diumenge, 29 d’abril del 2007

Primera dama per lapsus

Dijous va passar pel programa “El Club” de TV3 Helena Rakosnik, la dona del líder convergent i cap de l'oposició Artur Mas. L'Albert Om ja havia entrevistat el 8 de febrer a Anna Hernández, muller del president Montilla, però aquesta vegada, en el moment de presentar a Rakosnik, es va fer un embolic amb el càrrec de Mas:


Avui conversarem àmpliament amb l'esposa del president Artur Mas...del cap de l'oposició Artur Mas...És bo aquest lapsus!


Doncs sí, tot un lapsus. Com ja s'ha dit mil vegades, una cosa són els resultats a les urnes i la sortida triomfant al balcó de l'hotel Majestic, la seu tradicional de CiU en els comicis, i l'altra la votació a la cambra catalana per elegir president. I de primera dama, encara que ella, com ha dit mil vegades, no ho vol ser, només n'hi ha una: Anna Hernández.

dijous, 26 d’abril del 2007

La pell freda de Montilla


Dilluns, la vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega va ramblejar per Barcelona del bracet de José Montilla assaborint, enmig de multituds, les tradicions de Sant Jordi. Ella li va regalar “Viatges per l'Scriptorium” de Paul Auster - la història d'un senyor que un dia es desperta i no sap qui és- i ell “La pell freda” de l'Albert Sánchez Piñol”, un escriptor amb qui he tingut el gust de compartir alguna cervesa i que, per desesperació dels seus editors, es nega a participar a l'orgia comercial del Dia del Llibre i probablement no li fa gens de gràcia l'aparador de la Fira de Frankfurt.

Fernández de la Vega ha tornat doncs a Madrid amb les “granotes” de pell freda sota el braç, però sense els bons desitjos i la signatura de Sánchez Piñol. Tal vegada ha estat millor així, sense trobades forçades, ja que les simpaties polítiques de l'autor més traduït de la literatura catalana sembla ser que no passen, precisament, per l'estat de les autonomies.


Sigui com sigui, “La pell freda” té un títol idoni per retratar el caràcter poc expansiu, per dir-ho d'alguna manera, del president de la Generalitat. En aquesta línia d'agafar el nom per la cosa i buscar-hi perfils psicològics, altres obres que podria haver obsequiat Montilla són, per exemple, “Elogi de l'ombra” del japonès Junichirô Tanizaki, “L'home sense atributs”, de Robert Musil, “A sang freda”, de Truman Capote, “L'americà impassible” de Graham Greene o fins i tot un DVD de la pel·licula de John FordL'home tranquil”. Evidenment no té res a veure John Wayne amb José Montilla, ni, suposo, Innisfree amb Iznájar, però no tot han de ser llibres i roses per Sant Jordi i, a més, el títol del film – que no la trama- és idoni per definir una personalitat com la del màxim mandatari de Catalunya.


La Maria Teresa Fernández de la Vega té un no-sé-què que em cau bé. I amb en Montilla em succeeix una cosa similar. Cap dels dos s'exhibeixen ballant al ritme de les castanyoles, però en aquesta manca de focs d'artifici, més pròpia de Castella que d'Andalusia, s'hi intueix aquella voluntat seriosa de treball que, d'acord amb els tòpics, ens agrada tant als catalans..


Amb el seu aspecte físic, prima i llarga com un espàrrec, la vicepresidenta podria ser perfectament un personatge de “La pell freda” o, encara més, del segon llibre de Sánchez Piñol “Pandora al Congo”. Una ministra sortint de dins de la terra a la plaça de Sant Jaume i entrant al palau de la Generalitat. En Maragall, en canvi, hi arribaria volant dalt d'una excèntrica ala delta.


Dilluns, quan Fernández de la Vega, acompanyada de Montilla i del ministre d'Indústria, Joan Clos, passejàvem per la Rambla, s'hi va apropar un home i li va fer la següent pregunta:


- La meva dona té una gran curiositat: com ho fa per estar feta una figura?


La resposta de la vicepresidenta va ser immediata:


- Treballo catorze hores diàries


Parlant de treballar – Espanya és un dels estat europeus on és treballa més hores obtinguent un pitjor rendiment- ha caigut a les meves mans un llibre titulat "El arte del mínimo esfuerzo. Cómo conseguir más con menos", una mena de manual d'auto-ajud escrit per Barbara Berckhan, una pedagoga vinculada a la Universitat d'Hamburg. L'autora dona un consell directe al seus lectors:


Deixa de ser tan aplicat; en lloc de treballar dur, fes-ho amb intel·ligència. Perquè amb menys desplegament de recursos podràs aconseguir més”.


Aquest llibre tal vegada li ha fet obrir els ulls a Maragall i és l'esca del pecat de les seves polèmiques declaracions en les afirma que «no valia la pena» invertir tant d'esforç en el nou Estatut perquè no resol l'encaix dins d'Espanya.


En tot cas, el manual, que el tinc aparcat entre 25.000 lectures més, té un problema: cal trobar temps per llegir-lo!


La seva autora hauria d'escriure un segon manual amb aquest suggerent títol:


"Como robar tiempo para leer con el mínimo esfuerzo 'El arte del mínimo esfuerzo. Cómo conseguir más con menos'".


