Mourinho a la foguera

Els veïns del meu barri han aprofitat la foguera de Sant Joan per convertir en cendres i en fum a José Mourinho. L'aplicació del foc purificador, que no deixa de ser una mena d'exorcisme pagà, exemplifica l'odi que provoca (ben segur volent-ho) l'entrenador del Real Madrid a la resta d'aficions i, especialment, a la blaugrana.

Quan encara no s'havia fet fosc i els botxins estaven preparant la pila de la foguera penjant-hi les fotos d'en Mou i els rètols amb el famós “Por qué?”, vaig poder escoltar darrera meu una conversa entre un nen i el seu pare. “Per què volen calar foc a Mourinho?”, preguntava innocentment la criatura. “Doncs perquè deuen tenen mania a aquest senyor”, responia l'home endolcint l'autèntica aversió, fòbia, tírria, esquírria o com vulgueu dir-ho que sembra el portuguès per aquests camps de Déu.

Fet i fotut, no li hauríem de tenir tanta animadversió al personatge. Sense la seva gasolina abocada damunt el foc passional de la passada lliga no hauríem gaudit de l'arenga de Pep Guardiola sobre “el puto amo”, ni s'hauria posat a mil per hora el motor culer per guanyar-ho gairebé tot.

Glòria doncs a Mourinho i que per mil anys l'Ésser Suprem li segueixi pagant la nòmina per poder-lo continuar cremant simbòlicament a la revetlla de Sant Joan!

Foto 1: Mourinho ha estat el protagonista de la foguera del barri gironí de Fontajau. / Toni Dalmau

Foto 2: El foc cruspint-se a l'entrenador del Madrid. / Manel Lladó 

Patam, patapam, patapum

Nit de Sant Joan. Cava, coca i pirotècnia a dojo. Però sigueu prudents. No feu invents amb la pólvora...

El català correcte

Una errada ortogràfica de consistència "metàl·lica" ...

Via: Llista Folre i Manilles

Avantguarda ferroviaria

El secretari de Transports dels Estats Units, Ray LaHood ha viatjat avui amb AVE de Madrid fins a Cuenca acompanyat del ministre de Foment, José Blanco. LaHood ha fet grans lloances del sistema d'alta velocitat espanyol asegurant que és “el millor” del món i afegint que l'administració Obama vol “imitar i copiar” aquest model amb l'ajud d'empreses espanyoles. Per la seva part, Blanco ha agraït les paraules del secretari de Transports “tant dels del punt de vista personal com des del punt de vista de que el que fem en matèria d'alta velocitat és avantguarda en el món”.

De la velocitat convencional ningú n'ha dit res i dels problemes dia sí, dia també, a Rodalies tampoc. Per desgràcia els trens que utilitzen la majoria d'usuaris són les víctimes de tanta multimilionària avantguarda. Res a imitar i copiar per ningú i per a tant res a ensenyar a Mr. LaHood, l'amic americà del ministre Blanco.

Un dia trist i indignant

Es veia a venir. Ja fa uns dies que les picabaralles internes havien posat en evidència que als indignats se'ls ha escapat de les mans el seu propi moviment assembleari.  I els fets d'avui en el Parlament n'han estat la constatació.

Hi ha raons objectives per la indignació davant la democràcia de baix perfil  i la dictadura internacional de les finances i l'especulació que patim, però la violència d'alguns manifestants contra els representants elegits pel poble deslegitima les justes reivindicacions. La X marcada amb sprai a la gavardina de l'exconsellera Tura, la pintura en el coll de l'exdirector general d'Interior i diputat d'ICV-EUiA, Joan Boada, el cop de pedra rebut per l'exministre de Treball i diputat del PSC Celestino Corbacho o les empentes i escridassades patides per l'exconseller d'Ensenyament Ernest Maragall i l'exconsellera de Salut, Marina Geli són alguna cosa més que vergonyoses agressions.

Pot haver estat cosa de pocs, però avui els indignats, deixant de ser pacífics, substituint la paraula per la violència, agredint fins i tot a aquells que volien votar contra les retallades socials, a més de carregar de raons a l'expeditiu conseller Puig, han  perdut una important batalla. La de l'opinió pública. La del carrer que veia en ells un altaveu d'allò que preocupa a tanta i tanta gent. Avui és un dia trist. Un dia perquè tant els indignats com els polítics reflexionin.

