En terra de cans

Quan el senyor X va obrir la porta del restaurant ja va tenir la sensació d'haver entrat en terra ignota. Va estar a punt de recular però, sense donar-li temps, el cambrer el va fer asseure en una taula del racó.

Defugint les mirades de tothom i mentre esperava que li prenguessin nota, el nostre personatge va parar dissimuladament l'orella intentant escatir de què carai parlaven a les taules veïnes. Per estrany que pugui semblar, les converses no anaven de futbol, ni de dones, ni de la crisi, ni, tant sols, de política o del darrer merder a l'oficina. Hi havia, això sí, apassionades discussions sobre si el pinso Royal Canin era millor o pitjor que l'Affinity, si les passejades havien de ser de deu minuts o de mitja hora, si les corretges eren massa curtes o massa llargues o sobre si calia anar-se a vacunar aquest mes o el vinent.

El senyor X va menjar a corre-cuita i va tocar el dos cap a casa sense treure's del damunt la impressió que alguna cosa important havia canviat de manera definitiva en la seva vida. Nerviós, amb les mans tremolant, es va barallar amb el pany i a l'entrar al pis es va trobar amb en Dyc assegut a la taula i acabant de dinar. La bèstia peluda el va mirar amb desdeny i aleshores el senyor X va entendre que el millor que podia fer era anar-se a jeure a l'estora i esperar pacientment l'hora de sortir a passejar...