L'arquebisbe Carles i Auschwitz

Quatre dies desprès que el Vaticà instés, per raons de consciència, els funcionaris espanyols a boicotejar els casaments gais, l’arquebisbe emèrit de Barcelona, Ricard Maria Carles ha dit que obeir la llei i no la consciència “porta a Auschwitz”. “No eren delinqüents els que van fer aquell camp de concentració, sinó la gent a qui es va forçar o que va creure que havien d’obeir primer les lleis del Govern nazi que la seva consciència”, ha dit Carles en declaracions a TV3.

L’argument de l’arquebisbe falla per diferents punts. En primer lloc, no sempre els nazis actuaven forçats obeint les ordres dels seus superiors jeràrquics. N’hi havia molts que, aplicant la lògica de la seva ideologia, ho feien plenament “conscients” de la “necessitat” de l’Holocaust.

Per altra banda, combatre el matrimoni gai utilitzant com a argument Auschwitz és, com a mínim, un despropòsit. Ignora Ricard Maria Carles la quantitat d’homosexuals que van ser tancats, torturats i assassinats en els camps d’extermini pel sot fet de tenir aquesta orientació sexual?

Tot plegat em fa pensar que la memòria de la jerarquia catòlica és molt feble, tant feble com per oblidar el tebi paper jugat per Pius XII durant la Segona Guerra Mundial. Caldria preguntar-li a Ricard Maria Carles on era la consciència del Papa quan mantenia silenci davant l’Holocaust o quan anys abans, el 1933, impulsava com a secretari d’estat del Vaticà, la signatura del Concordat amb Hitler, avalant així la política antisemítica dels nazis. I també seria bo saber quina consciència va tenir Pius XII legitimant la dictadura franquista amb el Concordat del 1953.

Fer de Ratzinger o de Benet XVI

Fa uns dies ja pronosticàvem en aquest mateix blog que els cardenals, la majoria d’ells designats per Wojtyla, s’encarregarien d’escollir un Joan Pau III que perpetués l’estil dogmàtic i immobilista de Joan Pau II . Doncs bé, ja el tenim aquí. El personatge triat sota la inspiració de l’ala dreta de l’Esperit Sant, com diu El Periódico, és ni més ni menys que Joseph Ratzinger, el guardià de l’ortodòxia vaticana, el fustigador de tots aquells que al llarg del darrer pontificat s’han atrevit a fer un discurs diferent al de la cúria romana.

Ideòleg de la involució eclesial registrada durant l’etapa de Wojtyla, aquest alemany que s’ha guanyat al capdavant de la Congregació de la Doctrina de la Fe, l’antiga Inquisició, els sobrenoms de Panzerkardinal i de Rottweiller de Déu, ha escollit el nom de Benet XVI pel seu pontificat. Ara caldrà veure si en la recent estrenada època de wojtylisme sense Wojtyla, el nou Papa, a qui tothom li reconeix una notable intel·ligència, optarà per continuar exercint de Ratzinger o, fent honor al seu nou nom, introduirà unes maneres de fer més pròpies del seu antecessor Benet XV, aquell Giacomo della Chiesa que en la difícil època de la I Guerra Mundial es va guanyar la fama com a Papa de la pau.

L'alcalde Salamanca i l'"espoli"

Avui, el govern de Zapatero ha aprovat el projecte de llei per la restitució a Catalunya dels documents incautats durant la Guerra Civil. És un important pas endavant per la restitució de la memòria històrica que no ha agradat gens ni mica al PP. L’alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote ha assegurat que de l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola no es mourà cap paper “i menys per raons d’espoli, com està passant”. És a dir que el just retorn als seus propietaris dels documents espoliats pel franquisme és un “espoli”. L’argument em recorda aquelles sentencies a mort pel delicte de “rebel·lió militar” que dictaven els tribunals de la dictadura contra aquells que havien defensat la legalitat republicana.

