El Grupo Zeta i el pastís de "La Sexta"

Dur editorial d' El Periódico, a la seva edició de dilluns, contra el govern del PSOE per haver quedat el Grupo Zeta fora de l'adjudicació del pastís de la quarta cadena privada de televisió analògica. Divendres passat, el govern, amb el ministre Montilla al capdavant, va anunciar que la quarta llicència havia estat adjudicada al consorci "La Sexta", format per la mexicana Televisa i les productores Grupo Árbol-Globomedia (Emilio Aragón) , Mediapro (Jaume Roures), Drive (José Manuel Lorenzo), El Terrat (Andreu Buenafuente) i Bainet TV (Carlos Arguiñano).

També s'havia presentat al concurs Kiss Media, de Blas Herrero, però tot apuntava a que la llicencia seria adjudicada a "La Sexta", que tindrà la seva seu central a Barcelona. A la roda de premsa de divendres, Montilla va assegurar que de les dues propostes presentades, "s'ha optat per la més solvent i això és inqüestionable".

Mesos enrera, el Grupo Zeta va estar negociant amb Mediapro i Globomedia per entrar en el consorci, però finalment es van trencar les converses en no assolir-se un acord sobre la part de l'accionariat que tindria el grup editorial català. D'aquesta manera, l'empresa fundada pel desaparegut Antonio Asensio continua essent, des del 1997, l'únic grup important de comunicació sense presència destacada en el sector audiovisual. Aquell any, després d'una forta polèmica amb el govern del PP pel pacte d'Antena 3 amb Canal + i amb TV3 per l'explotació dels drets televisius de Futbol a través d'Audiovisual Esport, Asensio va abandonar la presidència d'Antena 3 i va vendre les seves accions a Telefónica.

Va ser el final de l'aventura televisiva del Grupo Zeta, una empresa que ja uns anys abans, quan el govern de Felipe González adjudicava els primers canals privats, havia intentat infructuosament aconseguir una llicència anant de la ma de Rupert Murdoch i la News Corporation.

Entre aquest episodi i l'actual de "La Sexta" es pot dir que el Grupo Zeta no té sort amb els governs del PSOE malgrat la seva sintonia amb les polítiques socialistes.

En el seu editorial, El Periódico acusa a "certes esferes de poder de La Moncloa i ministerials" d'haver fixat las majories i les minories de "La Sexta", "un favoritisme que causa estupor en altres àrees del Govern i del PSOE".

I afegeix el següent:

"El 19 d'octubre a última hora, quan faltava poc perquè s'acabés el termini de presentació de candidatures, Zeta es va retirar per la impossibilitat de fer respectar els nostres criteris en un projecte que es presentava molt teledirigit des de l'Executiu. A més, teníem la raonable sospita que una altra opció diferent de la de les productores no tenia possibilitat de guanyar, i per això es va optar per no concórrer-hi amb una altra candidatura. Des de divendres, després de la decisió del Govern, hem passat de la sospita a la convicció del tripijoc. Zeta estarà al sector audiovisual, però no en les condicions que li vulguin imposar."

Caldrà veure si aquest afer comportarà canvis en la línia editorial del grup, qüestió que , en cas de confirmar-se i enmig de l'actual polèmica de l'Estatut, no farà gaire gràcia ni a Maragall ni a Zapatero, necessitats tots dos, en aquests moments, del màxim suport mediàtic.

Què dimonis és el terrorisme?

Zapatero a Casajuana: "S'ha de tancar, s'ha de tancar com sigui, vinga!". Foto: EFE

La Cimera Euromediterrània, celebrada a Barcelona, ha finalitzat amb l'aprovació d'un Codi de Conducta Antiterrorista. Amb aquest document, els 35 estats participants (25 de la Unió Europea i 10 de la riba sud del Mediterrani) es declaren units en la lluita contra el terrorisme, reiteren la seva "total condemna al terrorisme en totes les seves formes i manifestacions" i es comprometen a "erradicar i combatre" els seus promotors.

El texte, de 70 ratlles, considera imprescindible posar fi a l'ocupació de territoris, reduir la pobresa, promoure els drets humans i assegurar el respecte de totes les religions.

També inclou el compromís dels signants en compartir experiències en la lluita antiterrorista, participar en exercicis conjunts d'emergència i donar ajud. a les víctimes.

Aquest codi, que ha estat presentat com el principal èxit de la cimera, té, però, un problema: no s'ha pogut assolir un acord sobre la definició de què és terrorisme. Mentre els països àrabs volien que es desvinculés del terrorisme la resistència armada per combatre l'ocupació, els europeus i els israelians reclamaven una condemna a tots tipus de violència (és de suposar que per part israeliana no s'inclou en aquest mateix sac la violència institucional exercida sovint per l'exercit contra civils palestins).

En definitiva, el conflicte a Palestina i el d'Iraq han impedit que a Barcelona s'hagi assolit una definició sobre el terrorisme, perpetuant-se doncs un bloqueig que pateix des de fa anys Nacions Unides i que, en la pràctica, impedeix la correcta aplicació de 13 convencions internacionals sobre la matèria.

El Codi de la Cimera Euromediterrània queda així reduït a un seguit de bones intencions. És com si les delegacions dels 35 estats haguessin signat un compromís de lluita contra el MR35-A sense definir què dimonis és el MR35-A.

D'altra banda, el desacord sobre el conflicte a Orient Mitjà ha impedit l'aprovació d'una declaració conjunta final, que ha hagut de ser substituïda per una declaració de la presidència, consensuada entre els participants.

Durant les negociacions d'aquest darrer document, els països àrabs van proposar incloure-hi una referència al dret a l'autodeterminació de tots els pobles, però finalment la van retirar davant el temor que això provoqués problemes al Marroc pel conflicte del Sàhara.

Amb aquesta decisió, li han estalviat a Zapatero la hipotètica obertura d'un nou front per part del PP. Ja m'imagino a Rajoy, Zaplana i Acebes acusant al govern del PSOE d'haver obert les portes a l'autodeterminació d'Euskadi o de Catalunya en un escenari internacional...

En definitiva, aquesta cimera no passarà precisament a la història com una fita de la política internacional. L'ha llastrat el fracàs de l'aplicació pràctica de la Declaració de Barcelona del 1995, l'absència dels caps d'estat àrabs (entre ells els del Marroc, Egipte, Argèlia, Síria i Jordània) que probablement hi haurien assistit si els Estats Units haguessin manifestat algun interès en el tema (la venda de material militar espanyol a Veneçuela no ha ajudat gaire), l'absència del primer ministre israelià Ariel Sharon, la poca predisposició negociadora d'àrabs i israelians i la persistència d'uns conflictes (Palestina i Iraq) que a hores d'ara deixen poc marge de maniobra a la diplomàcia.

