Dràcula i el santcrist

La Conferència Episcopal Espanyola ha difós un document en el qual demana que el santcrist es mantingui a les escoles públiques per transmetre a les generacions futures la identitat i els valors de les societats de tradició cristiana. D'aquest manera, el màxim òrgan dels bisbes s'ha pronunciat davant la resolució sobre els símbols religiosos en espais públics que el Tribunal Europeu de Drets Humans té previst emetre el proper dia 30.

Preventivament, la Conferència Episcopal es llepa la carn abans que s'obri la ferida i en el seu document adverteix que si les nostres societats rebutgen l'herència cultural i espiritual de les seves arrels, es tancaran el camí del futur. “Posar-se en contra dels símbols dels valors que modelen la història i la cultura d'un poble -diu el document- és deixar aquest poble indefens davant altres fonts culturals no sempre benèfiques”. “Això -afegeix la Conferència Episcopal- cega les fonts bàsiques de l'ètica i del dret que s'han mostrat fecundes en el reconeixement, la promoció i la tutela de la dignitat de la persona”.

Els bisbes pretenen fer oblidar als ciutadans d'un estat que, recordem-ho, és no confessional, les lliçons de la història, tant les passades (quants assassinats s'han comès amb l'excusa del santcrist!) com les presents (la pederàstia vestida amb sotana). Encara ahir, la policia va registrar la seu de l'episcopat belga i va incautar l'ordinador del cardenal Danneels a la recerca de proves sobre abusos sexuals a menors...).

No és un moment gaire oportú perquè l'Església doni lliçons d'ètica.

Si es treuen els símbols religiosos dels col·legis , diu la Conferència Episcopal, el poble quedarà indefens.

Indefens davant de què o de qui?  Davant Dràcula?

Lamentablement, massa aules i locals eclesials d'aquestes societats de tradició cristiana han estat cau  de vampirs de carn i ossos amb el santcrist lluent esplendorós en el pit i els desitjos inconfessables a l'entrecuix. Uns episodis foscos que estan sortint a la llum, que malmeten el bon treball social realitzat per una part dels religiosos i que han estat tapats durant temps per aquesta Església que, a més de voler donar lliçons, ara té por del que pugui dir un tribunal internacional sobre els seus símbols.   

Pròtesi dental peixatera

A una de les peixateries del mercat de la Independència de Terrassa es pot veure aquest rètol:

“Si alguien ha perdido una prótesis dental pueden recuperarla en  Información”

Llàstima que no quedi clar si el peixater va trobar la dentadura postissa entre els musclos o entre les gambes...

Més que res per saber què no comprar.

I la pregunta del milió: qui pot haver perdut la pròtesi a la peixateria? Un humà o un peix amb problemes dentals que ha finalitzat la seva dura existència al forn d'alguna cuina terrassenca?

Foto 1: Narcís Noguera

Foto 2: Dogguie

Letizia i un regal de Franco

Festa gran a la premsa del cor (i a bona part de la que no ho és) amb el casament de Victòria de Suècia amb el plebeu de gimnàs Daniel Westling, ara duc de Vastergorland i Cavaller de l'Orde de Serafí, unes noces que el pare de la princesa, el rei Carles Gustau hauria volgut impedir, oblidant -quines coses- que ell es va casar, mira per on,  amb una hostessa de congressos.

La d'aquest cap de setmana ha estat una desfilada de modelets reials en la qual han destacat la infanta Elena, amb un vestit torero de Lorenzo Caprile que li donava un look goyesc tirant a hortera, i la princesa Letizia, que, entregada a  la inspiració de Felipe Varela, va lluir espectacularitat a la festa de divendres amb un paraula d'honor vermell i elegància a la cerimònia de dissabte amb un vestit de gassa nude o, si voleu, color maquillatge (que ve a ser una barreja de tons carn, salmó, beix i rosa pàl·lids).

Respecte als complements (subdivisió joies), Letizia anava coronada amb una diadema floral que, segons explica la col·lega Mariángel Alcázar a La Vanguardia, ja va portar la infanta Cristina en el seu casament, i que va ser ni més ni menys que un regal de Franco a l'aleshores princesa Sofia de Grècia.

Qualsevol demòcrata amb dos dits de front refusaria lluir una peça amb aquest origen però ja se sap, el restabliment de la monarquia també va ser un regal del dictador als espanyols i a La Zarzuela, fidels a la història,  no deuen tenir gaire manies sobre el tema.

Foto 1: Letizia amb la diadema regal de Franco a Sofia. / EFE

Foto 2: Elena en pla torero. / EFE

"El otro campeón" de Gol TV

Gol TV ofereix avui a les 9 del vespre un especial que recull les millors jugades i gols del Real Madrid al llarg de la passada temporada.

Segons una nota de premsa d'aquest canal de pagament, “son muchos los que opinan que este año deberían de haber sido dos los campeones de Liga, pues tanto merengues como culés, con 96 y 99 puntos respectivamente, han sido merecedores de obtener el título de Liga. GOL TELEVISIÓN también quiere rendir homenaje a la gran campaña realizada por el Real Madrid con este espectacular reportaje”.

Per cert, el programa porta per títol “Madrid: el otro campeón”.

“Otro campeón”?

De què?

En ple Mundial 2010, el que ha de fer Jaume Roures per intentar treure el mal regust de boca a la decebuda clientela merengue!

Com deia el baró de Coubertain “l'important no és guanyar sinó participar” i, com deu pensar Roures, "qui no es conforma és perquè no vol"...

Samaranch amb "perfil d'esquerres"

 

 Ahir a la nit, l'espectre dual de Joan Antoni Samaranch, a cavall entre les anelles olímpiques i l'àliga franquista, es va remoure inquiet quan el servei de premsa del món de les ànimes li va fer arribar un titular encara calent de l'Agència Catalana de Notícies:

“El PSC expressa el seu condol per la mort de Samaranch i en destaca el perfil d'esquerres”.

Samaranch? Perfil d'esquerres?

Per culpa de l'ACN, el fantasma d'aquest català universal, mort i incinerat el passat mes d'abril, va passar de la sorpresa a la indignació i de l'emprenyada a l'atac d'histèria, fins que un moment més tard, la trucada d'un diari a l'agència advertint de l'error, va aconseguir retornar la tranquil·litat a l'il·lustre espectre.

El condol del PSC era per la mort de José Saramago, aquest sí, un prohom de notable i indiscutible perfil d'esquerres.

Tot plegat un lapsus periodístic si més no divertit. I qui no s'equivoca mai, que tiri la primera pedra!.

Coses de conills

Una parella en un restaurant.

Arriba el cambrer i pregunta:

- Què prendran?

- Jo de primer amanida de pasta -contesta la dona

- I el cavaller?

- Enciam -contesta la dona

- I de segon?

- Jo filet amb guarnició -contesta la dona

- I el cavaller?

