Porno star sobiranista?

L'actriu porno Maria Lapiedra, nom artístic de Maria Pasqual,  ha decidit posar els seus encants al servei de la consulta sobiranista de Mollerussa. Nascuda a les Borges el 1984 però criada des de petita a la capital del Pla d'Urgell, on s'hi va traslladar amb els seus pares, l'ex muller del director de cinema eròtic Ramiro Lapiedra, de qui va prendre el nom, i del personatge de la premsa del cor Dínio, ha acceptat la proposta de la Plataforma Mollerussa Decideix de donar suport públic a la consulta sobre la independència que tindrà lloc el proper 25 d'abril.

L'actriu, una cara i un cos que s'han fet populars a programes com Sálvame (Tele5), votarà anticipadament el dijous 22 a la plaça Manel Bertran, però si ens hem de refiar del contingut del seu web -escrit només en castellà i on es diu textualment que Maria Lapiedra té “nacionalidad española”- ves a saber quin serà el seu vot...

Això sí, els organitzadors han aconseguit l'objectiu primordial: que un rostre mediàtic i un físic contundent faci arribar la notícia de la consulta a sectors més interessats en les corbes anatòmiques que en els revolts i pedregars de la política.

Vídeo: Maria Lapiedra baixant de la Font del Gat...

Imatge: Captura de pantalla del web de l'actriu porno.

La màquina maltractadora

 A la sala d'espera del servei d'urgències de l'Hospital Josep Trueta de Girona hi ha una màquina de cafè "maltractada". Això és al menys el que es pot deduir del cartell que hi han penjat:

"Preguem no maltractin la màquina, els hi tornarem els diners a la cafeteria...”

El que no expliquen els responsables del servei és que la màquina en qüestió es dedica també a maltractar sistemàticament als seus usuaris. A l'hora de tornar el canvi, l'andròmina escup ferotgement, ara sí i ara també, les monedes per terra, com si li fes ràbia desfer-se dels diners, amb la qual cosa prendre un cafè, un tallat o una xocolata obliga a bona part dels clients a fer flexions collint el reguitzell de monedes que rodolen amb velocitat inusitada pel paviment.

Desconeixem si l'actitud de la màquina és una revenja pels maltractaments patits  o si algú del Trueta ha decidit que els abdominals forçats - el terra és molt baix- són un bon i saludable exercici per ofegar les penes a tots aquells que, acompanyant als pacients, es veuen obligats a esperar hores i més hores a la sala, un pèl inhòspita i castigada pel temps, d'aquest servei d'urgències.


Fotos: T. Dalmau

Matas, home de crèdit

L'expresident de les Balears i exministre del PP Jaume Matas ha evitat l'ingrés provisional a la presó dipositant en el jutjat la fiança més alta mai fitxada a la illes: tres milions d'euros. Matas ha aconseguit aquesta quantitat considerable de diners gràcies a un crèdit atorgat pel Banc de València (grup Bancaixa) i transferit prèviament i a parts iguals a dos comptes: un que té obert a aquesta entitat bancària i un altre a la Caixa d'Arquitectes.

El degà del Col·legi d'Arquitectes de les Balears, Lluís Corral ja s'ha afanyat en deixar clar que la caixa corporativa no ha avalat ni finançat al presumpte corrupte sinó que els tres milions procedeixen exclusivament del Banc de València i ha qualificat tot plegat com “una burda maniobra de distracció” amb la qual Matas ha intentat fer creure a l'opinió pública que els diners procedien d'orígens diversos.

En resum, per aconseguir tres milions d'euros i evitar la presó només cal ser amic de José Luís Olivas, que va ser entre 2002 i 2003 president  de la Generalitat valenciana pel Partit Popular i actualment presideix Bancaixa i aportar un currículum tan net com el de Jaume Matas, a qui el jutge instructor del cas Palma Arena li imputa tretze delictes, entre ells malversació de fons públics, prevaricació, blanqueig de capitals i falsedat documental.

Després diran els empresaris i els particulars -gent de poca fe- que obtenir un crèdit és tan complicat!


Foto: Jaume Matas, a la dreta, amb el seu advocat, Rafael Perera. / EFE

"Déu viu a Catalunya"

 En Jordi Camps,  col·lega d'El Punt, em comunica la bona nova que ha confirmat amb un contundent titular l'equip d'investigació del diari francès L'Équipe: “Dieu vit en Catalogne”.

L'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach fa tocar campanes i tots els bisbes i capellans catalans alcen la vista al cel sense saber-se avenir que per fi, en aquest món de descreguts, algú els dona la raó.

“S'ha fet la llum!”, criden monges i frares levitant entre les velles pedres dels convents nostrats.

Mentrestant, els ateus i els agnòstics d'ànima culer ens eixuguem les babes del partit de dimarts contra l'Arsenal, toquem de peus a terra i preguem que dissabte, aquest petit gran déu anomenat Leo Messi es traslladi per unes hores a viure al Santiago Bernabéu i ho faci amb tota la màgia de la seva cort celestial.

I, per damunt de tot, que cap Nietzsche blanc ens el mati. Us ho preguem senyor!.

Entre manaies i vestes

Girona. Nit de Divendres Sant. La curiositat que no pas la devoció em fa anar fins a la plaça de la catedral per contemplar per primera vegada l'acte final de la Processó del Sant Enterrament. L'espectacular escalinata del temple gironí -90 esglaons distribuïts en tres trams- és el punt d'arribada de les dotze confraries que des de les deu de la nit han recorregut part del barri vell. Auxiliada per la megafonia, una veu amb to indubtablement capellanesc prega silenci per amor de Déu i des de la Pujada de Sant Feliu comença a arribar el so rítmic dels tambors. Pel Portal de Sobreportes, el maniple de 119 manaies de la confraria de Jesús Crucificat entra a la plaça a marxa lenta i amb les llances picant a terra, com ho han fet any rere any  durant tot el recorregut de dues hores per la ciutat. Obre la formació la banda de tambors i de pifres, un instrument aquest darrer d'origen germànic de la família de les flautes travesseres que amb el seu to agut és un dels elements singulars dels Manaies de Girona. El pifre, antigament usat a les milícies de molts països, pràcticament ha desaparegut a l'estat espanyol i només ells i els Alabarders del Rei el conserven com una relíquia musical del passat. Des de mitjans del segle XIX, el pobre pifre ha caigut vençut per la major contundència sonora de cornetes, clarins i trompes.