La conversa privada entre Zapatero i el seu assessor de política exterior Carles Casajuana que, amplificada accidentalment pels microfons de la sala, es va poder escoltar abans de l'inici de la sessió plenària, és més que una anècdota. Dona idea del nerviosisme que hi havia davant el bloqueig de les converses:

Carles Casajuana: "Els textos no van gaire bé, estem intentant tancar alguna cosa".

José Luis Rodríguez Zapatero: "S'ha de tancar, s'ha de tancar com sigui, vinga!"

El PP aprofita la "munició" d'ETA

Acebes i Piqué, divendres a la presentació a Madrid del llibre de Federico Trillo "Memoria de entreguerras". Foto: EFE

No és cert, com assegura Acebes, que la reforma de l’estatut català estigui “sota la tutela” d’ETA. En realitat el que fa ETA, volent-ho o no, és convertir-se en aliada del PP en la campanya contra Zapatero i contra el tripartit, una manera com una altra de sembrar zitzànya.

Si anys enrera ETA matava catalans a l’Hipercor o assassinava a Ernest Lluch, ara dona “municions” dialèctiques a la dreta espanyola. En el seu darrer comunicat, els etarres reclamen que es resolgui “el futur d’Euskal Herria i Catalunya i el reconeixement dels drets col·lectius de les dues nacions”, una vinculació entre els dos processos que ha estat aprofitada pel PP i que ha causat sorpresa fins i tot a Batasuna, que té ben clar que una cosa és la reforma de l’estatut de Sau i l’altre, ben diferent, un hipotètic procés de pau a Euskadi.

En tot cas, la referència a Catalunya en el comunitat d’ETA no és més que això: pólvora per ser encesa per gent sense escrúpols com Acebes i companyia. Són els que no volen ni sentir a parlar d’una sortida negociada al conflicte basc i que acusen al PSOE d’haver trencat el pacte antiterrorista, els qui no dubten ara en disparar una bala simbòlica que porta la marca d’ETA.

Tot s’hi val per continuar pujant punts a les enquestes d’intenció de vot.

Fer la pilota al rei

Portada de l'especial d'El País

Com si a les redaccions no n’hi hagués prou amb el dia a dia, la premsa té una mena d’obsessió en commemorar els aniversaris. I quan aquesta tendència quasi malaltissa en posar espelmes al pastís es barreja amb mites, s’arriba a l’extrem, com a succeït aquesta setmana, de dedicar amplis espais a recordar l’assassinat del president Kennedy succeït... fa 42 anys!.

Naturalment tot plegat sense aportar res de nou al misteri que envolta el magnicidi.

Una xifra una mica més rodona, commemorada també aquesta setmana, és el 30 aniversari de l’entronització del rei Joan Carles per les Corts franquistes. En aquest cas, una part de la premsa ha esmerçat esforços en el noble art del piloteig directe a la Casa Reial.

Aquí teniu un rànquing dels diaris de Madrid i Catalunya més pilotes:

- ABC: especial de 164 planes
- El País: especial de 72 planes
- La Razón: especial de 52 planes
- La Vanguardia: 4 planes interiors
- El Periódico: 4 planes interiors

I aquí el de les televisions:

- TVE-1: Especial de 65 minuts en horari de màxima audiència
- Tele 5: Especial de 60 minuts a la matinada

L’acte d’entronització té un regust a herència del franquisme i tal vegada per això els reis no volien fer-ne cap festa. Aquest dimarts, coincidint amb el 30 aniversari, els monarques eren de visita oficial a Canàries, una bona excusa per no ser a Madrid. Tot i això, algú els va fer canviar de criteri i els responsables de la Zarzuela han anat literalment de cul per organitzar el dimecres una mena de “besa manos” al Palau Reial. Representants de tot tipus d’institucions han participat en aquest nou piloteig als monarques a excepció del lehendakari Juan José Ibarretxe i dels portaveus dels grups parlamentaris d’IU-ICV, d’ERC i del Grup Mixt.

Maragall hi ha assistit. No cal ni imaginar les reaccions furibundes que hauria provocat la seva absència.

Que el tripartit fitxi a Rijkaard

Dibuix d'en JAP publicat dilluns a El Punt

Dissabte. Real Madrid 0 - Barcelona 3. Dos gols de Ronaldinho i un d'Eto'o. Una imatge excepcional i pel record: el públic del Bernabeu aplaudeix el segon gol del brasiler. Perquè el brasiler s'ho mereix i també perquè els blancs no han fet gaire res de bo.

Un altre fet singular. A l'endemà a la premsa de Madrid tot són elogis pel Barça, per les seves genialitats individuals però sobretot pel seu joc d'equip. Per primera vegada en mesos, els mitjans de comunicació madrilenys valoren en positiu un producte provinent de Catalunya.

Dimarts. Lliga de Campions. Barça 3 – Werder Bremen 1. Segueixen els elogis.

Proposo que el tripartit fitxi a Rijkaard com a assessor en joc d'equip, en cultura de coalició. És indispensable.

La Santíssima Trinitat i l'ADN

El cardenal mexicà Javier Lozano Barragán, president del Consell Pontifici per a la Salut, ha assegurat avui que a dins de l’ADN “hi podem trobar la Santíssima Trinitat”.

El “ministre de Sanitat” del Vaticà ha fet públic aquest “descobriment” durant una trobada interdisciplinar amb representants de 81 països dedicada a analitzar el genoma humà i a intentar trobar respostes a “algunes de les preguntes més angoixants del món contemporani”.

És a dir que la comunitat científica mundial ha dedicat anys i panys a investigar la naturalesa i el funcionament de l’ADN i dels gens i resulta que l’Església ja coneixia la resposta: en el manual d’instruccions de la vida que és l’àcid desoxirribonucleic, dins les seves espirals d’adenina, timina, citosina i guanina, hi tenen la seva residència ni més ni menys que el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

El següent pas serà fer-los la foto de família, però de moment el cardenal Lozano Barragán ja pot aspirar al Nobel de Medicina o al de Química, un premi que li podrien atorgar conjuntament amb els representants de la dreta religiosa dels Estats Units, que acaben d’aconseguir que l’anomenat disseny intel·ligent, una variant del creacionisme, és a dir la negació de les teories evolutives de Darwin, s’hagi d’ensenyar a les escoles de Kansas.

La lletra petita de l'ABC

Torcuato Luca de Tena, fundador de l'ABC

La lletra petita, aquella que no llegeix ningú, és el paradís dels advocats. Allà fan i desfan en un llenguatge sovint inintel·ligible, però suficient perquè els seus clients, les empreses, es curin en salut davant possibles reclamacions del públic.

No és, diguem-ho clar, una literatura gaire agraïda, però a vegades es troben autèntiques perles. He anat a la web del diari conservador ABC i m'he entretingut a mirar les condicions a les quals ha de donar el vist i plau qualsevol lector que es vulgui subscriure a determinats serveis com els butlletins de correu, la participació als fòrums etc.

