Cases de Pena. Aquesta indicació que apareix en un cartell a peu de carretera pot fer fugir a més d'un comprador despistat d'habitatges. En realitat, no es tracta de cap repte impossible pels promotors immobiliaris o turístics sinó del nom en català d'un poble del Rosselló conegut també com les Casasses i, en francès, Cases-de-Pène. És terra de vinyes i, per més detalls, els seus 700 habitants són anomenats casapenencs o casois.
Els operaris que renoven la senyalització horitzontal del barri han tingut a bé assenyalar el meu cotxe amb aquesta fletxa. Vist el resultat, avui a la nit aparcaré el vehicle en un altre lloc i el mateix faré demà, demà passat i l'altre. D'aquesta manera, els carrers s'aniran omplint de fletxes com si fossin pinzellades d'art urbà i tot plegat esdevindrà una orgia de trajectòries, sentits i contrasentits.
Quan imperi el caos damunt l'asfalt, tancaré el cotxe en el garatge, llançaré la clau i acamparé davant el televisor per veure mil i una pel·lícules d'indis i vaquers. Passaré els dies, les setmanes i els mesos, fletxa va i fletxa torna, fins que una d'elles m'assenyali, entre cella i cella, el camí a seguir. Aleshores, trauré el cotxe del garatge i en el carrer hi trobaré una parella d'operaris repintant la senyalització horitzontal. “Feia anys que no veníem per aquest barri”, li dirà un a l'altre mentre observen aquest vell decrèpit maniobrant amb un Ford antediluvià.
Els saludaré i, seguint les noves fletxes, agafaré definitivament el bon camí.
L'ull humà té còrnia, iris, pupil·la, cristal·lí, retina, humor vitri...
Però, per suposat, jo no sóc un ull convencional. Jo sóc l'ull dret de Tito Vilanova i gaudeixo d'extremitats per desplaçar-me més enllà de les conques orbitals. Ho reconec: sóc trapella i, a més, fetitxista sexual. No hi puc fer més: tinc autèntica devoció pel dit index de la ma dreta de José Mário dos Santos Mourinho Félix. M'agrada parlar clar i no em fa cap vergonya confessar-ho. Tinc aquesta fixació des del dia que el portuguès va exterioritzar impúdicament l'egocentrisme més absolut amb una declaració mítica. Va alçar el dit i va dir: “Déu pensa que sóc un tiu collonut”.
L'ull, com sabeu, és el símbol de la saviesa i per aquesta raó els deus acostumen a tenir o ha estat representats per grans ulls. Mourinho està tan a prop de l'ésser suprem que damunt del seu cap hi puc veure un triangle amb un ull gegantí. I això em posa. I em posa molt.
Espero que em podeu creure. Dijous a la matinada, no vaig poder refrenar els meus instints més bàsics i passant per davant d'un bigoti vaig anar a cercar, follament, la punta del dit de l'entrenador blanc.
El plaer va ser infinit. Rotundament infinit.
Demano, això sí, infinites disculpes i considero oportuns els retrets dels mitjans de comunicació. Qui ho ha entès millor és el canal 24 Horas de TVE: vaig ser jo qui, per culpa del meu fetitxisme, vaig abusar del dit de Mourinho.
També entenc la postura del directiu blanc que ha dit el següent: “L'ull d'en Tito és una xacra per al futbol espanyol. Algú hauria de fer alguna cosa perquè el que va passar al final del partit no es torni a repetir. Aquests fets no poden quedar sense sanció”.
Tal vegada mereixo un càstig, però estic convençut que el Comitè de Disciplina Esportiva no actuarà contra mi perquè saben que ho vaig fer sense mala fe i que, en el fons, la víctima de la meva disbauxa, el dit de Mourinho, va gaudir com el que més. O, al menys, és el que a mi em va semblar contemplant la mirada de plaer orgàstic del noi de Setúbal...
És raonable que una línia de tren travessi un mercat ple de gent i de queviures?
Sembla del tot impensable però això succeeix a Tailàndia, concretament a Samut Songkhram, a una setantena de quilòmetres al sud-oest de Bangkok.
