodistes ens convertim en col·laboradors de la policia en un afer com aquest que és estrictament polític. Els Mossos s'han passat dos dies pressionant als mitjans de comunicació gironins perquè els entreguessin tot el material gràfic obtingut dissabte passat en motiu d'una nova concentració a Girona durant la qual es van cremar més fotos del rei. El jutge Fernando Grande-Marlaska vol que els Mossos identifiquin als “incendiaris” i per això és necessari disposar del màxim nombre de fotos i de vídeos. Algun mitjà extremadament obedient ha optat per entregar tot el material, mentre que altres han sortit del pas posant en mans de la policia només les imatges publicades o difoses. “La resta del material no el guardem perquè les Gb de disc dur son cares”, ha estat l'excusa emprada per defugir qualsevol acusació d'obstrucció a la Justícia.


L'únic que s'havia negat en rondó a entregar cap foto és el fotògraf freelance Jordi Ribot, qui, avui mateix ha hagut de comparèixer a l'Audiència Nacional, acompanyat per Narcís Genís, amic i company d'El Punt i president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes. Ribot s'ha compromès, si us plau per força, davant el jutge Grande-Marlaska a donar el Mossos tot el material. Havia entrat a l'Audiència Nacional com a testimoni i en podia haver sortit com a acusat quan només és un professional que s'ha limitat a fer la seva feina, el lliure exercici de la informació recollit a l'article 20 del text constitucional. Ahir, uns setanta professionals es van concentrar a Girona per donar-li suport i també ho han fet el Col·legi de Periodistes, el Grup de Periodistes Ramon Barnils i el Sindicat de Periodistes de Catalunya.

Té tota la raó el SPC quan en el seu comunicat afirma que “no és tasca dels periodistes fer la feina que correspon als cossos de seguretat de l'Estat, sinó treballar pel dret a la informació dels ciutadans”. I també quan adverteix que el requeriment per entregar el material gràfic és “un greu atemptat a la condició dels periodistes, perquè en propers esdeveniments els participants poden veure els treballadors de la informació més com a policies que com a informadors”.


Una cremada de quatre fotos que no hauria merescut més que algunes ratlles a la premsa comarcal s'ha convertit en un afer d'interès estatal, un incendi que ja té tres fronts: el polític, el judicial i el periodístic i que s'està estenen per diferents territoris: avui mateix, a la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona, quatre encaputxats han cremat una pancarta de més de tres metres d'alçada amb el dibuix del rei.


I com que el símbols, sacralitzats a la Constitució i al Codi Penal, són material altament inflamable, la polèmica, ben segur, durarà molts dies.


Sort n'hi ha de programes com “Polònia” i de Mossos d'Esquadra com els que dimecres a la festa major del Prat de Llobregat van identificar a uns joves que cremaven uns fulls amb la foto de l'actor Toni Albà caracteritzat de rei. I això que ni la Constitució ni el Codi Penal diuen res sobre l'obligació de preservar la imatge dels imitadors!



Foto: La pancarta cremant-se a la Universitat de Barcelona. Efe/ Julian Martin

dijous, 27 de setembre del 2007

Durex o el miracle de cardar


La multinacional dels preservatius Durex ha fet públic el seu estudi anual que, aquesta vegada, situa Espanya en el top 10 de la freqüència sexual. Segons l'enquesta realitzada a 26 països, un 72 per cent dels ciutadans de l'estat espanyol practiquen el sexe al menys una vegada a la setmana, la qual cosa fa que ocupin un 8è lloc empatats amb els suïssos. Al capdavant de la llista hi ha els grecs (87 per cent), seguits dels brasilers (82 per cent) i els russos (80 per cent), mentre que a la cua de la rebolcada setmanal hi queden els nord-americans (53 per cent) i els japonesos (34 per cent).


Però si ahir Durex ens situava a la primera divisió mundial dels ben trempats, avui la multinacional ens ha destrempat amb la noticia del proper tancament de la seva fàbrica de condons de Rubí, on hi treballen 230 persones, i el trasllat de la producció a Tailàndia i l'Índia. La justificació és la de sempre: la planta ha deixat de ser competitiva en relació a les fàbriques situades en altres indrets del món. Serà una deslocalització més com també ho va ser fa dues dècades el tancament d'una planta britànica i l'obertura immediata de les instal·lacions a Rubí. Si en aquell moment es va veure la cara positiva del trasllat, ara toca veure la negativa i passar pàgina intentant que els treballadors puguin cobrar les indemnitzacions més altes possibles.


Tornant als resultats de l'estudi, el fet que, en teoria, hi hagi aquí bons gimnastes del sexe i per a tant es consumeixin -és de suposar- més gometes, no compensa l'alt cost de la manipulació del làtex.


O tal vegada, com sospitem cada cop que Durex presenta el seu informe anual, en el top 10 de la follamenta mundial hi ha més sexe oral que omple amb imaginació les orelles dels enquestadors que pura i simple veritat.