Foto 1: Herrera i Camats entrant, custodiats pels Mossos, al Parc de la Ciutadella. / Europa Press

Foto 2: Diversos diputats (Joan Laporta, Ramon Espadaler, Oriol Pujol) dins de la furgoneta dels Mossos d'Esquadra que els ha traslladat davant de la porta del Zoo per poder accedir al Parlament. / EFE

L'"alcalde" Pérez Rubalcaba

Ningú pot posar en dubte que Alfredo Pérez Rubalcaba és un tot terreny. Ha estat professor de Química Orgànica a la Universitat Complutense de Madrid, a la de Konstanz (Alemanya) i a la de Montpellier (França). Ha practicat atletisme i, sobretot, s'ha convertit en un gat vell de la política, primer al costat de Felipe González i després de José Luis Rodríguez Zapatero. L'hem vist fent de secretari d'estat d'Educació, de diputat, de membre de l'executiva i secretari de Comunicació del PSOE, de responsable de l'estratègia electoral del partit, de portaveu del grup socialista en el Congrés, de ministre d'Educació i Ciència, de ministre de la Presidència i de Relacions amb les Corts, de ministre d'Interior, de ministre interí de Defensa durant la baixa per maternitat de Carme Chacón, de vicepresident primer i portaveu del Govern...i, fins i tot, el 9 de juliol serà proclamat candidat a la presidència del Govern a les properes eleccions generals...

Tot això ha estat i és Alfredo Pérez Rubalcaba, però tampoc cal exagerar la nota com fa l'agencia nord-americana Associated Press que, en una de les seves notícies sobre els “indignats”, el convertia ahir en “el reelegit alcalde de Madrid”. Concretament, segons AP, els antidisturbis van actuar dissabte contra els “indignats” que es manifestaven al carrer quan Pérez Rubalcaba jurava el seu càrrec d'alcalde molt a prop de la Puerta del Sol.

Ara només falta que fent gala del rigor periodístic, Associated Press converteixi a Alberto Ruiz-Gallardón en alcalde de Barcelona i a Carme Chacón en candidata del PSOE a rostir-se en el foc de les eleccions generals...

Foto: Montilla i Pérez Rubalcaba, asseguts davant de Chacón, ahir a la trobada de l'aspirant del PSOE amb militants del PSC . / Juanma Ramos / El Punt.


Via: Ignacio Escolar

Desconnectar per connectar

Vivim tan connectats que a vegades cal desconnectar per poder tornar a connectar amb la vida. Curiosament el missatge ens el dóna DTAC, una companyia de telefonia mòbil tailandesa.

En terra de cans

Quan el senyor X va obrir la porta del restaurant ja va tenir la sensació d'haver entrat en terra ignota. Va estar a punt de recular però, sense donar-li temps, el cambrer el va fer asseure en una taula del racó.

Defugint les mirades de tothom i mentre esperava que li prenguessin nota, el nostre personatge va parar dissimuladament l'orella intentant escatir de què carai parlaven a les taules veïnes. Per estrany que pugui semblar, les converses no anaven de futbol, ni de dones, ni de la crisi, ni, tant sols, de política o del darrer merder a l'oficina. Hi havia, això sí, apassionades discussions sobre si el pinso Royal Canin era millor o pitjor que l'Affinity, si les passejades havien de ser de deu minuts o de mitja hora, si les corretges eren massa curtes o massa llargues o sobre si calia anar-se a vacunar aquest mes o el vinent.

El senyor X va menjar a corre-cuita i va tocar el dos cap a casa sense treure's del damunt la impressió que alguna cosa important havia canviat de manera definitiva en la seva vida. Nerviós, amb les mans tremolant, es va barallar amb el pany i a l'entrar al pis es va trobar amb en Dyc assegut a la taula i acabant de dinar. La bèstia peluda el va mirar amb desdeny i aleshores el senyor X va entendre que el millor que podia fer era anar-se a jeure a l'estora i esperar pacientment l'hora de sortir a passejar...