Que Déu no ressusciti el Papa

Molta gent ha rebut els darrers dies aquest missatge SMS: "Concentració a la Catedral a les 12 d'aquesta mitjanit, per exigir a Déu que ressusciti el Papa i poder veure alguna cosa per la tele. Passa'l."

Més enllà de la mostra d'humor negre, la veritat és que el desés de Karol Wojtyla el dissabte passat s'ha convertit en un autèntic fenomen mediàtic, una riuada d'informació caracteritzada en la majoria dels casos per un culte a la personalitat fora de mida. "Atleta de l'esperit", "Paladí de la llibertat", Papa dels joves", "Defensor de la vida", "Campió de la pau", "El Magne" etc. etc.

Joan Pau II ha estat sens dubte una figura històrica i popular, un Papa viatger que va saber alçar la veu contra determinades guerres com la d'Iraq i sobretot contra els règims stalinistes. Però el fanatisme dels seus panegiristes no hauria de fer oblidar l'altre plat de la balança, el d'un Papa immobilista i dogmàticament reaccionari que ha guiat el seu llarg pontificat per la via de l'antireformisme i que ha allunyat a l'Església de l'esperit obert del Concili Vaticà II. Karol Wojtyla ha defensat portes enfora els drets humans però com assenyala el teòleg Hans Küng , els ha negat amb contundencia als propis bisbes, als teòlegs (140 d'ells d'arreu del món han patit condemna del Vaticà) i a les dones. La moral sexual del Papa i la seva guerra declarada contra els mètodes de control de la natalitat ha provocat desorientació i patiments entre els fidels i ha propiciat l'extensió d'epidèmies com la del sida. Una moral la de Wojtyla, allunyada del nostre temps i suficientment hipòcrita com per tapar els escàndols de pedofilia protagonitzats per membres del clero. Una manera de fer que ha continuat barrant l'accés de les dones al sacerdoci i que ha obligat a mantenir, portes en fora, l'antinatural celibat dels capellans, un factor que ha incidit en el fet que el seminaris, com els temples, estiguin cada dia més buits. Un reforçament del poder de la Cúria i dels moviments ultraconservadors com l'Opus Dei i Comunió i Alliberament que ha afeblit el paper dels bisbes i de l'Església de base. I una persecució ferotge de la Teologia de l'Alliberament que ha comportat a l'Amèrica Llatina una pèrdua de contacte amb les necessitats dels més febles.

Des del punt de vista d'un agnòstic o d'un ateu, tot plegat no hauria de causar gaire preocupació sinó fos que l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana no es un simple club privat que regeix la vida dels seus membres. L'opinió del Vaticà incideix en la política de molts governs i tot plegat acaba causant impacte en la societat.

No. Més val que Déu no ressusciti a Karol Wojtyla. No cal que gasti energies perquè malauradament és molt probable que els seus cardenals, la majoria d'ells designats per l'il·lustre polonès, ja s'encarregaran d'escollir un Joan Pau III.

Que l'Esperit Sant i tots els deus del cel ens agafin confessats.

La hipocresia de la dreta cristiana

Tota la dreta cristiana nord-americana s'està mostrant ferotgement en contra de la decisió dels jutges de desconnectar Terri Schiavo de la sonda que ha alimentat durant quinze anys la seva trista vida vegetativa. L'argument principal que esgrimeixen amb la Bíblia a la ma és que el que dóna Déu, només Déu ho pot treure. Paradoxalment, són els mateixos grups que s'obliden de Déu a l'hora de defensar l'aplicació de la pena de mort.

Una hipocresia que té com a exemple emblemàtic al cap de la majoria republicana a la Cambra de Representants Tom Delay, que s'ha mostrat com un dels congressistes més actius en la defensa del manteniment de l'estat vegetatiu de Terri Schiavo. Curiosament ell mateix, fa un temps, va permetre que desconnectessin al seu pare que havia quedat en una situació clínica similar a Schiavo després de patir un accident de trànsit.

