divendres, 7 de setembre de 2007

Zapatero reobre la cafeteria

Titular d'avui en El País:


Zapatero ofrece a todas las autonomias la gestión de la cercanías ferroviarias


L'oferiment en qüestió, que es produeix quan el govern central ja s'ha compromès a traspassar el servei de rodalies a la Generalitat, serà un dels temes que Zapatero posarà damunt la taula a partir de la setmana vinent quan comenci la seva ronda de reunions amb els presidents autonòmics. La primera trobada serà amb la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, qui des del moment que l'executiu socialista va anunciar l'acord amb el govern català, ha insistit més que mai que ella també vol gestionar la política ferroviària.


Ara doncs, a sis mesos de les eleccions, Zapatero ha reobert la cafeteria que serveix un dels productes amb més solera de la política espanyola: el “cafè per a tots”, la infusió inventada el 1977 pel ministre de la UCD Manuel Clavero Arévalo quan reclamava per Andalusia el mateix “cafè” que es podria consumir a les comunitats històriques.


A mi, què voleu que us digui, m'agraden els bars i restaurants que ofereixen cafè curt o llarg, carajillo de ron, de conyat o de whisky i una àmplia carta per triar i remenar, però també entenc que, si el preu a pagar és el mateix, tinguin més èxit les gambes de Palamós que la verdura bullida.


I si en els propers comicis, Zapatero pot oferir gambes als votants, no s'estarà de fer-ho tapant amb l'exquisida olor de marisc altres plats dels fogons polítics com l'anomenat fet diferencial.


Però si les normes del joc son aquestes, s'haurien d'aplicar fins a les darreres conseqüències a tothom, fent menjar el mateix menú a bascos i navarresos o ampliant la carta del “cafè per a tots” amb un apartat especial dedicat al concert econòmic.


D'altra banda, també seria just que al capdavant del tren de les reivindicacions competencials, aquelles que finalment són aprofitades per tothom, no hi hagués d'estar sempre el mateix maquinista català i emprenyat. Crema molt posar carbó i convindria fer com els bons ciclistes: reclamar que els que t'acompanyen al capdavant de la cursa vagin fent relleus.


O tots moros o tots cristians.



1 comentari:

Jordi Perera ha dit...

Hola!

Jo, què voleu que us digui, no tinc res contra la universalització del cafè: per quina raó uns altres no haurien de poder gaudir del mateix que jo? Si, a més, es poden negociar les gotes amb que ho volguem perfumar, quin mal hi ha? De fet, jo penso que estaria molt bé que cadascú gestionés el de casa seva: ferrocarril, ports, aeroports, cultura, espectacles, esport, i un etcètera tan llarg com vulguéssim, de manera que l'administració central de l'Estat fos prima, prima, prima... justament l'indispensable perquè la repartidora dels diners del conjunt fos diguem-ne harmònica, justa i corresponsable. En aquest cas, ja no caldria ni parlar de concert econòmic, punt ben assenyalat pel Toni i que falla en això del cafè per a tothom, i això sense assenyalar que es dóna la paradoxa que hi ha subvencionats que tenen millors serveis que els subvencionadors, gràcies als diners que apoquinen aquests darrers.

També hi estaria d'acord amb en Toni quant al fet emprenyador que hagi de ser Catalunya qui condueixi sempre el tren. Bé, com què és un tren antic, el problema de conduir-lo és que cal anar posant carbó a la caldera i això desgasta molt, embruta i emprenya. Ara, no sé si dir que si al final serveix per a alguna cosa més que per a cansar-nos i embrutar-nos, potser l'esforç haurà pagat la pena.

Jo, de totes maneres, reprimit pel pesimisme generacional que m'ha tocat en dissort, em temo que ni l'AVE millorarà la nostra situació i que quan arribi, l'haurem de remolcar amb la locomotora del primer tren Barcelona-Mataró.

Salut
JordiPG