- Enciam!! -torna a contestar la dona.

El cambrer una mica sorprès diu:

- Si el senyor segueix una dieta, podem preparar-li alguna cosa...

I la dona respon indignada:

- SI EL SENYOR FOLLA COM ELS CONILLS, MENJARÀ COM ELS CONILLS!!.


Via: llista Folre i Manilles

Anunciants indignats

Farts d'esperar durant més tres mesos, dues entitats veïnals del districte badaloní de Llefià han publicat avui, a l'edició del Barcelonès Nord d'El Punt, aquest curiós anunci reclamant ser rebuts per l'alcalde de la ciutat, el socialista Jordi Serra. Els veïns es pregunten si per poder parlar amb el batlle és necessari fer concentracions a la porta de l'ajuntament, col·lapsar amb cotxes el centre de la ciutat, intervenir en el ple o penjar pancartes als carrers.

Entre altres coses, els impulsors de la protesta - la coordinadora de comunitats de veïns del carrer Guasch i la mancomunitat de propietaris del complex residencial de Sant Salvador- volen saber si l'ajuntament es farà càrrec del manteniment de la zona verda que hi haurà damunt dos pàrquings que es construiran en el barri.

En tot cas, si s'estén l'exemple i aquest tipus de protesta impactant comença a proliferar com aigua de maig per les planes dels diaris, desapareixeran les cartes al director i acabarem veient anuncis de malalts protestant per no ser rebuts pel metge (maleïdes llistes d'espera), de ciutadans perduts en el laberint burocràtic de les administracions, de conductors atrapats en els col·lapses viaris, de turistes captius i desarmats en els aeroports, de funcionaris i jubilats esperant recuperar algun dia el poder adquisitiu perdut, d'aturats a la recerca impossible d'un lloc de treball exportat a Xina...

 Potencials anunciants indignats no en mancaran.

En resum, una festa grossa pels departaments de publicitat dels mitjans de comunicació, que, si tenen vista, poden establir fins i tot unes tarifes low cost per aquest tipus d'anuncis.

Així, si ens deixem portar per l'optimisme arrauxat, del creixent malestar ciutadà (avui els sindicats han convocat una vaga que pretén ser general per el 29 de setembre) en poden acabar sorgint els esperats i desconeguts brots verds que no acaben de deixar-se veure al llarg de la inacabable travessia del desert que devora, ara un trosset d'OJD aquí, ara un trosset de pastís publicitari allà, al castigat i desconcertat món de la premsa.

El nap del senyor ministre

La decisió del govern central de tirar endavant la retallada de sous als treballadors públics ha causat malestar en tots els àmbits dels funcionariat, entre ells la policia. A Huelva, els membres del sindicat Unión Federal de Policía ho tenen clar: menys sou equival a més delinqüència ja que si els agents de l'ordre pateixen una baixada del salari, treballaran “ells” -és a dir Zapatero i els seus ministres- “con la punta el nabo”.

Costa d'imaginar Alfredo Pérez Rubalcaba equipat amb les esplendoroses armes de Rocco Siffredi o de Nacho Vidal detenint lladregots, mafiosos i terroristes. Fa de  mal imaginar i, francament, més val no fer-ho.


Foto: Membres de la UFP manifestant-se dimarts passat a Huelva.

La maquineta de fer punta de les Sicav

Les grans fortunes que s'amaguen darrera les Sicav (les societats d'inversió de capital variable) tributen només un 1 per cent a l'impost de societats i per a tant estan més que satisfetes fent servir aquest instrument d'evasió legal d'impostos. Com que des del govern central ningú ha donat senyals de voler canviar la situació (no fos cas que el capital tingués un atac de pànic i fugís a l'estranger), els rics-rics, que són, com tothom sap, els que no paguen impostos, s'han mostrat generosos i han encarregat a Xina uns quants milions de maquinetes de fer punta per regalar als contribuents honrats, aquells que no podem amagar res a Hisenda i que encara hem d'aprendre , amb el  llapis a  la ma, a fer molts números.

El rumor sobre aquesta massiva compra està circulant intensament des de fa dies, però no en feu gaire cas. Ja sabeu que si en alguna cosa es caracteritzen les Sicav és  precisament per la seva manca de transparència... 

La vaga i el coll de Díaz Ferrán

Jornada de vaga a la funció pública i, com era d'esperar, guerra de xifres a l'hora de valorar el seguiment de la protesta. Pels sindicats convocants, un 75 per cent dels funcionaris de l'administració general de l'estat han fet vaga, mentre que pel govern central, només l'han seguida un 15,94 per cent.

Mentrestant, el president de la patronal CEOE, Gerardo Díaz Ferrán ha qualificat la vaga com a “inoportuna, innecessària i injusta” i s'ha atrevit a afegir que “el país no està per vagues, sinó perquè tots hi posem el coll”.

No, si us plau, senyor Díaz Ferrán. Res de posar-hi el seu coll ni les mans. Pel bé del món empresarial i dels treballadors (entre ells el del seu moribund grup Marsans) quedis quiet. No toqui res i esperi confortablement a ser rellevat del capdavant de la patronal. Quan arribi el moment oportú, seran els mateixos empresaris els qui (metafòricament) li tallaran aquest formós coll que ara voldria fer servir per salvar l'economia. Temps al temps. 


Foto: La manifestació dels funcionaris a Barcelona.

Ofertes de treball

 Fa dies que circulen per la xarxa aquestes ofertes de treball, però no tinc noticia que s'hi hagin presentats candidats: massa feina.

Gaza amb humor

L'assalt militar israelià contra la flota solidària que navegava rumb a Gaza i que ha deixat un balanç provisional d'almenys nou morts i desenes de ferits, és un afer tràgic i sanguinari sense gota de gràcia, però aquest és precisament el mèrit dels humoristes gràfics que s'han atrevit a treure punxa al tema.

Aquí teniu un recull d'acudits publicats aquests darrers dies a la premsa catalana i espanyola.

Gaza amb humor

View more presentations from tonidal.

Economia sostenible?

Pensions congelades, sous dels funcionaris rebaixats, inversions públiques retallades, promeses de futurs impostos “pels que més tenen”, 4,6 milions d'aturats, una taxa d'atur juvenil per damunt del 40 per cent, un endeutament públic considerable...

I amb la que està baixant, encara es poden veure a Girona, i suposo que en altres ciutats, cartells com aquest anunciant que una determinada obra ha estat finançada pel Govern espanyol. L'objecte propagandístic és d'abans d'ahir quan algú volia fer creure que l'economia era “sostenible”.

Ara fa riure, per no dir plorar. Que el retirin o que el llencin directament al contenidor!