Oblidada la guerra freda, l'ésser l'humà calent ja no pot apropar-se libidinosament a la parella amb la vella excusa que cal follar perquè el món s'acaba. En ple segle XXI, ara que ningú perd el son pensant que un míssil disparat des de Sibèria ensorrarà el pis hipotecat per La Caixa, l'Església manté el seu missatge secular segons el qual cardar per plaer és pecat quan en realitat, per molt que diguin els senyors de Durex, és miracle.


O al menys, un any més, així ho vull creure. Amen.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Les pilotes dels Borbons

Un amable lector m'envia un enllaç que porta cap a la fitxa bibliogràfica d'un llibre titulat “Los Borbones en pelota”. Aquesta obra, de la qual ja en tenia notícia, va ser publicada l'any 1991 a Madrid per l'editorial El Museo Universal i conté bon nombre d'aquarel·les pornogràfiques i satíriques protagonitzades per la reina Isabel II, el seu consort Francisco de Asís, batejat pel poble amb el sobrenom de Paquita Natillas, Carlos Marfori (governador de Madrid, intendent de palau, favorit i amant de la reina); sor Patrocinio (coneguda com “la monja de las llagas”); el pare Claret (confessor de la reina); el brevíssim president del consells de ministres Luis González Bravo (només va ocupar aquest càrrec cinc mesos), la infanta Isabel, el rei Napoleó de França etc.


Les pintures pujades de to que presenten als protagonistes copulant de mil maneres possibles i compartint fins i tot plaer amb animals, van acompanyades de comentaris irònics:


Sentada está en su poltrona con chulo, cetro y corona”, es pot llegir sota la il·lustració que podeu veure a dalt.


O aquesta altre a la pintura de baix: “Por probar de todo...de tirarse un pollino encontró modo


Les 89 aquarel·les van començar a circular per Madrid després de la caiguda d'Isabel II, que va haver d'abandonar el tron reial a conseqüència de la revolució de La Gloriosa del 1868. Les pintures apareixien signades per SEM, V.SEM o SEMEN, uns pseudònims que anys més tard es va saber que amagaven a un il·lustre conegut: el poeta Gustavo Adolfo Bécquer, autor dels textos i d'alguns dels dibuixos, i el seu germà Valeriano, responsable de la majoria de les aquarel·les.


El llibre esmentat abans, del qual el 1996 en va sortir una altra edició a càrrec de l'editorial Compañia Literaria S.L., ha permès doncs recuperar aquesta col·lecció d'il·lustracions satíriques contra els Borbons, acompanyada d'unes anàlisis a càrrec Robert Pageard, Lee Fontanella y María Dolores Cabra Loredo.


He parlat de l'enllaç cap a la fitxa bibliogràfica, però no he explicat a quina biblioteca correspon: es tracta del catàleg de llibres que es poden trobar a la biblioteca de l'Institut Cervantes de Nova York, una institució pública del govern espanyol regida per un patronat que té com a president d'honor ni més ni menys que al rei Joan Carles.


En el seu mail, el lector que m'ha enviat l'enllaç es fa les següents preguntes:


Si la mordaç portada sobre els prínceps d'Astúries a la revista 'El Jueves' (18-7-2007) va escandalitzar al fiscal Cándido Conde-Pumpido i al jutge Juan Del Olmo, ¿què pensaran d'aquest llibre conservat a l'Institut Cervantes de Nova York?


¿S'atreviran Pumpido i Del Olmo a tancar l'Institut Cervantes, el major ens de promoció internacional de la seua pròpia llengua, això és, la castellana (perdó,l'espanyola)? ¿O solament segrestaran tots els exemplars que queden d'aquesta joia visual de la promiscuïtat i l'erotisme majestàtic?


Més val no donar idees als fiscals quan darrerament la seva font d'inspiració l'acostumen a trobar a determinada premsa madrilenya, però en tot cas l'article 490 del Codi Penal estableix, en el seu apartat 3, el següent:


El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son.


Si la fiscalia es posa a buscar entre els “ascendientes”, encara por arribar a Isabel II i la seva Cort de plaers. El següent pas seria demanar l'obertura d'un procés per injuries, a títol pòstum, contra els germans Bécquer i contra les empreses que van editar el llibre i, si volen ser més papistes que Papa, exigir al rei que ordeni la retirada dels exemplars de l'Institut Cervantes.


Clar que en aquest cas, també caldria procedir a eliminar les aquarel·les originals que es conserven a a Madrid a la Biblioteca Nacional. Una operació que en cap circumstancia es podria fer amb foc perquè, si com estem veient aquests dies, cremar una imatge del rei constitueix delicte d'injúries (una anècdota infantil convertida en problema d'estat), fer el mateix amb el kamasutra d'Isabel II tindria l'agreujant d'un delicte portat a terme per funcionaris públics.