Les parades del mercat són literalment damunt la via i vuit vegades al dia, els set dies de la setmana, cal retirar els tendals i el peix, la fruita i la verdura per deixar pas al tren de la línia de Mae Klong que, amb divuit estacions, comunica Bangkok amb Samut Songkhram, també coneguda com a Mae Klong.
Aquest servei ferroviari va començar a funcionar el 1905, però, com que el mercat ja existia, a cap autoritat se li va acudir fer-lo fora i uns i altres -ferroviaris i viatgers, per un costat, i marxants i clients, per l'altre- han hagut d'aprendre a conviure el millor que poden compartint el mateix espai.
El tren passa a velocitat reduïda quan els pagesos i marxants -convenientment avisats amb senyals acústiques- han retirat amb rapidesa tot el que pogués constituir un obstacle (per fer-ho més ràpid alguns d'ells exposen els queviures dins petits contenidors amb rodes). L'escena del tot inversemblant a ulls occidentals esdevé un autèntic espectacle capaç d'atraure turistes cap a aquesta zona del golf de Tailàndia.
I per si no n'hi hagués prou, el tren de Mae Klong ofereix una excentricitat més. En arribar al riu Tha Chin, la via acaba sobtadament. No hi ha cap pont i cal baixar del comboi i passar a l'altra riba a bord d'una embarcació per continuar el viatge en tren fins Samut Songkhram.
La línia, que s'ha utilitzat també per portar peix fresc als mercats de Bangkok, ha estat més d'una vegada a punt de desaparèixer pel reduït volum de viatgers que transporta, però de moment es manté com una singularitat dins el transport ferroviari mundial.
A la ciutat argentina de Córdoba a algú se li va acudir penjar aquest cartell a la porta de l'oficina del programa contra la violència familiar, que depèn del ministeri de Justícia.
Vist el resultat, segur que hi ha mil maneres més oportunes d'emprar el verb castellà “golpear” i de dir que s'ha de trucar a la porta...
El Canal + Xtra es presenta com “una oferta exclusiva que busca ser divertida, audaç, avantguardista, irreverent i de gran qualitat”. Suposo que fomentant aquest esperit descarat i alegre i deixant per una altra ocasió la premissa de la qualitat, aquesta matinada han emès la producció italiana “La espada salvaje de Krotar”, una pel·lícula que, en un atac de sinceritat, el mateix canal de pagament reconeix a la seva plana web que és un plagi de “Conan el bárbaro” “molt divertit per la seva incomparable ineptitud”. I, per si el teleespectador encara no estava convençut de la conveniència inexcusable de veure el film, remata la jugada amb una frase taxativa: “Completament cinema escombraria”.
Hi he tret el nas un moment i, en efecte, els de Canal + Xtra tenien raó: la merda cinematogràfica saltava de la petita pantalla fins arribar als peus de l'espectador curiós i atrevit. Coses de la programació d'agost.
Imatge: captura de pantalla de la plana web de Canal + Xtra.
Vídeo: Escena d'acció de la pel·lícula amb els protagonistes caient per unes "perillossíssimes" cascades.
Però deixem-nos de misticismes. Dimecres al vespre el cel va baixar a la terra, concretament a l'església de Sant Magí de Torroella, escenari del Festival de Músiques, i ho va fer de la ma del Dunedin Consort & Players.
El conjunt orquestral i vocal escocès, dirigit per John Butt, ens va oferir la seva particular lectura d'aquesta obra que el gran compositor alemany va donar per acabada entre el 1746 i 1748, poc abans de la seva mort, després d'aplegar en una partitura les 27 peces que integren la Missa, escrites com a obres disperses al llarg d'una vintena llarga d'anys.
Diuen que el geni del barroc mai no va tenir ocasió de dirigir la Missa en la seva totalitat i experts hi ha valorar amb tots els seus ets i uts la interpretació que n'ha fet el Dunedin Consort & Players. En tot cas qui això signa, un simple aficionat, només pot definir el concert gaudit a Torroella amb tres paraules: emoció a flor de pell.