BWR-The Game: Ja sóc aquí!

Al·leluia. Desprès de 152 dies, disset hores i 45 minuts de navegació torno a ser al port de Barcelona. Ahir, a bord del Jecsalis, un veler de la classe Imoca Open 60, vaig acabar la meva primera volta al món a vela. Han estat més de cinc mesos navegant per les aigües virtuals del joc del Barcelona World Race, hores i més hores seguint la mateixa ruta que la regata real BWR: sortint de BCN el 31 de desembre de 2010, baixant pel Mediterrani (1 i 2) i per l'Atlàntic (1 i 2), passant per les temudes aigües del cap de Bona Esperança, travessant l'Índic Sud, el mar de Tasmània, l'estret de Cook, el Pacífic Sud fins el cap d'Hornos i pujant per l'Atlàntic fins el Mediterrani. En total, un recorregut inacabable de 29.500 milles modificant rumbs, posant rissos, canviant veles i controlant les previsions meteorològiques per evitar ingrates sorpreses.

Amb nuls coneixements en l'art de la navegació i en les particularitats del vaixell i de la ruta, el meu rècord de velocitat s'ha quedat en només 18,52 nusos. Les tempestes m'han esquinçat veles, les encalmades m'han fet morir de fàstic i finalment he arribat al port de Barcelona en la posició  11.291 d'un total de 48.265 participants d'arreu del món. Tota una experiència marinera viscuda des de l'ordinador!.

Imatge: El Jecsalis passant per l'estret de Gibraltar rumb a Barcelona.

Vídeo següent: Entrevista al guanyador de la regata virtual. És director d'una empresa informàtica especialitzada en el món de la vela, ha dedicat al joc cinc hores diàries i ha comptat amb l'assessorament tàctic del president d'un club de vela.

El retorn de "Franco, ese hombre"

El 1964, coincidint amb la commemoració dels “Veinticinco años de Paz”, el règim franquista va encarregar a José Luis Sáenz de Heredía, que ja havia dirigit “Raza” amb guió del propi Franco, la realització d'un documental panegíric sobre la figura del Generalísimo. Portaria per títol “Franco, ese hombre” i en l'elaboració del guió hi participaria una comissió interministerial presidida per Fraga Iribarne.

Quaranta set anys desprès, en plena democràcia, la Real Academia de la Historia ha tornat a recuperar, a major glòria del dictador, l'esperit de “Franco, ese hombre”. Ho ha fet en paper, concretament en el titànic i flamant Diccionario Biogràfico Español, integrat per cinquanta volums i més de 40.000 perfils, la primera part dels quals va ser presentada la setmana passada a Madrid en un acte presidit pels reis i per la ministra de Cultura Ángeles González-Sinde.

A l'entrada dedicada a Franco diu, entre moltes altres coses glorificants, el següent:

"Montó un régimen autoritario, pero no totalitario, ya que las fuerzas políticas que le apoyaban, Falange, Tradicionalismo y Derecha, quedaron unificadas en un Movimiento y sometidas al Estado. Una guerra larga de casi tres años le permitió derrotar a un enemigo que en principio contaba con fuerzas superiores. Para ello, faltando posibles mercados, y contando con la hostilidad de Francia y de Rusia, hubo de establecer estrechos compromisos con Italia y Alemania"

Franco, doncs, no va ser cap dictador sanguinari. Va ser, si ens hem de creure el que diu el Diccionario, un gran militar, un governant catòlic, intel·ligent i moderat i la repressió franquista durant i després de la guerra civil no va provocar les 150.000 víctimes que li atribueixen historiadors de la talla de Julián Casanova o Paul Preston.

En l'elaboració de l'obra, els membres de la Real Academia es van repartir entre ells els personatges que volien biografiar, deixant així de banda a historiadors de gran renom com Preston, Casanova, Santos Julià, Josep Fontana o Ángel Viñas. D'aquesta manera, autèntics especialistes en la història d'Espanya del segle XX van ser substituïts per personatges com l'autor del perfil de Franco i de José María Escrivá de Balaguer, Luis Suárez, un expert en història medieval vinculat a la Fundación Francisco Franco i president de la Hermandad del Valle de los Caídos. O com el pseudohistoriador neofranquista César Vidal, que firma ni més ni menys que la biografia de La Pasionaria.