I a continuació, algú més – el negre de torn- hauria de fer un tercer manual, el més curt possible, titulat “Como tener tiempo para preparar mil estrategias para robar tiempo para leer con el mínimo esfuerzo 'El arte del mínimo esfuerzo. Cómo conseguir más con menos'.


Aquest llibret, sense cap mena de dubte, podria ser el regal de Montilla a Maria Teresa Fernández de la Vega pel proper Sant Jordi. Això sempre i quan l'any vinent no emergi de dins de la terra, a la plaça de Sant Jaume, algun altre enviat especial de Madrid que no sigui l'actual vicepresidenta i que no porti la rosa al pit. La política és tan desagraïda i traïdora com misteriosos són els mons de Sánchez Piñol.


Foto: José Montilla i Maria Teresa Fernández de la Vega mirant llibres a la Rambla de Barcelona. / EFE


dimarts, 24 d’abril del 2007

El nen que va néixer gran

La seva mare li havia dit mil vegades que mengés productes naturals. Que els plats preparats i congelats, les hormones, els conservants, els colorants i el reguitzell de mil merdes afegides eren molt dolentes per la salut. Fins aleshores tot plegat li havia sonat com una cançó enfadosa, però quan va quedar prenyada, sentint allò tan minúscul a dins seu, l'instint maternal la va portar a fer cas als consells i a dedicar-se amb cor i ànima a la cuina casolana.

A partir d'aquell moment, es va acabar el vici d'anar a fer el menú al restaurant de la cantonada i també va abolir la visita setmanal a l'hipermercat. A casa, el congelador va quedar clausurat com si fos l'escena d'un crim i a la nevera només hi varen començar a entrar aliments etiquetats com a “sans” o comprats cada dia a plaça amb aquella garantia que només les pageses, les carnisseres i les peixateres de tota la vida poden donar.

Convençuda com estava del que feia ( ai la fe dels conversos!) també es va transformar en clienta habitual de les botigues de productes dietètics, sense que arribés al seu cervell ni un avís d'alarma pel pèssim aspecte físic dels venedors (aquelles cares pàl·lides, aquell caminar arrossegat...). Complexes vitamínics, plantes medicinals, depuratius, gelatines per reforçar l'organisme i per donar energia, mil herbes...un autèntic arsenal de salut.

Tot plegat comportava, evidentment, un sacrifici de temps i de diners, però el seu nen naixeria gran, fort i sa.

I així va ser:



dilluns, 23 d’abril del 2007

Doctor: em cauen les lletres!

La bea puig (a ella li agrada escriure així el seu nom, amb minúscules) és l'autora d'aquest relat fantàstic (amb tots els sentits de la paraula) que va compartir ahir amb la resta d'amics de la llista EnCatalà i que ho fa avui amb els lectors d'aquest blog. La bea ens explica la història d'un home que va anar al metge perquè quan parlava, literalment, perdia les lletres.


És una excel·lent manera de celebrar Sant Jordi, com també ho són els dos acudits que trobareu al final, publicats en El Punt, obra del sempre incisiu i brillant Joan Antoni Poch (JAP).




Em cauen les lletres @-->->--


La Carmeta, la infermera lletja, va entrar al despatx del Doctor Pous i va tancar la porta darrera seu; duia a la mà una fitxa de l'Hospital i un altre paper que semblava una pàgina de llibreta mal arrencada.


- Doctor - va dir - no puc omplir la fitxa del pacient que ve ara, no l'entenc de res! És un noi d'uns disset anys que parla d'una manera estranya. M'ha donat aquest full de llibreta.


El Doctor va agafar el full i va llegir:


"Em dic Òscar Martí i Torres i no sé el que em passa però, quan parlo em cauen les lletres. Cada dos minuts em cau una lletra diferent i mai no sé quina és la lletra que em caurà a continuació. De vegades no m'entén ningú. Estic molt espantat."


El Doctor Pous es va mirar la Carmeta i li va dir que no entenia aquella nota però que fes passar al pacient.


El noi anava molt mudat amb una camisa de quadres de colors, texans i unes bambes blanques. A la mà hi duia un quadern i un retolador negre.


- Bon dia doctor _ous - va dir just en acabar d'entrar


- Pous -va corregir el doctor- soc el doctor Pous


- Sí, això és el que he dit: _ous! Li sembla que em _odrà ajudar? Estic molt es_antat...


- Pous -va repetir el metge- em dic Pous, a veure Òscar, seu i prova d'explicar-me exactament que és el que et passa


- Em _auen les lletres! -va dir l'Òscar amb una cara molt trista- i _om _e mai no sé _ina em _aurà a _ontinuació, ningú no m'entén, pateixo i esti_ perdent tots els ami_s. Ningú no vol parlar amb mi do_tor Pous.


Com que el doctor tenia el full de la llibreta al davant, va poder identificar que el que dia l'Òscar era "Em cauen les lletres" , la Carmeta tenia raó, aquell noi parlava molt malament.


- A veure Òscar, que vol dir exactament que et cauen les lletres?


- Don_s vol dir exa_tament això! Em _auen les lletres i no pu_ parlar bé. Ara me'n _au una i al _ap d'una estona m'en _au una altra i em poso nerviós i _ada _cop se m'entén menys, em pot ajudar do_tor?


- Comencem pel principi a veure, com te dius:


- Òscar Mar_í i _orres - va contestar el noi _ i aleshores amb el retolador va escriure una enorme T al quadern que duia a la mà- Òscar Mar_í i _orres doc_or, en_en el que li vull dir? ara m'ha caigu_ la _e i fa una es_ona m'havia caigu_ la _e...