Mal assumpte.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Phil "goril·la" Collins


¿Qui li havia de dir a Phil Collins, bateria i cantant de Genesis, que ara que està pràcticament retirat triomfaria a la xarxa imitat per un “goril·la” i a ritme d'un dels seus èxits, “In the air tonight”?


Aquest gran anunci d'una marca de xocolata ha tingut tan bona acollida que fins i tot han començat a aparèixer per YouTube i serveis similars una colla de remakes més o menys casolans. Hi ha una versió feta amb peces de Lego, una altra amb dibuixos animats, una en la qual el “goril·la” original ha estat convertit en el Ieti, l'abominable home de les neus. També es poden trobar remakes interpretats per humans (uns més disfressats que altres) i fins i tot parodies de l'anunci de la xocolata fetes amb ninos de peluix. Aquí sota us en deixo una en la qual els seus creadors han optat per un estil tan naïf que el vídeo s'ha de veure amb mirada de nen, cosa que de tant en tant tampoc va malament.








diumenge, 23 de setembre del 2007

Les bombolletes Mas i Duran

Divendres, coincidint amb el Dia Internacional de la Pau, Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida van pactar una treva en el territori neutral d'un hotel de Barcelona i sense necessitat que l'ONU fes cap desplegament de cascs blaus. L'enèsima crisi entre CDC i UDC s'ha tancat sense compareixença conjunta dels dos líders i amb un fred comunicat en el qual queda clar que CiU ha de mantenir la “centralitat”-concepte allunyat d'aventures sobiranistes- , que Duran serà el cap de llista a les generals i que els democratacristians “respecten” -que no vol que acceptin- la proposta de “refundació del catalanisme” formulada per Mas.


La fredor de la posta en escena d'aquest acord, un comunicat enviat als mitjans de comunicació pels departaments de premsa dels dos partits, posa en evidència que la cosa s'agafa en pinces i que més que una pau definitiva és una treva per intentar arribar, sense més trencadisses, a les eleccions de març.


Com que en el mig d'aquesta recta final hi la les festes nadalenques, uns i altres s'hauran de menjar els torrons junts representant el paper de família contenta i feliç, que és el que s'espera de gent centrada.


Ara que Freixenet ha prescindit de Leopoldo Pomés i ha fitxat Martin Scorsese per rodar l'esperat espot de Nadal, seria un bon moment per no renunciar al concepte de les bombolles (al cap i a la fi el cava va lligat a la tradició) i fer debutar Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida en el marc incomparable de la Carta Nevada. La música, el brindis i l'alegria servirien per tapar les penes i per amagar les ganivetades traperes que, tard o d'hora, tornaran a brollar abans o després de la cita amb les urnes.



Fotomuntatge
: “El Club” de TV3

dijous, 20 de setembre del 2007

El pispe, el lluitador de sumo i el pollastre

Planificar un robatori de pel·lícula és una tasca que requereix posar en funcionament un mínim de neurones, però com que la d'intel·ligència no es pot robar, hi ha lladres que afronten el repte amb la infraestructura cerebral pròpia d'un personatge de dibuixos animats.


Fa uns dies, un espanyaportes va entrar en un edifici de la ciutat colombiana de Bucaramanga. El pispe anava armat amb un pistola però va acabar a l'hospital maleint-se els fracturats ossos per la seva mala sort: havia intentat robar en una acadèmia de karatekes.


Un incident similar li va passar a un rapinyaire de Tòquio quan, ben cofoi i amb la confiança de la feina ben feta, s'estava emportant la recaptació d'un gimnàs. Era a punt de sortir al carrer quan de sobte va trobar el pas barrat per un lluitador de sumo d'1,80 metres d'alçada i 131 quilograms de pes. El lladregot va quedar glaçat, però en qüestió d'instants es volia fer fonedís: una vintena de gegants més el van envoltar i entregar a la policia, sense que en aquest cas es tinguin notícies de cap fractura important.


Els lluitadors de sumo, amb aquests calçots ridículs i aquesta massa corporal infinita, sempre m'han semblat unes criatures que -com canta Raimon- no poden ser d'eixe món. Segur que són d'una altra dimensió, d'un territori on immenses granges, amb sistemes de seguretat a prova d'escurabosses, desafien la doctrina de l'Església creuant humans amb pollastres. Els podeu veure en el següent vídeo, però si ho feu, la imatge us perseguirà cada vegada que aneu a comprar un pollastre a l'ast.


dimecres, 19 de setembre del 2007

La mestra que tenia prohibit casar-se



Cada any, amb l'inici del nou curs escolar, es torna a parlar de les mateixes coses: de les obres que no s'han acabat a temps a determinats col·legis, de la penosa situació dels mestres interins, de la manca de professors a alguns centres, de les ciutats, pobles i barris que reclamen més escoles, dels pares que volen més dies lectius i un horari escolar més llarg, del sobrecost per la butxaca familiar de les activitats extraescolars, de si uniforme sí o uniforme no, de la concentració d'alumnes immigrants en alguns centres públics, de la necessitat de modificar per enèsima vegada el sistema educatiu, de si els alumnes parlen en català o en castellà a l'hora del pati etc etc.