El gat, les cotorres i la Marsellesa

Una dona explica per la ràdio que cada matí canta la Marsellesa al seu gat. A primer cop d'ull pot semblar estrany però no ho és tant. Jo, a les meves cotorres, les vaig ensenyar a "xiular" El pont sobre el riu Kwai. I ho feien la mar de bé, mentre que dubto que el gat de la senyora de la ràdio sàpiga entonar allò d' Allons enfants de la patrie /Le jour de gloire est arrivé! .

El papable i El Codi Da Vinci

El cardenal Tarcisio Bertone, arquebisbe de Gènova, ha demanat als catòlics que "no llegeixin ni comprin" El Codi Da Vinci, el bestseller de l'escriptor nord-americà Dan Brown que, a més de deixar en mal lloc a l'Opus Dei, explica, entre altres coses, que Jesucrist i Maria Magdalena van tenir un fill. Segons Bertone, que va ser durant anys secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, hereva de l'antiga Inquisició, el llibre està farcit de mentides i "hi ha el risc que la gent que el llegeixi pensi que les faules que s'hi expliquen són veritat".

És curiós que l'influent cardenal hagi trencat ara el silenci del Vaticà sobre el tema, quan fa dos anys que el llibre es va posar a la venda i quan ja s'han venut arreu del món uns 20 milions d'exemplars en 44 idiomes (165.000 d'ells en català).

Un gran interrogant queda obert: No serà que amb aquest gest, el papable arquebisbe de Gènova s'ha volgut posar en primera fila de l'escena cardenalícia de cara a una propera elecció de nou Papa?.

En tot cas, amb el seu crit al cel, Bertone ha fet un gran favor a Dan Brown i als seus editors. A l'escriptor perquè, en aquest temps de descreguts, sempre és positiu que l'Església parli malament d'un. I als editors perquè encara vendran més exemplars de la novel·la maleïda pel cardenal i també de les altres obres de l'autor. Com a exemple, els de l'editorial Empúries es freguen les mans: aquesta mateixa setmana ha arribat a les llibreries l'edició en català d'El gran engany, una obra anterior a El Codi Da Vinci publicada el 2001 amb el títol de Deception Point i fins ara no editada a l'estat espanyol. Sens dubte serà un nou èxit de vendes com també ho ha estat Àngels i dimonis.

I uns altres a qui el cardenal haurà beneficiat són els productors de la versió cinematogràfica d'El Codi Da Vinci, un film que serà dirigit per Ron Howard (el de Una mente peligrosa) i protagonitzat per Tom Hanks.

Entrenament "anti-fratricida" a Iraq

El Pentàgon ha ordenat que els soldats nord-americans a Iraq rebin un entrenament “anti-fratricida” per aconseguir reduir els atacs que involuntàriament porten a terme contra militars britànics i altres aliats. Fins i tot han demanat a l’exercit britànic que els proporcioni diversos Land Rover blindats i banderes per poder ensenyar als soldats dels Estats Units a distingir-los dels enemics. Segons explica el diari The Times, el desconeixement és tan elevat a les files nord-americanes que, per deshonra de l’antic Imperi, fins i tot hi ha militars ianquis que no saben identificar la bandera britànica. Aquest desconeixement va fer que l’any passat els britànics patissin a la regió de Basora un total de 32 atacs de “foc amic”, que, per sort, no van provocar baixes mortals sinó “únicament” ferides en dotze casos.

Com que els caps militars britànics no confien en que l’aprenentatge dels seus cosins germans sigui ràpid, han donat instruccions a les seves forces que procurin no apropar-se als combois militars nord-americans i que si ho fan, circulin a poc a poc, exhibeixin la bandera del Regne Unit i cridin amb tota la força dels pulmons la seva nacionalitat.

El recent cas de la mort de Nicola Calipari, l’agent dels serveis secrets italians que ha mor víctima dels trets de soldats nord-americans quan acompanyava a la periodista Giuliana Sgrena desprès de ser alliberada pels segrestadors, aconsella màxima prudència a tots aquells que comparteixen front de guerra amb les tropes dels Estats Units.