El doctor va fer veure que ho entenia encara que no fos veritat i va continuar preguntant:


- I des de quan té aquest simptomes?


- _o_ va començar dissab_e passa_- ara havia girat el quadern i després de dibuixar una T també enorme, li ensenyava al doctor amb cara d'espantat - Jo sor_ia de l'ins_i_u_ i anava amb els meus amics en _oni i en Carles anàvem a en_renar al camp de fu_bol...


- On dius que anaveu?


- Al _ amp de futbol!


(Al quadern ara hi havia escrit una C)


- Aleshores en _arles va _omençar a expli_ar-nos la pel.lí_cula que havia vist el dia abans a la _ele ...


(i ara hi havia la T)


- ... era una pel.lícula d'ex_ra_erres_res, vull dir de marcians, m'en_en, oi? que es veu que _i havia semb_at mo_t bona. Ho veu, quen em poso nerviós encara és pitjor, mai no sé quina lletra em caurà a continuació (entretant canviava la T per una L), e_ cas és que jo _i vaig vo_er dir que aquella pe_ícu_a ja _'havia vist i a_eshores va ser quan me'n vaig adonar que em queien les lletres.


El doctor Pous mirava atentament el quadern on anaven apareixent les lletres. L'Òscar ara havia agafat arrencada i cada cop era més difícil d'entendre


- _e primer _octor Pous, en Toni i en Carles es devien pensar que jo feia broma i s'estaven pixant de riure però _esprés es van començar posar _els nervis (una D havia aparegut al quadern com per art de màgia), i només feien que _irme que ja n'hi havia prou _'aquell color i que fes el favor _e parlar bé. Però jo no po_ia! El cas és que em van _eixar sol enmig _el carrer i jo vaig _eci_ir que era millor no anar a entrenar aquell _ia. A_ans d'anar a casa però, vaig estar _oltant pel carrer (una V i una B havien substituit la D) pro_ant de parlar sol però ende_ades. _olia dir una cosa i en deia una altra! Quan me'n _aig adonar que tothom em mira_a vaig girar cua i me'_ vaig a_ar a sopar (ara una N!). La mare va _otar de seguida que jo _o estava bé, però vaig fer veure que te_ia mal de coll, com si hagués agafat a_gines o estigués afò_ic i me'_ vaig lliurar de do_ar massa explicacio_s aba_s d'a_ar-me_ al llit. Mi_i, p_ocu_o no have_ de pa_la_ amb ningú. per_ ja es pot imagina_ (una bonica R acabava d'aparèixer...) que això és impossible, em cauen les llet_es docto_!


El doctor Pous feia una cara entre la incredulitat i l'atac de riure.


- Senyor Martí, - de cop el tractava de vostè per si de cas - em temo que el seu cas l'haurem d'estudiar amb calma. No és gens corrent això que li passa. Per començar li farem una radiografia de les cordes vocals i una analítica completa. Com que el cas s'ho val, li sembla que comencem ara mateix?


- Li est_ia tan ag_ait docto_!


El doctor va prémer distretament el botó de l'intercomunicador mentre escrivia a gran velocitat un típic text il·legible en un quadern de receptes


- Ca_meta, perdó Carmeta, pot fer el favor de d'avisar al laboratori que ara mateix envio el senyor Martí amb caràcter d'urgència?


Quan infermera, pacient i recepta havien travessat la porta, el doctor Pous va marcar el número del seu col·lega i malgrat tot amic, Carles Martínez del departament de psiquiatria.


- Martínez? Soc en Pous, t'_nv__ _n p_c__nt _mb _n c_s _n_ m_c_ r_r...


- ...


- Q__ v_l d_r q__ n_ m'_nt_s? J_ v_ c_p _q__ _mb l_ C_rm_t_! _m p_ns_ q__ h_ t_ndr_s f__n_! _m_g_n_'t q__ s'_nt_st_ _ d_r q__ l_ c___n l_s ll_ tr_s!!!!


- ....


- M_rt_n_z! M_rt_n_z! N_ p_ng_s, M_rt_n_zzzzzzzzzzzzzzzzz!



===========================

===============================


diumenge, 22 d’abril del 2007

La Vanguardia ganivetera

La cosa és ben curiosa: als catalans ens agrada menjar bé però les cuines nostrades estan desproveïdes de ganivets. Aquesta és al menys una de les possibles conclusions que es pot treure de l'èxit sense precedents de la col·lecció de ganivets de La Vanguardia. Del número 1, un model “Chef Grande” amb una respectable fulla de 20 centímetres, que podria ser protagonista d'una pel·lícula de terror i que mataria de l'esglai a porcs i a vedelles, n'han venut 120.000 unitats i ja n'han encarregat 40.000 més. Però la cosa segueix. Les necessitats ganiveteres dels lectors del diari del Grupo Godó i dels que per una vegada s'han apropat al quiosc per allò d'obtenir els cupons, són tan grans que ahir mateix ja es va anunciar la decisió d'augmentar el nombre d'unitats de la resta dels models, passant de les 80.000 inicials a les 105.000.