Fa temps que cada setembre, quan la mainada torna a l'escola, es discuteixen idèntics temes en els mitjans de comunicació i en el carrer. Mai ningú està content del tot, però els pares i avis respiren novament tranquils i els mestres es carreguen de la seva proverbial paciència, una condició absolutament necessària per suportar desenes de potencials dimonis i per explicar, un cop més, que una part de les vacances les dediquen a ampliar coneixements i a preparar el nou curs. Per sort, ja no pateixen la mítica fam característica del gremi en altres èpoques ni estan sotmesos -excepte els professors de religió o d'alguns col·legis de grups integristes- a un règim de moral victoriana i masclista pròpia del segle passat.

A tall d'exemple del que succeïa en altres temps, aquí teniu un contracte de mestres de l'any 1923. El document fa referència a Castella-La Manxa, però unes condicions similars probablement s'aplicaven als col·legis de la resta de l'estat espanyol.

Per situar-nos en el context històric, el 1923 va ser l'any del cop d'estat de Primo de Rivera, de l'extensió a tota Espanya del sometent -el cos armat inventat a Catalunya- , de l'assassinat a Barcelona del secretari general de la CNT, Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, de la creació de la Revista de Occidente per part de José Ortega y Gasset, de la presentació de l'autogir de Juan de la Cierva i de la visita d'Albert Einstein a Barcelona i a Madrid.

A dalt podeu veure una reproducció facsímil del contracte (clicant l'enllaç cap a SlideShare i ,després, el botó “Full”, el tindreu a tota pantalla). A continuació reprodueixo el text:

Este es un acuerdo entre la señorita.......................................... ........................... maestra, y el Consejo de Educación de la Escuela........................................... ..............................., por lo cual la señorita.......................................... .......................... acuerda impartir clases durante un periodo de ocho meses a partir del 1 de septiembre de 1923. El Consejo de Educación acuerda pagar a la señorita.......................................... ..................... la cantidad de ( 75 ) mensuales.
La señorita.......................................... ........................ acuerda:
1. No casarse. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si la maestra se casa.
2. No andar en compañía de hombres.
3. Estar en su casa entre las 8:00 de la tarde y las 6:00 de la mañana, a menos que sea para atender una función escolar.
4. No pasearse por las heladerías del centro de la ciudad.
5. No abandonar la ciudad bajo ningún concepto sin permiso del presidente del Consejo de Delegados.
6. No fumar cigarrillos. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efectos si se encontrara a la maestra fumando.
7. No beber cerveza, vino ni whisky. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encuentra a la maestra bebiendo cerveza, vino o whisky.
8. No viajar en coche o automóvil con ningún hombre, excepto su hermano o su padre.
9. No vestir ropas de colores brillantes.
10. No teñirse el pelo.
11. Usar, al menos, dos enaguas.
12. No usar vestidos que queden a más de cinco centímetros por encima de los tobillos.
13. Mantener limpia el aula:
o barrer el suelo del aula al menos una vez al día.
o Fregar el suelo del aula al menos una vez por semana, con agua caliente y jabón. o Limpiar la pizarra al menos una vez al día.
o Encender el fuego a las 7:00, de modo que la habitación esté caliente a las 8:00 cuando lleguen los niños.
14. No usar polvos faciales, no maquillarse ni pintarse los labios.

dimarts, 18 de setembre del 2007

Duran assegura que no es toca els pebrots


A cinc mesos de les eleccions generals, CiU disputa a McLaren-Mercedes el primer lloc en el Campionat Mundial de la Família Més Malavinguda del Món. La setmana passada, Josep Antoni Duran Lleida va decidir marcar paquet posant-se el casc damunt la seva elegant calvície d'aspirant a ministre i va prémer a fons l'accelerador d'Unió Democràtica, anunciant que no acceptarà pilotar la màquina de CiU en el Gran Premi de les Generals fins que els enginyers i mecànics convergents no li expliquin quin tipus de motor i de pneumàtics pretenen muntar al vehicle.

L'arrancada del pilot Duran va ser tan sobtada que una mica més i s'emporta per davant a Artur Mas, distret com estava, palplantat a la recta del circuït i venent amb un altre nom -refundació del catalanisme- el vell pal de paller d'en Pujol.