Foto: T. Dalmau

La Sexta i la pastanaga de Pretòria

Amb la difusió del sumari del cas Pretòria, aquests darrers dies hem pogut veure reproduïts en els mitjans de comunicació bon nombre de fragments de les gravacions fetes per la Guàrdia Civil als implicats en l'afer.  La majoria d'aquestes converses telefòniques eren originàriament en català hi van haver de ser traduïdes al castellà per adjuntar-les al voluminós sumari del cas. Sigui per desconeixement del català i de Catalunya, per la mala qualitat de les gravacions o per la ineficiència dels membres de la Guàrdia Civil i dels agents judicials de l'Audiencia Nacional encarregats de la transcripció, els milers de folis són plens de nyaps, com ha recollit El Punt: a Lluís Prenafeta, per exemple, el converteixen en “Pera Zeta”, a  Felip Puig en “Poli Puig” o “Puch”, a Artur Mas en “Arthur Mas”, a Antoni Castells en “Casteis”, a Luis García Sáez, àlies Luigi, en “Luichi”, al conseller delegat de Marina Badalona, Juan Felipe Ruiz Sabido se l'anomena “Ruichabido”, el municipi de Sant Andreu de Llavaneres esdevé “San Andreu de Vallaneres” o “Llamaneras”, el barri Singuerlín de Santa Coloma es transforma en barri de “Besín Berlín” i Arenys de Mar es converteix en “Reis de Mar”.

Els mitjans de comunicació no han pogut evitar també alguna relliscada idiomàtica.  Així, dijous, a l'informatiu del vespre de La Sexta reproduïen fragments d'una conversa mantinguda entre Lluís Prenafeta ( a qui rebategen com a “Macià Prenafeta”) i l'empresari Lluís Casamitjana, president de la immobiliaria Espais, en la qual lamenten que un tal “Quim” (suposadament el conseller Nadal) no els dóna un cop de ma en la venda d'un edifici a la Generalitat per destinar-lo a nova seu del departament de Benestar Social. La Sexta posa en boca de Casamitjana la següent pregunta:

“ ¿Y no serà que encuentra poco incentivadora la pastanaga?”

Pastanaga?

El Diccionari de la Real Acadèmia Española encara deu estar tremolant d'indignació davant aquesta catalanada que -com a La Sexta- apareix també en el sumari, això sí, amb l'aclariment per part dels guàrdia civils que es tracta de “pasta, dinero”, no fos cas que algú pensés que Nadal és un conill i que Prenafeta i Casamitjana tenen muntada una cadena de parades de verdures a Catalunya i a diversos paradisos fiscals...

Un robot tot terreny a Economia?

 

El laboratori de robòtica de la Universitat de Califòrnia del Sud ha creat aquest fantàstic minirobot capaç d'aprendre a superar obstacles, una cucada de la tecnologia, que destaca, com podeu veure en el vídeo, pel seu inesgotable esperit de superació.

I si poséssim a treballar aquest insecte metàl·lic en el Ministeri d'Economia?

Un amic de la llista Folre i Manilles considera que és una mala idea: “En el ministeri - assegura- li traurien les piles”

Via: Microsiervos

El contestador del avis

Bon dia. Aquest és contestador automàtic del avis. En aquest moment no som a casa, però si ets un dels nostres fills, marca 1 i a continuació selecciona l'opció del 2 al 9

- Si necessiteu que ens quedem amb els nens, marqueu 2

- Si voleu que us deixem el cotxe, marqueu 3

- Si voleu que us rentem i planxem la roba, marqueu 4

- Si desitgeu que els nens dormin aquí a casa, marqueu 5

- Si voleu que anem a buscar els nens a l'escola, marqueu 6

- Si voleu que preparem un dinar per al diumenge, marqueu 7

- Si voleu venir a dinar a casa, marqueu 8

- Si necessiteu diners, marqueu 9

- Si ens voleu convidar a dinar, a passejar, anar al teatre o sou un dels nostres amics, podeu parlar que us escoltem!!

• Els avis espanyols dediquen set hores al dia a cuidar els néts

Via: Llista Folre i Manilles

Mariano, un home amb vista

Dissabte, el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps és va muntar un bany de masses amb l'excusa de la commemoració del tercer aniversari de la seva darrera victòria a les urnes. Davant 1.500 càrrecs i simpatitzants del PP valencià i amb l'absència ben visible del sector zaplanista i de representants estatals del partit, Camps va atribuir l'escàndol de la trama corrupte a una operació orquestrada pel govern Zapatero per perjudicar als populars valencians que, segons ell es van convertir, amb la derrota a les generals del 2004, en la punta de llança del partit a nivell estatal. Davant aquest camí d'espines, Camps va demanar textualment pel seu equip “una medalla mundial, interplanetària”.

Mentrestant, amb la que baixa a València, Mariano Rajoy va optar dissabte per oblidar-se de l'home dels vestits regalats marca Gürtel i anar a Catalunya, concretament a l'Aplec del Caragol de Lleida. Perdut per perdut, es va estimar més fer costat a Alicia Sánchez-Camacho, que com a mínim no té la forca de la Justícia planant damunt el seu cap de candidata a la presidència (és un dir) de la Generalitat. Allà, en un moment de flaquesa espiritual, va acceptar posar-se fins hi tot unes ulleres impossibles que van donar al líder del PP un look si més no singular. Desprès diran que en Mariano no té visió política... i esperit de sacrifici.

Foto: Rajoy amb ulleres de broma, i Alicia Sánchez-Camacho a l'Aplec del Caragol. / El País

La lliga segons Marca

 

Una vegada conegut el desenllaç de la lliga, aquest vídeo que recull una selecció de les portades del diari esportiu Marca publicades al llarg de la temporada, resulta molt humorístic...

La rendició...del Madrid

El 1634, Diego Velázquez va pintar “La rendición de Breda”, un quadre conegut també com “Las lanzas” que es conserva en el Museu del Prado i que commemora un dels episodis més coneguts de la guerra de Flandes: el setge i captura per part de les tropes de Felip IV de la ciutat neerlandesa de Breda (res a veure amb la nostra Breda de La Selva ni amb Ventdelplà).

Doncs bé, ara algú ha reinterpretat amb humor blaugrana aquesta obra de Velázquez situant-la en un context cronològic i històric ben diferent: diumenge passat quan el Barça va conquerir la Lliga i el Madrid no va tenir més remei que rendir-se a l'evidència tancant, un any mes, la temporada en blanc.

Via: Llista Folre i Manilles

Una bossa amb missatge

Aquesta bossa buida d'una coneguda cadena de botigues de joguines ha estat abandonada a un carrer de Girona al costat d'un contenidor d'escombraries.

El missatge que algú hi ha escrit és ben clar:

“Ésta bolsa vendrá mi hermano a buscarla. Gracias”.

Un germà escombriaire?