Segurament mai fins ara s'havien venut a Catalunya tants ganivets de cop i és ben sorprenent que el guanyador d'aquest rècord sigui un diari, a qui, si això fos un mercat raonablement civilitzat, només li pertocaria vendre notícies, opinions o, si voleu, ideologia. Però fa temps que els mitjans de comunicació s'han convertit en un gran magatzem on es comencen venen enciclopèdies i col·leccions de música i s'acaben oferint productes electrònics i utensilis de cuina.

Tot sigui per assolir dos objectius: augmentar la difusió amargant el curs a El Periódico i acabar d'omplir el calaix, que, no cal escandalitzar-se, els cinemes també viuen de les crispetes i de la coca-cola i no pas de l'art i assaig.


La darrera aventura de La Vanguardia, la dels ganivets, no haurà agradat ni als comerciants que en tenen l'aparador ple ni als tradicionals fabricants d'Albacete, tota vegada que el diari barceloní els importa d'Holanda.


D'altra banda, ara que es parla tant d'uns suposats i temibles plans B que tenen a punt la Generalitat i els partits pel cas que el Tribunal Constitucional talli el cap i les parts nobles a l'Estatut, l'operació mercantil de La Vanguardia pot provocar sospites paranoiques a determinats cercles polítics i mediàtics de la Villa y Corte. Posats a alimentar les teories de la conspiració, algú pot confondre la venda de milers i milers d'innocents ganivets de cuina amb una operació militar encoberta per proveir d'armes blanques a la pacífica societat catalana. “Desperta, ferro!, desperta ferro!”.


I d'aquí a pensar amb moderns almogàvers amb l'Ipod a les orelles, l'hipoteca de La Caixa apretant els ous, el ganivet per tallar cebes a la ma i les armes de destrucció massiva a la motxilla – aquelles que no van trobar a Iraq- només hi ha un pas. Avui La Vanguardia – que no en té prou amb repartir també els CDs de Polònia collonant a Franco- estrena una nova col·lecció, la de les aromàtiques espècies del món, i el primer producte que ofereix és ni més ni menys que un pot de pebre vermell picant.


Guerra química, això és guerra química i més perillosa que la del comando dixan!!!.

dissabte, 21 d’abril del 2007

Gols i ball de dades

Bona part dels periodistes som de lletres i per això els números se'ns escapen amb la mateixa velocitat en que s'han de tancar a corre-cuita les edicions. L'exhaustivitat del laboratori es deixa per altres gremis, la fiabilitat dels arxius i de les fonts no són sempre del tot bones i el cronògraf és una eina que no utilitzen ni els que fan informació esportiva.


Aquestes mancances -ningú és perfecte- s'han posat en evidència els darrers dies a l'hora de comparar la distància recorreguda i el temps emprat en el gol de Messi al Getafe i en el de Maradona a l'Anglaterra al Mundial de Mèxic 86.


M'he entretingut a recollir les dades de les dues històriques jugades publicades en els diaris de dijous i ha sortit un autèntic ball de xifres:


Sport:

Messi: 12 segons

Maradona: 10 segons

No detallen distàncies


Mundo Deportivo:

Messi: 12 segons / 55 metres

Maradona: 14 segons / 60 metros


El 9 Esportiu:

Messi: 12 segons i cap altra dada

Maradona: cap dada


Marca:

Messi: 12 segons / 60 metres

Maradona: 10,8 segons / 62 metres


As:

Messi: 11,10 segons / 55 metres

Maradona: 10,89 segons / 53,5 metres


El Periódico:

Messi: 13 segons / 60 metres

Maradona: 10 segons / 62 metres


Avui:

No detalla ni els temps ni les distàncies


La Vanguardia:

Messi:12 segons / 48 metres

Maradona: cap dada


El País:

Messi: 11,6 segons / 57 metres

Maradona: 11 segons / 52 metres


El Mundo:

Messi: 11 segons (no detalla distància)

Maradona: 10 segons / 62 metres


ABC :

Messi: 11,1 segons (no detalla distància)

Maradona : 10,8 segons (no detalla distàncies)


Quines són les estadístiques exactes d'aquests dos memorables gols?


Reconec humilment que no en tinc ni idea.

Ni entenc gaire de futbol, ni m'agrada el bàsquet (l'esport rei dels números) , ni sóc, evidentment, de ciències.



Vídeo: Messi, de petit, jugant a futbol a Argentina i mostrant de manera prematura l'ànima de crack.




Com manipula Telemadrid



Els mateixos treballadors de Telemadrid, que han creat el partit Salvemos Telemadrid, han preparat aquest vídeo en el qual expliquen alguns casos de la manipulació informativa que està portant a terme la cadena pública des de l'arribada d'Esperanza Aguirre a la presidència de la Comunidad.

divendres, 20 d’abril del 2007

Code Guardian, robots en guerra

Code Guardian és un impressionant curt bèl·lic d'animació que trasllada a la II Guerra Mundial algunes escenes de King Kong i de Mazinger Z. Tres robots gegants -un alemany, un nord-americà i un japonès- són els protagonistes d'aquesta batalla creada per l'italià Marco Spitone, un especialista en imatges 3D que ha dedicat cinc anys a l'elaboració d'aquest excel·lent treball.

dijous, 19 d’abril del 2007

"Espe jode lo que somos"


La nova campanya promocional de Telemadrid està aportant molt de joc per la conya política. Els creatius de l'agencia Publicis - la mateixa del calb de la Loteria- van proposar inicialment l'eslògan “Reflejo de lo que somos”, però a algú no li va agradar i va acabar convertit en “Espejo de lo que somos”.