Seguint el ritme d'una vella marxa, els armats desfilen amb aire marcial i comencen a pujar l'escalinata enmig d'una pluja de flaixos que s'emmirallen en la lluentor de les cuirasses i dels cascs romans. Els manaies estan atents a no perdre el pas -esquerra, dreta, esquerra, dreta- i a no empassegar en algun dels traïdors esglaons. Fa goig, sobretot, veure la banda pujant en bloc compacte, pas decidit i sense deixar d'escapar cap nota fins a la porta de la catedral.

En el maniple hi ha disciplina, un concepte que no tenien massa en compte  els primers manaies gironins del segle XVIII. Segons recullen les cròniques, existia una certa disbauxa i alguns d'ells participaven fins i tot beguts a la processó, amb la qual cosa el mot “manaia” va acabar convertint-se en sinònim de “tronera”.

Darrera els romans van arribant el miler llarg de vestes de les dotze confraries que ja han deixat els seus passos camí de l'església dels Dolors i de l'església de Sant Lluc.... Ara els confrares arriben sols a la plaça de la catedral, amb els ciris apagats, sense música, sense cap mínima concessió a l'espectacle. Cada confraria és rebuda per la veu en off que explica, com una lletania, el significat religiós de cada pas. S'ha perdut el ritme i la cosa es fa llarga i pesada. Eixuta. Un manaia format a la plaça aprofita per deixar escapar un badall. Una de les confraries va de negre de dalt a baix. Sense ànim d'ofendre sentiments, se m'acut pensar que seria un paradís estètic per la tribu dels gòtics...

Tanca la comitiva el bisbe Francesc Pardo, qui, després de la pujada de la creu processional fins a la porta de la catedral, serà l'encarregat de fer una homilia pertorbada pels lladrucs poc respectuosos d'un gos. I a continuació, el cant del Crec en un Déu i el punt i final amb la vistosa baixada del maniple per l'escalinata, moment en el qual l'espectacle cívic-religiós recupera el ritme perdut.

Acabat l'acte, una gironina que ha participat diverses vegades com a confrare a la processó, m'explica la dificultat que suposa pujar els esglaons amb la visió limitada per la caputxa i la llarga túnica que dificulta veure els peus. També reconeix que, amb l'excepció dels manaies, la cerimònia a les escales de la catedral pot fer-se llarga i pesada pels espectadors. “És una mica eixuta, però això respon al caràcter auster que sempre s'ha volgut donar a aquesta processó”. Parlem de tot això i de moltes coses més fent unes copes a L'Arc, l'únic bar del món que per la seva singular ubicació al peu de les escalinates del temple principal gironí pot vanagloriar-se de tenir ni més ni menys que una catedral a la terrassa.

Foto 1: Els manaies a les escales de la catedral. / Manel Lladó / El Punt

Foto 2: La processó, a punt de sortir. Manel Lladó / El Punt

La ultradreta a la Justícia

Tarda de diumenge llarga com un dia sense pa. Se'm desperten instints masoquistes i m'acabo perdent per aigües per mi poc navegades de la xarxa. Entro en un web identitari espanyol, concretament el de la Fundación DENAES para la Defensa de la Nación Española. Els seus objectius queden clars:

“La Fundación DENAES tiene como finalidad la dinamización, sensibilización y movilización de la base social de nuestra institución en particular y de la sociedad española en general, con el ánimo de aunar voluntades, liderar la sociedad civil en defensa de la Nación española y fortalecer nuestras instituciones políticas y jurídicas comunes, así como reivindicar nuestros símbolos y lazos de unión. Además, la Fundación DENAES, para la defensa de la Nación Española, asume como fin principal el articular una ofensiva, en todos los frentes legales, contra quienes han decidido socavar los cimientos de España poniendo a prueba la lealtad de todos los españoles.”

A la secció que recull les activitats de la fundació hi trobo un vídeo d'un acte celebrat el 20 de juliol de 2007. Es tracta d'una taula rodona que porta per títol “Víctimas y nación”. Un dels ponents és un jurista que carrega sense manies contra la Constitució en considerar-la “defectuosa en origen”. Assegura que les ambigüitats del text aprovat el 1978 són “talones en blanco que se están cobrando los nacionalistas secesionistas”.  “Una nación -afegeix- puede morir por ser invadida, por ser derrotada. Lo que no puede es morir en manos del Boletín Oficial del Estado, que es la manera más triste de morir una nación. Es lo que está ocurriendo en España que a través del BOE la estan aniquilando con reformas legislativas de estatutos sin que España se muera por muerte natural. Porqué España no está enferma, la asfixian a traves del BOE. Y no hay nada más humillante y más penoso que una nación secular, milenaria como es España que se la carguen con una arma tan vulgar como es un papel que se llama Boletín Oficial del Estado.”

El ponent, que rep grans aplaudiments del públic,  es diu Adolfo Prego de Oliver, és patró d'honor de la fundació DENAES i magistrat de la sala penal del Tribunal Suprem. Aquest jutge ultraconservador acaba de redactar l'auto mitjançant el qual s'ha desestimat el recurs del jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón contra la decisió del magistrat instructor Luciano Varela de processar-lo per la investigació dels crims del franquisme.

Per resumir-ho, un jutge com Prego, que no amaga la seva vinculació a una fundació ultradretana i que fins i tot va signar un manifest contra la llei de memòria històrica, intervé sense manies en el procediment obert per les querelles per prevaricació contra Garzón presentades pel pseudosindicat ultra Manos Límpias i per Falange Española, un partit d'una ideologia, la  feixista, que va tenir un paper capital en els crims del franquisme.

Hi haurà qui vendrà la participació de Prego com a estrictament tècnica i col·legiada amb la resta dels membres de la sala,  però tot plegat a més de lleig i de dubtosament ètic, posa en evidència fins a quin nivell perniciós ha arribat la politització de la Justícia.


Foto: Adolfo Prego

Humor negre en temps de Guantánamo

Entre les mil i una bromes pesades que circulen per la xarxa per acollonir al personal, aquesta n'és una especialment indicada per quan es viatja en avió o en tren.