Allà, a més de deixar constància que ets "una persona capaz de discernir", has d'acceptar el següent punt:

"Que reconoce y entiende que el contenido de muchas de las páginas que se pueden localizar a través del motor de búsqueda y del directorio de ABC PERIÓDICO ELECTRÓNICO, S.A.U. pueden contener imágenes, sonido o texto que resulten ofensivos e inadecuados y que pueden atentar contra la moral y las buenas costumbres"

Aiiii si el recte i estricte fundador de l'ABC Don Torcuato Luca de Tena y Álvarez-Ossorio (1861-1929) tornés de la tomba, visités la web del seu diari i es veiés obligat a acceptar aquestes condicions!!!

Però, què és el que s'amaga dins les planes del diari monàrquic que pot ser tan ofensiu i atentatori contra la moral i les bones costums?. Els anuncis classificats, on per exemple hi ha una tal Pilar que es presenta com a "atractiva, madura, maxibusto) i amb do de llengües (es veu que parla anglès)?. O una altra madura, "superimpresionante", que s'ofereix als clients fetitxistes?. O el missatge comercial d'uns "chupiboys españoles"?

Don Torcuato hauria d'entendre que els anuncis eròtics són una font d'ingressos que passa pel davant de les normes morals que puguin tenir els lectors de l'ABC, als quals, per cert, probablement no els ha preocupat gens ni mica que ahir el seu diari publiqués una esquela convocant-los a la missa que es celebrarà demà dissabte al Valle de los Caídos en sufragi per l'ànima de Francisco Franco Bahamonte, "caudillo de España, capitán general y generalísimo de sus ejércitos".

La moral és tan dúctil que s'adapta perfectament tant a les necessitats de la butxaca com als interessos polítics. I en tot cas, sempre ens queda com a coixí la lletra menuda dels advocats.

La COPE incompleix els "manaments" dels bisbes

Dibuix d'en JAP publicat en El Punt el 14 de novembre

Els arquebisbats de Tarragona i Barcelona han volgut deixar clar públicament que no fan cap aportació ni tenen accions de la COPE. És de suposar que l’anunci s’ha produït davant el temor de que a la propera declaració de renda siguin encara més els catalans que deixin de marcar la famosa creueta del 0,52 per cent de l’IRPF a favor de l’Església Catòlica. Per la seva part, Joaquim Fortuny, ecònom diocesà de l’arquebisbat de Tarragona ha dit que els bisbes catalans han fet gestions a la Conferència Episcopal Espanyola i a la Santa Seu per intentar “corregir” el to de determinats programes de la COPE i “afavorir un clima mediàtic de convivència”.

Lamentablement, els onze bisbes catalans en actiu, amb el probable suport dels prelats bascos, hi tenen poc a fer davant una Conferència Episcopal Espanyola on l’ala progressista és una absoluta minoria. I el mateix o pitjor succeeix en el Vaticà.

D’altra banda, la creuada del nacional-catolicisme contra la Llei Orgànica d’Educació (LOE) tampoc fa que hi hagi un clima precisament favorable a “moderar” les veus de personatges com Federico Jiménez Losantos o el seu col·lega César Vidal.

Així les coses, l’únic que poden fer els bisbes catalans, si encara no han renunciat fastiguejats per la seva impotència, és presentar-se en el Vaticà carregats de raons.

Per un costat hi poden portar el llibre “Les barbaritats de la COPE” d’Álvaro Vioque (Ara Llibres), un recull del reguitzell de mentides i insults que es poden escoltar cada dia a l’emissora dels bisbes.

Per l’altre, poden recuperar de l’arxiu un document aprovat pel plenari de la Conferència Episcopal el 26 d’abril del 1991. Porta per nom “Ideario COPE” i consta de dues parts: Bases teòriques i Compromisos professionals i ètics.

A la segona part, es pot llegir textualment que “en la expresión de opiniones propias y ajenas, la COPE observará como regla de estilo el respeto a las personas i el diálogo civilizado, rehuyendo el apasionamiento unilateral y la crítica sistemática”.

Més endavant, el document assegura que l’emissora promourà els valors de l’humanisme cristià i afegeix: “Laborará incansablemente por la paz, por la justicia y por la libertad; propiciará siempre el talante conciliador, la convivencia y el diálogo. Sacará a la luz pública los fallos y las quiebras de la sociedad, denunciará las injusticias, pero sin sembrar odios ni esparcir gérmenes de división. Respetará las leyes y a las autoridades democráticas, con espíritu de colaboración al bien común”.

Per últim, la Conferència Episcopal es compromet que l’emissora estigui al servei de l’Espanya democràtica i autonòmica: “Las antenas de la COPE cubren con sus ondas todo el territorio peninsular e insular del Estado español. La conciencia solidaria de todos los pueblos de España y las peculiaridades específicas de cada uno de ellos han de estar siempre presentes en la programación de COPE y ser fuente inspiradora de sus servicios radiofónicos”.

Està ben clar que l’actual direcció de la COPE incompleix els “manaments” aprovats pels bisbes el 1991. Un incompliment sistemàtic i barroer que hauria de fer caure la cara de vergonya a la Conferència Episcopal Espanyola.

"Catalunya te sienta bien"

El departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat està invertint 1,2 milions d'euros en una campanya publicitària de premsa i de televisió per promoure l'oferta turística de tardor i hivern a Catalunya. La campanya porta per eslogan "Catalunya te sienta bien" i va dirigida als clients potencials de la resta de l'estat.

Els espots televisius s'emeten a les televisions d'àmbit estatal TVE, Telecinco, Antena 3 i Canal 4, a les televisions digitals i canals temàtics Canal Plus, AXN, FOX i Calle13 i a la cadena autonòmica ETB.

Segons el comunicat difós per Turisme de Catalunya, els anuncis mostren diferents perfils de consumidors i diversos indrets de Catalunya on l'espectador descobreix els productes que ofereix la marca turística catalana: un pare i un fill al Parc Natural d'Aigüestortes (turisme de natura, interior i familiar); un grup d'amigues al costat d'una església romànica a la Vall de Boí (natura i cultura); dues nenes saltant damunt del llit d'un allotjament rural de qualitat (turisme rural i familiar); una parella sobre el pont del riu Onyar de Girona (turisme urbà); una parella de gent gran al Park Güell, de Barcelona (turisme urbà i cultural); i un noi al Pont del Diable de Tarragona (turisme urbà i cultural). Tot molt bucòlic.

Les imatges van acompanyades amb una sensual veu femenina que, entre altres coses, assegura que "Catalunya le sienta bien a tu corazón". Dubto que als votants extremenys del PSOE els faci gaire gràcia l'idea tenint en compte l'infart de miocardi que ha patit Juan Carlos Rodríguez Ibarra...