Com que en el món dels blogs hi ha gent amb molt d'enginy i mala intenció, aquell espill fabulós on s'emmiralla la Comunidad d' Esperanza Aguirre s'ha transformat en Telemadrid “Espe jode lo que somos”, un anti-eslogan que circula amb velocitat llampec per la xarxa i que també ha estat recollit com a notícia en alguns mitjans com 20 Minutos, El Mundo, ABC i la SER


I com que a Telemadrid hi ha força malestar entre els treballadors per la manipulació que pateix des de fa temps la cadena pública (han arribat fins i tot al gest insòlit de constituir un partit polític), ja circulen rumors sobre la possibilitat que al darrera del canvi del “reflejo” per l'”espejo” hi hagi hagut la intenció de convertir l'eslògan en un missatge subliminar lligat a l'Espe.


Aquesta teoria de la ma negra, que a mi em sembla poc creïble i molt recargolada, ha estat desmentida des de Publicis per Blanca Gomará, creativa responsable de la campanya:


"La primera propuesta que hicimos fue "Reflejo de lo que somos", pero las campañas evolucionan y al final quedó 'espejo'".

"No fue para nada intencionado. En la cadena hay una lucha política en la que la agencia ni entra ni sale. No queremos echar más leña al fuego".

Per la seva part, José Ángel Jiménez, president del comitè d'empresa de la cadena madrilenya ha assegurat que darrera el joc de paraules contra Esperanza Aguirre no hi ha el nou partit “Salvemos Telemadrid”.


En tot cas, les eleccions autonòmiques són a la cantonada i la cadena pública hi juga un paper important com s'ha vist amb el recent documental sobre el català. Ningú es creu allò que va afirmar la setmana passada el barceloní Santiago Fisas, conseller de Cultura de la Comunidad: “Una cosa és Telemadrid i l'altre el govern regional”.



A la imatge superior podeu veure un cartell humorístic fer per TheBlog i aquí sota una parodia de l'anunci original de TeleEspe realitzada per Periodismo Incendiario.




dimecres, 18 d’abril del 2007

"Diego Armando Messi"


Me l'he perdut en directe. El golàs de Leo Messi a can Barça contra el Getafe ha arribat just en el moment en que estava entrant amb el cotxe al pàrquing d'El Punt. Escoltava la transmissió d'en Puyal i el mestre s'ha posat a cridar:


Immens Messi, Encara Messi, encara Messi, encara Messi, Gol, gol, gol gol!!! Gol, gol, gol, gol!!!Increïble, increïble, no m'ho podia imaginar!! No ho he vist mai aixoooò!!! No ho he vist maaai!!! Increïble quina jugada!!! increïble quina jugada!!! Messi, Messi, Messi, però més i més i més, però molt més i encara més, i més, i més i tot, i encara meeeeés!!!!


He pujat a redacció i allà davant el televisor, els companys d'El 9 Esportiu m'han recordat que el gol de Leo Messi, el mateix que Puyal assegurava no haver vist mai, és clavat al que va marcar Maradona a l'Argentina-Anglaterra disputat a l'estadi Azteca el 24 de juny del 1986 en els quarts de final del Mundial de Mèxic. Per a tant, han hagut de passar 21 anys per tornar a veure una filigrana com la protagonitzada pel Pelusa.


Pels amants de les estadístiques, aquí teniu alguns números, recollits de la web d'El Periódico, de les dues memorables cavalcades cap al gol:


Maradona (25 anys): 62 metres, 10 segons, 5 contraris regatejats més el porter


Messi (19 anys): 60 metres, 13 segons, 5 contraris regatejats més el porter


El gol d'avui, el segon del 5-2 d'aquest Barça-Getafe de la Copa del Rei, no tan sols farà bavejar durant anys a l'afició culé, sinó que a més ha donat la volta al món fent parada a la premsa esportiva de Madrid, on s'han tret el barret a les seves edicions digitals: “La noche del messias” (As), “Messidona” (Marca).


La filigrana que avui s'ha vist al Camp Nou és art i això no té fronteres ni colors.


En el vídeo de dalt podeu veure, a pantalla partida, el gol de Messi i el del Pelusa, i en el curiós vídeo d'aquí sota el gol contra el Getafe però amb la narració que va fer de l'històric gol de Maradona l'uruguaià Víctor Hugo Morales, amb la seva famosa frase: "Barrilete cósmico de que planeta viniste para hacer grande a Argentina".


dimarts, 17 d’abril del 2007

La broma del talc pudós

El talc és un mineral que té moltes aplicacions industrials: s'utilitza a la indústria ceràmica, en els processos de fabricació de paper, de laques, de pintures, de plàstics i de productes termo-aïllants , a la indústria alimentaria i, naturalment, a la cosmètica per suavitzar la pell o per neutralitzar les males olors.


També juga un paper en el calendari popular. A la Festa dels Enfarinats d'Ibi (Alacant) és llançat junt amb farina i centenars de coets borratxos durant la batalla campal que enfronta al mig dels carrer a les catorze persones disfressades que representen el govern i a les que fan el paper de l'oposició. Per la seva part, a la ciutat canària de Santa Cruz de la Palma, cada dilluns de carnaval celebren el retorn dels indians amb la costum de llançar aigua i ous farcits de talc i de confeti damunt els mascaritas, gent disfressada amb la cara tapada.


