dijous, 26 d’abril de 2007

La pell freda de Montilla


Dilluns, la vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega va ramblejar per Barcelona del bracet de José Montilla assaborint, enmig de multituds, les tradicions de Sant Jordi. Ella li va regalar “Viatges per l'Scriptorium” de Paul Auster - la història d'un senyor que un dia es desperta i no sap qui és- i ell “La pell freda” de l'Albert Sánchez Piñol”, un escriptor amb qui he tingut el gust de compartir alguna cervesa i que, per desesperació dels seus editors, es nega a participar a l'orgia comercial del Dia del Llibre i probablement no li fa gens de gràcia l'aparador de la Fira de Frankfurt.

Fernández de la Vega ha tornat doncs a Madrid amb les “granotes” de pell freda sota el braç, però sense els bons desitjos i la signatura de Sánchez Piñol. Tal vegada ha estat millor així, sense trobades forçades, ja que les simpaties polítiques de l'autor més traduït de la literatura catalana sembla ser que no passen, precisament, per l'estat de les autonomies.


Sigui com sigui, “La pell freda” té un títol idoni per retratar el caràcter poc expansiu, per dir-ho d'alguna manera, del president de la Generalitat. En aquesta línia d'agafar el nom per la cosa i buscar-hi perfils psicològics, altres obres que podria haver obsequiat Montilla són, per exemple, “Elogi de l'ombra” del japonès Junichirô Tanizaki, “L'home sense atributs”, de Robert Musil, “A sang freda”, de Truman Capote, “L'americà impassible” de Graham Greene o fins i tot un DVD de la pel·licula de John FordL'home tranquil”. Evidenment no té res a veure John Wayne amb José Montilla, ni, suposo, Innisfree amb Iznájar, però no tot han de ser llibres i roses per Sant Jordi i, a més, el títol del film – que no la trama- és idoni per definir una personalitat com la del màxim mandatari de Catalunya.


La Maria Teresa Fernández de la Vega té un no-sé-què que em cau bé. I amb en Montilla em succeeix una cosa similar. Cap dels dos s'exhibeixen ballant al ritme de les castanyoles, però en aquesta manca de focs d'artifici, més pròpia de Castella que d'Andalusia, s'hi intueix aquella voluntat seriosa de treball que, d'acord amb els tòpics, ens agrada tant als catalans..


Amb el seu aspecte físic, prima i llarga com un espàrrec, la vicepresidenta podria ser perfectament un personatge de “La pell freda” o, encara més, del segon llibre de Sánchez Piñol “Pandora al Congo”. Una ministra sortint de dins de la terra a la plaça de Sant Jaume i entrant al palau de la Generalitat. En Maragall, en canvi, hi arribaria volant dalt d'una excèntrica ala delta.


Dilluns, quan Fernández de la Vega, acompanyada de Montilla i del ministre d'Indústria, Joan Clos, passejàvem per la Rambla, s'hi va apropar un home i li va fer la següent pregunta:


- La meva dona té una gran curiositat: com ho fa per estar feta una figura?


La resposta de la vicepresidenta va ser immediata:


- Treballo catorze hores diàries


Parlant de treballar – Espanya és un dels estat europeus on és treballa més hores obtinguent un pitjor rendiment- ha caigut a les meves mans un llibre titulat "El arte del mínimo esfuerzo. Cómo conseguir más con menos", una mena de manual d'auto-ajud escrit per Barbara Berckhan, una pedagoga vinculada a la Universitat d'Hamburg. L'autora dona un consell directe al seus lectors:


Deixa de ser tan aplicat; en lloc de treballar dur, fes-ho amb intel·ligència. Perquè amb menys desplegament de recursos podràs aconseguir més”.


Aquest llibre tal vegada li ha fet obrir els ulls a Maragall i és l'esca del pecat de les seves polèmiques declaracions en les afirma que «no valia la pena» invertir tant d'esforç en el nou Estatut perquè no resol l'encaix dins d'Espanya.


En tot cas, el manual, que el tinc aparcat entre 25.000 lectures més, té un problema: cal trobar temps per llegir-lo!


La seva autora hauria d'escriure un segon manual amb aquest suggerent títol:


"Como robar tiempo para leer con el mínimo esfuerzo 'El arte del mínimo esfuerzo. Cómo conseguir más con menos'".


I a continuació, algú més – el negre de torn- hauria de fer un tercer manual, el més curt possible, titulat “Como tener tiempo para preparar mil estrategias para robar tiempo para leer con el mínimo esfuerzo 'El arte del mínimo esfuerzo. Cómo conseguir más con menos'.


Aquest llibret, sense cap mena de dubte, podria ser el regal de Montilla a Maria Teresa Fernández de la Vega pel proper Sant Jordi. Això sempre i quan l'any vinent no emergi de dins de la terra, a la plaça de Sant Jaume, algun altre enviat especial de Madrid que no sigui l'actual vicepresidenta i que no porti la rosa al pit. La política és tan desagraïda i traïdora com misteriosos són els mons de Sánchez Piñol.


Foto: José Montilla i Maria Teresa Fernández de la Vega mirant llibres a la Rambla de Barcelona. / EFE


1 comentari:

Galderic ha dit...

Una de les coses que més m'apassiona i fascina de De la Vega és que va ser Secretaria d'Estat del felipisme (concretament, de Justícia), quan aquell govern s'enfonsava emmig de la corrupció i el coneixement dels fets delictius del GAL. Rubalcaba també hi era en aquell Govern. La gent ja no ho recorda. El temps ho cura tot. Tornarem a veure Acebes o Astarloa de ministres en el futur?