Foto: Un moment del concert del Dunedin Consort & Players a Torroella. / Toni León
Vídeo: El conjunt orquestral i vocal escocès en un concert anterior interpretant el Sanctus de la Missa en si menor.
La sonoritat d'una nau gòtica, la polifonia de quatre veus i el fraseig a estones melancòlic d'un saxo soprano. D'aquest aiguabarreig de cant antic i de jazz en surt Officium Novum, un dels espectacles musicals més sorprenents i delicats, una autèntica festa pels sentits que hem pogut gaudir al Festival de Músiques de Torroella de Montgrí.
Els protagonistes són el saxofonista noruec Jan Garbarek i el quartet britànic Hilliard Ensemble, integrat pel contratenor Davis James, el baríton Gordon Jones i els tenors Rogers Covey-Crump i Steven Harrold.
Garbarek és un músic d'estil polièdric capaç de passar dels ritmes jazzístics a la música de tradició hindú i d'aquesta a la contemporània, sense oblidar la música sacra o la pop. La seva és una llarga i reconeguda trajectòria al costat d'altres intèrprets de renom com el pianista Keith Jarrett i els contrabaixistes Gary Peacock i Miroslav Vitouš.
Hilliard Ensemble és un grup de cambra vocal fundat el 1974 que s'ha guanyat un gran prestigi internacional tant en la interpretació de música medieval i del renaixement com de peces d'autors contemporanis.
La col·laboració entre Garbarek i Hilliard Ensemble ha donat com a fruit tres obres: Officium (1993), del qual s'en van vendre un milió de còpies, Mnemosyne (1999) i, finalment, Officium Novum (2010), que com els altres dos treballs ha esta enregistrat al monestir austríac de St. Gerold.
Aquesta darrera obra parteix de la música armènia i de la tradició bàrdica del Caucas, sumant-hi també peces de nova creació, dues d'elles de Garbarek.
Els quatre intèrprets vocals i el saxo, que actua com una cinquena veu, es passegen al llarg de la nau, en aquest cas de l'església de Sant Genís de Torroella, jugant amb la reverberació del temple i fent arribar al públic una gran riquesa sonora impensable en una sala-auditori convencional. Per aquesta raó l'espectacle només es presenta en esglésies o catedrals.
El resultat final és una experiència esplendorosa i única, un autèntic regal pels amants de la bona música.
Foto: El saxofonista Jan Garbarek en un moment de concert a Torroella. / Toni León
Vídeo: Estrena mundial de d'Officium Novum a Hamburg el 14 de setembre de 2010.
Nit de clàssics populars del barroc a càrrec de l'orquestra Acadèmia 1750 , dirigida per Stefano Demicheli i amb l'òboe solista Josep Domènech, a la inauguració dissabte al vespre del Festival de Músiques de Torroella. Obres d'Emanuele Rincón, Pachelbel, Vivaldi, Händel i Bachen un concert en el qual ha triomfat la gran veu i l'expressivitat interpretativa de la mezzosoprano gironina Gemma Coma-Alabert. Memorable la seva interpretació de l'ària Lascia ch'io pianga, de l'òpera Rinaldo de Händel.
Lascia ch´io pianga
mia cruda sorte,
y che sospiri
la libertà
Deixa que plori la meva crua sort i que sospiri per la llibertat
No he pogut trobar a la xarxa cap vídeo ni gravació de Gemma Coma-Alabert interpretant aquesta ària, però en tot cas aquí la teniu cantada per Maria Callas:
Foto: Toni León / Festival de Músiques de Torroella
Entro a una botiga de productes naturals a comprar herbes d'infusió i aprofito per demanar una loció per després de l'afaitat. La noia que m'atén em recomana un gel d'àloe vera amb vitamina E i oli de l'arbre del te. M'explica que és hidratant, nutritiu i indicat per les irritacions i altres càstigs i destrosses cutànies que ens fem els homes quan passem la gillette.
Ja m'ha convençut quan afegeix el següent:
- Ah, i a més, la seva dona ho pot fer servir desprès de depilar-se.