El talc serveix igualment per bromes pudoses d'un gust que algú pot considerar dubtós, com la que es pot veure en aquest divertit vídeo:



The Poof - Funny videos are here


diumenge, 15 d’abril del 2007

Maria de la Pau Janer i els llençols


L'escriptora i presentadora de televisió Maria de la Pau Janer ha estat fitxada per Jaume Matas com a número vuit a la llista del PP per les properes eleccions al Parlament balear. Janer ja havia aparegut en vídeos promocionals de la candidatura de l'alcaldessa popular de Palma, Catalina Cirer, però tan sols mig any enrera l'havíem pogut veure a Barcelona en un míting de CiU donant suport a al candidat a la presidència de la Generalitat Artur Mas. Va ser aquell famós acte al pavelló de la Mar Bella on el líder de CiU va anunciar que signaria davant notari el compromís de no pactar amb el PP. És a dir que a finals de l'any passat, l'escriptora mallorquina va avalar amb la seva presència la negativa de Mas a posar-se al llit amb el PP de Josep Piqué, mentre ara compartirà llençols amb aquest partit en el Parlament illenc.


De fet a la Maria de la Pau Janer li va això de festejar amb diferents sigles polítiques. El 1995 va estar a punt d'anar de número dos a la llista del PSOE a l'ajuntament de Palma, encapçalada per Josep Moll, però les crítiques rebudes d'un sector del partit van fer que l'operació no tirés endavant.


L'interès de Jaume Matas en el fitxatge de Janer s'interpreta com una maniobra del PP per captar “vot útil” procedent del nacionalisme moderat i d'Unió Mallorquina, cosa que ajudaria a reduir les possibilitats de la reedició del pacte que va portar a la presidència balear a Francesc Antich.


En tot cas, com que Maria de la Pau Janer és doctora en Filologia Catalana i professora titular d'aquesta matèria a la Universitat de les Illes Balears, seria interessant conèixer la seva opinió sobre , per exemple, l'actitud de la direcció “nacional” del PP o la dels populars valencians en relació a l'ús del català. O sobre el polèmic vídeo emès per la televisió d'Esperanza Aguirre en qual es critica durament la política d'immersió lingüística que fa anys va començar a impulsar la Generalitat presidida pel partit del seu amic Artur Mas.

divendres, 13 d’abril del 2007

TeleMentida i l'àvia de Fabada Litoral

Llegit ahir en El Punt:


Carod no fa vacances

Montilla i Carod –que no és de vacances com es deia en l'edició de dimecres per un error del DOGC– van rebre ahir el president de la Comissió d'Armes de Destrucció Massiva, Hans Blix, que participava en unes jornades sobre el Pròxim Orient al Parlament.


Carod, armes de destrucció massiva...uhm...


Si la TeleMentida de l'Espe i l'”equip d'investigació” d'en Pedro J descobreixen aquesta reunió, immediatament posaran a treballar la maquinaria electoral d'El Mundo TV per fer un nou reportatge denunciant els lligams estrets entre el bigoti del conseller i líder d'ERC, les baggettes i els croissants de Perpinyà, el consum diürètic dels calçots, el logotip quatribarrat de Terra Lliure, la serp d'ETA, el preu d'un cafè al Parlament català, el suec Blix (que , a més de no haver trobat les armes de destrucció massiva a Iraq, podria ser el nom d'un detonador), les cassettes de l'Orquesta Mondragón, el restaurant pakistanès de la cantonada, la barba sospitosa de l'amic Salellas, els fabricants de bosses esportives, la patronal de la mineria asturiana, les deconstruccions i la piruleta efervescent de Ferran Adrià, les bombolles del cava, els que ballen la Dansa de la Mort de Verges, els savis de la nostrada llengua que han tingut l'atreviment de normalitzar el verb “morrejar” i han introduït al DIEC2 una substància de nom tant llarg i sospitós com la carbonatohidroxilapatita, els devoradors de ruc català, la indústria nuclear dels aiatol·làs iranians, les bombes d'hidràuliques fabricades a Sabadell, la Pirotecnia Igual , les colles de diables i els pets amb cua d'algun còmic.


Serà un reportatge tan “plural i equilibrat” com el que acaba d'emetre TeleMadrid sobre la situació terminal, catastròfica del castellà a Catalunya, un treball tan fidel a la realitat que inclourà, faltaria més, com a prova definitiva de la bona fe dels seus autors, aquesta opinió de l'àvia de la Fabada Litoral sobre el cap ben moblat del guionista:





Per cert, no us perdeu la divertida paròdia del documental d'El Mundo TV feta per la gent d'AixòToca.com:



dijous, 12 d’abril del 2007

El sorprenent cas de la dona inflable

Posem que has anat a un establiment comercial i la persona que t'està informant sobre un producte determinat comença a patir un sorprenent canvi fisiològic.


Quina seria la teva reacció?


Fer un salt enrera?


Fotre't un tip de riure?


La càmera oculta ens ho mostra.








The Hole - video powered by Metacafe

dimecres, 11 d’abril del 2007

L'Esperit Sant toca el dos

El brasiler Francisco Jaber Zanardo, capellà de Ribeirão Preto, una ciutat sucrera situada a 300 quilòmetres de Sao Paulo, ja n'està fart de la inoperància de les autoritats locals davant la plaga de coloms que pateix la plaça de la catedral.


