A votar per Tots Sants

Joan Amades explica en el seu Costumari Català que, abans de l'establiment del sufragi universal, la data de l'1 de novembre tenia una significació no tan sols religiosa sinó també política: aquell dia, quan tocava, començaven les eleccions municipals, uns comicis que s'allargaven durant tres jornades, temps suficient -és de suposar- per anar a votar (els benestants que tenien dret a fer-ho), per portar a terme el recompte i per realitzar, a sota ma, les tradicionals tupinades.

El president Maragall, en convocar al personal a les urnes per Tots Sants, ha recuperat doncs, sense saber-ho, una tradició electoral perduda en la nit del temps, ja que el sufragi universal, que era limitat, això sí, als homes, no es va instaurar fins a la Constitució de la Gloriosa del 1869 i, més tard, amb la Restauració, va aparèixer i desaparèixer segons governessin liberals o conservadors.

Escollint la data de Tots Sants per la celebració de les properes eleccions al Parlament, Maragall ha donat una resposta irònica i colloneta a la "petició" de la direcció del PSC:

“Voleu que les eleccions no es facin un diumenge?. Doncs bé, les farem un dimecres, però festiu, menjant castanyes i panellets i portant flors al cementiri!”.

En el PSC treuen foc pels queixals (dimecres al vespre, els telèfons fumejaven després de la filtració a TV3) però públicament s'han vist obligats a reconèixer la potestat del president a triar la data que consideri més oportuna pels comicis. I fent-ho així li han reconegut també el dret a protagonitzar la darrera “excentricitat” abans d'abandonar Palau.

Mirat fredament, ningú li pot negar a Maragall que amb la seva decisió ha sabut posar un punt i final fantàstic al seu pas per Presidència. Amb aquest “aquí encara mano jo”, el terme “maragallada” ha quedat definitivament brodat amb lletres d'or a la plaça de Sant Jaume. El més genial de tot plegat és que hi ha arguments per defensar unes eleccions per Tots Sants que trenquen amb la tradició de fer els comicis autonòmics el diumenge (la darrera vegada que es van celebrar entre setmana va ser el 1980). En primer lloc, el pont de la Hispanidad, amb tota la seva càrrega festiva però també ideològica, no pertorbarà la campanya electoral. En segon lloc, el PSC podrà trobar resposta definitivament a l'etern interrogant sociopolític que té plantejat des de fa anys: si amb un candidat idoni com en Montilla pot o no mobilitzar els votants de l'àrea metropolitana que es queden repanxolats a casa a les eleccions catalanes. Convocar els comicis en un dia laborable, com volia el PSC i aprovava el PSOE, no tal sols hauria distorsionat el resultat científic d'aquest experiment sinó que, a més, hauria obligat a Maragall a carregar amb la indignació del món empresarial pel cost de més de 188 milions d'euros que, segons la patronal PIMEC, haurien comportat les eleccions en hores perdudes i pagades als treballadors. Un malestar, per cert, que també podria haver tingut un cost polític per José Montilla que, recordem-ho, segueix essent ministre d'Indústria.

Clar que algú pot dir, i amb raó, que els socialistes, amb l'alè d'Artur Mas al clatell, no estan precisament per fer experiments i que la campanya coincidirà amb el debat dels pressupostos generals de l'Estat, previst en el Congrés pel 24, 25 i 26 d'octubre. Aquells dies, al PSOE li convindria poder comptar amb el suport d'altres forces polítiques per plantar cara al PP, però és fàcil d'imaginar que ni a CiU ni a ERC els vindrà gairebé bé fer-se la foto amb els socialistes en plena campanya electoral. En tot cas, sempre ho podran deixar per més tard, quan es discuteixin les esmenes als pressupostos o quan es segellin els hipotètics pactes de govern a Catalunya.

També ja hi ha qui dins el PSC ha expressat el seu temor de que la jornada electoral de Tots Sants i la postelectoral del Dia dels Morts provocaran més d'un malèvol acudit. A veure: tornem al llegat del savi Joan Amades i comencen pel dimarts 31 d'octubre, dia de reflexió. Serà Sant Quintí, a qui antigament invocaven en el Ripollès, la comarca, per cert, d'en Joan Puigcercós, perquè fes tornar dòcils als infants rebecs i ploraners. Com diu el refrany, “Sant Quintí fa tornar en sí”.

I què succeïa antigament per Tots Sants?. Doncs en temps de guerra era dia de treva. Els armats abandonaven per unes hores els seus perillosos estris de treball i pregaven per les ànimes del Purgatori. De fet, tant en èpoques de combat com de pau, aquell dia tothom estava pendent d'unes ànimes que sortien del Purgatori per anar a passar unes hores a la casa on havien viscut just abans de fer el traspàs. “Si veuen llurs familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua -escriu Amades- , senten un gran bé i en tornar al Purgatori són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria, però si, al contrari, no guarden d'ells record compungit i es lliuren a l'alegria i els tenen en oblit, han de restar altra vegada al Purgatori, en espera d'un altre any o una altra circumstància que els tregui. Responent a aquesta creença, és costum molt estès que, durant els tres o quatre anys següents al traspàs d'un familiar, la nit de Tots-sants i el dia dels Morts hom pari llit perquè la seva ànima vagi a reposar-hi”.

No em negareu que això de fer-li el llit a l'ànima en pena i d'organitzar una farra per retornar-la al Purgatori no dona munició als humoristes i també als polítics de l'oposició que gaudeixen veient en Maragall purgant penes i ja estan somniant en enterrar definitivament per Tots Sants el record del Tripartit...

Convindria però que abans de posar-se a ballar recordessin el que diu el Costumari en relació el 2 de novembre, l'endemà de les eleccions:

“Els nostres avis tenien per un gran pecat ballar durant la novena del dia de difunts i àdhuc un temps més enllà. Creien que la mort vigilava atentament els mortals per tal d'emportar-se'n sense pietat ni remissió els que li mancaven el respecte lliurant-se a la dansa en lloc d'observar la seva festa”.

I si el 2 de novembre algú veu creuant les aigües de Barcelona una sirena amb aires maragallans, que no s'estranyi: “Entre els pescadors de la Barceloneta -escriu Joan Amades- existia la creença que només avui es veia el mig home mig peig; segons ells, era l'animeta d'un pobre ofegat maleït pel dimoni que no podia entrar al cel ni a l'infern i que vaga per la mar sense repòs”.


Foto: Pasqual Maragall, dijous, acomiadant-se en el Parlament. Gabriel Massana / El Punt