1.- Es treu de la bossa l'ordinador portàtil

2.- S'obre molt a poc a poc i s'engega l'aparell

3.- Es controla que el viatger assegut al costat s'estigui fitxant, encara que sigui de reüll,  en el que surt a la pantalla

4.- S'arranca el navegador preferit

5.- Es tanquen els ulls i s'aixeca la vista cap al cel...

6.- Es respira profundament i es clica en aquest enllaç

7.- Es mira la cara del veí, creuant els dits perquè no pateixi del cor...

Via: llista Folre i Manilles

L'àvia cavalca en moto

Un capvespre, en arribar amb moto a casa, el nét va descobrir com l'àvia Dolors el mirava fixament des de la finestra de la cuina.

“Què voldrà aquesta dona trapassera?”

A l'endemà, va enxarpar l'àvia prenent mides a la moto. Un pam per aquí, dos pams per allà...

“Qualsevol diria que es vol treure el carnet...”

Als següents dies, la Dolors va mostrar un comportament encara més estrany. Sortia ben poc de la seva habitació, el just per fer els àpats a corre-cuita i engolir l'arsenal de pastilles que el bon doctor li havia receptat per treure-se-la de sobre. Era indubtable que alguna cosa portava entre mans, però, coneixent el seu caràcter de mil dimonis,  ningú de la família gosava  traspassar la porta i vulnerar la seva intimitat.

Dues setmanes més tard, el nét es va llevar com cada dia de bon matí, va esmorzar, va agafar els trapaus de la feina i va obrir la porta del garatge per treure la moto.

La impressió va ser majúscula en trobar la màquina, la seva estimada màquina, vestida de llana!!.

 Mentre el nét intentava recuperar-se de la sorpresa, l'àvia Dolors exhalava a l'habitació el darrer sospir somniant en una altra moto, la de l'avi Pere, al cel sia, amb la qual havia cavalcat seixanta anys enrere per mil camins de felicitat. “Ja no es fan motos com les d'abans” es deia una i altra vegada la Dolors donant gràcies a Déu per la perla que obturava cada dos per tres les bugies. Benaurada avaria i valenta excusa per perdre's pels prats!.

“Ja no es fan motos com abans...”


 Fotos: Rebudes per correu electrònic. Autor desconegut.

Nota de l'autor

El blog porta uns dies inactiu degut a la tempesta de neu i, posteriorment, a unes circumstàncies complicades relacionades amb la salut d'un familiar.

Espero poder reprendre el fil el més aviat possible.

Aguirre torera

Aguirre torera

View more presentations from tonidal.

Ha passat el carnaval però la cosa encara va de disfresses. A Amsterdam, la policia ha arrestat a un suec que des de feia tretze anys pilotava avions d'aerolínies belgues, britàniques i italianes amb una credencial falsa de pilot comercial. I a Mallorca han descobert un home que es feia passar per metge d'UCI sense tenir el títol de doctor en medicina.

Mentrestant a Madrid, Esperanza Aguirre ha aparegut semidisfressada de torera fent el paseillo per les portades amigues d'El Mundo, l'ABC i  La Razón i anunciant que les curses de toros seran declarades Bé d'Interès Cultural per la Comunitat de Madrid. La presidenta, més llesta, ràpida i populista que els seus correligionaris, ha saltat espontàniament a l'arena de la plaça de braus muntada a la cambra catalana en motiu del debat entre taurins i antitaurins. Ho ha fet, diuen, sense respectar el calendari previst per l'Associació Taurina Parlamentaria, una mena de lobby polític del Congrés dels Diputats que promou la defensa de la tauromàquia. Si ens hem de creure el que explicava ahir El País, el grup, que compta a les seves files amb personatges com el popular Pío García Escudero i la socialista Carmen Calvo, exministre de Cultura, va convocar una reunió el passat 25 de gener en la qual es va acordar que les comunitats de Castella i Lleó, Madrid, València, La Rioja, Castella-La Manxa, Illes Balears, Navarra. Extremadura, Andalusia i la ciutat autònoma de Melilla declararien la fiesta -greument amenaçada, com creuen, per Catalunya-  Bé d'Interès Cultural.

Aguirre, però, ha tirat pel dret sense avisar a ningú i apropiant-se del mèrit polític d'una iniciativa que, com ho és el lobby del Congrés, havia de ser transversal aplegant populars i socialistes protaurins. L'espontaneïtat de la presidenta madrilenya, que, amb l'altaveu de la premsa conservadora no perd cap ocasió per aparèixer davant l'opinió pública com a abanderada de l'espanyolisme,  segur que no ha agradat gens ni mica als membres del grup de pressió i de les comunitats conxorxades. Dues d'elles, la valenciana i la de Múrcia, no han esperat ni vint-i-quatre hores per anunciar que també declararan les curses de braus Bé d'Interès Cultural, amb la qual cosa han donat la sensació d'anar a remolc de Madrid com a simples subalterns de la quadrilla torera d'Esperanza Aguirre.

Mentre en el Parlament català el debat sobre els braus es centra bàsicament en la qüestió del maltractament dels animals i en si la tortura pot considerar-se art, a fora -gràcies a l'Espe- agafa un marcat to identitari (Catalunya versus Espanya), un escenari que, a pocs mesos de les eleccions catalanes no fa cap favor a Alícia Sánchez-Camacho. Fa uns dies, en una reunió a porta tancada, la dirigent del PPC ja va demanar als barons autonòmics del partit que no fessin cap moviment que pogués ser interpretat com a anticatalà i Rajoy li va donar suport a l'entendre que el PP es juga molt a Catalunya. Esperanza Aguirre, però, va a la seva i ha saltat a la plaça amb aire torero de sempre per rebre els aplaudiments de la grada i amb l'empenta suficient per lidiar i estocar, per enèsima vegada, els braus que convinguin encara que sigui bestiar de la ramaderia popular i portin per nom Mariano, Alberto o Alícia. 

Els braus en El País

El diari El País dedica avui dues planes de la secció de Cultura al debat que ha començat en el Parlament de Catalunya entre taurins i antitaurins. La informació periodística porta per títol “Toros en Cataluña: segundo aviso” i va acompanyada de tres articles d'opinió: el primer es titula “Tiempo de construir” i és de Carlos Abella, el segon “Un abuso arrogante” de Fernando Sabater i el tercer “Golpe a la convivencia”,  escrit pel pintor i gran aficionat a la tauromàquia i a la boxa Eduardo Arroyo. Aquest darrer és el que es mostra més contundent i fins  i tot insultant:

“Sólo entiendo la persecución en la cabeza de quien está dispuesto a obligar a un país rico, abierto y cosmopolita como Cataluña a convertirse en un rincón donde reine un ruralismo sospechoso y semifascista. Ojalá no cunda el ejemplo.”