Amb el cangueli de patir un atemptat suïcida, els nord-americans tenen poques manies a l’hora de prémer el gallet, encara que de la boca de les seves armes acabi sortint el que eufemísticament es coneix com a “foc amic”. A més, saben que cap tribunal estranger els jutjarà. Per alguna cosa Washington s’ha negat a signar el tractat de creació del Tribunal Penal Internacional i també, per alguna raó, la Casa Blanca promou els tractats bilaterals que garanteixen absoluta immunitat als seus soldats.

Montilla i el 3 per cent

Fa dies que Catalunya viu una tempesta política de considerables proporcions per l’afer del Carmel i del 3 per cent, però segons el ministre i primer secretari del PSC, José Montilla, aquí no passa res. El dirigent socialista assegura que Maragall no va acusar a CiU de cobrar comissions per l’adjudicació d’obres públiques, sinó que només va insinuar “coses que estan en l’ambient”. Per això, el president de la Generalitat no té “res a rectificar”. “Ningú va aportar cap prova i, per a tant, ningú ha fet una acusació formal. Si algú interpreta una insinuació com una acusació és el seu problema”, ha afegit el ministre. “I si els dirigents de CiU es senten acusats, ells sabran per què”.

Sort en tenim d’en Montilla que torna a situar les coses al seu lloc. A l’oasi català mai no succeeix res. L’adjudicació de l’obra pública ha estat sempre transparent, la gestió de GISA modèlica, els túnels passen per sota les cases sense causar cap mínima esquerda, el finançament dels partits és clar i net i el Parlament és una bassa d’oli on els polítics, d’un i altre signe, quan obren la boca ho fan sense cap mala intenció, amb la gràcia, estil i elegància dels angelets del cel.

Aquest és l’oasi català de tota la vida, un paradís a la nostrada terra, que cal preservar fent com els micos clàssics de l’hinduisme: tapant-se la boca, els ulls, i les orelles. I tal vegada, el nas.

Negroponte mou els fils

El president Bush ha elegit l’actual ambaixador dels Estats Units a Iraq, John Negroponte com a futur director nacional d’Intel·ligència, el nou càrrec que ha de servir per coordinar les diferents agències d’espionatge. Negroponte, de 65 anys, ha estat presentat oficialment com un veterà diplomàtic amb quatre dècades de servei a la política exterior de la superpotencia i sense experiència en el món dels espies. Però fent un exercici de memòria i gratant una mica en el llarg currículum de Negroponte, el trobem a principi dels anys 80 exercint d’ambaixador a Hondures sota les ordres de Ronald Reagan i movent des de l’ombra els fils dels esquadrons de la mort i de la Contra nicaragüenca. Va ser l’època en que l’anomenat Batalló 316 hondureny, un grup d’intel·ligència militar entrenat per la CIA i per elements de la dictadura argentina, va protagonitzar nombrosos casos de tortura contra presumptes “subversius” i va estar al darrera de la desaparició de cap a 200 persones, entre elles dos missioners nord-americans. I tot això va passar quan Negroponte feia de proconsul en un país conegut irònicament com a "USS Hondures", el “portaavions” ocupat per Washington.

Ara, després d’haver “democratitzat” Iraq, l’angelet Negroponte tindrà a les seves mans la facultat de repartir un pressupost anual de 40.000 milions de dòlars entre 15 agències d’intel·ligència que apleguen un total de 200.000 funcionaris. I a més, disposarà de fil directe amb Bush. Passen els anys i les administracions republicanes, però Déu el cria i ells es segueixen ajuntant...

La Legió Còndor i el nom de les coses

El ministeri de Defensa alemany ha decidit canviar el nom d’una patrulla de caces i d’una caserna de la força aèria que fins ara es deien Werner Moelder, en honor a aquest pilot de la Legió Còndor que el 26 d’abril del 1937, en plena guerra civil espanyola, va bombardejar la població basca de Gernika.