La miro i amb el millor dels meus somriures li dic:
- Que bé! Ja em falta menys!. Ara que tinc l'àloe vera podré començar a buscar dona!
Ens fem un tip de riure, passo per caixa i abandono l'herboristeria deixant enrere la temptació d'emportar-me, junt a les herbes i al gel d'àloe vera, a la dependenta agafada del bracet.
Captius i desarmats davant la persistència dels grafiters, uns veïns de Terrassa han penjat aquest cartell de rendició a la façana castigada del seu edifici:
La Gerunda va treure ahir el nas pel pou del meu barri. O, si voleu, parlant en propietat, més que treure el nas el que li van fer els tècnics, com si fos una mena d'extirpació quirúrgica gegantina, va ser desmuntar-li la nàpia, la roda de tall de dotze metres de diàmetre amb la qual la tuneladora ha foradat, com un talp, el túnel del TAV que travessa Girona: gairebé tres quilòmetres entre Mas Xirgu i Fontajau, passant per sota el Ter.
En aquest llarg viatge de quinze mesos, la immensa màquina de 125 metres de llargada i 2.700 tones de pes ha passat dues vegades sota el meu cul. La primera, a la Farinera Teixidor, seu d'El Punt, i l'altra a tocar la cantonada de casa, a Fontajau.
Comparant a la foto les dimensions hercúlies de la roda de tall amb la mida discreta i humil dels humans que hi ha al davant es pot dir que és un miracle de la tècnica no haver percebut ni una mínima vibració ni haver patit cap esquerda en el nostre ànim espantadís.
Vista l'experiència i amb el precedent que no ha caigut la Sagrada Família del senyor Rigol, hauríem de tenir més fe de la que ja tenim amb els avenços imparables de l'enginy humà.
La Gerunda ha arribat doncs al final del seu trajecte -com ens va venir a explicar cerimonialment el ministre Blanco el passat 7 de juliol- i ara toca desmuntar-la a peces i anar-les retirant amb immenses grues pel pou d'extracció.
On anirà a parar la fragmentada Gerunda ?.
Doncs ves a saber. Tal vegada quan comprem el proper cotxe ens emportarem cap a casa un tall metàl·lic de la història de les infraestructures gironines. Aquell dia, asseguts al volant del flamant vehicle, ens semblarà percebre sota el cul el llunyà però constant girar de la roda de tall. Gira que giraràs, gira que giraràs...
Foto: La roda de tall penjada de la grua. / Toni Dalmau
Vídeo: La Gerunda acabant el túnel urbà de Girona el passat dia 7 de juliol. / El Punt
Maurici Mayol (Loyam), un barceloní de 25 anys resident a El Masnou, és l'autor d'aquest excel·lent i original vídeo dedicat a la ciutat de Barcelona.
Es tracta del seu primer Time-lapse, una tècnica consistent en passar les seqüències d'una manera accelerada. Això es pot fer partint d'un material gravat en vídeo i accelerant-lo amb un programa d'edició o utilitzant, per fer el muntatge, centenars o milers de fotografies captades a diferents intervals de temps. Aquest darrer mètode és el que ha fer servir l'autor emprant una Canon 400D i tres objectius: un 10-22 mm, un 24-70 i un 85 mm.
El resultat final -amb música de Mono-Sabbath- és espectacular.
En el Twitter hi ha milions de perfils de persones -reals o falses- d'empreses i també d'entitats de tota mena. El que no és tan corrent és la presència en aquesta xarxa social de personatges ja desapareguts. Per això, avui em plau anunciar el retorn via Twitter del periodista i escriptor Agustí Calvet (Gaziel) -Sant Feliu de Guíxols (1887) - Barcelona (1964).
Corresponsal a París de La Veu de Catalunya i de La Vanguardia i director d'aquest darrer diari fins l'esclat de la guerra civil, Gaziel, autor d'una vintena llarga de llibres, ha estat considerat a la seva època com el líder d'opinió de la burgesia liberal i democràtica catalana. Víctima com tants d'altres de les difícils circumstàncies històriques que li van tocar viure, Agustí Calvet va haver d'exiliar-se el 1936, però desprès, en tornar, va ser processat pel franquisme i va patir un llarg exili interior.