Foto: Toni Dalmau

Rebolcada en 3D

La novaiorquesa Jennifer Stweart va anar amb un grup d'amics a veure una pel·lícula porno en 3D i nou mesos més tard va parir un nen negre. Jennifer, que és una dona blanca, assegura que no li va posar banyes al seu marit, Erik Johnson un militar també blanc destinat en aquell moment a Iraq, i sosté que la prenyamenta és un efecte secundari de les tres dimensions. Segons la seva insòlita versió, el nano és fill de l'actor porno que protagonitzava el film, un vigorós negre a qui Jennifer no ha tingut el plaer de tenir més a prop que el que permeten les ulleres 3D. S'ha tractat doncs d'una rebolcada virtual amb conseqüències físiques, una tesi que el marit, un home bregat en mil batalles, vol atribuir als avenços de la tecnologia: “Es sospitós, però les pel·lícules en 3D són tan reals...Amb la tecnologia actual tot és possible”, ha dit Johnson.

Parlant de les tres dimensions, ahir, Canal + va retransmetre, des de la plaça de Las Ventas, la primera cursa de braus en 3D. Sort que la Jennifer no la va veure perquè si hem de fer cas a la llegenda de virilitat dels toreros, la novaiorquesa podia haver rebut, a més d'alguna cornada, un reguitzell d'intimes estocades per part dels matadors Rubén Pinar, Sebastián Castella i El Cid, els quals, segons les cròniques més malèvoles, van protagonitzar un espectacle patètic i prenyat d'incompetència. Gairebé com si tinguessin el cap i alguna cosa més en un altre lloc.

Ves a saber si dintre de nou mesos apareixerà una Jennifer espanyola fent el paseillo pels programes del cor i atribuint la seva misteriosa maternitat als efectes 3D del decodificador iPlus i del televisor LED darrera generació de Samsung. Res preocupant, només danys col·laterals de la tecnologia...

Foto: Jennifer Stweart amb el seu fill.

La tisorada de ZP amb humor

La tisorada de ZP

View more presentations from tonidal.

Aquí teniu un recull d'acudits publicats a la premsa catalana i espanyola sobre la crisi econòmica i la decisió de Zapatero de retallar els sous dels funcionaris, les inversions públiques, les pensions dels jubilats, els ajuts a la dependència i altres despeses socials.

"Votar és molt fàcil"

Els problemes tècnics registrats a la consulta electrònica sobre la reforma de la Diagonal de Barcelona tenen un punt de patetisme grotesc per no dir còmic. Primer, l'alcalde Jordi Hereu es va creure o va fer veure davant les càmeres que havia aconseguit votar quan en realitat no va poder consumar el vot fins unes hores més tard. Després, algú va usurpar la identitat del cap de files del PP, Alberto Fernández Díaz amb el simple procediment d'utilitzar la data de naixement i el número de DNI del líder popular per rebre en un mòbil la clau per votar. Per últim, el convergent Xavier Trias va intentar infructuosament exercir el seu dret al vot set vegades seguides -a la màquina apareixia “Error 01”- i per fer-ho amb èxit es va haver de desplaçar a un altre col·legi electoral.

Això és el que ha succeït amb algunes de les primeres espases de la política local, però quants són els ciutadans anònims que han patit la incompetència d'un muntatge tècnic -el del vot electrònic- que té assignada una partida de 550.000 euros dins el cost global de la consulta proper als 3 milions? Quants vots fraudulents es poden haver produït i quina fiabilitat democràtica mereix un procés que ha prioritzat la facilitat del vot per damunt de la seguretat? Quines responsabilitats exigirà l'Ajuntament a les empreses adjudicatàries i qui, a nivell polític, pagarà els plats trencats?

Mentrestant avui, un dia abans del final de la consulta, encara s'ha pogut veure a la premsa aquest anunci on els organitzadors asseguren que “Votar pel futur de la Diagonal és molt fàcil”. Un punt i final surrealista per un afer que, sigui quin sigui el resultat de la votació, ha col·locat l'alcalde Hereu en un enfangat embolic polític.

Foto: L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, intentant votar sense èxit dilluns a les Corts.  / Quim Puig / El Punt

Postdata diumenge 16 de maig: L'opció de no reformar la Diagonal arrasa en la votació popular amb un 79,84% dels vots. Hereu anuncia la destitució del primer tinent d'alcalde Carles Martí i accepta la renúncia de la gerent dels serveis d'informació de l'Ajuntament, Pilar Conesa.

Esqueles il·lusionants

Les esqueles són una important font d'ingressos pels diaris però, a vegades, quan els difunts no arriben a temps per recordar a l'endemà el seu traspàs des del paper, pot quedar un forat a les planes de necrològiques i cal omplir-lo amb un recurs, que normalment és un anunci del mateix diari o una inserció gratuïta de publicitat d'alguna ONG.

A l'hora de fer la tria convé anar amb ull per no produir un contrast xocant entre les esqueles i el recurs publicitari. Pot passar, però, que l'elecció no sigui la més afortunada com va succeir dilluns en aquesta plana de l'ABC, on els morts van aparèixer acompanyats d'un missatge il·lusionant d'Intervida...

Sanitat reial i sanitat real

 
El rei Joan Carles ha sortit sa i estalvi de l'Hospital Clínic de Barcelona on va ser sotmès dissabte a l'extirpació d'un nòdul del pulmó. Els monàrquics noctàmbuls han pogut doncs respirar tranquils desprès de l'esglai patit dimarts a la matinada quan a l'informatiu del Canal 24 Horas de TVE parlaven de l'operació quirúrgica i es va poder escoltar el següent:

“La segunda autopsia descarta el cáncer...”

Autòpsia?

Examinació post morten d'un ésser viu i coronat?

La biòpsia -aquesta sí- ha deixar clar que el rei no patia cap tumor maligne i per això l'equip mèdic l'ha pogut donar l'alta sense allargar l'estada a la planta privada del centre que gestiona Barnaclínic, una empresa vinculada a l'hospital i que ofereix els seus serveis a pacients no finançats pel Sistema Públic de Salut. És a dir que passant per caixa s'aconsegueix un paquet sanitari que aplega el millor de la sanitat pública i de la privada: l'atenció mèdica del Clínic -considerada a nivell tècnic com una de les més bones de l'estat- i una àrea d'hospitalització amb habitacions individuals de màxim confort (bany privat, llit per l'acompanyant, mobiliari ergonòmic, control individual de temperatura, taula de treball pel pacient, televisió, accés a internet...

La Casa Reial, faltaria més, ja ha dit que es farà càrrec de les despeses (amb el sou, és d'imaginar, que paguem entre tots) i Joan Carles ha sortit de la planta privada del Clínic cantant les excel·lències de la sanitat pública, que, com tothom sap,  té coses bones i altres pitjors.

Com que és evident que no ho ha pogut experimentar, algú hauria d'explicar al monarca el significat de conceptes com “llistes d'espera”, “manca de personal sanitari”, "col·lapses d'urgències", “habitacions compartides” etc, etc.