Per descomptat que cap dels tres articles és partidari de la supressió dels toros, però segur que en aquesta manca de pluralitat d'un diari que es presenta com a progressista no hi tenen res a veure les curses de braus que cada temporada emet per taquilla Digital +. No us ho sembla?

• Escolteu al periodista Jordi Barbeta, avui a la tertúlia del matí de RAC1 desmuntant el mite d'"el toro enamorado de la luna" i la bravor hispànica

Powered by Podbean.com

Els llavis que toquen el licor

1919, en algun indret dels Estats Units. Un grup de dames puritanes, integrants de la Lliga Antitavernes, es fan fotografiar amb un cartell pretesament amenaçador pels bevedors masculins:

“Els llavis que toquen el licor no tocaran els nostres llavis”

Amb aquest i altres eslògans, grups de pressió com la Lliga Antitavernes, el Partit Prohibicionista i la Unió d'Abstinència de les Dones Cristianes acabaran aconseguint l'aprovació de la divuitena esmena en la constitució nord-americana, la que prohibirà, entre el 1920 i el 1933, la fabricació, el transport i la venda de begudes alcohòliques.

Amb la Llei Seca i el corresponent mercat negre d'alcohol, els gansters com Al Capone s'hi faran les barbes d'or. Paral·lelament, augmentaran els delictes de sang, els suborns a funcionaris i les intoxicacions provocades per beuratges fabricats sense cap control sanitari.

Però tornem a les dames puritanes. Observant-les, criden l'atenció les seves mirades ferotges.

Algú haurà enyorat besar aquells llavis?

Amb aquest pensament, giro plana històrica mentre faig dringar els glaçons del meu escocès.

No he de conduir i avui un debat similar es centraria al voltant de la legalització o no de les drogues. Digueu-me purità o poruc, però confesso que mai he sentit la necessitat de perdre'm pels paradisos artificials que aquestes substancies prometen. I no tinc clara quina seria en un món perfecte la millor resposta per reduir les víctimes directes o indirectes que provoquen: legalitzar o mantenir la prohibició?

"Hasta luego" Jazztel

Ring, ring, ring...

- Digui'm...

A l'altre costat del fil telefònic es sent una veu llunyana amb accent sud-americà:

- Buenas tardes. ¿El señor XXX?

- Si...

- Mire señor, mi nombre es YYY y le llamo desde la telefonía fija Jazztel.

Resposta  amb accent català indignat:

- Esta semana me han llamado diez veces y ya les he dicho que no me interesa. Les ruego que de una vez por todas sean eficientes y me eliminen de su lista.

- Disculpe la molestia señor. Hasta luego.

- Hasta luego? Grrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr

L'endemà a la mateixa hora.

Ring, ring, ring...

El ratolí punt G

Aquest ratolí -diguem-ne- eròtic és una proposta, per ara només damunt el paper, del dissenyador ucraïnès Andy kurovets. El seu creador l'ha batejat amb el nom spot G (punt G) i vista la denominació i  les formes suggerents del mouse no cal afegir-hi més paraules. Ens limitarem a reproduir un comentari divertit d'un lector o lectora del web Yanko Design:

"Great design. Unfortunately most men won’t be able to find the scroll wheel"

És a dir: “Bon disseny. Malauradament la majoria dels homes no podran trobar la rodeta de desplaçament”

El club dels pobres del PP

El president valencià Francisco Camps, que cobra un sou anual de 79.546 euros, ha declarat que només té un compte bancari propi amb 905 euros, la meitat d’un altre amb la seva dona que puja a un total de 2.779 euros, un pla de pensions de 8.309 euros, un cotxe vell de quinze anys i la  copropietat amb la seva muller d’un pis a València per un valor cadastral de 110.339 euros.


Si s’ha de fer cas a aquest llistat de bens publicat ahir per les Corts valencianes que, com una mesura higiènica arran del cas Gürtel inclou les declaracions de tots els parlamentaris valencians, Francisco Camps és un dels més pobres del seu govern i mereix que es faci al seu favor una col·lecta pública perquè pugui, com a mínim, renovar els vestits sense que cap jutge hi torni a posar el nas.

Camps també reuneix tots els mèrits per entrar a formar part del Club del Pobres del PP, l’entitat presidida per Esperanza Aguirre, a qui, com recordareu, fa uns quatre anys unes ànimes benefactores ja li van organitzar una col·lecta per internet després que assegurés que amb el sou de presidenta -aleshores uns 8.395 euros mensuals-  no arribava a final de mes per culpa de la despesa en calefacció del seu luxós palau al centre de Madrid.

No hi ha com ser pobre amb classe, una manera de sobreviure a la misèria amb estil que Francisco Camps podrà aprendre de la ma sempre generosa d’Esperanza Aguirre.

Qui la fa més llarga

A la passarel·la El Ego, la mostra dels joves creadors de la Cibeles Madrid Fashion Week, s'ha pogut veure aquest insòlit disseny de la col·lecció d'Isabel Mastache tardor-hivern 2010-2011: uns pantalons amb penis i testicles com a elements “decoratius”.

Algú se'ls posarà?

Així, a primera vista, semblen idonis per juntes executives de grans empreses o per debats electorals. Per veure qui la fa més llarga.

Clar que si l'alternativa que proposa la creadora gallega és disfressar-nos de La Guerra de les Galàxies amb el modelet de sota, quasi que ens quedem amb els “discrets” pantalons...

Definitivament, anar a la moda és molt dur.

El dit d'Aznar

Davant l'escridassada d'un grup d'estudiants de la universitat d'Oviedo, a José Maria Aznar, eternament enyorat per la dreta com a president modèlic i exemplar home d'estat, no se li ha acudit res més que aixecar el dit com un rufià de barri, com un pinxo berlusconià qualsevol. El dit veí del que utilitza per assenyalar als rivals polítics quan vol donar lliçons d'honor, moral i valors. El dit de la mateixa ma que mou els fils del PP postmariano, el de l'Esperanza-hijoputa.