Faluja o les armes que tenien ells

Acudit d'en JAP publicat avui en El Punt.

La RAI ha emès un reportatge segons el qual l'exercit dels Estats Units va utilitzar, ara fa un any, productes químics en el bombardeig de la ciutat iraquiana de Faluja. Concretament, segons els testimonis recollits per la cadena pública italiana, s'hauria fet servir fòsfor blanc, considerat tècnicament com una arma incendiaria, i una variant del napalm, identificat com a MK77.

La Convenció de Ginebra del 1980, que prohibeix l'ús d'aquests tipus d'armament contra objectius civils, no va ser signada pels Estats Units. Tot i això, l'exercit nord-americà va assegurar l'any 2001 que havia destruït les seves darreres reserves de napalm.

Símbol de l'horror al Vietnam, el napalm va ser inventat l'any 1942 per experts de la Universitat de Harvard i és una barreja de nafta, poliestiré i benzol. Sembla ser que per ell mateix no pot cremar, per la qual cosa a Vietnam s'utilitzava barrejat amb fòsfor blanc que, curiosament, és el producte que també s'ha fet servir a Faluja.

El reportatge de la RAI inclou declaracions de l'ex-marine Jeff Englehart, un dels militars que van participar a l'operació de Faluja i autor del blog Fight to survive. Englehart confirma que a l'assalt final es va llançar fòsfor blanc, causant nombroses víctimes civils: "Vaig veure els cossos calcinats de dones i nens. El fòsfor esclata en forma de núvol i ningú que es troba en un radi de 150 metres pot salvar-se".

Segons el Pentàgon, a Faluja van morir 1.600 combatents enemics i 51 soldats nord-americans. Res es sap oficialment sobre les víctimes civils. L'únic recompte l'han donat el periodistes que acompanyaven a les tropes dels Estats Units i algunes ONG, segons les quals a l'operació van resultar morts com a mínim 800 civils.

En resum, Bush, Blair i Aznar tenien raó quan deien que a Iraq hi havia armes que podien matar massivament. El que no van dir mai és que les tenien ells.

Unió canta al PP

Després de passar-se dos dies a Barcelona fustigant la reforma de l’Estatut, els polítics conservadors catalans, espanyols i europeus assistents a la reunió interparlamentària del PP, van cloure divendres la trobada amb un sopar amb cava i cantada d’havaneres. El tema no seria gaire sorprenent si no fos per un detall: Rajoy, Piqué i un grup de parlamentaris catalans van acabar cantant "El meu avi", allò de “Visca Catalunyaaaa, visca el catalààààà”, dirigits ni més ni menys que per un senador i parlamentari d’Unió Democràtica: Jordi Casas.

El polític sabadellenc va arribar a les postres acompanyat per la resta dels membres del seu grup d’havaneres, Mariners de Riera. Sembla ser que l’havien convidat alguns amics seus senadors del PP i, per sorpresa, es va trobar amb els tres pesos pesants i pesats de la direcció conservadora: Rajoy, Acebes i Zaplana.

Malgrat que després de les intervencions de Duran Lleida i de Mas en el recent debat del Congrés sobre la reforma de l’Estatut, el PP i CiU no tenen, com si diguéssim, unes relacions, excel·lents, Casas i el seu grup no van dubtar en alegrar el fi de festa dels populars. Això si, el senador democratacristià va demanar que no li fessin fotos, una petició que va desobeir Acebes immortalitzant l’acte amb la càmara del seu telèfon mòbil.

Jordi Casas, que segons el seu currículum oficial del Parlament, col·labora en diverses emissores de ràdio, entre elles la COPE, i que recentment va presentar a la cambra alta una proposta de veto contra la llei del matrimoni homosexual, va oferir amb el seu grup un ampli repertori d’havaneres.

Enmig d’un ambient eufòric caldejat pel cava i per "La bella Lola", la cantada va finalitzar amb el clàssic del clàssics: "El meu avi". Casas va posar com a condició per cantar-la que si afegís Piqué i el líder català del PP va acceptar el repte deixant clar que, malgrat que a la cançó s’ac"usa als americans d’haver esfondrat "El Català", ell no és “antiamericà”. Per la seva part, el diputat al Congrés Jorge Moragas va recordar que els mariners d’aquest vaixell en realitat morien per Espanya. Aclarits els dubtes, fins i tot Rajoy, que no parla català ni a la intimitat, es va apuntar al cor amb Dolors Montserrat, Alicia Sánchez Camacho, Francesc Vendrell, Dolors Nadal, Rafael Luna i en Jorge Moragas, mentre que Acebes i Zaplana van decidir no fer el ridícul.

Com que tots plegats s’ho van passar molt bé, des d’aquí proposem que la propera vegada convidin colles castelleres. Amb una mica de sort, una vegada situats al mig de la pinya, Rajoy, Acebes, Zaplana i Piqué s’hi podrien trobar castellers il·lustres com Josep-Lluís Carod-Rovira, Ernest Benach i Josep Bargalló, i intentar encetar tots plegats el principi d’una gran i impossible amistat.

"Al Barça, llenya!" i la política-ficció

Esperanza Aguirre rebent una pilota signada pels jugadors del Getafe. Foto: EFE

Divendres. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre inaugura la ciutat esportiva del Getafe i dona una ordre taxativa als jugadors d’aquest equip: “Al Barça, llenya!”. “El Getafe -afegeix- no és només de la gent de Madrid, sinó que cau bé a tota Espanya”. Tot normal.

Diumenge. 1-3 a favor del Barça. Els jugadors del Getafe es veuen incapaços de complir la directriu d’Aguirre. Eto’o marca un gol el primer minut i un grup de seguidors del Getafe l’ insulten amb crits racistes. Acabat el partit, Laporta declara que el Barça ha estat molt ben rebut en aquest camp i el president del Getafe, Ángel Torres assegura que l’afecció s’ha portat bé. Tot normal.

Futur més o menys immediat. Maragall surt al balcó de la Generalitat i dona una ordre als jugadors del Barça: “Al Madrid, llenya”. I afegeix: “El Barça no és només de la gent de Barcelona, sinó que cau bé a tots els catalans”.

Immediatament, a Catalunya es parla de “maragallada” i els pericos es senten ofesos. A Madrid s’acusa al president d’atiar la violència, d’incitar el secessionisme i de vulnerar el consens de la Transició. El PP convoca una concentració davant el Santiago Bernabeu, els bisbes s’hi afegeixen vestits de blanc i els representants de la CONCAPA, el de l’AVT , els del Foro de Ermua i els de la FAES s’hi presenten de negre. La COPE brama més que mai i algú mobilitza contra el tripartit, contra el Barça i contra Zapatero la misteriosa xarxa de comitès esportius i el Tribunal Constitucional. Tot normal.