Al llarg del cap de setmana, el líder d'Unió ha continuat donant voltes al circuït insistint que a les “seves eleccions” no vol sentir a parlar de vel·leïtats sobiranistes, ni d'independència, ni de pactes amb ERC, ni de front comú a Madrid amb el PNV i BNG. No hi ha temps ni ganes per fer volar coloms. Els objectius són a curt termini -el proper mes de març- i Duran Lleida no està lògicament interessat, al final de la cursa, en trucar a la porta de La Moncloa i donar la ma a Zapatero o a Rajoy vestint l'uniforme poc conciliador que li pretén dissenyar Artur Mas.

Per la seva part, el líder convergent es nega en rodó a haver de contemplar l'any vinent i des de la distància, hipotètiques escenes de llit entre Zapatero i el soci Duran Lleida, mentre ell segueix fent, a pa i aigua i com a cap de l'oposició, la seva particular travessia del desert per culpa, precisament, dels socialistes catalans.

La cosa, doncs, a la coalició està entretinguda i promet espectacle, malgrat que en un comunicat difós ahir per CDC s'acusés als socis d'estar fent avorrir fins i tot als cargols posats a dejunar.

Reclamem a la direcció d’UDC d’anar per feina i d’entendre que les discrepàncies públiques entre CDC i UDC acaben avorrint el poble de Catalunya i només serveixen per acontentar els nostres adversaris polítics.

La resposta de Duran avui a TVE ha tingut la seva gràcia:

"M'estalvio comentaris respecte a això. S'hauria de parlar d'educació, i prefereixo no fer-ho, perquè realment que un partit soci li demani a l'altre que es posi a treballar, com si ens estiguéssim tocant els pebrots, em fa la sensació que és una falta de respecte tremenda, perquè aquí es treballa i molt, i des de fa temps".

El que dèiem: aquí hi haurà molt d'espectacle i a la seu convergent del carrer Còrsega poden estar ben tranquils: els espectadors no ens hi avorrirem gens ni mica.


Acudit 1: KAP (La Vanguardia)

Acudit 2: X. Torrent (El Punt)

diumenge, 16 de setembre del 2007

La salsitxa electrocutada

El menjar i tot allò que l'envolta és un apassionant camp de cultiu on hi broten mil i un episodis estranys i estrafolaris. Des del cuiner de Granada detingut per haver posat, en pla de broma, marihuana en el menjar fins als lladres que disfressats de gats roses van assaltar una botiga de delicatessen d'Hamburg per repartir el botí entre els pobres de la ciutat. O el policia nord-americà que recentment ha portat a la garjola a una cambrera d'un McDonalds per haver-li servit una hamburguesa massa salada. O el grup d'internautes grecs que es van reunir per "resar" al voltant d'una batedora de cuina. O el pres de Califòrnia que va posar una denúncia després d'haver trobat un dit en el seu menjar.

Però què seria de la cuina sense l'experimentació? En aquest vídeo podeu veure un individu electrocutant una salsitxa. No queda clar quin és l'objectiu de la prova, però ben segur que compleix alguns dels criteris que, segons Ferran Adrià, sintetitzen el bon fer d'El Bulli: màgia, humor i provocació.

divendres, 14 de setembre del 2007

Monstres d'oficina



Aquesta noia japonesa té capacitat per ser, sens dubte, la joia de la corona de qualsevol departament de comptabilitat. O tal vegada l'haurien de fitxar el ministre d'Economia Pedro Solbes i el conseller Antoni Castells per aconseguir que els números comencin a quadrar.

Si Billy the Kid era, amb la seva pistola, el més ràpid de l'oest, ella triomfa amb una eina més pacífica: una calculadora Casio. Aquí la teniu, en el vídeo de dalt, teclejant a una velocitat de vertigen, com si en la obtenció immediata de la suma final li anés la vida. Però és que amb això no en té prou sinó que la japonesa, a més, és capaç de parlar mentre fa anar la calculadora i també de teclejar simultàniament amb una màquina a cada ma.

No vull ni pensar com s'ho fa amb el mòbil per escriure SMS...

En el Japó deuen fer prendre alguna beguda especial a les secretaries perquè la seva eficiència no la demostren només sumant i restant. En el vídeo de baix en podeu veure una altra segellant a tota pastilla documents amb un tampó.

¿Les dues noies són autèntics monstres d'oficina o en realitat es tracta de noves versions del robot Asimo?

L'interrogant queda obert.

dijous, 13 de setembre del 2007

El rei sopa al barri

El meu amic Kiko és un individu de costums ben arrelades i avui està molt emprenyat perquè no ha pogut fer el seu passeig diari per la riba del Ter. Com cada migdia, ha sortit de casa ben cofoi i amb ganes de caminar i córrer, però quan s'apropava al pavelló de Fontajau, els mossos li han barrat el pas. Li han explicat que el rei Joan Carles és avui a Girona i que al vespre soparà amb els empresaris al pavelló.


Ho sentim, però per raons de seguretat no podem deixar passar a ningú. Haurà d'esperar fins a demà”.