De jove, com a admirador de José Antonio i fill i net de falangistes, Aznar alçava la pluma i, en sentit figurat (no hi ha imatges que demostrin el contrari), el braç. Ara només alça el dit. Amb els anys, l'home va millorant.

 



Foto: Reuters

Dibuix: Forges / El País

Vídeo: Gran Wyoming i  Beatriz Montañez a El Intermedio de La Sexta

Coratge és sinònim de collons

 

Zapatero a Rajoy ahir en el cara a cara al Congrés:

“Si tiene coraje, presente la moción de censura”

De la mateixa manera que un polític no insultarà mai a un altre públicament acusant-lo de “mentider” (en tot cas li dirà “ha faltat vostè a la veritat”), a un líder mai se li acudirà etzibar al seu rival amb un sonor “si té collons, presenti la moció de censura”.

Quedaria lleig.

Mentre que en el carrer els aturats, els jubilats i  els empresaris amb el crèdit estrangulat pels banquers necessiten collons per tirar endavant, a la seu parlamentaria, coratge és sinònim de collons. Qüestió d'elegància florentina.

Per cert que el verb “Etzibar” ve probablement de l'arabisme atzeb (membre viril). No hi ha volta de full. Diem el que diem sempre acabem arribant allà mateix.

El faraó i la llista d'espera

Els doctors s'han pronunciat. El pacient va morir per culpa de la malària però també patia el mal de Köhler, una necrosi òssia per falta de reg sanguini al peu. Així mateix, tenia oligodactilia en el peu dret (una anomalia congènita caracteritzada per l'absència d'algun dit) i peu deforme a l'esquerra. Un mal dia, tal vegada a conseqüència d'una caiguda, es va fracturar la cama i mentre estava convalescent, la malària se'l va emportar camí dels  déus.

El personatge en qüestió és Tutankhamon, el faraó més famós de la història, i l'estudi de la mòmia -publicat ahir en el Journal of the American Medical Association (JAMA)- l'ha fet el Consell Superior d'Antiguitats d'Egipte, sota la supervisió de l'arqueòleg Zahi Hawas.

Han hagut de passar més de 3.000 anys per saber que el jove faraó, fill d'Akhenaton (com han confirmat ara les proves d'ADN), no va ser assassinat per un rival sinó per un vulgar mosquit portador de la malària.

Trenta segles sense diagnòstic.

Francament, no sé de que es queixen els pacients que són en llista d'espera a la sanitat pública.  

Mòbils sense connexió

Una part dels assistents al Mobile World Congress, el certamen internacional que aplega a Barcelona les principals novetats  en telefonia mòbil, estan patint  problemes amb la connexió a internet mitjançant les quatre xarxes wifi habilitades a les instal·lacions de la Fira.

La paradoxa de tot plegat és que la telefonia mòbil està orientada cada vegada més cap a la connexió permanent a internet i els 1.300 expositors han pagat entre 200 i 1.500 euros (segons el nombre de connexions) per un servei que no acaba de rutllar prou bé.

Més enllà de la parafernàlia pròpia dels grans esdeveniments, la realitat s'imposa. Senyores i senyors expositors i visitants: benvinguts al país amb el servei ADSL més car, lent i ineficient del món mundial. 

Foto: Uns visitants al congrès de mòbils. / EFE 

Massacre televisiva

A la ciutat de Lilburn, prop d'Atlanta, un home ha entrat a un establiment de la cadena Walmart, s'ha dirigit a la secció d'esports, ha agafat un bat de beisbol i, a continuació, ha anat ben decidit fins a la secció d'electrònica i ha destruït a patacades un total de 29 televisors, causant danys per valor de 22.000 dòlars.

L'individu ha estat arrestat per la policia però de moment no es coneixen les raons que l'han portat a provocar aquesta massacre televisiva.

A l'espera d'un argument més convincent, jo no descartaria que el protagonista de la destrossa simplement hagi actuat en defensa pròpia desprès d'acabar amb el cervell matxucat per l'allau de notícies periodístiques, anuncis i comentaris de carrer sobre el carall d'estrena de la sisena temporada de Lost.

Acudit: El Roto

SGAE, salva'm!

Avui l'estimat veí ha tingut a bé despertar-me amb la ràdio a tot volum.

Radiofòrmula sense contemplacions. Tones de música travessant les parets i menjant-me el cuc de l'orella.

He estat a punt de trucar a la SGAE i pregar-los de genolls a terra que, a més dels clubs esportius, les perruqueries, les llars d'avis i les escoles,  inspeccionin també, amb la duresa que els caracteritza, els blocs horitzontals de cases adossades.

Perquè, siguem seriosos, ¿no és difusió pública i per a tant vulneració dels drets d'autor el que han patit les meves orelles i cervell?

Ramon Muntaner, salva'm i fes passar al veí per caixa.

Em pot dir com arribar-hi?

Derren Brown - Person Swap - Click here for this week’s top video clips

Un vianant t'atura pel carrer, et mostra un plànol de la ciutat i et demana quin és el camí més curt per a arribar a una determinada adreça.

Et fixes amb la cara del desconegut o amb el plànol?

En aquest vídeo del programa Mind Control del canal britànic Channel 4, l'il·lusionista anglès Derren Brown demostra que, en aquestes circumstàncies, tothom centra la seva atenció en el mapa i no es dóna compte d'un fet evident:  per “art de màgia” i davant els seus nassos li han canviat al desconegut per una altra persona...

Conclusió de tot plegat: si vols ser un bon il·lusionista (o un bon polític, o, en definitiva, un bon trampós) aprèn a concentrar l'atenció del públic a la ma esquerra mentre la dreta manipula l'as de diamants...

El gra de pus del doctor Carretero

Joan Carretero ha definit com una operació mèdica la crisi viscuda aquests darrers dies a Reagrupament i culminada amb la dimissió de quatre crítics:

“Hi havia un abscés ple de pus al cul i algú l'havia de desbridar”.

Amb aquesta explicació tan gràfica i de dubtós gust li ha sortit al doctor Carretero el metge que porta a dins, però posat a ser home de ciència també podia haver dit el següent:

“Hi havia a la part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan hom seu, un abscés ple d'exsudat patològic de consistència líquida, d'aspecte tèrbol i opac i de reacció alcalina, produït com a conseqüència d'una inflamació aguda o crònica i algú havia de dividir i separar els teixits  purulents amb un instrument tallant”

Llarg, massa llarg i petulant pel comú dels mortals.