A l'acte de presentació de l'obra, el director de la Real Academia, Gonzalo Anes va dir que es sentien deutors de José María Aznar, ja que va ser durant el seu mandat, l'any 1999, quan el ministeri de Cultura amb Esperanza Aguirre al capdavant, es va comprometre a aportar 600.000 euros anuals durant vuit anys per tirar endavant el Diccionario. I a fe de Déu que la figura d'Aznar ha quedat també ben realçada en el perfil escrit per l'historiador Manuel Jesús González González: el líder del PP ni va intentar manipular l'autoria dels atemptats de 11-M, ni va apropar els presos etarres al País Basc, ni va dir que ETA era el “moviment d'alliberament basc”. Tot això no va succeir mai.

Aquesta manipulació de la història, que ha acabat costant 6,4 milions d'euros, s'ha pagat amb fons públics però sense ser sotmesa a cap supervisió ministerial. I ara tothom es treu la patata calenta del damunt. El director de la Real Academia, Gonzalo Anes assegura no haver llegit el perfil de Franco, sosté que no s'ha censurat a ningú i manté que ell no és el responsable de cada perfil. La ministra González-Sinde manifesta que el seu ministeri no hi té res a veure, que és competència del d'Educació i que ella només va assistir a l'acte com a acompanyant dels reis donat que el ministre Ángel Gabilondo tenia un altre compromís.

Joan Saura, senador d'ICV, ja ha presentat una moció a la cambra alta demanant que siguin retirats els primers 25 volums del Diccionario. Veurem com acaba aquest despropòsit en una obra que, aparentment, havia de ser l'equivalent espanyol al prestigiós Diccionari Biogràfic d'Oxford i que s'ha convertit en un remake de “Franco, ese hombre”.

Vídeo: Fragment de "Franco, ese hombre"

Foto: Els primers volums del Diccionario Biográfico Español.

Felip Puig i el bat de beisbol

Imagino l'escena: l'exconseller Joan Saura estirat com un rei en el sofà davant el televisor i seguint aquesta tarda, amb un somriure sorneguer,  la roda de premsa de Felip Puig. La idea mare de l'actual responsable d'Interior, la que recolliran tots els mitjans de comunicació, és clara: “El dispositiu policial ha actuat amb seny, cautela, prudència i només contundència quan ha calgut”. "Que bé que es viu sense ser responsable de l'exercici legal de la violència!”, deu haver pensat Saura.

Gairebé com un gag de Polònia, com un d'aquells que les darreres setmanes mostren al conseller Felip Puig esgrimint un bat de beisbol davant les putes o com aquell altre en el que acaben cantant allò d'en Bob Dylan de que “els temps estan canviant”.

O com, a la vida real,  l'episodi protagonitzat la passada campanya electoral pel Felip Puig autèntic  quan a Vic uns membres de la Joventut Nacionalista d'Osona van fer la gràcia de regalar-li un bat de beisbol, un estri que serveix tant per la pràctica de l'esport com del tunda-tunda.

Els temps, efectivament, estan canviant i Felip Puig avui ha demostrat amb l'operació neteja contra l'acampada dels “indignats” a la plaça de Catalunya de Barcelona que és així. Tunda-tunda-tunda encara que la concentració hagi estat d'allò més pacífica durant tots aquests dies. Un centenar llarg de ferits és el balanç d'un operatiu que ha estat criticat fins i tot pels sindicats policials i que s'ha fet amb l'excusa de garantir la “higiene” d'aquell espai públic i d'evitar incidents si demà el Barça triomfa a Wembley i la culerada surt a celebrar-ho.

Una exhibició de força que té un inconvenient important: quan Felip Puig feia la roda de premsa, els “indignats” ja havien tornat a ocupar la plaça i a refer l'acampada. Com si res no hagués passat, però amb més indignació i amb més capacitat, com a víctimes, d'atraure major nombre de gent. L'efecte crida ha funcionat.