En Kiko ha girat cua, s'ha posat al meu costat i mirant-me amb el rostre ben seriós ha deixat anar unes quantes exclamacions d'indignació. “Coses com aquesta -ha dit- són les que marquen la ideologia del pobles. Tu ja ho saps: una part de la meva família té arrels britàniques i per a tant sempre ens hem mirat amb bons ulls la institució de la Corona. Ara bé, això que ha passat avui és inconcebible. La Monarquia ha de servir per vetllar per les tradicions i les costums dels seus súbdits i avui, per culpa del rei, m'he vist obligat a trencar amb el meu hàbit de passejar pel costat del riu. De cap de les maneres es pot admetre!”.


Veient-lo tan excitat, he intentat apaivagar el seu mal humor passant-li la ma pel clatell i explicant-li que actualment, en un món castigat per la violència, la seguretat és un dels factors que més s'han de cuidar en una visita de les més altes autoritats de l'estat.


En Kiko, però, m'ha aturat en sec: “No diguis més bajanades. A partir d'aquest moment serè republicà, com els meus avantpassats de la branca familiar catalana”.


Han passat unes hores i ara -mentre escric aquest post- tinc a l'amic ajagut als meus peus rosegant amb ràbia un os. En Kiko pesa 34 quilos i és una barreja força contundent i peluda de setter anglès i de mastí dels Pirineus. Si m'he de creure el que m'explica, durant el seu primer any i mig de vida a les instal·lacions de la protectora era monàrquic, però ara, mira per on, amb cinc mesos residint a casa i amb un dia força diferent per la visita del rei al barri, s'ha fet republicà.


Sospito que demà, quan passem a prop del pavelló, deixarà anar un somriure malèvol, xiularà l'himne de Riego i, amb perdó, s'hi pixarà a gust.




dimecres, 12 de setembre del 2007

La Diada a Second Life

Soc jove, alt i prim com un espàrrec, llueixo barba i vaig vestit d'una manera prou informal com per fer creure que treballo a Google. En realitat no soc jo sinó el meu avatar (personatge) a Second Life. Em dic Absurd Tomorrow i aquesta matinada, coincidint amb l'11 de Setembre, he visitat l'illa del grup Catalunya-Secondlife, on s'estava celebrant la primera Diada virtual.


Arribo a misses dites, a les dues de la matinada, quan a la discoteca, el punt de la trobada, hi queda molt poca gent i el DJ anuncia que toca el dos perquè demà cal pencar. El noi té, això sí, el detall de deixar música preparada per una bona estona, la suficient perquè els més noctàmbuls puguem continuar ballant i xerrant que és, bàsicament, en el que ha consistit la festa.


Saludo a tothom, m'apropo a la pista, aprofito per fer alguna foto i començo a parlar amb Dea Hanni, una de les ànimes de Catalunya-Secondlife, un grup que ja compta amb més d'un miler de membres. M'explica que la festa s'ha iniciat a quarts d'onze de la nit i que hi ha hagut força assistents, fins el punt que en determinats moments ha quedat tancat l'accés de nous avatars a la “regió” en superar-se els límits tècnics de tràfic. Com a la vida real, a Second Life també hi ha limitacions d'aforament...


Parlant de projectes immediats, Dea Hanni m'acompanya amablement fins l'edifici del Museu d'Art, on ben aviat hi començaran a penjar quadres. “Ara estem fent la selecció dels artistes”. Li pregunto si els candidats són artistes professionals i em diu que sí. “Les obres que es podran veure al museu -afegeix- seran reproduccions de peces reals”.


A meitat de la conversa, començo a rebre fotos de la festa en el seu moment més àlgid, quan la pista de la disco era plena d'avatars. Intento fer captures de pantalla i en un moment determinat se'm penja la connexió a Second Live.


Són les tres de la matinada. Retorno al mon real per sopar, sortir a passejar amb el gos, veure un episodi de la sèrie australiana "Stingers: Infiltrados" i arreglar diversos problemes a l'edició del dia d'El Punt Digital que s'acaba de penjar a la xarxa.


A les sis retorno a l'illa de Catalunya-Secondlife per comprovar si encara hi ha algú. Es respira una absoluta tranquil·litat. La Catalunya virtual també dorm però hi trobo a Shusan Lisle, un avatar d'admirables formes femenines que causaria estralls en el món real. M'explica que ella ja ha dormit i que, abans d'esmorzar, ha decidit connectar-se per veure si quedava algú de la festa. Xerrem una estona més i, finalment, porto a descansar a Absurd Tomorrow. Per avui ja n'hi ha prou de virtualitats.



Foto 1: La pista de la disco en plena efervescència.

Foto2: A les dues de la matinada ja hi queda poca gent. Absurd Tomorrow apareix fotografiat d'esquena en primer pla.