Un polític qualsevol, desitjós de connectar amb la ciutadania, s'hauria limitat a parlar d'un gra en el cul que calia extirpar, que és, si fa o no fa, el que ha estat Carretero per la direcció d'ERC, però el doctor polític o el polític doctor, ja ho sabem, marca la diferència i ho fa, quan li convé, amb la llengua afilada i el bisturí a la ma, practicant incisions on fins ahir hi havia companys i ara hi veu només pus.

Permeti'm que els parli en català

 

“Permitanme que les hable en castellano, en la lengua en la que por primera vez se rezó al Dios del Evangelio en estas tierras”.

Sensacional. Em trec el barret davant el redactor dels discursos de Zapatero. El president del govern espanyol, en la seva intervenció a Washington durant l'Esmorzar Nacional d'Oració, ens ha servit en safata la millor excusa a tots aquells que, com ell, no dominem prou be l'anglès. Res de fer el ridícul llegint amb pèssim accent fragments socials i utòpics de l'Antic Testament. Cop de cintura dialèctic i surts del pas gràcies a la conquesta d'Amèrica.

M'apunto la jugada per si alguna vegada (espero que mai) m'arriba l'ocasió de fer un discurs, posem per cas, a Califòrnia. I com que per aquelles terres hi va córrer i predicar molt el franciscà mallorquí Fra Juníper Serra tindré fins i tot l'excusa per estalviar-me parlar en castellà:

“Permeti'm que els parli en català, la llengua amb la qual es va resar al Déu de l'Evangeli en aquestes terres...” 

Per cert, que ahir Zapatero (tocat i mig esfondrat pels números vermells de la crisi, pel pànic a la Borsa, per les crítiques sindicals i per la caiguda en picat a les enquestes) no va tenir ocasió d'entrevistar-se privadament amb Obama. El president nord-americà va arribar a l'esmorzar religiós amb una hora de retard i després només es van saludar breument. Tampoc anirà a la cimera de maig a Madrid. Tot plegat no és gens estrany però s'equivoquen els que pensen que Obama no està interessat en les relacions bilaterals entre Espanya i els Estats Units o en el paper d'Europa al món. En realitat, no ho dubteu, l'inquilí de la Casa Blanca no vol ni sentir a parlar de Gaspar Llamazares, que està inaguantable des que un artista forense de l'FBI va manipular una fotografia seva per fer un retrat robot d'Ussama Bin Laden.

El diputat d'Izquierda Unida ha exigit explicacions al govern nord-americà i ha enviat cartes al ministre de Justícia, Francisco Caamaño, al director de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, Artemio Rallo, al supervisor europeu de Protecció de Dades, Peter Hustinx i a l'Alta Comissionada pels Drets Humans, Navanethem Pillay. L'home ha considerat insuficients les disculpes inicials de l'ambaixada dels Estats Units i les de l'FBI i ara exigeix que sigui Zapatero qui parli directament de l'ofensa amb el president dels Estats Units.

Insisteixo, no ho dubteu.  L'obstacle que ha impedit la reunió de Zapatero amb Obama i que bloqueja l'assistència de president nord-americà a la propera cimera entre Europa i els Estats Units és diu Llamazares.

Està clar com l'aigua: Obama s'escapoleix l'escomesa per més que a Washington no sàpiguen ni qui és ni d'on ha sortit aquest carai de diputat espanyol que viu els seus moments de gloria per culpa d'una foto robot de l'FBI.

L'aiguardent de l'Espe

 

Silenci absolut a la direcció del PP sobre la famosa “conversa particular” captada per un micròfon indiscret entre l'Esperanza Aguirre i el seu vicepresident Ignacio González:

"Yo creo – deia l'Espe- que nosotros hemos tenido la inmensa suerte de 
poderle dar un puesto a IU quitándoselo al hijoputa".

Té raó Dolores de Cospedal,  secretaria general del Partit Popular, en no voler respondre a cap de les pèrfides preguntes dels periodistes sobre el tema. Aguirre i González no parlaven de la moguda a Caja Madrid, ni el hijoputa era Fernando Serrano, ex vocal del PP a la comissió de control de l'entitat d'estalvis i home proper a Alberto Ruiz-Gallardón. Res de tot això.

La realitat és ben diferent i senzilla: Aguirre ha declarat la llei seca i el que comentava a Ignacio González era la seva immensa sort per haver-se tret del damunt l'afició a l'aiguardent asturià Hijoputa, regalant totes les ampolles que li quedaven a Izquierda Unida.

M'ho han assegurat fonts properes a l'Espe: “Aquesta i només aquesta és l'autèntica veritat. I qui ho vulgui entendre diferent és que té molt mala intenció i forma part de l'exercit de nans de  l'hijoputa de l'Alberto”.


Via: Llista Folre i Manilles 

La patronal i l'edat de jubilació

¿Pot l'augment de l'esperança de vida i la baixa natalitat  fer esclatar en mil trossos el sistema públic de pensions?

Hi ha experts que miren cap a el futur i adverteixen d'aquest risc i altres que no es mostren tan catastrofistes, però en tot cas la ministra Elena Salgado ha subratllat l'efecte que ja té l'envelliment de la població: “El 1975, els majors de 65 anys cobraven pensió durant una mitjana de cinc anys i ara la cobren durant quinze”.

El govern Zapatero es vol curar en salut i ha llençat una polèmica proposta  que haurà de ser discutida en el marc del Pacte de Toledo: allargar l'edat oficial de jubilació dos anys més fins als 67 anys, com ja han aprovat fer gradualment a Alemanya i Dinamarca.

L'acord serà complicat. De moment, ni els sindicats ni la majoria dels partits volen sentir a parlar del tema i fins i tot hi ha discrepàncies dins el PSOE. De fet, només s'han pronunciat favorablement el Banc d'Espanya, la Comissió Europea i la patronal CEOE. Aquesta darrera entitat, presidida encara per un personatge -Gerardo Díaz Ferran- que ha esfondrat una companyia aèria (Air Comet) deixant penjats als seus, segons ell, desinformats clients, no dubta en demanar que es treballi fins als 70 anys.