Alfonso Guerra i la "nació de nacions"

Alfonso Guerra passant pel costat de José Luis Rodríguez Zapatero durant el debat de dimecres al Congrés. Foto: EFE


Madrid. Congrés dels Diputats. Dijous 3 de novembre a un quart de dues de la matinada. Després de més de deu hores de debat, la cambra ha donat el seu vist i plau amb 197 vots a favor, 146 en contra i una abstenció, a l'admissió a tràmit del projecte de reforma de l'Estatut de Catalunya, el pas previ perquè la Comissió Constitucional presidida per Alfonso Guerra pugui analitzar el document.

El PP s'ha quedat definitivament sol en contra de l'Estatut i la Brunete mediàtica -El Mundo, La Razón i l'ABC- és a punt d'arribar al quiosc amb un doble missatge: l'entronització definitiva de Rajoy com a "home d'estat" - sembla ser que per fi ha aconseguir fugir de l'ombra allargada d'Aznar- i la traïció de Zapatero al consens constitucional i a la unitat d'Espanya i, el que és pitjor, la seva implicació, segons Ansón, en una mena de "cop d'estat incruent".

La jornada ha estat llarga i els tres ponents catalans - Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira i Artur Mas, abandonen el Congrés amb la convicció que la seva defensa de l'Estatut, encertada tant en el fons com en la forma, ha estat aplaudida a Catalunya.

A prop d'ells, un Alfonso Guerra amb cara de pomes agres surt de l'edifici sense fer declaracions. A la recta final del debat, Zapatero li ha llançat una lloança enverinada recordant el seu paper jugat amb els pactes amb la UCD durant la negociació de la Constitució i contraposant l'actitud tancada del PP amb l'obertura de mires que tenia el centre dreta el 1979, quan va donar suport a l' Estatut de Sau el mateix dia en que Guerra definia Espanya com a "nació de nacions".

Al veterà diputat socialista, el viatge al passat de Zapatero no li ha fet cap gràcia. Guerra, com Ibarra, porta dies criticant la reforma estatutària en considerar, entre altres coses, que la definició de Catalunya com a nació trenca el consens constitucional.

Les paraules d'avui, però, no són las de fa 26 anys. Traslladem-nos a l'agost del 1979. Era l'estiu que passaria tràgicament a la història per la mort de vint-i-una persones en un incendi forestal a l'urbanització Los Pinares de Lloret. També era l'estiu del fitxatge de Simonsen pel Barça i del viatge de Tarradellas a Madrid, on va estar 19 dies entrevistant-se amb el rei, amb el president Adolfo Suárez, amb el ministre d'Administració Territorial Antonio Fontán...

El 7 d'agost d'aquell any, el mateix dia del desastre de Lloret, la comissió negociadora, integrada per parlamentaris catalans i per membres del Govern de la UCD, assolia un acord definitiu sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Com a fruit dels treballs, el document havia estat retocat però continuava essent acceptable per la majoria dels partits catalans. Era, segons va declarar a El Punt el diputat socialista Jaume Sobrequés, "el millor Estatut possible". S'havien assolit millores, respecte al del 1932, en els capítols de llengua i d'ensenyament, mentre que el finançament era la qüestió que presentava més mancances.

Quedava per fer un tràmit parlamentari i aquest es va portar a terme el 13 d'agost, quan es va reunir la comissió constitucional del Congrés de Diputats amb els vint-i-un representants de l'assemblea de parlamentaris catalans. La trobada presidida per Emilio Attard (UCD) va començar a les dotze del migdia i va finalitzar a les onze de la nit amb la votació de cada un dels dos grups. La comissió constitucional va aprovar l'Estatut amb 34 vots a favor, un en contra (el de l'ultradretà Blas Piñar) i una abstenció (l'andalusista Alejandro Rojas-Marcos). Per la seva part, l'assemblea de parlamentaris catalans també va donar el vist i plau al document amb 20 vots afirmatius i una abstenció, la d'Heribert Barrera (ERC), que no estava d'acord en com s'havia deixat el tema de l'ensenyament. L'Estatut quedava doncs aprovat i podia ser sotmès a referèndum.

Va ser en aquella històrica sessió on va prendre la paraula, després de Ramon Tamames, l'Alfonso Guerra. El contingut textual de la seva intervenció, recuperada ara per Zapatero, es pot llegir en el diari de sessions del Congrés. En el seu discurs, el diputat va expressar el suport del PSOE al poble català "que es tradueix en el reconeixement d'un dret irrenunciable: la seva autonomia, la seva identitat, la seva entitat pròpia".

I va afegir: "El centralisme, la història de Catalunya sota la dictadura, no tan sols no van aconseguir arrancar, com era l'objectiu de l'imperialisme centralista, aquella identitat, aquella aspiració autonòmica del poble català, sinó que van fer créixer aquesta aspiració, aquesta identitat, i avui, aquí, estem donant un pas important per la concreció, la realització de Catalunya com una identitat nacional".

Segons Guerra, amb l'aprovació de l'Estatut "no es fa més que retornar un dret al poble català, reparar una injustícia de tants anys de manca de llibertat, i per a tant, de manca d'una realitat nacional que pertany, de manera irrenunciable, al poble català".

A la mateixa intervenció, va resumir la concepció federalista de l'Estat defensada pel PSOE: "Espanya com a nació de nacions. Espanya com a conjunt de nacionalitats i regions organitzades jurídicament en un Estat d'Autonomies constitucionalment garantides".

Alfonso Guerra també va assegurar que la contribució dels diputats socialistes i dels de la resta dels partits a l'Estatut de Catalunya "ha estat una contribució lleial, una contribució noble, de suport a aquesta necessària aspiració d'identitat nacional dels catalans".

Tot això succeïa el 1979. Han passat 26 anys i ara sembla que Alfonso Guerra, actual president de la Comissió Constitucional, ja no entén les coses de la mateixa manera.

La Leo de Borbó ja té blog

La Infanta Leonor de Borbó (en català Elionor) ha nascut en plena era digital i ja s'ha convertit en blogger. Com que l'afer és prou surrealista i l'autor anònim de la iniciativa té prou sentit de l'humor, la bitàcola "reial"comparteix veïnatge, sense tenir-hi res a veure, amb el Diari de l'Absurd, concretament a la comunitat de blogs de Google, l'arxifamós Blogger. Lluny d'escollir un sistema espanyol de bitàcoles, la Leo "ha optat" per l'americà i, a més, tal vegada per no saber-ne, no ha fet cap canvi a l'html, amb la qual cosa hi apareixen paraules que posaran els pèls de punta als acadèmics de la Llengua Espanyola com ara "Recent post", "Name", "About me", "Archives" etc.