Un minicirc al navegador


Circo Ripopolo és una mini companyia belga integrada per dos còmics - Gabriële & Giancarlo- que un bon dia van posar a rentar la carpa del seu circ. Lamentablement es van equivocar amb la temperatura de la rentadora i la tela es va encongir fins a donar lloc a la que ha de ser la carpa més petita del món: 4 metres de llargada per 3 d'amplada i 3 d'alçada. Allà dins i al seu voltant hi fan l'actual espectacle batejat amb un nom ben apropiat -Fazzoletto (mocador)-, que té una durada de només dotze minuts i compta amb sis números.


Com podeu suposar, tot plegat té un punt de surrealisme i els dos còmics l'han volgut també traslladar a la xarxa amb una animació realment sorprenent feta amb flash. Ha tingut tant d'èxit i ha estat tan alt el consum de banda, que el lloc oficial s'ha hagut de tancar temporalment. Tot i això, l'animació es pot veure clicant en aquesta altra adreça. El navegador començarà a fer coses estranyes però no us alarmeu ni toqueu rés: forma part d'un espectacle molt i molt recomanable.


Via: Llista de correu de l'Internauta

dimarts, 11 de setembre del 2007

Els catalans i les formigues



Avui, diada de cants i de senyeres, he trobat aquest vídeo que m'ha fet pensar en la “laboriosa Cataluña”, aquell tòpic utilitzat pel NO-DO cada vegada que Franco visitava el Principat. Era la mateixa definició que ja empraven al segle XVIII viatgers il·lustrats com el capellà, metge i geòleg britànic Joseph Townsend, segons el qual els catalans treballaven a totes hores, “des de molt aviat al matí fins a molt tard a la nit” i suportaven el cansament “millor que qualsevol altre poble de la terra”.

Per sort, amb el temps, hem après a viure millor i entre les nombroses formigues que construeixen el seu cau en aquesta massa gelatinosa de laboratori no n'hi he sabut veure cap amb barretina. Ni tan sols amb els colors del Barça ni amb les sigles del PP tornant a fer, mira per on, l'ofrena a Rafael Casanova, l'heroi del 1714 posteriorment amnistiat pels borbons.


Vídeo
: Via: Noticias de la Ciencia y la Tecnología

diumenge, 9 de setembre del 2007

La brigada dels ous

El català emprenyat, aquell que al llarg de l'estiu li han quedat els baixos inflats pels talls de llum, el soroll i la pudor dels generadors d'electricitat, la crisi permanent a Rodalies, les cues a l'autopista o el problemes a l'aeroport..., s'ha despertat avui amb una picantor allà on no sona. Un cony de malestar que pujava des de l'entrecuix i arribava al cervell.

Ho va llegir dijous a la premsa. Jordi Hereu i els representants de les forces vives de l'economia catalana havien sortit sortit contents i satisfets de la seva reunió a Madrid amb la ministra Magdalena Álvarez. “Foment ha impulsat nombroses mesures que van pel bon camí. Hi ha un canvi de tendència en la inversió”, va declarar l'alcalde ben cofoi.

El català emprenyat no hauria imaginat mai que les noves mesures impulsades pel ministeri fossin tan personalitzades, però desprès d'una visita d'urgència a l'uròleg ha entès l'origen de la picantor. L'especialista li ha fet veure amb detall la microbrigada d'obres de Magdalena Álvarez treballant sense descans a la zona testicular del pacient. “Deixi'ls fer, deixi'ls fer -ha ordenat el metge- i si continuen les molèsties es prengui un nolotil”.

El català emprenyat ha tornat a casa resignat i decidit, fins que acabin les obres, a no llegir cap diari, escoltar la ràdio o mirar els informatius de televisió.

Cervell que no sap, collons que no pateixen.


divendres, 7 de setembre del 2007

Zapatero reobre la cafeteria

Titular d'avui en El País:


Zapatero ofrece a todas las autonomias la gestión de la cercanías ferroviarias


L'oferiment en qüestió, que es produeix quan el govern central ja s'ha compromès a traspassar el servei de rodalies a la Generalitat, serà un dels temes que Zapatero posarà damunt la taula a partir de la setmana vinent quan comenci la seva ronda de reunions amb els presidents autonòmics. La primera trobada serà amb la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, qui des del moment que l'executiu socialista va anunciar l'acord amb el govern català, ha insistit més que mai que ella també vol gestionar la política ferroviària.


Ara doncs, a sis mesos de les eleccions, Zapatero ha reobert la cafeteria que serveix un dels productes amb més solera de la política espanyola: el “cafè per a tots”, la infusió inventada el 1977 pel ministre de la UCD Manuel Clavero Arévalo quan reclamava per Andalusia el mateix “cafè” que es podria consumir a les comunitats històriques.


A mi, què voleu que us digui, m'agraden els bars i restaurants que ofereixen cafè curt o llarg, carajillo de ron, de conyat o de whisky i una àmplia carta per triar i remenar, però també entenc que, si el preu a pagar és el mateix, tinguin més èxit les gambes de Palamós que la verdura bullida.