Tot plegat, aquesta manera contundent de passar el drap amb el suport de l'alcalde socialista abatut pels vots a les urnes (per cert, galdós paper el del socialista Joan Ferran criticant l’operació sense recordar que Hereu hi havia enviat la guàrdia urbana), només haurà servit per demostrar  el que el Govern Mas volia exhibir des del primer moment: que la gent d'ordre ha arribat al palau de la Generalitat i que les tan criticades maneres de fer de Saura i del tripartit no es tornaran a repetir. El conseller Puig ha tret el bat de beisbol a passejar desprès d'una colla de dies amb ganes de fer-ho. Vist l'objectiu polític i propagandístic de l'operació s'ha de reconèixer que és un home prou pacient. Jo m'esperava veure arribar els mossos el primer dia de l'acampada, però nois, segons què no es pot fer en plena campanya electoral...

Vídeo: Els incidents d'avui a plaça Catalunya.

Foto: Felip Puig a Vic amb un bat de beisbol com el de Polònia de TV3.  / Laura Busquets/ACN.

Chacón fa marxa enrere

La jugada del lehendakari Patxi López i del grup de barons del PSOE que li donen suport, de reclamar un congrés extraordinari per debatre idees i, el més important, per substituir a Zapatero per Alfredo Pérez Rubalcaba, ha donat ja el primer resultat. Avui, la ministra Carme Chacón ha anunciat la seva decisió de no presentar-se a les primàries i, per a tant, si finalment només Rubalcaba fa el pas endavant per liderar el PSOE, el partit s'estalviarà viure una disputa electoral interna que, per molt democràtica que fos, podria ser també sagnant.

Ara caldrà veure si es tira endavant el congrés extraordinari, una opció que no agrada gens ni mica a Zapatero ja que en aquest viatge podria perdre la secretaria general del partit abans de les eleccions generals. De tot plegat en sortiria reforçat Rubalcaba per, a continuació, intentar plantar cara a Rajoy en una batalla, la dels propers comicis, que molts, fins i tot dins les files socialistes, ja donen quasi per perduda.

Es diu que la travessia del desert sol durar uns vuit anys, però segur que l'actual vicepresident, gat vell de la política, ja pensa en les seves possibilitats a quatre anys vista, sobretot tenint en compte el baix perfil de Rajoy i l'encefalograma pla que mostra el PP a l'hora d'aportar idees per sortir de la crisi.

Carme Chacón ha justificat la seva decisió de plegar veles per “no posar en risc la unitat del partit, l'autoritat del president o l'estabilitat del govern”. I el PSC immediatament li ha donat suport, ha manifestat el “respecte” a la seva decisió i ha afegit, en un comunicat, que la ministra de Defensa ha pres aquesta opció “pensant en el que més convé al Partit Socialista”.

No queda clar a quin partit es refereixen: al PSOE o al PSC?

Perquè en aquests moment si alguna cosa no convenia al PSC era tenir a una dirigent destacada seva – Carme Chacón encara ho és, no? - disputant el lideratge del PSOE. Desprès del naufragi del 22-M, el PSC ha de decidir d'una vegada per totes què vol ser quan sigui gran i això passa, entre altres coses, per deixar clar si vol tenir perfil propi a Madrid, com a mínim pels temes que afecten a Catalunya, o continuar diluït dins el PSOE. El pas enrere de Chacón ajudarà, com a mínim, en el congrés renovador d'octubre, a treure els pals a les rodes que alguns han anat posant a aquest decisiu debat. 

22-M

 Via: bea Puig

Democràcia de baixa qualitat

Començo a escriure aquestes ratlles quan falta una hora pel tancament dels col·legis electorals, seixanta minuts per posar el punt i final a allò que els polítics i la majoria de mitjans informatius s'entossudeixen en batejar als quatre vents, elecció darrera elecció, amb el tòpic de “la festa de la democràcia”.

No hi ha gaires raons per estar de festa. Més aviat el contrari.