Més que res perquè el rei baixi del núvol de Barnaclínic i toqui de peus a terra.


Foto: El rei, ahir a la tarda, a la sortida de l'Hospital Clínic. / Efe

Caganers de maig

 Aquesta és la portada que va publicar dissabte el diari sevillà Estadio Deportivo: caganers blaugranes, amb Guardiola al capdavant, per acompanyar un titular ben gràfic -“Huele a culé”- i un subtítol, diguem-ne- més informatiu: “El miedo a perder la Liga refuerza a un Sevilla que va lanzado”.

Fins al 0-3 vaig pensar que els col·legues sevillans s'haurien de menjar amb patates la seva portada pudenta, però a la segona part, quan el partit semblava sentenciat, dues espifiades del Barça en només tres minuts (2-3) van fer que la culerada estigués a punt d'obstruir-se els budells amb una sobredosi de Fortasec...

Va ser un quart d'hora llarg de patiment i hi havia el risc, amb tanta ingestió de càpsules, d'haver de trucar al Servei d'Informació Toxicològica, però per sort la cosa no va anar a més i és molt probable que el cap de setmana vinent es guanyi la Lliga en el Camp Nou en el partit que els nois d'en Guardiola jugaran contra el Valladolid d'en Javier Clemente.

Veurem quines portades s'inventarà aquesta setmana la premsa de Madrid. Tants anys massacrant la figura del rubio de Baracaldo i ara l'èxit o el fracàs més absolut del projecte milionari de Florentino depèn de les genialitats de gat vell de Javier Clemente. Algun dels mitjans que el 1998 el van fer fora de la sel·lecció espanyola, li posaran ciris amb l'esperança que a la darrera jornada el modest Valladolid ajudi als blancs a pispar la Lliga al Barça.

Els culers som patidors de mena, però cal esperar que aquesta vegada no hàgim de prémer el cul per culpa de perilloses relaxacions i que una vegada més triomfi la manera prodigiosa d'entendre el futbol, aquest teva-meva orquestral que ens regala Guardiola, Messi i companyia.

Les carns de la Merkel

Recentment, l'empresa alemanya de lloguer de cotxes Sixt va ofendre als partidaris del baixet (1,63 metres) president francès Nicolás Sarkozy amb un anunci publicitari que deia el següent:

“Faci com Bruni: Triï un francès petitó. Per exemple, un Citroën C3”

La reacció dels francesos no s'ha fet esperar i per Youtube ja circula aquest vídeo que, amb la imatge de fons d'un Mercedes, glosa les generoses carns de la cancellera Angela Merkel:

“Faci com el senyor Merkel: Triï una alemanya grossa”

Escenificant el desacord

Després de dues hores de reunió amb Rajoy que, segons el president Montilla ha estat “franca i directa”, la trobada sobre l'Estatut i el Tribunal Constitucional ha acabat, com era previsible, sense cap entesa.

Mentre José Montilla ha advertit sobre el risc de fractura en les relacions entre Catalunya i Espanya, el líder del PP ha  insistit en la seva negativa a retirar el recurs d'inconstitucionalitat i a renovar el Tribunal Constitucional.

No se n'esperava res de nou i res de nou no ha succeït. Només la constatació que l'escenificació pública del desacord també té un valor en política...

Per uns i pels altres.

Com cantava La Lupe, "teatro, lo tuyo es puro teatro".

Foto: EFE

Visca Telefónica!

A partir d'ara, tots els productes que comercialitza Telefónica a l'estat espanyol i més endavant al mercat d'Amèrica Llatina, passen a dir-se Movistar. Així, per exemple, l'ADSL de Telefónica ja es diu Movistar ADSL i Imagenio canvia de nom i es presenta davant els clients com a Movistar Imagenio o Movistar TV, segons el països.

La operadora només farà servir la marca Telefónica en l'àmbit corporatiu, és a dir per la relació amb les grans empreses, els accionistes i els treballadors, mentre que a Europa es continuarà utilitzant la marca O2 provinent de l'operador de telefonia mòbil britànic que va ser adquirit per l'empresa espanyola l'any 2005.

Segons fonts de la multinacional, el canvi de denominació comercial respon a una necessitat d'“adequar-se al mercat i a les noves exigències dels clients; major convergència, unificació de continguts multimèdia i accessibilitat a noves xarxes de comunicació i tecnologies”.

Com a client exigent i inconformista,  estic pletòric de satisfacció. Ja no m'hauré de queixar més de la lentitud exasperant amb qual  l'ADSL de Telefónica circula pels meus ordinadors ni de la impossibilitat absoluta de contractar Imagenio en el meu barri. Ara ja em puc lamentar d'utilitzar els serveis (o de no poder-ho fer) de Movistar.

Visca la novetat. Visca Telefónica i el seu departament de màrqueting!.

Els ous del conseller

“A mi no em toqueu els ous”

Això és el que un grup de veïns de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà) asseguren que els va etzibar el conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal durant una tempestuosa reunió celebrada a la seu de la conselleria el passat 20 d'abril.

Els representants de l'Associació Lo Pedrís, que es van reunir amb Nadal per explicar-li la seva proposta sobre la variant de Gerri de la Sal i demanar-li que fes d'interlocutor amb el Ministeri de Foment, afirmen que van ser tractats molt malament pel conseller i, en aquest sentit, segons informa ACN, han decidit fer arribar una queixa al president Montilla i al  síndic de greuges, Rafael Ribó.

Tot i que des del departament neguen que el conseller insultés a ningú, tampoc seria tan estrany que aquesta referència testicular i del tot integrada en el llenguatge col·loquial, hagués format part de la banda sonora de la reunió. Tothom que ha tractat a Joaquim Nadal sap que el polític gironí mostra a vegades una certa contundència verbal i, d'altra banda, ben segur que aquest “A mi no em toqueu els collons” ha passat a formar part amb èxit del diccionari de frases fetes del PSC i del govern de la Generalitat. Més que res per les vegades que des de la plaça de Sant Jaume o des del carrer Nicaragua han hagut de suportar l'expressió cada cop que intenten reclamar alguna cosa al govern Zapatero.

De portes endins, “A mi no me toqueis los cojones”  i de portes enfora , en llenguatge políticament correcte, “falta de lealtad institucional”. “Cojones” i “lealtad”, dues maneres de dir, si fa o no fa, el mateix. Coses del foc amic.


Foto: Joaquim Nadal. / ACN

El piano de la senyora Millet

És innegable. Hi va haver saqueig i en les reformes i millores de les propietats familiars s'hi van abocar ingents quantitats de diners, però elles, Marta Vallès i Mercè Mir -les dones de Fèlix Millet i de Jordi Montull- diuen no saber-ne res. Tant l'una com l'altra apareixien com a administradores de diverses empreses fictícies, que amb el vell truc de l'elaboració d'informes inexistents i altres martingales pròpies de l'hampa de guant blanc servien als lladres confessos per embutxacar-se diners. Una i altra, però, han declarat davant el jutge que de les malifetes dels marits no en sabien res. Interpretaven el paper de bones mullers, els tenien plena confiança i signaven a ulls clucs el que fos.