I si en els propers comicis, Zapatero pot oferir gambes als votants, no s'estarà de fer-ho tapant amb l'exquisida olor de marisc altres plats dels fogons polítics com l'anomenat fet diferencial.


Però si les normes del joc son aquestes, s'haurien d'aplicar fins a les darreres conseqüències a tothom, fent menjar el mateix menú a bascos i navarresos o ampliant la carta del “cafè per a tots” amb un apartat especial dedicat al concert econòmic.


D'altra banda, també seria just que al capdavant del tren de les reivindicacions competencials, aquelles que finalment són aprofitades per tothom, no hi hagués d'estar sempre el mateix maquinista català i emprenyat. Crema molt posar carbó i convindria fer com els bons ciclistes: reclamar que els que t'acompanyen al capdavant de la cursa vagin fent relleus.


O tots moros o tots cristians.



dimarts, 4 de setembre del 2007

El Tetris humà


Els oients de “Generació Digital”, un espai injustament tractat pels programadors de Catalunya Ràdio (fora de l'estiu només s'emet els dies festius que cauen entre setmana), han escollit el “Tetris”com el millor videojoc de la història.


Aquest trencaclosques electrònic va ser creat l'any 1985 -diuen que en una tarda- pel programador rus Alexei Pazhitnov i és, sens dubte, uns dels jocs més populars perquè aplega simplicitat d'execució (no exigeix al jugador conèixer complicades combinacions de tecles ni sofisticades regles) però, al mateix temps, aporta prou complexitat de resolució per fer-lo realment entretingut.


La versió original, en blanc i negre i sense música, va evolucionar amb el pas dels anys sobretot a partir del moment en que el videojoc va anar més enllà del control estricte de l'Acadèmia de les Ciències de Moscou -on treballava Pazhitnov- difonent-se a l'estranger. Primer va començar a circular una versió gratuïta per Hongria, després el joc va ser adaptat per a Apple II i Commodore 64 (sembla ser que sense el coneixement del seu creador) i, més tard, Nintendo, en disputa amb Atari, va aconseguir la llicència convertint el Tetris en un dels motius de l'èxit comercial de la portàtil Game Boy.


El 1991, Alexei Pazhitnov va emigrar als Estats Units, va fundar la seva pròpia empresa, va recuperar els drets d'autor que encara eren en mans de L'Acadèmia de les Ciències i des d'aleshores ha treballat en la creació de jocs per Nintendo, Microsoft i per WildSnake Software.


Però si l'origen d'aquest videojoc és rus, els japonesos també hi han volgut aportar alguna cosa més enllà de l'èxit comercial explotat per la Game Boy. Aquí els tenim en un sorprenent programa de televisió en el qual els concursants juguen en viu a una peculiar versió del Tetris caracteritzada per les trompades i les remullades:



Foto 1: Alexei Pazhitnov

Foto 2: Captura de pantalla de la versió original del joc

diumenge, 2 de setembre del 2007

Rosa Díez i les espines

L'eurodiputada Rosa Díez ha abandonat el PSOE perquè diu que d'aquesta manera, al capdavant de la Plataforma Pro, el futur partit impulsat des de Basta Ya per Fernando Savater, podrà defensar les seves idees “amb més llibertat”.


Des de l'estrepitosa derrota del juliol del 2000, quan va disputar la secretaria general del PSOE als també candidats José Luís Rodríguez Zapatero, Matilde Fernández i José Bono, Rosa Díez ha utilitzat el seu escó europeu per oposar-se a les investigacions del desastre del “Prestige” i de l'escàndol de les subvencions de Brussel·les al sector del lli, per criticar la política de l'aigua i per denunciar, en els mitjans de comunicació vinculats a la dreta, qualsevol pas del Govern Zapatero en relació a ETA.


Ara, Rosa Díez assegura que continuarà essent socialista des de fora del PSOE.


Tal vegada ens hem perdut alguna cosa i els eixos bàsics del PP, aquells que proclamen Rajoy, Acebes i Zaplana i que fins ara ha defensat aferrissadament l'eurodiputada basca, són les columnes vertebrals del socialisme.


Caldrà preguntar-ho al company Aznar, a les ments pensants de la FAES i, per descomptat, a la COPE i a El Mundo, els dos guies mediàtics que escriuen el full de ruta del somniat retorn a La Moncloa.


Dos grans interrogants queden oberts:


¿S'acabarà punxant la dreta extrema amb la rosa que ha regat i mimat al seu jardí i que ara lluirà els encants a la llista de Savater?.


¿Esgarraparà també vots Rosa Díez entre els militants i simpatitzants més espanyolistes del PSOE o el preu pagat amb Navarra amortirà l'impacte de la nova força política?


La resposta la tindrem a les eleccions generals del mes març.


Foto: Rosa Díez mostra el seu carnet del PSOE a la roda de premsa de dijous passat. / EFE