Sorprèn aquesta insistència de la patronal tenint en compte que són precisament els empresaris els qui no volen contractar a majors de 50 anys i els que incentiven les prejubilacions.

Qui contractarà a veterans de més de 60 anys en atur? Gerardo Díaz Ferran?


Acudit: JAP / El Punt

Salats

Un dels objectius en política sanitària de la presidència espanyola de la Unió Europea és arribar a un acord entre els 27 estats membres per reduir, en un termini de quatre anys, un 16 per cent la quantitat de sal en els aliments més consumits que, en el cas de l'estat espanyol, serien els embotits, els formatges i el pa. La finalitat de la mesura és lluitar contra les malalties associades al consum excessiu de sal com la obesitat, la hipertensió i altres problemes cardiovasculars. Segons dades de l'AESAN (Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició), els 80 per cent dels ciutadans de l'estat espanyol consumeixen més sal de la recomanada (el consum mitjà és el doble del que caldria) per la qual cosa el pla per aconseguir que posem menys sal a les nostres vides sembla del tot necessari i així ho han entès experts dels 27 assolint un principi d'acord que s'haurà d'acabar d'enllestir el proper mes de juny a Luxemburg a la reunió de ministres europeus de Sanitat.

Per tot plegat, com afirma avui en El Punt Abel Mariné, professor emèrit de nutrició i bromatologia de la Facultat de Farmàcia de la  Universitat de Barcelona, és poc conseqüent que en el còctel que va oferir el govern espanyol en motiu de la inauguració de la presidència espanyola de la UE hi hagués pernil, formatges, fumats i bacallà, aliments amb força sal.

Ho pot ser de cara a la imatge europea que pretén projectar el ministeri de Sanitat però, com escriu el mateix Abel Mariné, “no hi ha aliments o ingredients bons o dolents, sinó dosis adients o excessives”.

Lluitar contra el consum abusiu de clorur sòdic renunciant a la degustació exquisida i única del pernil ibèric i a la seva projecció internacional seria un sacrifici que ben pocs dels que l'han provat estarien disposats a fer sense tenir el bisturí del metge apuntant directament al cor. I menys ara quan la presidenta argentina Cristina Kirchner acaba d'assegurar, amb tota l'autoritat que se li suposa i sense ser desmentida pel seu marit l'expresident Néstor, que menjar carn de porc millora la seva activitat sexual. Si ella ho diu hi haurem d'estar d'acord i, mentre la butxaca ho permeti, continuar  degustant aquest bé de Déu que ens ofereix el germà porc i l'artesà perniler. Sigui on sigui, fins i tot, com es pot comprovar en el següent vídeo, viatjant amb moto.

La bola de vidre de Sala i Martín

11 de juny de 2003. Secció d'Opinió de La Vanguardia. L'article que obre plana porta per títol “El mejor es Joan Laporta”.

“Pep Guardiola fue un gran jugador. Uno de los mejores. Pep siempre demostró serenidad, prudencia y sentido común. El problema es que Lluís Bassat no quiere contratar a Pep como jugador sino como director deportivo, cargo en el que no tiene ninguna experiencia. Es verdad que uno aprende trabajando. Pero también es cierto que, en el proceso, uno comete errores de calado. Ninguna empresa multinacional contrataría a un estudiante recién graduado para ejercer de director general. Y el Barça tampoco debería hacerlo. El Barça necesita profesionales consagrados, que conozcan el mercado ahora (no el año que viene) y que den resultados inmediatos. Cuando Bassat nombra a Guardiola para una posición tan importante demuestra que antepone la “publicidad electoralista” a la “eficiencia económica”.

L'autor de l'article, en el qual es fa també un bon elogi de Sandro Rosell, és ni més ni menys que l'economista ultraliberal Xavier Sala i Martín, professor de la universitat de Columbia, membre del consell directiu del F.C. Barcelona i integrant de la precandidatura continuista d'Alfons Godall.

Dilluns, a la presentació pública d'aquesta precandidatura, Sala i Martín va carregar contra Rosell amb aquestes paraules:

“En el mes de desembre del 2003, un vicepresident va voler fer fora Rijkaard i Laporta va dir que no. Després es van guanyar dues lligues i una Champions. Quan es va voler fitxar Eto'o, un vicepresident va dir que no ho féssim perquè s'enfadaria un altre president de no sé quin club de no sé quin poble, però Laporta el va fitxar. L'any 2008, quan es va decidir rellevar Rijkaard, alguns deien que s'havia d'apostar per un tècnic dur, per un portuguès o un brasiler, però Laporta va apostar per Guardiola”.

És a dir que el 2003, segons l'article a La Vanguardia, Sandro Rosell era per Sala i Martín “una persona con mucha experiencia en el complicado mundo del negocio futbolístico”, mentre que uns anys més tard, dins la junta de Laporta, esdevindria, també segons ell, un autèntic desastre. I el mateix passava amb  Pep Guardiola. El 2003 era un absolut desencert de Basat intentar donar responsabilitats tècniques a Guardiola i en canvi cal aplaudir Laporta per haver confiat amb el de Santpedor.

Veient el que escrivia fa set anys enrere, més val que el vistós gurú de l'economia mundial -ara el tenim a la cimera de Davos- es dediqui amb la seva bola de vidre a les previsions estrictament monetàries.  

La culpa la té el nas

“Al final, la culpa serà del nas”.  La frase, dita amb tota la ironia del món, s'ha pogut escoltar aquests dies a les instal·lacions del Màlaga C.F. El nas, lamentablement trencat, és el del jugador Mtiliga, que trigarà tres setmanes en recuperar-se del cop etzibat per Cristiano Ronaldo diumenge en el Bernabéu.

El Comitè de Competició ha castigat a l'estrella merengue amb dos partits de suspensió per joc perillós, però veient l'actitud de Cristiano, les manifestacions fetes des del Real Madrid (amb el vídeo de Messi  en el partit del Sevilla com a pobre excusa de la reacció violenta de CR9) i les portades de Marca i As es pot arribar a la conclusió que , en efecte, la culpa és del pobre nas de Mtiliga.

Hi ho és perquè està afegit a una cara que forma part d'un cos que té un braç acabat amb una ma que va gosar a estirar una samarreta blanca que tapa uns abdominals seguits d'un pit, un coll i un cap que amaga un cervell pinxo, egòlatra i sobreexcitat que, per sort, no és ni podria ser mai blaugrana.