Els “indignats” han ocupat aquests darrers dies les places de ciutats i pobles exigint una reformulació del règim democràtic. “No hi ha pa per a tants xoriços”, criden els joves i no tan joves. Està bé que ho facin, encara que a la dreta i als seus electors els sembli correctíssim presentar i votar als mes vius, als que utilitzen la política pel lucre personal. Mentre l'esquerra sociològica es fustiga pels seus xoriços, la dreta reserva la moral per altres camps de batalla.

I també està bé que els “indignats” reclamin que aquesta democràcia de baixa qualitat que entre tots hem anat vestint amb la disfressa del vot passi a ser una altra cosa. Cal un nou sistema electoral amb llistes obertes que apropi a ciutadans i polítics. Han passat molts anys des de l'inici de la Transició quan, per les circumstàncies del moment, es va instaurar un sistema dirigit a enfortir els partits. Ara ja no hi ha risc de cop d'estat i els partits són prou forts com per poder afrontar una regeneració interna, obrir les finestres perquè entri aire nou i perquè des de fora és pugui veure i controlar les interioritats fins el moll de l'os. La decisió és a les seves mans, però molt em temo que no ho faran per més places okupades que hi hagi. Saben que tard o d'hora, la moguda es desinflarà esgotada pel mil discussions assamblearies, per mil punts de vista diferents, per mil propostes impossibles.

“Siguem realistes. Demanem l'impossible”, deien en el maig francès del 68. I ja es sap com va acabar. Amb els treballadors abandonant el carrer, a petició del sindicat d'esquerres Confédération Générale du Travail, desprès d'aconseguir alguna millora salarial i amb la dreta de Charles de Gaulle més enfortida que mai a les urnes.

Més que un indignat sóc un descregut. Estem sotmesos a la dictadura dels mercats i dels especuladors internacionals i el marge de maniobra a escala nacional o fins i tot estatal és molt reduït. Ja no es tracte només de civilitzar a la nostra dreta ni de democratitzar a la nostra esquerra. El moviment dels “indignats” hauria de tenir un abast mundial i canviar de soca-rel el sistema. Una utopia més.

Sempre, des d'aquell llunyà 15 de juny del 1977, he votat una opció d'esquerres fins que a les darreres eleccions autonòmiques, fastiguejat pel desgavell del tripartit, vaig optar pel vot en blanc. Avui però, he decidit tornar a dipositar a la urna un vot d'esquerres. Ho he fet, encara que desencantat i indignat, perquè és a nivell municipal on hi ha el primer front de batalla, on es lliure de més a prop el combat contra les desigualtats. I és allà, entre les quatre parets de l'ajuntament on a partir de demà, guanyi qui guanyi avui, s'haurà de fer front amb sensibilitat social a la patacada de les retallades. És a la porta de la casa gran on continuaran trucant, i ara més que mai, les víctimes innocents d'aquesta crisi que ha enriquit a tants culpables. Els que abans eren "esclaus del seu salari", com dirien els "indignats" i que ara ja no tenen o estan a punt de no tenir el salari per continuar essent esclaus.

En el col·legi electoral, mentre estava agafant la meva papereta, s'ha apropat una dona per preguntar-me quina era la d'aquells que tenen “una boca que somriu”.

- Vol dir els convergents?.

- Suposo que si, és que mai vaig a votar

S'ha posat a riure, li he donat la papereta que volia i ha anat ben cofoia a dipositar-la a la urna.

Mira per on, gràcies a un logotip simpàtic, Convergència i Unió ha obtingut un vot d'una abstencionista.

Definitivament cal refundar aquesta democràcia de baixa qualitat, però l'interrogant resta obert: qui i de quina manera es decidirà a fer-ho?

Foto:  Assemblea a la Plaça de Catalunya de Barcelona. / Rafael Ramos

Puccini en el cap

A la comèdia romàntica "The mirror has two faces" (títol traduït aquí com “L'amor té dues cares”), la seva directora i protagonista Barbra Streisand fa el paper de Rose Morgan, una professora de literatura anglesa de la Universitat de Columbia que intenta posar una mica de passió a la seva vida. El company de ball a la pel·lícula és Gregory Larkin (Jeff Bridges), professor de matemàtiques de la mateixa universitat que, cremat per les seves experiències sentimentals, considera que el sexe és un niu de complicacions i només cerca una relació platònica basada en l'intel·lecte i en la cordialitat. Una mena d'amor cortesà al vell estil del segle XII.