Comença forta la borbona i no sé si detalls com aquests seran ben entesos per els que haurien preferit que el primogènit dels prínceps d'Astúries fos un nen per allò de no haver de tocar la sacrosanta Constitució. La Leo subtitula el "seu" blog com a "Diario de una Infanta llamada a ser Reina de España", o sigui que, com ZP, té clar que en l'accés a la Corona no hi ha d'haver discriminació per sexe.

En tot cas, el seu pare s'ha mostrat prudent i en una llarguíssima declaració plena de subordinades ha dit que "de moment ha nascut una infanta, no una reina".

El PSOE i el PP encara no s'han barallat per aquesta qüestió i sembla ser que estan d'acord en modificar la Constitució perquè els genitals masculins deixin de ser la condició física obligada per tenir dret a la successió. El procés és, però, tan complicat (exigeix entre altres coses la dissolució de les Corts i la celebració d'un referèndum) que caldrà buscar el moment oportú per portar-lo a terme. I en el fons, el que més por fa és que la consulta popular acabi convertint-se en un plebiscit sobre la monarquia.

En tot cas, a la Casa Reial no sembla els preocupin les incerteses del futur i de moment, de la mateixa manera que van comunicar el naixement de la infanta enviant SMS als mòbils dels periodistes, també han registrat els principals dominis d'internet corresponents al nom de la primogènita dels prínceps. Isaías Peral Puebla, cap del Centre de Comunicacions i Informàtica de la Casa Reial figura com a responsable dels dominis 'reinaleonor', 'princesaleonor', 'infantaleonor' 'infanta-leonor', leonorreina', 'leonorprincesa', y 'leonordeborbon' (a les extensions '.com', '.net', '.org', '.biz', i '.info').

Els registres es van fer la matinada de dilluns poc després de ser difós el comunicat oficial sobre el naixement de Leonor. La gestió es va portar a terme a corre-cuita per evitar "segrestaments" de dominis i usos poc "elegants" de determinades adreces, tal i com li va succeir a la Letizia quan es va anunciar el compromís amb en Felip.

Tot i a la rapidesa de la Casa Reial, alguns dominis se li han escapat de les mans. Per exemple, www.princesa-leonor.com l'ha pogut comprar a corre-cuita l'empresa madrilenya Siscomred, dedicada al disseny de planes web i a la gestió de dominis, i ja l'estan subhastant. La mateixa companyia té a la venda www.laprincesaleonor.com i http://www.lainfantaleonor.com.

Pel que fa al domini .es, la Casa Reial ha sol·licitat a l'entitat gestora Red.es el bloqueig de totes les adreces que facin referència a Leonor fins que no es comprovi si el seu propietari exerceix un dret legítim sobre el domini. A la base de dades de Red.es hi ha en aquests moments quatre adreces registrades. Una (www.leonor.es) pertany des del 2003 a una cantant d'Alacant, Leonor Álvarez, especialitzada en pasodobles, bulerias i cançó flamenca, qui amb tot aquest tema de la infanta, es pot acabar fent famosa. Una altra (http://www.leonor.com.es/) correspon a una persona resident a Madrid que s'identifica només com a Daniel i que el dilluns a la matinada la va registrar preveient, és de suposar, que hi podria fer un bon negoci. Igualment a aquelles mateixes hores i amb similars intencions, Francisco Javier Perez López, resident a A Coruña va registrar http://www.leonor.nom.es/ i també www.leonor.org.es.

Alta tensió al Parlament

“Tenir el cor més fort per aguantar tot el que vingui”. Amb la mirada posada a la setmana vinent quan l’Estatut passarà pel Congrés i amb un punt irònic, aquesta és la valoració que ha fet el president del Parlament, Ernest Benach de la jornada de prevenció del risc cardiovascular portada a terme dijous a la cambra catalana. Diputats, periodistes i funcionaris s’han sotmès voluntàriament al control de la pressió arterial, el pes, la talla, la concentració de glucosa, el colesterol i el perímetre de la cintura, altrament dit “michelins” o obesitat intraabdominal, que, segons asseguren els metges, és un factor de risc important i poc conegut.

La conclusió és que les senyories, els pixatinters i la premsa canallesca tenen tensió alta i sobrepès, o sigui més o menys el que pateixen tots els mortals.

Josep Lluís Carod-Rovira ha admès que té la tensió alta per la mala vida que porta, mentre que l’"indultat" conseller de Medi Ambient, Salvador Milà i el portaveu adjunt del PPC, Daniel Sirera reconeixen que s’han d’aprimar.

Per la seva part, Artur Mas, pletòric de forces per l’instint autoassassí del tripartit, assegura que els seus resultats estan “dins de la normalitat” o sigui que pot cantar Els Segadors sense ofegar-se.

No es sap si el socarrimat president de la Generalitat Pasqual Maragall ha passar les proves, però tenint en compte el que ha patit els darrers dies, em temo que el tensiòmetre pot haver fet pufff. I la salut física i mental dels seus assessors també és un misteri. Malament si no van aconseguir que Maragall els fes cas i pitjor si el van aconsellar que passés de tot, inclòs el seu partit, i tirés endavant la frustrada renovació del Govern. Ara tenim un president cremat i desautoritzat pel propi partit i pels altres dos socis i un executiu ple d’indultats.

En aquest context, tot són rumors. Hi ha qui diu que ERC treballa de cara a unes eleccions anticipades per dintre d’un any i que la consigna és potenciar la figura del conseller primer Josep Bargalló. Altres asseguren que ICV vol marcar distàncies amb el PSC remarcant davant els electors la seva imatge d’esquerres. La possibilitat d’expropiar pisos buits anunciada públicament per Milà sense haver-ho pactat abans amb els altres socis del tripartit, n’és un indici. I en el PSC segueixen les ganivetades. Veus “innocents” expliquen que hi ha el temor de que la darrera maragallada consisteixi en tocar el dos (com ja va fer en Pasqual fa uns anys “exiliant-se” a Roma). I trobar un nou candidat o candidata no és fàcil. Sona el nom de Manuela de Madre, però tot depèn de l’evolució de la seva malaltia...

Mentrestant, Mas i Piqué es freguen les mans i el Parlament ha aprovat una partida extraordinària per a obres que inclou la construcció d’un nou bar-restaurant de 600 metres quadrats a la planta baixa, a les antigues dependències del Museu d’Art Modern. O sigui que de por a la tensió alta i al sobrepès res de res.

I per si no teníem el galliner prou esvalotat, aquesta setmana ha entrat en escena un outsider, l’activista i exsenador Lluís Maria Xirinacs. L’home estava en recerca i captura des del març de l’any passat quan l’Audiència Nacional el va condemnar a dos anys de presó per haver-se declarat, l’Onze de Setembre del 2002, “amic d’ETA”. Durant tot aquest temps ningú l’havia molestat fins que aquesta setmana va anar a renovar el DNI i va acabar engarjolat. Però dijous al vespre, quan ja s’havien mobilitzat els sectors independentistes, l’Audiència Nacional va ordenar la seva posta en llibertat, una decisió llampec que demostra més que res que els jutges se l’han volgut treure de sobre el més aviat possible.