I, sense que serveixi de precedent, aquest fet irrefutable que Cristiano no juga a les ordres de Guardiola segur que és celebrat, unànimement tant pels seguidors culers com pels blancs. Per una vegada, estem d'acord.

 

Imatge: Retall d'una plana de la secció d'esports d'El País

Vídeo: La jugada polèmica de Cristiano Ronaldo.

LaPolla Industries

Els noms comercials amb vocació internacional no sempre són del tot encertats. Per comprovar-ho només cal donar un cop d'ull a la indústria automobilística. Hi va haver, per exemple, el super exclusiu Lamborghini Reventón, una denominació que no feia referència a la pèssima qualitat dels pneumàtics sinó  que volia ser un homenatge al toro del mateix nom que l'any 1943 va matar al mexicà Félix Guzmán. També ha existit el Volkswagen Jetta, el Ford Nika (que aquí s'ha dit KA), el Mitsubishi Pajero, que en el mercat espanyol es va dir Montero perquè el nom original sonava fatal, el Mazda Laputa, que segons diuen respon a la transcripció al japonès del mot “castell” i que per sort no es va vendre a Europa, una llàstima perquè, segons la seva campanya comercial “Laputa ha millorat la seva seguretat i ha ampliat el seu interior”, el petit Nissan Moco (un dels seus eslògans comercials era “El Moco el pots guardar a qualsevol indret” ) i les revistes del moment (any 2002) asseguraven que hi hauria “un Moco amb tracció integral permanent”...

Amb tot això m'hi ha fet pensar la visita al web de LaPolla, que no té res a veure amb La Polla Records, el desaparegut grup basc de música punk, sinó que es tracta del nom d'una empresa texana dedicada a la fabricació d'escumes de poliuretà i de revestiments acrílics per edificis.

Tornant a la indústria automobilística, m'estranya que a cap geni del màrqueting  no se li hagi acudit encara llançar al mercat, posem per cas, un Seat LaPolla. L'èxit estaria garantit.

Imatge: Lamborghini Reventón

Censura a Farmville-Facebook

Recentment s'ha criticat molt la censura que apliquen els administradors de Facebook eliminant determinats continguts polítics, imatges eròtiques i fins i tot fotografies que mostren a mares alletant els seus fills. Aquesta manera d'actuar, que en molts casos arriba al ridícul,  s'ha estès ara als jocs que funcionen dins la mateixa xarxa social. Una amiga m'ha deixat a Farmville, el famós simulador de granges, un innocent comentari en el qual em diu que em convidarà a prendre un cocktail. Doncs bé, com podeu veure a la captura de pantalla, la primera part de la paraula cocktail apareix censurada amb puntets. Concretament ha desaparegut la part que correspondria a “cock” (gall), que traduint-ho de l'anglès col·loquial tindria el seu equivalent en  mots tan nostrats com polla, cigala, penis o ocellet.

Per comprovar que no es tracta d'un error puntual, la Núria m'ha enviat un nou missatge només amb la paraula “cock” i aquesta apareix totalment substituïda per punts.

Vist el nivell de puritanisme que apliquen els responsables del joc, és d'esperar que l'autor del diccionari censor, que confon un combinat alcohòlic amb un membre viril, hagi resat per la seva feixuga tasca com a mínim mil parenostres i que Déu ens agafi confessats. Amén.

El primer enginyer

Temps era temps, aquesta podria haver estat la primera obra d'enginyeria de l'home caçador...



I com que, segons el tòpic, els homes sempre estem pensant en el mateix, ben aviat es va inventar la roda...

Sembrant estels

En un espai urbà de la ciutat de Kaunas, la segona població en nombre d'habitants de Lituània, es pot veure aquesta escultura d'un pagès sembrant un camp.

De nit, però, les llavors esdevenen estels, un efecte màgic aconseguit pel joc d'ombres provocat per la il·luminació i per la creativat meravellosa d'un jove grafiter que es fa dir Morfai i que va pintar un munt d'estrelles a la paret.

 L'artista no s'ha aturat aquí hi ha experimentat posant colors als estels...

... i fent sortir de la ma del pagès tota mena d'objectes.

Haití i el Déu de Munilla

Haití. Uns segons de tremolor i més de 50.000 morts. A la misèria eterna del país més pobre d'Amèrica s'hi suma ara el dolor i la destrucció més absoluta. Mentre els haitians es pregunten on és Déu (suposant que existeixi) i per què permet aquest patiment, un dels seus pastors a la Terra, el recent nomenat bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, que compta amb l'oposició del 77 per cent dels capellans de la seva diòcesi, s'ha posat de peus a la galleda dient, en una entrevista a la SER, que “existeixen mals majors” que els que pateix Haití com “la nostra pobre situació espiritual i la nostra concepció materialista de la vida” pels quals “hauríem de plorar”.

Davant l'enrenou provocat per les seves declaracions, avui monsenyor Munilla ha fet públic un comunicat aclarint que es va tractar d'una “resposta teològica” a una “pregunta teològica” feta pel periodista: com és possible creure en l'existència de Déu davant el patiment de tants innocents?.

Queda el dubte de saber si la “resposta teològica” del bisbe hauria estat la mateixa en el cas que el terratrèmol hagués destruït, Déu no vulgui, Sevilla o Sant Sebastià en lloc de la miserable ciutat de Port-au-Prince...

Tractant-se de víctimes del primer món, hauria considerat com “un mal major” al desastre la crisi de valors dels sevillans i dels donostiarres?

Foto 1: El bisbe Munilla.

Foto: Un dels edificis derruïts pel terratrèmol. / Eduardo Muñoz / Reuters

• Galeria d'imatges del terratrèmol
  

De Repente a Kagar

Google Maps ofereix troballes tan divertides i interessants com aquesta que circula des de fa dies per la xarxa i que m'ha arribat via llista Folre i Manilles:

 A Alemanya es pot anar de Repente a Kagar i visitar el llac Kagarsee. Això sí, per molta presa que hi hagi, cal tenir en compte que el recorregut fins a Kagar són 14,2 quilòmetres i que es triga aproximadament uns 20 minuts en arribar-hi. Qui avisa no és traïdor.