En una escena memorable d'aquest film (vídeo de dalt), la professora Morgan utilitza a parelles mítiques com Tristany i Isolda o Lancelot i Ginebra per explicar als seus alumnes que en la literatura clàssica, la consumació de l'amor porta a la bogeria, a la desesperació, a la mort. I afegeix que si l'amor romàntic és una il·lusió, una mentida, un mite modern, una manipulació malvada, una experiència tant curta i devastadorament dolorosa, cal fer-se una pregunta: per què la gent vol enamorar-se?. I la resposta, segons Rose Morgan, és perquè, l'enamorament, mentre dura, ens fa estar condemnadament bé. “Sentim -diu- a Puccini en el nostre cap”.

Però si quan la gent està enamorada el cor li batega al ritme de les operes del compositor italià, ¿què deu escoltar quan l'amor es fa fonedís? ¿La contundent Cavalcada de les valquíries de Richard Wagner?

A una escena de “Misteriós assassinat a Manhattan”, Carol i Larry Lipton (Diane Keaton i Woody Allen) surten a corre-cuita del teatre de l'òpera i ella li diu:

- El tracte era que jo t'acompanyava al partit de hoquei i tu veies l'òpera complerta.

I ell li respon:

- Quan escolto a Wagner més de mitja hora m'entren ganes d'envair Polònia.

Deixem doncs als polonesos en pau i, estiguem com estiguem, quedem-nos amb Giacomo Puccini que, malgrat no haver gaudit d'una vida sentimental tranquil·la per culpa de la gelosia extrema de la seva dona (la dama va provocar el suïcidi d'una minyona innocent), aporta com a mínim més pau espiritual.

Aquí teniu a Luciano Pavarotti i Mirella Freni interpretant el famós duet de l'acte primer de La Bohème “O Soave Fanciulla" ("Oh! Suau noia") a l'Òpera de San Francisco el 1990.

La noia que camina per la sorra

No heu tingut mai la temptació de saltar-vos les convencions, les regles que marquen el dia a dia?. El grup Pastora ens ho proposa amb la seva cançó “La vida moderna”. Per cert, la noia del vídeo que camina per la sorra fent playback no és l'actriu i vocalista de Pastora Dolo Beltrán sinó Gina Tost, reportera, blogera i col·laboradora del programa “Generació Digital” (Catalunya Ràdio i canal 33). El curiós del cas és que aquest vídeo ja ha tingut més de 182.000 visualitzacions i apareix en primer lloc a Youtube quan es fa la cerca utilitzant les  paraules clau “Pastora” o “La vida moderna”.

La Dolo i la Gina es van conèixer ahir a l'emissió radiofònica de “Generació Digital” i la cantant es va mostrar gratament sorpresa en descobrir que qui tenia al davant és “la noia que camina per la sorra”.

Màquines d'escriure USB

El concepte consisteix en innovar l'obsolescència. Ara que, devorades per la informàtica, estan tancant les darreres fàbriques de màquines d'escriure tradicionals (uns estris que, segons sembla, sobreviuen només entre reixes) , a algú se li ha acudit una tecnofricada retro: convertir les antigues màquines mecàniques en teclats d'ordinador conservant l'encant del soroll característic del tecleig de tota la vida i del retorn del carro. L'invent té com a nom comercial USBTypewriter i consisteix en un adaptador USB que es munta a la part posterior de la màquina i es connecta a l'ordinador. Serveix tant per a PC, Mac o fins i tot iPad i permet escriure tant a la pantalla com en paper. Els nostàlgics als quals els agradi el bricolatge i vulguin reciclar la seva vella Olivetti, Olympia o Remington poden comprar el kit USB i muntar-lo ells mateixos, mentre que els que no siguin manetes tenen a la seva disposició via internet una botiga on adquirir diferents models de màquines d'escriure USB.