Concretament, Marta Vallès era administradora de Bonoima i Aysen, unes empreses que, segons la investigació judicial, van ser utilitzades per Millet per cobrar 878.991 euros de la fundació i de l'Orfeó en concepte d'incentius pel centenari del Palau. Ara, un cop descobert el pastís, Marta Vallès ha assegurat al jutge que el seu marit li donava a signar papers però que ella no en sap res dels diners defraudats. És més, ha vingut a dir que és un zero a l'esquerra en qüestions financeres i, per avalar la seva manca de coneixements en aquesta, sovint, pantanosa matèria, ha afegit el següent:

“Tinc la carrera de piano i un batxillerat ja que el meu pare deia que a les dones no els servia per a res el llatí ni la química”.

D'acord, Marta Vallès no ha estudiat ciències econòmiques, ni llatí, ni química, però si és pianista i ha viscut tota la vida al costat de Millet (això darrer, per dir-ho d'alguna manera, ha d'imprimir caràcter), segur que toca moltes tecles i que han passat per les seves mans i ulls infinitat de solfes de les  melodies que s'interpretaven dins els despatxos del palau.

En efecte, ni economia, ni llatí, ni química, però fins i tot els pianistes cecs i els compositors sords són capaços de tocar i compondre grans simfonies. I què millor que fer-ho en el marc incomparable del Palau de la Música?


Foto: La dona de Millet, Marta Vallès, divendres a la Ciutat de la Justícia, acompanyada del seu advocat. / Juanma Ramos / El Punt

La cervesa de la Villa y Corte

Per Madrid circulen intensos rumors segons els quals José Mourinho ja té signat un precontracte per substituir la propera temporada a Pellegrini. A Florentino li agrada el portuguès per la seva forta personalitat, esperit guanyador, control de les estrelles... i, vull pensar, per l'odi que provoca entre la culerada. Al senyor del gran poder, l'operació li costaria, diuen, un mínim de 20 milions d'euros, 8 per pagar la clàusula de rescissió amb l'Inter, el club al qual Mourinho està lligat fins el 2013, i 12 més que són els que cobra per temporada. Veurem si Jorge Valdano  i el públic del Bernabéu es conformarà amb el catenaccio resultarista amb el que l'Inter de Mou -un equip que paradoxalment juga a la italiana sense italians- ha eliminat el Barça.

De moment però, com dèiem, els rumors són tan insistents que fins i tot la cervesa Mahou, la més madrilenya de totes les cerveses que es beuen a Villa y Corte, comença a canviar de nom...  

Un culer sense partit

Avui al vespre, amb tota la culerada pendent del Barça-Inter, hi haurà un barcelonista famós que, sense remei, no podrà veure el partit: Joan Manuel Serrat. A aquella hora, el cantautor presentarà a l'Auditori de Girona, ple a vessar, el seu darrer disc  Hijo de la luz y de la sombra, dedicat al poeta Miguel Hernández. L'estrena a Catalunya d'aquest treball s'havia de fer el passat 9 d'abril, però es va haver d'ajornar fins avui degut a l'operació quirúrgica a la qual va ser sotmès el cantant.

Així doncs, Serrat -que el 1998 va cantar l'himne del Barça al Camp Nou durant la cerimònia de commemoració del centenari del club-  es perdrà dalt l'escenari els esperats i desitjats gols de Messi i companyia. El cantautor ja ha dit que confia en la remuntada i esperem que, si la sort i el bon joc acompanyen, ho pugui celebrar al final del concert entonant pel públic o, si ho prefereix, a la intimitat del camerino, algunes notes d'aquella cançó que un bon dia va dedicar a Kubala:

La para amb el cap,
l'abaixa amb el pit,
l'adorm amb l'esquerra,

travessa el mig camp
amb l'esfèrica
enganxada a la bota,

se'n va del volant
i entra en l'àrea gran
rifant la pilota,

l'amaga amb el cos,
empenta amb el cul
i se'n surt d'esperó.

Es pixa al central
amb un teva meva
amb dedicatòria

i la toca just
per posar-la en el
camí de la gloria.  



Vídeo: Serrat interpretant "Kubala" el 10 de desembre de 1989 en el Teatre Fortuny de Reus

L'àlbum franquista de Samaranch

Vista l'aureola de glorificació pública amb la qual bona part del món polític, econòmic i social català i espanyol han vestit la figura de Joan Antoni Samaranch, el PP i Ciutadans -quins sinó!- han aprofitat l'avinentesa per proposar que l'Estadi Olímpic porti el nom de l'il·lustre finat. Segons Alberto Fernández Díaz, líder dels populars a l'Ajuntament de Barcelona, aquesta seria una bona manera de pagar “el deute de gratitud permanent” que té la ciutat amb Samaranch.

Com és sabut per tothom, l'equipament esportiu de Montjuïc  ja té una denominació oficial i és la que va aprovar el 30 de març de 2001 el ple municipal, amb l'única oposició del PP:  Estadi Lluís Companys. Per a tant, el que pretenen el Partit Popular i Ciutadans és esborrar el record del president de la Generalitat i gravar-hi al damunt, amb lletres d'or, el nom d'un personatge que voluntàriament va formar part, amb càrrecs, honors i prebendes, de l'Espanya feixista i dictatorial. El bàndol que, amb el cop del 18 de juliol de 1936, va impedir que l'estadi acollís l'Olimpíada Popular impulsada per Companys i el que va acabar assassinant, després d'un simulacre de judici militar, al president català.

Aquests dies, en motiu del traspàs de l'expresident del COI, la majoria de polítics i de mitjans de comunicació s'han estimat més no parlar del costat fosc de la biografia de Samaranch, però només cal donar un cop d'ull a algunes velles fotografies per entendre els clarobscurs d'un català de Franco -ell, com Fraga i molts d'altres, mai no va renegar del seu passat- a qui alguns, traint un cop més la memòria històrica, només volen veure com el senyor, “el català universal”, que un bon dia va portar els anells olímpics a Barcelona.

L'àlbum franquista de Samaranch

View more presentations from tonidal.

L'etapa franquista de Samaranch

- 17 de juliol de 1920: neix a Barcelona, fill d'una família de la burgesia tèxtil.

- 1938: és cridat a files pels republicans, però fuig a França i es posa al servei de l'Espanya de Franco com a militant de la Falange.

- Anys 40: cap provincial d'Esports de Falange

- 1955-1962: regidor d'esports a l'Ajuntament de Barcelona.

- 1964-1977: procurador a Corts, integrat en el sector Azul (falangista) i conseller nacional del Movimiento.

