Viatge a Liliput

El científic alemany Stefan Trellenkamp ha creat, utilitzant procediments de nanotecnologia, el camp de futbol més petit del món. És tan minúscul que 20.000 d'aquests camps, que només són visibles amb un microscopi especial, podrien posar-se a la punta d'un cabell humà. Trellenkamp és un individu obsessivament detallista com ho demostra el fet que ha dedicat tota una jornada a marcar les línies del terreny de joc mitjançant un raig d'electrons.

L'investigador de la universitat de Kaiserslautern es sent molt satisfet de la seva obra però ha reconegut textualment que no sap què fer-ne d'aquest camp de Liliput: “Suposo que es quedarà dins el meu calaix”.

L'alemany podria perseverar en les seves investigacions i col·locar en el microestadi les dues porteries, un videomarcador electrònic, infinitat de cartells publicitaris (segur que la Sony o la Nike estarien disposades a convertir-se en sponsors), un reguitzell de jugadors mediàtics amb sous multimilionaris, un parell d'entrenadors geniüts, l'arbitre inflexible i els seus jutges de línia despistats, una pilota, de marca a negociar, que fes estranyissims bots damunt la gespa i fos insensible al tacte de les mans dels porters, uns centenars de periodistes cridaners i fatxendes i cent mil espectadors a poder ser fanatitzats. A tocar del microestadi hi situaria una ciutat esportiva i, al voltant d'ella, una metròpolis poblada per milions de microhabitants tots ells hipotecats per la compra d'un pis de merda o d'un cotxe vermell, blau o verd.

Millorant encara més les seves tècniques de manipulació d'àtoms i de molècules, l'investigador alemany podria col·locar, en un asèptic laboratori universitari d'aquesta Liliput, una rèplica microscòpica d'ell mateix, un Stefan Trellenkamp dedicat en cos i ànima a crear un nou món encara més petit a partir d'un altre estadi de futbol. Dins d'aquest nou món hi hauria un altre Stefan Trellenkamp més infinitesimal que crearia una nova societat encara més minúscula.

El procés s'aniria repetint inexorablement fins arribar a la Frontera del No Rés. Allà, l'Stefan més menut de tota la nissaga replicant dels Trellenkamp, cansat de picar ferro fred (la nanotecnologia també té límits), optaria per reorientar els seus treballs cap a l'univers. Abandonaria les tècniques microscòpiques i construiria un telescopi potentíssim. Un dia, enfocant-lo en la negra nit, descobriria a l'extrem d'una llunyana galàxia unes formes materials que li recordarien la punta d'un cabell humà. Aprofundint en aquelles imatges remotes hi acabaria veient deu, vint, centenars d'estadis de futbol guarnits amb anuncis del calçat esportiu de Nike i de la PlayStation 22 de Sony amb el videojoc de moda per crear mons i submons virtuals.

Gràcies a l'ull del telescopi, l'Stefan Trellenkamp, xic, diminut, esquifit i sorprès, aniria de camp en camp, de metròpolis en metròpolis, resseguint a vista d'ocell l'allargada forma del cabell fins a arribar a un nou espai, on, jugant amb la distància focal, hi acabaria descobrint dos ulls, un nas, dues orelles: la imatge clara i nítida del seu propi rostre.

Il·lustració: Bill Plympton