Desenes de milers d'aquestes aus han abandonat els seus habitats naturals per culpa de la contaminació provocada per la indústria de l'etanol i han buscat refugi a la “terra sagrada” de mossèn Zanardo, aportant-hi bones dosis d'excrements i males olors que ofenen als devots feligresos i provoquen problemes sanitaris.


La utilització de coets per espantar els coloms no ha servit de rés i ara el mossèn ha amenaçat amb passar a l'acció deixant anar un exèrcit d'esparvers, falcons i monos, una força de xoc a la qual només hi faltaria afegir en Miguel Gallardo cantant allò de “Gavilán o paloma”.


Davant l'escalada de la tensió, el primer colom en tocar el dos de la catedral ha estat l'Esperit Sant, que, indignat per la situació, ha presentat una queixa formal davant Sant Antoni del Porquet, patró dels animals, i Sant Francesc d'Asís, patró de la natura.


El Comitè de Coloms en Lluita de Ribeirão Preto espera la immediata intervenció del Vaticà i el trasllat del mossèn a la capella de la planta sucrera Cevasa, on podrà presidir els oficis religiosos sense la molèstia de les bèsties però sota els efluvis alcohòlics de l'etanol.

dimarts, 10 d’abril del 2007

L'art d'apilonar daus


La dita popular assegura que qui no té feina el gat pentina. Però si no es disposa del pelut felí, sempre es pot tenir a ma uns daus i practicar una curiosa activitat anomenada "Dice Stacking", que, com es pot veure en aquest vídeo, ve a ser l'art d'apilonar daus de mil formes possibles. Els especialistes en la matèria participen en campionats internacionals i fins i tot s'han publicat manuals que ensenyen a fer espectaculars virgueries amb aquests estris que ja eren usats pels egipcis, els grecs i els romans.

Etimològicament, el mot “dau” sembla ser que prové d'”a‘dād”, que en àrab clàssic significa “números”. Els romans anomenaven els daus “álea”, i d'aquí ve la famosa frase que, segons Suetoni, va pronunciar Juli Cesar quan va creuar el riu Rubicó fent esclatar la guerra contra Pompeu: “Alea jacta est” (“els daus estan llançats”), el llatinisme que ha arribat als nostres dies com un equivalent a “la sort està decidida”. Més o menys allò que diuen polítics, empresaris, jugadors i amants quan s'atreveixen a “creuar el Rubicó”, obrint una nova etapa i deixant en mans de l'atzar o dels déus (l'alea jacta est) el delicat pas que els portarà a la glòria o a l'infern.

diumenge, 8 d’abril del 2007

L'humor i la calçotada d'ERC

L'afer còmic i surrealista de la calçotada d'ERC i la proposta del republicà Xavier Vendrell d'entregar a Artur Mas la presidència de la Generalitat a canvi que els convergents donessin suport a un referèndum d'autodeterminació, ha capitalitzat des del diumenge 25 de març la política catalana. Per sort, l'arribada de Setmana Santa, amb la fugida dels polítics cap als seus llocs de merescut descans, ha posat fi a aquesta patètica comèdia relacionada directament amb la disputa del vot sobiranista entre ERC i CiU.

El tema ha inspirat mil i un acudits i aquí teniu una selecció dels que s'han publicat a la premsa catalana i espanyola. Aquest portafolis l'he fet amb el servei Leafletter, repetint l'experiència portada a terme a Diari de l'Absurd el passat mes de gener amb el recull “L'atemptat de Barajas i els ninotaires”. El nou portafolis consta de set planes i podeu anar passant d'una a l'altra clicant damunt el número que apareix a baix a l'esquerra. Cada acudit es pot ampliar clicant-hi al damunt.


dimecres, 4 d’abril del 2007

Esnifar-se el pare


Matar al pare i enllitar-se amb la mare és un comportament francament lleig que em fa pensar amb Èdip, el mític rei de Tebes, i amb el Dr. Freud. Però els temps han canviat molt i no sé com interpretaria ara el creador de la psicoanàlisis declaracions com les d'un individu de 63 anys que assegura haver-se esnifat el seu pare.

El personatge en qüestió és ni més ni menys que el guitarrista dels Rolling Stones Keith Richards, que en una entrevista publicada a la revista musical britànica NME assegura que va caure a la temptació de fotre's pel nas les cendres del seu progenitor, mor el 2002.

La cosa més rara que he intentat esnifar? El meu pare. M'he esnifat el meu pare. Va ser incinerat i no em vaig poder resistir a fer una ratlleta amb ell. Al meu pare no li hauria molestat, no l'importava una merda”, diu el rocker britànic.

De la mare d'en Keith Richards no en sabem rés i tal vegada és millor que sigui així per allò que diuen que en determinades circumstancies, l'absència de notícies és una bona noticia.

Però no tothom aspira a convertir les cendres familiars en succedani de la coca. A Alemanya, una noia de 19 anys pretenia transformar les restes cendroses del seu pare en un diamant, una idea massa ambiciosa com per ser entesa per l'àvia, una vídua de 86 anys que ja es veia el seu fill brillant a l'aparador d'una joieria com a moneda de canvi d'una flamant Playstation 3. La cosa ha acabat en mans dels advocats i ara un jutge ha prohibit que la nena traslladi les restes del pare fins a la seu de l'empresa suïssa Algordanza (que en llengua romanx vol dir “record”), on a partir d'uns 3.700 euros extreuen el carboni de les cendres i el transformen en un diamant, una joia que, com deia l'eslògan publicitari dels anys 80, “es para siempre”.