Werner Moelder, que va morir el 1941 a l’edat de 28 anys a Polònia i que havia estat designat per Hitler inspector de caces de la Luftwaffe, va ser considerat durant molts anys un heroi de guerra de l’aviació alemanya i per aquesta raó portava el seu nom la caserna de Visselhoevede i la patrulla de caces número 74, amb seu a Neuburg.

El 1998, el parlament federal va decidir que les forces armades alemanyes no lluïssin més els noms dels membres de la Legió Còndor, però fins l’any passat, gràcies a un reportatge de la televisió, les autoritats no es van assabentar que Moelder havia format part d’aquesta unitat.

Han hagut doncs de passar 68 anys des de la destrucció de Gernika perquè al menys en aquest aspecte simbòlic Alemanya hagi fet justícia. I en tot cas, Berlín ha fet molt més que moltes autoritats espanyoles que mantenen en carrers i places els noms del dictador i dels seus generals, els mateixos que des de Burgos van consentir que aquell llunyà 26 d’abril del 1937 les bombes alemanyes sembressin de mort Gernika.

Auschwitz, Bush i la llibertat

El País Semanal publica un reportatge dedicat al 60 aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. Un dels entrevistats és l’Enric Marco, president de l’Amical Mauthausen, testimoni viu dels horrors patits per centenars de milers de persones, entre elles molts republicans catalans, en els camps d’extermini nazis. Amb en Marco i amb la Neus Català, una altra antiga deportada, vaig tenir ocasió de visitar el camp de Ravensbrück, a Alemanya. També he estat al camps de Dachau i d’Auschwitz, aquest darrer a Polònia, màxim exponent, junt amb Mauthausen, de l’infern de l’holocaust.

Marco va ser un dels 2.000 sobrevivents del camp de Flossenbürg, on hi havia 18.000 presoners. Aquest vell lluitador explica que quan el camp va ser alliberat per l’exercit nord-americà, ell i els seus companys republicans van patir una gran frustració: tot i haver estat dels primers en lluitar, en els fronts de la guerra civil espanyola, per la llibertat i la democràcia a Europa, van ser els únics que immediatament després de l’alliberament no van poder abandonar els camps d’extermini perquè eren apatrides. Tot l’esforç i el patiment en la lluita contra el feixisme, primer a la península i desprès en els camps de batalla europeus, no van tenir cap recompensa. Franco es va convertir en aliat dels nord-americans i es va perpetuar en el poder fins a la seva mort.

Ara Bush ha estat entronitzat quatre anys més a la presidència dels Estats Units. A la cerimònia de presa de possessió, la més cara i blindada de la història, el president ha utilitzar una vintena de vegades la paraula llibertat, la mateixa que fa servir Enric Marco però tan diferent quan surt de la boca de Bush. “La millor esperança per a la pau al nostre món resideix en l’expansió de la llibertat a tot el planeta. La seguretat dels Estats Units depèn cada vegada més de la llibertat en altres terres”, ha dit Bush justificant d’aquesta manera futures intervencions militars.

No crec que els iraquians estiguin massa satisfets del concepte de llibertat exportat per les forces armades dels Estats Units. Ni tampoc considero que Guantánamo sigui cap exemple de justícia democràtica. I si Bush vol estendre la llibertat i la democràcia arreu del món, s’obre un gran interrogant: què farà amb el règims autoritaris (Arabia Saudi, Pakistan , Xina, Rússia ...) que ara són aliats dels Estats Units com ho va ser durant quaranta anys la dictadura franquista?.

En els parcs de la ciutat alemanya de Bayreuth, on es celebra el festival wagnerià més important del món, un desconegut porta més d’un any punxant banderetes dels Estats Units damunt merdes de gos. Tinc la impressió que aquesta original acció de protesta durarà al menys quatre anys, el temps durant el qual Bush continuarà dictant el destí del món.