- 1967-1970: delegat nacional d'Educació Física i Esports, màxim càrrec esportiu del règim franquista.

- 1967: president del Comitè Olímpic Espanyol

- 1973-1977: president de la Diputació de Barcelona.

Gerunda i el pessigolleig al cul

La Gerunda, aquesta immensa tuneladora -2.700 tones de pes i 125 metres de llargada- que ahir va començar a foradar com un talp el subsol de Girona, passarà just per sota del meu lloc de treball -la seu d'El Punt- i també a pocs metres de casa. El ministre de Foment, José Blanco ha assegurat que s'utilitzaran “els sistemes de seguretat més avançats del món”, però -digueu-me aprensiu- ja començo a notar un inquietant pessigolleig al cul...

A aquestes alçades no sé què és més preocupant: que la plataforma ciutadana del TAV acusi a l'Adif  d'aplicar als tres quilòmetres de túnel de Girona una opció tècnica descartada per motius de seguretat a Barcelona o que Blanco s'entossudeixi  a mantenir el 2012 -gairebé demà passat-  com la data de ple funcionament del tram d'alta velocitat entre Barcelona i la connexió amb Europa.

Com titula avui en El Punt el company Dani Vilà a la seva crònica, que santa Bàrbara, patrona dels miners, artillers, pirotècnics i tuneladors, ens protegeixi de les obres!.








Foto 1: Les autoritats passejant ahir al costat pel costat de la tuneladora «Gerunda". / Lluís Serrat / El Punt

Foto 2: Imatge de santa Bàrbara situada dins el tunel d'atac de la tuneladora. / Dani Vilà / El Punt

Vídeo: La Gerunda iniciant la perforació del túnel.

La invitació la tinc jo

Coincidint amb aquest Sant Jordi, Editorial Base publica “El procés de Montjuïc”, una monografia històrica que explica de forma exhaustiva i amb aportació de materials inèdits, els tres atemptats anarquistes més importants que van commocionar la Barcelona de la darrera dècada del segle  XIX i les causes judicials i la repressió que els van seguir: l'acció de la Gran Via contra el general Martínez Campos (24 de setembre de 1893), l'atemptat del Liceu (7 de novembre de 1893) i el del carrer dels Canvis Nous (7 de juny de 1896).

El llibre és obra d'Antoni Dalmau i Ribalta (Igualada, 1951), personatge que no té res a veure amb l'autor d'aquest blog: Toni Dalmau Carbó (Sant Feliu de Guíxols, 1959). Ho deixo clar abans de començar a rebre felicitacions no merescudes, que són les pitjors que es poden rebre.

Com ja he comentat en dos apunts anteriors - “Una relació estranya” i “Convidat a Palau" - al meu il·lustre homònim i a qui això signa, la societat civil i les autoritats del país – tant de l'època convergent com del tripartit- tenen a bé confondre'ns sovint. A ell, el converteixen en periodista d'El Punt i responsable de l'Absurd Diari i del blog Diari de l'Absurd i a mi em transformen en expresident de la Diputació de Barcelona i en autor d'una vintena de novel·les i assaigs.

La darrera confusió s'ha produït ara mateix quan acabo de rebre una invitació del molt honorable president de la Generalitat, José Montilla per assistir divendres a l'esmorzar que, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, es celebrarà al Palau de Pedralbes. Jo no penso anar-hi, però per si de cas en deixo constància. Ja ho saps, benvolgut Antoni Dalmau i Ribalta. Si t'interessa assistir-hi, la invitació la tinc jo.

L'experiència Book

Els experts consideren que l'e-book, el llibre electrònic, encara es troba en una fase pionera però que a Europa, al llarg d'aquesta dècada, pot acabar superant en nombre de vendes al llibre de paper. Dependrà, entre altres coses, de la baixada de preus dels dispositius de lectura, però en tot cas, si això succeeix, tal vegada algun dia haurem d'acabar recuperant el següent vídeo perquè, com sempre succeeix, roda el món...i torna al Born!




Via: La huella digital

La invasió dels píxels

“Pixels” és el títol d'un curiós curt (2,35 minuts) del dissenyador gràfic en 2D i 3D Patrick Jean, produït per One More Production, en el qual la ciutat de Nova York és atacada per objectes i criatures de videojocs clàssics com Tetris, Pac Man, Space Invaders, Donkey Kong...

Imaginació, creativitat i bons efectes visuals en pla retro que ens faran recordar amb nostàlgia hores i més hores de joc viscudes davant l'ordinador.

Porno star sobiranista?

L'actriu porno Maria Lapiedra, nom artístic de Maria Pasqual,  ha decidit posar els seus encants al servei de la consulta sobiranista de Mollerussa. Nascuda a les Borges el 1984 però criada des de petita a la capital del Pla d'Urgell, on s'hi va traslladar amb els seus pares, l'ex muller del director de cinema eròtic Ramiro Lapiedra, de qui va prendre el nom, i del personatge de la premsa del cor Dínio, ha acceptat la proposta de la Plataforma Mollerussa Decideix de donar suport públic a la consulta sobre la independència que tindrà lloc el proper 25 d'abril.

L'actriu, una cara i un cos que s'han fet populars a programes com Sálvame (Tele5), votarà anticipadament el dijous 22 a la plaça Manel Bertran, però si ens hem de refiar del contingut del seu web -escrit només en castellà i on es diu textualment que Maria Lapiedra té “nacionalidad española”- ves a saber quin serà el seu vot...

Això sí, els organitzadors han aconseguit l'objectiu primordial: que un rostre mediàtic i un físic contundent faci arribar la notícia de la consulta a sectors més interessats en les corbes anatòmiques que en els revolts i pedregars de la política.

Vídeo: Maria Lapiedra baixant de la Font del Gat...

Imatge: Captura de pantalla del web de l'actriu porno.

La màquina maltractadora

 A la sala d'espera del servei d'urgències de l'Hospital Josep Trueta de Girona hi ha una màquina de cafè "maltractada". Això és al menys el que es pot deduir del cartell que hi han penjat:

"Preguem no maltractin la màquina, els hi tornarem els diners a la cafeteria...”

El que no expliquen els responsables del servei és que la màquina en qüestió es dedica també a maltractar sistemàticament als seus usuaris. A l'hora de tornar el canvi, l'andròmina escup ferotgement, ara sí i ara també, les monedes per terra, com si li fes ràbia desfer-se dels diners, amb la qual cosa prendre un cafè, un tallat o una xocolata obliga a bona part dels clients a fer flexions collint el reguitzell de monedes que rodolen amb velocitat inusitada pel paviment.

Desconeixem si l'actitud de la màquina és una revenja pels maltractaments patits  o si algú del Trueta ha decidit que els abdominals forçats - el terra és molt baix- són un bon i saludable exercici per ofegar les penes a tots aquells que, acompanyant als pacients, es veuen obligats a esperar hores i més hores a la sala, un pèl inhòspita i castigada pel temps, d'aquest servei d'urgències.