La protagonista d'aquesta història s'haurà de conformar, doncs, en contemplar de tant en tant la foto del seu pare i en escoltar la peça que Marilyn Monroe cantava a «Els cavallers les prefereixen rosses», aquella que deia que “els diamants són el millor amic de la noia”.

I si les relacions familiars no milloren, sempre tindrà temps per esnifar-se les futures cendres de l'àvia.

Postdata: Ara, després d'haver provocat un enrenou mediàtic amb la seva original esnifada, Keith Richards assegura que tot plegat ha estat “un malentès” i que en realitat, les cendres del seu pare les va utilitzar per plantar un roure. “Ara ell està criant un arbre”, ha afirmat el músic que fa uns mesos va estar precisament a punt de trencar-se la crisma en caure, diuen, de dalt d'un cocoter, cosa que Richards també ha desmentit puntualitzant que era un arbust. Geni i figura...

Vídeo: Marilyn Monroe cantant "Diamonds are a girl's best friend" a la pel·lícula «Els cavallers les prefereixen rosses».



dimarts, 3 d’abril del 2007

El rap de la Casa Blanca



El sopar anual dels corresponsals de ràdio i televisió de la Casa Blanca acostuma a tenir un ambient tant distès que permet als alts càrrecs polítics que hi assisteixen -amb el president al capdavant- prescindir públicament del sentit del ridícul (cosa força impensable entre els seus col·legues europeus) i protagonitzar diverses escenes humorístiques. A l'edició d'aquest any, celebrada dijous passat, el duet format per George W. Bush i el seu principal assessor, Karl Rove van ser les principals estrelles de l'espectacle en un escenari polític marcat per la crisi d'Iraq, la davallada de suport popular al president i l'escàndol de l'acomiadament per raons polítiques de vuit fiscals federals.

La situació no acompanyava per fer gaires bromes, però la tradició és la tradició i l'”ànec coix”, així és com s'anomena al president durant el darrer mandat, va aprofitar el seu monòleg per riure's d'ell mateix:

He de reconèixer que realment vàrem fotre la pota amb la forma d'acomiadar aquest advocats. Quan la gent simpatitza amb els advocats, saps que l'has vessat”.

Amb el mateix to irònic, Bush va afegir el següent:

Fa un any, el meu nivell de popularitat es situava en el 30 per cent, el meu candidat al Tribunal Suprem havia plegat i el meu vicepresident havia disparat un tret a algú. Aquells eren bons temps”.

Riallades de l'audiència i aplaudiments.

També en el sopar, Karl Rove, considerat com el “cervell de Bush”, l'home que li ha fet guanyar les dues eleccions, l'autèntic Maquiavel de la Casa Blanca, el personatge calb, grassonet, amb pinta de buròcrata i implicat en mil embolics, no va dubtar en pujar a l'escenari i ballar a ritme de rap. En el vídeo apareix acompanyat per un grup de còmics que amenitzaven la festa i , mentre mou l'esquelet d'una manera força patètica, fins i tot s'atreveix a rapejar responent diverses vegades a un pregunta:

- Quin és el teu nom?

- Soc MC Rove

MC és l'abreviatura de Masters of Ceremony (mestre de cerimònies) que en els anys setanta, a l'inici del rap, era qui presentava els DJ's i que ben aviat, amb les seves rimes recitades, aniria agafant més protagonisme fins a convertir-se en l'estrella de la música cantada de la cultura hip hop.

Així doncs, Karl Rove, la brújula política que marca el camí del president Bush, es va transformar d'alt l'escenari en MC Rove, l'estrella del sopar dels corresponsals.

Mirant el vídeo, em preguntava una i altra vegada per quina raó el “cervell de Bush” havia acceptat fer el seu show davant de la premsa amb un tipus de música rupturista amb el sistema, crítica amb la llei, políticament incorrecta i fins i tot amb lletres que sovint fan apologia de la violència.

Ahir ho vaig entendre tot amb la notícia que acabava d'arribar de Washington segon la qual el Tribunal Suprem dels Estats Units ha refusat el dret dels 385 presos de Guantánamo a recórrer la seva situació davant tribunals civils nord-americans. Porten cinc anys empresonats sota custodia dels militars, són acusats de terrorisme, però només en deu casos s'han presentat càrrecs formals contra ells. Emparant-se en la legislació antiterrorista aprovada quan els republicans tenien majoria en el Congrés, el jutges neguen els drets constitucionals a aquests “combatents enemics” engarjolats a Cuba, però dins una base dels Estats Units on, teòricament, haurien d'estar protegits per mateixos drets que gaudeixen els ciutadans nord-americans o els estrangers en territori dels EUA.

En definitiva, una nova derrota per la Justícia amb majúscules i un triomf per l'administració Bush, un èxit que, tal vegada, ja coneixia Karl Rove quan rapejava feliç en el sopar del corresponsals de la Casa Blanca. El seu, si voleu, ha estat un rap ridícul, però tremendament rupturista amb els drets humans, aquell element essencial de la civilització que desapareix al creuar les reixes de Guantánamo.