Pot ser una bona opció per algun escriptor i periodista nostrat que, a aquestes alçades, encara farda d'escriure amb la màquina de tota la vida i d'entregar els seus treballs en paper (donant feina, això sí,  als qui desprès els toca entrar el text a l'ordinador). Només se'ls hauria d'advertir d'un petit detall: el text en pantalla no es pot corregir amb Tipp-Ex ...

Foto: Prohibit fer servir Tipp-Ex a la pantalla (observeu que el braç no pertany a la dama...). / Via: Esteve Valentí

Les magdalenes caducades i els jutges

A la ciutat flamenca de Dendermonde, un tribunal ha condemnat a sis mesos de presó a un home de 50 anys per haver agafat dos paquets de magdalenes caducades llançats a un contenidor d'escombraries d'un pàrquing d'un supermercat. Segons la sentència, es tracta d'un robatori ja que els aliments, encara que hagin estat abandonats en un contenidor, segueixen essent propietat de la cadena comercial que ha interposat la denuncia. No ha servit d'eximent l'estat de necessitat d'aquesta persona que com tantes d'altres sobreviuen recuperant els productes caducats dels supermercats.

Els jutges que han perpetrat la sentència, aplaudida insensiblement per la federació empresarial de comerç, són col·legues dels que fa ben poc van condemnar a només sis mesos de presó amb suspensió (és a dir sense fer-se efectiva la pena) a un conductor que va atropellar mortalment a una mare i als seus dos fills en un pas de vianants.

Diuen que Bèlgica, per les picabaralles polítiques que impedeixen des de fa onze mesos arribar a una entesa entre els partits, funciona perfectament sense govern. Segur que també ho faria sense jutges.

Amb l'ham a la boca

 Feia dies que no li succeïa però aquell matí, ella es va alçar amb l'ànim satisfet. Desprès de mesos de sequera, havia començat a albirar algun hipotètic brot verd en la seva economia, un bri d'esperança per poder començar a recollir el fruit dels treballs entregats feia temps, aquelles factures pendents de cobrar que les empreses amunteguen en el calaix de la crisi.

Sàvia en l'art de la cuina, va decidir que era un bon dia per premiar el seu paladar.  Va baixar fins a la Boqueria i allà, enmig d'aquell bé de déu d'olors i de colors, va anar a la peixateria de sempre. Es va enamorar d'una escrita, aquest peix d'aire amenaçant, de cos pla i amb forma de rombe que també es coneix com a rajada o bastina.

Té una certa mala llet l'escrita. A l'imprudent que s'atreveix a emprenyar-la li proporciona una descàrrega elèctrica i, en alguns mars, la seva punxada pot arribar a ser mortal com va poder comprovar en aigües australianes Steve Irwin, el famós “caçador de cocodrils”.

Naturalment a la Boqueria, el mercat més emblemàtic de Barcelona,  l'autoritat no pot permetre que aquests fets tràgics passin.

Ella va escollir una peça de dos quilos i, un cop a casa, va preparar un suquet amb el cap i les galtes. Xup, xup, xup, xup. Olor deliciosa i gust exquisit...fins que a la segona queixalada va notar la presència d'un objecte estrany a la boca. Sense atabalar-se i sense perdre les bones formes, el va escopir amb l'elegància que la caracteritza: era un ham d'amenaçadores proporcions que per aquells atzars de la vida no li va provocar cap lesió  (vull dir a ella, no a l'escrita) digna d'una visita al dentista.  .

Per la boca mort el peix però no pas la nostra amiga. A manera de consol li he explicat el que diuen els experts: que el peix pescat amb ham té més bon gust que els que pateixen una agònica, amuntegada i estressant captura amb xarxa.

No li parlo de l'Steve Irwin ni tampoc de la meva sospita: que en el fons del mar el déu Neptú, seduït pels encants de la compradora de la Boqueria, ja s'està preparant per llançar-li un nou ham.   

Foto 1 : Escrites a punt de vendre.

Foto 2: L'ham autèntic que ha estat a punt de caçar a l'amiga del suquet

La resposta de Guardiola sobre els Sugus

Pep Guardiola ha sortit al pas de les polèmiques declaracions de Mourinho contra els caramels Sugus de pinya. Aquí teniu la seva resposta, com sempre, ben assenyada: