La Vanguardia ganivetera

La cosa és ben curiosa: als catalans ens agrada menjar bé però les cuines nostrades estan desproveïdes de ganivets. Aquesta és al menys una de les possibles conclusions que es pot treure de l'èxit sense precedents de la col·lecció de ganivets de La Vanguardia. Del número 1, un model “Chef Grande” amb una respectable fulla de 20 centímetres, que podria ser protagonista d'una pel·lícula de terror i que mataria de l'esglai a porcs i a vedelles, n'han venut 120.000 unitats i ja n'han encarregat 40.000 més. Però la cosa segueix. Les necessitats ganiveteres dels lectors del diari del Grupo Godó i dels que per una vegada s'han apropat al quiosc per allò d'obtenir els cupons, són tan grans que ahir mateix ja es va anunciar la decisió d'augmentar el nombre d'unitats de la resta dels models, passant de les 80.000 inicials a les 105.000.

Segurament mai fins ara s'havien venut a Catalunya tants ganivets de cop i és ben sorprenent que el guanyador d'aquest rècord sigui un diari, a qui, si això fos un mercat raonablement civilitzat, només li pertocaria vendre notícies, opinions o, si voleu, ideologia. Però fa temps que els mitjans de comunicació s'han convertit en un gran magatzem on es comencen venen enciclopèdies i col·leccions de música i s'acaben oferint productes electrònics i utensilis de cuina.

Tot sigui per assolir dos objectius: augmentar la difusió amargant el curs a El Periódico i acabar d'omplir el calaix, que, no cal escandalitzar-se, els cinemes també viuen de les crispetes i de la coca-cola i no pas de l'art i assaig.

La darrera aventura de La Vanguardia, la dels ganivets, no haurà agradat ni als comerciants que en tenen l'aparador ple ni als tradicionals fabricants d'Albacete, tota vegada que el diari barceloní els importa d'Holanda.

D'altra banda, ara que es parla tant d'uns suposats i temibles plans B que tenen a punt la Generalitat i els partits pel cas que el Tribunal Constitucional talli el cap i les parts nobles a l'Estatut, l'operació mercantil de La Vanguardia pot provocar sospites paranoiques a determinats cercles polítics i mediàtics de la Villa y Corte. Posats a alimentar les teories de la conspiració, algú pot confondre la venda de milers i milers d'innocents ganivets de cuina amb una operació militar encoberta per proveir d'armes blanques a la pacífica societat catalana. “Desperta, ferro!, desperta ferro!”.

I d'aquí a pensar amb moderns almogàvers amb l'Ipod a les orelles, l'hipoteca de La Caixa apretant els ous, el ganivet per tallar cebes a la ma i les armes de destrucció massiva a la motxilla – aquelles que no van trobar a Iraq- només hi ha un pas. Avui La Vanguardia – que no en té prou amb repartir també els CDs de Polònia collonant a Franco- estrena una nova col·lecció, la de les aromàtiques espècies del món, i el primer producte que ofereix és ni més ni menys que un pot de pebre vermell picant.

Guerra química, això és guerra química i més perillosa que la del comando dixan!!!.