Zhao.com

Un informàtic xinès que es diu Zhao vol que el seu fill s’anomeni Zhao.com. El feliç pare recorda que en mandarí “com” sona semblant a “kang” que significa “saludable i segur”. I el programador afegeix en defensa de la seva idea que el nom, a més de ser original, recordaria l’ofici del progenitor. De moment, les autoritats xineses s’han negat a registrar el nen com a Zhao.com, de la mateixa manera que fa uns mesos van refusar la idea d’un apassionat d’Internet que volia posar el signe @ com a nom del seu fill.

No sé com funciona tot plegat a Xina, però si aquestes peticions es formalitzessin aquí, sempre hi hauria l’argument de recordar al funcionari de torn la llista de cognoms que fan referència a oficis com ara Fuster, Ferrer, Pagès...Clar que una cosa és el cognom que recorda l’ofici del primer ancestre de la nissaga i l’altre el nom que normalment surt del santoral i no pas del teclat de l’ordinador.

Prohibit anar despullat per casa

Les autoritats del poble mexicà de Tabasco han prohibit per decret que la gent vagi despullada...per dins a casa. Diuen que és per preservar les bones costums i confien que els veïns s'encarreguin de denunciar als infractors. Davant aquesta sorprenent norma, els nudistes poden defensar-se simplement posant cortines o sortint alegrement despullats a la via pública, un espai que no està inclòs a la nova reglamentació. Més difícil serà lliurar-se dels veïns xafarders i d'unes autoritats que, per molt que siguin del Partido Revolucionario Institucional, semblen dignes de Torquemada.

La feixuga tasca de Santa Claus

Al poble francès d'Ales, uns joves han ventat una pallissa a un Pare Noël per no voler donar-los més caramels. A Chile, un Santa Claus s'ha hagut d'estirar al mig de la carretera Panamericana per cridar l'atenció sobre el pèssim estat d'un indigent malalt que malviu al costat d'aquesta autopista. A Londres, un altre Santa Claus es va haver d'encadenar fa unes setmanes a l'entrada del Palau de Buckingham en protesta per la discriminació que segons ell pateixen els pares divorciats front a les mares a l'hora de veure els seus fills. I ara fa un any a la ciutat de Donedin (Nova Zelanda) els organitzadors de les festes nadalenques van prohibir que els nens s'asseguin a la falda de Santa Claus per evitar querelles per pederàstia.

S'ha convertit en tant complicat l'ofici d'aquest personatge mític que no és estrany que al Japó hagin organitzat un curs per ser un bon Pare Noël. I si això segueix així, trobar voluntaris per disfressar-se de Santa Claus serà tan difícil com ho és aconseguir cambrers que vulguin treballar la nit de Cap d'Any tot i cobrar sobresous d'entre 200 i 450 euros.

El pic i el repicó de la grossa

La grossa de Nadal ha caigut en el 54.600, 78 números menys que el que jo tenia. Vaig comprar una participació de 10 euros (per allò de que no toqui a la feina) i per a tant m'hauré de conformar amb cobrar una fortuna de 50 euros. Per la tele es repeteixen les imatges de sempre: gent saltant, ballant, cridant i dutxant-se amb cava davant un bar o una administració de loteria. Per la petita pantalla surt una dona madura que explica eufòrica a l'audiència un fet excepcional: que acaba de fer l'amor amb el seu marit!!. Així doncs, a aquesta ciutadana li ha tocat la rifa per partida doble. Ha fet el pic i el repicó. Vet aquí com l'atzar omple butxaques i uneix cossos, probablement perduts de vista, en la dansa irrefrenable de la felicitat.