Fruit de tot plegat, a la seva brillant prosa hi ha un deix important d'escepticisme però també una mirada lúcida sobre Catalunya, Espanya i el món.
En el seu compte de Twitter hi trobareu piulades del seu pensament com ara aquesta:
“Vull consagrar les darreres forces a les tres realitats superiors, per mi, a les altres: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla.”
O antics records d'infantesa i joventut:
“En tota la punta pelada que llavors era el futur S'Agaró, no s'hi veia casa, barraca ni ànima vivent.”
I, tal vegada, podrem llegir les respostes de Gaziel a piulades d'altres homenots catalans presents a Twitter com Josep Pla, Joan Salvat-Papasseit, Pompeu Fabra o el també periodista Eugeni Xammar...
Aquesta setmana han aparegut junts en un acte celebrat a Madrid l'expresident del govern espanyol José María Aznar, l'expresidenta del PP basc María San Gil i l'eurodiputat i antic ministre de l'Interior Jaime Mayor Oreja. Un còctel perfecte de personatges, el de la presentació del llibre de San Gil, per poder escoltar qui la deia més grossa.
Quedem-nos només amb Aznar parlant de Bildu. Segons ell, si “els instruments d'ETA a les institucions basques” aconsegueixen el seu propòsit d'”esborrar la memòria de les víctimes” del grup terrorista “no serà la pau, serà la vergonya”.
Així doncs, pel president de la FAES i president d'honor del PP, preservar la memòria és fonamental sempre i quan sigui la de les víctimes d'ETA. L'altra memòria històrica, la de les víctimes del franquisme soterrades en fosses comuns perdudes arreu de la geografia peninsular, no té cap importància o, al menys, és el que es pot deduir de l'actitud que mostra des de sempre el PP respecte a aquest tema. La consigna és clara: s'ha d'oblidar per no obrir -diuen- velles ferides.
La vergonya, en aquest cas, brilla per la seva absència.
Foto: Aznar junt amb San Gil a la presentació del llibre. / EFE
Ferm fins el darrer moment i a punt d'alçar el vol, el company de moltes hores viscudes al diari, l'amic, l'escriptor, ens ha deixat un últim escrit que acaba així:
"A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu vi, gaudiu de la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res."
A manera pòstuma, en Pairo ens aconsella viure intensament gaudint i assaborint el màxim possible de tot allò de bo que la vida ens pugui oferir. Fem-li cas. Seguim el seu generós consell, acaronem els plaers i alcem la copa brindant per la seva memòria.
Carpe diem!
P.D.
Rebut via Twitter: @EugeniXammar Ahir va pujar aquí dalt en Miquel Pairolí. Vam estar fins a la matinada fent-la petar amb en Josep Pla. #Pairolí
En relació al tomb inesperat que ha donat l'afer Strauss-Kahn, el corresponsal de La Vanguardia a Washington, Marc Bassets escrivia ahir el següent:
"Els malentesos culturals i la francofòbia, tanmateix, han tingut poc a veure amb el cas Strauss-Kahn. El tractament que els tabloides novaiorquesos van infligir després de la seva detenció al polític francès va resultar xocant a l’altra banda de l’Atlàntic. “Le Perv”, l’anomenava el New York Post. Però el mateix diari, propietat de Rupert Murdoch, difonia ahir sobre la presumpta víctima rumors no provats i més greus que qualificar el polític de “pervertit”. És a dir, no hi ha un tracte especial per als francesos. Simplement els tabloides són així..."
Tot plegat m'ha fet pensar en la famosa història de la granota i l'escorpí. Ja sabeu, aquella faula en la qual l'escorpí li demana que l'ajudi a travessar damunt ella el riu i l'amfibi només ho accepta quan el perillós aràcnid li promet que no li farà cap dany. Però quan són a la meitat del riu, l'escorpí pica mortalment a la granota. "Per què ho has fet això?. Ara morirem tots dos!”, li diu la granota. I l'escorpí respon: “No he tingut elecció. És la meva naturalesa".