El fet que no l’haguessin detingut en tots aquest mesos posa en evidència que no hi havia cap interès en fer-ho. I el fet que Xirinacs s’hagués posat voluntàriament a la boca del llop em fa pensar més que en ingenuïtat en provocació.

Ja no estem en el Franquisme ni en la Transició i el Sistema, té fins i tot els mecanismes per seleccionar a qui accepta com a provocador.

Rajoy fa les paus amb els senyors Codorniu i Freixenet

El president del Partit Popular, Mariano Rajoy va fer ahir una crida des de Sant Sadurní d'Anoia contra el boicot que estan patint els productes catalans, especialment el cava, en motiu de la polèmica de l'Estatut. S'acosta l'orgia consumista nadalenca i Rajoy va voler tranquil·litzar als senyors Codorniu i Freixenet, però també indirectament a Josep Piqué, a qui en un nou període electoral (que tal vegada és més proper del que imaginem) podrien no acabar-li de sortir els números a Catalunya si persisteix la imatge d'un Partit Popular contrari als interessos catalans. En Jiménez Losantos pot permetre's el luxe de passar-se a la sidra i els patrons de la COPE (els bisbes) poden dedicar-se bàsicament al vi de missa, però el PP ha de tenir cura de la patronal i continuar brindant amb les bombolles nostrades. Poques bromes amb el calaix.

Segons Rajoy, tant el cava com la resta de productes que es fan a Catalunya "són tan espanyols" com el pernil de jabugo, el vi de Rioja o el torró d'Alacant. No ho va dir però potser també pensava amb la Carmen Sevilla i el caspós "Cine de barrio" i amb els gols d'en Raúl a la selecció espanyola.

El senyor Freixenet (Josep Lluís Bonet) li va donar la raó subratllant que el cava "és tan català com espanyol, com jo mateix".

Mireu si és espanyol el cava que fins i tot l'empresa Montesquius, fins fa poc propietat de Ruiz Mateos, ha tret al mercat ampolles etiquetades amb la imatge de la Guardia Civil!.

O sigui que amb la visita de Rajoy tothom ha quedat content . Els d'aquí i els d'allà, entre els quals hi ha els fabricants espanyols d'ampolles de vidre, els subministradors del suro extremeny i els murcians que aporten el filferro. És l'economia intercomunicada.

Les que potser no hauran quedat tan satisfetes amb Rajoy són les empreses cavistes de València i Aragó, que van fer l'agost el Nadal passat amb el boicot contra el cava català provocat per les declaracions de Carod-Rovira sobre la candidatura olímpica de Madrid.

Clar que els aragonesos ja diuen que tenen tota la producció venuda abans de l'inici de la campanya nadalenca, o sigui que Rajoy pot haver fet tard en aquesta excursió al Penedès, on el piròman (un d'ells) ha volgut exercir de bomber apagant amb cava els focs que el PP encén per les Espanyes.

Però si a Sant Sadurní la jornada va ser molt pacífica, en el Parlament els d'ICV i del PP es van llançar el cava pel damunt en un gest poc alegre que mai no aprovaria el senyor Freixenet. Durant la sessió de control, el debat es va traslladar a l'informe de la FAES (la caverna ideològica de l'Aznar) segons el qual l'Estatut promourà, entre molts altres mals, ni més ni menys que la poligàmia. Davant aquesta sorprenent aportació sociològica del pensament pepero, el portaveu d'ICV, Joan Boada es va mostrar convençut que "el senyor Piqué ens ho explicarà o el mateix Rajoy, que avui és a la nostra nació bevent cava, suposo que amb moderació".

I la rèplica de Piqué no va tardar en arribar: "Jo també demanaria al senyor Boada que quan vingui a fer una sessió de control al Parlament, si ha de beure cava, ho faci amb moderació".

Ben segur que la consellera Tura està d’acord amb tots dos. Moderació germans, moderació.

Lara i la "pedagogia"

José Manuel Lara, president del grup Planeta i del Cercle d'Economia s'ha manifestat avui preocupat per la "crispació" i el "distanciament" que està provocant entre Espanya i Catalunya la polèmica de l'Estatut. Segons Lara cal realitzar els màxims esforços per rebaixar aquesta crispació i convé fer "pedagogia" per ajudar a retallar les distancies. "És veritat que costa que a Madrid s'estengui el que s'està demanant, però s'ha de fer l'esforç. No només els polítics. També els mitjans de comunicació".

Doncs bé, senyor Lara Bosch, president del grup al qual pertanyen el diari La Razón i Antena 3: comenci a escombrar per casa!.

El cinisme d'alguns empresaris catalans és impressionant.

El PP ha "perdut" la memòria

El portaveu del govern valencià, Esteban González Pons criticant l'acte del Camp Nou. Foto: As/M. Á. Vara

Darrerament, el PP està utilitzant les paraules "nazisme", "nacionalsocialisme" o "feixisme" per criticar amb duresa qüestions relacionades amb la política catalana. Ho va fer la setmana passada el portaveu popular en el Senat, Pío García-Escudero, quan, referint-se al terme "comunitat nacional" que el PSOE proposa utilitzar a l'estatut de Catalunya, va dir que li recorda conceptes del nacionalsocialisme, del feixisme i del Xile de Pinochet.

Diumenge, li va tocar el torn al portaveu del govern valencià, Esteban González Pons, que va criticar l'"apologia" dels Països Catalans feta en el Camp Nou en motiu del Correllengua. Durant aquell acte, que, es suposa, no va organitzar el ja ex-directiu i cunyadíssim Alejandro Echevarría, l'actor Joel Joan va sortir-se del guió cridant "Visca els Països Catalans lliures". Segons González Pons, "l'esport no pot utilitzar-se per ofendre els sentiments de cap poble ni per fer propaganda política del catalanisme feixista".

Independentment dels dubtes que cada ú pugui tenir respecte a la vigència o validesa política, que no cultural, de conceptes com el de "Països Catalans", em crida l'atenció que sigui precisament el Partit Popular qui acusi de feixistes als contrincants polítics.

Obliden que són ells mateixos, amb poques excepcions com Piqué, els qui, amb l'excusa de "no trencar l'esperit de la Transició, mai no han volgut condemnar la dictadura franquista ni donar suport als actes de desgreuge a les víctimes?

Obliden que el president fundador del PP, Manuel Fraga Iribarne va ocupar càrrecs públics en el regim franquista des del 1951 i que com a ministre d'Informació va justificar públicament l'execució d'opositors al règim com Julián Grimau?