Fotos: T. Dalmau

Matas, home de crèdit

L'expresident de les Balears i exministre del PP Jaume Matas ha evitat l'ingrés provisional a la presó dipositant en el jutjat la fiança més alta mai fitxada a la illes: tres milions d'euros. Matas ha aconseguit aquesta quantitat considerable de diners gràcies a un crèdit atorgat pel Banc de València (grup Bancaixa) i transferit prèviament i a parts iguals a dos comptes: un que té obert a aquesta entitat bancària i un altre a la Caixa d'Arquitectes.

El degà del Col·legi d'Arquitectes de les Balears, Lluís Corral ja s'ha afanyat en deixar clar que la caixa corporativa no ha avalat ni finançat al presumpte corrupte sinó que els tres milions procedeixen exclusivament del Banc de València i ha qualificat tot plegat com “una burda maniobra de distracció” amb la qual Matas ha intentat fer creure a l'opinió pública que els diners procedien d'orígens diversos.

En resum, per aconseguir tres milions d'euros i evitar la presó només cal ser amic de José Luís Olivas, que va ser entre 2002 i 2003 president  de la Generalitat valenciana pel Partit Popular i actualment presideix Bancaixa i aportar un currículum tan net com el de Jaume Matas, a qui el jutge instructor del cas Palma Arena li imputa tretze delictes, entre ells malversació de fons públics, prevaricació, blanqueig de capitals i falsedat documental.

Després diran els empresaris i els particulars -gent de poca fe- que obtenir un crèdit és tan complicat!


Foto: Jaume Matas, a la dreta, amb el seu advocat, Rafael Perera. / EFE

"Déu viu a Catalunya"

 En Jordi Camps,  col·lega d'El Punt, em comunica la bona nova que ha confirmat amb un contundent titular l'equip d'investigació del diari francès L'Équipe: “Dieu vit en Catalogne”.

L'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach fa tocar campanes i tots els bisbes i capellans catalans alcen la vista al cel sense saber-se avenir que per fi, en aquest món de descreguts, algú els dona la raó.

“S'ha fet la llum!”, criden monges i frares levitant entre les velles pedres dels convents nostrats.

Mentrestant, els ateus i els agnòstics d'ànima culer ens eixuguem les babes del partit de dimarts contra l'Arsenal, toquem de peus a terra i preguem que dissabte, aquest petit gran déu anomenat Leo Messi es traslladi per unes hores a viure al Santiago Bernabéu i ho faci amb tota la màgia de la seva cort celestial.

I, per damunt de tot, que cap Nietzsche blanc ens el mati. Us ho preguem senyor!.

Entre manaies i vestes

Girona. Nit de Divendres Sant. La curiositat que no pas la devoció em fa anar fins a la plaça de la catedral per contemplar per primera vegada l'acte final de la Processó del Sant Enterrament. L'espectacular escalinata del temple gironí -90 esglaons distribuïts en tres trams- és el punt d'arribada de les dotze confraries que des de les deu de la nit han recorregut part del barri vell. Auxiliada per la megafonia, una veu amb to indubtablement capellanesc prega silenci per amor de Déu i des de la Pujada de Sant Feliu comença a arribar el so rítmic dels tambors. Pel Portal de Sobreportes, el maniple de 119 manaies de la confraria de Jesús Crucificat entra a la plaça a marxa lenta i amb les llances picant a terra, com ho han fet any rere any  durant tot el recorregut de dues hores per la ciutat. Obre la formació la banda de tambors i de pifres, un instrument aquest darrer d'origen germànic de la família de les flautes travesseres que amb el seu to agut és un dels elements singulars dels Manaies de Girona. El pifre, antigament usat a les milícies de molts països, pràcticament ha desaparegut a l'estat espanyol i només ells i els Alabarders del Rei el conserven com una relíquia musical del passat. Des de mitjans del segle XIX, el pobre pifre ha caigut vençut per la major contundència sonora de cornetes, clarins i trompes.

Seguint el ritme d'una vella marxa, els armats desfilen amb aire marcial i comencen a pujar l'escalinata enmig d'una pluja de flaixos que s'emmirallen en la lluentor de les cuirasses i dels cascs romans. Els manaies estan atents a no perdre el pas -esquerra, dreta, esquerra, dreta- i a no empassegar en algun dels traïdors esglaons. Fa goig, sobretot, veure la banda pujant en bloc compacte, pas decidit i sense deixar d'escapar cap nota fins a la porta de la catedral.

En el maniple hi ha disciplina, un concepte que no tenien massa en compte  els primers manaies gironins del segle XVIII. Segons recullen les cròniques, existia una certa disbauxa i alguns d'ells participaven fins i tot beguts a la processó, amb la qual cosa el mot “manaia” va acabar convertint-se en sinònim de “tronera”.

Darrera els romans van arribant el miler llarg de vestes de les dotze confraries que ja han deixat els seus passos camí de l'església dels Dolors i de l'església de Sant Lluc.... Ara els confrares arriben sols a la plaça de la catedral, amb els ciris apagats, sense música, sense cap mínima concessió a l'espectacle. Cada confraria és rebuda per la veu en off que explica, com una lletania, el significat religiós de cada pas. S'ha perdut el ritme i la cosa es fa llarga i pesada. Eixuta. Un manaia format a la plaça aprofita per deixar escapar un badall. Una de les confraries va de negre de dalt a baix. Sense ànim d'ofendre sentiments, se m'acut pensar que seria un paradís estètic per la tribu dels gòtics...

Tanca la comitiva el bisbe Francesc Pardo, qui, després de la pujada de la creu processional fins a la porta de la catedral, serà l'encarregat de fer una homilia pertorbada pels lladrucs poc respectuosos d'un gos. I a continuació, el cant del Crec en un Déu i el punt i final amb la vistosa baixada del maniple per l'escalinata, moment en el qual l'espectacle cívic-religiós recupera el ritme perdut.

Acabat l'acte, una gironina que ha participat diverses vegades com a confrare a la processó, m'explica la dificultat que suposa pujar els esglaons amb la visió limitada per la caputxa i la llarga túnica que dificulta veure els peus. També reconeix que, amb l'excepció dels manaies, la cerimònia a les escales de la catedral pot fer-se llarga i pesada pels espectadors. “És una mica eixuta, però això respon al caràcter auster que sempre s'ha volgut donar a aquesta processó”. Parlem de tot això i de moltes coses més fent unes copes a L'Arc, l'únic bar del món que per la seva singular ubicació al peu de les escalinates del temple principal gironí pot vanagloriar-se de tenir ni més ni menys que una catedral a la terrassa.

Foto 1: Els manaies a les escales de la catedral. / Manel Lladó / El Punt

Foto 2: La processó, a punt de sortir. Manel Lladó / El Punt