A determinada premsa com el New York Post, li succeeix exactament el mateix. No pot actuar d'altra manera. És també la seva naturalesa.
Foto: Dominique Strauss-Kahn i la seva dona, Anne Sinclair, sortint del tribunal de Nova York després que el deixessin en llibertat. / Don Emmert / AFP.
L'agencia publicitària Sra. Rushmore és la responsable d'aquest divertit espot per la nova campanya d'abonaments del club de basquet Asefa Estudiantes. El protagonista és el pivot Germán Gabriel que, en un moment, deixa de ser el pitjor peixater del món per convertir-se en pacient d'urgències. Un humor una mica sangonós però que aconsegueix l'objectiu: fer que l'anunci tingui les característiques d'un bon vídeo viral que segur que es passejarà per tota la xarxa i per les televisions.
Em truca una amiga i ens fotem a xerrar. Que si això, que si allò, que si el de més enllà...
A mitja conversa, un soroll potent de Black & Decker penetra per l'auricular del telèfon ferint la meva oïda...
“Esteu fent obres?”, li pregunto a l'amiga.
“No”, respon taxativa. “M'estic depilant!”.
Glups.
En altres circumstàncies m'hauria vist obligat a fer esforços per treure la pota de dins la galleda d'aigua, però en aquest cas hi ha confiança i ens fem un tip de riure.
Ah, la Black & Decker de l'amiga és diu Silk Epil i segons la publicitat de la multinacional Braun hi ha més de 18 milions de dones d'arreu del món que fan servir aquesta maquinota - algunes l'anomenen la moto- per aconseguir una depilació “extremadament suau” durant unes quatre setmanes.
Homes que llegiu aquest blog, estigueu doncs alerta. Si escolteu a la veïna fent obres a casa, no li pregunteu si ha aconseguit penjar el quadre...
Pregó de Carles de Ahumada
-
Bona nit a tothom, En primer lloc vull donar les gràcies a la Comissió de
festes per convidar-me a fer el pregó de la vostra Festa Major, és un honor
per a...
L’algoritme de l’èxit de Ferran Martínez
-
Ferran Martínez, exjugador professional de bàsquet i ara consultor i
inversor, va ser el convidat de l'Associació Catalunya Valley per a l'acte
Marca Gir...
Romi, detective sorda en Bilbao
-
Estrenada hace algunas semanas, pero descubierta por mi recientemente,
‘Romi‘ es una serie policiaca (procedimental, la llaman) que tiene como
protagonista...
El fracaso del Reino Privativo de Mallorca
-
*¿Qué significa privativo en derecho? *
*Privativo en derecho hace referencia a algo que *
*pertenece o es exclusivo de una sola persona o entidad, lo que si...
ChatGPT, una virguería en pañales
-
Lo del *ChatGPT* es impresionante, pero está en pañales. Sin duda se trata
de un *experimento de Inteligencia Artificial (IA) en fase beta *y se notan
mu...
Dácil es cajera
-
Por Manuel M. Almeida
Dácil es cajera. Trabaja de nueve a siete en no sé qué hipermercado. Antes
y después del trabajo, en horas del crepúsculo, se sub...
Carlos Yárnoz, nuevo Defensor del Lector de El País
-
Carlos Yárnoz será el nuevo Defensor del Lector de El País en sustitución
de Lola Galán. El nombramiento tendrá una duración de un año, prorrogable
por el ...
Empezar un nuevo negocio por internet
-
Cuando deseamos emprender, el primer desafío al que nos enfrentamos es
saber cómo elegir la idea adecuada para tu negocio debido a que pensamos en
la con...
Persiguiendo a Gabo
-
*Colita. El País*
Ron y agua bendita. Lo restregaron nada más nacer. Su tía Francisca
Cimodosea Mejía quiso evitar percances como esa vuelta de cordón umb...
Entrades