En el Partit Popular acostumen a tenir poca memòria històrica no només quan es parla del franquisme sinó també de la Transició. Ara mateix s'estan gastant 500.000 euros en una campanya publicitària en premsa, ràdio i internet, en la qual, sense esmentar l'Estatut, venen a reclamar que la reforma sigui sotmesa a referèndum perquè , segons ells, comporta una modificació encoberta de la Constitució. A l'anunci es veu la imatge d'una parella feliç. "El otoño en que nació la Constitución - diu la propaganda del PP- nos conocimos y votamos. Si nos la quieren cambiar, tenemos derecho a volver a decidir". I a continuació, l'anunci fa un gran panegíric de la Constitució.

La parella feliç de l'anunci tal vegada va votar favorablement el text constitucional, però l' Aliança Popular, la base del futur Partit Popular, es va abstenir a la votació al Congrés considerant, segons Fraga, que el projecte posava en risc la unitat d'Espanya i atemptava contra "la moral pública", que es suposa que era la "moral" del franquisme.

I en el referèndum, després de molts dubtes, Fraga va acabar demanant el "Si" amb la boca petita mentre una part de l'Aliança Popular més franquista abandonava la coalició.

Era aquella una època en que un jove lector de l'obra complerta de José Antonio escrivia el següent, el 9 de maig del 1979, en el diari La Nueva Rioja:

"Vientos de revancha son los que parecen traer algunos de los ayuntamientos recientemente constituidos. El de Guernica aprueba por unanimidad retirar la medalla de la villa, así como todos los honores concedidos al anterior Jefe del Estado -que aunque moleste a muchos gobernó durante 40 años y se llamaba Francisco Franco. Como aún les parecía poco deciden asimismo exigir responsabilidades al Gobierno alemán por el bombardeo de la ciudad ocurrido en 1.937. Hace 42 años. Por el contrario no especifican a cual de las dos Alemanias exigen las citadas responsabilidades, porque es bien sabido que por aquel entonces no había más que una. En Coslada (Madrid) las calles dedicadas a Franco y José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución. En Valencia la Plaza del Caudillo pasará a llamarse del "País Valenciá". Y no hemos hecho mas que comenzar. Parece que pueden pasar los años, pero que las costumbres no varían. En vez de dedicarse a la mejora de sus Municipios, se dedican a borrar la Historia. ¿Para qué hacer nuevas calles y plazas? Se les cambia de nombre y como si fueran nuevas, y en las próximas elecciones, a repetir".

Un anys abans, l'1 de juliol del 1969, el mateix personatge havia enviat una carta a la revista SP presentant-se com a "falangista independent".

L'autor dels dos escrits es deia José Maria Aznar, el futur pal de paller d'un partit que ara s'atreveix a acusar a les altres forces polítiques de "feixistes" i que considera intocable la Constitució com si fossin els Principios Fundamentales del Movimiento.

El pollastre d'en Siurana

Avui, el conseller d’Agricultura Antoni Siurana ha volgut rememorar Fraga i el seu famós bany a Palomares, anant a comprar un pollastre en una carnisseria de Mollerusa. “Estiguin tranquils i mengin pollastre, que a més de ser barat és molt bo”, ha dit Siurana intentant sortir al pas dels temors del sector avícola de que la psicosi per la grip aviària acabi convertint als consumidors en vegetarians.

El famós virus és va apropant com una onada maleïda i la darrera víctima ha estat un lloro procedent de Sud-america que estava en quarantena a Gran Bretanya. La seva mort controlada ha servit a les autoritats sanitàries britàniques per fardar una vegada més del sistema d’aïllament que apliquen a tots els animals que hom pretén entrar al país. Ja es sap que els anglesos tenen fe en les fronteres i una autoestima tan alta que quan el temporal impedeix als vaixell britànics sortir a navegar, són capaços de dir que el continent ha quedat aïllat.

Però la grip aviària, segons la OMS, no es podrà aïllar tan fàcilment i és probable que el lloro i 12 signes morts a Croàcia, siguin només els prolegomens de fets més luctuosos. I als riscs sanitaris s’hi afegeixen els econòmics. CCOO ja ha advertit que alguns escorxadors catalans estan reduint el sacrifici d’aus preveient una davallada en el consum. Al mateix temps, les farmàcies estan esgotant les vacunes contra la grip comuna.

Tot plegat indica que existeix una gran desinformació entre l’opinió pública. Els experts asseguren que aquest tractament no serveix per res davant la grip aviària, un virus que de moment no té vacuna. Així mateix indiquen que la malaltia només es transmet per via respiratòria, que pot afectar únicament a les persones que estan en contacte amb els pollastres malalts i que en el cas hipotètic que pogués afectar als humans per via digestiva, únicament ho faria si mengéssim l’au crua, ja que el virus queda destruït a una temperatura de cocció de 70 graus.

Com que dubto que al conseller Siurana li agradi menjar pollastre cru, estic convençut que com li va passar a Fraga, no perilla la seva salut física per haver entrat a la carnisseria de Mollerusa. Una altra cosa és la seva salut política com a conseller, però això ja depèn de com es desperti qualsevol dia d’aquest el president Maragall i dels seus estira i arronsa amb el tripartit.

Els noms de la criatura borbònica

L’excol·lega Letizia i el petit príncep/princesa (que encara no han comunicat si és mascle o femella) van passar ahir a la matinada tres hores a la clínica Ruber de Madrid per ser sotmesos a un control mèdic. Les contraccions reials, a un mes vista del naixement del nou Borbó, han fet aconsellable monitoritzar la princesa d’Astúries, per allò de prevenir sortides abans d’hora. Després, en Felip li ha fet de xòfer per tornar-la a la Zarzuela i un portaveu de la Casa Reial ha dit que la princesa està “fantástica”, cosa que ningú ho dubta.

En el programa El Club de TV3 han fet conya sobre la data de naixement de la criatura borbònica i algú ha suggerit que si és el 20-N li possin Paco, per allò del dia de la mort del dictador. Paco de Borbó, si senyor, seria un bon nom per passar a la història com un rei proper al poble, un monarca quasi republicà.

Clar que si és el 20-N també el podrien batejar com a Lleó, Lleó de Borbó, que donaria força i empenta a la monarquia i seria un bon homenatge a Lleó Tolstoi, que va morir el 20 de novembre del 1910.

O Jordi, Jordi de Borbó, que tindria un no sé què britànic i ens faria pensar amb el naixement de Jorge Negrete el 20-N del 1911. Amb aquest precedent, el petit príncep podria anar directament a Operación Triumfo.

I posats a divagar, si fos femella li podrien dir Diana, Diana de Borbó per recordar el 20-N del 1995 quan Diana de Gal·les va admetre per TV que havia comès adulteri, que no sé si aquestes coses coses s’han de conmemorar quan potser portarien mal rotllo a la Casa del Rei.