Tot per la pasta

El gerent de la NASA, Sean O’Keefe, ha presentat la seva dimissió al president Bush amb un curiós argument: el sou que cobra, 158.000 dolars a l’any (uns 119.000 euros), equivalent al sou d’un membre del Congrés, no seria suficient per pagar els estudis universitaris dels seus tres fills. La noticia de La Vanguardia afegeix que la matrícula anual en una universitat pública costa uns 3.000 dòlars per un estudiant del mateix estat i 6.000 per algú vingut de fora o de l’estranger. La tarifa de les privades pot arribar als 35.000 dòlars a l’any. Fent quatre números que justifiquin la seva dimissió, es suposa que O’Keefe vol que els seus fills entrin a estudiar a la universitat privada, però el que a primer cop d’ull no sembla massa congruent és la segona part de la notícia: que el fins ara gerent de la NASA deixa aquest càrrec per convertir-se en rector de la Louisiana State University, una institució pública. Cobrarà, això si, 500.000 dòlars a l’any, un argument, aquest si de pes, per justificar la incongruència que suposarà tenir els fills estudiant en universitats privades i ser el màxim responsable d’una de pública. Però ja ho sabem: moneys són moneys.

Els condons i la patronal de l'Església

Coincidint amb el Dia Mundial de la Lluita contra la Sida, una malaltia que afecta a 40 milions de persones, hem pogut escoltar diverses opinions contraries a l’ús del condó. Un expert en sexualitat com el portaveu de la Conferencia Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, ha assegurat que “el risc de contagi de la sida amb preservatiu augmenta fins el 15 per cent”. Un altre especialista en vida de parella com el cardenal de Madagascar Gaetan Razafindatrandraare, ha insistit en que “els preservatius no funcionen, no impedeixen que el virus hi passi a través”. Per últim, una tercera veu autoritzada en el tema, el cardenal Javier Lozano Barragán, ha afirmat que la sida és un signe d’”inmunodeficiencia moral”.

Davant l’opinió de la patronal de l’Església, que posa en qüestió tots els criteris dels científics sobre la sida i els preservatius, proposem des d’aquí que la comunitat científica abandoni les seves tasques actuals i es centri en un únic objectiu: estudiar la virginitat de Maria i el paper de l'esperit sant entre altres dogmes de la sàvia l’Església Catòlica.

El correu de Bill Gates

Steve Ballmer, director executiu de Microsoft, ha comentat que Bill Gates rep diàriament 4 milions d'e-mails a la seva bústia de correu, essent la majoria spams.

Encara són pocs. Jo em rebo més de 300 i no sóc uns dels homes més rics del món. En comparació, i si tot fos més just, el multimilionari del software hauria de patir un allau diari de 300 milions de correus. Clar que a l'amic Bill aquest problema no l'afecta gens ni mica: un equip de treballadors de Microsoft s'encarrega de seleccionar-li, d'entre tanta brossa electrònica, el correu autèntic. Mentrestant, els simples mortals ens hem de conformar en alliçonar els programes anti-spam per aconseguir que treballin el més fi possible...

Fresnètics

La freda lògica d'estat, amb tota la potencia i prepotència que comporta, s'ha imposat a la reunió de la Federació Internacional de Patinatge, celebrada a Fresno. De moment no serà reconeguda internacionalment la selecció catalana de hoquei, al menys fins que es resolgui el més que segur recurs que serà presentat pels catalans davant el Tribunal Arbitral de l'Esport, amb seu a Lausana (Suïssa).

Era previsible que les coses anirien com han anat i que es produirien a alt nivell les pressions polítiques que han portat a aquesta votació en contra. En tot cas, han estat dos dies de nervis, tothom pendent del que succeïa a Fresno. El fresnetisme ha sigut intents en els mitjans de comunicació. Aquesta matinada, les agències EFE i Europa Press enviaven les seves notícies sobre el tema en versió catalana després de passar-les a corre-cuita pel traductor automàtic. I tanta era la pressa que ha sortit traduït fins i tot el nom de Fresno, que després d'anys i panys de ser una ciutat californiana ha acabat convertida per culpa de la informàtica i del hoquei en un humil arbre: un freixe.